# L'amic Fritz ## Part 7 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-amic-fritz-17819/index.md I mirant els estels, que tremolejaven en el cel immens, pensava: -Tot això roman, tot això torna en les mateixes èpoques: només som nosaltres, els que canviem. ¡Quina aventura tan paorosa és canviar una mica cada dia, sense adonar-se'n! De manera que al capdavall hom és tot cendrós, tot arrupit, i produeix l'efecte, davant l'esguard de la gent nova que passa, d'aquelles despulles xarugues, d'aquelles arrugues respectables de les quals parlava Hâan ara mateix. Per més que fem, caldrà que això ens passi, com ha passat als altres. Així cavil·lava Fritz entrant dins la seva cambra; i, quan s'hagué colgat, aquestes idees el dominaren encara per algun temps, i després s'adormí. L'endemà ja no hi pensava, quan sos ulls caigueren sobre el vell clavecí que hi havia entre el tinell i la porta. Era un moblet de fusta roja, de peus magristons que acabaven en pera i que no tenia sinó cinc octaves. Feia trenta anys que romania allí. Katel hi endegava els plats abans de l'àpat, i Kobus hi tirava sos vestits. De tan veure'l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de retrobar-lo després d'una llarga absència. Es vestí tot somniós. Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer ses provisions al mercat. Acostant-se tot seguit al clavecí, va obrir-lo i passà els dits per ses tecles groguenques: un so d'allò més prim s'escapà del moblet, i el bon Kobus, en menys d'un segon, tornà a veure els trenta anys escolats. Es recordà de la senyora Kobus, sa mare, una dona encara jove, de cara llarga i pàl·lida, tocant el clavecí, el senyor Kobus, el jutge de pau, assegut prop d'ella amb son tricorni al barrot de la cadira, escoltant, i d'ell, Fritz, ben petit, assegut a terra amb el cavall de cartró, tot cridant: -Osque! osque!- mentre el bon senyor aixecava el dit i feia: -Xsst!- Tot això li passà davant els ulls, i qui-sap-les coses més. S'assegué, assajà algunes tonades velles i tocà el _Trobador_ i l'antiga romança del _Creuat_. -Mai no hauria cregut que em recordés d'una sola nota- digué. -És admirable com aquest vell clavecí s'ha mantingut afinat: m'apar d'haver-lo sentit ahir. I, abaixant-se, es posà a treure els vells quaderns de llur caixa. El _Setge de Praga_, la _Cenerentola_, l'obertura de la _Vestal_, i després les velles romances d'amor, i tonadetes gaies, però també amoroses; l'amor que riu i l'amor que plora, cap altra cosa més ençà ni més enllà! Kobus, dos o tres mesos abans, no hauria deixat de treure'n un bell divertiment, amb tots aquells pastors de lligacames roses i aquells cavallers de negre plomall; en altre temps havia llegit el Werther, i havia d'apretar-se els costats mentre va durar la història; però ara trobava aquestes coses molt belles. -Hâan té molta raó- es deia: -avui dia ja no es fan cobletes tan boniques: _Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_ Que n'és de senzill! que n'és de natural! _Dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_ Això, fa per a mi! això, és poesia! Diu coses pregones en un llenguatge innocent. I la música! I va posar-se a tocar, tot cantant: _Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_ No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú trucava. -Veu's aquí David- digué, tornant a tancar ben de pressa el clavecí. -Quines rialles faria, si em sentia cantar la _Roseta_! Esperà un instant, i, veient que ningú no entrava, anà ell mateix a obrir. Però imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa en llucar la petita Súzel, tota rosada i tota tímida, amb sa cofieta blanca; son mocadoret blau i sa cistella, que romania darrera la porta. -Ah! ets tu, Súzel?