# L'auca del senyor Esteve ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-auca-del-senyor-esteve-ab-redolins-dibuixats-per-en-ramon-cas-793da712/index.md Pero, vaja; no podia esperar més. Començava a caure la tarde, aviat s'haurien de despedir, i ell tenia de parlar. Si no arribava a parlar, a més d'haver perdut el temps, l'avi li diria que era un totxo, i tindria raó de dir-li. Aixis és, que fòra escrúpols: en sent en un recó d'arbres que veia en el fons del jardí, li diria lo que feia el cas, que per això havia vingut, i si no ho deia, no cumplia. Van tirar el mig llonguet a l'aigua; van tornar a seguir camins de boixos, i van arribar a sota els arbres, aont havia de dir-li «lo que feia el cas». I qu'el lloc no podia ser més triat pera dir lo que feia el cas. Ombra, frescor, remoreig d'aigua corrent, aucells que venien a ajocar-se xerrotejant en les branques, flaira de flors i d'herba humida, claror misteriosa entrant pels arbres de les darreres guspires del sol que s'en anava a la posta: fins un _Cupido_ abrigat d'eura; fins un banc; fins enredaderes que feien toldo a n'el banc, i fins un desmai mullant el ròssec a sobre un brollador de perles. Si allí no deia «lo que feia el cas», es que no havia nascut poeta. Com es veu, si que hi havia nascut de poeta, perquè encare no van ser al banc va pendre la paraula i va dir: —Escolti, Tomaseta,—va dir.—Vostè i jo tenim de parlar, i ja ho sab vostè que tenim de parlar. —Digui,—contestà ella, abaixant els ulls. —Tenim de parlar, i parlarém, però no ho dirém tot en un dia, perquè ja'ns vagarà més endevant de tenir les nostres converses,—va dir ell. —Aixis ho crec,—va respondre ella. Aquet _aixis ho crec_, era tan clar, que casi no havien de dir res més. Tot lo demés era retòrica. Però ja sia l'encis del lloc, o el caliu d'estar a vora d'ella, o de que estava enamorat, va volguer fantasiar i va seguir am més o menos poesia: —Jo, ja sab que soc botiguer,—digué seguint poeticament.—No crec que mai ningú puga dir que he faltat a l'obligació. Si ho han dit, no han dit la veritat. Ella:—No ho he sentit dir mai a ningú. Ell:—Ni jo tampoc, pero era un parlar. Jo m'he pujat a n'el negoci, i ting voluntat a n'el negoci. Primer es el negoci que tot pel que vol montar una familia. No ho creu aixis, Tomaseta? Ella:—Soc del mateix parer de vostè. Ell:—Doncs com anavem dient, avui per demà que jo'm casi, com que no tindré més qu'el negoci,'m portaré bé amb el negoci i em portaré bé am la dòna, qu'estimaré tan com el negoci... Jo no ting experiencia, pero tampoc soc un esvalotat. Ella:—No. Ell:—I no's fii mai, Tomaseta, dels joves massa prudents i que no l'haijin correguda. Jo l'he correguda, però am mida, com ha de corre el que vol corre. Jo seré un casat am mida, un pare de familia am mida, i tot lo meu serà am mida. Ella:—Estevet. Vol que li digui una cosa? Ell:—Digui. Ella:—Qu'el seu modo de pensar es tan del modo que jo penso, que quan parla vostè, parlo jo. M'havien donat bons informes i veig que no m'havien enganyat. La noia qu'es casi am vostè viurà a dintre un bany maria. Ell:—Doncs... doncs quan vulgui, ens en podèm anar. Ja he dit lo que no gosava dir-li, i no tenim de parlar de res més. —Aném,—va dir ella, aixecant-se i donant una mirada a n'ell, que volia dir moltes coses. —Anems-en,—va dir ell, tomant-li també amb el mirar tot lo que no li havia dit. Aneus-en en nom de Déu: hauria cridat el _Cupido_, si no hagués sigut de pedra marbre. I això qu'aquell pobre _Cupido_ ja estava avesat a sentir-ne de converses com aquelles a n'aquell recó tan hermós, freqüentat per homes tan _pràctics_. La nit entrava poc a poc i am la entrada de la nit vibraven les branques dels arbres pera treure-s les fulles mortes i fer lloc a n'els aucells, qu'arrivaven de tot arreu, mentres de un a un, o de dos en dos, anaven eixint els Estevets. _Cupido_ es quedava amb els aucells, i no's podia planyer del cambi. —Què tal?—van dir les Maries, quan van quedar am l'Estevet.