Part 9

»Mireu una mica al vostre voltant, mireu la gent de Schneemath, de Hackmath, d'Ourmath, i d'altres bandes, que donen al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, segons les paraules divinals de Nostre Senyor Jesucrist. Mireu-los, són bons cristians; treballen, i no inventen cada dia noves festes per a tenir pretext d'aclofar-se en la peresa i de despendre sos diners a la taverna. No compren mantells amb brodadures d'or; més s'estimen comprar sabates per sos fills, mentre que vosaltres aneu a peu descalç com a veritables salvatges.

»Cinquanta festes a l'any, per mil persones, fan cinquanta mil jornals de treball perduts! Si sóu pobres, miserables i no podeu pagar al vostre rei, els sants del calendari en tenen la glòria.

»Us dic aquestes coses, perquè no hi ha cosa més empipadora en tot el món que venir aquí cada tres mesos, per a complir el deure, i trobar-hi pobrissalla -miserables i nus, per la seva culpa,- que arriben a fer un posat com si els sembléssiu un Anticrist, quan els demaneu allò que és degut al sobirà en tots els països cristians, i fins entre salvatges com són els turcs i els xinesos. Tot l'univers paga contribucions, per tenir orde i llibertat en el treball; només vosaltres ho doneu tot a sant Maclof, i, Déu vos faci bons! tothom pot veure, només que mirant-vos, de quina manera ho recompenseu!

»Ara, us adverteixo una cosa: els que no hagin pagat d'aquí a vuit dies, rebran l'agent d'embarg. La paciència de Sa Majestat és llarga, però té fites.

»He acabat: aneu-vos-en, i recordeu-vos del que Hâan acaba de dir-vos: l'agent d'embarg vindrà irremisiblement».

Aleshores es retiraren tots en massa, sense contestar.

Fritz estava astorat de l'eloqüència de son companyó. Quan els darrers contribuents hagueren desaparegut dins l'escala, li digué:

-Escolta, Hâan, acabes de parlar com un veritable orador; però, de tu a mi, ets massa dur amb aquests desgraciats.

-Massa dur!- exclamà el recaptador, aixecant la grosa testa embarbesclada.

-Sí, i no comprens gens ni mica el sentiment... la vida del sentiment...

-La vida del sentiment?- va fer Hâan: -escolta, mestre! vols burlar-te de mi!... Ah, ah, ah! no em deixo enganyar com el vell rabí Sichel... ton posat seriós no m'entabana... massa et conec!

-Doncs jo et dic- exclamà Kobus, -que és injust que els facis retret, a aquests pagesos, de llur fe; i sobretot que els en facis un crim. L'home no viu solament en aquest mon per amuntegar diner i omplir-se la panxa... aquesta pobra gent amb llur fe senzilla i llurs patates, són potser més feliços que tu amb les teves truites i llonganisses i el bon vi.

-Eh, eh! trapella- digué Hâan, tot posant-li la mà sobre l'espatlla, -ja pots parlar de tots dos; em penso que ni l'un ni l'altre hem viscut d'ex-vots i de patates fins avui en dia, i espero que això trigarà a succeïr. Ah! així vols burlar-te de ton vell Hâan! Veu's aquí idees i teories d'un estil ben nou!

Tot discutint, es disposaven a davallar, quan va sentir-se un petit renou pels volts de la porta. Es giraren i veieren, dreta contra la paret, una noia de setze a disset anys, amb els ulls acalats. Era frèvola i esblaimada; son vestit de tela grisa, amb grans pedaços, queia balder contra sos costats; bells cabells rossos enquadraven sos polsos; sos peus eren nus, i no sé quina llunyana semblança suggeria que va omplir tot seguit Kobus d'una pietat enternida com no l'havia sentida mai: es creia veure la petita Súzel, però desfeta, malalta, tremolenca, exhaurida de la gran misèria. El cor se li fonia, una mena de fred se li estengué per les galtes.

Hâan mirava la noia amb posat de malhumor.

-Què vols?- digué bruscament, -els registres estan tancats. El cobrament és clos; tots vindreu a pagar a Huneburg.

