# L'escanya-pobres

## Part 1

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-escanya-pobres-72856/index.md

Narcís Oller

1884

## I.

Los mercats de Pratbell, d'antiga nomenada, arribaren á son més gran esplendor pe'ls encontorns del any 50 de la present centuria. Acabava d'estrenarse'l tros de carretera de Madrid á la Granada qu'atravessa á Pratbell, y essent aquesta vila cap de jornada ó de rellevo,'n tocá'ls resultats ben prompte. Los blats d'Urgell y d'Aragó hi abocavan á torrentadas los carros, y era negoci gras no deixarlos passar endevant, provehit com estava'l país de salts d'aygua y bons molíns. Aixis fou qu', en un sancti amen, l'esperit especulador dels de Pratbell, comprengué la jugada y plantá arreu per tota la vila magatzéms de grans, cavant sitjas al costat meteix dels cups.

Un dels magatzéms que cridá la atenció desde primera hora, fou lo qu'al carrer de la Roca, vora'l portal Nou y á vint passas del Pallol, obrí l'Olaguer. Perqué ¿quí era l'Olaguer? ¿ab quíns poders contava? Heus aquí las preguntas que's feya tothom, l'enigma que capficava als de Pratbell al passar pe'l carrer de la Roca. ¿L'Olaguer, aquell minyó traginer, fill de qui sab hónt, que fins are ha menat matxos? ¡Si es més pelat qu'una rata! ¡Si encara du pe'l cabell rastre de las pallissas hont dormia! ¿D'hónt ha tret los diners?

Era verament estrany que mentres los altres traginers, fills de la vila, havían d'emigrar ó junyirse á oficis més grossers, aquell foraster sense nomenada tingués forsas y pit per'obrir magatzém. Tal hi havia que, pera explicar lo misteri, recordava'l nom de coquí qu'entre'ls del ofici disfrutava l'Olaguer, y'l senyalava á sos fills com exemple de previsió y estalvi digne d'imitarse. D'altres, mal pensats com may ne faltan, atribuhían sa riquesa á una malifeta; recordavan á cau d'orella que, temps enrera, un senyor que l'Olaguer acompanyava al Remey mori estimbat, y'l matxo ni una rascada... ¿m'entén? No mancava qui mirés al nou graner com testaferro d'algun gat vell que qui sab per quins fins no volía treure la cara. Per fi, los que's creyan més espavilats, tot s'ho explicavan ab la omnipotencia momentánea de l'ambició, confiant per aixó al temps los mals pronóstichs que, com qui no ho vol, deixavan caure.

Passaren mesos, passaren anys y'l magatzém seguía obrint y tancant sas portas ab lo sol y encare sens eclipses ni nuvoladas. De bon matí, se plantificava ja l'Olaguer al brancal de la porta, y recolzat en las sacas de mostra, esperava compradors, vestit de blauhet al estiu, de pana al hivern, sempre ab la mateixa roba de quan era traginer, sempre ab lo mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, ó ab la barretina musca ja més descolorida y suhada que la de cap pobre. Saludava als vehins ab un "bon día" ó "Deu vos guard," y si'ls compradors no matinejavan, ben prompte s'encauhava per las fosquedats del magatzém, desde hont, tot tirant plans, vigilava, sense esser vist, las copsadas sacas que'l sol acalentava de biaix. S'aturavan pagesos, prenían una mostra de blat dins lo palmell, la sospesavan, la gronxavan, la bufavan, se la passavan á raig fet d'una má á l'altra com rajolí d'or, y, si agradats de la mercadería, llansavan la vista enlluhernada al interior, no trigava un segón á eixir l'amo, de son amagatall, dreturer y cautelós com l'aranya del albench.

Era altot y ossut, peró magre y cap-petit. Com bon moreno, tenía negre'l cabell, sempre arranat, y negras eran també las ninas de sos ulls, fredas y escorcolladoras mentres ascoltava; guspirejants ó dolsas quan sa paraula ho requería. Quasi be barbamech, tenía no obstant groixudas cellas; unidas sobre son nas llarguet y cantellut. Peró lo que més caracterisava aquella figura, era la boca, tirada endevant com la del furó, ab sos llabis tan prims y cenyits al os, que no podia badarlos sense fer l'efecte de qu'ensenyava las dents pera mossegar. Disposava així meteix en contra d'éll, una oposició, evident al primer cop d'ull, entre sos moviments reposats y son temperament nerviós. Al véurel tan esprimatxat y rebegut, un pressentía l'agilitat traydora del gat y estava com pensant: ¿quán traurá las unglas? ¿quán me botará á demunt? Y no obstant, jamay las treya, may se barallava y enardia; ningú li havía vist perdre aquell pas de gat emperesit ni sas costums metódicas de sempre.

