Part 2

Per devant del quartel van passar al trot; els dos cavalls eren valents: a dintre 'l cotxe ningú parlava, pero hi havia molta armonia, a fòra, el cotxer explicava al senyor Ramon les qualitats del bestià: pero al ser al devant del Rec, van fer la primera parada. Tot el carrer de la Princesa, el dels Assaonadors, fins al Born, era una espeçor de carros, de crits, de trasbalç, i de bullici. D'un magatzem plè de trenyines, en treien bales de cotò, les hi donaven una empenta, les apoiaven a n'el carro, i amb un salt les tiraven a sobre: al costat, a un altra botiga, anaven tirant pells de bou a terra, qu'aixecaven una polsina, que feia flaire de benzina i de bestia dissecada; més enllà, entraven drogues al fons d'una cova, i s'havia vessat una gran ampolla que feia un regueró de fum; més lluny es tiraven bacallans secs am les ganyes esteses i prempsades; aqui rodolaven botes, alli descarregaven jàssenes, amb un trerratremol de metralla, i per tot-arreu apuntaven, cridaven, escrivien, renegaven, i el soroll era tan fort, que dintre del faetó se sentia una remor com qui es posa un corn a l'orella.

Després d'un paro de mitja hora, quan tot-hom va haver descarregat, van poguer tirar endevant, fins a esser al carrer de Moncada, i alli, segona estació, pero aquet cop am parada i fonda. Entre un tren de carros que venien, i un'altra renglera que tornaven, varen deixar encastat el faetó a dintre un nùs de comerç, de bateig i de mercaderies, que no hi havia modo de desfer-lo.

Els de un costat, deien als altres que tiressin endevant; els de devant, reculaven; els de la dreta, empenyien; el cavall del carro de darrera, ficava el cap a n'el faetó, i posava el nas a la falda d'una de les tres Maries; els del faetó tenien el morro encastat a una bala de cotó; el municipal s'en havia anat per no tenir _controversia_: els de peu donaven ordres, els de dalt dels carros insultaven, tots cridaven, tot-hom manava; va començar el chor de renegs, i el cotxer del bateig en persona, sortint-li el carreter que duia a sota d'aquells guants verts i a dintre d'aquella librea, va renegar més que ningú, i fins va baixar del cotxe, desafiant a tot el carrer i a tot el comerç de Ribera.

Els de dins estaven serens. Els contrariava una mica aquell embrancament comercial, pero eren gent qu'es feien càrrec i sabien lo qu'és el trànzit. Si haguessin gosat, i no haguessin anat vestits de negre, fins haurien baixat a posar ordre i a ajudar a descarregar carros.

El senyor Ramon, donava concells, anant a la una amb el cotxer; la padrina li encarregava que sobretot no's comprometés; el senyor Josep Forment, callava, i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar una sentencia:

—Primer es el comerç que 'l bateig—va dir.—La criatura te espera, i el gènero no entregat a temps, sufreix merma i averia.

Per fí, hi va haver un poc de moviment: Els carros van començar a caminar, i el cotxe entre 'l carro de cotó i un de petroli, va anar seguint amb els carros, i com qu'alli van trencar, varen haver de trencar amb l'ambulancia i fins arrivar a San Cugat, fets un _sandwich_ de bateig, entre el cotó i el petroli.

—Aveiàm si descarregareu depreça—els va dir el carreter de darrera.

—Descarregarem si ens ve bé—va saltar el cotxer batismal,—i per evitar garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe, menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.

Ja a terra, van entrar l'infant al temple, això si, van entrar casi a les palpentes, perquè el temple estava a les fosques. A n'els altars no hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge o de càmara fotogràfica, que marcava dugues cintes, a uns àngels que hi havia asseguts a la barana d'una cornisa i que no queien per això: perquè eren de fusta, i eren àngels.

El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:

—Aon tenen el despatx a n'aquet dimoni de parroquia?

—Tenim d'anar a la sagristia—va respondre la llevadora.

Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera.»

—Ja vindràn, home;—li va contestar la padrina.

