# L'escanya-pobres

## Part 5

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-escanya-pobres-72856/index.md

Lo castell, donchs, era una bassa d'oli; tots tres ho havían ensopegat. Llástima que La Coma no anava aixís. Quant tot aquell territori prometia una cullita que dava bo de veure, alló estava derrotat, derrotat! Los sembrats no muntavan dos pams de terra; una mar d'agram, salpicada de rosellas y blauhets, sepultava la vinya; l'hortalissa del quintar creixía escanyolida y ab las fullas qu'hauríau dit escaldadas. L'Olaguer, que no hi havía estat de temps, quan vegé alló, perdé l'oremus.

---Cóm se coneix qu'acaba'l contracte, Pere! Aixó es vergonya de deixar las cosas?

---Ja veuréu, sense menjar, vos no viuríau. Quan la terra'n demanava li vau negar; are ho trobéu.

---La mala fe hi trobo; heusho aquí.

---Tentu ab lo parlar, sinó hi tornarém á ser... Potser sí que voliau que m'ho arranqués jo de las caixaladas! Ja sabeu quánts de cops vaig venir á trobarvos; vos havíau adinerat totas las cullitas y encare no n'he tocat una malla, ni us he pogut arrancar comptes, y á fe de Deu que, de cap-d'-any, ja no se'n canta gall ni gallina.

---Y'l bòsch?

---Si'l bòsch; sempre sortiu ab lo bòsch. Qué'n podía treure del brossám? En prous fatíchs m'he vist pera mantindre á la família. Aquí, que m'he tingut d'empenyar y tot per culpa vostra, juheu! Ja tenía rahó, ja,'l geperut, que lo qu'havíam de fer era colgarvos sota un cep.

---Pere... descantalleu massa.

---Y per qué'm déu las encarregadas de lo qu'es culpa vostra? Si encare'm fareu perdre la paciencia. ¡Jo que l'he portat tan bé aquest más! Jo que me la estimo, aquesta terra, perque hi tinch tantas suhadas ¡véurela aixíns, com un fossar! Anéu, preguntéu á la viuda de don Joseph, si may vam tenir duas paraulas. Anéu, preguntéuli... Peró de pòrch y de senyor, ja ho diu be'l ditxo, se n'ha de venir de mena. Llavors semblava un jardí.

---Pere!

---Y qué Pere, ni Pere! qué amenasséu? Qui no vól pols que no vagi á l'era. Lo qu'heu de fer es tocá'l dos, ans qu'os vegin las de casa, qu'encare os las dirán més frescas.

---Jo soch l'amo, Pere.

---Per nostras desgracias... Y... ja ho veuréu; prou! Val més que parlém com cal, perque... m'entenéu?... á mi, las amenassas, m'encenen las sangs, y ja sé fins ahónt arribéu, y... clá y net, no m'agrada héuremelas ab qui no siga com jo. Mosseguéuvos la llengua y acabém: pel Juny acaba'l pacte; jo ja tinch empleyo; amaniu los comptes y'ls diners y busquéuvos pobre, un altre pobre pera escanyar, y en paus. Are, si'm voléu creure, per aquí no hi vinguéu massa, que no tothom te'l seny del Pere: aquesta tarde meteixa, ha estat aquí l'Aloy, que de llavors ensá va mort de fam, y si us trobés guardeuvos d'ell, que té mals jòchs. Creyéume á mi, que ja us perdono las miserias tant com sé, y anéu en nom de Deu ó del Diable, de qui més vos acomodi, peró anéuvosen.

Y dit aixó, en Pere'l plantá en sech, pera mellor contindres. L'Olaguer estava groch d'ira; peró com sabía quántas ne canava son contrincant, no doná un pas; desfermá'l matxo, qu'havía deixat al voral del camí, arrencá unas quantas sèbas y llotigas d'ensiám fins omplirne'l corn de la sarria, y, muntant, arrencá á corre cap á Pratbell.

En son cor bullía tot lo fel del oyt y la vergonya, admirantse ell mateix d'haverse aguantat tant. ¿Hónt era donchs tot lo pit d'aquell traginer jove, que no tenía por á res ni á ningú, qu'anava de nit per cingles y montanyas, dormint dalt del matxo, més refiat que no dormía are tancat ab tres portas dins d'un castell? Y, per consolarse, somniava ab la venjansa, lo recurs dels cobarts, una venjansa de diners, la vil venjansa dels avaros... quan, de sobte, vegé, assegut á la cuneta del camí, un pobre, espellissat y colltort que li semblá conéixer. Lo matxo, al meteix temps, comensá á bramar furiós, á encabritarse tan enfutismat que, sóls á bastonada de cego, conseguí l'Olaguer ferlo apartar de la cuneta y empendre esferehit galop.

