Part 8

Així era com, amb el nas en l'aire, les mans a les butxaques, arribava al cap del poblet, a algun solc de blat, a un senderó que lliscava entre camps de ségol o de patates. Aleshores la guatlla cantava l'amor, la perdiu cridava el seu mascle, l'alosa celebrava en els núvols la felicitat d'ésser mare; al seu darrera, pels carrerons llunyans, el gall aixecava son crit de triomf; les ratxades calentes de l'oratge portaven i sembraven a tot arreu les granes innombrables que havien de fecundar la terra: l'amor, sempre l'amor! I, per damunt tot això, el sol esplèndid, pare de tots els vivents, amb sa gran barba rogenca i sos braços d'or dilatats, abraçant i beneint tota cosa que respira! Ah! quina abominable persecució! Cal ésser ben desgraciat per trobar a tot arreu, a tot arreu la mateixa idea, el mateix acudit, i els mateixos encaparraments! Ves qui es desempallega d'una mena de tinya que us segueix per tot, i que us fa més coïssor quant més us remeneu. Déu meu, a quines coses han de veure's exposats, els homes!

-És ben estrany- es deia el pobre Kobus, que no sigui lliure de pensar en allò que em plau, i d'oblidar les coses que no em convenen! Ara veieu! totes les idees d'orde, de seny i de previsió són abolides en mon cervell, mentre no veig sinó ocells que es bequegen, papallones que s'empaiten, veritables criaturades, coses fora de test! I penso en Súzel, repapiejo dintre meu, em trobo dissortat, i això que no em manca res, i menjo i bec abundosament! Vaja, vaja, Fritz això ja és massa; sacseja't aquest tarannà, fes-te raonable!

És com si hagués volgut raonar contra el poagre o el mal de dents.

El pitjor de tot, quan anava així pels senderons, és que li semblava d'oir el vell David que li deia a cau d'orella amb veu de nas: -Eh! Kobus, tu també hi has d'anar a raure, faràs igual que els altres... Eh! eh! eh! T'ho faig saber, Fritz, la teva hora s'acosta. -Que el diable se t'endugui!- pensava ell.

Però altres vegades, amb resignació adolorida i melangiosa:

-Potser, Fritz- es deia a si mateix, -potser, ça com lla, els homes són fets per a casar-se... ja que tothom es casa. Gent malintencionada, portant encara les coses més enllà, podrien arribar a sostenir que els concos no són la gent de més seny, sinó al contrari els boigs de la Creació, i que, mirant-ho bé, es captenen com els borinots del rusc.

Aquestes idees no eren sinó llampecs, que l'enutjaven en gran manera; n'apartava l'esguard i s'indignava contra la gent capaç de sostenir altres teories que les de la pau, la tranquilitat i el repòs, que ell havia fet base de la seva existència. I cada vegada que una idea semblant li passava pel cap, s'acuitava a respondre:

-Quan la nostra felicitat ja no depèn de nosaltres, sinó del caprici d'una dona, tot és perdut; valdria més penjar-se que no pas ennavegar-se així.

Finalment, al cap de totes aquestes excursions, sentint al lluny, del mig estant dels camps, el rellotge del poblet, tornava meravellat de la rapidesa del temps.

-Ah,... Ja ets aquí!- Cridava el gros recaptador; -estic a punt d'acabar els meus comptes; té, seu, és qüestió de deu minuts.

La taula era coberta de munts de florins i de thalers, que trontollaven a la més petita estrebada. Hâan, decantat damunt son llibre registre, sumava. Després, amb la cara expandida, deixava caure les muntanyoles d'escuts dins d'un sac de més d'un metre, que lligava amb tot esment, i deixava en terra, vora un munt d'altres sacs. Finalment, quan tot estava ajustat, amb els comptes comprovats i les entrades abundoses, es tombava tot joiós, i no deixava d'exclamar:

-Mira, aquí rau el diner dels exèrcits del rei! Si en cal, d'aquest brètol de diner, per a pagar els exèrcits de Sa Majestat, sos Consellers, i tot el que ve al darrera, ah! ah! ah! La terra ha de llevar suor daurada, i la gent també. Quan serà escurçat el nombre de la gent d'upa, per alleujament dels pobrets? No em sembla que això hagi de succeir demà passat, Kobus, perquè la gent d'upa són els primers que Sa Majestat consultaria sobre la qüestió.

Aleshores s'agafava el ventre entre les dues mans, per a riure a tot plaer, i exclamava:

-Quina farsa! quina farsa! Però tot això no és cosa que ens pertoqui; estic en regla. Què prens, tu?

