Part 6

Vuyt mesos després, Pratbell despertava de debó. No tots los viatjers havian passat indiferents, vía amunt y via avall. Alguns s'havian fixat en las condicions naturals d'aquell territori, y com ans l'Urgell hi abocá carretadas de blat, l'industriosa Barcelona hi esmersava diner are. Se parlava ja de bonichs chalets que projectavan ferhi barcelonins, pera passar l'estiu; los antichs molins, ja mitj enfondrats y ab llurs rodas corcadas, restavan aclaparats devant de la colossal farinera que, prop d'ells, s'estava bastint; lo Castell, adquirit á la viuda per tres mil duros (á preu de pedra) era enderrocat entre núvols de pols, per'aixecar en son lloch una gran fábrica de filatura; l'explotació formal de las minas seria ben aviat un fet. Pratbell, donchs, no havia sofert sinó la perturbació momentánea que causa tota innovació gran y sobtada; sa vida, son modo d'esser prenian nova empenta, forma nova; lo xiulet del tren ja no sonava ergullós y antipátich, sinó com trompeta de resurrecció.

Un jorn, arribá allí la comissió d'enginyers que hi enviá la nova companyía carbonífera per'estudiar las exploracions fetas y estat d'obras, á fí de recomensar los travalls y rescabalar als accionistas estafats.

Lo casalot, ab tanta fanfarria anomenat Habitacións, estava malmés, sense vidres, sense portas, ple de goteras; la forja, mitj enrunada; los carrilets, rovellats; los terraplens ja coberts d'herba; lo pou gran, tapat ab taulons y feixinas, y allá, al fons del abím, se veyan encare alguns truchs y carretons trabucats, y la carcanada d'un matxo ab las morrallas y bast y tot. Lo botjar, en cambi, rebrotava per tot arreu, y grans motas de ginesteras salpicavan de flors d'or aquell camp de batalla ab l'imponent indiferentisme que té la naturalesa per las obras del home.

Los enginyers feren destapar lo pou y recorreren la mina, entranthi per la boca, provehits dels corresponents fanals. Al arribar á l'unió de la mina y'l pou, un dels enginyers, aixecant lo cap, sentí en lo front la desagradosa rascada d'un objecte fret, punxós y brandajant, ensemps que sos peus ensopegavan ab pellingos de roba. Torná enrera un moment, plé de vaga temor, pera passar altre cop endevant més ajupit, fins á trobarse al mitj del pou. Llavors, éll y sos companys notaren, qu'en lo groixut travesser dels ternals, penjava un objecte recargolat y monstruós, plé de traus y ánguls y de silueta estranyament humana. Hi acostaren las llanternas, y recularen esferehits. Era un esquelet humá. Estava penjat al travesser per sota las aixellas, lligadas las peladas mans derrera; arnada barretina cobría son cap de mort, y trossos de roba, escaixalats y humits, penjavan encastats al costellám y als fémurs. Sobre aquellas parets de carbó resaltavan més blanchs los òssos. Pero lo més esgarrifós, perque duya á l'ánima la revelació dels sofriments que degué passar l'infelís, era véureli la posa revinclada dels genolls y de sos peus crispats, lo cap girat per amunt ab la barra oberta, com si encare cridés socors als de dalt de la montanya.

Tothom quedá espahordit; mes un dels guias, vehí de Pratbell, regirant la roba de terra, exclamá de sobte:

---Ja sé qui es: l'Escanya Pobres... un tros d'armilla del Notari.

Y com veyés que xocava la fredor de sa expressió, afegí:

---Un bona pessa: no's perdé pas tan galán cosa.

Mars de 1884.