# L'auca del senyor Esteve ab redolins dibuixats per en Ramón Casas; escrits per en Gabriel Alomar ## Part 10 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-auca-del-senyor-esteve-ab-redolins-dibuixats-per-en-ramon-cas-793da712/index.md «La Puntual» estava al mig; estava en la fita d'aquest assalt de reformes que feien tremolar el barri. Les cases noves l'atacaven, l'arropien, l'empenyien, l'acorralaven, com treient-se un destorb de sobre. Altes, simètriques i poderoses, s'aixecaven a devant seu am tota la vanitat que tenen les coses noves. Allí, casi al mateix devant, s'havien alçat dos palaus: un de clàssic, am grans columnes i coberta d'estació, que feia respecte de mirar, i un altre de maons ben gòtic; al costat un pa de balcons donava de cap a cap una ombra ratllada i recta; al devant havien pintat el quartel d'un color de blau de quartel, i quartel, cases i palaus, fent d'avançada de l'Ensanxe, cridaven a tot cridar l'engrandiment de la vila, el daltabaix del vell comerç i la reforma capgiradora trepitjant els ossos dels pares. I «La Puntual», que estava al mig com una làpida romana a sobre una pared nova, feia pena i feia respecte. El rètol, aquell hermós rètol, obra mestra i record gloriós del neixement de l'Esteve, s'havia anat tornant gris, descolorit, de color de fang, de color de conductora que va per les carreteres, de color de llit de pobre; les portes, aquelles portes!, s'havien anat destenyint i ja no eren portes: eren fustes!, eren fustes de _fielato_, de tancat, de barraca, de casa de banys de mar; i el mateix aparador, aquell altar comercial, aquell sagrari de _mercería_ que havia fet badar tantes dones i punyit tantes il·lusions, ja no semblava aparador: era un _escaparata_ d'encants am flocs i betes ventureres. Però aixís i tot, anaven venent. Anaven venent més que mai, i si s'haguessin transformat haurien perdut la venda. L'ombra del crèdit els salvava. L'avesar-se costa molt, però'l desvesar-se encara més, i l'anar a comprar a «La Puntual» ja no era una costum: ja era un vici. Els diners de la parroquia havien après tant el camí d'anar-se'n cap aquell calaix que ja se'n hi anaven tots sols, i hi anaven tant decidits que si'ls haguessin volgut treure no haurien volgut anar-se'n! El senyor Esteve era un condemnat a tenir fortuna perpetua. I com que era un condemnat, estava complint la condemna. [Il·lustració] [Il·lustració: El nostre betas y fils honra els cálculs mercantils.] II LA NAVEGACIÓ I «LA PUNTUAL», DUGUES COSES QUE NO TENEN RES QUE VEURE L'UNA AM L'ALTRA, PERÒ QUE A L'AUTOR LI HA VINGUT BÉ DE COMPARAR-LES. Sí, l'avi havia tingut raó! La vinya marxava tota sola. «No més anant-la cuidant, no seria mai rabassa morta», i això és lo que feia'l senyor Esteve: cuidar-la, vigilar-la, mirar-la carinyosament, i no més amb el mirar ja anava caminant tota sola. Aixís com els capitans de barco, quan el temps senyala bonança, s'estàn asseguts a coberta contemplant les ones que passen, i no més van a la _maniobra_ quan senten venir el mal temps, aixís mateix el senyor Esteve: estant-se a la coberta de «La Puntual» no més veient passar les ones en els fulls del calendari i en les planes del Major ja complia amb el seu dever, i com que allò era un mar d'oli que no n'hi havia mai de tempestats, s'hi podia estar sempre a coberta. Sí: allí no n'hi havia de ventades, ni mànegues d'aigua, ni boires, ni roques pera posar el vaixell en perill. Si n'hi havien eren sota l'aigua. El vaixell anava fent via sobre una mar sense cap tràngol, sota un sol sense nuvolades, amb una calma que ni era de mort: una calma de mitja vida, de llims i de rellotge d'arena. Allí no's veia mai cap costa enlloc: dies i dies de navegar en aquells camarots de tercera no més veient passar que troques i rodets i canes de flocs i de trenzilles i sentint el soroll de la màquina al caure la calderilla. Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminaries de sol, ni celisties, ni apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua am savó, de claraboia, de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap vista: el quartel, sempre aquell quartel, am les finestres de sempre, rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin les coses quadrades. El senyor Esteve havia lograt lo que volia: ser mig ric. I el ser-ho molt li hauria vingut ample. De gra en gra i d'espiga en espiga havia lograt omplir el graner: un graner que no vessés, però que tampoc hi haguessin goteres; havia lograt tenir crèdit (la santa aspiració de l'avi) i havia lograt no fer-lo servir; i tot això sense sotracs, sense trastorns, sense engunies; no més anant remant poc a poc, com aquell qui passa'l rosari. Estava a mig camí del viure, i si li haguessin preguntat què havia fet a la vida, hauria tingut de dir això: remar, remar sempre sobre un estany d'aigües somortes. Mai ningú malalt en aquell triunvirat de pare, mare i Ramonet; mai ningú rebotent de salut; mai una hora de tristor pera veure després l'alegria com un sol neixent que s'aixeca; mai un desbordament de rialles pera veure la porta del riure. Pla, tot pla; sempre tot pla, sense un turonet de consol. Ell sembrant i la dòna cullint, venia'l dia de la sega sense ni'l goig de veure'l blat caient com un devassall d'or sobre de l'era assoleiada. El balanç no'n tenia d'era. Números, no més que números que no volien dir: «En farem això o en comprarem allò altre», o els cambiarem amb il·lusions; volien dir _capital_, diners de caixa, diners tancats, diners de presó, diners morts a dintre d'una tomba de ferro. Això sí, fòra la fortuna, fòra aquella mitja fortuna afanyada am mitja suor, no havia lograt res més. I no és pas que no pogués lograr (que'ls diners ajupen les montanyes): és que no tenia desitjos, i si en tenia no'ls trobava. Am la consideració i el respecte que li donaven tants anys de Casa, si li hagués donat per la política, hauria pogut ser fins regidor; però no'n sabia res de la política. La política era, pera ell, una cosa que du trastorns, que fa córrer la gent pels carrers, que posa estat de seti a les ciutats, que obliga a tancar les botigues i que tot lo més pera què serveix és pera entrar en el ram de consums i fer-se una poma pera la sed; la política era una farsa que'ls botiguers que tenen parroquia no s'hi tenen de comprometre, perquè cada comprador té una _ideia_, i s'han de respectar les _ideies_ dels que fan gasto en una casa; la política era un encegament que l'home neutral no l'ha de tenir, i ell n'era del tot de neutral; neutral d'historia, neutral de fets, neutral fins a no saber que ho fos. No més havia votat un cop, perquè'l varen portar a votar, i va perdre un dematí sense saber a qui votava, i aquell pas li va fer tant _frente_ que l'endemà tenia por que no'l duguessin a un presiri. Si li hagués donat per lluir, hauria pogut tenir bona roba, bon pis i bons mobles; però'l bon pis, els mobles i la roba trobava que eren tant inútils com anar a votar pera'ls altres. La roba, pera ell, no era vestir-se: era tapar-se'l cos de l'intemperie i no portar res extremat, res que cridés l'atenció: tot negre, tot sofert, tot del color de «La Puntual», tot del color de tot-hom. El pis era no més pera dormir, pera menjar i pera guardar els cabals: taula, llit, caixa i res més. La taula ni xica pera'ls de casa, ni gran pera cabre-hi convidats; el llit, ni massa dur pera estar-hi en pena, ni massa tou pera estar-s'hi massa; i la caixa, ni tant estreta que la moneda hi patís, ni massa ampla ni aparatosa que fes denteta a n'els lladres; i tot lo demés dels mobles, cortines, catifes i domassos, eren no més que vanitat propia de gent malgastadora. Si li hagués donat per menjar bé, hauria pogut menjar requisits; però tant ell com la Tomasa tenien un ventrell tant fet exprés pera pendre lo que li donaven, que allò no era un ventrell: era