# L'escanya-pobres

## Part 3

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-escanya-pobres-72856/index.md

---Llogar? ---replicá l'escanya-pobres, entre admirat y sorprés--- ¿Qué vol que hi fassi al castell? ---Guar lo... ---respongué'l Notari, mossegantse la llengua--- Viurehi, vull dir.

---No, ja ho deya be de primer, ja: guardarlo. Home, li faré un servey y encare vol que li pagui? Qui serveix, paga mereix. Y jo llogar aquell casalot tan gran?

---Mireu: si no sou vos, potser me'l llogará un altre: are que volen empastifar la vila ab fábricas, no faltará demanadissa. Ja ho veureu qu'aviat hi sentim allí'l catrich-catrach de trescents telers.

---No somníe truytas, home. No veu que tot alló bellugaría com un castell de cartas? ¡Qu'es cas de posarhi telers!... Be, ja veurá, fem una cosa: Are alló está abandonat, nó?... Jo li guardaré mentres y tant que no ho lloga.

---Tira peixet. ¡Quína rifa!

---No diu qu'ho será aviat?

---Que la sabeu llarga, Olaguer. Y'l senyoríu? Y l'utilitat? Y'l producte del diner que'm representa?

---Y cá, home! si ja se jo que vosté hi vol anar á viure; que la senyora Tuyas no vol pagar més lloguer, ni vosté tampoch. Vostés s'hi mudarán aviat. Allavors me'n vaig jo, si per cas no m'hi volen cedir un reconet abaix per que'ls hi fasse companyía.

---Esteu molt enterat, Olaguer. Be, donchs, doneume un tant al mes de senyoríu y es cosa feta. La casa s'ho porta, es de senyors; heu de pagar senyoríu.

---Sí, d'un senyor qu'ha mort al hospital...

---/Sic transit gloria mundi ---feu lo Notari, mostrant tot d'una son estil sentenciós y sos temors de sempre sobre'l previndre.--- Una cosa era'l tarambana del baró; una altra'l castell. Dos durets al mes y vos entrego la clau.

---Deu pessetas ¡Ni cinch tampoch! Quina lley d'agrahir favors! are, alló qualsevol ximple ho pot cremar, ó desembrassar quan menos.

Lo previsor Notari's torná groch, y abaixant la veu d'un terme dols, torná:

---Posemho á cinch y no'n parlém més.

L'Olaguer se repensá una estona, amagant en lo possible tot lo dalé que tenía d'aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l'altre cassar guardiá y paga, y á la fi oferí tres pessetas que foren aceptadas després de llarch regateig. Obtingué'l permís y, en havent dinat, los nous amos y éll, ab lo matxo darrera, s'encaminaren cap al castell que Da. Tuyas no coneixía encara de dintre.

Al veure'ls passar los vehíns de Pratbell se mossegavan los llabis pera no deixar anar un somrís estrafalari.

---Quín terceto! ---exclamavan després, entre dents, tot bellugant lo cap.

Aixís atravessaren mitja vila fins arribar á las derreras casetas del carreró miserable d'hont partía la costa del castell. Era aquésta una dreta grahonada, empedrada de palets y faixas de marbre esmolat que feyan arriscada l'ascensió. La molsa y l'herba rana que circuhian los bombats palets los deixavan sols clapejar com calvos caps de mort mal enterrats. Sort que l'esgarrifosa impresió era arreu substituhida per l'esment continuo que l'esperit de conservació reclamava. Lo matxo, no obstant, entre relliscadas y caygudas se resistía ab tal forsa á trepitjar aquell solatje, que no hi bastavan crits ni cops. Encabritat, arrufant lo nas y aixordant al mon ab sos brams enguniosos, aquí queya y allá s'aixecava, trayent foch de las pedras, tot esferehit, com si fos més impresionable que las personas. No cal dir que devant de sas bojerías lo Notari y sa muller s'apressuraren á fugir costa amunt, enganxats l'un ab l'altre, y arrambantse á las voras del camí, fins arribar al peu del clos.

Tancava aquést un reixat de senzills barrots de ferro menjats de rovell, tan desllorigats ja y fora de pollaguera, qu'haventse un día encallat á mitj obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret lo pas pero obert sempre. Terra de gleva aná enterrant los llistóns inferiors, y demunt d'ells nasqueren cada primavera flors y lianas que s'enfilavan pe'ls barrots ab aquell instint embellidor que sembla que tenen las flors boscanas.

