L'esca del pecat

Part 2

Chapter 2 3,942 words Public domain Markdown

--¡Ay fillas, que aneu equivocadas!... Vos dono un milló de gracias per la bona intenció, pero no es capás éll de alsar lo brás, ja se'n guardaria. Veritat es que lo meu Peret es de la Barceloneta y té mala anomenada, pero en quant á posarme la ma á sobre, lluny de volguerme fer mal, si alguna vegada ho ha fet, sols ha sigut per ferme una caricia. Qui mes aviat crech capás de una mala jugada es á aquell mitj senyor que espera sempre á la Gracieta; si no m'equivoco crech que 'l conech y no 'n tinch gaires bons antecedents.

--Ab mí no t'hi fiquis --contesta la aludida-- que jo no 't dich pas res del teu.

--No 'm pensava haverte agraviat.

--Déixeuho correr --diuhen interposantse la Remedios y las altres;-- esplica lo que teniau tú y en Peret.

--Res, una friolera.

--Sempre es bo saber, al menos una hi guanya en experiencia.

--Va passarme lo que á totas vosaltres haurá succehit.

--¿Pero qué?...

--Anava en busca de lo que tots... demanantme...

--Ja, ja, ja...

--Y tú debias contestarli: ¡_Naranjas de la xina_!

--¡Es clar!

--Vet 'aquí per qué 's posava tan furiós.

--L'home de avuy dia, se pot dir que es un sér molt depravat.

--Si jo vos contés lo que va proposarme un vell que cada vespre 'm venia molt frech á frech --digué la Marieta-- os convenceriau també de que l'home es un pilot de inmundicia.

--No cal que digueu, que 's passan ratos molt bons.

--Jo no 'n puch veurer cap, me fan una malicia --esclama una molt lletja intervenint en la cuestió.

--Y qué has de poguer veurer tú, si aixis que t'oloran fugen esparverats.

--¡Poca solta!

--Pochs modos.

--¡Jo protesto!

--Que calli tothom, la Gracieta diu que ¡protesta!

--L'home no es lo que vosaltres os haveu pensat.

--¡Ah! sí; lo teu es un ángel... ab cua de dimoni.

--Voléu que siga franca y diga la opinió que 'n tinch? --diu la Encarnació. --Donchs l'home totas las donas lo consideran baix la forma ó gust en que han tingut ocasió de probarlo.

--Com que n'has conegut tants, deus parlar per experiencia.

--Mala llengua; aixó tú...

En mitj de las disputas, la prima veu de la aprenenta anuncia que tocan las set: entra la directora donant l'orde de plegar y á escepció de unas quantas, cada una surt depressa á treurer los centinellas que al carrer formavan.

Era del modo que acabavan cada dia las disputas del taller.

Com que las demés parellas tenen un paper insignificant en la novela, concretemnos per are al amorós col·loqui de la Gracieta.

--Ja has comunicat nostre assumpto á la teva familia?

--Si, tot marxa be; y en prova, avuy mateix pujaré á parlar ab lo teu pare.

--¿Qué dius? ¡Ah! ¡sembla un somni! Si be es cert de que 'ls disgustos matan, la alegría que 'm donas en aquest moment ab tan bona noticia, mes que sorpendrem me repren y perdo las forsas, no puch caminar.

--Descansa, apóyat en lo meu bras.

--Sembla que vagi á caurer.

--¿Vols entrar al café? Sí; pendrém alguna cosa.

--Y are... ¿qué diría la gent que 'ns hi vejés?

--No es pas cap cosa del altre mon.

--Ja m'ha passat; ves á lo que arriba una bona noticia, la emoció...

--Ab aquest petit accident m'has donat á compendrer lo molt que m'estimas com jo á tú.

--Ahir va preguntarme 'l pare cóm haviam quedat y després de esplicarli va recomanarme que no anés mes ab tú, fins á haver cumplert lo promés.

--Donchs avuy li donarém una sorpresa.

--Y tal si 'l sorpendrá.

--Tú no li digas res; esperaré que aneu al pis y quan compendré que sou á dalt, pujaré.

--Sí, sí.

--¡Adeu!

Se adelanta la Gracieta; éll fa la senya á ne 'n Mala ánima y acostantse li diu á cau de orella:

--Quan lo tingas á dalt, no 'l deixis anar fins que sentis un pich á la porta del carrer.