Peró ab aixó y tot, disfrutava molt pocas simpatías. Lo veynat l'espiava dia y nit, y per un efecte més sentimental qu'enrahonat, odiava la vida d'aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat del estimbament d'aquell senyor qu'anava al Remey, del que sóls problemáticament n'era responsable; peró res, á las afeccións no'ls hi cerqueu rahó d'existencia. L'un las enfilava en lo posat de mosca morta, l'altre en son parlar de nyau-nyau, lo de més enllá perque no podia contemplar sens frisansa lo sistema de vida raquítich y puntual d'aquell home.

Y realment son modo de viure era miserable y misteriós, tot á l'hora. Ni una mala criada, ni un mosso, pera las feynas més grosseras de sa industria. Ell meteix ajudava á carregar y descarregar las sacas de gra y farina qu'entravan en son magatzém; ell meteix escombrava ab una mala granera lo boll del enrejolat, passava la rasadora á las mesuras y omplía ó buydava'ls cassals y la sitja. Espitregat y afanyós, quan convenía, travallava fins á perdre l'alé, y, si havia d'eixir de casa, tancava la porta y s'enduya la clau á la butxaca.

Tota s'habitació era l'estreta y fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzém, aclarida no més per un cel obert esquifit y reumátich, ple de trastos vells, ollas fumadas y una ratera hont, boy cada dia, acabavan sa existencia un parell de ratas com conills. Cada dissabte, á la tarde, omplia de fum aquell cel-obert. Los vehins esbrinaren qu'allavors bullia una calderada de farinetas y que l'endemá las escudellava en set plats de terrissa, consumintne un cada vespre. "Se menja las sopas fredas", deyan. Y aquest era l'únich sopar del Olaguer.

Pera dinar, estava aconduhit al hostal de Sant Roch. Allí concorrian los pagesos més enderrerits, los carreters més jugadors, y'l Olaguer hi anava pera bestraure'ls hi diners á ral per duro. En quant al dormir, donchs que ningú havia traspassat lo llindar de sa fosca habitació, era impossible saber com lo miserable graner se las arreglava. Sols imputantli un luxo exagerat, s'atrevian algúns á suposar que jeya en una márfega; dalt d'un catre; d'altres, presumian que ho feya demunt de sachs vells; los més, s'inclinavan á creure qu'en un jas de palla ó en los munts de boll arrambats ab l'escombra.

Ni saraus, ni aplechs, ni fontadas, ni funcions d'iglesia trencavan la marxa matemática d'aquell rellotje; sempre á dins del magatzém, senyalant lo mitjdia ab s'anada al hostal, la posta del sol ab lo grinyol de las pesantas portas que restavan sols tancadas fins que'l dia esqueixa la boyra de la nit. L'única casa que freqüentava era la del notari Xirinach, un notari que li extenia'ls debitoris ab qu'endogalava als enderrerits y als jugadors, en sa taula de bayeta despintada y sembrada de papers polsosos, serraduras y plomas d'oca.