Passat aquell llindar, la pujada no dolía. Ab pochs passos més un assolía'l castell, una plassa empedrada ab grans carreus desnivellats per la forsa increible dels escardots y fonolls que creixían entre'ls junts. Un cop allí, podía un asseures en lo llarch pedrís de l'esquerra y contemplar lo castell.

Era aquést, bastiment del sigle XIV que s'aixecava alterós encara ab sas marletadas torras, sos finestrals trilobats partits pe'l corresponent maynel, sa pedrera escaixalada avansant al mitj del exténs devanter ja terrós, esquerdat y ple de pedassos de diferents temps y gust. Fins los més llechs en arqueología se sentían dominats de misteriós respecte devant d'aquell ferreny monument que ressaltava sobre'l blau del cel ab imponent magestat. Y al recorre ab la vista la grandiositat de sos massissos, la variada distribució y grandaria de las oberturas, los perfils y atrevits trepats de la pedra tallada, un se sentía embadalit y com prés de punyent curiositat. Tant, que be ofería la vila, al peu meteix, son pintoresch panorama de desnivelladas teuladas, cimboris, xemeneyas y campanars, la campinya sas catifas y arbredas, los torrents llurs miralls per terra extesos llampegant entre'l fullatje, lo cel sos horitzóns y mars de llum; peró'l visitant posposava tots aquells tresors á la set de son esperit, ullprés per la porta del castell hont tenía fit l'esguart ja feya estona. Si estava barrotada, perque ho estava; si de cas era oberta, perque ovirava á dins son vestíbul ojival, son pati negrench y recullit, l'ampla escala á cel obert ab son empit de rosetóns, las parets trauhadas assí y allá per finestras y portas fistonejadas de graciosas motlluras, capitellets y repisas esculpturadas. Un vel humit y cendrós semblava, d'allá en fora, cobrirho tot del misteri més atrayent; l'imaginació's forjava ja tota una resurrecció d'Etat-mitjana: estrados entapissats, arcas de roure de cayruda talla, lo gran tinell ab la vaixella d'or, l'arpa del trovador, l'armadura del avagant, los enfilalls de perlas y joyería de las damas. Altres dalían per veure'ls cellers, las foscas masmorras, los subterranis misteriosos, la consabuda mina que per forsa degué tindre'l baró pera baixar á la vila, pera escaparse potser fins al riu.

Y res d'aixó hi havia. Lo famolench Saturn s'havia empassat fins los ossos d'una vintena de generacions d'aquella antiga familia, anant á trobar lo darrer baró dins d'una sala d'hospital pera disputar á l'escrófula las aixarrehidas llencas de teixits qu'aquesta no pogué engolir en tant de temps com aná rosegantlo. Lo corch y'l rovell s'encarregaren de menjarse'l parament, las armaduras. ¿Quí coneixerá en las rosadas orelletas de la nuvia ó entre'ls postissos empolvats de la dama enlayrada en son palco, las perlas y pedras finas qu'enlluhernaren al pobre juglar, que tremolaren ab la rialla de la tenzó ó espurnejaren irisadas pe'l flameig de la llar fumosa? No restava sino la pedra, y aquesta l'havia desennoblida, de primer, lo vici; avuy anava á envilirla l'usura.

Don Magí, lo menos corsech d'aquell terceto, torná á admirar encare tot cofoy sa primera adquisició; mes fins los altres, al entrar en aquell vestibul momificat, sentiren certa impresió de reverencia molt semblant á la que causan los temples y'ls sepulcres. Muntaren al primer pis. D. Guillem, fora d'un centenar de llibres y unas quantas cadiras coixas, tot s'ho havia venut temps ha; las salas, totas las dependencias estavan buydas, y las cobertas de volta, als cops de taló, ressonavan com campanas de vidre. Los ressechs finestróns clarejavan per cent esberlas, y com si fossen curts de mida deixavan en llurs galzes ample pas á dragóns y sargantanas quan no oferian al vent las sonoritats d'un'orga dotada de registres ben potents. Hi havia en aquellas salas un cert baf de mort que glassava'ls esperits. Da. Tuyas comensava á trovarlas massa grans y á penedirse d'haver ajudat á adquirir semblant casalot, mal que no'ls hi costés més enllá de vuyt-cents duros. L'escanya-pobres tot era mirar ahónt s'encauharia. "Lo qu'es per allí dalt, de cap de las maneras." Y com qu'anava cansat pe'l pes del diner, tenia ja ganas de trovar repós.