un pedrer, un paidor d'oca, una cova de munició, un avenc que hi queien les viandes o un safreig que hi tiraven pa pera engreixar peixos de globo. Si li hagués donat per figurar... però no li donava per res. Era l'home neutre'l senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre en tot i pera tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar als fills i la dòna, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l'altra vida. Era l'home del _ben entès_: _ben entesa_ la llibertat, la familia, la guerra, la pau, i fins tot lo que no entenia ho volia _ben entès_; era l'home de la mida: goig am mida, plors am mida, amistat am mida, fe am mida, caritat am mida, tot am mida i am mitja-cana; am la maleida mitja-cana que ha dignificat l'egoisme desde que l'egoisme prèn mides. Si li agradaven els soldats no era per l'idea de patria (no gastava mapa «La Puntual»), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs _rectes_ (_rectes_ volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietut, sobre tot quietut, que'ls crids destorbaven la venda. No li agradava que mai passés res, ni bò ni dolent. Mai res! No més que passessin els compradors, d'un a un, en sense empentes, i amb un regateig prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre, com aquell qui va a oferir amb una cerilla a la mà i a l'altra'ls sous pera la bacina. I això li donava tant nom com la mateixa «Puntual», a n'el prudent senyor Esteve. Tenia un posat tant serio, tant recte, tant reposat, i sabia tant d'escoltar, i semblava tant que pensés, que tot-hom li feia consultes; sabia tant de contestar amb un «Qui sab!» que no volia dir res, que deixava a tot-hom content. Duia una levita tant cordada, tant llisa i tant llarga, i el que du una levita llarga inspira tanta confiança, que'l tenien com un confés pera'ls assumptos comercials; aconcellava tant poca cosa, per no equivocar-se mai, que, no equivocant-se mai, encara n'hi tenien el doble; parlava tant apoc apoc i qualsevol cosa de les que deia agafava tal aire de sentencia, i l'home que diu sentencies, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar, que no s'entenia de feina; aixís com hi ha curanderos que am quatre signes curen els mals perquè tenen posat de curar-los, hi han homes que no dient res tots els concells semblen bons perquè tenen posat de conceller; i al nostre pobre senyor Esteve (que ja tots l'anem coneixent), perquè no sabia què dir, l'havien pres per callat; perquè no sabia riure, per savi; perquè no sabia parlar, per pensador, i perquè tenia'l cap gros (que era cosa de sombrerer), per testa plena de substancia; i entre «La Puntual» i el cap, i el no dir res, i la levita, era un home que'l respectaven, tant com per això que havem dit com per por de pendre-l per altri. I a fe que era un home ben senzill, ben modest i ben sense pretensions el quefe de «La Puntual». Mig ric com era i amb un establiment tant proveit i am cinc o sis dependents, i senyor Pau, i viatjant, i dòna, i fill, com tenia sota'l seu poder i el seu _mando_, s'hauria pogut donar molt llustre, i era la persona més modosa, més afable, més _portàtil_ de tot el pla de Ribera. Am la mateixa franquesa i am les mateixes poques paraules es feia amb un comerciant, per molt a l'engròs que fos, que amb el carreter més humil; lo mateix donava la mà al mateix arcalde de barri que a l'ataconador més poca cosa; el mateix tracte hauria tingut amb un senador del _Reino_ que amb el menos senador. Mentres no li demanessin diners, es feia amb el que no'n demanava, tant si vivia de renda com si la renda vivia d'ell. I no perquè fos avar (que tampoc ho era'l senyor Esteve), sinó per mandra de dar quartos. La _mercería_, gracies a Déu, no li havia pujat al cap, no li havia donat _influes_, com a tants quefes de negoci que perquè tenen subalterns i negres emblanquinats a dintre d'un establiment ja se'ls té de fer _besamanos_. Ell lo mateix