Part 2

Un cop rich y motejat d'Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la meteixa, obehía á altres móvils: al odi feréstech que cova tot foragitat. Amollit per sa passió, acobardit pe'ls anys y pel temor de perdre, tenía pera'l diner veritables tendresas, lo disputava á tot altre ab las astucias més crudels. Entre ell y'ls demés hi havia guerra oberta. Si un dia'ls lladres l'aixampavan, ningú podría robarli ja'ls goigs passats. Y víctima d'aquesta obseció, ja no estimava'l diner com riquesa, sinó com font de plahers inesplicables. Si l'hagués pogut deixatar com aygua, no hauria tastat altre aliment son cos. Li dolian ja la pesseta del hostal, los quartos del oli, la llenya y la farina; sols vensudas veritables crísis en que lluytavan de crudel modo l'esperit de conservació y l'amor á la dobleta, pogué'l senyor Xirinach resoldre'l á fincarse. "¡Un cop de má! ¡un cop de má!" Sense aixó, ni hauria comprat l'hort, per barato que li dessen, ni un cop adjudicadas, hauría conservat dos dias Las paradas de dalt y La Coma, que'l tribunal li entregava per sentencia executiva. "¡Terras! Dèu ne dó á qui'n vulga! No portan sinò mals de cap y gastos. Diner, diner, que se'l veu creixer, qu'ocupa poch lloch y un se'l pòt guardar. Pero un cop de má, un cop demá!" Sempre aquell cop de má sospés sobre son cap, lo feya somniar ab lladres y l'omplía de una basarda més consemblant á la dels gelosos qu'á la dels poruchs; perque, com á tot amant cego, no li dolía la vida, sino'l ser estimat. Es per aixó que, del motiu d'escanya-pobres, lo que menys l'ofenía era l'intenció insultant; lo que més l'amenassa, la llum que li jitava sobre'l rostre pera traure'l de la foscor en que vivia y ferlo objecte de la rapinya humana. Per aixó l'ascoltá estamordit, ressonar dintre de sa propia casa, prop, prop del diner.

Una estona restá espalmat, la candela tremolant entre'ls dits, los peus clavats á la mateixa rajola, y una barreja de por, d'ira, d'odi, que passá per demunt del insolent y abarcava á tot Pratbell, bambollejá per dintre aquell cor. Un silenci absolut lo refé; torná enrera, repassá las baldas, la barra, lo pany, tapá ben be'l forat d'aquest, y com si encare no sabés que'l crit havia entrat de fòra, resseguí,'l meteix que dona poruca, fins los més petits recons de son rónech magatzém.

Ja amo de sí mateix, un somrís amargant lluhí en son rostre: l'expressió de la venjansa, per no dirne la claror. May tan obcecat com aquell dia. La conversa del notari, portantli'ls ulls envers la dona, criatura de qui'ls havia apartat l'Olaguer passats sos vint anys, lo crit ab que'l món s'havia per primera volta atrevít á perseguirlo fins aquell recó, li remogueren fondament totas las tendresas que per l'or sentía. Alló eran amenassas, amenassas contra l'objecte estimat: may, donchs, l'havia estimat tant. Y sentí per ell la frisansa d'una sort de lascivia extranya, una aberració bestial que no cap en rahó humana. Ja que no podía fondre l'or y portarlo á la corrent de sas venas, volía besarlo, glopejarlo, refrescarsen la boca y ab son alé cubrirlo amorosament d'un vel. En las depravacións y baixesas de sa grossera passió, may havía arribat tan avall: estava foll.

En tota la nit no pogué aclucar l'ull, y com la febre li exagerés los perills que corría á Pratbell, prengué'l determini d'anarsen. Quasi bé buyt lo magatzém, amo de La Coma y resolt á fer de pagés, com més prompte abandonaría la vila, mellor. Terra entre mitj y no pensarían en ell. Una llenca de terra d'un parell d'horas ja sería prou per'aquells avalotats; quan aniría á la vila, no veuría sinó al notari.