També passava'l Sr. Xirinach plassa d'avaro, no essentho sinó per reflexo de sa muller. En altras mans, D. Magí Xirinach, hauria sigut senzillament un home previsor, ó si's vól, un home interessat com tants ne corren; incapás peró de viure ab la mesquinesa á que'l reduhia aquella dona, vera encarnació de l'avarícia més crudel y refinada. La flaca del notari no era'l diner pe'l diner; sinó la cobdicia de la propietat. Fluix de complexió y de natural esporugit era d'aquells que pensan sempre en las contingencias de la sórt y en la vellesa, de la qual estava ja frech á frech. Pera assegurar aquésta contra las inclemencias de la miseria, hauria estat continuament fincantse; peró sotpeditat per Da. Tuyas, qu'era de génit dominant y porfidiós y s'havia posat las calsas, lo pobre home havia de arribar á sos fins per altre camí molt més tort y llargarut. Deixava'l diner á interés pujat, perque ella ho volia, y ell somniava sempre en l'hora d'entaular judici y embestir l'hipoteca. La possessió d'aquésta li hauria agradat més que'l diner. Da. Tuyas tot al revés; d'aquí contínuas disputas dins d'aquell matrimoni. No obstant los esforsos del notari, la sórt se mostrava sempre més favorable á Da. Tuyas y als deutors: finia'l plasso y aquestos pagavan bitllo-bitllo;'l capital se li havia aumentat; l'hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de sa fluixedat de génit era la desconfiansa que tenia de sa propia válua. Era dels que cridan sempre á primer hora, qu'arrian velas aviat y qu'acaban per admirar sempre la forsa de voluntat del contrincant. Per aixó, víctima y tot de Da. Tuyas, tenia per ella especial adoració. L'avaricia d'aquesta dona, ab tot y esser supina, als ulls d'aquell marit ofuscat no traspassava la ratlla d'una economia molt prudent. Da. Tuyas, per ell, era modelo d'estalviadoras, de dona de sa casa.

Per lo que toca al graner, D. Magí l'estimava com lo pagés estima al arbre que creix ab sas regadas. Ell li havia dat la má, lo veya creixer, y posantlo en camí d'adquirir, se feya l'ilusió de que s'hi posava ell mateix ó quan menys n'assaboria las dolcesas.

Durant molts anys, passá l'Olaguer las tardes dels diumenges en aquell despaig folrat per una doble paret de protocols y pergamins polsosos.

---Quánta de moneda déu representar tot aixó? Quánts de testaments y contractes plens de números, eh?

Lo Sr. Xirinach, se llepava'l mostatxo de serrell, se fregava la galta brianosa, arrufava'l nas, y llansant una mirada ideal per l'escletxa de sas ulleras blavas, responía ab melancólica veu:

---Ja ho podeu dir, ja! Si aquí, tinguessem tot lo diner de qu'aixó parla, ja fora amo de mitj Catalunya.

Més de quatre y més de vuyt vegadas havia repetit aquesta conversa, com si's passessen un confitet per la boca, mentres Da. Tuyas, tot bellugant lo cap ab menyspreu, desembrassava la tauleta del escribent.

Fora papers y tinter, l'espolsava ab lo mocador d'herbas qu'arrancava de la bata de son marit, mal qu'aquest rondinés y cada diumenje'n rondinava; treya un jóch de cartas ja ronyosas y corvas com teulas, y ¡apa! ja hi som! Lo notari, ab son casquet mitj desbrodat y suhós, sas ulleras blavas y son mostatxo de serrell, s'asseya devant per devant de sa costella. Aquesta, ab sa cara de pergamí arrugat, comprimida fins dessota las orellas, pe'ls bandós de sa perruca, comensava invariablement una disputa sobre si'l jòch seria un solo, una bescambrilla ó un truch y flor. Com qu'era tan repatania (paraulas del notari) se feya la seva santa voluntat, qu'en aquest cas volia dir la bescambrilla, y la pau regnava entre'ls dos contendents, fins á l'hora de pagar, que, segons sembla, era la en que,'l vencedor d'aquella tarde, comensava á rondinar, pera no rebrer com trofeus de la victoria, xavos llisos per quartos y cabotas de clau per xavos. Hi havia un moment en que'ls tres jugadors, tot d'un plegat, s'aixecavan de la cadira, aferrant cadascú, ab lo puny clos sobre la taula, lo corresponent muntet de calderilla; peró devant del conflicte de tanta merma, lo guanyador solia capitular, admetent cabotas y xavos llisos. Qui aygua atura, blat mesura, solía dir cadascú interiorment. Y l'un se mofava de l'altre á qui creya haver explotat.

Mentrestant la claror mimvava, enfosquint l'estret escriptori. L'Olaguer cuytava á despedirse pera poder arribar encare entre dos llustros á casa seva, y'ls vehins, al véurel entrar, ab ironia més ignoscent que fundada, solian exclamar entre dents:

---Ja va á menjarse las sopas fredas.