A son pas, lo pobre s'aixecá, y, ensenyant los punys y reganyant las dents, cridá, entre mitj de la polsaguera:

---Ja tens sòrt del matxo, ja, juheu!

Era l'Aloy. L'Olaguer recordá de seguit las paraulas d'en Pere, tot esglayat. Y aquell vespre, ab una talega abrassada sobre el pit, potser ab més forsa que may, tornava ab sa usada cantarella:

---Per res del mon, Tuyas, per res del mon dónguis un quarto.

Enfonzant los dits entre las unsas, gayre be plorava: may l'havía vist la Tuyas tan emocionat.

---Casi'm fas por. ---¿Qué tens avuy?

---Penso que'l lladre del masover m'ha robat.

Y fora de sí, sense afegir un mot, pegá grapada en lo munt de la Tuyas. Aquésta se li tirá demunt, tan folla com ell, y li mossegá la munyeca; peró l'Olaguer aclapará á la vella sens grans esfors contra la cadira, y empunyantla pel coll, esbravant tota l'ira d'aquella tarde, digué:

---Qué't pensas que só'l Notari, jo? Si ho tornas á fer may més, t'escanyo.

Lo qual no obstá á que, l'endemá, marit y muller fossen tan amichs com sempre.

## IX.

A la fi, Pratbell semblava reviscolar un xich. Un día, baixaren del tren que venía de Barcelona, tres senyors; s'ajuntaren ab en Vives, lo vanitós de la Granja, que'ls esperava, atravessaren á peu la vila, essent objecte de general curiositat, y, allá á la una, eixiren en una tartana que'ls deixá al peu del túnel de Malgual.

---Are es bon'hora, eh? ---preguntá en Vives al guarda agullas.

---Sí, senyor. Ja poden entrar, ja; no passará cap tren.

La boca del túnel, especie d'arch triomfal fet de mahóns, estava com encaixonada dins dels contraforts que formava la tallada vessant del puig, ans d'aixecarse suaument de la plana. Entre mitj dels contraforts passava la vía, neta y blavosa, ab sos rails lluhents y sas endressadas cunetas, per hont lliscava un regarol d'aygua negrenca, provenient de filtracións del puig.

Aquells senyors miraren l'aygua, la remogueren ab sos bastóns, que n'eixían ab la birolla enllefiscada de negre llotím, y las emprengueren ben prompte per las fosquedats del túnel, rompudas al cap d'avall per un forat lluminós, petit com la boca d'una mina.

---Y donchs ---preguntá'l guarda agullas al tartaner--- que será un fet aixó?

---En Vives diu que sí; are s'ho van á mirar. Prou convindría; peró jo'm temo que siga una mangauixa.

---Quí son aquets senyors?

---Aquell alt, de la catxutxa blanca y barba negra, diuhen qu'es l'enginyer; aquell de la barballera roja, he sentit que l'anomenavan mestre Groch míster Groch ó no sé cóm. Parla molt poch y empatollat; tinch entés qu'es inglés. L'altre petitó, que dú la bossa á l'esquena, diuhen qu'es l'amo dels quartos.

---Dingú ho diría.

---No, lo qu'es pe'l vestuari... peró gasta bon tabaco y no l'escasseja, nó. Miréu quinas cigalas m'ha dat.

Y'ls interlocutors callaren al veure reapareixer als forasters por sota aquell arch qu'era altíssim sobre llurs caps, tan petit com semblava al peu del puig.

Duyan conversa tirada y usaban uns mots, tals com antracífero, secundari, hullas, gredas y altres per l'estil que, ni escoltantlos bé, tartaner y guarda y fins lo meteix Vives, ne pogueren treure l'aygua clara.

---Bé ---digué'l de la gorra blanca--- aném á veure las calicatas. ¿Son gayre lluny?

Y sense esperar quasi be resposta, se las enfilá com un cabrit pe'l corriol qu'arrancava dels estreps del túnel, seguit de sos companys.

---Jo'm creya qu'era un botjar?

---Sí, home, un hermot com lo cap d'aquest cantó, y encare sense'ls pinatells que per aquí verdejan mitja montanya.

---Ja's ben feréstega tota aquesta afrau. Per arribar fins aquí, seguint la rasa, de poch que rompo mollas y tartana y'l coll del animal y tot.