-Res, Hâan, no tinc ganes de res.

-Bah! mengem un bocí mentre enganxen el cavall; un vas de vi us fa veure sempre les coses per la part bonica. Quan un home té idees melangioses, Fritz, cal canviar els vidres de les ulleres i mirar l'univers pel fons d'una botella de _gleiszeller_ o d'_umstein_.

Eixia per a fer enganxar el cavall i pagar el compte de l'hostal; després venia a pendre un vas amb Kobus; i, un cop tot era enllestit, els sacs ordenats dins la caixa del faeton, recoberta de palastre, feia petar el fuet i es posava en camí cap a un altre lloc.

Vet aquí com passava el temps l'amic Fritz en son viatge; no era sempre alegrement, com es veu. Son remei no produïa tots els efectes sortosos que n'havia esperat, ni de molt.

Però el que l'ensopia encara més que la resta, era, en ésser vespre, en aquells vells hostals dels pobles, silenciosos després de les nou, on no se sent cap fressa perquè tothom és al llit, el romandre tot sol amb Hâan després de sopar, sense tenir ni el recurs de fer la seva partida de _youker_, o de buidar xops, perquè les cartes mancaven, i la cervesa tenia tirat de vinagre. Aleshores s'embriagaven plegats, o bé amb _schnaps_ o bé amb vi d'Ekersthal. Però Fritz, d'ençà de la seva fugida d'Huneburg, tenia el vi especialment trist i tendre i fins i tot aquell vinet àcid, que hauria fet dansar les cabres, li decantava els pensaments cap a la melangia. Contava històries antigues: la història del casament de son avi Niclausse amb la seva avia Gòrgel o l'aventura de son oncle avi Serapió Kobus, Conseller íntim de la gran faisaneria de l'elector Hans-Peter XVII, oncle avi que s'havia enamorat de cop i volta, cap als setanta anys, d'una certa ballerina francesa, vinguda de l'Opera, i anomenada Rosa Fon Pompon; de manera que Serapió l'acompanyava, a la fi, a totes les fires i a tots els teatres per a tenir la ventura d'admirar-la.

Fritz s'estenia, contant aquestes coses amb tots els ets i uts; i Hâan, que dormia les tres quartes parts del temps, badallava de tant en tant dins la seva mà, tot dient amb una veu nasal: -És possible? és possible?- o bé l'interrompia amb una grossa riallada, sense saber perquè, tartamudejant:

-Eh, eh, eh! passen unes coses ben divertides en aquest món! Tira endavant, Kobus, tira endavant que t'escolto. Però pensava, ara mateix, en aquell animal de Schoultz, que es deixà estirar les botes pels pagesos, en un aiguamoll.

Fritz tornava a empendre la seva història sentimental, i així venia l'hora de dormir.

Un cop eren a llur cambra de dos llits, amb la caixa entre tots dos, i dada la volta al pany, Kobus es recordava encara dels detalls de la passió dissortada de l'oncle avi Serapió i el mal gènit de la senyoreta Rosa Fon Pompon; i es posava a contar-los fins a sentir que el gros Hâan roncava com una trompeta, cosa que l'obligava a acabar l'història per a si mateix; i era sempre amb un casament.

XII

L'amic Kobus, trescant un matí per un camí molt difícil de la vall del Rheethal, mentre Hâan menava amb prudència i estava atent als trencacolls, l'amic Kobus va fer-se amargues reflexions sobre la vanitat de vanitats de la prudència; estava molt trist, i es deia, en si mateix:

-De què et serveix ara, Fritz, d'haver tingut cura de mantenir el cap fred, el ventre net i els peus calents per espai de vint anys? A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no pots evitar-lo enlloc? De què t'ha servit d'abassegar, amb assenyada previsió, els vins exquisits i tot allò que pot satisfer el gust i la flaire, no solament d'un home, sinó de molts, per anys i panys, ja que ni t'és permès de beure un vas de vi, sense exposar-te a repapiejar com una bogadera vella i a contar històries que et farien la riota de David, de Schoultz, de Hâan i de tota la contrada si hom sapigués per què les contes? Així és que tot consol t'és refusat!

