Part 3

Un dia, a sis anys, no més que a sis anys, caballers! estava a darrera del taulell, i va despatxar un troç de beta, i al pagar-li els dos quartos, que valia, se'ls va mirar de cara i de creu per sapiguer si eren falsos.

Mai s'havia vist semblant prodigi!

L'avi que s'ho estava mirant, enternit, li va fer un petó.

Era'l primer petó que li feia.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Li omplen de fideus el pap y de números el cap.]

VI

REDOLÍ D'ESTUDI.—DE LO QUE HI APREN L'ESTEVET.—DE LO QUE NO HI APREN, I DE LO QUE NO HI POT APENDRE.

Aquell dò, que d'una manera tan clara, tan corprenedora, i tan raonable, l'Estevet demostrava tenir pel comerç, no's podia deixar perdre, a menos que l'avi, i els pares i tots plegats fossin bojos, i de bojos no n'eren tots plegats. Podien ser-ho tot menos bojos.

—«La planta que no's conreua—havia dit el senyor Esteve, deixant-se anar sense volguer pels viaranys de la poesia—la planta que no's conreua, no creix. La tomaquera necessita aigua: i tota mena de verdura necessita _abono_, i trevall. El comerciant que no sab de números es com una flor sense flaire, i si no donem a l'Estevet l'_abono_ de coneixements que necessita tota persona qu'es vol dedicar a produir, serà això: serà una flor (lo de la flor li havia agradat), serà una flor de _merceria_ que no arrivarà a donar llevor, i sense llevor, es moren les cases i els establiments van per terra.»

Tot aquet tirat de poesia, en boca del senyor Esteve, volia dir traduit en prosa, que l'Estevet havia d'anar a estudi.

Ai, si! Tenia d'anar a estudi! Per comerciant que l'home naixi, no's pot passar d'anar a estudi! Es el _fielato_ moral per entrar en el comerç de la vida. Es l'enginy de pau més segur per fer la guerra a n'els altres homes! Es l'arma intel·lectual am que armen caballers als infants per fer-ne heroes o bandolers, segons el modo que s'en serveixin, i la criatura moderna, per betes i fils que naixi, ha de pendre una instrucció, si no vol perdre'ls fils i les betes.

El senyor Esteve en sabia un que no n'era gaire d'estudi: una casa d'instrucció pràctica, serena, metòdica i concisa; un estudi que no ensenyaven retòriques, ni fleuris, ni modos ni doctrines, sino tan fa tan, i multiplicat per tan dona tan; que no feien perdre'l temps am cabories, ni amb histories del passat, ni am planetes del pervindre, sino, mirem a avui i a demà i deixem-nos de demà-passat; que no omplien el cap dels infants am lletres posades de llarg, sino am números posats per alt, i ell mateix li va acompanyar.

Aquet estudi model, era a n'el carrer dels Flaçaders. Per entrar-hi s'havia de passar per un pati ple de gavies de totes mides, pero no eren gavies de rossinyols ni calandries, les que hi havia a n'aquell pati (els menestrals d'aquell carrer no hi estaven pas per canturies). Les gavies eren de viram: de conills i gallines en capella qu'esperaven torn per anar a plaça. Més endins, es passava un corredor fosc i s'entrava en una escala bruta, i a dalt hi havia dugues portes que donaven a un replà: a l'una hi havia un comerciant de formatges a l'engros, i a l'altra hi havia l'estudi, d'estudiants a la menuda.

Un cop dins, hi havia dugues sales, a més de les habitacions. La primera era la de rebre, la de deixar gorres i carteres, la de treure-s el fang de les sabates, i la de donar els _buenos días_; i la segona era la classe: quatre bancs, els seus pupitres, una gran piçarra, com a únic quadro, i com a única claror, la que entrava d'una finestra que donava a sobre d'un pati, d'aont arrivava un soroll estrany: un soroll de font de diners que anava rajant acompaçada: un dring de plata que va caient, i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que treballava alli darrera.