---Prou; lo estrany es qu'hagueu arribat sencers. Mireu, si tot aixó no es una mangauixa com vos diheu, lo primer qu'haurían de fer, es bona carretera.

---May debeu veure un ánima per aquí.

---Las que porta'l tren, que passa tallant la cara; ni fesomías veig. Sórt dels de carga que ronsejan una mica y parlo ab los conductors; sinò, ja ni sabría dir una paraula. Tot lo día dins de la caseta com un xup... ja os dich qu'es trist l'ofici en aquest indret. Es molt solitari tot aixó, molt.

---Donchs are, potser, vos ho animarán.

---Avuy fos y demá festa! Peró sabeu qué farán, si de cas: empastifarho de mala gent. Aquets minayres de carbó solen ser una genteta!

---Es clar, un ofici de tanta pena, quí voleu que'l fassi... Be, dexéume anar á desenganxá'l Menut.

---Sí, més val, més val, que ja n'hi há per estona.

Encare tingueren eixos dos homens temps pera fer un gotet d'ayguardent dins de la caseta, veure passar un tren de passatjers que, com deya'l guarda agullas, tallava la cara, y garlar mitj hora més sobre las probabilitats d'aquella esplotació de minas en que ni l'un ni l'altre sabian creure.

Mes, al vespre, tot Pratbell la dava ja com cosa certa, y'ls forasters, al cassino, eran tractats com semi-deus per tot un poble que no hi veya de cap ull. Aprofitant l'entussiasme,'l senyor de la bossa obrí una suscripció d'accións, en Vives invocá'l patriotisme y la necesitat de ressuscitar la vila, y llavors se comensaren á veure caras llargas y gent que dissimuladament girava cua. Los uns escarmentats pe'l carril, d'altres entrampats fins á la nou del coll, molt pochs foren los que s'assentaren á la llista. Aixó no obstant, s'arreplegaren uns deu mil duros, al cap de pochs días se obrí una oficina al carrer Major ab un lletrero que deya: "Carboníferas de Malgual", y un centenar d'homens, manats per mister Groc, comensá de valent, dalt d'aquell botjar, un gran casalot, un camí, un pou y més avall una mina. D'en tant en tant, en Vives muntava á cavall, visitava las obras y tornava á Pratbell ple d'entussiasme: "Las Habitacións ja están acabadas, lo pou te més de vint metres, doscents la mina, ja troban pissarras y lignits; mister Groc, ab tan pocas paraulas com gasta, deixa entendre que ben aviat serém al carbó." Després feya la descripció pintoresca de l'escena ab tots los colors hermosos que dóna l'alegria.

---Si vejesseu, alló sembla una Babel de llenguas y vestits: valenciáns, aragonesos, cataláns de la vora del Ebro, l'un ab saragüells, l'altre ab calsa curta y calsó, qui ab barretina, qui ab un bolet, los mestres de casas tots enguixats, los minayres ab los vestits de lona regalimant, trayent lo cap pe'l pou ó per la mina, negres com escarbats eixint del cau; tot un formiguer fent professóns en distints sentits. Han fet tal daltabaix de terras, qu'aquell puig no sembla'l meteix: aquí un terraplé, allí un tallat, á dalt una gran plassa, per tot arreu carrilets ab truchs que corren sols, carregats de terras ó ròchs, y ells meteixos se buydan y allargan aquells caminals penjats sobre la timba. Dalt de la plassa, hi veureu Las Habitacións, una caserna com mitj carrer Major, feta ab massís de mahó fins á uns vint pams d'alsaria y, demunt, lo menos metre y mitj d'engrahellada, també de mahóns ab zig-zag, pera la ventilació dels ayres. Hi há establía, la forja, una gran quadra hont dormen los travalladors y, al altre cap, aposentos pera mister Groc y'ls capatassos. Vos dich qu'es obra de gegants y que sorprén trobarla en aquell tou de montanyas plenas de bosch, sense una casa ni altre senyal de vida que'ls trens que sentiu rembombar per baix de las timbas y moure terratrémol per dins dels túnels.

