Part 1

Produced by Nahum Maso Carcases, Josep Cols Canals and the Online Distributed Proofreading Team at http://www.pgdp.net (This file was produced from images generously made available by The Internet Archive)

Notes del Transcriptor

—S'ha respectat l'ortografia i l'accentuació de l'original així com les inconsistències en aquestes.

—Les pàgines en blanc presents a la versió impresa s'han eliminat a la versió digital.

—Els errors obvis de puntuació i d'impremta s'han corregit.

—El text en cursiva i amb negreta es mostra entre _guions baixos_ i =signes igual=, respectivament, mentre que les versaletes s'han reemplaçat per majúscules.

—El transcriptor ha dissenyat la portada i aquesta es considera de domini públic.

* * * * *

L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE

L'auca del senyor Esteve

PER

SANTIAGO RUSIÑOL

ab redolins dibuixats per EN RAMÓN CASAS y escrits per—— EN GABRIEL ALOMAR

_Llibreria Espanyola, Antoni López, Editor Rambla del Mitj, 20, Barcelona_

Imprempta de Antoni López, Olm, 8, Barcelona

L'ESTEVET

[Il·lustració: Quan naixia l'Estavet no feia calor ni fret.]

I

DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIVAR A N'AQUESTA VALL DE NÚMEROS.

El jorn que va naixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingencies del comerç, no va poguer estar _perenne_ al costat de la seva _esposa_.

Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i alli a «La Puntual», la botiga de betes i fils de més credit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg, qu'ara una cana de trencilla, qu'ara una ruixa, qu'ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut a darrera del taulell, mentres la pobra muller, alli sobre, a l'entressol, complia la missió materna de donar fruit a n'en Ramon, am la llevadora a l'alcoba, i dugues veines a la sala.

A fòra de l'alcoba, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat qu'anava enfangant el carrer, l'acera, i «La Puntual». Al devant, a n'el quartel d'artilleria, no hi havia ni aquell centinella, ni aquells oficials qu'es gronxen a n'els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en _formació_ a cap a cap de la fatxada, estaven disciplinament tancades; la faixa de groc de quartel que decora aquets edificis, regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquets establiments de pólvora, era una flaire aigualida.

La tarde no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, pero el senyor Ramon, no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d'estar trist. Una orella a les compradores per saber lo que demanaven, i un'altra a l'entressol per si li cridaven quart i ajuda, el pensament li saltava del llit de la seva dòna, a la cana de trencilla. Lo que passava a dalt era molt serio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan serio com lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir, era faltar a un deber sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, qu'era 'l pervindre d'aquell fill, era faltar a dos de debers: el deber de baix i de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentiments del mellor modo que sabia; l'atenció comercial, per les dones del despatx; el cor de pare, per les angoixes de sobre.

De tan en tan, pujava un moment, donava coratge a la dona i tornava a vendre capdells.

De tan en tan baixava una de les veines: li deia que ja acabaven; qu'era cosa de mitja horeta; qu'aviat seria pare, que no descuidés la venda, qu'elles ja es cuidaven de tot.

De prompte, entre cana i cana, un dupte, un qui sab? li va passar pel pensament. ¿Serà noi? ¿Serà noia? La llevadora havia assegurat que seria un bordegàs. La lluna ho marcava. Una amiga de la dòna qu'havia tingut cinc filles, deia que seria noia. Ella sabia perquè ho deia. El metge havia dit que no ho sabia ni ho podia assegurar, per estalviar-se compromisos, i ell que no era ni llevadora ni metge, pero qu'era betes i fils, no més sabia una cosa: esperar, i que fos lo que Déu volgués: si fos noi, el posaria a la botiga; si no ho fos, cercar un gendre botiguer, i interessar-lo a n'el negoci.