Aquella cançó metàlica va agradar molt a n'el senyor Esteve. «L'infant que puja a n'aquet sò per força ha de tenir bones _ideas_, i l'estudi, que per altar hi col·loca la piçarra, per força ha de tenir bons principis»,—va dir l'avi a n'el Estevet, i va cridar al mestre desseguida.

El mestre, no era un mestre com casi tots. Era un mestre que no més n'era mig de mestre. A més d'educar criatures per fer-ne bons comerciants, ell havia arrivat a apendre, ensenyat-s'ho a n'ell mateix, que una cosa es ensenyar negoci i un'altra fer-ne pel seu compte, i qu'el que predica la doctrina no'n treu el suc del que la segueix, i havia repartit el temps entre'ls infants i la bolsa... Al dematí pujava minyons, i a la tarde jugava a l'alça. Si el paper anava amunt, guanyava les diferencies del pujar, i si'ls infants anaven amunt, per ell no n'hi havia de diferencia; aixis es que aquella piçarra servia més pels seus comptes que pera fer-hi comptar els deixebles.

Amb un mestre d'aquesta mena, aviat es va entendre el senyor Esteve.

—Senyor mestre,—li va dir després del saludo,—aqui li porto l'Estevet, i l'Estevet es el meu nét, per servir-lo. Ell vol ser comerciant, com el seu pare, com el seu avi, com el meu, com tots els de la nostra casa. No li ensenyi de moltes coses. No, senyor. Els que saben de masses coses es distreuen del negoci, i nosaltres no volem que's distregui. Per ara no's distreu per res. Sempre'l veurà fixo a n'els prestatges. Incúlqui-li bones ideies, i ja sab què vol dir bones ideies: mirar aon passen els quartos, i seguir-los, i aturar-los honradament, i després saber-los guardar, perquè no'ls aturin els altres. Que aprengui poc, sobretot...

—No tingui por, que no apendrà gaire.

—Qu'aprengui poc, com pot entendre, vull dir, que aprengui poc, pero que aprengui pràctic. Am les quatre regles en te prou, i qui diu les quatre regles, vull dir el sumar i el multiplicar, qu'el restar i el dividir, ja es un adorno, i es un luxo del que també podria passar-se'n.

—Vostè deu ser d'aquet barri, veritat?

—Per servir-lo. Soc de la Plassa del quartel. Fundador de «La Puntual».

—Ja ho sabia, o ja m'ho pensava. Tots els pares d'aquet barri venen per això: per les quatre regles. Estigui tranquil. Deixi el noi, que aqui no's distreurà per res. Tenim montat l'estudi d'un modo qu'encare que volgués no podria.

En vista de lo que li deia el mestre, el senyor Esteve va deixar el noi, i l'Estevet va entrar a classe.

Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés, no solsament per la prudencia que tenia l'Estevet, sino perquè dels cinquanta que hi havia a n'aquella mena de classe eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color, alli dins: un color de carn de bugada que l'ha aixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d'infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa roba: una brusa d'un blau cendra, d'un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau, i una gorreta d'uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor d'uns nois del hospici que gastessin pares i mares.

L'Estevet va començar a confegir. De la A a la B, i de la B a la Jota, no va parar fins a la Zeta, am perseverancia encongida. Hi havia lletres que les aprenia depreça. La Erre, la Ene, i les que's deien més sovint; n'hi havia que no hi podia entrar: les inútils, com la Hache i la Ka; n'hi havia que les deia d'esma, les que tenien forma artística, pero unes més i altres menos, les va arrivar a apendre totes, i després a arrenglerar-les, i després a llegir poc a poc, i d'aquell poc a poc no va passar. Es va veure clarament que per anys i anys que llegis, no llegiria més depreça. Que havia arrivat a la fita.

Havia arrivat a la fita, i es veia qu'els altres companys hi havien arrivat lo mateix qu'ell. Mai les lletres eren més que lletres per tots aquells amics d'estudi. Eren signes per confegir, i un cop confegits, ja no sabien què deien. Llegien d'esma la doctrina per no saber que havien llegit; llegien una mica de Fleuri per oblidar-lo desseguida; llegien una llista de reis emmatzinats o assessinats, que tan els feia si morien com si continuaven vivint: unes regles d'urbanitat que no les havien de fer servir, i quatre noms de pobles geogràfics, que com que no hi havien d'anar, no es daven la pena de cercar-los. El senyor Esteve podia estar tranquil. El saber, a l'Estevet, no 'l destorbaria pel negoci.