—Què tal. Ja t'has declarat? —He dit lo que feia el cas. Tot lo que falta per dir, ja ho dirà l'avi a n'el pare d'ella. —Parles molt bé,—van dir les Maries.—Els qu'esteu enamorats no podeu tractar com ha de tractar-se. L'enamorament es cego. [Il·lustració: El casen á Sant Culgat ab pau y tranquilitat.] XII AON VEURÁ EL LECTOR QUE SEGUEIXI, COM VAN DUR L'ESTEVET A CASAR, COM VA DAR EL SÍ, COM VAN BENEIR-LO, COM VAN DINAR, I COM VA ENTRAR EN EL SANT MATRIMONI. Realment el senyor Esteve, am convinencia amb el graner viudo, van acabar de convenir tots els detalls que faltaven pera que els nois prenguessin l'estat que es l'estat natural del home. L'Estevet tindria el seu capital lliure a la societat de «La Puntual»; la noia duria els cinc mil duros, qu'entrarien a la Casa; vendrien _mercería_ a l'engròs; aixamplarien la botiga, llogant la botiga del costat, aon viuria la parella, fent un joc de portes mitgeres, desde aont es podria passar de la botiga vella a la sucursal, de la sucursal al pis dels nois, del pis dels nois al pis dels pares, i del dels pares a la botiga, donant les voltes qu'es volguessin si tenien dalit de voltar, o quedant-se cada hu a casa seva, si no tenien voltera. El casament es faria al cap d'un mes. Desde el moment qu'estaven entesos, les coses que s'han de fer, fer-les. El graner no volia entorpiments. També era pràctic el graner. Es farien depreça les robes, i no s'en farien gaires de robes, perquè si la noia ara era magra, havia fet pensament d'engreixar-se, i el dia qu'estigués grassa com correspon a una casada, tot es aixamplar camises i posar afegits a les enagües. El noi es faria un jaqué negre del mellor panyo que hi hagués: perquè una prenda aixis, quan es bona, no sols serveix per pendre estat, sino qu'és prenda de tota la vida. Un cop els tindrien casats, anirien a fer un bon dinar: allò que s'en diu un bon dinar: no més que sis plats, pero espeços; després els enjegarien al tren, i que anessin a Montserrat a passar dos o tres dies am les seves nits corresponents, i després... després que fossin feliços: que si es congeniaven els genis, i es tenien els miraments i les consideracions degudes, i si no estiraven les cordes, i el negoci anava endevant, i Déu els dava fills am _coto_ i gana natural, i avinença a les ideies, ho serien molts anys de feliços. Amb això, ja tot arreglat, van posar la peça al teler. Vinguen amonestacions, i a casar-se, quan estessin ben amonestats. El capellà ja estava avisat. Faria un casament senzillet, però que no hi faltés cap requisit. Els convidats ja estaven triats. Els de sempre per part de mascle, i per part de la granera tot gent de suposició, i bons informes, i de firma acreditada a la plaça comercial. Els testimonis ja estaven a punt: El senyor Esteve i el graner, van cercar quatre testimonis que no fossin cap pelacanyes; quatre homes de pes, quatre persones escullides d'aquelles que omplen en una casa, i fan goig en una iglesia. De part de l'Estevet, el senyor Forment, i un regidor amic del senyor Esteve; i del bando de la Tomaseta, un gran comerciant de _cereals_, dels que fan pujar el blat quan compren, i un veterano de debò, lliberal en tot menos en fer gasto, que duia un retrat de Riego a dintre d'un medalló, i com que tenia un uniforme, am sabre, morrió i xarrateres, que se li arnava si no el treia, anava a n'els actes oficials quan els actes eren honrosos per les insignies que portava. Ara, en quan a l'Estevet, estava tan fresc i sossegat, que semblava que no era ell el que's tenia de casar. Atrafegat am les obres, no tenia temps de pensar en el pas que l'esperava. Quan hi ha feina en una casa, l'home qu'és com té de ser no té temps d'encaparrar-se en matrimonis ni tonteries, qu'el trevall és una obligació, i el casar-se una devoció, i primer és una cosa que l'altre. L'avi li havia dit i tenia raô de dir-li:—«Estevet—li havia dit—que l'escriure matrimonial no et fassi perdre el llegir. Pensa en lo que vas a fer, pero pensa també en lo que estàs