-Senyor recaptador- respongué la pobra noia després d'un instant de silenci, -vinc en nom de la meva àvia Anna Ewig. Fa cinc mesos que no es pot llevar: hem tingut grans desgràcies, el meu pare va ser agafat sota el trineu vora el Kohlplatz, l'hivern passat... Va morir... Hem hagut de despendre molt per al repòs de la seva ànima.

Hâan, que començava a enternir-se, adreçà a Fritz un esguard d'indignació. -Ja ho sents- semblava dir, -altra vegada sant Maclof!

Després, alçant la veu, respongué:

-Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n'hi ha prou, he d'afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit florins; vaig pagar per ella l'any darrer. La cosa no pot durar sempre.

La pobrissona s'havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes de plorar.

-Vejam- continuà Hâan, -venies per dir-me que no teniu res, veritat? que la teva àvia no té una malla; per dir-me això podies quedar-te a casa, ja ho sabia.

Aleshores, sense aixecar els ulls, ella avençà la mà, a pleret, i va obrir-la, i hom veié que hi tenia un florí.

-Hem venut la nostra cabra... per pagar alguna cosa... -va dir amb veu trencada.

Kobus girà el cap a la finestra; el cor li tremolava.

-Un a compte- va fer Hâan, -sempre a comptes! com si la cosa valgués la pena.

Tanmateix, però, obrí el seu registre tot dient:

-Vaja, vina!

La petita s'atansà, Però Fritz, decantant-se sobre l'espatlla del recaptador que escrivia, digué en veu baixa:

-Bah! deixa-ho córrer.

-Què?- va fer Hâan, mirant-lo astorat.

-Esborra-ho tot!

-Com s'entén, esborra-ho?

-Sí! queda't el teu florí- digué Kobus a la noia.

I amb veu baixa, a l'orella de Hâan, afegí:

-Sóc jo qui paga!

-Els vuit florins?

-Sí.

Hâan deixà estar la ploma; semblava tot somniós, i mirant la noia li digué amb accent greu:

-Aquest és el senyor Kobus, d'Huneburg, que paga per vosaltres. Digues-ho a la teva àvia. No és sant Maclof qui paga; és el senyor Kobus, un home seriós, raonable, i ho fa mogut pel seu bon cor.

La petita aixecà els ulls, i Fritz veié que eren d'un blau amorós, com els de Súzel, i plens de llàgrimes. Ja havia deixat el florí damunt la taula i ell el va agafar, cercà dins la seva butxaca i va posar-n'hi cinc o sis més, tot dient:

-Té, filla meva, feu per manera de tornar a tenir la cabra, o de comprar-ne una altra, de tan bona com ella. Ja pots anar-te'n, ara.

Però ella no es movia; de manera que Hâan, endevinant el seu pensament, li va dir:

-Vols regraciar al senyor, veritat?

Ella inclinà la testa en silenci.

-Està bé, està bé- va fer. -Naturalment, ja sabem què deus pensar-ne. És un benefici del cel el que us escau. Ara, mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l'apartar dos sous per setmana, per tenir la consciència tranquila. Vés-te'n, la teva àvia estarà contenta.

La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l'escala. Fritz, tot turbat, s'havia acostat a la finestra. Veié la pobra criatura que es posava a córrer, tot pujant el carrer. Hom hauria dit que tenia ales.

-Vet aquí nostres afers acabats- reprengué Hâan; -ara, en camí!

Tot girant-se, Kobus el veié com ja davallava, amb el registre sota l'aixella i arrodonint la grossa esquena. S'eixugà els ulls i davallà a son torn.

-Ei!- els cridà Schneegans a baix, dins la sala gran, -no dineu abans d'anar-vos-en, senyor recaptador?

-Tens gana, Kobus?- demanà Hâan.

-No.

-Ni jo tampoc; ja podeu servir el dinar a sant Maclof! Cada vegada que vinc a aquesta terra mesquina, em sento capolat quinze dies; aquestes coses em trabuquen. Enganxeu el cavall, Schneegans, no us demanem sinó això.