## III.

Tres dias després, l'Olaguer arribá á La Coma, disposat á viurehi. S'esqueya La Coma á sol ponent, dins d'una fondalada tranquila y apacible, encar qu'un xich tristota per lo tó negrós que dava á las vessants l'espés alzinar que las coronava. Pel galze de las vessants, corría una riera sens nom, que regava l'horta de l'hisenda y algunas pollancras d'estremada alsaria. La vessant de ponent, ans d'arribar á l'aygua, s'aplanava, formant dalt de la riera com un grahó esgayat, que tindría ben be una trentena de jornals. Al mitj hi havia la masía, una casa de pagés, de teulada á dos vessants, l'era á sos peus, dins del barri, qu'una esberlada porta de fusta tancava; un balcó tan llarch com lo devanter dalt del primer pis y, sens orde ni concert, unas quantas construccións miserables, arrapadas al entorn del edifici per l'allotjament de las bestias y per altres serveys secundaris. Lo primer pis era ben bé l'aposento del senyor: per la part del devant dominava tota l'horta, extesa á sos peus com expléndit tapís moradench, llistat de vert en oposats sentits; més amunt, los camps, y més amunt encare, la vinya, cobrint ab ayre desmayat los primers geps de la montanya. Per la part del darrera, la costa s'accentuava rápidament, y, de la carena abaix, l'amo podia ovirar las ombrívolas interioritats d'aquell bosch farreny, que semblava lliscar á pleret y cautelós cap á la plana. A sos peus, y bé á sos peus, hi tenía l'amo'l servey, lo bestiá y la virám, qu'escatenyava tot lo dia pe'ls pallers, arreus y llenya de dins del barri.

Hi havia dèu anys qu'habitava aquest mas en Pere de las Borjas ab sa dona y maynadeta, una cunyada, dos mossos y un baylet. En Pere, que'l tenía á mitjas, no havia dat un quedir al amo, y ab tota sa familia plorá de debó la mort d'aquest, primer, després l'adjudicació feta pe'l tribunal á favor de l'Escanya pobres. Arrancar aquell be de Dèu de las mans d'una pobre viuda y d'uns angelets com un fil d'or, abatuts per la llarga malaltía de D. Joseph, li semblá una crudeltat tremenda: esser lo substitut de tot un senyor un ex-traginer que, per juheu, tenía tan mal nom, una imposició insoportable. Pero sobre'l amor qu'en Pere duya á aquells terrossos regats ab sa suhor, hi havia de més á més una cláusula d'escriptura que'l tenía amarrat á La Coma per dos anys encare. Se carregaría de paciencia y cumpliría com un home.

A la masía, coneixía tothom lo motiu del nou amo, perque l'Olaguer s'havia fet més popular qu'ell no's creya. La Pona, la masovera, y la Sileta, sa germana, anant á mercat, havian guipat ja de cua d'ull, dintre la fosquedat del magatzém, al improvisat graner; peró si de la figura ningú'n tenía una imatje prou clara, llevat d'en Pere; de l'ánima ne tenía potser una idea més esgarrifosa que la mateixa realitat, ennegrida per un renom que feya feresa y desfigurada per las llegendas románticas que d'ell formava la pública murmuració.

Fet determini de carregarse de paciencia, en Pere cridá, donchs, á capítol á tothom, recomanant calma, bon seny y la major prudencia. Hi anava la sòrt de tots: altrement, se veuría obligat á satisfer una indemnisació que, ni venentse la camisa, podría reunir. La nova caygué demunt d'aquells esperits com una gran disort, peró prometeren ajudar al de casa ab tota la fé de qu'eran capassos. Y altre no podía esperarse d'aquella familia, veritable tribu qu'en Pere regía com un patriarca. Alt, fornit y de serio posat, fins ho semblava. L'afable Pona, engroixida ja pe'ls anys y per son génit de bona pasta, com l'endressada Sileta, alegre escarrás d'aquella masía, lo volían y respectavan ab amor. En quant al servey, no hi havia que temer del pacífich Llorens, ni del enjogassat baylet; l'Aloy, geperut, qu'al dir de la gent, tenía mal sangro, temía massa l'atlética forsa de son amo pera propassarse.

Un dia, se presentá allí l'escanya-pobres á pendre possesió, seguí l'hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cadahú, y com no parlá d'aposentars'hi, tothom respirá, ab tot y que sa presencia esborrá, en gran part, las tintas negras del retrato. Altras voltas hi torná en poch temps y, mostrantse més y més afable, aná conquerint los cors. Mes, quan manifestá'l determini de mudars'hi, quedaren tots tan glassats com si se'ls hagués dit qu'arribava la peste.

Calgué fer cor fort y avant. En Pere, obehint mansament, arribá que tot just clarejava á la vila y meresqué la proba de confiansa de carregar, en los corns de la sárria, unas talegas que pesavan com d'or qu'eran. Aixó'l reconfortá bona cosa. Si tant dolent fós, no's refiaría de mí, pensá interiorment.