---Ja ho veyeu ---li deya'l Notari qu'en los ulls de la seva dona's veya venir una pedregada á sobre--- si n'hi cabrian de telers aquí.

---Sí, esperi, esperi que li lloguin. May ho havia vist de part de dins: mes are'm convenso de qu'es un casalot aixó. Sembla fins que hi té d'haver ramor. Si no hi viu un desanimat com jo, no ho habita ningú; si no ho ven per pedras ningú li compra. Me sembla qu'ha fet mal negoci, D. Magí.

---Sempre feu mals abaranys de lo que més vos agrada.

---Sí, á fé de Deu, ja li dich qu'es ben galdós pera que un se n'enamori. Un hom s'hi mor de fret y de por. Com no estiga mellor abaix!...

---Sí, sí, anem per abaix ---interpretá Da. Tuyas cada cop mes capficada.

---Oh, abaix! Abaix s'está molt bé ---exclamá'l Notari.

Y baixaren, y com la gran cuyna estés ben acondicionada y un xich provehida, y notés l'Olaguer que la pelada establa era de fácil omplir ab un paller que treya'l cap per demunt de la tanca del hort allí á duas passas, ja's vejé á coll.

---Hont dormiréu avuy, Olaguer?

---Ab lo matxo, velhi aquí. Jo ab un feix de palla'n tinch prou per avuy; demá ja m'arreglaré.

---Y la palla, d'hónt eixirá?

---Home, m'ha de deixar la del paller.

---Demaneu més qu'un pobre.

---Y que no veu que ja es podrida?

---Ben bé's deu menjar lo matxo la que li heu dat al entrar.

---Home, per avuy hont vol que vaja á buscarla? Cóm vol que'm fassa un jas? En aquesta casa no hi ha un mal llit.

---Be, vaja, per avuy...

---Pensi á escriure al Pere, D. Magí.

---Ja está fet; en aquestas horas la carta ja camina.

Y aixó dihent, se despedí'l matrimoni, y del brancal de la porta lo seguí l'Olaguer ab la vista, fins que vegé'ls caps enfonzarse per la relliscosa devallada ab moviments expressius que denotavan viva y picada conversa. Da. Tuyas se n'havia dut una impresió dolentíssima del castell: conceptuava com l'Olaguer qu'havian fet un mal negoci, deya qu'era un casalot, qu'era massa gran, car de foch y d'escombras pera habitarlo, y grunyia ja per no anarhi á viure de cap de las maneras. Sóls perque no fos dit, D. Magí, qu'interinament no desconeixia la rahó, sostenia no obstant lo contrari: ab molt poch gasto s'apariava alló magníficament; podrian criar porch, coloms y gallinas; tindre una cabra pera la llet; l'hort, que'l podrian conrehar ells mateixos los diumenges per entreteniment, los provehiria de verdura; si tant convingués, llogarian los baixos; en una paraula, ficats allí serian uns reys, lo castell los hi faria la vida. Després, devant de la tossuderia de la seva dona y per no donar qué parlar, un cop dins la vila, s'avení á vendre'l: de segur que li compraria, pagantho bé, en Vives, aquell vanitós de la Granja.

V. Lo castell fou la perdició de D. Magí. Aquella carronya de Da. Tuyas li tirava á la cara cada día com una gran disort, com un disbarat que sóls podía ocórrer á un home negat de sentit comú, incapás de menar una familia, de dur lo pondu d'una casa. Y no bastava que'l Notari oposés á tals agravis, que'l primer pas d'aquella adquisició's debía precisament á qui tant lo recriminava.

---Jo no conexío'l castell més que per de fora.

---Ni jo, gens més.

---Tu tenías obligació de mirarho mellor; aquéstas no son cosas de donas, peró si deber vostre. Y ja estich cansada de sentirme que la culpa es meva: jo no vaig aconsellarte sinó que li deixesses los primers trescents duros al vint per cent, y tu encare los hi vas bestreure al dotze. Tu, y ningú més, ne té la culpa; tu, que tota la vida has sigut un somniador y res més; que sense mi no haurías fet res de positiu; disbarats sobre disbarats y sempre disbarats. Estaríam carregats de terra pera engreixar pagesos y nosaltres cantant los goigs de Sant Prim.

---Peró, dona, aixó's vendrá; aquell vanitós de la...