L'hostaler va eixir. Hâan i Fritz, de la porta estant el veien com treia el cavall de l'establa i el posava al vehicle. Kobus pujà. Hâan pagà el compte, prengué les regnes i el fuet, i se n'anaren així com havien vingut.

Podien ésser les dues, aleshores. Tota la gent del poblet, davant llurs barraques, els miraven passar, sense que ni un tingués la idea de llevar-se el capell.

Tornaren a entrar en el camí de la costa, enfondint a la roca. Les ombres s'allargaven aleshores des del cim de la roca de sant Maclof fins a la vall; l'altre costat de la muntanya enlluernava, de tanta llum. Hâan semblava somniós; Fritz decantava el cap, abandonant-se per primera vegada als sentiments de tendresa i amor que envaïen, feia algun temps, la seva ànima. Tancava els ulls i tan aviat veia passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d'esment a menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula.

A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach. Hâan, mirant aleshores Kobus, el veié com ensopit, amb el cap que li anava dolçament a una banda i altra de l'espatlla. Encengué la grossa pipa i deixà córrer l'animal. Mitja llegua més enllà, per a fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No dormia, com es creia el seu companyó; s'abandonava al seu somieig... mai no havia somiejat tant en tota la vida.

Mentrestant la nit queia sobre els boscos, la fondària de les valls s'omplia de tenebres; però els cims més alts encara resplendien.

Després d'una bona hora de marxa ascendent, en la qual Foux i Hâan s'aturaven de tant en tant per a rependre alè, el carruatge arribà finalment a la calma. No mancava sinó travessar la boscúria per a descobrir Huneburg.

El recaptador, que a desgrat de la grossa panxa havia caminat vigorosament, posà aleshores el peu la llança, i, fent petar el fuet, enfonsà son ample darrera en el coixí de cuiro.

-Vaja! arri! arri!- exclamà.

I Foux reprengué la via pel camí de les bagues, trotant com si no hagués fet ja tres dures llegües de muntanya.

Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l'aire amb son alè odorífer!...

El carruatge seguia la vora del bosc; de vegades tot era ombrívol, les branques dels arbrassos davallaven fent volta; de vegades una clariana de cel vermell apareixia darrera les mil plantes que brollaven en les espessedats de la vegetació; després tot s'amagava de bell nou, els matollars desfilaven i el sol davallava constantment; hom el veia, al fons dels forats lluminosos, cada vegada més baix. Ben aviat les puntes de les herbes altes es retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué, i amples vels daurats l'embolcallaven en els abismes. Les tintes grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses de l'infinit.

En aquella hora el somieig de Kobus esdevingué encara més intens i més íntim, escoltava com les rodes giravoltaven per la sorra, el peu del cavall que topava amb un palet, alguns ocellets que fugien en acostar-s'hi el carruatge. Feia temps que això durava, quan Hâan reparà que una corretja s'havia afluixat; feu parada i davallà. Fritz desclogué els ulls per a veure què passava; muntava, i el camí era ple de llum esblanqueïda.

I mentre el recaptador apretava el fermall de la corretja, de cop i volta segadors i espigolers que se'n tornaven a casa després del treball, es posaren a cantar la vella cançó:

_Quan penso en l'estimada!_

El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se'n encara més, i semblava que els boscos mateixos paressin l'oïda a aquelles veus serioses i dolces, confoses en un sentiment d'amor.

Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a la margenada del bosc; caminaven a compàs.

Hâan i Kobus havien sentit cent vegades la vella cançó; però aleshores els semblà tan formosa, tan ben avinguda amb l'hora encantada, que l'escoltaren en una mena de rapte poètic. Però Fritz sentia una emoció ben diferent de la de Hâan: entre aquelles veus n'hi havia una de dolça, alta, penetrant, que sempre començava la cobleta i era la darrera en acabar, com un sospir del cel. Creia reconèixer aquella veu fresca, tendra, amorosa, i tenia tot el cor posat a l'oïda.