Ell, això si, estava tot lo serè que pot estar el que compleix una missió, encare qu'aquesta missió siga vendre, perquè esperava una senyal, un crit, un plô d'infant, un gemec nerviós de dòna, que li anunciaria el moment! L'acte solemnial de ser pare; un fet tan important per ell y per «La Puntual», no podia ser un moment de quietut. No s'és pare aixis com aixis: quelcom tenia d'avisar-lo que comensava una planeta. La gent no ve a la terra sense avisar d'un modo o altre, què diantre! i considerant tot això, ell es deia puntualisant: Despatxem, que per això havem nascut, però aixis que senti donar el crit, baldament se m'en enduguin els prestatges, pujaré de correguda. No vull que siguin mans forasteres les qu'hajin de rebrer l'infant.

Pero aquell infant no venia, i les compradores no deixaven de venir. Entraven d'una a una, de dugues en dugues, a colles. Venien per tafanejar, pero de passada feien gasto. Feia anys que a «La Puntual» no s'havia fet tan calaix. Si cada dia tingués fills, es deia el senyor Ramon, amb uns quants fills i amb uns quants anys em faria home respectable.

En un moment de calma que hi va haver, va tornar a pujar a vora d'ella. Li va estrenyer la ma, commogut, corprès, digne, com si li vingués a dir:—«Encara que sigui a baix, ja sabs que pots disposar com a marit, am tot i per tot.» Va cercar una paraula tendra que l'encoratgés per la lluita, pero com qu'amb el trangul del comerç, no havía tingut temps d'apendren d'això de paraules tendres, no n'hi va venir cap a la boca, i... i li va tornar a estrenyer la ma. No sabia què fer ni què dir: Volia donar ordres i no sabia a qui donar-les. Volia qu'es veiés qu'era un home: un home enter, serè, actiu; sobre tot això: un _jefe_ de familia actiu, i com que no podia activar, hauria volgut ser llevadora per no tenir-se d'estar en vaga.

A la sala, ja no eren dugues dònes, ni tres, les que ajudaven a bé parir. Eren sis, vuit, tot un rotllo, que am l'entreclaror que hi havia, i sent totes iguals com eren, formaven una faixa negra a tot el voltant de la saleta: una faixa de mig dol, que am les mans a sobre la falda, a cada gemec que sentien contestaven amb un sospir, especie d'_ora-pronobis_ de la lletania del viurer.

El senyor Ramon, tampoc era apte per això del ram de sospirar: el senyor Ramon destorbava, i la llevadora va llevar-lo dient-li que anés al despatx, i que no estés inquiet, qu'en sent pare ja ho sentiria.

Un cop a baix, va despatxar dugues troques, quatre agulles de fer mitja, i dugues cibelles, i com que varen sortir les dònes, es va quedar altre cop en vaga.

Pujaré a dalt? va preguntar-se.—«No, que faig nosa», es va respondre.—«Fins a ser hora val més que no'm mogui».—S'assemblarà a mi, o a la Roseta?—«Aviat ho sabrem»,—va contestar-se.—Avisaré a n'els padrins que vinguin? Ja vindràn, no'ns precipitem. Què he de fer? Esperar el crit. Esperar el crit que m'avisarà que ja soc pare.

I tot esperant el crit, i com que ja no entrava ningú, es va posar a arreglar les capces: les de la dreta, a l'esquerra; les dels capdellets, a baix; aquestes dels botons, al costat; aqui, la llana; alli'l cotó; més lluny les trencilles i les betes.

Un cop llest, va sortir a la porta. Encara plovia. Plovia sempre. Un canaló de més avall feia un soroll de sofregit. Passava algún carro al galop amb el carreter amb un sac al cap. Per sota de les barbacanes passava gent enfangada. El cel era llis com de plom; la terra era un mapa de roderes, i alli devant de la botiga, les finestres del quartel semblaven les d'una fàbrica ab les màquines parades.

De sopte, un cop de trompeta va ressonar com la del judici a dintre la fredor de les sales, i van anar arrivant soldats.

El senyor Ramon, d'esma, els contava a mida qu'anaven entrant:

—«Quaranta, quaranta dos, cinquanta, cinquanta vuit...»

—Què fa? Que no puja?—va cridar la llevadora.

—Ja està?—va exclamar el senyor Ramon, corprès.

—Jesús! No'n fa pas poca d'estona! Ha nascut mentres tocaven a ranxo!