—És que tindrien d'estar _perennes_,—va respondre de nou el padrí.—No's tenen les portes obertes per descontentar la parroquia. I nosaltres ho som de parroquia. A tots ens hi han batejat a la casa, i sinó, que mirin les llibretes. Si, senyor, que mirin les llibretes, i si no les volen mirar, jo las hi ensenyaré, aixis qu'arrivi, a n'aquet senyor vicari. Vull que sàpiga am qui se las heu, i que si's protesta una lletra, també's protesta una criatura.—Pero mentres volia protestar-la, sortí un capellà d'un altar seguit d'un escolanet, i s'en van anar cap a la pila.

Va ser un bateig ràpit i concís. Posar-li Estevet, Lluis i Pau; treure-li la gorra, tirar-li l'aigua, tornar-li a posar la gorra, i llegir quatre obligacions, va ser cosa d'un moment.

Ni la criatura va adonar-se'n.

—Per lo curt que ha estat el trovo car,—va dir el senyor Esteve, tot sortint.—Ens han fet un bateig de segona.

—Tots són iguals—va respondre la llevadora.—Amb els bateigs no hi ha diferencies.

—Que no hi ha diferencies, em gosa a dir?—va rependre el senyor Esteve:—preguntim'ho a mí, si n'hi han. Quan la criatura es de més _pago_, s'hi miren més, i s'hi entretenen. Hi posen més llatí, més aigua, i més beneida.

—Vaja, Esteve, no't descantellis,—li va dir la seva dòna,—anem a trovar el cotxe i deixa-ho corre.

El cotxe prou hi era a la porta, i els cavalls també, pero el cotxer... aon dimoni era el cotxer?

Van cridar-lo. Va tirar el senyor Ramon carrer amunt, i el senyor Esteve carrer avall; van donar veus a n'el veinat: van despertar un municipal que dormia, i saben ont era el cotxer...? era alli, en una cantonada, ajudant a aixecar un carro que se li havia encallat una roda.

Si no hagués sigut pel renegar i el clavell que duia a l'orella, no l'haurien pas conegut; s'havia tret l'uniforme i en mànegues de camisa estava forcejant la roda, i fins que 'l carro va arrencar no el varen poder arrencar a n'ell de la roda.

—Apa, cotxer, a casa i depreça, va dir la senyora Pepa.

—Si que han enllestit aviat, li va contestar el cotxer.—Encara no hi han posat mitg jornal.

—Deixa-t de jornals, i cap al cotxe,—li digué el padrí amb energia.

I tornant a pujar al cotxe en el mateix ordre de l'anada, van seguir el carrer de San Cugat, fins que sent al Portal Nou, van tornar a trovar un riu de comerç, i varen seguir la corrent.

Alli, era negoci de pells, de blanqueig i de tintoreria, lo qu'embussava els carrers. De dintre d'un soterrani en treien besties escorxades, que n'anaven rascant la pell; dels terrats penjaven troques de cotó, blanques, grogues, de color de blau de soldat, de color de negre de viuda, de colors virolats de valencià, gotejant per les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres se sentien dringar les encluses, a n'els patis serraven fustes; pels carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven a l'humitat, i feien saltar espurnes de foc, i els magatzems es buidaven per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.

Els homes del nostre bateig, se 'l miraven satisfets aquell moviment de vida. Anaven com peixos de globo a dintre del _faetón_, pero eren peixos que nadaven a dintre del seu element. Se sentien llenya d'aquell foc; roda d'aquell engranatge; corretja de transmissió, d'aquell trangol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat de dur un plansó a n'aquell barri, que si era no més que un esqueix, temps a venir seria un arbre d'aquell bosc de carros i gènero.

Tant és aixís lo qu'els passava, que quan varen haver donat dugues voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a n'el passeig no més hi havia gent solitaria: el _guarda-paseos_ arropit, algún llegidor de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al cotxer:—«A casa, que ja hi hem passat per aqui»—i tots es varen posar tristos.