despatxava que donava ordres, que cobrava; tant li feia fer factures com facturar lo de les factures; fer bultos com _desembultar_, i si no hagués sigut per la roba, que fent certes feines es gasta, i si no hagués tingut esclaus, lo mateix hauria espolsat les capses que hauria escombrat el carrer. I a fe tampoc que no seria pas per l'_aparato_ del seu viure que li tenien respecte. Allò no era viure: allò era passar. Es llevava, mirava'l dia (mirar el dia volia dir el fang) i se'n tornava a la botiga; prenia xacolata, sortia a estirar les cames fins al quartel... i a la botiga; dinava, anava un moment al _Fomento Comercial_ a sentir parlar de milions, d'aranzels, del presupost i d'altres coses profitoses... i altre cop a la botiga; el diumenge al dematí portava la Tomasa a missa, amb un vestit de fai d'anar a missa, i amb el llibre d'anar a missa, que no l'havia llegit mai però que li feia molt servei pera saber què fer de les mans, i en sortint, entre saludos de «Passi-ho-bé, senyor Esteve» i «Estiga boneta, senyora Tomasa», tornem cap a la botiga; a la tarda la treia a airejar (la dòna, s'entén, no la botiga), i un cop la tenia airejada, aont hem d'anar? A la botiga. La botiga era'l seu Tot. El Jo, la llei de substancia, les forces combinades, el Déu, la Materia, el Temple, el Teatre, l'Altar, el Trono, la Patria, la Fracmasoneria i la Vida. La botiga era'l primer amor, i era l'únic i seria'l darrer; la botiga eren les il·lusions, les esperances, la fe, el _Crec en un Déu_, la Doctrina, la Biblia, el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era'l bon temps, la primavera, l'istiu, la Pascua, els arbres florits, l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot pera ell. Fins allí on li arribava la vista allí hi veia la botiga; fins allí on li allargava'l seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés homes, vida amb amor, am dalit, am gloria i am passions, s'ho havia gastat en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut de ses venes. [Il·lustració] [Il·lustració: Com que no té cap desgracia se compra una torre.... á Gracia.] III LES IDEES DELS SENYORS ESTEVES.—LA TORRA. Un dia, és dir, una nit, quan el senyor Esteve i la Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir-se desseguida com tenien per costum, ella estava tant desvetllada, es girava tant, anava tant d'un costat a l'altre i tenia tanta engunia, que ell se'n va adonar i li va dir: —Què tens? Que no't trobes bé, Tomasa? —Et voldria parlar, Esteve. —I no més per això't bellugues tant? —És que ja fa temps que rumio. —Bé, dòna. Tant urgent és lo que has de dir-me? —Et dic que't ting de parlar. —Parla. —Escolta bé i no t'enfadis, Esteve. Tu ja tens prop de cinquanta anys. Jo... deixem-ho córrer. Tant tu com jo hem treballat molt en aquet món. Aviat serem vells. El noi ja és gran. No tot ha de ser el negoci. Jo ja sabs que no soc pas gastadora. —Anem al gra. Digues. —Te'n recordes de quan vam començar a tenir les relacions a n'el Jardí del General? Fas memoria de lo que'm vas dir? —Et vaig dir... lo que feia al cas. Però per què'm retreus aquell _acte_? —Te'n recordes què'm vas dir més? —No't vaig dir més que lo que feia al cas. —Doncs jo te'n faré memoria de lo que'm vas dir. Em vas preguntar, fent conversa, si m'agradaven els jardins, i jo't vaig respondre que no, que no m'agradaven els jardins, però que m'agradava la viram, els fruiters i tot lo altre. I ho sabs lo que'm vas contestar? —Ja t'ho he dit: lo que feia al cas. —I lo que feia al cas va ser que'm vas prometre que ho tindria. —Bé, què vols dir? —Vui dir... però no t'enfadis, sobre tot... que tindries de comprar una torra. —Una torra, dius? I s'hi va girar d'esquena. —Ja ho he dit que t'enfadaries. —No m'enfado, però no la compro. —I quins motius tens per no comprar-la? —No més que un, però ferm: el del gasto. I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant i que si's capitalisa és quant, que si sumat am lo altre és més... tots els inconvenients varen sortir. Fins va tornar a sortir aquella quiebra dels Giménez, Rubio i etzètera. Ella de moment el va deixar dir; però com que les dones, poc o molt, sempre tenen alguna escata que les fa ser més o menos sirenes, va anant-li dient a l'orella un càntic dedicat a les torres tant plè de poesia bucòlica i tant triat de paraula, que Horaci li hauria dit: «Espera-t, que m'ho vui apuntar a la llibreta!» —Un safreig,—li anava dient.