Un cop á La Coma, l'escanya-pobres fou allotjat pe'ls meteixos masovers en la cambra bona del primer pis, única per aixó que quedava parada ab un llit de pots y banchs, un canterano y mitja dotzena de cadiras que hi havia deixat la viuda de D. Joseph. Lo nou estandart, fora de las talegas que hi muntá dissimuladament ab en Pere, hi portá, per tot equipatje, un farsell fet ab un mocador de cotó. Jamay s'havia vist tan ben aposentat. Las parets eran blancas, l'enrejolat net, lluhentas las fustas, y'l llit parat ab llensols de bugada per la Sileta que'n sabía la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l'explendidesa d'aquell sol qu'ho daurava tot, qu'acalentava fins un bon esgay del llit, esponjaren bon xich lo cor de l'Olaguer, més reverdintli'ls recorts de l'infantesa, que no pas fentli aborrir per contrast lo fosch magatzém. Pera contemplar lo sol y glopejar aquella atmósfera de sana pau, l'Olagueret; l'escanya-pobres, l'home gastat y sotmés á la passió del diner, hauría donat tot alló pera glopejar un grapat de dobletas, anch que fos dins de la carbonera: no eran pera son gust depravat las magnificencias de la naturalesa; sa pell colrada y endurida ja no sentía la frescor del llí ab que's refregava delitós lo tendre Olagueret, ans de somniar ab los ángels.

Mes, aixís y tot, aquella pau escaygué be uns quants dias al esporucatescanya-pobres. Sota aquell ample cel amarat de claror, trobá altra volta l'obscuritat desitjada: los árbres, las plantas, lo rodejavan d'un mon nou hont l'escanya-pobres havia d'esser desconegut; la fondalada en qu'estava enclotada La Coma no li permetia veure Pratbell, y aixís s'hi creya cent horas lluny.

Son esperit, avesat al travall, no li consentí ni un dia de vaga. Se llevava de bon matí y conrehava las terras barrejat ab sos masovers, dinava,'s passava la vida al costat d'aquestos com un senzill pagés qu'era; y la distracció del travall y aquell caliu de familia apaygavaren per uns dias lo fòch de sa passió, adormiren la bestia y deixondiren al home.

Altras circunstancias lo posaren á punt de transfigurarse del tot: los nens d'en Pere, empujántseli á la falda, plens de manyaguería, mostrantli candorosament los encisos de l'ignocencia, y la Sileta que, fresca, sanota y riallera, li passejava pe'ls ulls los atractius de la hermosura. Quan ell la veya trastejar per casa ó sembrar pe'ls camps, sempre neteta y alegra, ostentant ab natural desenfado sas formas arrodonidas y ben proporcionadas, s'abundosa cabellera daurada al foch, sa testa riolera y expresiva, de la que cert ayre inesplicable d'honestitat escampava'ls desitjos carnals qu'haurian pogut despertar sos ulls atrayents, sa boca de magrana del pinyol blanch y son coll blincadís y molsut; sentia vibrar en l'esperit l'alenada del amor, certa déu de tendresa y poesía que l'atreya tot sumís y feble. Després, en sas soletats, repassant los serveys que feya á la casa, los discrets consells qu'esmersava durant lo dia, lo modo ab que'l tractava, lo bé que l'agombolava y li tenia la cambra, tot de sobte, l'asaltava'l pensament de casarshi, sentia reviscolar l'instint de familia; pero, son génit esquerp li enfrenava la branzida del cor, y d'aquesta lluyta li quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler y aborrir alhora á la Sileta.

Aquella tristesa li engendrá ben prompte certa lassitut y emperesiment que, retenintlo en la cambra, lo portaren de nou á contemplar son tresor. Sa passió renasqué ab tot l'esclat d'una bojería mal curada; la pau dels camps s'esvahí com per encantament, y per primera volta rondá per allí l'escanya-pobres, malmirós, aspre y garnéu, omplint La Coma d'insofrible malestar, quan més penadits estavan sos habitants d'haver cregut un jorn á la murmuració pública.