Ademés que, en quant a la lletra, hi havia entrat, pero am mida. No és que fos desaplicat, l'Estevet. De desaplicat si que no ho era. Al contrari: complia i no faltava a l'hora, es fixava, tenia voluntat, pero estava vist que'l seu aire, era ni apoc apoc ni depreça. Era un rellotge, l'Estevet. Si li daven corda marxava, i sino quedava parat. No havia fet mai cap topo, pero no faria mai bona lletra; no vessava tinta, pero no omplia cartipaços; no feia mai enfadar al mestre, pero no'l deixava mai satisfet; ni's reia d'ell, ni l'escoltava.

És veritat que tots feien lo mateix a n'aquella mena d'estudi: Ni escoltar ni esvalotar: ni distreure's, ni estar per la feina. L'estudiar, per tots, era una càrrega; un castig que tenien de passar, com qui li empelten la vacuna o li cauen les dents, o les muda. Tots estaven resignats, pero motxos, com aquells gocets ensenyats, que quan tenen el plat a la boca no gosen remenar la cua, perquè prenen el saber per castig. Aprenien per cumplir; per sortir-ne d'una vegada, pero ells, que quan eren al carrer semblaven un vol d'orenetes, un cop tancats devant dels llibres, semblaven aucells mullats: guatlles tancades a una gavia donant picades als filferros per poguer trovar la sortida.

Com es veu, l'estudi era _pràctic_. _Pràctic_ fins per l'Estevet, qu'en comptes de nervis i venes, semblava tenir betes i fils. _Pràctic_ per morir-s'hi a dintre d'ensopiment i de nyonya.

No més algun dia a la setmana, quan el quatre per cent baixava, i el mestre havia perdut, i s'en anava a la piçarra, i hi feia treballar els deixebles, hi havia una mica de febre. Mentres rascaven amb el guix, i feien números i números arrenglerats de dalt a baix, al compaç del cant de la Seca, d'aquell pam-pam, acompaçat, d'aquell dringar de la moneda, passava el Déu de la suma, i mestre i deixebles, miraven, i els ulls grisos d'aquells infants s'encenien copdiciosos i agafaven tons d'or i plata.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Fa pedrades ab prudencia y va agafant esperiencia.]

VII

POESIA DEL CAMP.—PAISATGES I EXPANSIONS. ARMONIES DE LA NATURA.

Naturalment que al sortir d'estudi, d'aquell estudi encongit i pràctic, els infants tenien desig d'anar a correr. No tot han de ser piçarres a n'el món. Encare no'ls obrien la porta, no necessitaven avisos, ni ordres, ni manaments per córrer escales avall, i volar, aquell planter de menestrals. Aquell carrer de Flaçaders el corrien de cap a cap, cridant a tot crit, com si'ls corressin al darrera ensenyant-los les beceroles. Volien aire, cel, claror de blau, i volien sobre tot verdor: una mica de paisatge que'ls tragués el tel de gris que se'ls havia posat a la vista, de tan mirar claraboies.

Això sí, el paisatge ont anaven a raure, es necessitava ser botiguer per pendre-se'l per paisatge. Eren els glacis el tal paisatge, els glacis de la Ciutadela. Era un prat sense arbres i amb herba curta, trepitjada, plana, prempsada i fins mastegada per remats de _matadero_; eren camps de solar, sense flors ni ganes de florir; eren camps de munició, de fusellament i guerra urbana. Aqui i allà, com a esbarjo, un rengle d'espitlleres rònegues plenes de bocins de pedraça; al costat, els fossos, clapejats d'esquerdots i ortigues, d'herba seca i d'aigua enllotada; a sobre, la cortina de muralles de color de terra de plom, am bardices fent reguerons i plantes regades amb el ranxo que sobrava de les cantines; pels recons, llaunes retallades, troços de cuiro, desferres i coses que no eren desferres; i per tot, aquelles ratlles llises remarcant la verdor a metres cubics, i com a figures a n'aquell fons, per alegrar la perspectiva, soldats de rengle fent l'exercici, gitanos esquilant goços, trinxeraires ajeguts al sol, i dònes pobres pentinant-se voltades de criatures brutes.