## II.

Lo carril, aquell carril tan desitjat, que'l 15 de Juny del 65 s'estrená á Pratbell á só de campanas y terrabastall de músicas, acabá arreu ab los antichs mercats. Las feixugas galeras d'Urgell y d'Aragó no hi comparegueren més, lo bestiá de Verdú tampoch, los graners hagueren de tancar los magatzéms, los ramblers emigraren, aquell burgit d'invasións forasteras no trencá ja periódicament lo repós dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblá apoderarse de la vila, lo somni que pesa sobre las poblacións pagesas. Al mitj d'aquella quietut, ressonava ab certa tristesa l'espignet potent de la locomotora, crit d'alerta d'una nova civilisació sorollosa y atrafegada.

Llavors l'estació s'animava un xich, los vehins del Arrabal guaytavan per las finestras, los pochs pagesos, escampats per la plana com figuretas perdudas, se redressavan y restavan embadalits, las mans plegadas demunt l'eyna del travall. De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia, envolcallat en fum, lo tren, indecís, negre, empetitit, com joguina de fira per la distancia y per la magnitut de las montanyas que li servian de fondo. Ell corria, corria, y sols imposantli metas, coneixía l'espectador que guanyava camí. Mes aixís y tot, duyá en sí certa magestat totduna atractívola é imponent qu'obligava á mirarlo. En son curs era capritxós y enjogassat. Tantost mostrava á lo llarch sa trencada siluheta en camp ras, devant lo lluminós horitzó; tantost se presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, sos ulls rodóns llampeguejant; tantost s'embarhumava ab canyars y arbredas, ó s'encauhava per un tallat serradet, demunt del qual, arreu s'arrossegavan fantásticas fumerolas. A estonas se'l sentia cridar adolorit, á estonas pantejar ab afany, y á mesura que s'acostava, la terra trontollava sota'ls peus, la máquina s'engrandia, sa branzida's feya imponent. De sobte, eixía d'un altre tallat, llansava al ayre un xisclet més viu y durader al que responía la campana de l'estació, enfrenava la branzida, y, dalt del geométrich talús, desfilava sobre frévol rodatje l'intermenable corrua de wagons, embalumats de sacas, botas, carbó, fustas, ferro y maquinaria. Los wagons topavan uns ab altres com marejats, llur rodám grinyolava al pes de tanta abundó. Ne duyan més ells en un viatje que no'n trafiquejava la vila en deu mercats, y, sols algun dia, mentres la máquina feya aygua, s'enganxavan á la cua dos ó tres wagons més que tancavan las sobrallas de Pratbell. Pochs minuts després, fugia tot aquell convoy de riquesa ab un crit salvatje d'ergull, deixant espalmada la vida, buyda y solitaria l'estació, com capsa abandonada al mitj del camp.

Los pratbellins de las finestras sentian quelcom d'imponent y trist alhora, fins quan lo tren era de passatjers. Veure tot aquell aixám de desconeguts que s'abocava á las finestretas indiferent, damas ab trajos rebuscats, quintos que cantavan cansons estranyas, jovent desvergonyit que saludava en to de burla, senyors que corrian del tren á l'estació y de l'estació al tren, empenyentse, atropellantse; contemplar com tot aquell mon tornava á entrar en caixa als cops sorts de las portellas y ab quin desdeny partía tot joyós sense veure Pratbell sinó d'esquitllébit; era fantasmagoría antipática qu'ofenía'l patriotisme y amargava'l sentiment de germanó. ¿D'hont venia, ahont anava aquell tros d'Humanitat tan indiferent per l'altre tros? S'hauria dit qu'era un somni pesat que's repetia cada tres horas pera interrompre la pau dels pratbellins, passántloshi pe'ls ulls rassas y més rassas d'un mon nou y esbojarrat que vivia viatjant eternament.

---Aquí ho tenen, ja ho veyeu Olaguer, ---deya una tarde'l notari Xirinach pe'l camí de l'estació, quan encare brunzia en l'espay lo clam del tren de carga que s'allunyava via amunt--- ¡Y tan criticats com vam ser per no contribuir á las festas!

---Sempre me n'he rigut.

Lo notari aturá'l pas, y apuntant la mangala dret á la via, afegí sentenciosament:

---Sempre'l peix gros se menja al xich. Aixó es peste pe'ls pobles. Teniuho per máxima: sempre'l peix gros se menja'l xich... ¿Ahont vá aqueix tren? A atipar las ciutats grans... ¿Qué creix avuy? Las ciutats grans... ¿Veyeu créixer cap vila, cap llogaret? Nó; sempre'l peix gros s'menja al xich. Ben aviat aixó será un mas robat. La tendencia de la civilisació nova es de concentració. Ja ho heu vist... los vostres companys: qui no s'ha'n es anat al cel, se'n ha anat á Barcelona.