En Vives comunicava son entussiasme al auditori. Los accionistas glatían de goig; los que no ho eran gayre bé s'empenadian; Pratbell en massa tenia posada la esperansa en las "Carboníferas de Malgual". Aixís passaren quatre mesos ben bons, quan un dissabte,'l matí, no s'obriren las oficinas. Mister Groc baixá ab dos homens pera endursen lo setmanal dels travalladors, buscaren per aquí y per allá al administrador y sapigueren, últimament, qu'havia marxat en lo primer tren cap á Barcelona. Mister Groc s'hi posá de veras, volgué enmanllevar diners pera pagar á la gent; peró com no duya la firma de la societat... Llavors se presentá al jutje, al alcalde, demanant, ab tota la formalitat d'un inglés, que li obrissin la porta de las oficinas, que's prengués inventari é incautantse dels fondos se li entregués lo setmanal, y tots li preguntaren á títol de qué, quina personalitat tenia, y no'ls tragué d'aquí. L'home ja's veya perdut si tornava á las minas, y, lo pitjor, deshonrat... quan, xiulant algú á las orellas d'en Vives, amo del puig é individuo del Consell de la Carbonífera de Malgual, li feu aprontar los diners á fi d'evitarse disgustos majors.

---Teniu; peró aixó no més avuy. Ja podeu despatxar als travalladors ---digué en Vives, blanch com un ciri.

Mister Groc restá veyent llumenetas. Es á dir, que tant meteix se podia creure en una estafada? Impossible! Enhorabona que creguessin com ell en la fugida de mala fe del Administrador... peró una estafada de part dels directors...

---Donchs jo hi crech ---feu, més mort que viu, lo pobre Vives.

Y l'inglés torná tot concirós á las minas y despatxá á tothom que, no content de menjar á despesas d'ell, volgués esperar fins l'altre dissabte en qu'hauria aclarit la veritat. Cartas y viatjes, de res li serviren, com no fos per'arrancarli las alas del cor fins al punt de no deixarlo tornar á las minas. Escrigué al únich capatás que hi quedava y aquést doná'ls despatxos á la dotzena de minayres morts de fam qu'havian ascoltat al inglés; peró, embestits per la gana y envalentonats pe'l nombre, encare aquéstos lo despatxaren á n'ell á pedra seca. Un cop sols, s'ensenyoriren de las claus, de las pocas provisions que sobraren, d'eynas, d'armas y demés, estimbaren truchs, y carretóns, y al vespre, tancats en l'aposento de Mister Groc, apurant de copa en copa mitj barril de cervesa y duas garrafas de pipermin, acordaren dar algun cop de má.

Ajegut de gayrell entre la mullada taula y la cadira qui no estava assegut á terra, tots més negres que la sutja, anaren cabussant y adormintse, d'un á un, tot repetint:

---Y es clar, d'un modo ó altre'ns hem de guanyar la vida.

---Si aixampo alescanya-pobres, me la paga ell ---feya, aclucant los ulls, un de geperut y colltort, que sóls en silueta's veya qu'era l'Aloy.

Y deyan aixó ab vocals tan menjadas, un tó tan defallit y unas bocas tan tortas, que s'hauria dit que's morian. Mes si no's morian ells, ja moria quelcom més: los sentiments honrats en llurs cors y la llum de petroli tota escurada y cremellajant que tenyia de claror rojenca las armas de demunt la taula.

## X.

Mentrestant, al castell, tot seguia, poch més ó menos, del meteix modo: la Tuyas, recelosa y esporuguida del nou marit, fentse compte de no mossegarlo may més, peró no perdonantli may més tampoch la tentativa d'escanyarla; l'Olaguer, administrant lo d'un y altre, cercant debadas qui li llogués La Coma, plorant la merma qu'aquell any li havian fet la conducta de'n Pere y'l passament de comptes, en lo que, encare per bon arreglo, aquell li arrancá cinquanta quatre duros nou rals y mitj; marit y muller cada cop més cegos pe'l diner, més esparverats de tornarse pobres.

Enllepolit per las cullitas del primer any, l'escanya-pobres no se sabia acabar las pérduas del segon; ni la Tuyas podia coures l'entrega de las trescentas lliuras qu'havia tingut de fer al oncle de son marit per tota avinensa. Es veritat que la llegítima reclamada pujava á cinchcentas, peró pera lograr semblant rebaixa, casi bé's podian estalviar cartas y passos. L'Olaguer no n'havia sabut prou, sino es qu'avingut ab l'altre, eixint de ca'l Notari, s'embutxacá un paper de plata. Contavan, los dos, qu'aquell any, d'una banda y altra, entre lo entregat y la falta de guanys, lo menos havian perdut siscents duros: ¿no hi havia, donchs, motius d'esporugirse?