No. Aquell _parque_ militar casi no n'era de paisatge. Els infants hi anaven, i l'Estevet els seguia, perquè no'n tenien d'altre ont anar, pero no podia ser esbargiment, un lloc que'n fugien els aucells, i que les ordenances de la guerra no hi deixaven creixer els arbres ni hi estava permesa l'ombra.

Hi anaven, i en sent-hi corrien, i quan havien corregut, tornaven a correr, i corrien més en havent corregut, com si s'esmolessin les cames, pel temps que'ls tocaria seure o estar-se a darrera del taulell. De vegades n'hi havia un que cridava, i els altres no sabian per què i es posaven a cridar amb ell, i era un crit que rebotia enllà d'enllà de les muralles, com si ensaquessin la veu que després haurien de tancar esclaviçats per la prudencia. De vegades es pegaven ells amb ells, sense motiu, sense raons, com si volguessin repartir-se'ls cops que rebrien a casa al tornar al seu niu de prestatges, i molts cops feien pedrades contra altres infants, contra'l vent, contra'ls nuvols, contra tot, no més pel pler de tirar pedres i tornar les que rebien.

L'Estevet els seguia d'esma aquets jocs. Anava amb els seus companys, pero no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer mal ni per fer bé. No més tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era callat; encare no havia pogut apendre ni de riure, ni de jugar, ni de tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, pero tot ho feia a mig fer. Si'ls altres cridaven, ell feia chor, pero no més cridant a mitja veu; si tiraven pedres, també'n tirava, pero sense ganes de fer mal, i reculant si podien fer-n'hi. Si jugaven a bales i guanyava, plegava de jugar per no perdre, i quan perdia, per no perdre més. Si feia sol es posava a l'ombra, i si queien gotes se'n anava a casa.

I que ja en podia ser de lluny, i ja en podien fer de gresca'ls companys, i ja'l podia fer hermós el sol, i ja podia ser blava la claror, que'n sent l'hora d'anar-hi a casa, se'n hi anava a tall de rellotge, ni poc a poc ni depreça, a pas seguit, metòdic, acompaçat; recte com el caminar dels quintos.

Amb aquella _toma_ de paisatge, que no més prenia'ls dijous, no n'hi haguera pas hagut per curar-se del mal de fret de la botiga, si l'Estevet no fos l'Estevet. Pero ni'ls arbres, ni les montanyes, ni les valls, ni'ls rius, ni les cascates, ni'ls cingles, no s'havien fet per l'Estevet, ni per tants Estevets de gavia que tanquen les grans ciutats.

Uns glacis eren ben bé'l fons del que ha de viure entre trencilles. Els glacis son les trencilles del paisatge, i si a l'Estevet l'haguessin dut a dalt del cim d'una montanya, i li haguessin ensenyat la plana, amb els seus fondals de misteri, hauria tingut el vèrtig de lo ample, i hauria demanat la botiga amb els seus caixons i caixonets.

Déu devia fer el món per tot-hom, pero n'hi ha que voldrien ales per volar d'una banda a l'altra, i n'hi ha que si'n tinguessin les posarien a guany.

L'Estevet, ni ales, ni guany.

Era'l terme mig del viure.

[Il·lustració]

[Il·lustració: El noy es tan comerciant que la casa va endevant.]

VIII

POESIA ADMINISTRATIVA.—AONT ES TORNA A VEURE CLARAMENT QUE SEGUEIXEN PASSANT COSES QUE NO VALEN LA PENA DE SER CONTADES, PERO QU'AIXIS MATEIX LES CONTAREM PER LA FIDELITAT DE L'AUCA.

Per tardà que fos en apendre lo que li ensenyaven, l'Estevet, a copia de veure números i més números, va succehir lo qu'havia de succehir: que va apendre les quatre regles.