Tan tristos, que ni van pendre 'l xacolata amb aquella franca alegria que 's té de pendre 'l xocolata, perquè siga xacolata. Ni varen parlar de comerç: es com dir que no van dir res. Ni van riure, com de costum; i no més al despedir-se, el senyor Esteve, el padrí, a l'entregar l'Estevet als braços de la seva mare, li va dir am tò solemnial:

«Roseta: Aquí tens l'Estevet batejat. Fes-ne un bon comerciant. Un que honri el nom de «La Puntual». Puja-l com es té de pujar. Serio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i practic: sobre tot ben practic; que l'home es el que fa la casa, i la casa es el que fa l'home».

[Il·lustració]

[Il·lustració: Per celebrá el naixament repinten l'establiment.]

IV

REDOLÍ EN QUE S'EXPRESSA AMB ELS ETS I UTS LA REFORMA A «LA PUNTUAL», I AONT ES VEU L'INFLUENCIA QUE POT TENIR UN INFANT DE TRES MESOS A N'EL RAM DE LA «MERCERÍA».

Ja que l'Estevet havia vingut al món a continuar l'establiment fundat en 1830, mentres la mare el criaria, i es cuidaria de volcar-lo, mantenir-lo i fer-lo creixe, conforme havia dit el padrí, corresponia a n'el pare el millorar-li la sort i preparar-li un pervindre sossegat, ben vist i conforme, amb ambicions mesurades, i prudenta perseverancia.

Per preparar-lo aquet pervindre, es va tenir concell de familia (alli no's movia una cadira que no's tingués concell de familia), i després de discutir am tota serenitat les contingencies de les coses, els perills del _giro_, i les peripecies del demà; després d'haver posat els punts i comes a n'els projectes presentats, i d'haver-hi dormit dos mesos, es va resoldre a cop calent de repintar la botiga.

De moment, el senyor Ramon, va enviar a cercar un home de cabells llarcs, de pipa, i de barret, a lo _Mosquetero_, i li va demanar un presupost. L'home va donar una mirada de director general, i va dir qu'el deixés fer a n'ell, que ja sabia lo qu'es feia. El senyor Ramon hi va estar conforme, després de regatejar. El mestre pintor va enviar una bastida, dos homes am dugues pipes més, un rengle d'olletes i un feix de regles. El senyor Ramon va demanar activitat, l'altre li va respondre que «molt be diu»; els artistes van començar el treball, i el senyor Ramon va començar a seure en una cadira de boga que va posar a devant de la botiga, al mateix costat del centinella.

Allò de l'activitat va ser una figura pictòrica. L'artista no és actiu com el botiguer; l'artista, quan pinta una porta, somia, te'ls seus ideals; i el botiguer te altra feina qu'entretenir-se amb ideals; i si el senyor Ramon duia preça, els pintors portaven calma. Ell que seiés, qu'ells ja anirien pintant, quan tinguessin inspiració. Volien fer una cosa ben feta, ben deixada, una pintura de durada qu'anés fins a l'altre noucents trenta. No més per posar la bastida ja hi varen passar dos jornals. (Ja veieu si tenien punt a deixar una cosa ben feta.) No més a rascar la pintura vella, cinc més. (Les capes d'una botiga que te dugues generacions de crostes i suors comercials, no's rasquen aixis com aixis.) No més a encendre les pipes, a n'els moments de contemplació, s'els en hi anaven dugues hores i dugues capces de mistos; a cantar _La Traviata_, una hora, i a pujar i a baixar del tablado, per veure l'efecte en perspectiva, les altres hores sobreres.

En veritat que quan van començar a tirar ratlles allò era una caligrafia. A les portes hi van fer un filet prim, que no més tindria el gruix d'un panillo, i tot a polç, que ni apropant-s'hi a tocar, s'en podria penetrar el secret; a l'aparador unes floretes, qu'eren una calcomania; a baix, un sòcol imitant marbre, que si l'haguessin posat de plà, s'hi hauria pogut jugar al dòmino; a dalt, un entrellaçat que arrivava a marejar, i del lletrero no'n diguem res. De «La Puntual», del _fundada_, i de la fetxa de 1830, en baixaven unes ombres de gairell que rebien claror de cada banda, que ja no's podia demanar més: parlaven, eixien del quadro; eren tan naturals, i escupides, que a haver-hi hagut aucells al veinat, aixis com no més hi havia artillers i botiguers que no tenen ales, s'hi haurien anat a posar a sobre amb un gra de mill a la boca, i haurien quedat xasquejats. Les havia pintat el mateix amo: el del barret de mosqueter, qu'es veu qu'era un gran senyor que havia anat una mica a menos per reveços de fortuna, però que tenia unes mans de plata.

