Part 9

Per més que'l pare va encomanar que de tot allò d'aquells adornos en fessin de més o de menos, i si'ls suprimien mellor, i per més que'l mestre va prometre, que se'n anés a casa tranquil, que ja se suprimeixen ells mateixos, mireu-ho lo que són les planetes: el diantre d'en Ramonet, en comptes de dar-se a n'aquelles regles, que era lo que li pertocava, aquelles coses inútils eren les que més li agradaven i les que va estudiar am més dalit. Ja'n va arribar a apendre de sumes (embrutant piçarres se'n aprèn), però com aquell qui prèn una purga; ja la va arribar a resoldre una multiplicació de tres xifres, però en sent a la quarta s'encallava i, en comptes de multiplicar, es perdia, i en cambi lo que no li convenia, les histories de fets difunts, que pera vendre _mercería_ no necessitaria pera res; la lectura i l'eloqüencia, que pera despatxar parroquianes se'n necessita poca i concisa; i sobre tot al dibuix, que mai li hauria de servir, s'hi va tirar am tant alè, que no podia dar l'_abast_ d'apendre-n. Ja n'hi podien donar a llegir de coses, que ell se les empassava com bresques; ja n'hi podien donar de làmines, amb ulls i orelles i nassos, i geometries pera copiar: am dos cops de llàpiç les _treia_, i _escupides_ a l'estampa; ja n'hi podien donar de solfes, que ell anava més llest a apendre-les que no pas el mestre a tocar-les. Menos números, tot lo que vulguen. Menos xifres, que li convenien, tenia un cap que tot hi entrava. Anava saltant els _cartells_ com aquell qui salta la garrotja, i dels cartells passava als llibres, i dels llibres xics als més grossos, i el mestre estava apurat, perquè am l'empenta que portava, si no li treien pas del devant, aviat sabria més que ell. I tot això sense amoinar-s'hi, alegre, trempat, graciós, empassant-se les lliçons com aquell qui's menja un carmel·lo; aprenent lo més complicat no fixant-s'hi (com deia'l seu pare); recordant lo que llegia amb un posat de tant-se-me'n-dóna, i quedant-li temps de fer campana i d'anar a córrer i a fer gatzara.

Això sí, fins en això s'apartava de les tradicions de «La Puntual»: ell no hauria anat mai als glacis, si'ls glacis hi haguessin sigut. No li agradaven els llocs tristos. Ell anava sempre vora'l mar, allà ont hi havia llum, allà ont hi havia blau, allà ont hi trobava espai pera'ls ulls i aire pera omplir els pulmons; ell anava allà on veia arbres, allà on veia flors, allí on veia gent que's movia, allà on sentia gent que reia; ell anava, com els aucells, allà on pogués cantar lliurement i no tingués parets de botigues que li enfosquissin la vista i li estrenyissin el cor; anava on va la joventut, quan no'ls fermen per una pota, a flairar la vida i el món, on després tindria de viure.

Compteu! Compteu, fillets meus, si l'Esteve hagués sabut o hagués pogut sospitar l'empenta que duia en Ramonet, quin trastorn a n'aquella casa! Pot-ser a n'aquell pobre pare li hauria arribat el moment de tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, ni podia veure res, ni tenia vista pera veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes vidrieres té'l _panorama_ entelat i no sab lo que passa allà fòra! El que ha estat sempre tancat en una capsa d'agafets no sab lo que és la llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tant pocs l'estimen! El que s'ha envellit sota'ls prestatges no pot ni tant sols sospitar que hi hagi infants _desprestatjats_, que s'estimin més un raig de sol que totes les betes i fils que podrien voltar el planeta! Els desitjos d'aquell d'infant, que no més tenint catorze anys ja li venia'l món estret, no'ls podia compendre un home que midava'ls somnis i ambicions valguent-se de la mitja cana. Tot allò era massa ample pera ell, i més li valia que ho fos, que, a no ser-ho, el pobre Esteve no hauria dormit de nits, i ara dormia i fins roncava.

Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no era de comerç: una historia o una novela, que no ho va saber ben bé de fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!

Aquell llibre tant senzill, el primer que entrava a la casa, era, senzillament, el corc que tenia de matar-la.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Mort el padri de l'Esteve y el ploren..... á casa seva.]

VIII

DARRERS MOMENTS I DARRERS CONCELLS DEL FUNDADOR DE «LA PUNTUAL».—DIA DE DOL PERA RIBERA.—L'ENTERRAMENT.—L'ESTEVE PASSA A SENYOR ESTEVE.

