# L'auca del senyor Esteve ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-auca-del-senyor-esteve-ab-redolins-dibuixats-per-en-ramon-cas-793da712/index.md Arribaven, buidaven el _lago_, feien anar aquella cascada, i mentres anaven els jocs del quart de ploma d'aigua viva s'asseien a n'el banc rústic i veien la maniobra, com haurien fet en _Pablo_ i _Virginia_ si haguessin arribat a vells i haguessin tractat am _mercería_; després ell cavava una estona, però com que no hi estava avesat, l'home suava (que pera això és l'home), i quan estava ben suat s'entornava a seure a n'el banc rústic; anava a mirar si la formiga havia fet gaires estragos... i tornem cap el banc rústic; anava a veure si l'aruga s'havia menjat les prunes... i al banc rústic falten Esteves. Aquella torra era molt bona, però si no hagués estat el banc rústic ni hauria estat torra ni hauria estat res. Tant hauria valgut no tenir-la, que això de veure arbres i més arbres ja és bonic, ja té _panorama_, però pera'l que està avesat a ser actiu no hi ha res com un banc pera seure. Com se veu, la senyora Tomasa havia tingut la gran pensada de fer-li comprar aquell _recreio_. De què serveixen els diners si no's tenen de _disfrutar_ com els _disfrutaven_ a la torra? Quin goig se'n pot treure del viure sinó aprofitar lo bo quan passa? Per què's tenien d'escarrassar, i dali que dali en el treball, si no's pot emplear un _desahogo_ en tenir quatre gallines, que al _fin_ i al _cabo_ també ponen i també's guanyen el llegum am la suor del seu front? Què'n treurien, després de morts, d'haver estalviat un _lago_, o un joc d'aigua, o una _fantasía_, si tot se tornaria cendra, ells, el _lago_, el cirerer i les gallines? Què hi venim a fer a n'aquet món sinó a guanyar diners i gastar-los am moderació i cordura? _Nada_, que quan passa'l viure, a viure!, sense regatejar-hi un banc, ni dos, ni lo que sia, am tal que lo que sia no sia massa. La torra anava bé, no hi havia dubte. El senyor Esteve, que de què, hauria sigut feliç (ja que no podia ser desgraciat), però com que estava escrit que aquell home estaria empantanegat entre'l dolor i l'alegria, i sempre's quedaria al mig, al plè de la satisfacció, i quan s'anava avesant a saber passar el diumenge, li va succeir un contrapès. Allí al devant de la torra hi varen obrir un carrer. Un carrer ample, un gran carrer. —I li van malmetre la torra? —Al revés, li van mellorar. —Doncs no hi ser veure la desgracia. —La desgracia vingué de la sort. De resultes d'aquell carrer, que'l van obrir quan ningú hi comptava, aquell _terreno_, que no més costava a ral el pam quan va comprar-lo, va pujar a pesseta, a dugues, a tres i se'n va anar fins a duro. —Però això era ganga! Una ganga que li va portar un neguit que no'l deixava _medrar_. Tenir mil duros en torra ja li venia bé a n'el senyor Esteve, però tenir-hi vint mil duros (vint mil duros, que no són vint quartos), que'ls hi haurien donat desseguida, i veure-ls empleats en _lago_, en viram, en cirerer i en parra, li semblava una heretgia. Li va semblar tant d'heretgia, i tenia un corcó tant gran, i tant remordiment de conciencia, que un dia, és dir, una nit, quan ell i la seva Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir desseguida com tenia per costum, estava tant desvetllat, es girava tant pel llit i tenia tanta engunia, que ella se'n va adonar i li va dir: —Què tens? Que pot-ser no't trobes bé, Esteve? —Et voldria parlar, Tomasa. —I no més per això et bellugues tant? —És que fa temps que rumio. —Bé, home, tant urgent és lo que tens de dir-me? —Et dic que't voldria parlar. —Parla. —Escolta-m bé i no t'enfadis, Tomasa. Te'n recordes lo que't vaig dir el dia que'm vas parlar de la torra? —Em vas dir... lo que feia al cas. —Doncs fes memoria, Tomasa. Jo no la volia comprar, però hi vam dormir i vam comprar-la. Allavores valia mil duros, però avui en val més de vint mil. El podem tenir nosaltres un capital de vint mil duros empleat en _fantasíes_? Has comptat a quin preu ens surt cada pruna que mengem? I el covar de les gallines? Has comptat lo que'ns costa'l covar? —Bé, què vols dir? —Que'ns hauriem de vendre la torra. —La torra, dius? I se li va girar d'esquena. —Ja t'ho he dit que t'enfadaries. —No m'enfado, però no la venguis. Quins motius tens pera haver-la de vendre? —Tots els que t'he dit i encara més. I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant, que si capitalisada és quant, que si tal i que si qual (i va retreure la quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera), fins que la va haver mig convençuda, siga per raó, siga per sòn. Al creure-la guanyada, li va dir: —Veritat que no'm dius que no? —No dic res. —Que sí? —Dormim-hi. I quan hi varen haver dormit la van anar a posar a la _venta_. Estava vist que'l senyor Esteve no podia aixecar torres enlaire. Per molt ric que fos i molt que visqués, estava condemnat a botiga. [Il·lustració] [Il·lustració: Amenasa á la Puntual un daltabaix molt formal.] IV LA PRIMERA ESQUERDA DE «LA PUNTUAL». EL 1830 TRONTOLLA. I el noi? En Ramonet? En Ramonet anava a Llotja. A la Borsa? A Llotja, a dibuixar. Però... Hi anava no més de nits, però hi anava. I que no hi feia cap falta. Però com pot ser que en aquella casa tant seria...? Tant...? Pot ser perquè no sabien lo que era Llotja, com no sabien què volien dir aquells llibres que trobaven i que ell llegia d'amagat; com no sabien tantes coses que no són vendre betes i fils. Ademés, que ja tenia vint anys el noi, i per més que era obedient, bon feiner, aixerit i laboriós, no se'l pot manar aixís com aixís un xicot que casi és un home i que li dóna per anar a Llotja. De primer, al volguer-hi anar, ho va dir a la seva mare, i ella va dir que sí tot seguit: primera, perquè era mare, i després perquè li va semblar que no era ofendre a Déu ni als homes l'anar-se'n a entretenir els vespres embrutant papers que no ofenien. Després ho va dir al seu pare. Si bé va trobar que'ls joves, fet i fet, s'han d'entretenir en alguna cosa, va tenir alguna sospita de que allò podia dur malicia i el podia distreure de lo més serio; però en Ramonet s'hi va empenyar tant que a l'últim li va venir a dir que, am tal que a les dèu fos a casa i que's llevés a l'hora de sempre, que anés en nom de Déu a fer ninots, que això seria una passa i que ja's posaria a la raó quan tingués coneixements. Però li va passar una cosa estranya a n'aquell diable de bordegàs: com més coneixements posava, més afició tenia a anar-hi. No sé què'ls devien donar a n'aquella casa de Llotja, que, després de cansats de tot el dia, en comptes de fer reposar el cos de les fadigues del comerç, o de cercar esbarjos profitosos, propis de la joventut, se'n anessin a passar el vespre a tirar ratlles i fer gargots, que després no servien pera res. Si hagués anat a un cassino, encara que'l senyor Esteve tampoc hi creia en els cassinos, ho hauria trobat passador. Si hagués sabut que en Ramonet tenia expansions ilícites d'enamoraments _interinos_, també se'n hauria fet càrrec; però anar a malmetre-s la vista no més pera embrutar papers, vaja!, allò era un misteri que, si no hi hagués hagut res amagat, hauria sigut cosa de _locos_. Què hi podia fer allí cada vespre? Una vegada li van dir com és que no'ls ensenyava lo que feia, i va respondre: «No ho entendrien», i es varen quedar amb aquet xasco. Un altre cop li varen preguntar si encara hi havia d'anar molt temps a apendre... allò que volia apendre, i ell els va dir: «Ara començo»; i contestant-li doncs quan s'acabava aquella mena de feina, els va respondre, sense més ni més, que d'aquella mena de feina n'hi havia pera tota la vida, i que quan s'era molt vell tot just se'n començava a saber. El cas és que ell sopava a corre-cuita, que ni sabia lo que menjava, que mirava'l rellotge neguitós i que se'n anava desesperat; el cas és que's distreia de la venda (que era més serio que'l no menjar), que dava trenzilla blava