Al cap d'un moment, Hâan, que tenia Foux per la brida, per impedir-lo de sacsejar la testa, digué:

-Quin afinament! Així és com canten els fills de la vella Alemanya. Ves si en cap més banda...

-Xsst!- va fer Kobus.

La vella cançó tornava a ésser represa, tot fent-se llunyana, i aquella mateixa veu muntava més alta, encara, i més colpidora que les altres; finalment la tremolor del fullam la va cobrir.

-Són boniques, aquestes cançons antigues- digué el recaptador, tornant a pujar al carruatge.

-Però a quin indret som?- demanà Fritz tot esblaimat.

-Vora la roca de les Tórtores, a vint minuts de la teva masia,- respongué Hâan tornant a asseure's i fuetejant el cavall, que continuà fent via.

-Era la veu de Súzel- pensà Kobus; -prou que ho sabia!

Un cop van ésser fora del bosc, Foux es posà a galopar: flairejava l'establa. Hâan, tot joiós pensant que pendria son xop aquell vespre, parlava dels talents de la vella Alemanya, de ses velles cançons, dels antics mestres cantaires. Kobus no l'escoltava, son pensament era a una altra banda; ja havien passat la porta de Hildebrandt, i els llums, que brillaven en totes les cases del carrer major, havien ferit sos ulls sense que els veiés, quan el carruatge s'aturà.

-Bé, ja pots baixar, company; ja ets davant la teva porta,- li digué Hâan.

Ell mirà i davallà.

-Bona nit, Kobus!- cridà el recaptador.

-Bona nit,- digué pujant l'escala, tot pensívol.

Aquell vespre, la vella Katel, d'allò més contenta de tornar-lo a veure, volgué abrandar tota la cuina per a celebrar son retorn, però Kobus no tenia gana.

-No-digué,- deixa-ho córrer; he dinat bé... tinc son.

I anà a colgar-se.

Així doncs, aquell gran vividor, aquell gros golut, aquest fi golós de Kobus es nodria aleshores d'una llenca de pernil al matí, i d'una vella cançó al vespre; estava ven canviat!

XIII

Déu sap a quina hora va adormir-se Fritz aquella nit; però el sol ja era alt quan Katel entrà dins la seva cambra i en veié les persianes closes.

-Ets tu, Katel?- digué ell estirant els braços, -què passa?

-Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s'espera.

-Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel, obre els finestrons. Hola! bon dia, bon dia, Christel! ves, ves, sóu vós!- digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista, que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran feltre negre.

Kobus el mirava amb la cara expandida; Christel romania tot astorat d'un acolliment tan entusiàstic.

-Sí, senyor Kobus- digué somrient, -vinc de la masia per a portar-vos un cistellet de cireres... Sabeu, cireres cruixidores, del cirerer de darrera el cobert, que vós mateix vau plantar, fa dotze anys.

Aleshores Fritz veié damunt la taula un cistellet de cireres, afilerades i desades amb tot esment en grans fulles de maduixera que penjaven a tot el voltant; els fruits eren tan frescos, tan apetitosos i bells, que en fou meravellat:

-Ah! està bé, està bé! sí, em plauen molt aquestes cireres!- exclamà. -Heu pensat en mi, doncs Christel?

-Ha estat la petita Súzel- respongué el masover; -en aquest ram no tenia repòs ni descans. Cada dia anava a veure el cirerer, i deia: «Quan aneu a Huneburg, pare, penseu que les cireres son madures; ja sabeu com se n'agrada el senyor Kobus!» Finalment, ahir al vespre li vaig dir: «Demà hi aniré!» I aquest matí, a punta de dia, ella ha pres l'escala i les ha anades a collir.

Fritz, a cada paraula de Christel, sentia com un baume refrescant que se li difongués per tot el cos. Hauria volgut abraçar l'excel·lent home, però es contingué, i exclamà:

-Katel, porta aquestes cireres, que les tastaré.