I, pensant en aquestes coses, exclamava dintre seu, amb el rei Salomó:

-He dit, dins el meu cor: Vejam, que t'experimenti la joia; gaudeix dels béns de la terra! Però vet aquí que també era vanitat; he recercat dins mon cor la manera de tractar-me delicadament, però fent que mon cor restés assenyat. M'he bastit cases, m'he plantat jardins i vinyes, m'he obert dipòsits i hi he sembrat peixos delitosos; he amuntegat riqueses; m'he engrandit; i ara, considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m'enutja una cosa de no dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella! Jo i el meu cor ens hem girat a totes bandes, per a examinar i recercar la saviesa, i no han trobat sinó el mal de la follia, la imbecil·litat i la imprudència. Hem trobat aquesta noia, el somriure de la qual és com una xarxa, i l'esguard com un lligam: no es follia, això? Per què no s'ha d'haver torçat el peu, el dia de son viatge a Huneburg? Per què l'he vista en la joia del festí, i, més tard, en els plaers de la música? Per què aquestes coses han passat així, i no altrament? I ara, Fritz, ¿per què no pots deslligar-te d'aquestes vanitats?

Li queien grosses gotes de suor, i somiejava amb una desolació impossible de dir. Però el que més el migrava, era de veure com Hâan treia la botella de la palla, i de sentir-li dir:

-Vaja, Kobus, beu una bella glopada! Quina calor que fa per aquestes fondalades!

-Gràcies- deia ell, -no tinc set.

Perquè tenia por de tornar a començar la història de les amors de tots els seus passats i, sobretot, d'acabar contant les seves.

-Com s'entén! No tens set?- exclamava Hâan, -és impossible, vejam!

-No, no, tinc una mica de feixuguesa aquí- deia posant-se la mà sobre el païdor, amb una ganyota.

-Això ve de no haver begut prou ahir al vespre; vam anar-nos-en al llit massa d'hora,- deia el gros recaptador; beu una glopada i això et refarà.

-No vols? és una errada.

-No, gràcies.

Aleshores Hâan aixecava el colze, i Fritz veia com son coll s'inflava i es desinflava amb un posat de satisfacció increïble. Després l'homenàs exhalava un sospir, i dava una patacada al tap, i es posava la botella entre les cames, tot dient:

-Això retorna. Osque, Foux, osque!

-Quin materialista, aquest Hâan- es deia Fritz. -No pensa sinó en beure i menjar.

-Kobus- continuava l'altre, greument, -estàs covant una malaltia. Tingues esment! Fa dos dies que no beus, i és mal senyal. T'amagreixes; els homes grassos que es tornen magres, i els homes magres que es tornen grassos, corren perill.

-Que el diable se t'endugui!- pensava Fritz; i de vegades li passava pel magí la idea que Hâan es temia d'alguna cosa; aleshores, tot vermell, l'observava de cua d'ull, però l'home feia una cara tan pacífica que el dubte s'esvaïa.

Finalment, al cap de dues hores, havent passat la carena, arribaren a un camí planejant, sorrenc, cap el fons de la vall, i Hâan, senyalant amb el seu fuet unes cent casotes xarugues damunt la muntanya del davant, a mitja costa, il·luminades per una capella que s'encimbellava entre els núvols, digué amb aire melangiós:

-Veu's aquí Wildland, la terra de la qual t'he parlat a Huneburg. D'aquí un quart hi serem, Mira, aquí hi ha dos ex-vots penjats d'aquest arbre, i allà baix un altre, en forma de capella en el balmat d'aquella roca; ara en trobarem a cada pas. Per tot hi ha la misèria més negra: ni una carretera, ni un camí veïnal en bon estat. I pensar que aquesta gent es fan dir misses tot seguit que poden aplegar quatre sous, i que el pobre Hâan no té més remei que cridar, i dar cops de puny a la taula, i escridassar-se com un beneit, per a conseguir el diner del rei! Creu-me si vols, Kobus, però fa sagnar el cor d'arribar aquí per demanar diners, per fer vendre barraques de quatre kreutzer i mobles de dos pfenning.

Hâan fuetejà Foux, que es posà a galopar.

El poblet era aleshores a dues o tres centes passes al davant d'ells al volt d'un barranc espadat i pregon, en forma de ferradura.

El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots dos costats en la roca.

Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres casetes, veritables barraques, d'una alçada de quinze a vint peus, amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues aspitlleres sobre el camí. Una dona, amb la crinera rogenca amagada dins una paperina d'indiana, la cara xuclada, el coll llarg, obert per una mena de clivella que li arribava de la mandibula inferior fins al pit, els ulls immòbils i esmaperduts, punxegut el nas, estava dreta al llindar de la primera barraca, mirant cap al carruatge.

Davant la porta de l'altra caseta, en front mateix, hi havia un infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li arribava de l'espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç.

Fritz observava aquell rar espectacle. El carrer fangós davallant de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts, els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d'avet.