per groga o que'n donava pams de més (pams de més, Jesús del cel!), que se'l veia preocupat, que molts cops li feien preguntes i ell no sentia lo que li deien i contestava badant com si hagués baixat de la lluna, que deia paraules tant estranyes que ningú les entenia, que parlava d'«ideals, de gloria, d'art, de bellesa», de noms que ell devia empescar-se-ls, perquè ni'l mateix senyor Esteve, amb els anys de comerç que duia, els havia sentit dir mai: el cas és que fins un dia... valga-m les Santes Quatre Regles!, en el marge de l'Inventari, d'aquell sagrat Inventari, Principi i Fi de la Casa, Fundador de totes les Coses i Sostén de Cel i de Terra, hi van trobar un ninot dibuixat! Allò ja era massa, cavallers! Allò ja era perdre'l respecte a la Biblia de la Casa. Allò ja era insultar la Mare Laboriositat, la Noble Missió del Treball i els Interessos Creats, i el senyor Esteve va alterar-se tot lo que podia alterar-se. Prou en Ramonet va prometre que havia sigut un descuit que qualsevol podia tenir-lo, però'l seu pare no's va convèncer, perquè a darrera del descuit van anar venint altres coses que no eren gaire de bon veure. Devegades anaven a «La Puntual» joves mig escabellats, que's veia que no eren compradors ni tenien posat de comerciant, i entraven cridant a n'aquell sagrari i si en Ramonet no hi era se'n anaven fent gatzara, sense respectar la Casa, ni'l comerç, ni'l 1830; devegades, si li trobaven, se'n pujaven a l'entressol i allí obrien carteres i discutien com a bojos, i si hi pujava'l senyor Esteve, amb allò de que no hi entenia, tornaven a desar aquells paperots; devegades havien de sortir pera un assumpto molt serio, segons deia en Ramonet, i en sent al carrer saltaven, reien, esvalotaven i se'n anaven cantant, am tant poca serietat que no hi havia manera d'entendre-ho; i fins algun cop sortia dient que anava a cuidar a un amic que s'havia posat malalt, i pera anar-lo a cuidar s'enduia aquelles carteres i llàpiç, i trempaplomes i altres eines que no eren pas pera curar cap mena de malaltia. Tot allò era sospitós. El senyor Esteve no ho entenia, però ho trobava molt sospitós. Prou la Tomasa li deia que'ls joves s'han de divertir; ell, en el fons, ja comprenia que allò no era divertir-se i que amagava alguna cosa que no ho era de diversió, o que si ho fos n'era d'una mena que la trobava molt estranya. Prou ella donava una raó que havia de trencar a un home com el senyor Esteve, i era que'l noi no gastava i que en sense gastos no hi ha vicis; ell ja ho veia que no eren vicis, però encara que no fos cap vici, distreure-s de l'obligació pera anar a un qui sab aon, a una cosa que duia uns noms que no'ls havia sentit dir mai, el tenia tant esverat com el que sent venir el mal temps sense veure boires a n'el cel ni senyals de vent a la terra. Un dia, després de sopar, ja no poguent aguantar més, en el moment que en Ramonet se'n volia anar com sempre, el va aturar i li va dir: —Escolta, Ramonet. Diga-m la veritat: aon vas? —Ja ho saben: a Llotja. —La veritat: què hi feu a Llotja? —Dibuixar. —I què més? —Res més. Per ara res més. —Què vols dir per ara res més? —Vui dir que més endevant puc pintar, puc esculpir. —I pera fer això que tu dius, com és que no menges de gust, no treballes de gust, et distreus i no estàs pera la teva feina? —Pera la meva prou que hi estic. —Com és que no mires pera'l teu nom? —Més de lo que vostè's pensa hi miro. —No és veritat. Com és que sempre rumies? —Perquè l'Art és una passió. —Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius. —No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres. —I qui és això de l'Art? —Ja li vaig dir que no'm pot entendre. —Esplica-m'ho. —És imposible d'esplicar-li. Aquestes coses no s'espliquen: se senten, s'hi neix i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les. —Però a qui és que's va estimant? —A ningú. A una cosa que és un desig, de crear, de fer obres, de realisar lo que un somia. —Però aont és tot