En los primers dias, que foren d'espectació, l'Olaguer era mirat per masovers y mossos ab un esglay que semblava respecte. Un cop se convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home, com ells travallador y senzill, s'abandonaren á la confiansa y habituaren á tractarlo d'igual á igual com á llurs ulls requeria qui vestia com ells, com ells travallava y cap condició personal tenia que l'aixequés sobre'ls altres. En Pere cregué llavors, ab certa satisfacció, haver baratat l'amo ab un soci, y si la Pona li feya notar que'l mantenian y li deixavan fins la roba del llit setmanas há, sens qu'ell respirés per la ferida, lo masover arronsava las espatllas confiat, responent que ja ho arreglarian per cap d'any al passar comptes. Lo cas era anar tirant per aquell camí que li semblava majorment desbrossat, després que l'havia cregut ple de esbarzers y argelagas. Per aixó, quan desaparegué'l soci, suplantat per un amo grosser, surrut y sens entranyas, l'etzarament fou deu vegadas pitjor, puig duya en sí tota la brutalitat de la sorpresa, tots los visos d'una trahició. De més á més, lo tracte de tu á tu qu'havia precedit al cambi, feya impossible'l respecte. La por, en aquest cas, havia de revestirse de defensa encarnissada; oberta y brusca com de pagesos havia d'esser la lluyta.

Qui de primer notá'l cambi fou la Sileta. Un matí pujá á dalt á fer lo llit del Olaguer. Contra la costum, trobá tancada á pany y clau la porta de la cambra. Si atravessá per son pensament lo recel de desconfiansa, no l'entretingué, esperansant explicació més satisfactoria. En havent dinat, demaná al interesat la clau, qui li entregá ab cert roséch evident, acompanyat d'una ullada escorcolladora qu'arribá á l'ánima de la noya. Dos minuts després, ja tenía al Olaguer dalt de la cambra, ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabá son fet, mudant déu cops los colors de la cara, y eixí mossegantse'ls llabis, per no descloure'ls. Aquella tarde'l dormitori restá altre cop tancat á pany y clau, y aixís estava'l matí següent. Mes, ab tot, la Sileta, ans de sacrificar sas virtuts domésticas ab un determini que no podía pendre sens gran esfors, volgué esbrinar si havían sigut impresió falsa ó realitat, los ofensius recels d'ahir. Reclamá també la clau, y com l'Olaguer tornés á mortificarla ab sa presencia, pará la noya en séch sa feyna y, roja com una brasa, se li encará dihentli:

---Que'us ha faltat alguna cosa d'aquí?

---No res.

---Ah, no res, y teniu la poca vergonya d'afrontarme!

---Jo?

---Vos. Per que ho sapigueu: jo, y tots los d'aquesta casa, som incapassos de tocar una agulla de ningú. No necessitém centinellas ¿ho enteneu? D'are en avant, ja us lo fereu vos lo llit. Aquí, que fins los llensols vos posavam de franch ¡poca pena!

L'Olaguer feu acció d'acostarshi y retenirla per un bras á fi de qu'ascoltés.

---Si'm toqueu, vos vento bofetada ---digué valerosament la noya ofesa. Y abandoná'l primer pis pera no atansarshi més.

Lo fet s'esbombá arreu per tota la familia, que's feu solidaria de l'ofensa, y per si no bastessen las prevencións ab que d'aquell'hora en avant miraren al Olaguer, com pressentint ja qu'á la fi n'eixiría la fera, comensá aquést á mostrarse farreny y dur ab tothom. Ja trobava que ningú travallava prou, cridava perque matinejessen més, volía escursar y reduhir las vinyetas: ¡qué tant pa y veure! Y tot lo día anava frisós per la travallada, matantse ell meteix pera dar exemple, rondinant als mossos, maltractant las bestias, donant clatelladas al baylet. En arribant á casa, barallava á las donas si veya vessat per l'era lo morésch de las gallinas, ó escampat algún brotim de llenya, reptava al gos á puntadas de peu y esferahía'l gat ensopit á la vora del foch: ¡ala, gandul, á cassar ratas!

Avesat pe'l comers al broll contínuo de diner, no li bastava ja la llarga contemplació que cada nit dedicava á sas talegas, ni podía avenirse ab la cansonera producció de la terra qu'en aquells mesos d'hivern semblava morta. Sentía afany d'arreplegar, una anyoransa mortal de tráfech de diner lo consumía. Al veure que sas talegas no creixían, l'assaltá'l temor de que mimvessen y llevors la retirada de la Sileta li proporcioná'l goig de ficarlas dins la márfega pera guardarlas mellor durant la nit.