- féu com a meravellat. -Sí, senyor Kobus- digué la petita. -Fa molt de temps que espero la senyoreta Katel a la cuina; i, com que no ve, he pensat que calia, tanmateix, complir la meva comanda abans d'anar-me'n. -Quina comanda, Súzel? -Mon pare em fa venir per fer-vos saber que ja han vingut els reixats, i que només us esperen a vós per a plantar-los. -I ara! Et fa venir expressament per a això! -Oh! A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar els bous si no vol pagar-ne el nodriment. -Ah! són venuts, els bous? -Sí, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins. -És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments. -Oh! no n'he fet cap. -Sí, sí... en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot seguit. Vina: seu aquí. Va atansar-li una cadira, va obrir el clavecí amb un aire d'extraordinària satisfacció. -I tothom està bo, allí dalt? Christel i Orchel? -Tothom, senyor Kobus, gràcies a Déu. Em daria molt de goig, que poguéssiu venir. -Vindré, Súzel: demà o passat demà, ben segur, us aniré a veure. Fritz tenia aleshores unes grandíssimes ganes de tocar davant Súzel. La mirava tot somrient, i acabà per dir: -Ara mateix tocava tonades velles, i cantava. Potser m'has sentit de la cuina estant. Deus haver-t'hi fet un tip de riure: veritat? -Oh! senyor Kobus! Al contrari, em posava tota trista: la música bonica sempre em fa posar trista. No sabia qui la feia, aquella música tan bonica. -Espera- digué Fritz: -tocaré alguna cosa jocosa per alegrar-te. El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la _Reina de Prússia_. Sos dits saltaven d'un cap del clavecí a l'altre, marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum quan es té por de dar notes falses. Hom hauria dit que tocava davant tota la vila. Súzel, amb sos ullassos blaus badats d'admiració i sa boqueta rosa mig oberta, semblava extasiada. I, quan Kobus hagué acabat el vals i es girà tot content de si mateix. -Oh! que bonic és!- digué ella; -que bonic és! -Bah!- va fer ell; -això no val la pena. Però ara sentiràs una cosa magnífica, el _Setge de Praga_: hom sent rodolar els canons. Veuràs, escolta. Es posà aleshores a tocar el _Setge de Praga_ amb un entusiasme extraordinari: el vell clavecí zumzejava i s'estremia fins en les seves cametes. I quan Kobus sentia que la petita Súzel sospirava, en veu baixa, -Oh! que bonic és!-, això li donava una ardència, oh! però una ardència verament increïble: ni sabia on era, de tan feliç. Després del _Setge de Praga_, tocà la _Cenerentola_; i després de la _Cenerentola_, la gran obertura de la _Vestal_; i després, com que no sabia quina altra cosa tocar, i Súzel anava dient: -Oh! que bonic és, senyor Kobus! Oh! quina música tan bonica toqueu!- va exclamar: -Sí, és bonic; però si no estigués encadarnat et cantaria alguna cosa, i ja veuries, Súzel! Però és igual: ho provaré, tanmateix. Però estic encadarnat, i és llàstima! I, tot parlant així, es posà a cantar en veu tan clara com la d'un gall que es desperta al mig de les gallines: _Roseta, cos lleuger dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_ Gronxava la testa lentament, amb la boca oberta fins a les orelles; i, cada vegada que arribava a la fi d'una cobleta, repetia, per espai de mitja hora, amb to planyívol, decantant-se al barrot de la cadira, el nas tirat en l'aire i gronxant-se com un dissortat: _Dóna'm el teu cor, dóna'm el teu cor, o, si no, em moriré... em moriré... em moriré... mori... moriré...!_ De manera que, en acabar, la suor li rajava per la cara. Suzel, tota vermella, com avergonyida d'una semblant cançó, es decantava, sense gosar mirar-lo; i Kobus, que s'havia girat per sentir-li dir: -Que bonic és!-, la veié que sospirava baix, baixet, amb les mans sobre els genolls, l'esguard acalat. Aleshores, ell, mirant-se per atzar al mirall, reparà que esdevenia purpurenc; i, no sabent què cosa fer en una circumstància tan sorprenent, passà els dits de dalt a baix i de baix a dalt del clavecí, bufant sota les galtes i cridant: -Brrr! brrr!- amb els cabells redreçats. En el mateix instant, Katel tancava la porta de la cuina. Ell la va sentir i, aixecant-se, es posà a cridar: -Katel! Katel!- amb una veu d'home que s'ofega. Katel entrà. -Ah! està bé- va fer ell. -Té... aquí està Súzel, que t'espera fa una hora. I, com que aleshores Súzel aixecava envers ell sos ullassos contorbats, va afegir: -Sí, hem fet música... Són velles tonades... no res de l'altre món!... però bah, bah! he fet el que he pogut. No es pot treure una bona mòlta d'un mal sac. Súzel havia tornat a agafar la seva cistella i se n'anava amb Katel, tot dient: -Bon dia, senyor Kobus!