això que dius? —Enlloc i per tot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament. —Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dòna, no sé aon, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho. —L'Art és mellor que cap dòna. —Ting cinquanta anys, i a mi no m'enganyes. —Ni l'enganyo ni'l vui enganyar. He parlat perquè'm pregunta, però ja sabent que no m'entendria. —Doncs jo n'entenc una de cosa que la vui i tindràs de fer-la: que estiguis pera l'obligació, que no't distreguis del negoci i que formis, com jo vaig formar i com hem format tots els de la casa, o si no no vas més a Llotja. —Pare, si per cas no anés a Llotja, aniria a una altra banda. No és a Llotja que hi ha'l mal. El mal un el porta a dintre seu. —Doncs jo te'l treuré a les males. —Pare... —Noi!—va saltar la Tomasa, veient apropar-se un conflicte.—No contestis. Pensa am qui parles. —Ja ho penso, però... —Fes lo que't mani'l teu pare, per Déu! —Ja ho faré. Compliré am l'obligació,—va dir alçant-se pera sortir. —I aon vas ara?—li va dir el senyor Esteve. —Ara... a Llotja. —Com s'entén? —S'entén, que hi vaig! Compliré am l'obligació, i l'obligació jo la ting de dia. Ja és complir-la estar-se dotze hores junyit a darrera un taulell. De nit ting el meu taulell, que, si no s'hi guanyen diners, s'hi guanya... No m'entendrien. I va agafar el berret i va anar-se'n. [Il·lustració] [Il·lustració: Per no pensar en la tragedia Van anar un dia á comedia.] V LA GENT DE BÉ VAN A VEURE «LA BONA GENT». Aquella conversa ràpida que havia tingut el senyor Esteve amb el seu fill, de moment, no tingué importancia. Havia estat un núvol que havia passat sobre «La Puntual», però en un cel que havia estat serè desde l'any 1830 una boira que passava no havia d'enterbolir-lo. En Ramonet va complir. Continuava anant a Llotja, però s'estava a l'escriptori, portava la correspondencia, no dibuixava a l'Inventari, i si la processó li anava per dintre, per fora no's notava res: era'l perfecte comerciant, entregat en cos i ànima a la noble _Mercería_. La mare estava contenta perquè veia que l'armonia havia tornat a la _llar_, i el senyor Esteve, ja refet, no era tant exigent com abans, es feia càrrec, no estirava tant la corda, donava beligerancia al noi, l'havia interessat a la Casa pera veure d'enllepolir-lo am l'atractiu del Balanç, i tots havien fet concessions: en Ramonet d'exaltament, i el senyor Esteve de prudencia. Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que's vestissin am lo mellor, que'ls portaria a Romea a veure _La bona gent_, una comedia que'l _Brusi_ deia que's podia anar a sentir sense perill de perversió ni de capgirament d'idees. Van vestir-se i hi van anar. Van pendre tres sillons endevant, pera poguer-se fer càrrec de tot, i van pujar les escales. El noi ja hi havia estat a Romea, però'ls pares no hi havien estat mai, i quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben endressada, aquella pintura prudent, aquells retrats de familia que hi havia per les pareds i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de bé, una casa seria, i que la gent que hi anaven eren serios, i els va semblar veure les cares dels honrats comerciants de gra del seu barri de Ribera, i s'hi van trobar com a casa. Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense avisar-los. Allí dalt, a l'escenari, hi havia una casa d'empenyos. Encara que'l senyor Esteve no n'havia vist mai cap, gracies a Déu, ho va conèixer tot seguit al veure que la gent empenyava, com va conèixer desseguida que un senyor molt reposat que's passejava amunt i avall era l'amo de la casa, perquè tenia veu de _mando_; que un vellet era'l tenedor, perquè tenia veu de creure, i que un dependent era un nevot, perquè deia oncle a n'aquell amo. El que li deien senyor Batista era un home de certa edat. El senyor Esteve i la seva dòna, encara que tingués casa d'empenyos, el van trobar conforme, reposat i digne, i que s'expressava molt bé. Les coses