Tot se cumpleix al peu de la lletra.

## IV

Un pis modestíssim, al entrar un petit menjador, taula de fusta blanca y mitja dotzena de cadiras; se passa un corredor estret y 's troba una saleta de rebrer pobrement arreglada; una calaixera, cuatre cadiras de rejilla y guarnidas las parets ab coleccions de cromos, posats ab gracia molt enginyosa. Unas cortinas blancas, llisas y planxadas, separavan la arcoba de la saleta en la que hi havia un llit vell molt ben conservat de caoba y embarnissat de poch. Ocupavan duas de las cadiras de la sala, Arturo y la Gracieta.

--Ja veus que he cumplert ma paraula.

--Si; havia arrivat á duptar de tú, are estich convensuda de que m'estimas.

--¿Lo teu pare?...

--No li he dit res; recordas que haviam acordat donarli una sorpresa.

--Es veritat.

--Si avants arribo á saber que teniam de quedar sols aquí tots dos...

--¡Ah!... --dissimulant-- ¿No hi es lo teu pare?...

--No; pero vindrá desseguida: cuan nos dirigiam aquí, un subjecte l'ha fet anar tres portas més avall á casa de uns americanos que han de donarli feyna.

--Me sab greu, si arribo á saberho no vinch; véurem aquí, pot disgustarlo.

--Al fi y al cap, no es fet ab mala intenció y cuan l'amor y afecte es pur com lo nostre, difícilment pot tacarse.

--¡Pur, dius! y tal si ho es --acostant la cadira. --Si no fos un verdader carinyo lo que tinch per tú, vols que hagués arribat al extrém de venir aquí?

--Me sembla que t'acostas massa.

--Are ray que ningú 'ns veu.

--¿Qué fas?

--Una abrassada crech que no me la pots pas negar.

--Pero...

--Un petó crech que tampoch.

--¡Arturo! ¡estás desconegut! ¡Arturo!

--Es tanta la estimació que 't tinch, que 'm torno boig...

--Per la mort de Deu, no vullgas abusar de un sér indefents.

--No puch contenirme... l'amor es cego...--

L'agafa bruscament y se la emporta á la arcoba; ella se resisteix, crida:

--¡Socorro! ¡Pillo! ¡Compadeixme!

--Avuy no t'escapas, be prou m'ho he guanyat ab los molts passos ridículs que he tingut de fer.

Cauhen de espatllas, se revolcan per terra y al contacte de un cos estrany, al veures á trossos lo vestit, cobra coratje, aprofita un moment donantli un gran cop ab lo genoll, se desfá de aquells brassos que la tenian lligada com si fossen cadenas y surt al balcó cridant desaforadament:

--¡Lladres! ¡lladres!...

--¡Maledicció! --cridá udolant la fera, com un lleó que li ha fugit la presa. --¡Perdó! ha sigut un excés de bogería, digué volent dissimular.

--¡Vesten! ¡No t'acostis! ¡Lladres!...

--¡Gracieta! m'estás perdent...

--Si no t'apartas cridaré mes fort.

--Donchs, escolta --digué ab ira. --¡Ay de ton pare si 'm succeheix res, no 'l veurás may més.

--¿Qué dius? --contesta sens mourers de la finestra.

--Sí... aquell home que l'ha entretingut, ha sigut comprat per mí, y si surto mal tractat de aquesta casa ó millor dit, si de aquí una hora no soch lliure, morirá, sí; morirá ton pare de una punyalada al mitj del cor.

--¡Calla, heretje! --En aquest moment se senten cops á la porta, son los vehins que corren á socorrer á la víctima. --¿Sents?...

--Sí; son los meus butxins. ¡Ay de ton pare si m'atropellan!

--Compadéixem y no permetis que li fassen cap dany.

--Sí; pero m'has de disculpar devant de aquesta gent que crida á la porta.

--¿Cóm?...

--Digals que t'has equivocat.

--¿De quína manera?...

--Ves, obra; ja 'ls ho diré jo.

--Separat... y fesme lloch... ¿Salvarás al pare?

--Sí.

Aixís que la Gracieta obra la porta entran una vintena de vehins, braus y armats; l'un portava una pistola, l'altre la gavineta de llescar lo pá y altres ab bastons groixuts com lo bras. --Ahónt son los lladres? esclamaren decidits.