En mitj de sas tristesas, un jorn brúfol y ventós, fugint la presencia de sos companys, s'en pujá serrat amunt, internantse en la garriga. Per sos peus, per son cap, tot eran cruixits de fusta. Grat sía á Deu, la terra donchs també dava alguna cosa en aquells días curts ¡Y sentí pessigolleig de goig, y desafiant lo vent que xisclava y tallava la cara, se passá tot lo matí arreplegant llenya com un desaforat. Muntant, muntant, arribá al cim que dominava la conca. Ni may qu'ho hagués fet! Allá, entre la negror d'arbres que clapejavan la rojenca plana, vejé destacar la grisa silueta de la vila ab son castell y campanar. Lo cel de plom que demunt d'ella pesava, cobríala d'un vel melancólich que tocá'l cor delescanya-pobres. Lo magatzém, testimoni de tants goigs passats, casa payral de sa fortuna hont havían ressonat, una per una, las dobletas guanyadas, l'hostal, lo despaig del Notari, tots los recorts de sos mellors temps, desfilaren per son esperit com envolcallats per la melangía d'aquell horitzó plujós. Y assegut en un claper, s'abandoná més d'una hora als dolors de l'anyoransa, sens sentir lo fret ni las fuhetadas del vent que feya bramar al bosch com una mar.

L'endemá, quan encar lo mas dormía, l'escanya-pobres posá'l bast al Moreno, lo cavall estimat de l'hisenda, muntá y no pará fins á la vila. Sa ausencia fou un esbarjo per tots los esperits: los camps sentiren cantar á aquells pagesos enfeynats, lo baylet se trencava las camas á cabriolas, y á taula més engreixaren las riallas que'l menjar. En cambi, á la tarde, quan torná...! Qui clavada l'arada al solch, qui descansant en lo mánech del magall, estigueren amos y mossos més de deu minuts discutint si sería ó no aquell cavaller qu'anava acostantse á contraclaror del sól ponent.

---Ell bé s'hi diu, pero no ve á dalt del Moreno; no pot esser.

Y en si es ó si no es, arribá allí, dalt d'un matxo blanch-bragat qu'ho posá tot en renou ab sos brams y molinets.

---Qu'ha prés mal lo Moreno? ---s'atreví á preguntar en Pere, tot alarmat.

L'escanya-pobres respongué ab un "no" esclet, tot domant al matxo á garrotada seca al mitj del cap; peró la bestia l'aixecava fins qui sab ahónt, ensenyant l'enorme dentat y uns ulls com uns rubins, ensemps que voltava y revoltava tibant la brida y ab cada guit que feya escruxir l'ayre. Alló no era un matxo, sino un dimoni del infern ab qui no podria bregar més qu'un traginer com l'Olaguer ho fou. La bestia no volía entrar á l'estable, y sols ab l'aturdiment dels cops y'l dolor que las batzegadas de la serreta li deixaría á l'ensagnada boca, lográ aquell rendirla.

Lo pressentiment d'alguna crudeltat misteriosa s'apoderá de tots. Tothom pensava en lo Moreno, tan dócil y volgut sempre, y l'estranya aparició d'aquell matxo los esferahía tant que no gosavan á repetir la pregunta d'en Pere.

Fermat lo matxo, l'Olaguer corregué á tancarse en s'habitació pera repassar las quatra unsas qu'havia guanyat en la barata del Moreno, y aquell vespre ni baixá á sopar ni hi hagué qui entrés á la establa á dar un bri de palla al animal. Los masovers y mossos mentrestant se perdían en conjeturas, grunyint de rabia.

L'endemá al matí baixá l'Olaguer y maná á en Lloréns, lo més obedihent dels mossos, qu'entrés á donar pinso al matxo. Lo pobre xicot, encar que refunfunyant, obehí, y la bestia'l rebé ab un raig de cossas que'l deixá extés á terra ab una costella enfonzada. Als clams del ferit, acudiren tots los de la casa y se l'emportaren á la cuyna á curarlo, seguits del Olaguer en persona, qu'ho presenciava tot moix. Mes l'Aloy, lo geperut, excitat per la desgracia del company, sortí y armat d'un bon samaler entrá á l'estable á rebatre á cops á aquell dimoni, fins á matarlo. La bestia, aixís bastonejada, li clavá dentellada al gep y escapá esperitada y bramant camps á travers, botant com monstruós moltó.