[Il·lustració]

[Il·lustració: El pesen ab la romana y el miden ab mitja cana.]

II

L'ESTEVET QUEDA APROVAT.—PES DE L'ESTEVET. PREPARATIUS PER FER UN BATEIG DIGNE DE «LA PUNTUAL», DELS PUNTUALS I DE L'ESTEVET.

La llevadora tingué raô. Era lluna de noi, i va ser noi.

El senyor Ramon va agafar-lo am conte de que no li caigués; va commoure-s; va besar la mare; va besar el fill; va donar la ma a tantes mans com dònes hi havia a la sala... i tampoc va sapiguer què dir.

A qui s'assemblava la criatura?—fou el pensament que tingué.—Era tan vermella, i tenia els ulls tan tancats, que no s'assemblava a ningú.

Unes deien que tenia els ulls de la mare, (els ulls tancats); altres, el front pastat de son pare, (un front pla i caigut endarrera); la senyora del primer pis, als avis; la llevadora a tots plegats; pero el senyor Ramon hi veia clar: no s'assemblava a ningú.

Pot-ser quan no fos tan vermella, i els colors la distingissin, se li notaria una semblança; pero de moment era aventurat tota mena de planetes. No tenia el nas petit ni gros; no era ni molt xic, ni molt gran; no tenia els cabells rossos, ni negres. Una criatura hermosissima, això si, segons el parer de tots plegats; pero per què era tan hermosa? Perque no sabien si era lletja, i mentres no's demostrès lo contrari, va quedar aprovat que era hermosa.

Van volcar-la, i a n'aquell primer suplici, d'anar-li envolcallant roba i més roba, tot-hom va quedar admirat d'una cosa: la criatura no plorava. Tot just acabava de naixer, i ja semblava tenir experiencia de lo que seria la seva vida. La posaven d'esquena, i... motxa; l'ajeien, i tan motxa com d'esquena; la rentaven... i no's movia; l'aixugaven, i lo mateix que si la rentessin! Tan li feia l'aigua freda, com calenta. Tenia una tebior a la pell, que's veia declaradament que mai tindria fret, ni febre.

Les visites totes la trobaven igual: una criatura «serena, reposada, entenimentada», un infant sossegat; amb els nervis ni tivants ni fluixos; am les carns ni fluixes ni fortes; am la sang ni espeça ni clara; amb una gana feta a mida, i amb una sòn reparadora. Una criatura reposada, com la desitgen certes mares.

I que no n'hi va haver poques de visites! Aixis que va corre la nova de que'l senyor Ramon en persona, després de tants anys d'esperar el fruit de benedicció, per fi havia fructificat; allò va ser una proceçó espeça de parents i de coneguts, a donar la enhorabona, tots am les mateixes mires: que la botiga no's perdés, que'l fill continués el nom del pare, i que una casa de tants anys de vendre betes i fils, no s'estronqués comercialment per falta de descendencia.

El primer d'anar-hi va ser l'avi, el senyor Esteve, el pare del senyor Ramon, el fundador de la casa, la soca i arrels de «La Puntual», d'aquella botiga de tan credit i de tanta nomenada, el que havia posat a la porta aquell rètol d'honradesa que feia aturar a la gent de bé «_Casa fundada en 1830._»

Era el senyor Esteve un home practic, allò que se'n diu un home practic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer que havia despatxat elastics, i el primer que va importar les traves pels pantalons de punt de mitja. Am trenta anys d'estar a la botiga, coneixia el cor _humà_ de tot el barri de Ribera; sabia com es tracta a la dòna de desde darrera el taulell; com se la insinua a la compra; com se la emmiralla amb els colors; com se li endoça, am paraules dolces, una troca destenyida; o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar sense ganes. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, pero interessant a la casa, a la llar d'un pis de la plaça del Born, quedant ell com a conceller i deixant a l'hereu que s'_esplaiés_ i deixés _esplaiar_ a n'el nét, el jorn que tinguessin nét; aquell nét que tan va fer esperar-se... pero que per fi duia la joia, aixis comercial com íntima.