Aquell llibre en va portar d'altres. A n'aquell despatx d'en Ramonet n'hi varen anar compareixent tants de llibres, que semblava que'ls xuclessin. Tots els que tenia'l senyor Pau en un recó de llibreria que no'ls havia llegit mai ningú, tots els que li deixaven els companys, tots els que duia de la fira comprats am les economies, van anar passant per la botiga i van ser llegits d'amagat, i de nits, i a mitja llum, amb aquella fam de menjar lletres que tenen els que les estimen.

El corc anava rosegant.

En un xicot fill de pares botiguers, d'avis botiguers i de besavis comerciants, era complicat de saber per quins atavismes llunyans i per quins viaranys intrincats li venia aquella fam de llegir tot lo que trobava. Això que ho esbrinin els savis que tenen botiga de savi, que jo no faig més que anotar-ho; però mentres votin lo que siga, lo que jo ting de fer constar és que encara en Ramonet no veia un troç de paper imprès es tirava sobre les lletres com un falcó sobre la presa. Aixís com hi ha cadells que tenen de rosegar traps perquè posen el dentat, en Ramonet havia de rosegar llibres perquè posava intel·ligencia, i encara no tenia una hora que les betes i fils fluixegessin s'empassava a crema-dent cada capítol de novela, o cada poesia (anc que fos clàssica), o cada caboria històrica, que n'hi havia pera pervertir al botiguer de Ribera que tingués idees més fermes.

Els llibres, generalment, posen tristos a n'els desgraciats que llegeixen. S'hi conten tantes tristeses que són no més penes retòriques, tants desenganys de menor edat, tants gemecs que'l consonant els porta i tants desenganys de lloguer pera acontentar la parroquia, que'l pobre jove que ho llegeix i no sab per experiencia propia que tot allò és per tornar a vendre i pera explotar la llàgrima, hi cau com les papellones a la llum trista d'un quinqué; però en Ramonet no era aixís: les penes, els planys, i fins els versos, li servien pera nodrir-lo i pera enfortir-li l'ànima, li donaven ambició i coratge i li feien veure un més enllà que, ai!, o s'hi havia de salvar ell o s'hi havia de perdre la casa.

L'Esteve, mentrestant, badava, perquè era badador natural, i la mare perquè no hi ha cap mare que en tractant-se dels fills no badi. De la desfeta que aquells llibres anaven fent a les idees de l'hereu no'n veien res, ni'n podien veure res, perquè aixís com el noi patia del deliri de la lletra, a n'ells l'ambició del negoci'ls havia entrat tant endintre que ja no pensaven en res més: ell d'anar arreplegant els quartos, i ella d'estalviar i fer recó. Havien posat més seccions, havien pres dos dependents més; el viatjant anava i venia pel mapa fent _pedidos_ i més _pedidos_; el senyor Pau havia de vetllar pera donar l'abast a n'els _assientos_, que'l tenien assegut catorze o quinze hores diaries, i mentres en Ramonet s'omplia l'enteniment de totes les fantasies i de tots els idealismes que li passaven pels ulls i l'Esteve i la seva dòna anaven omplint la caixa de tots els diners que passaven, el fet més trascendental que'ls havia succeit desde que «La Puntual» era puntual els va venir a trucar a la porta.

El senyor Esteve, am gran esforç, tossint, ofegant-se i dut per la voluntat, havia anat a la casa i els havia dit, prevenint-los:

—Em _liquido_! Nois, em _liquido_. Aviat em tindreu de borrar del llibre de compte-corrents.

I com aquell que diu am tristesa: «Aixís que caiguin les fulles», ell deia am certa amargor: «Aixís que caigui'l balanç em retiraré del viure!»

Va caure'l balanç de cap d'any; va firmar-lo serenament a la darrera fulla del llibre, i com que mai n'havia firmat cap de tant profit com aquell, se'n va anar content a _liquidar_ i ja no va sortir més de casa.

Als dos dies de ser al llit va demanar pera confessar-se, i es va confessar pera complir. Per lo mateix prengué Nostre Amo, i al tercer dia de jeure va cridar als de la familia pera anar-se'n ben despedit i fer-los-hi'ls darrers encàrrecs.