—Que hi ha res més bonic que un safreig? L'aigua et serveix pera regar, pera rentar, pera criar peixos vermells, o pera no criar-n'hi si no t'hi agraden, que també'ls podem estalviar. I la viram? Que hi ha res tant bo com la viram? Sents co, co, co, coc... un ou; catac, catac, catac... un altre ou, i del dia; allí tots els ous són del dia, i si'n menges un sabs lo que menges. I els fruiters? No t'agraden els fruiters? Tindriem una pomera, un albarcoquer, un taronger... —Hi ha'l pugó,—va dir ell. —No'n tindriem de pugó. Tindriem de tot menos pugó: arbres, ombra, menjador al sol, terrat i parra. No t'agradarà quan sigues vell de seure sota la parra? És clar que li agradava tot allò! Li agradava tant com a n'ella, però... —I la botiga?—va dir. —I que l'hem de deixar la botiga? No veus que ja marxa sola la botiga, que tenim dependents, que tenim l'hereu, que tenim el senyor Pau, que allò no és un home, és un _aparato_; que tot marxa bé, gracies a Déu! Vaja, diga-m que sí, toçut. —I el gasto? —Am tres mil duros la tenim. —Vols dir que no'n fan pagar més? —Encara n'hi ha de més barates. Però per una cosa de primera, am safreig i tot lo que t'he dit, s'hi té de posar tres mil duros. Veritat que no dius que no? —No dic res. —Que sí? —Dormim-hi! Van dormir-hi; però, abans de dormir-hi, ella va quedar tant contenta que, sinó que no'l volia amoinar, abans de girar-s'hi d'esquena, li hauria fet una abraçada. L'endemà ella va rependre; l'endemà-passat va tornar-hi; i cada dia a la mateixa, fins que tant va amoinar-lo i tant li agradava també a n'ell tenir torra, que una tarda va agafar la dòna, va agafar el tranvia i es va agafar a n'ell mateix, i a Gracia, a cercar _terreno_. Lo difícil era escullir. N'hi ha tants de solars en _asenso_, i n'hi ha tantes de torres per vendre, que són il·lusions caigudes de tants i tants senyors Esteves, que és un mareig el determinar-se. Aquí era lluny, allí era car; aquí no tenia _vista_, allí'n tenia massa; aquí'l sol venia de Ponent, allí venia de Llevant, allí no venia d'enlloc. Volien una cosa tant perfecta, am tants requisits de torra i de tot lo que han de tenir les torres, que van haver d'anar a Gracia més de vuit diumenges seguits pera trobar una cosa al seu gust: poètica, però barata; idílica, però equitativa; i bucòlica, però de poc gasto. Però a la fi la van trobar! I tant si la van trobar, i que ho tenia tot aquell _terreno_! Vint mil pams d'arbres plantats i a ral el pam, que són mil duros. Mil duros que al menos en duien cinc-cents d'esbarjo i de poesia; sense la fracció de fruita. La pared de tanca, feta, i am vidres encastats i tot pera que si'ls bailets del veinat volguessin anar a robar pomes es tallessin els dits al pujar-hi; un quart de ploma d'aigua viva, però viva, i am dalit de viure; i lo que és estar de sort en aquet món: fins l'il·lusió de la Tomasa passava a ser una realitat: el safreig ja estava fet. El safreig! El llac sagrat de les torres! El somni de totes les fades que tenen o han tingut _mercería_! L'aigua d'encantament de les senyores Tomases! Desseguida'l van comprar. Vinguen papers i vinguen notaris, i firmem, i la clau, i prenguem possessió, i vinga'l mestre d'obres, i a tirar plans, i pareds amunt, cavallers! —Jo vui,—va dir el senyor Esteve al mestre,—jo vui... primerament, gastar poc, i després, una cosa que estiga bé... però barateta. Vostè engiponi-s'ho com vulgui; retalli adornos, escapsi capritxos i faci una cosa _concisa_. Cuidi-s de pujar pareds, res més que pareds, i amunt!, que d'això de les _fantasies_ jo, encara que no ho sembli, ting gust, i les posaré al meu gust. Baixos, un menjador, dos dormitoris, i prou, que si hi posem masses sales sempre s'hi enquibeixen forasters, i nosaltres som molt de sa casa. A dalt, això sí, posi terrat pera poguer-hi extendre la roba, que, encara que no n'hi haguem d'extendre de roba, les dones hi volen terrat per lo que pugui venir. Faci un galliner, allò que se'n diu un galliner, que per les gallines es fa la festa, i a dalt posi-m'hi una torratja, perquè no li ting pas de dir que una torra sense torratja és una torra escapçada... I per lo demés, faci i desfaci, i vingui a cobrar els dissabtes, que se li pagarà al comptat, en sense demanar-li _descuento_. El mestre d'obres el va entendre perquè tots els que's feien torres li venien a dir lo mateix: lo del poc preu, lo de la torratja i el safreig, i lo de les _fantasies_, i am dos mesos de treballar-hi va fer una d'aquelles torres que ja les coneixem de vista: senzilla, metòdica, am cornises de jarrer, amb aquell estocat que de nou en nou ja fa flaira de florit, amb aquelles portes que's bufen i aquelles persianes que's despinten; cases que tenen la tristor de ruines de neixença, de niu avorrit, d'interior abandonat abans d'haver-hi viscut, que s'esquerden desseguida pera que hi entrin les sargantanes; i un cop feta, li va dar la clau i van començar a n'el jardí. El jardí, diguem-ne jardí, va dar més feina que la casa. Aquells pobres fruiters que hi havia, amb el tragí de les obres, van quedar tant plens de morter que'ls van tenir de rascar branca per branca i fulla per fulla, i els va venir tant malament que'ls rasquessin d'aquell modo que no van dir res per prudencia, però maimés van gastar salut. A fer no més que la cascada i anar-hi encastant petxinetes, i esclofolles, i muscles que ja havien servit, hi van entrar més jornals dels que haurien estat les Maries pera fer una conxa de ganxet. L'aigua va donar tant que fer que si, en comptes d'un quart de ploma, n'hi arriba haver tota una ploma, encara hi seriem a les hores d'ara. Van volguer que hi hagués un _lago_: un _lago_ d'un pam de fondaria, una mica més gran que'l safreig, i també voltat de petxines, i com que un quart de ploma d'aigua no és una cosa molt valenta, d'anar del dipòsit al safreig, del safreig a la cascada, de la cascada al _lago_ i del _lago_ als regarons, quan havia de regar, arribava ja tant cançada que deia: «I que regui qui vulgui!», i feia un clot i s'hi enterrava; i en quant a les _fantasies_ que hi havia de posar el senyor Esteve, en això sí que s'hi va lluir, gastant _lo que feia al cas_. A la branca d'una pomera hi va penjar una bola de vidre d'aquelles que s'hi veia a dintre la seva torra i la dels veins, que era una cosa preciosa; al _lago_ dos ànecs de terra cuita, asseguts a sobre de la tosca, que no més els faltava el parlar; al mig un pescador de canya, també de terriça de canti, que tenia tanta expressió i tenia un mirar tant natural que si hi hagués hagut peixos en el _lago_, i no s'haguessin mort de sed, pot-ser s'haurien deixat pescar; al costat, pera mirar-se l'aigua, un banc rústic (que l'havia fet un aficionat a fer bancs pera matar les vetlles de l'hivern) que tot era fet de troços d'arbre com a tall de llonganiça, però tant ben posats l'un sobre l'altre que s'havia de dir la trampa pera que la gent veiés el mèrit, i després... hi van tancar les gallines (cinc gallines de quatre terces), els hi van posar un gall pera distreure-s, i va quedar llesta la torra. Dos dies a la setmana la senyora Tomasa hi pujava pera donar menjar a la viram i pera endur-se'n els ous que feien, i de tant en tant alguna pruna que havien fet les pruneres, i fins algun albercoc que'ls pardals havien respectat; i els diumenges hi anaven tots dos.