I havent-les portades Katel, començà per admirar-les; li semblava de veure Súzel, tot estenent les fulles verdes al fons del cistellet, i després posant les cireres al damunt, cosa que li procurava una satisfacció interior i àdhuc un enterniment que era cosa de no dir. Al capdavall les tastà, assaborint-les a bastament i empassant-se'n els pinyols.

-Quina frescor!- deia, -quina fermesa tenen aquestes cireres que vénen de l'arbre! No se'n troben d'iguals al mercat; encara són plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força i tota la vida.

Christel el mirava amb aire joiós.

-Us agraden molt les cireres?- va fer.

-Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.

Kobus posà el cistellet sobre el llit, damunt sos genolls i tot conversant, prenia de tant en tant una cirera, i l'engolia. Sos ulls eren entelats de plaer.

-Així, doncs, Christel- afegí, -tothom està bé a casa vostra? Orchel?

-Molt bé, senyor Kobus.

-Súzel també?

-Sí, gràcies a Déu, tot marxa. Fa alguns dies que Súzel sembla només una mica trista; pensava que estava malalta, però és l'edat qui fa això, senyor Kobus; les criatures es tornen somnioses en aquesta edat.

Fritz, recordant-se de l'escena del clavecí va enrojolar-se qui-sap-lo i digué tot tossint:

-Està bé... sí... sí... Té, Katel, posa aquestes cireres a l'armari. Seria capaç de menjar-me-les totes abans de dinar. Ja em dispensareu, Christel, cal que em vesteixi.

-Feu el vostre fet, senyor Kobus, feu el vostre fet.

Tot vestint-se, Fritz continuà:

-Però no haureu pas vingut de Meisenthal únicament per a dur-me cireres?

-Ah, no! tinc altres afers a vila. Ja sabeu que la darrera vegada que vau venir a la masia vaig mostrar-vos dos bous que hi havia a l'engreix. Alguns dies després d'haver-vos-en anat, Schmoule els va comprar; vam entendre'ns per tres cents cinquanta florins. Havia d'emportar-se'ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests animals a l'establa. Súzel ha anat a dir-li que això m'enquimerava molt; i com que no responia, l'he fet citar davant el jutge de pau; no ha negat que hagués comprat els bous, però ha dit que no hi havia res de convingut per a la remissió, ni sobre el preu dels dies de trigança; i com que el jutge no tenia cap més prova, recorre al jurament de Schmoule, que ha de prestar-lo avui a les deu, entre les mans del vell rabí David Sichel, perquè els jueus tenen llur manera de prestar jurament.

-Ah, està bé!- va fer Kobus, que acabava de posar-se el capot i despenjava el seu feltre; -aviat seran les deu; us acompanyo a casa de David, i després, immediatament, tornarem per a dinar; dinareu amb mi, oi?

-Oh! senyor Kobus, tinc els cavalls a l'hostal del Bou Roig.

-Bah! Bah! dinareu amb mi. Katel fes-nos un bon dinar. Passo gust de veure-us Christel.

I eixiren.

Tot caminant, Fritz es deia:

-No és extraordinari? Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós, meravellós!

I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi reconeixia el dit de Déu.

Al cap d'uns quants moments, arribaren al pati de la vella Sinagoga. El vell captaire _Francès_ era allí, amb son pot de fusta sobre els genolls; Kobus, en son èxtasi, hi tirà un florí, i Christel pensà que Kobus era generós i bo.

El _Francès_ aixecà envers ell sos ulls plens de sorpresa; però ell no el mirava, caminava amb la testa alta i riallera, i abandonant-se a la felicitat de tenir al seu devora el pare de la petita Súzel: allò era com una alenada del Meisenthal, entre aquelles altes construccions ombrívoles, com una veritable resplendor del cel. Ves, però, quines idees tan estranyes tenen els homes; aquell vell anabaptista, dos o tres mesos abans li feia l'efecte d'un pagès honrat i res més, i ara l'estimava, el trobava intel·ligent, i amb moltes d'altres virtuts que fins aleshores no li havia reconegut; es feia partidari d'ell i s'indignava contra Schmoule.