Tots van anar-hi amatents i el van trobar mig assegut, apoiant-se en quatre coixins, en un llit colossal d'estat, trono solemnial de la mort, a dintre una sala nua on no hi havia més que un silló, la caixa, un candelero i dos mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat caient totes.

El senyor Esteve, vell com era, a punt de _liquidar_ com estava, i tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça forta que són arrels de families.

Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que se sentencía a n'ell mateix:

—Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a tants anys _fecha_, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixís que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu imaginar-vos.

Va tossir i va continuar.

—Me'n vaig tranquil d'aquet món perquè us deixo tranquils a tots, i sé que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet prou coses jo pera anar-me'n. Vaig fundar «La Puntual», com qui diu la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us he donat concells a tothora, i tants anys de donar concells cansen: cansen a n'aquells que'ls donen i cansen a n'els que'ls prenen, i ja començavem a cansar-nos.

Va respirar una mica i seguí.

—Avui us donaré'ls darrers. Preneu paciencia, que ja s'acaben. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raims ella sola i no és mai rabassa morta. No pujeu mai de revolada. Aneu pujant de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de «La Puntual» com una mena d'iglesia, que serà l'orgull dels Esteves. Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare'ls pisos, i ara et toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.

Encara li quedava aire i va seguir.

—No us donaré gaires concells més perquè ja no'm queda temps i perquè no pug entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dònes perquè són màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu als núvols.

I, ja no poguent més, va anar al gra.

—I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries. Fets! Guardeu un record de mi, però sobre tot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill... i... fet!

No va poguer dir res més. Va estar una hora agonitzant, anant dient: «Fet...» entre llavis i quan va callar va morir-se.

La familia va plorar una estona per ordre de sentiment i per qualitat de parentiu; però, seguint els manaments del difunt de no vessar gaires llàgrimes, van dir tot allò que's diu quan se mort algú que ja li toca: que «s'ha fet tot lo que s'ha pogut», que «ha mort am tots els coneixements», que era un gran home i un gran besavi, però que ja era prou vell pera morir-se, i com que la qüestió eren «Fets!», am l'excusa meritoria de saber lo que disposava pera l'acte del seu enterro, van anar a obrir el testament, que no'n deia res de l'enterro.

Lo que deia és que feia hereu de tot lo que tenia i tingués, de «La Puntual» i de lo altre, a n'el seu _successor_, l'Esteve; un usufruit a la seva dòna, alguna deixa als parents, trescentes misses de barato... i lo demés eren retòriques que hi afegeixen els notaris pera donar solemnitat al paper i pera que n'hi entrin més fulles.

Els que van quedar més contents van seguir dient que era un gran home; els que esperaven més bocí van callar, però's van tornar grocs; els que no van tocar gran cosa se'n van anar pera dir-ne mal al ser a baix mateix de l'escala; però tots van anar a l'enterro amb igualtat de tristesa i semblança de roba negra.

L'enterro, segons la voluntat demostrada pel difunt, va ser una cosa senzilla, però al mateix temps _decorosa_ (cinc cotxes i aquell faetó); però si l'_aparato_ era modest, la concorrencia era triada. Tots els comerciants d'aquell barri van volguer encoratjar l'acte i manifestar l'alta estima que'ls mereixia un home _enter_, que havia viscut noranta anys, sempre conseqüent en lo mateix: en una taleia _eficaz_, seguida i perseverant, que mai s'havia doblegat i que feia _honor_ a la classe. A darrera d'aquell dol, que anava presidit per l'Esteve, pel regidor, pel _veterano_, per en Ramonet i pel graner, hi anava lo mellor del barri, am la mellor roba del barri, a fer acte de presencia, de consideració i de respecte. Allí tot el ram de graners de tot el carrer del Rec per avall; allí tot lo mellor de les drogues de tot el carrer de Moncada; allí'ls gallinaires i conillers del Born i de tots els voltants; allí lo més escullit del comerç de mantegaires, _panyeros_ i comerciants del ram del vidre, del ram de la sal, l'estat major de _mercería_, els fabricants de teixits, els tintorers, blanqueig i pellaires; allí dos tinents arcaldes, el vicari de Sant Cugat, un beneficiat de Santa Maria, un bacallaner riquíssim que fins havia estat a Escocia; allí'l pobre senyor Pau, i allí'l viatjant de la casa, que havia arribat de Pamplona pera entornar-se'n l'endemà, i allí tota la gent seria, aquells de la processó, els que compleixen, els que firmen, els prudents, els morigerats, els que fan d'home bò si hi ha raons, els que tanquen la botiga encara no passa un goç que faci cara de tenir gana, els que no's comprometen mai, els que miren més pera la _Casa_ que pera'ls que hi tenen de viure a dintre, els menestrals de tota mena, sostén de la barriada i preuat joiell de Ribera.

Quan van arribar al pla de Palacio's van despedir casi tots, i els més amics o més parents, els que estaven desenfeinats o que ja havien perdut la tarda, van anar fins al cementir.

Allí varen cercar el ninxo, a n'aquells rengles de pisos que també semblaven prestatges, i, abans de col·locar el difunt a n'el número que li tocava, que era'l dos mil doscents quaranta, els enterradors van preguntar si per cas el volien veure.

Van dir que sí; van obrir la caixa, se'l van mirar cosa de dos minuts, van cridar a n'en Ramonet (que s'havia quedat a veure les estàtues dels panteons) pera que també se'l mirés i, no sabent lo que s'ha de fer al tenir un difunt al devant, varen volguer dir alguna cosa.

—Talment ha quedat natural,—va dir pera començar l'Esteve.

—Quin home!—va dir el regidor.

—Ja se'n va perdent la mena d'aquesta qualitat d'hèroes!—hi va afegir el _veterano_.

—Ja poden tancar-lo,—l'Esteve.

I, tancat am pany i clau i pujat a n'el seu prestatge i a n'el caixó corresponent, tots van passar davant del dol i van anar dient lo mateix.

—Senyor Esteve, l'acompanyo al sentiment.

—L'acompanyo al sentiment, senyor Esteve.

L'Esteve havia pujat de grau: d'Esteve a senyor Esteve.

[Il·lustració]

EL SENYOR ESTEVE

[Il·lustració: "La Puntual" va fentse amunt pels concells d'aquell difunt.]

I

AON SE VEU EL CAMBI QUE FA UNA CIUTAT QUAN SE'N APODERA'L COMERÇ I COM ELS PETITS SE FAN GRANS I ALTRES EXPERIENCIES PROFITOSES.

Moltes coses havien passat desde la mort del senyor Esteve, i sobre tot moltes morts. Havia mort la senyora Felicia pera complir el dever sagrat de viuda, havia mort la senyora Roseta (el greix va poguer més que ella), i fins havia arribat a morir la senyora del primer pis, que la mort no s'hi mira amb els pisos; i si la pobra senyora Pepa encara continuava vivint és que'l mal la feia viure. El dia que s'hagués posat bona, bona-nit senyora Pepa!

A la casa també hi havia hagut cambis. Am l'herencia del senyor Esteve, avi, el senyor Esteve, nét, fou molt més ric, i va engrandir més el negoci, i va comprar paper de renda, i es va fer fer una levita, i va continuar treballant com si no'n tingués de levita.

Però lo que havia cambiat més, amb els anys d'Estevet a Esteve i d'Esteve a senyor Esteve, havia sigut Barcelona.

A n'aquell barri de Ribera hi havia hagut tant daltabaix de reformes que ja no quedava res de lo que hi havia.

El Passeig de Sant Joan també s'havia mort, com les avies. Havien arrencat els plàtans, havien trocejat els bancs, i l'Hèrcules del sortidor i les tortugues, i fins la tosca, els havien traslladat més lluny pera que anessin a criar molça al desterro dels barris nous. Els boixets i les estàtues del Jardí del General les havien tirat a la runa, i d'aquells passejos ombrívols n'havien fet cases am pòrtics, iguales com una malura i patint d'una simetria que no tenia consol ni perdó. Del Born n'havien agafat colors, vida, llum, venedors i gatzara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela l'havien tirada a terra, i havien fet bé de tirar-li. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar flors, i a mida que les flors neixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que no més en van quedar dos i mig disfreçats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tant depressa i hi va anar creixent tant de depressa, que semblava que'ls pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centuries: els oms semblaven esbravar-se d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer; les flors, després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn, i una flaira de vida nova eixia del camp de la mort. Am la pressa de transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes montanyes de pessebre, un estany retallat am tosca; però en cambi hi havien congregat a la gent de tot el món i a tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels am flaira de pólvora i de ranxo, ara era una gran toia extesa; lo que eren muralles, catifes d'herba; lo que eren baluarts, parterres; i lo que era torra maleida que havia sentit tantes agonies, un pla clapejat de sol i d'infants jogant-hi am la sorra.

La vida d'urbanisació havia transformat el barri, però encara havia fet més estrago en les costums i en el comerç. Aquelles botigues fosques, negres, plenes d'escarbats i trenyines, aont hi entraven el gènero com si l'entressin a un presiri, s'havien obert a la llum i tenien amples vidrieres i esbarjo i ventilació; aquells escriptoris esquifits com ninxos comercials, aon tenien el tenedor com un aucell plomat, no més am la ploma d'escriure, ja eren sales espaioses, amb armaris, am claraboies, i fins amb estora, i fins am cadires; aquells magatzems apilotats que'ls sacs treien a l'amo a fòra, s'havien engrandit arreu, i l'olor de floridura s'havia tornat flaira d'era, i la llum entrava a les coves, i la blancor en les tenebres, i la netedat a n'aquells caus, i la vida moderna floria. En comptes de quinqués de gas que feien més fred que claror, havien posat llum elèctrica; en lloc dels tristos brasers plens de cendra i de tarregada, que semblaven posats a terra, més que pera donar caliu, pera tirar-hi les pells de taronja, havien posat estufes; i en lloc dels bancs de la porta, que semblaven bancs d'acusats, es podia seure en otomanes, que si bé no eren gaire toves era pera que'ls parroquians no perdessin el temps seient-hi. Ja no extenien el gènero a part de fòra de la porta, com si'l treiessin a airejar, sinó que'l guardaven en capses; ja no cridaven als passants, com a la fira de Bellcaire, sinó que'ls esperaven a dins; i ja'ls dependents no eren esclaus fermats al taulell per una pota i lligats a la mitja-cana, sinó homes com els demés am tota l'autonomia que pot tenir el ram de vendre.

El comerç s'engrandia, s'aixamplava, es tornava gran comerç. Els negociants a l'engròs casi tots vivien en pisos, en pisos moblats, tapiçats i encatifats com si fossin uns ministeris; els que eren mig a l'engròs en entressols com oficines, i el botiguer botiguer, el clàssic, el pur, _l'Estevet_, podia explotar el parroquià, que per això és el parroquià, però l'explotava am bons modos; podia fer la mida curta, però ja no era a pams, era a metres; podia enganyar en el pès, però am sistema decimal era qüestió de zeros; podia seguir la tradició, però al menos dorava la píldora, i la presentava tant bé que venien ganes de pendre-la. Cada aparador era un reclam, un parany, una temptació, i n'hi havia de tantes menes que'l cor glatia veient-los: de marbre, com a panteons, pera cambi de moneda i banca; de xinescs, am ventalls entrellaçats i laques de tots colors, que anunciaven bacallans; de bronze, am cargols de niquel i pontines de ferro-verge, pera vendre savó i espelmes; de rajola de Valencia pera vendre llonganices de Vic, i dels que'n deien modernistes, am les vidrieres esgaiades i les portes de gairell, que hi despatxaven casulles.

De desde'l Pla de Palacio fins al carrer de les Corts, lo mateix que pels altres barris, tot s'estava transformant. Hi havia carrerons toçuts que, ja o perquè eren massa vells i tenien masses arrugues, pera que no's veiés la trampa, o perquè eren cases de nobles que volien guardar la patina pera poguer guardar alguna cosa, no volien treure-s les xacres que duien de l'antigor, ni volien empolainar-se, però la major part de les altres alçaven pisos, posaven cornises, carregaven de motllures els balcons, s'emblanquinaven la casa i s'anaven arrenglerant per no fer-se nosa amb els colzes. Els paletes no paraven d'encastar adornos i flors de pedra i caligrafies de bulto allí ont hi havia un pany de pared; els ferrers forjaven arreu ferramentes am dragons, amb aligots, am patums, am flors d'enciam simbolistes i fulles de broquil estètiques, i allí on veien una barana hi carregaven l'adorno; les fulles semblaven pedres, les pedres cristalls, els vidres roba; i fusters, arquitectes i manyans o carregaven les cases o en feien de carregades, i com més gorniments hi feien i com més les atormentaven més contents estaven els amos i més lloguer en feien pagar, perquè aquells castells tant feudals eren castells de lloguer, i llogaven el pont llevadiç a n'algun ataconador, la torra de l'homenatge a un fotògraf, i fins la capella i fins els marlets haurien llogat, si poguessin, que una cosa és el senyorio i una altra cosa és la renda.