La segona, fou la seva dòna. La senyora Donya Felicia. Ella no hi tirava per pràctica, pero també hi va anar a parar. De jova, volia ser monja, pobreta! No sabia ben bé per què, pero ella volia ser monja! Ja s'havia despedit dels pares: ja girava els ulls d'aquet món: ja considerava la vida com una mena de presó amb els homes per escarcellers; com un pecebre de miseria, amb el llumet de la gloria al cap-de-vall dels munts de suro, quan un dia, anant a comprar cotó blau, desd'alli darrera el taulell, ai!, li va parlar aquell home practic i va parlar com parlen els practics. «Et vui; vulgue-m, tinc casa de 1830, tu'm semblas trevalladora, doncs vinguen capitols, i a casar-nos»; i ella que no més havia vist estampes am sants que sempre miren enlaire, quan la varen mirar fit a fit, no tingué pràctica a dir que nó, i en comptes de tancar-se al convent, es va tancar a la botiga.

Després va venir la senyora Pepa, la mare de la partera, i li va costar molt de venir, perquè no gastava salut. A la pobra senyora Pepa no la distingia més que això: el que no gastava salut. Gastava de tot, menos salut. Vivia anys i anys, allargava, fins era alegra i enjogaçada, i no més tenia aquesta tara: aquella falta de salut. Tot-hom li deia lo mateix: «la pobra de la senyora Pepa» i quan ja li havien dit «la pobra!» no trobaven res més per dir-li.

Més tart, va baixar altre cop la senyora del primer pis. Una senyora respectable per això: perquè era del primer pis; una d'aquellas senyoras que'n diuen _entrantes_ a la casa, perquè se sab el moment que entren i no se sab quan sortiran. Després varen venir les tres cosines, tres fabricantes de xacolata, retirades del comerç, del xacolata i de tot, tres germanes que havien fet vot de quedar-se totes tres solteres, i havien complert la promesa, i com que totes tres duien hàbit (una corretja, set dolors, o siguin vintiun dolors) i com que sempre anaven plegades, i sempre vestien igual, els comerciants del veinat els hi deien per motiu les tres Maries comandita. Després la cansaladera, bona dòna, pero mal-parlada; l'estanquera, viuda del estanquer, al cel sia, i per fi, el senyor Josep Forment, l'amic de confiança de la casa.

Aquet senyor Josep Forment, feia vint anys que hi anava dematí i tarde a la casa. Era un home de mitja edat, també retirat del negoci, serio, i sempre vestit de levites: quan feia calor, en portava una; a mig temps, dugues; a l'hivern totes les que tenia. Ell no portava altres prendes. Era el conceller de la casa, pero un conceller sense concells. Arribava com un rellotge. Donava el Déu-vos-guard a tot-hom, encara que no trovés ningú; deia: «fa fret,» «fa calor,» i seia sempre al mateix lloc, una hora justa havent dinat, i un'altra després de sopar, com qui pren dos banys d'assiento, i se'n tornava dient: «avui farà fret» ó «farà calor,» fins l'endemà a la mateixa hora; a la sesta dels dos àpats.

Un cop van ser tots a la casa, els que no eren prou familia's van quedar a la botiga, i la gent de respecte a l'entressol. Eren tants, per la mida de la sala, que varen haver de dur cadires del menjador i fins de l'alcoba, perque tot-hom seiés a l'acte. Entre mobles i persones, allò va quedar atapait. Per les parets, els retrats de tota l'heraldica del fundador de «La Puntual» en vidres de daguerreotip que no més en quedava el vidre. A n'el balcó, perquè'ls artillers no miressin, un astor fet am retalls de brodadures que no havien tingut _salida_; al mig, aquell tocador que hi ha a totes les cases de bé; en un recó, un gat, viu, fet un capdell com un manguito, i a les cadires la familia, am l'ordre corresponent: el senyor Ramon aprop de la porta, perquè tenia de pujar i baixar, l'avi, el senyor Esteve, a la dreta, i l'avia, la senyora Felicia, a l'esquerra, am les tres cosines al devant, sentades en tres cadires. A prop del balcó, la senyora Pepa, que com que estava tan mala, la pobra!, alli's podia airejar; per les cadires de torna, la senyora del primer pis, que eren les tres de la tarde que encara no havia dinat per fer visita més estona, i algun altre parent sobrer, i el senyor Josep Forment, ja se sabia, a n'el seu silló: un silló que de tan seure-hi, s'hi havia emmotllat tan el seu cos, que quan no hi era's coneixia la seva presencia, pel motllo.