--¡Alto! --diu ella trastornada. --Dispenseume, no ha sigut res, una ofuscació.

--Senyors... --digué ell ab mella als amotinats: --Venia á portarli una mala noticia del seu pare... pujo... trovo la porta oberta... y entro. Al veurer un home á dintre 'l pis, ella s'ha espantat y ha sortit al balcó demanant socorro...

--¿Una nova dolenta? --pregunta un vehí-- ¿Quína?

--En lo precis moment en que 's retirava del trevall un carro li ha passat per damunt.

--¿Ahónt?

--Devant la iglesia de San Cugat; are li fan la primera cura á la casa de socorro del districte.

--Y 'ls estrips que ella porta al vestit qué significan y las esgarranxadas que vosté dú á la cara?...

--Era que... jo... la volia deturar perqué... no cridés...

--Es veritat lo que aquest estrafalari diu, Gracieta?

--Sí, es cert.

--No sé perqué 'm sembla... en fi, siga com vullga, ella 'l salva, pero tinga cuidado; quan altra volta torni á portar alguna nova, procuri primer trucar á la porta avans de ficarse á dins, ja se'n pot anar.

No fuig mes depressa un aucell de bosch quan troba descuidadament oberta la gabia en que l'havian ficat. Corra á donar lo pich de la consigna, no per salvar al pare, sino per llibertar al mosso; fa parar un cotxe que en aquell moment passava ab lo rótul dret de _Se alquila_, per despistar dat cas de que 'l seguissen y diu al cotxero:

--¡A la Gran-via!

--Cap á quín cantó?

--A la dreta del Passeig de Gracia.

## V

Antonia de Roca-viva, te vintidos anys, fresca com la rosada del matí, representa menos temps; estreta de espatllas, bons costats revinguts y ben formats com las láminas dels figurins que portan la moda, cabells d'or y seda, ulls blaus, per ceyas un sombrejat de molta gracia, son nas desdiu una mica del resto de la cara; boca esmeradament perfecta, cutis blanch y fi y lo que la carecterisa mes, es un especial vici que te de mossegarse lo llavi de baix quan reflecciona, que en resúmen, tants detalls bonichs forman un conjunt molt agradable.

Havia pertenescut á la classe alta de la societat barcelonina, pero quedá orfe sent menor d'edat y 'ls tutors li usurparen tres cuartas parts de la herencia. Las únicas amigas eran unas vehinas viciosas que frecuentava l'Arturo. Allí fou ahont la va conéixer, sucumbint als desitjos depravats d'ell, arrastrada per l'afany de conéixer l'éxtassis sensual del contagi que li havian contat mes de cuatre vegadas las amigas en cuestió. Entre lo que li restá de la herencia y un poch que l'ajudaren los diners mal adquirits de son querido, fou que s'entenguessen al moment, amoblant al gust del dia, las espayosas habitacions del primer pis que avans he descrit.

Ha arribat á dominarla tan lo vici, que no fa res absolutament: las sevas ocupacións de casa consisteixen en posarse una bata de rosa ab un llás de carmí que li fa de cinturon, gronxantse en lo balancí, passejarse y quan no surt al balcó, se'n va á fer la siesta. Las tardes va de passeig fins á las sis. Per descansar, pren diariament un cotxe de lloguer devant del Principal que la acompanya fins á la porta de casa seva; fa esperar lo cotxe, sopa, se vesteix de nou ab un de sos trages mes elegants, se fa portar fins al Liceo si hi ha ópera, ó be al teatro que millor li sembla després de haber llegit la secció de espectacles en lo _Diario de Barcelona_ y haber escullit la funció que mes be li ha semblat.

Per lo regular, avans de sortir, dona sempre una targeta á la cambrera, perque 'l senyoret sápiga ahont es, dat cas que la necessiti y al propi temps per no donarli ocasió de pensar mal.

Lo precís moment en que tenia la brotxa dels polvos, ab la que donava l'últim cop de má del secret del tocador pera fer mes encantador lo seu rostre, trucan á la porta desaforadament. Feya poch que 'l servey havia sortit.

--Quí será á aquestas horas?...

--Obra rateta.

--¡Ah! ets tú, Arturo?... vaya una estranyesa, may havias vingut tan dejorn; are m'acabo de arreglar per anar al teatro.

--Ahónt vas?

--Decididament, no ho sé; perque encara tinch de llegir lo _Brusi_.