Mentrestant el vell rabí David, que estava dret a la finestra oberta, esperava ja a Christel, Schmoule i l'escrivà de la justícia de pau. La vista de Kobus li va fer plaer.

-Ah! véns aquí, calavera!- exclamà de lluny estant; -fa alguns dies que no et veia.

-Sí, David, sóc jo- digué Fritz, aturant-se a la finestra, -et porto Christel, el meu masover, un home excel·lent, i del qual en responc com de mi mateix; és incapaç de sostenir coses que no siguin...

-Bé, bé- interrompé David, -el conec de fa temps. Entreu, entreu, els altres no poden trigar a venir: ja són les deu.

El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva cara beguda i groga, solcada d'innombrables arruguetes, tenia un posat somniós, com al dia del _Kipur_.

-Que no et vesteixes?- li demanà Fritz.

-No, és inútil. Asseieu-vos.

S'assegueren.

La vella Sourlé mirà per la porta de la cuina, entreoberta, i digué:

-Bon dia, senyor Kobus.

-Bon dia, Sourlé, bon dia. Que no entreu?

-Vindré tot seguit,- va fer ella.

-No cal que et digui, David- continuà Fritz, -que per mi Christel té raó i que en respondria amb el cap.

-Bé! Ja ho sé tot això- digué el vell rabí, -i també sé que Schmoule és viu, molt viu, fins i tot massa viu. Però no parlem d'aquestes coses; he rebut la notificació fa tres dies, he reflexionat sobre aquest afer, i... teniu, aquí són!

Schmoule, amb son nassàs com un bec de voltor, sos cabells d'un roig ardent, la bruseta apretada a la cintura amb una corda i la gorra plana damunt els ulls, travessava aleshores el pati amb aire de tant se me'n dóna. Al seu darrera marxava el secretari Schwan, amb el llarg copalta d'allò més test damunt la grossa cara granelluda, i amb el registre sota el braç. Al cap d'un minut, entraren a la sala. David els digué greument:

-Asseieu-vos, senyors.

Després anà ell mateix a obrir de bell nou la porta, que Schwan havia tancat distretament, i digué:

-Les prestacions de jurament han de ser públiques.

Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta, cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L'obrí damunt la taula i s'assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres s'esperaven. Mentre ell fullejava el llibre, Sourlé entrà i romangué dreta, darrera la cadira. Els vianants, aturats vora l'escaleta ombrívola del carrer dels Jueus, miraven amb posat de tafaneria.

El silenci portava alguns minuts de durada i cadascú havia tingut temps de reflexionar, quan David, aixecant el cap i posant la mà damunt del llibre, digué:

-El senyor jutge de pau Richter recapta el jurament d'Isaac Schmoule, marxant de bestiar, sobre aquesta pregunta: «¿Es veritat que es va fer tracte entre Isaac Schmoule i Hans Christel, que Schmoule aniria a pendre, dins la capvuitada, una parella de bous que havia comprat el 22 de maig darrer, i que si no compareixia, pagaria a Christel per cada dia de trigança un florí com a indemnització de l'alimentació dels bous?» Es això?

-Això mateix,- digueren Schmoule i l'anabaptista a l'ensems.

-Doncs només cal saber si Schmoule consent en prestar jurament.

-Per això he vingut- digué Schmoule tranquilament, -estic a punt.

-Un instant- interrompé el vell rabí, tot aixecant la mà, -un instant! El meu deure, abans d'acollir un acte com aquest, un dels més sants, de més sagrats de la nostra religió, és de recordar-ne la importància a Schmoule.

Aleshores, en veu tota greu, es posà a llegir:

-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades. No diràs falsos testimonis!

Després, més lluny, llegí encara, en el mateix to solemnial:

-Quan es tracti d'alguna cosa en la qual hi hagi dubte, referent a un bou o un ase, o un animal petit, o un vestit o qualsevol altra cosa, la causa de les dues parts serà portada davant el jutge, i el jurament de l'Eternal intervindrà entre les dues parts.

Schmoule, en aquell moment, volgué parlar; però, per segona vegada, David li féu senyal que callés, i digué: