Part 4

Es clar que tenia sang a les venes, el nostre prudent Estevet; però les venes que prenen l'aigua d'aquella botiga-cisterna, acaben per criar la sang com un caldo de bany maria. És clar qu'en tenia _datos_ de les trifulgues de l'amor; però per l'exemple qu'havia vist, sabia lo qu'era l'amor: el camí del matrimoni, com a societat d'home i dòna, pera pujar un establiment en Santa Unió, en Comandita. És clar també que sabia mirar-se-la amb ulls de joventut una dòna, però un cop se l'havia mirada, ja no li sabia què dir, perquè no més havia après d'explotar-la i de despatxar-la, a la dòna, i el despaig no apropa les ànimes: un taulell per entre-mig separa encara més que un ninxo. És clar que sabia altres coses, però no sabia de res de lo que s'ha de saber als vint anys: de tirar flors; de dir tonteries; de dir paraules que semblen versos, de sentir dalit de cantar aixis que ve la primavera; de sentir-se batre'l pit al mirar-se a dins d'uns ulls negres. Aquelles tres canes de fusta'l separaven de la vida.

Un dia, aixis mateix, va tenir una hora distreta i el va passar aquell taulell.

Hi havia anat un esculptor, a comprar betes i trencilles, i com que feien un poc de bulto, l'Estevet havia dit que les hi durien a casa.

I això que no vivia lluny. Vivia allí al costat, l'esculptor. Vivia en una botiga tancada, aon s'hi veien entrar joves, marbre, fanc i dònes sospitoses, amb estranyesa del veinat, que no sabia què pensar-ne, de veure entrar a la mateixa hora aquella barreja de coses. A dintre s'hi sentien cants, guitarres, soroll de copes i de pisa, i en un barri de pau com aquell, aon tot-hom menjava a l'hora, i dormia a l'hora, i estimava i somniava a l'hora, aquell soroll fòra de temps, era una cosa extraordinaria.

Fins l'Estevet s'en havia adonat, d'aquella casa misteriosa, i l'atreia am prudencia, però l'atreia. Més de quatre cops, a la tarde, mentres feia el solitari am les finestres del quartel, s'havia distret i descomptat, mirant aquell jovent qu'entrava, sempre am la rialla a la boca, i el barret a sobre l'orella, i havia tingut tentacions de saber què dimoni feien, a n'aquella botiga de gatzara, i quina mena d'ofici podien exercir aquells homes, per fer-lo am tanta alegria, am tan marbre, am tantes dones i am tan dringar de copes i ampolles... i es per això qu'es va oferir a dur el gènero a l'esculptor, més per tafanejar la casa, que per ganes de complir. Era la primera vegada que la passió de sapiguer li va pessigollar l'ànima.

Va anar-hi, va trucar i va entrar.

A dintre, la primera sala li va semblar un cementiri. Pel mig, pels recons i pels prestatges, no's veien més que ploraneres, matrones al peu de la llosa, àngels am trompetes del judici i figures agenollades amb un drap mullat a la cara. No podia arrivar a compendre que fos una casa de broma.

—Entra'l paquet aqui dintre,—li van cridar d'un'altra sala.

Va entrar el paquet a l'altra sala, i allí ja no era un fossar.

No'n tenia res de fossar.

Al fons, entre una fumarola que pujava de les pipes, i una claror moradenca que baixava de la claraboia, hi havia una otomana molt llarga, amb una tauleta al devant, i en l'otomana uns quants joves, i aprop d'ells unes quantes dones; i fins a la mitja claror li va semblar que n'hi havia una qu'estava sentada a la falda; no de l'otomana, sino d'un jove.

—Deixa'l paquet aqui sobre,—li va tornar a dir aquella veu.

I ell, res.

—Que no ho sents? Deixa estar el paquet.

Però l'Estevet no'l deixava. Allí, al bell mig de la sala hi havia una estàtua blanca, nua, amb els braços posats enlaire, am la cabellera extesa, amb el front coronat d'eura, amb els llavis tan vius i frescos, que semblaven pintats de rosa i amb una claror de boirina, que li donaven tan misteri, que el noi... estava clavat.