Adéu, jocs: Adéu, glacis! Adéu, verdors: i adéusiau pedrades, aixis que les va saber.

Am les quatre ditxoses regles, i una lletra, ficsa i clara, i uns quants coneixements de torna, ja era hora d'entrar al taulell. Els taulells no tenen espera.

Havien passat catorze anys, desde'l dia senyalat que van repintar la botiga, i catorze anys menos tres mesos, de desde que van enviar l'Estevet al món, però alli no havia cambiat res. El senyor Esteve de tan en tan, com a avi, com a soci, com a fundador, i com a pràctic, continuava donant una mirada a la casa. El senyor Ramon, com a pare, continuava estant al _frente_ de l'administració general; la seva dòna, la Roseta, posada a radera del taulell, no s'havia engreixat més, perquè la pell no's donava més; la senyora Pepa, la pobra!, seguia am tan poca salut com sempre, però més vividora que sempre; la dòna del senyor Esteve, envellint-se cada dia, però no acabant-se d'envellir mai; la senyora del primer pis, baixant i tornant a baixar, el senyor Forment a n'el seu lloc a les hores de silló; les tres Maries en comandita tan solteres com el primer dia, i d'hàbit crònic, com sempre, i la Pepeta anant creixent am la moderació de creixença que s'havia de creixe a n'aquella casa.

Aquet era l'inventari, en tocant al personal, qu'en quant al negoci, també havia anat creixent, i també am moderació. En gènero, en paper, en estalvis i en pagarés, tenien uns quants mils duros, sense'ls que tenia el senyor Esteve dintre'ls secrets de la caixa, que seguirien sent un secret fins el dia desgraciat que Nostre Senyor li destinés l'hora; tenien crèdit, tenien parroquia, i tenien l'arrencada; aquella empenta comercial, que fa que quan el negoci ja camina, continuaria caminant bé encare que no s'en cuidessin; aixis és que l'Estevet entrava de cara a «La Puntual» i se li presentava un pervindre, sense sotracs ni roderes si el seguia am perseverancia.

D'entrada en el maneig del negoci, es té de fer constar un fet capdal a n'aquella vida d'interior; un fet que marcava època en la vida de la casa; un acte qu'es van haver de tenir dos o tres concells de familia pera pendre una determinació: «La Puntual» es va suscriure al _Brusi_, prova clara i contundent de que l'Estevet, a l'entrar, portava ideies de progrés.

Lo primer que va fer el nou soci, va ser fer-se càrrec dels llibres: del borrador i del llibre de caixa; desd'aquell dia endevant, no sols anaven bé de comptes, sino qu'es podien exposar a n'els _Amigos del País_, com a cosa ben deixada. Allò no eren llibres, eren estampes: un _macassar_, un brodat, una dècima: no s'ha fet cap quadro de cabells am les ratlles tan perfilades, i els números tan avinguts, com a n'aquelles planes dels llibres. Després va donar un repaç a n'el gènero, i com que duia ideies de progrés, va volguer que l'aparador fos una exposició permanent. Mai s'ha vist més fantasia que la d'aquell aparador. Allí piràmides de mitjes, allí el Partenon fet de capdells, amb un botó a cada capdell, com si fos una petxina dintre una bauma de llana; allí rengles de cibelles formant l'escala de Jacob, amb una estrella de panillos que duia una cua de cotó que anava al cap de munt dels vidres, i alli un corn de l'abundancia, d'aont en vessaven ganxets, rodets, troques, gorres d'infant, mitjons, i sabates, i bitenes, tan ben combinats els colors, qu'arribaven a enlluernar. Era un aparador que podia exposar-se, sense que desmeresqués dels altres, en una exposició de un _Fomento_. Després de l'aparador, va apendre d'arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número i el seu batisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir am les dones de la parroquia; una dotzena de frases que, encare que fossin sempre iguals, mai deixaven de fer efecte. A l'una un «Déu vos guart» am somris; a l'altra, una paraula, però ben dita; a les grosses, un «vostè s'ha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la bona confitura»; a les viudes un «què s'hi farà», i a totes un ditxo escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament pera donar un pam menos de gènero.