Llavors, la sarracina s'armá contra l'escanya-pobres; tota la casa en pes las emprengué contra ell, y en Pere, al arrancarli la confessió de lo fet ab lo Moreno, l'embestí de dret á cops de puny, las donas li tiraren en cara totas las mesquinesas, tots los deutes pendents, los mossos entre gemech li juravan venjarse, y quan lo tingueren ben atrotinat y abatut, li anunciaren tots la sortida.

---Jo no tinc res ---afegí en Pere--- vos encare'm debeu la despesa de dos mesos: veniu donchs á demanarme cumpliment de contracte y la munta, que potser us faré un cap nou. Ni que sápiga anar á presiri.

Un cop pogué, l'escanya-pobres s'en pujá á dalt, se folrá d'or com Deu li doná á entendre pera no deixar un céntim allí, y boy coixejant de pes, eixí de La Coma, foll de rabia, ab la doble intenció de fugir d'"aquells lladres" y de veure si atrapava al matxo pasturant.

Bon vent, exclamaren á una tots los del más, y'l geperut Aloy, no poguent contindres, eixí fins á l'horta á espiarlo bona estona. Plantat al mitj del ample espay ab son coll tort, los ulls guspirejant de rabia, al punt que se li perdía de vista, l'amenassá ab lo puny clos, exclamant:

---Me la pagarás, juheu!

IV A sos coneixements de traginer y lleugeresa, degué l'Olaguer lo recobro d'aquell matxo enfutismat. Amansit si't plau per forsa,'l muntá, y tot dringantli per las butxacas, arribá l'escanya-pobres á Pratbell que no eran dotze horas. Ningú s'admirá de que tal miserable entrés muntant al pel bestia tan enfellonida. Moix y pensatiu arribá á ca'l Notari, descavalcá y demaná á son amich una sentada. Moix y pensatiu arribava, per lo molt qu'havía reumiat tot venint:

---Ja ho veu, Don Magí á mi no'm convé de cap de las maneras qu'en Pere se'n vaji, pot suposar que qui sab lo que li dech, me bescantará per aquí y per llá, no trobaré masover y tota la cullita d'enguany, al menos, se me'n va á norris. De la munta no cal parlarne: prou clar ho ha dit ell; vaji derrera d'un pobre.

---L'heu feta grossa, l'heu feta grossa! ---exclamá D. Magí, gratantse la galta y ab lo tó sentenciós de sempre--- Peró bé: ja veuré d'arreglarho, ja us faré aquest favor, qu'en bona fe val la pena.

---Y cá ¡ells ne tenen la culpa, ab las sevas pors; que'l matxo prou l'amansiré jo, y llavors veurían lo negoci. Si es un animal de pena.

Y dihent aixó, ab tot y esser l'hivern, l'escanya-pobres s'aixugava ab lo revés de la má la suhor que traspuhava per son front petit.

---Convindría que me'l fes depressa aquest favor ---gosá á dir l'Olaguer, veyent al Notari encaparrat per altras cosas y disposat á no parlarne més.

---Home, quán? No vindrá d'un día.

---D'horas: veji qué li dich. Un pagés cremat, y allí son tres homens, es capás d'escapsarme tots los arbres de l'hisenda en menos de un jornal. Aquell dimoni de jeperut, es capás de ferho tot sol.

Lo Notari, excusantse de poder anar á La Coma fins d'allí á dos ó tres días, prometé, vista la premura, escriure aquella meteixa tarde pera parar lo primer cop. Y, com cedint per fi á la preocupació que'l dominava, preguntá, mudant de tó:

---Bé, y ahónt aneu á viure are?

---Al hostal de Sant Roch m'hauré de ficar, de primer entuvi ¿qué vol que fassi?

---Potser me llogaríau lo castell ---feu lo Notari ab rialleta maliciosa.

---Cóm! ---saltá l'altre--- que ja es de vosté?

---Sí, home, sí. Ahir vaig pendre possessió ---digué, arrossegant la paraula com pera mellor saborirla. Y entregantse á l'expansió del goig, explicá, per pessas menudas, l'historia d'aquella adquisició usuraria, sa primera adquisició, arrancada de las mans foradadas de D. Guillem, lo darrer brotim de una baronía de cinch centurias, que després de la disbauixa y l'estupidesa, acabava de morir en una sala del Hospital de Barcelona, sol y vern, vell y fadrí, menjat per l'escrófula y la miseria que durant tants anys anaren rosegantlo per cafés, bordells y casas de joch.