Per aixó, ella, ja no sóls estalviava més y més, sinó que feya mitja per altri totas las estonas possibles, y, quan la deixava ella, la prenia la coixeta. Del mal lo menos; sempre'n treya vuyt ó deu ralets per setmana. D'aquéstos ne dava dos á aquella noya, qu'era quasi qui havia fet tota la feyna, y anava apilonant los altres y fentse'ls bescambiar en moneda d'or, tan prompte com la quantitat ho permetia.

Per la meteixa por, no trobant comprador ni mitjer, l'escanya-pobres se decidí á conrehar pe'l seu compte part ó partida de La Coma, ab lo seu matxo, ab un qu'altre jornaler que, quedant en vaga,'s llogava á mitj preu algun dia, ó ab los pobres passa-volants que tot, fent camí, volian guanyarse las caixaladas del hostal. Fóra'ls enemichs, una pistola á la faixa per si de cas, se creya á La Coma ja tot segur, y eran pochs los dias que no hi anava ab jornalers ó sense, mal que li pesés. ¡Ditxosa Coma! Ningú li comprava. ¡Malviatje las terras! La Coma era son torment; peró hi anava, y l'única precaució que tenía, era la d'arribar al castell ab claror de sol.

No obstant, un dia's feu fosch, tan fosch, que la Tuyas y la coixeta no pogueren estar més sense tancarse, y l'home no arribava. L'esperaren fins altra hora, desvetlladas y ab sobresalt més de por de trobarse solas que de lo que á n'ell hagués pogut passarli, y acabaren per condormirse y anarsen al llit. Morta de son, la Tuyas s'acotxá sense fer l'acostumada visiteta á son tresor; mes, á mitja nit, un somni pesat la desvetllá, plena d'alucinació terrible.

---Si m'haurá fugit robantme?

Y encengué llum, y tirantse uns enaguas sobre, nerviosa febrosenca, comensá á forcejar la feixuga capsalera ab temeritat de brau. Bregant y més bregant n'eixí, encar que molla de suhor, lassa y esporuguida del cop que doná la fusta al caure á terra; peró ja veya la porta de son sagrari, ja l'obria ab la clau falsa, ja tocá no sols sas doblas, sino las del Olaguer y tot. Allí podia barrejarlas, esténdrelas demunt son llit encar calent, sens perill d'esser escanyada, nadar en un mar d'or; ella ho tenia tot, era més rica, era felís.

"Tuyas ---deya un paper que trobá, al peu del portal, la coixeta, l'endemá al matí--- Tuyas, per Deu y pe'ls sants y per tota la cort celestial, no't recordis de la meva prohibició, estich pres, amenassat de mort, deixa mil duros, mil, sense mancarn'hi un, al peu del reixat, á má dreta, aquesta nit, y no avisis per Deu á la justicia, sino soch mort, míraho be, es la meva lletra, hi poso la meva firma, mil duros sense faltarhi un xavo... Tuyas, soch jo, ton marit, no t'enganyo, pateixo molt, no digas res, posa mil duros ben embolicats que'ls pugan pendre depressa, no guaytis, no vulgas saber qui'ls ve á buscar, sino ho pagarás tu després. Mil, sense faltarhi una malla."

"Olaguer."

Ab los ulls enfonzats per la febra de la nit, ho llegí ab prou feynas la Tuyas, escrit ab lletra tremolosa, en un paper tan arrugat y enmascarat qu'ho feya boy ininteligible. La coixeta, veyent que mudava'ls colors y pressentint lo que passava, saltá tota enguniosa:

---Qu'es del amo? qu'está prés?

---Calla, tafanera, ¿per qué té d'estar prés? ---respongué la Tuyas, indignada y clavantli'ls ulls fins al cor.

---Podrian ser lladres.

Los lladres no buscan als pobres. Cúse't la boca, déixam estar.

Y esqueixant lo paper en mil bocins, los tirá al foch, y's passá el dia tota sorruda, tancada al dormitori, furejant pe'l primer pis, per los recóns més foscos del castell, pujant y baixant, anant y venint com rata enmatzinada, y no deixant eixir, ni al peu de la porta, á la coixeta. Cap al tart, tancá ja'l castell, s'endugué totas las claus á la butxaca y no aclucá l'ull en tota la nit.

L'endemá, ans d'obrir á la coixeta, sortí al pati, badá á pleret la porta gran, y al llindar trobá un segón paper, sota una pedra.

"Tuyas, es lo darrer mot, si algú ha pres aquells mil, pósanhi altres tants, al recó dret del reixat, colgats ab herba, no't demano res teu, encare després, jo t'ho prometo, t'ho juro, te'n daré mil per tu, pósalshi, sense por, ningú't fará res, y si no sí. No't recordis de lo que't deya; me'n desdich de debó, no te'n demanaré comptes, no, encare't besaré las petjadas, m'haurás salvat d'una mort esgarrifosa, ves si't deuré, t'ho daré tot, tot, Tuyas, per Deu no puch més, sálvam, demá no hi serás á temps."

"Olaguer."

Aquésta la llegí tres vegadas, ficsantse en las frases "darrer mot", "si no sí" y "demá no hi serás á temps"; la darrera mitj esborrada evidentment per una llágrima. Cremá'l paper, cridá á la coixeta, y altre cop se la vegé rondar, tot lo matí, esferehida pe'l castell, fins á mitj dia, qu'atravessant la cuyna ab lo devantal carregat, tota corva pe'l pes que hi duya, entra ab rostre rioler á sa cambra; hont se tancá de part de dins. Havia trobat tres talegas sota una rejola del quarto fosch, y contant las doblas y recontanlas, no eixí á dinar fins á las tres.

No s'havia post lo sol, que tancá y barrá'l castell, y quan se trobá sola en la cambra, obrí l'amagatall, obrí la calaixera, contá damunt d'ella mil duros en dobles de quatre, las apiloná formant dos pilanets d'or ayrosos y lluhents que la encisavan, y perlejantli'ls ulls, embadalida,'s llensá á abrassarlos, exclamant.

---Aixó'm voldrian pendre?... Nó, nó, no m'ho pendran.

Los piláns s'enfondraren, formant un gran munt d'or. Llavors, més frísosa que may, arreplegá las unsas, y ab ellas, ab las del secret y ab los capdells dels durillos, omplená tot un cabás, se'l posá á la falda y, abrassantlo gelosa com la mare al fill que va á morir, passá tota la nit en la cadira, al peu d'una finestra, ascoltant enguniosa, arrahulida los més insignificants cruixits.

---"Lo darrer mot", "demá no hi serás á temps". Oh, tant de bó! Torna á escanyarme are... Jo mestressa de tot, ja't tinch un amagatall més y d'altres te'n trobaré, encare; tots, tots, lladre! avaro! miserable! ¿Per qué't vas casar ab mí? Pera heretarme, pera arreplegarho tot, perque jo era vella y't creyas durar més tu. Y are vóls tocarme'l cor, que no hi tenen dret sino aquéstas; sí, vosaltres, fillas mevas, vosaltres... Y are vóls ferme por ab aquell "si no sí"... Sias mort tu; jo ja'm salvaré. Que passin aquesta nit sense venir... ja m'arreglaré demá... Y si venen, aquí, aquí ab vosaltres me trobarán; ma darrera mirada será pera vosaltres, fillas mevas. Peró nó, demá, si ell no viu, jo'ls acusaré, aniré á veure'l jutje, ho posaré tot en renou pera que'ls cassin, demanaré civils pera'l castell.

Y al dir aixó, encenegada en sa passió, boja, fora de sí, estrenyia ab frisansa aquell cabás contra son cor agitat.

Després, un crit de la conciencia acusadora l'alarmava, l'omplia de por.

---No ---responia interiorment--- no faig sinó cumplir las sevas propias ordes. No havia tingut ell mateix lo presentiment? No deya que per molt que m'ho demanés, may, may donés un xavo? ¿Qué faria ell en lo meu cas? Encara recordo la primera nit "ni un xavo meu." Mira com avuy meteix se n'adona; are ja parla de lo seu y fins me'n promet paga. Aixó demostra lo qu'ell hauria fet per mí. Peró nó, nó; las sevas ordes, las ordes que donava estant seré, aquéllas haig d'acatar; no las que potser li dictan los mateixos lladres. Oh, sí,'ls lladres las hi dictan; ell nó. Per aixó hi ha l'amenassa. Los lladres, los lladres; ell no las dictaria, perque ell s'escapará, s'escapará.

Y aixís divagava, y's contradeya y's moria d'engunia ó's banyava en aygua de rosas, perduts los ulls en la tenebror de la fosca, abrasada per la febra de la inquietut y del amor que per son tresor sentia.

Y al matí següent, molt d'hora encare, torná á badar lo portal plena de temor. Al consabut recó no hi havia cap paper. La joya li causá un cobriment de cor.

---Ah!... ja respiro, tot es meu... soch felís!

## XI.