- amb una veu tan dolça, que ell no sabé què contestar, i romangué més d'un minut com arrelat al mig de la casa, mirant cap a la porta, tot esverat. Després va posar-se a dir: -Vet-aquí un bon negoci, Kobus! Acabes de tenir un bell èxit amb aquesta maleïda carraca!... Sí... sí... és bonic!... pots estarrufar-ten!... cosa escaient, a la teva edat... Que el diable s'emporti la música! Si em torna a succeïr que toqui ni el _Pare caputxí_, vull que m'escanyin! I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven d'esdevenir-se. XI. Hom pot imaginar-se les reflexions de Kobus vora les muralles. Es passejava darrera l'Estatge de Queviures, amb el cap decantat, el bastó sota el braç, mirant a una i altra banda si hi havia ningú. Li semblava que tothom descobriria el seu estat a la primera llambregada. -Un conco de trenta sis anys enamorat d'una noieta de disset! quina cosa tan ridícula!- es deia. -Vet aquí d'on venien els teus encaparraments, Fritz, les teves distraccions i el no tocar de peus a terra, de tres setmanes a aquesta banda. Vet aquí per què sempre perdies a la cerveseria; per què estaves esmaperdut al celler; per què badallaves, a la finestra, com un ase, quan miraves el mercat! ¿Es pot ser tan ximple, a la teva edat? »Encara, si fos de la vídua Windling o de Salomè Roedig, que estiguessis enamorat, seria comportívol. Valdria més que et pengessis mil vegades que no pas que et casessis amb una d'elles; Però almenys segons el parer de la gent, un casament així seria raonable. Però estar enamorat de la petita Súzel, que és filla de ton mateix masover!... una criatura, una veritable criatura, que no és del teu estament ni de la teva condició, i de la qual podries ésser pare!... és massa gruixut! És una cosa contra la naturalesa; és no tenir seny. Si per desgràcia algú ho sospités, no gosaries deixar-te veure al Gran Cérvol, al Casino, enlloc. Aleshores sí que es burlarien de tu, Fritz; de tu, que t'has burlat tant dels altres! Seria l'abominació de la desolació. El mateix David, a desgrat de son amor del casament, es riuria de tu a la cara: te'n faria sentir apòlegs! una mala fi! »Vaja vaja! encara és una gran sort que ningú sàpiga res i que t'hagis adonat de la cosa a temps. Cal ofegar tot això, desarrelar ben aviat aquesta herbota del teu jardí. Potser estaràs una mica trist, uns quants dies; però et tornarà a venir el seny natural. T'aconsolarà el vi vell, daràs dinars, et passejaràs per la rodalia en el carruatge de Hâan... I justament despús-ahir em convidava, per centèsima vegada, a acompanyar-lo en les eixides de recaptació. Això és: conversarem, riurem, criarem bona sang, i d'aqui una quinzena tot haurà acabat. Dos hússars s'acostaven aleshores, de bracet amb llurs enamorades. Kobus els veié venir de lluny, sobre la muralla de l'Hospital, i davallà al carrer de les Ferralles per tornar a casa. -Començaré per escriure a Christel que posi els reixats- es digué - i que ompli el dipòsit ell mateix. Si m'atrapessin de bell nou al Meisenthal, seria la setmana dels tres dijous. Quan entrà a casa. Katel parava la taula. Súzel feia qui-sap-lo temps que havia eixit. Fritz obrí son secreter i escriví a Christel que no podia anar-hi i que li encarregava que posés els reixats. Després tanca la carta, s'assegué a taula i dinà en silenci. Després del dinar, tornà a eixir cap a la una, i se n'anà a casa de Hâan que s'estatjava a l'hostal de la Cigonya, davant el mercat. Hâan estava assegut a la seva taula despatx, tot entabacat, amb la pipa als llavis; preparava sacs i desava, dins un embolcall de cuiro, grans registres enquadernats amb pell de vedell. Son servent Gaysse l'ajudava. -Ah! Kobus!- exclamà, -de quin sant em véns a veure! No et veig gaire sovint per aquí. -Vas dir-me despús-ahir que te n'anaves a dar un tomb,- respongué Fritz asseient-se a l'extrem de la taula. -Sí, demà al matí, a les cinc; el carruatge està encarregat. Té, mira! Justament acabo de preparar el llibre de matrius i el sac. La cosa durarà set o vuit dies. -Doncs bé, t'acompanyo. -M'acompanyes!