--Donchs avuy, en celebració de haver vingut tan aviat, en lloch de anar al teatro farém anar á buscar dulces á la confiteria de la Palma, destaparém una ampolla de _chateau margaux_ y passarém la vetlla divertida acostadets, besantnos continuament com una parella de coloms.

--Qué dius? ¡No sigas beneyt! are que estich arreglada?... Mes tart home: avuy has vingut ja dos cops.

--Precisament quan estás arreglada es quan m'agradas més... Te de ser are...

--Donchs no, no y no; vaya un capritxo se t'ha entojat. Aniré allá hont vulgas, esculleix tu; pero despullarme are que fa un cuart que m'he vestit, no ho consentiré de cap manera, es inútil que t'hi oposis.

--¡Antonia!... A mí no se 'm contradeix, á bonas sempre 'n treus partit; pero á malas, soch mes dolent que Llucifer.

--No pot ser; are no pot ser.

--¡Mira que acabo la paciencia!...

--Avans venias cada dos dias y ab penas y travalls encare no t'estavas ab mí, ni mitja hora. Avuy no sé que 't passa; has vingut al dematí y t'has quedat desde las vuit á las deu: bueno, no hi ha res que dir; tornas á la tarde y de dos á cuatre la mateixa funció, ja has comensat á ferte pesat; y per fí, abusas tornant al vespre, privantme del gust de sortir pera respirar l'ayre que tan me convé.

--No 't demostra aixó, per ventura, que quan mes m'estich al teu costat, mes demostro la estimació que 't professo?...

--No, no; sabs lo que 'm demostras?...

--¿Qué?...

--Donchs que te'n passa alguna que callas, que 't posas nerviós per alguna Dulcinea que 't deu fer glatir y vens á desfogarte ab mí, fentme pagar lo mal dels altres.

--Te juro...

--No juris en fals, que es pecat; ja sabs que 't conech mes que quí 't va llevar; fa cuatre anys que visch ab tú; y no recordo haverte vist com avuy, ni als primers dias que 't vareig coneixer. ¿Y aquestas esgarrinxadas de la cara? veyám, acostat... son ungladas de dona, aixó ho conech: no m'ho negarás pas...

--Estás en una verdadera equivocació.

--Be; hagi estat lo que hagi vulgut, t'ho dispenso ab tal de que 'm deixis en pau: me'n vaig al teatro. ¿Vols venir?

--T' ho prohibeixo terminantment; jo dich que no sortirás y en proba que mira! --Sen va á la porta dona un tom al pany y 's fica la clau á la butxaca.

--¡Ets un infame! pero no lograrás la teva pretensió.

--Per última vegada y tinguém la festa en pau, te demano que cumpleixis tos debers, ó be me 'ls faré valdrer jo mateix.

--¡Ah! ¿si?... ¿me amenassas? Are menos.

--Donchs siga...

Se treu la levita y ermilla: ab los cabells de punta, ulls encesos, pálit y convuls, s'acosta á ella convertit en fera monstruosa y sens dir cap mes paraula, agafa á n' ella, esporuguida, pel cós tirantla sobre la otomana y fent á trossos las vestiduras y adornos com havia ja comensat ab la Gracieta sens efecte, ab la mateixa il·lusió de una hora avans, li caigué á sobre com un pilot de carn que bullía á son contacte, fentse irresistible la cremor y no podent de menos que donar uns esgarrifosos ¡ays! de dolor que feyan enternir. En aquell moment, per més desgracia, no hi havía en la casa ningú del servey y la fera saciá sa fam de la manera mes déspota y á son gust; puig es tan gran lo dolor ocasionat á la encantadora Antonia, que perdudas las forsas y al últim los sentits, desmayantse quedá insensible com un cos mort.

## VI

En lo café de Novedades que avants estava situat entre la cantonada del Passeig de Gracia y lo carrer de la Ronda de San Pere, hi concurria tota la classe social, desde 'l travallador viciós que pren café y puro diariament, al potentat propietari ab títuls de noblesa. La taula mes prop del taulell, solian ocuparla cuatre subjectes de elegant port, que anavan junts sempre y fins tenian palco abonat al Gran teatro del Liceo; no recordo be si era del anfiteatro ó be del primer pis.

L'un era en Manuel Feliu, de barba rossa, jove de 28 anys y serio quan no veya donas; l'altre en Cintet Quer, estremat, bigoti negre pero petit, de génit alegre, detesta las donas... que no corresponen á sus aspiracions; l'altre en Mariano Costa, indiferent á totas las cosas, pero seguia la beta á sos companys y finalment lo marqués... Permet estimat lector que deixi lo nom al tinter perqué podría ferir la susceptibilitat de algú y aixó, de vegadas, acostuma á portar funestas consecuencias; aixis es que 'ns limitarém á anomenarlo solament pel títul. Es un subjecte afable, te cincuanta anys, pero es tan pulit en lo modo de vestir y la manera de arreglarse, que sembla un jove de trenta. En quant á elegants tots cuatre ho son. Acaba 'l mosso de abocar lo café á las tassas y després de havern'hi posat los terrossets de sucre y unas cuantas gotas de rom, tenian alegres, lo següent diálech:

--Marqués, ets l'home mes afortunat dels mortals.

--No sé perqué; los verdaders afortunats sou vosaltres que teniu tot quant desitjéu; xicotas fácils y alegres, una renda que permet divertirvos y conquistarlas, pero jo... que ja comenso á passar de moda...

--No ho portis tan callat home, ja sabém que si no ho has lograt, estás á punt de satisfer los desitjos ab aquella Vénus de Murillo.

--¿Qué dihéu?...

--Sí; la senyora sola... la bella Antonia.

--¿Quí os ha contat?...

--Un aucellet que 'ns ho diu tot.

--¿Cóm es possible que vosaltres sapiguéu lo meu secret?

--No volém que peteixis mes y t'ho diré. Varem notar --digué en Quer: --que li fixavas molt tos gemelos y que als entreactes, aprofitant de que l'Antonia te sempre la butaca del passillo del mitj, tu anavas á assentarte al seu costat. Com que la operació l'has feta mes de cuatre dias seguits, jo deya á aquets sens mourens del palco:

--¡Com s'espavila 'l marqués! No te mal gust. Va dominarnos la curiositat; crido al acomodador de baix y li dich posantli un bitllet de vint y cinch pessetas á la ma: --Ves, pessejat pel costat del marqués; procura escoltar dissimuladament la conversa que tenen y vina á dirnos lo mes interessant. Ell no gosava, pero li retirava 'l bitlletet y va dicidirse á cumplir.

--¡No 'm comprometin!-- digué. --No tingas por; es una broma que li volém jugar.-- Efectivament, al últim entreacte, mentres estavas encare en ta plática amorosa... ve l'acomodador al palco y entre altras cosas, nos va contar que li oferires lo teu pis, niu de caricias, del carrer de Fernando, dihentli que de cinch á set... estás sol cada dia; y ella sens assegurarte quan, te va prometrer que vindría á fere una visita; ja veus si n'estém ben enterats.

--¡Aixó es una iniquitat!

--Dispensa; será tot lo que vullgas; un abús de confiansa, sí; no obstant, vosaltres mateixos ne teniu la culpa, enrahonavau ab tal afició, que sens recordarvos que os estavau al teatro, ab lo mateix entussiasme aixecavau la veu y fou causa de que l'acomodador sentis tota la conversa.

--Avuy ne donaré part á la junta, perque 'l despatxin.

--¡Mal fet! ell va ferho pera cumplir nostre encárrech, pero ja te'n guardarás; si 'l despatxessin, ¿quí portaria 'ls recados á n' aquella casada que ve ab lo marit á totas las funcions de _turno par_?

--Com que de la mateixa manera que m'ha descubert ab una, demá ho fara ab l'altra y es capás de aceptar una altra oferta pel mateix estil si li proposa 'l marit...

--No, no; no li digas res, que 'ns comprometerias á nosaltres.

--En quant á dirli alguna cosa, si que ho faré.

--Vamos, bebém una copa de cognac á la salut de la nova conquista; no t'hi cap-fiquis mes y contans cóm te va 'l negoci --¡Eh! ¡mosso! ¡mosso! porta copas de cognac.

--Per fi veig que ho sabeu; ¿qué tinch de esplicarvos?...

--De la manera com te vá... ¿entra ja l'aucell á la gabia?

--No encare.

--Pero hi ha probabilitats?

--Aixó sí; no 'n reseu res á ningú perque podria portar algun conflicte. Efectivament la tinch capejada per tots cuatre costats, pero falta la estocada mortal, que diria un taurómaco.

--Ja, ja, ja! 't felicito y me'n alegro. ¿Es soltera, casada ó viuda?...

--Ho es tot, y no es res; viu sola.

--¡Ganga!... donchs aixís ja deus...

--Ahir havia de donarme una cita, pero no va venir al teatro; per cert que ho estranyo.

--¿Cóm t'ho vas fer pera conquistarla?

--De la manera mes sensilla del mon. Primer, encarantli 'ls gemelos durant tota la funció, per espay de un mes y á diari; segonament, ab la mitja rialleta que li vaig fer mes endevant y á la cual va correspóndrem; y tercer, que passant una tarde per la Argentería, s'estava ella aturada, contemplant uns botonets-arrecadas de brillants que hi havia en l'aparador de can Masriera, la saludo y 'm deturo al seu costat.

--¡Qué bonichs son aquets brillants! va dirme.

--¿Li agradan? vaig contestarli.

--¡N' estich enamorada!-- Acabar la frase, entrar jo á casa l'argenter y comprarlos y fernhi entrega, succehí en menos temps del que s'emplea pera esplicarho. Ella refusava aceptarho, pero á la fi vaig vencer y desde aquell día, tots los vespres hi he enrahonát á la platea, durant los entreactes.

--Tens molt terreno guanyat... y pensas portarla al pis?

--Viu ab un tal Arturo que solament la visita de tres á cuatre cops la setmana.

--¡Havias dit que vivia sola!...

--Ve á ser lo mateix.

--Felicitémlo, companys... y brindém perque sens entrabanchs de cap mena, pugas arribar al cim de la ditxa, fi de las tevas aspiracions. No hi ha res al mon millor que una dona verdaderament guapa, quan nos estima. Y per mes que algun poeta diga, que "la dona es una creu en la que tots los homens s'hi abrassan y pochs s'hi salvan", jo sens volguer ofuscar la opinió de aquest, considero, 'm penso y crech que si la dona no tingués amor, la humanitat no podria existir per falta de vida.

--¡Ah! sí, sí; la dona, es lo millor de la creació.

--¿Ja sabs lo domicili de l'Antonia?...

--No me l'ha volgut dir may; tampoch m'interessa, perque no penso pas anar á casa seva; prefereixo que vinga al meu pis; ja te targeta, com que es lo lloch mes segur.

--No pensas malament.

En aquest instant s'aixecan de la cadira en Manuel y en Mariano, que sempre escoltan, callan y fan de las sevas, descomponen la reunió á dos cuarts de cinch y després de pagar lo gasto, se despedeix lo marqués dihent:

--Me'n vaig al pis a llegir un rato.

--¡Adeu! fins al vespre.

--Sí; ja 'ns trovarém al palco.

## VII

Lo pis del carrer de Fernando, venia á ser com lo de molts joves calaveras que acostuman á donarli algun nom intencionat, y se'n serveixen únicament, aprofitantlo per certa classe de amors secrets.

Al marqués, ab tot y tenir son pico d'anys, li agrada la vida alegre y més de cuatre vegadas se aprofita ab las visitas de alguna actris de ópera, ó ballarinas del Liceo, que conquista... no ab son ayre de seductor, sino ab lo portamonedas plé de cinquenas.

Aixís que entra al portal de la escala, la portera, que en aquesta classe de misions es molt avispada, li mostra un sobre que mitja hora avants havia rebut.

--¡Senyor Marqués!... Una senyora ha deixat aquest recado per vosté.

Treu ell la targeta del sobre que estava obert y llegeix:

Antonia de Roca-viva.

Recobra son rostre una vivesa inesperada y ab lo cor plé de satisfacció pregunta á la portera:

--No ha deixat cap més recado?

--Si senyor; ha dit que á las sis en punt, tornaria á venir.

--Te --donantli un duro.

--Gracias, senyoret.

--Aixís que torni, dígali que la espero ab ánsia; y de avuy endevant faré fer unas claus igualas, te las donaré, pren be la fesomía de la senyora, y sempre que vinga no senthi jo, dónalshi perque m'esperi á dalt.

--Está molt be; y quedará servit.

Lo marqués puja la escala, entra al pis y s'assenta á la otomana de la sala, meditant, formant son cervell un munt de ilusions esperant frenétich la anunciada visita de la hermosa dama.