---Tornemhi ab lo vanitós. Lo vanitós ets tu, qu'has somniat tota la vida ab propietats. Sempre'm surts ab lo vanitós de la Granja, com un melindro pera ferme callar: ¿que't pensas que soch una nena que's mama'l dit? Alló no t'ho comprará ningú sino á preu de pedra... ¡Sembla impossible que la gent te confíen escriptures y testaments! Pobre de tu que jo't faltés; que ben ennavegat estarías.

Y un día, y un altre día, á la hora de dinar, á l'hora de sopar, á l'hora de anar al llit, sempre aqueixos gemechs, sempre las meteixas inculpacións, fregían las sanchs del pobre Notari, y sa salut decandida ne venía á menos. Semblava que li havía ficat un clau al cor y que cada día li enfonzava més y més á novas martelladas. D. Magí anava fonent greix, gastant paciencia, ascoltant cap-moix tants vituperis, restituhint á solas lo dinar ab la bilis remoguda, fins una certa nit que tant y tant las enfilá Da. Tuyas, que l'home no pogué més:

---Prou! ---va dir--- prou! Recórdat lo qu'eras ans de casarte ab mi: la meva criada. Recorda qué vas durme en dot: la roba que jo t'havía regalat... Recorda que vaig tornarte ab lo casament: jo no ho vull dir; prou ho sabs tu. Recorda quí'ls ha fet los diners que tens, que m'amagas fins pera menjar... Jo, jo, ab lo meu travall. Tu no'm pots demanar comptes, tu no hi tens cap dret. Calla de un cop, y si no estás bé al meu costat...

No pogué acabar la frase; las camas se li blincaren, perdé'l mon de vista y caygué extés á terra. Un cop de sangs al cap lo matá en dos días; morí en brassos de son escribent y d'un vehí.

Inmóvils restaren un y altre bona estona, contemplant al finat dins la recollida alcova hont los dos fils de sol que s'escorrian pe'ls mal ajustats finestróns arribavan fosos en llum grisa. Inútil era llur recel, róssech de la darrera esperansa á que'ls vius s'arrapan per'envá retindre'l vol del esperit: era mort, ben mort. Sos ulls envidriats, la boca oberta y fosca, l'inflada má sobre'l llensol, tenían la trista inmovilitat de la pedra. La grogor de la pell, en aquella claror, prenía un tint blavench que feya més cantelludas las apófissis, y ombras amoratadas semblavan demacrar més, per moments, tota la faç.

Convensuts de la trista veritat, eixí l'escribent á darne part á la viuda, ab l'encongiment que causa missatge consemblant. Lo pobre home havía perdut l'esma del temps y creya que fins la dels llòchs; ja que no trobava á Da. Tuyas en cap sala ni cambra. Per fi arribá al menjador y topá ab ella, dinant tranquilament. No ans de badar boca, que prou li obrí la sorpresa de cop, peró si ans de posar en joch los llabis, lo feu tornar enrera la viuda, pronunciant ab posat y veu imponents las següents paraulas:

---No vull saber res. Es hora de dinar y dino. Després me dirá lo que hi haja.

Lo pobre escribent, ab tot y conéixer l'egoisme d'aquella dona y d'haver presenciat la fredor dels darrers dias, quedá espalmat, com devant de una trahició alevosa. Y encorregut y aclaparat de pena, torná al costat de son company y mirá al mort ab major dolor.

---¿Qué fém? Se refredará... l'hem de vestir.

---Esperém una estona ---respongué ab tremolosa veu, l'escribent. Y'ls colors que li pujaren á la cara, lo privaren de delatar ni indirectament á Da. Tuyas.

Passava'l temps y'l vehí insistía ab natural indiscreció; peró son company callá ab tota la fermesa d'un cor honrat, fins que, sentint ramors per allá fora, cregué arribat l'instant d'eixir, y ho feu, mal que li costés, pera no enviarhi al altre.

---Ja pot pensar ---digué ab veu aspre que no pogué endolsir--- que no vinch á durli cap nova, sinó á demanarli roba pera vestirlo.

Da. Tuyas tragué, sens inmutarse, un paper plegat que mostrá al escribent.

---Véu: es de lletra d'en Magí, que vosté coneix, aquí hi há la seva firma, que vosté coneix... donchs aixó es son codicil, hont disposa... llegeixi... que son enterro siga de pobre. Amortállinlo ab lo llensol.

Y dit aixó, girá l'esquena, deixant altre cop al escribent més espalmat que may.