Un cop reunits, està clar: van fer portar la criatura que la tenien al llit de la mare; varen tornar a inspeccionar-la i tots la varen trovar conforme, menos el practic del senyor Esteve, que va tenir gran empenyo en que pujessin una romana, i que no va aprovar, de bon cor, el ser avi, fins que va veure que'l seu nét tenia pes natural: unes sis lliures i mitja.

Després varen parlar del bateig, i _va mediar_ alguna diferencia; no perquè's discutissin els padrins, que no podien ser més naturals, sino per la realisació de l'acte.

Donya Felicia volia que's fes a peu, i tot seguit. Aquella mateixa tarde.

—Fòra escrupols,—els va dir.—La vida i la mort Déu la té. Avui hi som, i demà no hi som, i si una criatura va als llims els padrins en són responsables.

—Jo fins demà no hi podré anar,—va dir l'avia _maternal_.—Fins demà no tindré la mantellina. Un infant acabat de naixer, no's pot pas morir aixis tan depreça.

La mare, desde'l llit, va parlar; pero com que no la varen entendre no li va contestar ningú.

—Jo soc practic,—va dir el senyor Esteve.—Jo soc el padrí, i jo pago, i si no pagués com a padrí, pagaria comercialment. La casa, és la casa, i aquet trocet de criatura, que am perdó siga dit dels pares, ara no'n donarien dos quartos, amb el temps serà la casa.

—Pero, no siguis mal gastador,—va contestar la seva dòna.—No veus que la iglesia és aquí al costat?

—Pel mateix preu, anirem a donar una volta,—va saltar-li el senyor Esteve.

—I quants cotxes hi posarem?—va dir el pare.

—Els que siguin. Un que hi capiguem tots plegats. Serem dèu: vuit a dintre, un a fòra, i la criatura a n'el lloc que li toca, a la falda de la padrina.

—Doncs lo millor serà un _faeton_,—va dir el pare.

—Si, senyor; un bon _faeton_. El millor _faeton_ que's trovi.

—No'n parlem més. Queda aprovat. Demà a les quatre, tots aqui a casa.

—No faltarem,—van dir les tres Maries, en _terceto_.

—Déu vos dongui molts anys de vida,—van anar dient tots mentres sortien.

—Fa frescor,—digué'l senyor Forment, seguint a la parentela.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Entre el transit comercial va a la pila baptismal.]

III

AONT ES VEU LO QUE COSTA DE PASSAR UN INFANT PER ENTRE EL TRANZIT COMERCIAL.—AONT ES VEU EL BATEIG.—I AONT ES VEU QUE NO PASSA RES QUE VALGUI LA PENA DE CONTAR-SE.

L'endemà, el jorn solemnial del bateig, un sol brillant de primavera va eixir a il·luminar el barri.

Aixis que'l senyor Ramon va llevar-se, i va obrir els finestrons d'aquell balcó, va despertar la seva dòna, per dir-li:

—Quin dia, Roseta! Quin dia per anar a batejar! Llàstima qu'et tinguis d'estar al llit i no puguis venir am nosaltres.

—Serà un'altra vegada, va dir ella, i va tombar-se de l'altra banda.

Realment, era tan hermós el dia, després de tantes hores de ploure, que's podia pagar per veure-l. Alli devant, a n'el quartel, van treure les mules a airejar, i les van lligar a lo llarg de la paret, formant una renglera de cues qu'arrivava de cap a cap del edifici. Allò era una espeçor de cames que no paraven, i allò era una volior de mosques que no deixaven parar les mules. Un artiller i una, de mula, havien fet una posta: ell d'anar donant garrotades fins qu'ella no enjegués coces, i ella d'anar enjegant coces fins que no li donessin garrotades, i la posta va durar mitj'hora, fins qu'es varen cansar, un i altra. Per les finestres del segon pis, es veia netejar cananes, _machetes_, i eines de fer mal. Cantaven els artillers a dintre d'aquella gavia espaiosa, am valencià, am gallego, i sobre tot amb andalus, am cada ai! i cada jemec d'alegria, que feien tremolar els canons. Per la porta principal els assistents de _retén_, van treure balancins i cadires; van eixir aquells oficials a fer guardia, i alli, tot fent la copeta, comentaven el diari: Que si el mes passat havien mort, de mort natural, vint capitans més que l'altre; que si els en faltaven morir fins a tants, per pujar l'_escalafon_; i que si amb una mica de guerra la cosa aniria més depreça. Alguns d'ells donaven ordres, quatre quintos sols i arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a dos, com si s'haguessin tornat bojos tots quatre; fins que en un moment donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja no les varen poguer aguantar: a salts, a empentes, i a remades, van corre a la menjadora.

Realment la Naturalesa, am l'intervenció de l'home, qu'és la criatura més perfecta, fins a n'aquell recó de plaça, treia lo mellor que tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon ho sentia, i despatxava la trencilla com si vengués canes de joia.

A totes les parroquianes qu'entraven, baldament no fessin gasto, tot destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu'era pare d'una criatura que pesava més de set lliures.

La major part no hi deien res, perquè no sabien si era poc o molt, pero totes n'estaven contentes.

Alguna trovava qu'era massa, i d'altres les més xafarderes, retreien criatures vivents, i filles de la mateixa escala, qu'havien nascut pesant vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el senyor Ramon no en feia esment. Sabia lo que són les balances.

—Avui és el bateig—els deia.—Avui és la primera vegada que tindré de tancar la botiga.

—Pero no serà la darrera,—li deien.—Vostè és jove, senyor Ramon,—i sortien mirant de reull aquell floret d'artillers que hi havia per les finestres.

—Quin dia!—va dir el primer qu'arrivà pel bateig, col·locant-se a n'el lloc del dia avans.

—Quin bon dia!—varen anar dient els altres, asseient-se a n'els seus llocs corresponents.

—Bon dia,—va dir el senyor Josep Forment enclotant-se a n'el seu silló.

I la mare, desde el llit, també digué qu'era bon dia, sense sapiguer perquè, si per lo del bateig del fill, o d'esma, al sentir-ho dir a n'els altres.

Siga com siga, ja hi eren tots. El senyor Esteve, tot de negre, ab una corvata de satí que li donava tres voltes al coll, i encara quedava corvata pel nùs; la seva dòna, de llanilla, també a tota negró; la senyora Pepa, amb aquella mentellina que li penjava fins a genolls; les tres cosines, de dol crònic, es dir, d'hàbit, pero am les corretjes noves i els dolors de plata lluenta. El senyor Josep Forment, am la levita mellor a la part de fòra; la llevadora, amb uniforme de bateig; el pare, serio; i la criatura, dintre d'una capa, que no més li deixava veure una cara com una maduixa, voltada de roba blanca.

El faetó ja s'esperava. A les tres havia arrivat, i per tots els balcons hi havia gent, admirada de veure aquell cotxe que duia un cotxer am librea, guants, botons d'or, un barret de mitja copa, i un clavell vermell a l'orella.

Es varen despedir de la mare, que plorava d'alegria, van eixir i van pujar al faetó, els vuit convidats a dintre, i el senyor Ramon al _pescante_.

Conforme havien convingut, en comptes d'anar de dret a San Cugat, qu'era aon s'havia de batejar, volien aprofitar el gasto, i anirien a dar la volta. Primer passarien, segons tractes, de llarg a llarg del quartel: després pel passeig de San Joan; després pel carrer de la Princesa, Plaça de San Jaume, carrer del Bisbe, i en sent a la Plaça Nova, es ficarien pels carrerons, i cap a San Cugat, per alli aon poguessin.