El pare, l'avi, la mare, l'altra avia, fins el senyor Forment i les tres Maries, estaven esmaperduts, admirats, corpresos, de veure aquella prudencia, aquell tacte, aquella sumissió d'un xicot que, amb un any o am menos d'un any d'estar a radera'l taulell, ja era més tauleller que tot-hom. Ells, el senyor Ramon i el senyor Esteve, ja hi havien tingut _querencia_ a no moure-s de l'obligació, però havien tingut els seus trenca-colls, quan tenien la seva edat; una vegada el senyor Esteve, a quinze anys, va passar dos nits a Vilafranca perquè era festa major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la tentació de comprar-se una boquilla, que s'en havia fet catorze pessetes, qu'encare la tenia guardada; però l'Estevet, era un portento: ni tenia intencions de fumar, ni ganes de sortir, ni de córrer, ni cap d'aquelles expansions que perden a tans i tans joves.

La vida que feia aquell bordegàs, era de sant, d'un sant que s'hagués fet betes i fils. Es llevava, donava el bon dia encare qu'els altres dormissin, i obria l'aparador. Un cop obert, mirava a fòra; i sortia per aixeribirse; sis cops amunt i avall del quartel, i quan havia donat set voltes s'entornava a la botiga. Prenia xacolata, i al taulell; dinava, i altra vegada al taulell; sopava, i vinga el taulell, i no's movia del taulell no més que per anar a veure'ls llibres.

El diumenge, a les vuit, a missa, a cumplir i a seguir l'exemple que li havien donat els seus pares; a les dotze, com sempre, a dinar; en havent dinat, a passeig: als glacis o als vols dels glacis, i si estava cansat de glacis, s'assentava a la botiga, mirava cap aquell quartel i anava comptant les finestres de tres a quatre vegades: les dugues primeres, pera comptar-les, i les altres dugues pera comprovar si li havien sortit bé'ls comptes.

I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores, am la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze anys, i als setze, i als disset, i al plè de la primavera; i això, en la edat que 'l cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les portes de la vida, quan les il·lusions són a un turó que l'ànima es daleix pera pujar-hi!

Si! Podien estar satisfets del noi! Allò no era un noi, era un símbol; tenia perseverancia, tenia moderació, tenia el dò d'estalviar, i el que en l'edat de robar pomes de l'arbre de les il·lusions, i rómpre-les am dents d'ivori, pensa en la poma pera la sed, és més que un jove, és un vell.

És que tal volta no n'hi ha de primavera, pels esclaus de la fortuna?

Segueix, i ho veuràs, si tens paciencia de seguir-me.

[Il·lustració: Veu l'Estavet una dona..... si que l'avem feta bona.]

IX

VINT ANYS!—PRIMAVERA.—JOVENTUT. IL·LUSIONS.—EL PRIMER PETÓ.

L'Estevet va complir els vint anys! Si no's tractés de l'Estevet, no més amb això de dir vint anys! ja'l lector endevinaria que anem a parlar d'amor, d'esperances, de desitjos, de tot aquell esplet de visions que teixeix la joventut a n'el teler dels seus somnis.

A no parlar de l'Estevet, treuriem a n'aquet redolí, els domaços al balcó, i veuriem anar passant la processó d'il·lusions am totes les lluminaries. Passarien les nits de lluna, les caramelles, els cantaires, la flor que cau de la finestra i la mà que la cull i la besa; passarien ulls negres, ulls blaus, ulls de foc, repartint mirades roentes a cors que s'encendrien de rebre-les i voldrien morir rebent-les; passarien cors tremolosos, cors malalts, cors tristos, ferits d'una malaltia que no s'en voldrien curar; veuriem passar les nits de febre, d'angoixa, d'enlluernament; i com un llumet de somni, veuriem passar el primer bés, am tot de llavis vermells seguint-lo; pero ai! qu'els vint anys de l'Estevet eren vint anys de calendari, vint anys _fecha_, com els pagarés; vint anys de registre civil i d'administració econòmica.