fent. La dòna la tens segura i la clientela es capritxosa»,—y ell, que ja de natural no era donat a emocionar-se, esperava el dia senyalat, sense un sotrac a la sang i amb els nirvis ni forts ni fluixos. Ademés que no hi havia motius de capficar-se lo més _mínim_, per anar a donar aquell pas que tots el tenim de donar. Es casava a gust, qué dimoni! el casaven a gust de tots plegats, ella hi venia bé; els pares de dreta i esquerra, igualment hi venien bé; a n'ell més aviat li agradava, i doncs per què amohinar-se! Es diferent qu'hagués sigut un casament de passió, d'aquells que'ls sentits s'exalten i es van a casar a l'abordatge; pero si un casament calculat, com s'havia calculat el seu, am totes les mides preses, am totes les sumes tirades, amb els llibres clars i conformes, i l'_Haber_ i el _Debe_ nivellat, arribava a anar malament, n'hi havia pera perdre la fe en el sant Nus, en els padrins, en els testimonis, i en l'epístola. No: podia estar serè, i hi estava, perquè hi havia motius d'estar-hi. Podia dormir tranquil i hi dormia, perquè no sabia dormir d'altre modo. Podia tenir fè en el pervindre, i n'hi tenia, perquè el pervindre en tenia en ell. Tot estava previst, meditat, midat, pamat, mesurat; podia anar-se a casar sense tremolar-li el polç, i amb un somrís a n'els llabis, i podia mirar la gent am tota la tranquilitat del qui mal no fa mal no pensa... i aixis hi aniria en sent hora. I no va tardar a ser-ho d'hora. Havia passat un mes, més depreça i més volant que quan s'han de pagar factures. S'havien acabat les obres, i el sastre havia dut la roba, quan un vespre, oh vespre solemnial!, mentres estava tirant ratlles a n'els fulls del _Inventari_, va arribar el senyor Esteve, i li va dir: —Noi: Em penso que ja et recordes que demà es el senyalat, qu'es té de cumplir la sentencia. Es la darrera nit que dorms sol, i com que ja sabs que jo ting taleia de guiar-te i de aconsellar-te, et vull fer quatre reflexions. Demà, quan t'hajin beneit, ja t'en donaràn de concells, però t'els donaràn en llatí, i els concells en llatí s'esbraven. Jo t'els donaré en català, i aixis ens entendrem tots dos. Demà entrarà una dòna, que serà la teva dòna, a les interioritats de la casa, i com qu'això de la dòna es cosa per tota la vida, et vull dar concells de durada. Escolta, doncs, i ves apuntant. A la que serà la teva esposa, tracta-la sempre am miraments, pero fes sempre lo qu'a tu et sembli. Escolta també, am miraments, la meitat de tot lo qu'et digui, i de tan en tan fes lo qu'et digui, pero triant bé de la barreja de tot lo que t'haurà anat dient, perquè per dònes que siguin hi ha cops que n'encerten alguna. Tingues tu la clau de la caixa i deixa-li tenir la del rebost. Cuida-t tu mateix de comprar i ensenyar-li a n'ella de vendre, que de comprar elles ja en saben prou i de vendre té d'ensenyar-se-ls-en. Mana. Mana sempre. Si tens raó, mana am bons modos, i si no en tens mana cridant, perquè aixis semblarà qu'en tinguis. I per acabar aquet sermó, et daré el darrer concell. Pensa sempre qu'ets més fort qu'ella, i lo que no fassi a les bones, am tots aquells miraments que t'he dit al començar, la... ajudes a fer-ho a les males. Ara ja ho sabs. Demà a casar-te. L'endemà, com els demés dies, l'Estevet va obrir les portes, va despatxar i va estar a radera el taulell; i fins que van venir els convidats no es va anar a posar el vestit de panyo. La senyora del primer pis, la senyora Pepa, el senyor Forment, el senyor Ramon, la senyora Roseta, la seva mare, els regidors i les tres Maries comandita, van arribar tots tan mudats, tan polits, i tan am roba bona, que quan van ser a l'entressol, hi hagué una flaira de càmfora, que si no fos que no en gastaven, qualsevol hauria cregut qu'havien espolsat les catifes. El faetó va arribar, i tenia un color tan sofert, tan _ténue_ i tan aigualit el faetó que va arribar, que sino que ja devia ser mort, pobret, semblava el mateix del bateig, amb els mateixos cavalls, el mateix cotxer, la