Peró aquell vespre, Da. Tuyas, quan entrá per primera volta á l'alcova pera apagar la xinxeta, única llum que permeté encendre al costat del mort, vegé ab sorpresa qu'aquést no estava amortallat ab lo llensol, sino vestit de negre. Atansá l'llum, palpá la roba, y al sospitar qu'era'l vestit bo del escribent, no pogué evitar que'l fòch de la vergonya li encengués la cara. Y quan sos ulls caygueren sobre l'esquerdalench rostre del difunt, hont semblava haverse petrificat l'emprenta del martiri, un crit de la conciencia li feu bategar lo cor y exclamar ab veu confosa.

---Deu t'haja perdonat, Magí.

Bufá la xinxeta y, ab un llum á la má, eixí tota esgroguehida, en tant que sobre'l mort queya la negror de las tenebras.

## VI.

Era de massa bon natural en Pere de las Borjas, pera no aceptar l'avinensa proposada pel Notari. Passat lo bull de la sang, arribá á sentir com pietat delescanya-pobres, á qui havía bofetejat impunement, se n'empenedí com si hagués pegat á un malalt. Rebrotá, per altra banda, son amor envers la terra que tants anys há conreava, y sóls ab greu de la conciencia hauría sabut alluyarsen sense tindre corrents los comptes. Alló de no pagar, afrontant fins lo presiri,'s diu al cop de la disputa; convertirho en fets, quan ánima y cos tenen igual nivell de bondat, ja es diferent.

Per aixó tothom restá en son lloch, llevat del Aloy, qu'era, en efecte, geperut de cos y ánima. Aquést no estava per cosas, si'l veya per allí, s'hi perdria; sóls terra entre mitj podia lliurarlo d'un cop de venjansa que potser costaria car á tots dos. Y en havent parlat per aquest estil, se penjá'l farsell á coll, lligat al cap del bastó, y abandoná La Coma, asmirat de que tots los altres fossen tan baixos y perdularis.

Peró per la lógica prepotent dels fets, aquella avinensa promoguda per l'escanya-pobres produhí un capgirell en l'orde social dels avinguts, verament inesperat. Cap d'ells lo veya venir y tan natural com era, donchs que consistí en aixecar al fort y anorrear al feble. Lo masover obtingué un nou cavall, cobrá las despesas fetas, y sense aixecar la veu ni menos los punys, de las-horas ensá, allí en La Coma, era l'amo; l'escanya-pobres, si no'l mosso, un súbdit. Tota l'autoritat moral qu'aquést hi havía perdut l'havía guanyada l'altre.

Se comprén l'odi qu'aquesta humillació havía d'engendrar en l'escanya-pobres, qui, de llavors ensá, estalviá tot lo possible las anadas á La Coma, ab goig y benhauransa dels masovers. No podent prescindir d'aquéstos, tot lo desitj del avaro fou despossehirse de la mesada; pero'l dimoni del carril ho feya més impossible cada día, com qui diu xuclantse á la gent rica pera portarla á Barcelona. Ben segur que no l'hauría dada á mal preu, pero ni á mal preu trobava comprador.

Ah! que bé deya'l Notari "aixó es peste pera'ls pobles!" Pratbell s'abaltia de pobresa de sang, y com tots los atacats d'un mal crónich, se alimentava d'esperansas ilusorias qu'ab lo consegüent desengany la consumían més y més. Avuy se parlava d'una fábrica, demá d'unas minas, un altre día era una font miraculosa lo qu'havía de remontar la vila; peró ni la font, ni las minas, ni la fábrica apareixían en altre mon qu'en l'imaginari, consol dels desenfeinats y empobrits. Lo real era'l carril, aquells convoys de riquesa que desfilavan á la vista de tots, pera fugir sorollosos y ab crits d'ergull d'aquell recó de miseria que'ls hi dava pas!

L'Olaguer ja no podía passar pe'l carrer de La Roca sense trencarli'l cor la vista de son antich magatzém ab la porta tancada; anava al hostal de Sant Roch, y envá hi cerva tot aquell aixám de carreters sempre mancats d'un'hora, d'un pam de corda y de diners, qu'ell bestreya ab tant profit. L'ensopiment que regnava per tot arreu'l consumía com á La Coma, sense que Las Paradas ni l'hort dels Mínims poguessen darli consol, perque'ls tenía arrendats. La mort del Notari acabá d'aixafarlo, perque ab ella quedá sens conseller y amenassat d'alguna etzaguellada de la Tuyas que me'l plantés fora del castell, ahont ja's trobava com lo peix al aygua.