---Es lo que jo'ls hi deya, don Magí; féu veni'l carril, lo blat se os tornará órb.

Y tornaren á caminar, lo notari llepant lo capsó de plata de sa mangala, l'Olaguer ab las mans encreuhadas al darrera, estrenyent un grapat de redoltas.

Lo camí estava solitari, cobert d'un fanch roig y envidriat que cruixía sota las sabatas. Al cap de munt, destacava la vila sa foradada siluheta ab son castell enmarletat y son campanar románich, sobre un cel rohent de tardor qu'anava esblaymantse per moments. La vehina serra, campida de blau negrós, batia sobre la plana misteriosa ombra. Un taro bastant viu feya saltironar las fullas secas com aucells ferits y, en sas alenadas fortas, omplia la terra de remors d'esgarrapadas. Llavors, los pelats sarments qu'aguaytavan al camí, cruixian, se revinclavan convulsivament y semblavan vergassar als pochs pámpols morts que conservavan encare. Un pressentiment d'hivern; prenyat de melangía y cruesas, s'apoderava dels cors. Lo Sr. Xirinach s'aixecá'l coll de sa levita color de pansa, s'assegurá las ulleras blavas y encasquetá bé'l barret d'copa: l'Olaguer, d'un blinco, s'ficá tercera vegada á la vinya del costat y n'eixí arreu ab nou grapat de redoltas.

---Aquesta afició á la rapinya! ---esclamá'l notari, somrisent.

---Res d'aixó; es lo temps d'aixarmentar. Quí sab d'hont venen?

---Ja n'hi ha pera encendre fóch, eh? ---afegi'l notari, ab fruició ben manifesta.--- Aixís se fan las casas, Olaguer, los animals nos ho ensenyan: mirau la formiga. No més recullint lo que'ls esvalotats deixan ¡quin gavadal!... Sembla que'l vent s'encalma, podriam seure una mica.

L'Olaguer, primer qu'ell, arribá á un pedrís de prop del poble, y tot lligant en garbó las redoltas cullidas, sentí ab sorpresa la següent pregunta del notari:

---Per qué no us caseu?

---Ja may hi só pensat.

---Comprench que no hi pensessiu mentres feyau lo fonament de vostra casa; peró avuy que teniu La Coma, l'Hort dels Mínims, las paradas de Dalt, en una paraula, lo ronyó cubert, avuy qu'héu de plegar la botiga, qu'os en aneu á la quarentena y voleu esser pagés, héu de pensarhi.

---Que no hi ha més que casarse? En bonas firas que'm vol bé!

---Home jo vos proposo un casament de Deu nos dó. Busqueu las vostras conveniencias: una dona estalviadora es un gran puntal.

---Aquí's casa la bossa se li torna rasa.

---Trieu bé la dona y encare la tindreu més plena. Ah!, si es del puny estret! cap home l'avansa. Mireu la meva.

Y aquí, D. Magí comensá á fer tal elogi y relació de las virtuts domésticas de la Tuyas, que no hi havia sinó ascoltar. En vint anys no havia espatllat una dotzena de camisas, ni comprat un llensol; ja no parlém de la roba de demunt. "Aquesta levita de panyet, aquesta armilla de quadros, aquestos pantalons d'esca, se conservan del nubiatje ensá, per la seva endressa y condicia. A casa no hi há un raspall; los raspalls tot s'ho menjan, Olaguer; uns bons espolsadors, y per la derrera má, such de munyeca, ab un mocador ó un tros de panyo. Roba qu'os trayeu, roba'l calaix, ben estirada y neta; aixó cada nit. Que plou ó hi ha fanch, no eixiu de casa sens una gran necessitat, y si teniu alfombreta al peu del sofá y venen visitas, enretireula. Al llit, coxineras de pisana ab una tira de tela que's treu cada matí. La taula, de marbre, y, demunt dels estalvis, ja podeu posarhi las cassolas. En fí, no acabaria may... Y per la pitansa? May á la plassa cap criada, que totas sisan; sempre la Tuyas y sempre tart, quan ja las revenadoras no pensan sinó en tornar descarregadas á casa. Pero perque veyeu fins ahont arriba la previsió de la Tuyas. ¿Sabeu com compra'ls ous? ¿Si van cars, n'enmanlleva duas, tres dotzenas á son nebot l'adroguer; un cop s'han abaixat, los hi torna. Moltas candeletas fan un ciri pascual... Una dona aixís vos apedassa y agombola com ningú. Y ademés aquell instint del negoci que té, la dona de sa casa, ¡aquell cop d'ull! Quan ella vos dona una sortida ó consell, ascolteula; son grans inspiracions que no més tenen ellas. Verbigracia, quan se'm va presentar aquell beneyt de D. Guillem, lo Baró, á demanar que li bestragués trescents duros; coneixent jo, com de fet, que'l volia no més que pera fer lo fatxenda en la suscripció de las festas del carril, de poch l'envio enhoramala. Per sórt meva, vaig demanarli que m'hi deixés pensar. Ho dich á'n ella, y sabeu qué va preveure? Que'l Castell seria meu, com d'efecte no crech que trigui gayre á esserho. Tenen grans inspiracions, grans inspiracions...! Després, si vos moriu ¿á qui ho deixaréu? Val més saber que no ho ha de fer malbè. Ja vos dich; cerqueu una dona aixís y caseuvos; á la fí es lo camí qu'hem de fer tots."

L'Olaguer s'aixecá y, dant un copet amistós á l'espatlla del notari, va dir:

---De tot lo que vosté m'ha contat y molt més, me'n passo, jo.

---Vos sou un miserable, vos no viviu com un senyor, ---replicá'l notari, tot amoscat.

Y com lo taro tornava á bufar y la nit era ja bruna, emprengueren silenciosos la costa de la vila, l'un ab las ulleras al front y tantejant la terra ab la mangala, l'altre ab lo garbonet sota l'aixella. Mes, á mitja vila, cadescú tirá per son cantó, fent dret á casa.

Quan l'Olaguer, havent barrat la porta,'s dirigía magatzém en dins á la feble calor d'una candela que duya estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridá pel forat del pany: ¡Escanya-pobres! Y aquest crit que retrunyí ab veu aspre y desvergonyida per las tenebrosas voltas del magatzém, glassá las sangs del avaro. ¡Escanya-pobres! renóm que li aplicavan fa un quant de temps, qu'anava popularisantse y que duya en sí tota los ayres d'una persecució rabiosa, qu'era una estigma ab que li escupía á la cara tot un poble! Aixis ho entenia l'Olaguer, y al pensarhi, éll, que per propia voluntat s'havía apartat sempre de tothom, s'esferahía.

Sa naturalesa era la del arrel ó del táup, viure en l'obscuritat, créixer en ella y en ella desplegar sa forsa; may eixir afora, esser senyalat ab lo dit, esser l'enveja ó'l sach dels cops de ningú. Lo crit d'escanya-pobres, era un crit de venjansa, l'alerta d'un regiment de foners preparats á apedregarlo. En aquell moment, dintre sa casa, lo crit prenía ja'l tó d'un desafío. Se sentí acorralat y, en son semblant, se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en lo cau, l'ira salvatje d'aquella naturalesa grossera. Mes, la vida ensopida que tants anys mená dintre la foscuria de son magatzém l'havia tornat esglayadís com una rata. Del coratjós traginer no'n servava sinó la primera embestida y la confiansa absoluta en tota la naturalesa, esceptuantne l'home que tenia per la pitjor de las feras. Tota sa vida, de l'Humanitat n'havia dit una colla de lladres; cada home era donchs un lladre de qui calía guardarse, y en la confusió d'ideas de son cervell escanyolit per la ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia que no anés armada fins á las dents. L'usura que las modernas lleys no persegueixen, tampoch la condemnava lo sentit moral de l'Olaguer. Mes aviat la considerava com una caritat molt semblant á la de tirar una soga á qui s'ofega. Si l'auxiliat no s'en aixecava, era que, ja avans, havia engolit massa aygua. Ell no n'era corresponsable, y en premi d'haver eixit á la platja, se carregava á coll totas las despullas del naufragi, que be s'ho valían los perills passats.