El senyor Ramon havia segut, es veritat; havia segut al naixer el dia, en ple sol, i al toc poetic d'oració; mai havia segut tant en sa vida; pero podia estar satisfet. El veinat el complimentava, li donaven copets a l'espatlla; li desitjaven molts anys de vida, per poguer «disfrutar semblant obra en companyia de la familia i de les persones de més agrado», i fins els soldats andalusos, amb aquell parlar _dicharachero_ que Nostre Senyor els hi ha concedit, van tirar un requiebro a la pintura; i fins el taberner del costat, per felicitar al senyor Ramon li va portar un gotet de vi ranci alli, a la mateixa cadira.

I això que no havien acabat. S'havia fet l'exterior, que ja es fer, pero faltava l'interior; els prestatjes, els armaris, el taulell, les capces i capcetes, i tots aquells calaixets intims que tenen els betes i fils. Es clà que no era un treball fi, ni decoratiu, ni compromés, com el que havien fet a la porta; pero si a dintre no hi havia dibuixos, lo qu'es de llistons i llistonets n'hi havia per matar-hi hores, i que n'hi van matar, es cosa segura. Com que treballaven a cobert, no tenien tanta preça; podien entretenir-s'hi i... s'hi van entretenir.

Per fi s'en van endur les olletes, les pipes, les bronges i els reglets: van deixar l'establiment fet una taça de pintura, i cantant el _Guillermo Tell_, els artistes s'en van anar. L'únic rastre que quedava a n'aquell temple de comerç, era la pintura fresca qu'embrutava a tots els qu'entraven. L'un s'enduia un troç de taulell a la cama del pantaló; un'altre un troç d'armari als farbalans de les fandilles, i tots el nas plè de trementina, pero com que tot s'asseca a n'aquet món, els colors es van pansir i es va poguer col·locar el gènero: capces, trencilles, cotons, gorres d'infant, lliga-cames, corvates, troques i panillos, i quan tot va ser col·locat, van anar arrivant els parents per fer-se càrrec de la mellora, i tots hi van anar dient la seva.

La senyora donya Felicia, l'avia paternal de l'Estevet, va dir a devant de la fatxada, qu'allò era un verdader _Eden_, i en sent dintre ho va tornar a dir.

A la pobre de la senyora Pepa, li va donar per la llàgrima. Va dir: «que no tenint salut, no's disfrutava de res, i que primer que les botigues, i que les pintures al oli, i que les vanitats mundanals, era això: el tenir salut.»

Les tres Maries, al entrar, van fer tres xiscles a la una, com si'ls hi haguessin trepitxat tres potes.

La senyora del primer pis, encare que ho havia anat veient fer, va quedar tan admirada, que no va trovar paraula per dir.

El senyor Forment, lo de sempre: que inauguraven en «bon dia.»

I en tocant al senyor Esteve, va dir lo de sempre i am torna: «Qu'en Ramon s'havia _alocat_», que «n'havia fet massa», qu'«el luxo pert a les families» i «qu'el crèdit es el tot de la casa, i am la casa's munta el crèdit, i que baixessin la criatura, perque li volia parlar.»

Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i aixis qu'el va tenir al devant, el senyor Esteve li va dir:—Tens tres mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui a un any d'aquesta _fecha_, tindràs un any i tres mesos, i anant sumant els anys a n'el Haver, d'aqui vint anys seràs un home. Recorda-t allavores de lo qu'et dic, quan t'explicaràn lo que t'he dit. Recorda-t que jo, l'avi, el teu avi, que allavores serà al cel sia, et va fer baixar a la botiga com aquell qu'et porta a l'iglesia, a posar la primera pedra. Aqui ha de ser la teva iglesia per esperar l'altra de l'altre món. Viu aqui, i treballa aqui; i economisa sobre tot aqui, que de dos i dos en venen quatre, i de quatre vuit i de vuit setze, i el multiplicar am mida i am modos, es lo que honra a n'el comerciant. Ja que'l teu pare ha fet el gasto, fes-li produir un interès que no sigui d'usurer, pero que no sigui d'hereu escampa. Ja ho sabs, i ja sé que no m'entens, i ja li direu lo que jo he dit, quan arrivi el moment de dir-li, perquè vosaltres ja m'enteneu.

Tan ho havien entès, i tan aquell sermó d'economia els havia tocat el cor, que quan va acabar tots ploraven.

[Il·lustració]

[Il·lustració: L'Estevet té per juguetes les capses de fils y vetes.]

V

PRIMERS PASSOS DE L'ESTEVET A LA BOTIGA.—BONS AUGURIS I BONES PLANETES.

Desd'aquell jorn endevant l'_esposa_ del senyor Ramon, refeta del pas maternal, es va instalar a la botiga, i hi va instalar l'Estevet.

Li va instalar tant a l'Estevet, que ja mai més s'en havia de moure.

En vista de tenir familia, va determinar pendre minyona; fins minyona va arrivar a pendre! El senyor Esteve tenia raô; s'havien esbogerrat. Pero per dir les coses tal com són, la minyona que van pendre, per lo tendre i per lo desnarida, casi no n'era de minyona. Era una noia de vuit anys, pobriçona, que havia quedat desamparada; qu'es deia Pepeta com totes; qu'era magre i curta de vista, i tan escardalenca i desganada, que am panis o am llevor de cànem, haurien pogut mantenir-la.

El senyor Ramon i l'_esposa_, en un altre concell de familia ja havien tirat els seus plans. La Pepeta, la minyona tendra, es cuidaria del pis, de rentar els plats, del silló del senyor Forment, de fregar l'armari de lluna, i de posar l'olla al foc; ell de les compres comercials, del ram d'administració, i de la teneduria; i ella, desde derrera del taulell, a vendre i a criar l'hereu de la casa, i si aixis no marxava la casa, el comerç era una mentida.

Tots conformes a n'aquet plan, la mestreça i dòna del senyor Ramon i mare de l'Estevet, es va instalar, com hem dit, a derrera del taulell; pero com qu'era tan grossa, semblava que n'hi havia dos de taulells. No es que mai, ni de soltera hagués sigut escanyolida; la Roseta del senyor Ramon, a més de moltes qualitats (el dò de no parlar gaire, el de ser amable am la parroquia, el de gastar poc oli i carbó), havia sigut groixuda am mida, pero desde qu'havia tingut l'Estevet, semblava que hi tenia un orgull d'anar-se carregant de carns. Havia agafat posats de lloca.

És veritat que l'Estevet no en feia cabal d'aquells posats. Ell anava mamant i creixent. És veritat que creixia am cordura, pero no parava mai de creixer. Aquell color de maduixa que tenia al arrivar a n'el món, s'havia anat apagant, i ja no tenia cap color. A mida que s'anava formant, s'havia tornat d'un moreno gris, d'un rosa esfumat, i del color que's tornen les coses que no se sab quin color tenen.

L'Estevet anava creixent, pero no es despertava a la vida. Tenia sis mesos i continuava no plorant, i aquella falta de llàgrimes tenia corpresa a la familia. Tot lo més que feia era un gemec, un crit moderat, que no era qu'es planyés de res, sino avís de que tenia gana. En quant a riure, ni sospitar-ho, i d'això ningú en feia esment, perquè allí a «La Puntual» ja anava de pares a fills aquet empeltament de no riure. L'Estevet, sería serio; serio com els seus antepassats: Un noi formal i judiciós que continuaria la casa amb aquelles mires al credit, que tan recomenava el senyor Esteve.

Dos o tres detalls ben remarcables van acavar de refermar-ho. Un jorn, quan tenia vuit mesos, li van ensenyar una troca, i ell, qu'era tan serio per tot, li va agafar certa alegria, i es va tirar a sobre la troca. Un altre jorn, quan complia un any, va veure obert el calaix dels quartos, i s'hi volia ficar a dintre, i el que encare no sab de parlar, i ja's daleix per les troques i els quartos, es clar com la llum del sol, qu'ha nascut exprés pel negoci.

Fòra d'això, no manifestava taleies, ni's distingia per res més. Li varen anar eixint les dents, mica més ensà o més enllà, allà aon li tenien de naixer, sense dolor ni alegria; va començar a dir alguna paraula i algun número (més números que paraules) i va aturar d'apendre-n més quan li va semblar que ja'n sabia prous pel gasto que havia de fer-ne; va començar a caminar el dia que va volguer anar a alguna banda; a menjar plats fondos de sopes, am l'alè ben determinat del que ja sab aon vol anar, i quan va saber caminar i menjar, va donar un tom per la botiga; un tom rancajant, això si, pero que pel camí que havia de fer, ja'n sabia prou, i fins de sobres.

Per lo demés, no feia cap nosa a ningú. Si no haguessin sabut qu'el tenien, ni s'haurien adonat que hi fos. Naturalment que l'estimaven, l'estimaven tots, l'estimaven tan per lo qu'era com per lo que representava, pero com que no havia donat motius que haguessin de posar l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n. Ell no havia tingut ni mal de ventre, ni la rosa, ni l'escarlatina, ni el _garrotillo_, ni havia passat cap nit de perill d'aquelles que fan vibrar les mares lo mateix que les fulles seques; ell no tenia cap rialla, d'aquelles que alegren el cor i fan besar rient a les que ho senten. Ell no feia entremaliadures d'aquelles qu'el pare amenaça am l'enterniment a l'ànima. Ell no sabia que hi haguessin reis que passan una nit a l'any repartint ilusions i somnis: ell no sabia res de res; a n'ell no li passava mai res, i com que no li passava mai res, no posava els pares a prova d'enterniment ni d'afecció, i no posant-los a prova, els pares i l'avi, i fins els parents, si bé es de creure que l'estimaven, era un amor sense descloure-s. En comptes de veure-hi un plansó, feix de carn de color de rosa, teixit de llàgrimes i de rialles, s'el miraven com a un soci; un soci petit que al fer-se gran, arrivaria a continuar aquell ditxós 1830.

Si no l'haguessin mirat com a soci; si en comptes de creure-l una branca del seu arbre comercial, l'haguessin cregut un esqueix que podia florir a un altre hort, ai! el cor de pares es cor de pares, pero pot-ser l'haurien aborrit.

Pero no hi havia temor de que fos aixis. La seva planeta era clara. Totes les primeres tendencies, i totes les seves aficions quan va tenir de quatre a cinc anys, no passaven de la botiga. No arrivaven ni al quartel d'alli al devant. No més amb un capdell de fil s'entretenia hores i hores: el capdellava, el descapdellava, semblava que volgués contar les canes, com si ja pressentís l'importancia que tenia això de les mides, i sempre'l tornava al seu lloc sense equivocar-se de capça. Am dugues dotzenes de botons, apilant-los, arrenglerant-los, i tornant-los a apilotar, hi jugava tota la tarde, i si'n perdia un, plegava i es quedava malhumorat; guardant els cartrons que sobraven de les capces i de les capcetes es donava feina dies i dies, com si ja tingués l'instint d'esdevenir col·leccionador. Si l'aborriment hagués de venir, de desviar-se-li les aficions de la fredor de la botiga, cercant el caliu a l'enllà, no podien pas aburrir-lo. La llum del carrer, el blau del cel, els arbres qu'es veien al lluny, el cant d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai els bracets per agafar la lluna o el sol. Si'ls arrivava a estirar, era per agafar un rodet, marca Koats, del número vuitanta-quatre.

La casa, l'avi, el senyor Ramon, els antepassats, el 1830, la Puntualitat i el Crèdit, podien estar satisfets del noi qu'els havia sortit. Si tots plegats, simbols i persones haguessin fet un infant d'encàrrec, no haurien fet res tan perfecte. Silenci, discreció, economia, sequetat d'emocions, de tot lo que s'ha de tenir a la vida, per no tenir pena ni gloria, per no ser vist ni mal vist, per passar sense destorb, per allargar, i per no ser pobre, tenia aquella criatura. Seria «La Puntual», la mateixa «Puntual». El Menestral. La classe neutra.