mateixa librea, i fins amb el clavell a l'orella, i pujant-hi tota la torna, i pujant a un altre cotxe l'Estevet i els testimonis, van arrencar vers Sant Cugat, passant per aquell trasbalç de carros, qu'eren la joia d'aquell barri. En sent al devant de l'iglesia, van baixar com van poguer a la pobre senyora Pepa: van entrar a la sagristia, i al cap de un quart d'esperar, van arrivar els del bando contrari: el graner, el dels _cereals_, el _veterano_, dos comerciants, dugues amigues i un infant; hi van arribar tan mudats, tan negres, tan encamforats, tan encongits, i tan rectes, com els del ram de _mercería_, però duent la nuvia al devant, amb un pom de tarongina al front com una bandera blanca. L'Estevet, aixís que la va veure, li anava a estrenyer la mà, com s'acostuma a n'aquets trànzits, pero com qu'ella duia guants, i ell portava totes dugues mans nues, i li entresuaven una mica, va tenir por d'embrutar-los-hi, i li va estrenyer el cap dels dits. Va entrar el capellà... i a casar-se. Li va posar l'anell, i ella el va pendre. Van preguntar a l'Estevet si volia per muller a n'ella, i tot allò qu'es diu per casar, i ell va respondre amb un sí propi d'ell i propi del cas; un sí ni molt baix ni molt alt, un sí bemol, un mig sí; un sí que per haver de durar tan, tenia molt poca resistencia. Li van preguntar lo mateix a n'ella, i el seu de sí ja va ser més clar. Es veia ben clarament que tenia ganes de dir-lo, perquè després d'haver-lo dit va fer un sospir que volia dir: «M'ha costat de treure-l, pero ja l'he tret». Ja eren casats! Alabat sia Déu! Alabat sia el senyor Esteve! Déu, per haver-ho consentit, i el senyor Esteve, practicat. Ningú va plorar, com se plora en aquets casos, i es que no hi havia de què plorar. Si la pobra senyora Pepa va deixar anar algun gemec, era que ja estava avesada al gemec, pero tot-hom estava content, fins l'Estevet, que era el casat. «No eren moments d'enterniment,—havia dit el senyor Esteve.—Les llàgrimes s'han de guardar per quan hi ha un _revés_ de fortuna, i avui no n'hi ha cap de revés. Aquí no s'han unit dugues persones, s'han unit dugues cases de crèdit; amb això, vinga la missa, que mai serà per demés oir-la, i, en acabat, cap a la fonda.» Van oir-la, van pujar a n'el faetó els de una banda i de l'altra sense mirar diferencias, i en un cotxe forrat de blanc hi van pujar els nuvis, tots dos sols. Pel camí, l'Estevet va agafar la mà de la que ja era la seva dòna, i ella se la va deixar agafar; després les hi va agafar totes dugues, i ella va trobar que pot-ser era massa, i no més n'hi va deixar tenir una; després li va pujar un petó als llavis, que li hauria fet allí mateix, si no hagués tingut por de matxucar-la, i si li faràs, si no li faràs, varen arribar a la fonda. La fonda era al carrer de Moncada, en una casa senyorial. Una fonda ampla, grandiosa, decorativa i desmantelada, que havia sigut casal de nobles, i que després de la caiguda, el comerç s'hi havia arrapat, com una eura de nova mena. A n'el pati, sobre l'escut, un escut am dos lleons i dos àguiles, hi havia la placa dels seguros i un anunci de samarretes; a l'escala, una ampla escala mitjeval, havien cobert les pedres am cartells de revalenta, de vins, de formatges i de pastilles; i el portal, de talla gòtica, l'havien tapat am un rètol que deia _Fonda del Comercio_, am lletres que no eren gòtiques: eren lletres de mostruari. La colla va entrar en el gran saló, un saló amb artesonat, quadros d'època i mobles de Viena, i van trobar la taula a punt, amb una extesa de pisa, de vasos i de coberts, qu'es veia qu'allò anava serio. Van sentar-se a cap de taula, com a _decano_ de tot-hom, el senyor Esteve en persona, voltat dels homes importants: el sogre, el dels _cereals_, el comerciant, el _veterano_, es dir: el comerç, la política i la milicia passiva, i van desplegar els toballons. Més al mig, el ram de dònes i de sogres, que necessitaven molt lloc, i que no sols van desplegar-los, sino que s'els van lligar al coll, i al cap de vall de la taula, en un recó ignorat i íntim, hi varen colocar els nuvis, lluny del món i lluny del bullici, pera poguer-se estimar a soles a n'els entreactes d'un plat a l'altre. Va arribar l'arroç, triomfalment. Tot-hom va pendre, i tots van callar, i no's va sentir més remor, mentres hi va haver arroç a la taula, qu'el soroll de les forquilles, l'anar de les barres, i el gemec de la senyora Pepa, qu'anava menjant i queixant-se. La Tomaseta i l'Estevet, encare qu'estessin commoguts, també menjaven com els altres, pero l'Estevet de tan en tan deia una finesa a la nuvia pera que's veiés qu'estava pera ella. —Ten compte a empassar-te una espina,—li deia carinyosament.—El congre'n té moltes d'espines. —Ja ho sé,—li contestava ella, deixant l'espina a un reconet. —Beu una mica, que l'arroç t'anirà avall. —Gracies, Estevet. —Si vols aquet trocet d'ala, te la donaré. No l'he tocada. I per si era tocada o no, se la van partir aquella ala, i amorosament van menjar-se, ella la pell, i ell els òssos, mentres entrava, fumejant, una plata de fricandó, que donava dalit de veure. Aquell fricandó va discutir-se. Les tres Maries explicaven com té de ser el fricandó pera que sia fricandó: hi havia d'haver pocs muixarnons i una mica de llaurer. La senyora Pepa assegurava que no se n'hi han de posar de muixarnons, quan la badella es ben badella; la senyora Roseta sostenia que tots els extrems són dolents, i qu'abusar del muixarnó es malmetre tota la salsa; la senyora del primer pis aprovava als uns i als altres, i els homes no deien res, perquè no valia la pena de discutir qüestions tan _nimies_; pero lo que tots van combatre-s, homes i dònes i la criatura, fou la qüestió del llaurer: allí no volien llaurer, ni al fricandó ni a res del món: el llaurer era un engany, era una planta qu'exaltava, era una fulla sense solta am molta flaira i poc aliment. No més s'en tindria de vendre a casa l'apotecari pera'ls que patissin de l'histèric. Van beure, i va arribar la llebra, i com que cap era caçador, no hi varen fer cap comentari, pero se la van menjar tota. Va tornar a beure tot-hom, menos l'Estevet, qu'era aiguader, i la Tomaseta, que no ho era, però que no s'havia avesat a beure, i van portar un plat de verdura que tots el van mirar am despreci. D'allò ja'n menjaven a casa. Una mica més de beguda i va compareixer el rostit, i d'allò sí qu'en van menjar. En van menjar tan com de la llebra. Després un altre rostit, i més beure, i postres, i tornem-hi, i allavores va començar el moment de l'expansió, el moment aquell d'entussiasme, en qu'els cors surten de fogó, i les paraules ragen com pluja, i s'abraça a la veina, i l'ànima del vi puja al cap, i tot se vessa: eloqüencia, amor, poesia, i disbauxa. Menos l'Estevet i la Tomaseta, que com que no havien begut no'n podien vessar d'eloqüencia, allò va ser un devassall de discussió i paraules triades. —Digueu-me, homes exaltats: si deixem pujar el blat de moro, a quant pujaràn les gallines?—deia el sogre de l'Estevet. —I si pujen els consums i s'encareix la viram, còm en menjarem de gallines?—deia el regidor am gran aplom. —I el ram del cotó que no conta? Que no paga igual una troca que un conill, o un caixó de panses?—reprenia el senyor Ramon. —Per la troca o pel capdell,—contestava el regidor,—hem d'anar a passar als aranzels, i els aranzels, cavallers, són la balança econòmica que gradúa les industries, i en cria i en puja de noves. Sense aranzels, mor la _mercería_, les adherents, les adherides, i tot el comerç de Ribera. L'Estevet i la Tomaseta, qu'estaven embadalits per aquell desfet d'eloqüencia, desde aquell moment endevant van estar pels aranzels. —Jo estic per la llibertat,—va cridar allavores el _veterano_. —Per la llibertat dels aranzels?—li va saltar el regidor. —Per totes! Jo soc lliberal i en dug insignies, i estic per la llibertat,—va dir el _veterano_ cívic, fent tremolar les xarrateres. —_Alto! Alto!