Lo castell, sí,'l castell era son únich consol. Tants escarafalls com ne feu á primera hora y tanbé com s'hi trobá després. Per'aquell home esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa perillosa y sóls visitat, de lluny en lluny, per algún foraster que no més se preocupava de las pedras. Aprofitant l'indiferentisme, pera no dirne odi, ab que sos amos lo miraren á causa de las disputas, l'escanya-pobres s'ensenyorí de tot lo casal, l'escorcollá de cap á cap, trobanthi un sens fi d'amagatalls que feyan sas delicias. Feu mudar lo pany de la porta forana, trobá en l'hort una bona soca de cirerers pera barrot, apuntalá fortament las finestras més sotmogudas, y aixís assegurat, sense més company que'l matxo mossegós, no temé ja entregarse á una lley de jòch per demés estrany. Consistía en distribuhir las talegas per diversos amagatalls, de distints pisos y en passarse llargas horas de la matinada y vespre recontant las unsas y dobletas, mudant los saquets de lloch cada día. Tan aviat la talega qu'havía entafurat abaix al celler passava á ocupar lo recó de biga de la golfa d'hont n'extreya un altra, com aquésta era col·locada al cau del celler ó en un forat del primer pis, ó sota la rejola del quarto fosch, sinó entre la palla de l'estable ó en lo munt de la cendrera. Aixis las visitava d'una á una, las hi feya estacións ab fervor religiós, hont desplegava tota l'idolatría de que parla Sant Pau, las portava una estoneta sobre'l cor, y ab llur trasbals y diferencia, notada al contar, se feya l'ilusió d'esser més rich. Sense cercar gayre, trobá encar per golfas y magatzéms, portas vellas, trossos de biga, despullas de mobles corcats que li servían de llenya pera coure las farinetas, aixís com los llibres de D. Guillém pera encendre'l fòch. Descobrí també mitja gerra d'oli ranci ab que alimentar son llum de ganxo fins qui sab quán, y en sos escorcollaments, contragué la deria de buscar los tresors que per forsa hi havía d'haver soterrats en lo castell. No hi hagué un pam de paret que no truqués, primer ab los nusets dels dits, després ab una massa de ferro, ni una cana de terra dels baixos que no sotmogués ab son magall.

D'aquí qu'ab los sorrolls sotmorts y ab los viatges llum á la má que clarejava en negra nit per los esberlats finestróns de tots los pisos, comensessen los vehins del carreró á dir que hi havía ramor al castell, á forjars'hi fantasmas y esgarrifosas historias, quan lo home més content y tranquil hi estava. Y si algú no s'ho creya, feya com que sí, tan sóls per'ajudar á traures d'aprop l'escanya-pobres. Aixís la veu s'escampá més aviat per la vila que no'n fou ell sabedor.

Quan la nova arribá á Da. Tuyas, li causá un tropell. ---¡Adeu, are sí que ni'l llogo, ni'l vench may més! Are si que ni jo puch ja mudarmhi!

Feya tres mesos que D. Magí era difunt, y ofegats ja'ls antichs ressentiments qu'á primer'hora li feren aceptar, aquella perdua com un gran guany, Da. Tuyas comensava á sentir lo defalliment d'esperit de tota viuda. Un oncle del difunt l'amenassava ab plets, la soletat més gran la rodejava, l'honrat escribent no volgué trepitjar més aquell escriptori, qu'hagué de confiar á qui menós confiansa li mereixía; los honoraris que per conveni ab lo substitut havía de cobrar, eran font qu'anava estroncantse y s'estroncaría del tot lo dia que'l notari nou s'emportaría'ls manuals. La manía d'esser robada li creixía per moments, y reduhida, pera viure, á gratar los curts productes que tocava del escriptori, veya, esgarrifantse, arribar lo día de no poder estalviar los rédits del diner bestret qu'era son capital. De la plassa, del vestir, de sas necessitats diarias, no'n podía ja traure res aquella miserable; un sol estalvi li restava á fer, lo de lloguer de pis; y estava disposada á ferlo desseguida que perdés lo manual, trasladantse al castell si no trobava arrendatari ó comprador. Aquella nova, donchs, havía d'aclapararla, y per'eixir de duptes, enviá á cercar al Olaguer.