—Que t'agrada aquesta figura?—li va preguntar l'esculptor.

—Un servidor no hi entén, però... si senyor. M'agrada molt.

—Doncs soc jo!—va dir una noia de les que seien, am posat de vanitat còmica.

—Vostè es?—va dir ell, mirant-se-la.

—Si, soc jo! Va dir ella, alçant-se i anant aprop de l'Estevet.—Que trovas que no m'hi assemblo?

—No ho sé,—va dir ell; i quan va haver dit «no ho sé», la mirada li va anar de la nuesa de l'estàtua a la figura del model, i, al comprovar la semblança, que va cercar en lo ignorat, una regada de vergonya li va enrajolar tan la cara, que semblà que totes les venes, qu'havien estat vint anys quietes, s'havien desbordat alhora.

La model, qu'estava feta a tractar gent indiferent, li va compendre la rojor, i li va dir:

—Qu'ets vergonyós?

Però l'Estevet no va contestar.

—Quants anys tens?

—No més ne ting vint.

—Tens vint anys, i ets vergonyós? Pobret! Pobre criatura! Vaja, vine, i fes-me un petó.

L'Estevet va estar a punt de caure. Va recular; va avançar, va cercar la porta d'eixida, i se li van cegar les cames, mentres alli al fons tot-hom reia, i la model saltava de joia, d'espantar un home no més per oferir-li un petó.

—Vaja, deixeu-lo estar, pobre noi,—va dir un amic de l'esculptor.—No vinguis a tentar menors.

—A vint anys encare hi ha menors?—va respondre una veu de dòna.

—Aveiam, digues,—va dir la model, agafant a l'Estevet pel braç, que forcejava per anar-sen.—No has estimat mai a ningú?

—M'en vaig,—deia ell.

—Diga-m avans si has estimat,—li reprenia ella pera pertorbar-lo.

—Que m'en vaig,—va replicar.—A casa m'estàn esperant.

—I aont és a casa teva?

—Es aqui aprop. La mellor _mercería_, qu'en diuen «La Puntual».

Al sentir això, tots van esclafir. Això de que hi hagués una casa qu'en diguessin «La Puntual», a n'aquell recó de desordre, va caure com una bomba. Es miraven l'Estevet com a un près desgraciat qu'arriva de complir vint anys d'una condemna botiguera; com a un seqüestrat comerciant; com a un esclau de nova mena; i al mateix temps que'ls feia riure, els hi va fer compassió.

—Ves, fill meu. Ves i no faltis, ja qu'ets de «La Puntual»,—li va dir un dels de l'otomana.

—Ves,—li va dir la model;—però avans et vull convidar. Té, pren una copeta am mi.

—Gracies.

—No hi ha de què! No tinguis por! La pots pendre, que no hi ha cap filtre.

—No, senyora. Moltes gracies.

—Alça, filla, que ja't diuen senyora,—va dir la sentada a la falda.

—Es dir que no vols beure am mi?—va rependre la model.

—No, senyora. Em faria mal.

—Que no n'has begut mai de licor?

—Mai! El vaig provar i no va agradar-me.

—Doncs vés! Vés en nom de Déu: El que te vint anys i no ha begut, ni estimat, ni vist... esculptura, que s'en vagi d'aquesta casa. Torna a «La Puntual», i recados.

I en havent-li dit la sentencia, van tornar a riure tots plegats; van tornar a encendre les pipes; i en quant a n'el nostre Estevet, no li van haver de dir res més. Quan se van girar ja era fòra.

Va arrivar a la botiga corrent, va entrar a radera'l taulell; va sortir; va tornar a entrar-hi; va treure'ls llibres dels prestatges, els va tornar a posar al seu lloc, va remoure capces i més capces am l'admiració de la mare, que s'el mirava extranyada; va pujar, per fi, a l'entressol, i allí, a la sala de darrera, trovant la Pepeta espolsant, i sense dir-li una paraula ni dir-li «va per tu», ni avisar-la, li va fer un petó a la boca.