que deia del comerç, dels balanços i de la teneduria'ls van semblar molt ben enraonades, i la seva ambició de fer quartos, fos com fos, però honradament, la van trobar molt natural. Havia pujat la casa (segons anava dient) per _mediació_ de l'estalvi, i el que puja d'aquet modo pot anar amb el cap molt alt i fer _frente_ a les circumstancies per espinoses que sien. No havia tingut descendencia, i el treballar com treballava sense comptar am la descendencia, no més pel dever que té tot home d'aumentar els _cabals_ de la fortuna, ja és cosa digna de respecte. Ell volia adoptar una noia i ho explicava a n'el tenedor, i no pera ell, sinó pera la dòna, i això d'acontentar a la dòna amb una cosa de tant gasto també ho era de digne. No tots els que no tenen fills n'adopten aixís com aixís, i menos noies de l'Hospici com la que volien adoptar. Al saber-ho, els parents li daven concells, i també'l senyor Esteve i la dòna ho varen trobar molt natural. Ells no l'haurien pas adoptada. S'hi ha de pensar molt la persona pera posar-se un estrany a la casa. Una noia de l'inclusa, per bona i honrada que surti, sempre és un gasto que se'n ve a sobre, i els parents tenien raó, i si'l senyor Esteve en persona hagués pogut pujar a les taules li hauria aconcellat lo mateix i haurien acabat per entendre-s. Am qui no s'haurien entès és amb un nevot del senyor Batista que va entrar esvalotant-ho tot. Aquell nevot era un pintor, un poca-solta de dibuixant, tant esbogerrat i tant xerraire que'l senyor Esteve no va entendre com a un cap de trons com aquell el deixaven entrar a la casa. Afigureu-vos si era boig, aquell pintor, que despreciava'ls diners que li pogués deixar el seu oncle; que li havien ofert una plaça a l'establiment comercial i no l'havia volguda acceptar pera poguer seguir la seva deria; que s'alabava de ser pobre; que's volia guanyar la vida treballant sense dependents, no més pel mèrit del saber; que no tenia ni miraments pera les coses més sagrades, com són l'escriptori i els llibres; que no's volia convèncer que un ric valgui molt més que un pobre, i que amb el mateix poc respecte parlava dels testaments que del Banc d'Espanya, que del Crèdit, que del Major, que del _Diario_. —D'aon surt aquet beneit,—va dir el senyor Esteve, indignat. —No és cap beneit. És un artista,—li va contestar en Ramonet. —Sabs lo que és? Un gran poca-solta. —A mi m'agrada. —El què? Lo que diu? —Lo que diu i lo que pensa. —Vaja, noi, tu no estàs bo, si abones a n'aquet toca-campanes. Ja ho veuràs la fi que tindrà. —Jo diria lo mateix que ell. —Tu!... —No'n feu cabal,—va dir la Tomasa.—Que no veieu que això són comedies? —Però a les comedies hi han coses... —Volen fer el favor de callar!—va dir un senyor del darrera. I l'acte va anar seguint am les converses dels parents, amb els desvergonyiments del nevot i am l'arribada de l'inclusera: una noia molla d'ulls, vestida amb el trajo de l'Hospici, que com més l'afalagaven i més bones paraules li deien més plorava i menos ho agraia, cosa que'l senyor Esteve no entengué, que la senyora Tomasa sospitava i que va exaltar tant a n'en Ramonet que va dir quan queia'l teló: —Si d'això en diuen bona gent, més m'estimaria ser un perdut. Això són lladres de levita! L'entreacte va ser silenciós. Aquelles paraules del noi li havien fet mal efecte al senyor Esteve. Què havia volgut dir am la levita? Aont eren els lladres de levita? I qui robava en el món am levita? El fer negoci amb els que no s'entenen que no era una cosa legal? Si deixaven a un interès, anc que fos de ral per duro, que no s'hi avenien els del duro? Que feia arruinar a ningú per força aquell senyor Batista tant conforme? Si en el món no hi hagués els que perden, com hi podrien haver els que guanyen? Si'l senyor Batista, un cop guanyats, tirés l'or per la finestra, _santo y bueno_ que fos un ximple; però a un home que estalviava, que's feia un nom, que creixia, que tot-hom li tenia respecte, se'l podia tractar