El carruatge va anar seguint el camí a través dels femers, i un gosset llobenc, negre, amb la cua redreçada, vingué a lladrar contra Foux. La gent, aleshores, es mostrà també al llindar de les seves barraques, vells i joves, amb bruses xarxones i pantalons de teixit, la pitrera nua, la camisa badada.

A cinquanta passos dins el poblet, comparegué l'església a l'esquerra, ben neta, ben blanca, amb les vitralles noves, riolera i gentil en mig d'aquesta misèria; el cementiri, amb ses creuetes, la voltava.

-Ja hi som,- digué Hâan.

El carruatge acabava d'aturar-se en un sot, a la cantonada d'una casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del senyor Rector. Era d'un pis, i tenia cinc finestres a la façana, tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles, una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent dues o tres pedres planes foragitant l'aigua de la teulada sobre el camí on era aturat el faeton.

A Fritz i Hâan no els calgué sinó allargar el peu des de l'estrep del carruatge per posar-lo damunt aquelles pedres. Un homenot de nas sensual, de garsa, amb els cabells d'un ros de panotxa aplanats damunt el front, acabava d'avançar cap a la porta i deia:

-Eh, eh, eh! senyor Hâan, arribeu dos dies més prompte que l'any passat.

-És cert, Schneegans- respongué el gros recaptador, -però us he fet avisar. Heu ordenat, ben segur, els pregons?

-Sí, senyor Hâan; el nunci fa via d'ençà d'aquest matí; escolteu... sentiu-lo com timbaleja, justament, a la plaça.

En efecte, el so d'un timbal esquerdat zumzava aleshores a la plaça del poble. Kobus, havent-se girat, veié, vora la font, un minyó alt, de brusa, amb un copalta sobre el bescoll, el corn al mig de l'espatlla, el nas vermell, les galtes begudes, i el timbal sobre la cuixa, tustant-lo, i acabant per cridar amb veu esqueixada, mentre una pila de gent escoltava per les obertures del voltant:

-Fem saber que el senyor recaptador Hâan és a l'hostal del Cavall Negre, per a esperar els contribuents que encara no han pagat i que s'esperarà fins a les dues; després d'aquesta hora els que no hagin comparegut hauran d'anar a Huneburg dintre la quinzena, si no prefereixen de rebre l'agutzil.

Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la sala de l'hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara, i parada amb dos llits, a estil d'arcova, i tan alts que calia una cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de la sala.

-Vaja- digué el gros recaptador, asseient-se; -ja hi som! Veuràs quelcom de curiós, Fritz.

Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant, la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets voltats d'estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt, les boscúries d'avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!

Ben aviat es féu sentir un gran aldarull a baix, a la sala; tot el poblet, homes i dones, envaïa l'hostal. Al mateix instant, Schneegans entrava, portant una botella de vi blanc i dos vasos, que deixà sobre la taula.

-Cal fer-los pujar tots a la vegada?- demanà.

-No, l'un darrera l'altre, cadascú quan el cridin- respongué Hâan, omplint els vasos. -Vaja, beu una glopada, Fritz! No hi haurà necessitat d'obrir el sac gruixut, avui; estic segur que encara han fet almoines a l'església.

I, decantant-se damunt l'ull de l'escala, cridà:

-Frantz Laër!

Tot seguit un pas feixuc féu cruixir l'escala, mentre, el recaptador tornava a asseure's, i un minyonàs de brusa blava, amb un gran feltre negre, va entrar. Sa figura llarga, ossosa i groga, semblava impassible. S'aturà al llindar.

-Frantz Laër- li digué Hâan, -deveu nou florins endarrerits, i quatre d'ara.

L'altre aixecà sa brusa, es posà la mà a la butxaca de les calces, fins al colze, i posà damunt la taula vuit florins, tot dient:

-Veu's-ho aquí.

-Com s'entén, veu's-ho aquí! Què vol dir això? Deveu tretze florins.

-No puc donar més; la meva petita va fer la seva primera comunió fa vuit dies; això m'ha costat molts de diners; també he donat quatre florins pel mantell nou de sant Maclof.

-El mantell nou de sant Maclof?

-Sí; l'ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi ha, amb brodats d'or, per sant Maclof, nostre patró.

-Ah, molt bé- va fer Hâan, mirant Kobus de cua d'ull -calia dir-ho tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof... Feu per manera, només, que no li calgui una altra cosa l'any que ve. Poso, doncs; rebut, vuit florins.

Hâan escrigué el rebut i el donà a Laër, tot dient:

Manca pagar cinc florins, al cap de tres mesos, o em veuré obligat a recórrer a mesures extremes.

El pagès eixí, i Hâan digué a Fritz:

-Aquest és el millor del poblet: és el tinent d'alcalde: ja pots pensar què seran els altres.