_—digué el senyor Esteve, que esperava a parlar el darrer per fer un discurs de _resumen_.—_Alto_, dic! _Alto!_ i siguèm pràctics. L'única llibertat i els únics drets aranzelaris qu'ens convenen a tots nosaltres es qu'el pa no s'encareixi i pugi la _mercería_, i aprofito aquet moment, tan serio, tan fondo, tan conforme i tan oportú pera demanar al Tot Poderós, això: que la _mercería_ pugi, que si puja, pujaràn els nuvis, i encare que jo no ho he de veure, tindré la satisfacció plena de que «La Puntual» perseveri. Tots ploraven. Les llàgrimes li van donar alè, i continuà, sentimental: —Sí! Jo soc vell, i aquí som molts que ho som de vells... Els homes van senyalar que estaven conformes amb el cap, pero les dònes com si no ho sentissin. —Soc vell! Vaig al _venciment_, i sempre he _repassat_ una cosa: que de vell no's pot passar: pero qu'economisant la vida, es tenen més anys vida, i qu'el tot es l'economia. Estevet i Tomaseta: economia en el gastar, en la salut, en el fiar, en el fer favors, i fins en el rebre-ls per no tenir d'agrahir-los, i sereu lo qu'heu de ser: un matrimoni... econòmic. I are que ja he dit el què: economia en el parlar, i anem-nos-en pausadament, qu'els nois tenen d'anar a Montserrat a demanar a la Nostra Verge qu'els dongui lo qu'els convingui; i lo qu'els convé ja ho sabem tots: Prosperitat, bones compres, bones vendes i clientela. Les dònes ja no ploraven, perquè estaven discutint el preu d'una mantellina. Els homes varen aprovar. —Aném,—va tornar a dir el senyor Esteve. —_En marcha_,—va dir el _veterano_. —Fa bona tarde,—digué el senyor Forment. —Quan vulguis cap a Montserrat,—va dir l'Estevet a la costella. Pero la costella, la Tomaseta, que ja feia estona que callava i que no havia pogut gaudir l'encís de la controversia, es va quedar esgrogueida i li van haver de dur vinagre. Compteu, el trastorn de la colla. —Correu,—deia l'un. —Descordeu-la,—deia l'altre. —Que la descordi l'Estevet, qu'es el que li correspòn. —Això deu haver estat l'emoció. —O la llebra. La llebra reprèn en diades com aquesta. Cada hu hi deia la seva; i el cas és que, fos la llebra, fos el sí, o fos lo que volgués, estant d'aquella manera, hauria estat una imprudencia l'anar-se'n a Montserrat. Estava escrit a l'_Inventari_ qu'el pobre Estevet no tindria cap festa complerta a la vida. Desde allí s'en van anar a casa, uns a peu i altres en cotxe. Tota la tarde i tot el vespre, la nuvia va tenir mareig, i de taces de camamilla i herbes, i arrels de malví, i flors cordials, i escorxes d'arbre, n'hi van donar tantes _tomas_, que n'hi havia per reventar a dos regiments de nuvies. Per fi, al vespre's va trobar bé, i van anar al quarto nupcial. A la sala, ella's va planyer de que li hagués donat tan mal rato en dia tan senyalat i de que no pogués fer el viatge. —Serà un'altra vegada,—va dir ell.—Ben mirat era un gasto inútil. I pera treure'l mal efecte de la cruesa del ditxo va dir-li l'única flor que havia tirat en sa vida. —Estant am tu, tot es Montserrat. —Doncs escolta,—li va dir ella;—ja qu'economisem el viatge, podriem fer una pensada. Tot lo qu'anèm estalviant, tirar-ho en una guardiola. —Ets la dòna que cercava,—li va dir ell, entussiasmat. I mentres comptaven els quartos per tirar a la guardiola, oh, Cupido, estreny la vena i tapa-t mellor la vista!, li va fer el primer petó. El llit d'estat els esperava. Van ficar els diners a l'armari i van apagar l'espelma. L'endemà, les compradores ja no li van dir Estevet. Ja el van anomenar per Esteve. [Il·lustració] L'ESTEVE [Il·lustració: Es la senyora Tomasa una dona de sa casa.] I QUATRE ANYS DE MATRIMONI.—ONT ES VEU QUE UNS BONS INFORMES DONEN MÉS BON RESULTAT PERA CASAR-SE.—AONT SE VEU UN ENAMORAMENT I ALTRES CABORIES DE GENT JOVE. Havien passat quatre anys desde'l casament de l'Esteve, i am tot i haver passat fets de trascendencia, que en altres cases sense arrels haurien somogut la familia, com que aquets fets de trascendencia havien sigut morals i no afectaven al negoci, allí no se'n havia fet esment.