malament? Ba! Els joves diuen paraules que no saben lo que's diuen! Prova de que era un gran home, el senyor Batista de la comedia, és que al segon acte ja fou més ric i que aviat seria un gran senyor. S'enamorava de la noia, això sí, però allò eren coses mundanals, flaqueses, giraments de cap, que'l comerciant més ferm pot tenir sense que se'n ressenti'l crèdit; és veritat que avorria la dòna, però què té que veure la dòna am la marxa del comerç, ni les interioritats de familia am la bona administració i l'engrandiment de la casa? —Aquest home està pertorbat,—va dir el senyor Esteve a mig acte. —Aquest home és un brètol,—va dir en Ramonet exaltant-se. —Són comedies,—deia la Tomasa. —Que callin,—deien al darrera. I mentrestant allí a les taules havia sortit el dibuixaire i anava dient a l'inclusera tot allò d'ideals, i art, i bellesa, i aquelles paraules estranyes que'l senyor Esteve havia sentit dir al noi i que les veia repetides com si l'autor fos el mateix que les feia dir a l'un i a l'altre i que li anaven caient a l'orella com renecs incomprensibles, i anaven espantant a la Tomasa i feien alçar de l'assiento a n'aquell boig d'en Ramonet, que no tenia prou vista pera anar seguint l'accionat ni prous orelles pera escoltar les coses imprudentes del pintor. Acabat el segon acte, la Tomasa ja se'n hauria anat. Estava al mig de dos pensaments que no'ls veia, però'ls temia. A una banda sentia'l passat, amb anys i anys de perseverancia, de conducta, de regla, de tradició, i a l'altra sentia'l pervindre, am tremolors d'entusiasme, de joventut i d'alegria, i si per una banda era la dòna, per l'altre cantó era la mare. Aixís que van alçar el teló, el senyor Batista ja era banquer, i el senyor Esteve se'l va mirar am certa consideració i respecte. El fruit del treball arribava, la perseverancia havia triomfat. Com ell, com tants Esteves com ell, podia ser president de caixes, conceller de ferro-carrils, senador, Junta, Acció i Títol. Els mals instints am l'inclusera i les crudeltats am la dòna eren coses que no comptaven. Els esgraons de fer fortuna quedaven barrats en el fons, i no més surava una cosa: el triomf del senyor Batista, el triomf de l'Economia, el Poder de la Riquesa, la Glorificació del Diner. Què hi feia que pera lograr-lo hagués malmès mil families i dut a la miseria a tants homes, si no eren dignes de ser rics? Que's guanyen batalles sense víctimes? Què hi feia que la fortuna li haguessin regada am llàgrimes? Que les fabricava ell les llàgrimes? Quina culpa hi tenia ell si fent favors de deixar quartos havia fet desgraciats? Que no ho haurien sigut sense'ls quartos? El senyor Batista tenia raó. Tot-hom que fos Esteve tenia de dar-li. I en comptes de fer-ho aixís, quan sortia aquell dibuixaire pera emportar-se'n l'inclusera (que era l'esca del pecat) i a n'els parents i a n'el senyor Batista'ls deia «cucs d'usurer, enterra-honres, sepulturers de tot lo noble i botxins de tota hermosura» amb un desvergonyiment indigne, en comptes del públic cridar que treiessin aquell boig que duia la pertorbació a una gent honrada i laboriosa, aplaudien al dibuixaire, i en Ramonet s'exaltava, i feien sortir a saludar a un home alt, mig blanquinós i escabellat com aquells amics de Llotja, i ni'ls uns sabien per què'l cridaven ni ell podia saber per què sortia. Al quart acte, el senyor Batista estava assegut en un silló, i patia de la gota. Tots els que han treballat molt en el món acaben per patir de la gota. Se li havia mort la senyora, i, encara que ja hi estava fet a que se li morissin senyores, estava molt aclaparat. Com que'l senyor Batista era un home que no li agradava fer les coses sense tots els coneixements, i no fer-les en els moments crítics, parlava de fer testament, i com que'ls parents eren gent seria que saben lo que és fer el testament, tenien ganes de que'n fes pera deixar les coses en ordre, quan va arribar el dibuixant, am la que ja era la seva dòna, a desballestar les coses.