Després cridà, de son lloc estant:

-Josep Besme!

Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d'anys que va pagar quatre florins dels dotze que devia. I després un altre que va pagar-ne sis en lloc de disset, després, un altre, dos en lloc de tretze, i així successivament: tots havien contribuït al bell mantell de sant Maclof, i cada un d'ells tenia un germà, una germana, un fill al purgatori que recaptava misses; les dones gemegaven, alçaven les mans al cel, invocaven la Mare de Déu; els homes romanien tranquils.

Finalment, en vingueren cinc o sis que no pagaren res i Hâan, furiós, tirant-se cap a la porta, cridà amb veu de tempesta:

-Pugeu, pugeu tots, vagarros! pugeu plegats!

Es féu un gran aldarull a l'escala. Hâan tornà a son lloc, i Kobus, al seu costat, mirà, cap a la porta, la gent que entrava. En dos minuts la meitat de la sala es rublí de gent: homes, dones i noies, de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres, esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els pómuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l'aire impassible.

Alguns, més altívols, afectaren una mena d'indiferència orgullosa, amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle. Dues o tres velles, esquerpes, amb els cabells de panotxa, d'altres, petites, amb el nas arremangat, brunes com la murtrera toscana, s'empenyien amb el colze, zumzaven entre elles, i es posaven de puntetes per a veure.

El recaptador, amb la cara empurpurada, i els tres pèls rogencs que es redreçaven damunt la grossa testa calba, esperava que tothom fos al lloc, fent veure que llegia el seu registre. A la fi, es girà bruscament, i demanà si hi havia algú més que volgués pagar.

Una dona vella vingué a portar dotze kreutzers; tots els altres romangueren immòbils.

Aleshores Hâan, girant-se de bell nou, exclamà:

-He sentit dir que heu comprat un bonic mantell nou al patró de vostre poblet, i com que les tres quartes parts de vosaltres no tenen camisa per posar-se, hauria calgut que el benaventurat sant Maclof, per a regraciar-vos de vostra bona idea, vingués a portar-me ell mateix el diner de les vostres contribucions. Veieu, ja tenia els sacs a punt, i, anticipadament me n'alegrava; però no ha vingut ningú; el rei pot esperar dies i dies, si creu que els sants del calendari li han d'omplir les caixes!

»Voldria que em diguéssiu què ha fet per vosaltres aquest gran sant, i quins serveis us ha prestat perquè li doneu tot el vostre diner.

»¿Us ha fet algun camí perquè hi porteu a vila fusta, l'arment i les llegums? ¿Us paga els gendarmes encarregats de la conservació de l'orde? Us impediria sant Maclof de robar-vos els uns als altres, de saquejar-vos i d'anar a patacades, si no estés present la força pública?

»No és una abominació de tirar-ho tot a les espatlles del rei, i de burlar-se, com feu vosaltres, de qui paga els exèrcits per a defensar la pàtria alemanya, els ambaixadors, que representen noblement la bella terra alemanya, els arquitectes, els enginyers, obrers que cobreixen el país de canals, de camins, de ponts, d'edificis de totes menes, honrament i glòria de la nostra raça; els agents d'embarg, els funcionaris, els gendarmes que permeten a cadascú de conservar el que té; els jutges que fan justícia segons les nostres antigues lleis, els nostres vells costums i drets escrits?... ¿No és cosa abominable el no pensar en pagar-lo i ajudar-lo com a gent honrada, i portar tots els vostres kreutzers a sant Maclof, a Lalla-Boumphel, a tots aquests sants que ningú coneix ni de la banda d'Eva ni de la banda d'Adam, dels quals no es diu una paraula a les Santes Escriptures i que a més a més us mengen, si més no, cinquanta dies de l'any, sense comptar els vostres cinquanta dos diumenges?

»Us penseu que això durarà eternament? No veieu que això és contrari al seny, a la justícia, a tot?...

»Tinguéssiu una mica de cor, ¿no pendríeu en consideració els serveis que us ha fet nostre graciós sobirà, pare de sos súbdits, que us posa el pa a la boca? ¿No us en deu vergonya de portar tots els vostres sous a sant Maclof, mentre que jo espero aquí que pagueu els vostres deutes a l'Estat?

»Escolteu! si el rei no fos tan bo, tan ple de paciència, ja fa temps que hauria fet vendre les vostres barraques, i aleshores veuríem si els sants del calendari us en bastirien de noves.

»Però ja que l'admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills, per què no us n'aneu amb un sac a l'esquena, món a través, a viure de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple. D'altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.