A baix demanaven capdells d'una mena qu'ell sabia'l preu, i va tenir de baixar.

Per ser aquell el primer petó, no s'hi havia entretingut gaire.

[Il·lustració]

[Il·lustració: L'Estevet molt diligént ja prepara el casament.]

X

LES REFLEXIONS DEL SENYOR ESTEVE DECIDEIXEN A L'ESTEVET A ANAR A «VISTES» PERA ANAR A PASSAR EL MATRIMONI.

Aquell petó no va tenir conseqüencies. Se li havia escapat. Havia sigut un _lapsus_. Si no l'hagués trovada a n'ella, l'hauria fet a una porta. Havia estat un exaltament, una equivocació, i una equivocació tot-hom pot tenir-la. Els més sabis s'equivoquen, i en coses de més trascendencia.

Ademés, que si ell havia près la Pepeta per l'estatua del esculptor, la Pepeta era major d'edat; molt més major d'edat qu'ell, i una noia a vintiset anys qu'es trova amb un petó pel camí, encare que siga a crema-dent, no n'hi ha per desesperar-se, quan el petó ve d'uns llavis joves, per Estevets i prudents que siguin.

El cas qu'ella no's va planyer; ell no va dir res, i allò va ser un petó que passava i que per un etzar de la sort li havia caigut a la boca, i com que no s'en pert cap de petó, per sobtat que hagués sigut, va tenir la seva influencia.

Ella va pensar, inconcientment, que la que ha despertat una passió, també'n pot despertar d'altres, i li van agafar pretencions. Aixis com sempre anava deixada, am la roba penjim-penjam, i els cabells lligats amb un nus, desd'aquell moment va mudar-se,'s va pentinar, es va pulir, i fins un diumenge a la tarde's va posar un llaç a sobre'l monyo, i es va passejar a devant del quartel: i en quant a n'ell, va ser tot un altre: en comptes d'aquell posat tendre que havia tingut fins allavores, es va donar un aire reposat, d'experiencia, de previsió; un aire de desengany del que ja ha fet la joventut, i coneix els tranguls de la vida; del que havent sospesat el món, sab qu'el món es una farça pera trair a n'els que no'l coneixen.

Aixis va passar tres anys més, fent creixer la casa, això sempre; portant els llibres millor que mai, i anant extenent el negoci, però sempre amb un posat d'home, que no li esqueia, però l'aborria; fins que un jorn, el senyor Esteve, que sabia per experiencia, qu'el que fa l'home es que vol ser-ne, va cridar l'Estevet apart; el va fer pujar a l'entressol, va tancar les portes, va seure al peu dels retrats; va fer seure a n'el seu fillol, i amb un tò solemnial, després de tossir, va dir-li:

—Escolta, Estevet. Escolta bé. Et vaig a parlar en nom dels teus pares, del meu, del que portes, i fins del que representes.

L'Estevet va abaixar el cap.

—El dia dos de setembre,—va continuar dient el senyor Esteve;—el dia dos de setembre vas complir vintitres anys. Has passat la quinta. Vam pagar. Vam pagar al comptat am bitllets de banc. Tens salut. Sabs les quatre regles. Estàs al _frente_ de la botiga, que ja sabs que ha anat cap amunt: et cuides tan de tot, qu'el teu pare no's té de cuidar de res i la teva mare fins fa nosa, i estàs en una edat qu'el que vol ser home ha de pujar una familia, si vol ser home de conducta. No t'aconcellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt gasto i poc pa. T'aconcellaré qu'et casis, això es: qu'et casis, a _plazo_ curt, amb una noia modoseta, filla de pares comerciants, bona feinera, econòmica, i que no tingui pardalets al cap: una noia de les pràctiques; això es: que lo mateix feineji a la cuina, que despatxi a la botiga; qu'et dugui una taça de caldo, avui per demà qu'estiguis malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et _destini_ l'hora.

L'Estevet anava aprovant i el senyor Esteve va anar seguint:

—El solter qu'està en una botiga de tan de trasbalç com la nostra, està voltat de trenca-colls, i dels trenca-colls ve la caiguda, i caient es pert la salut, i lo que val més que la salut, el crèdit i la nomenada. L'home solter es un terreno qu'encare's té d'edificar. L'home casat, si es ben casat, es una horta de regadiu que produeix el deu per cent, i va doblant els interessos amb els fills que dóna la finca. Resumint: ja sabs que t'aprecio; que t'he dat el nom; que t'he donat casa; que no'm faig vell perquè ja ho soc; i qu'et voldria veure casat. Pensa un moment lo qu'et dic, i contesta com contesta un home.

—Contesto,—va dir l'Estevet, que ja l'havia romiada de temps.—Contesto, que lo que vostè vulgui.

—Molt bé, Estevet,—va rependre'l senyor Esteve, am cara de satisfacció.—Veig que t'assembles als teus. I ja que t'assembles als teus, i ets pràctic, i aqui tots som pràctics, parlem menos i anem al gra: i això del gra no ho dic per dir, perquè la qu'et tinc destinada es la filla d'un graner! Les teves cosines van parlar-me'n; m'he informat; ting bons informes comercials; sé que li donen cinc mil duros el dia que vagi al altar: i en quant a les prendes físiques, a tu't toca examinar-les, i'm sembla que t'agradarà. Es una mica magre, això no ho nego, però a les dones ben casades el matrimoni les engreixa, i si tan ben casades són, fins s'arriven a engreixar massa.

—Jo la voldria veure, padrí,—va atrevir-se a dir l'Estevet.

—Estàs en lo just,—va dir el padrí.—No solsament la tens de veure, sino que la tens de tractar. Al _fin_ i _al cabo_ am la dòna, s'hi ha de viure tota la vida, i per bons informes qu'es tinguin, sempre es bo haver-la coneguda, perquè no't donguin gat per llebra. Fes-te roba nova: veu-la, i diga-li lo que fa'l cas. Parla-li com li ha de parlar un jove que vol portar afecte; que vas per això i allò i allò altre; que si tal i que si qual, i quatre paraulas de carinyo, i en quant a lo dels capítols, ja'ns en cuidarem nosaltres.

Després d'aquesta sentada, l'Estevet es va comprar roba: un trajo de panyo negre; un barret de feltre negre, botines, roba interior i corvata. Quan la va tenir es va mudar: els pares van pujar a veure-l aixis que'l van tenir mudat: i entre content i concirós, s'en va anar a casa les Maries, qu'es aont havia de anar a _vistes_.

Pel camí, va volguer reflexionar. Li agradaria? Seria lletja? S'assemblaria a l'estatua? Si per cas no fes pera ell, podria desempellegar-se'n? Es tindria de declarar? No la trovaria declarada?... Però li feien tan mal les bòtes que va deixar les reflexions, i coixejant i com va poguer va arrivar a casa de les Maries.

La noia encare no hi era, i am tres somriures d'intel·ligencia, que volien dir: «Ah boca peça, ja cal que'ns estiguis agrait!», el van fer entrar a la sala de rebre.

La sala era una sala de virtut. A les parets quatre cromos representant quatre sants: Sant Roch, Santa Tecla, Sant Ciprià i Santa Margarida. En un escaparata de caoba, la Divina Pastora amb un remadet qu'els moltons eren de cotó; al costat una capella feta de paper de Bristol, que hi havia dos anys de mans; més enllà un Sant qu'havia estat bisbe i que devia ser Sant Agustí, i al mig de la sala un retrat, que no era cap Sant, però que ho semblava: era'l pare de les Maries (que al cel era), que devia haver estat retratat sense esperances de vida i que tenia una grogor de gloriós benaventurat que feia devoció de veure-l.

Assentat l'Estevet a n'el sofà, les tres Maries, totes alhora, li van anar parlant de la noia amb una fruició de casadores. Es deia Tomaseta, la noia, segons li van anar explicant; tenia vintitres anys, sense treure-se'n; els mateixos anys que tenia ell, però'ls duia mellor qu'ell; era un pom de flors; una imatge que no més li faltava engreixar-se: escaienta, seria, despatxada, poc enraonadora, serena! Sabia treure'ls diners ni que fossin al banc d'Espanya, i sobretot tenia un dò: unes mans que allò no eren mans, allò eren culleres de plata, que lo mateix feien la bugada, que un brodat al _realce_ d'aquells que volen tanta vista.

L'Estevet anava escoltant i feia una ganyota estranya, qu'elles creien d'aprovació, i era que li feien mal les botes, quan varen trucar a la porta.

Ja era allí. No podia ser més qu'ella, i ho va ser.

L'Estevet, al sentir-la, va alçar-se, ella va entrar am les mans a la falda, i tots dos drets i cara a cara; ell a devant del sofà, els braços penjant, el cap tort, i amb els ulls mig aclucats, i ella al llindar de la porta am dos ullets blaus d'un blau clar, posats en una cara pàlida, com dugues agulles de picar clavades sobre un coixí groc, es van donar una mirada que no's podia equivocar. La de l'Estevet volia dir: «Déu n'hi dó, de pitjors s'en crien», i la d'ella «ja t'he pres la mida. No ets tal com t'hauria volgut, però't trovo passador», i un cop vistos es van dar la ma, i ja no's van tornar a mirar més. L'«avui fa bon temps»; el «ja cambiarà», «la calor», «el fret», el «vaia, vaia», el «tan mateix», el «si, si», el «com deiem» sense haver dit res, va ser tota la conversa que varen tenir en aquella entrevista.

Sort que les tres Maries, amb una veina despitada que va acompanyar a la Tomaseta, van enraonar, sense dir res, més de dugues hores de corda, i sort qu'ells podien escoltar, i podien anar dient, que «_bueno_», o si no, ni a n'els sants de la sala, ni a n'el difunt desauciat no'ls hi haurien donat gaire amoino.

Al anar-se'n, ell li va dir:

—Ens tornarem a veure... avans, veritat?

Aquet avans volia dir avans del dia del casament.

I ella va respondre:

—Quan a vosté li vindrà bé, Estevet.

—Demà qu'es festa i surto a la tarde,—li va dir ell arrencantse.

—Doncs demà,—va dir ella arrencada.

I es varen tornar a mirar pera donar-se un darrer repàs i no deixar-se cap detall.

Aixis qu'ella va ser a la porta, les cosines van preguntar-li:

—Què t'ha semblat l'Estevet?

—Pot ben anar,—va contestar ella.

—I a tu?—varen preguntar a n'ell, aixis que van tornar a la sala.

—No té cap tara,—va dir ell.

I amb aquesta bona impressió, ella s'en va tornar al graner i ell s'en va entornar a la botiga.

L'avi, els pares, el senyor Forment, la senyora del primer pis i la Pepeta l'esperaven a l'entressol.

Ell va arrivar fet una llàstima.

Li feien preguntes, i res. Corria cercant una cadira, es va asseure i va gemegar.

—Però què tens? Que ha anat malament?—li varen preguntar tots alhora.

—Les bòtes! Em fan mal les bòtes.

—Ja fan patir unes bòtes estretes!—va dir-hi'l senyor Ramon.

—Bé, però a n'ella com la troves? Com? T'ha agradat?—digué'l senyor Esteve.

—Ella,—va dir ell, respirant després d'haverse descalçat,—la trovo magra, però escaiguda.

Escaiguda! Aixó d'haver dit escaiguda, en boca de l'Estevet, era una declaració.

Mai s'havia allargat tan.

Es veu que serien feliços.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Es declara aixi com cal al jardi del General.]

XI

L'IDILI DE L'ESTEVET.

L'Estevet, aquell vespre, aixis qu'es va ficar al llit va pensar qu'el pas qu'havia donat era molt serio, i que convenia no dormir-se desseguida i reflexionar-ho una mica. Ademés tenia de declarar-se. Sempre havia sentit a dir qu'els qu'es tenen de casar es declaren, i ell no volia ser menos, i fer les coses com han de fer-se. Aixis és que va pensar una declaració, i un'altra, i un'altra, i com que no'n trovava cap de prou perfecta, ho va deixar per l'endemà i va quedar-se dormit. Havia tardat a dormir un quart més qu'els altres dies.

L'endemà, va fer el seu fet; va obrir; va despatxar, va dinar, i aixis que va creure que ja era hora, es va tornar a posar aquell trajo negre, i s'en va anar a casa les Maries. Això sí, es va posar el calçat vell.

Pera poder-se declarar bé, no volia anar encongit.

La Tomaseta ja s'esperava, i al entrar i al donar-li el «buenas tardes», ja les hi va donar am més franquesa; ja se la va mirar més fit a fit; ja no la va trovar tan magra, i fins es va atrevir a dir-li «maca», i ella a contestar: que «moltes gracies» i ell que «no hi havia de què».

Les tres Maries en comandita, havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarde, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarde en mig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar «al Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés pera dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses pera dir-se: qu'elles, ai!, am lo del hàbit, ja no tenien res que dir a n'aquesta vall de llàgrimes.

La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, s'en van anar cap al Jardí.

S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del general», i, ja avans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins aconhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat am pedres petites i clapejat de petxines blanques, am rengles de boix retallats i enmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les tres Maries.

Les Maries havien deixat avançar a n'els dos enamorats pera que fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure qu'era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no'n sabia.

Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or qu'havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:

—Tan mateix, sembla que ja cauen les fulles.

—Cada any cauen,—va contestar ella, i van continuar caminant.

Realment, n'havien caigut moltes de fulles. N'havien caigut a braçats, a voliors, a pluja. Totes les d'aquell jardí i totes les del Passeig de Sant Joan s'hi havien arreserat, com cercant aquell fossar que no era trepitjat dels carros, i aon s'hi parlava a mitja veu, i aont els enamorats hi sospiraven. N'hi havia de grogues, de morades, de verdoses que no havien acabat de morir, de color d'aram, de color de foc, de color de núvols a la posta; n'hi havia d'exteses a terra, com mans obertes en la sorra, d'arropides sota els boixos, d'arraulides, de tremoloses, de febles a dalt de les branques, que rodaven despedint-se i queien silenciosament, i el camí n'era tan plè, que cruixien sota els peus de les Maries i els promesos.

L'Estevet, tornant a les fulles, que ja l'havien tret d'apuro un cop, va dir, arreconant-ne algunes:

—Quin jardí més mal endreçat.

—Es veu que'l cuiden homes,—va dir ella.

—Li agradaria tenir un jardí?—li va insinuar ell, atrevint-se.

—Un jardí, no,—li va rependre ella.—M'agradaria tenir una finca, am verdura, fruiterar, safreig, aigua viva i força viram.

—Doncs amb el temps la tindrà,—va dir ell, i li va semblar qu'havia dit tan, qu'es va tornar roig com una dalia.

Ella el va mirar: van seguir, i van arribar a una glorieta, aont hi feia un'ombra encantada. A dalt, els xiprés, retallats, feien una nau de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol, i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones, l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.

—Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.

—Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet. Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.

Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de fusta, aont hi venien aigua i anís.

L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.

Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí qu'encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra d'anís a l'oca.

L'oca s'el va mirar amb un ull, el gra d'anís, va torçar el coll, i no el va volguer.

—No són llamineres les oques,—va saltar la Tomaseta.

—I vostè que n'és, Tomaseta?—va dir ell am tò carinyós.

—No m'hi han criat,—va dir ella.—A casa, escudella i carn d'olla.

—Lo mateix que menjèm nosaltres,—va respondre l'Estevet.

—I nosaltres,—van dir les Maries.

—I lo que menjarèm quan siguèm casats,—va estar a punt d'escapar-li a n'el prudent Estevet, pero va creure-s qu'alló seria declarar-se fòra de regle i que l'ocasió no era bòna: primera, perquè les tres Maries paraven tres parells d'orelles, i ell volia parlar a soles, i després que l'amor amb oca li va semblar que no lligava.