- exclamà Hâan, amb veu joiosa, tustant la taula amb ses manasses quadrades. -Vaja, vaja, al capdavall t'has decidit, no està mal... Ah! ah! ah! I ple d'entusiasme, va tirar enllà son casquet de seda negra, s'estarrufà els cabells damunt son caparràs vermell i mig calb, i es posà a cridar: -Això és bo!... això és bo!... ens divertirem d'allò més. -Sí, el temps m'ha semblat favorable,- digué Fritz. -Un temps magnífic- exclamà Hâan, apartant les cortines darrera la seva cadira de braços, -un temps daurat, un temps com no n'havíem tingut de deu anys a aquesta banda. Demà sortirem a punta de dia, i voltarem la contrada... tal dit tal fet... però ara no et desdiguis! -Estigues tranquil. -Ah! en bona refè- exclamà l'homenàs -no podies donar-me més gran plaer. Gaysse! Gaysse! -Senyor! -El meu capot! Tingueu... pengeu la meva bata darrera la porta. Tancareu el despatx i donareu la clau a la vella Lehr. Anem al Gran Cérvol, Kobus? -Sí, a pendre xops; no hi ha bona cervesa pel camí. -Per què no? A Hackmatt, és bóna. -Aleshores, ja ho tens tot enllestit, ara? -Sí, tot està enllestit. Ah! escolta, no voldries pas posar dues o tres camises i mitjons a la meva maleta? -Portaré la meva. -Doncs bé, a fer via!- exclamà Hâan, prenent-li el braç. Eixiren, i el gros recaptador començà d'enumerar els pobles que veurien, de la plana i la muntanya. -A la plana, a Hackmatt, a Mittelbronn, a Lixheim, tot és país protestant, tot gent rica, ben establerta, belles cases, bon vi, bona taula, bon llit. Estarem com a cal sogre, els cinc primers dies; cap dificultat per al cobrament. El diner per al rei ja està a punt, a l'avançada. I només a la fi, passarem un reconet de país, el Wildland, una mena de desert, on no es troben sinó creus pel camí, i els viatgers treuen un pam de llengua; però no tinguis por, no morirem de debilitat tanmateix. Fritz escoltava tot rient, i així entraren a la cerveseria del Gran Cérvol. Hi va haver allò de sempre: jugaren, begueren xops, i cap a les set cada u tornà a casa seva a sopar. Kobus, tot travessant el corredor de casa seva, entrà a la cuina, segons el seu costum, per a veure el que Katel li preparava. Veié la vella serventa asseguda al recó de l'atri, sobre un tamboret de fusta, amb un drapot sobre els genolls, netejant les seves sabates més sofridores. -Què fas aquí?- digué. -Us netejo les sabates matusseres per anar a la masia, ja que eixiu demà o passat demà. -Es inútil- digué Fritz, -no hi aniré; tinc altres afers. -No hi anireu?- féu Katel, tota sorpresa; -en tindran poca de pena, senyor, Christel, Súzel i tothom! -Bah! han estat sense mi fins ara, i espero, amb l'ajut de Déu, que sense mi ho aniran passant. Acompanyo Hâan en la seva eixida, per a ajustar alguns comptes. I ara que me'n recordo; hi ha una carta damunt l'escalfapanxes per a Christel; demà la faràs portar per Jeri, el vailet, i aquest vespre em posaràs a la maleta tres camises i tot el que cal per a uns quants dies fora de casa. -Està bé, senyor. Kobus entrà al menjador, tot ufanós de son determini, i havent sopat amb una gana bastant desperta, es colgà, per a eixir a trenc d'auba. Eren tot just les cinc, i el sol començava a eixir entre les grans vapors de la Losser, quan Fritz Kobus i son amic Hâan, arraulits en un vell faeton teixit de vimets, com una panera, segons l'estil del pais, eixiren a gran trot per la porta d'Hildebrandt, i es posaren a fer via pel camí d'Huneburg a Michelsberg. Hâan portava son abric llarg de castorina i son casquet de guineu, d'allò més pelut, amb la cua que li penjava per l'esquena; Kobus son bell capot blau, la seva armilla de vellut de quadrats verds i vermells i son gran feltre negre. Algunes velles, amb l'escombra a la mà, els miraven passar i deien: -Van a arreplegar el diner dels poblets; això prou que és hora d'amanir el mitjot; vindrà el rebut de les portes i les finestres. Quin brètol, aquest Hâan! Pensar que tothom té de sirgar per a ell, que mai no en té prou i que la gendarmeria el sosté! Després, tornaven a escombrar, malhumorades. En ésser fora de l'avançada, Hâan i Kobus es trobaren dins la boira del riu. -Fa una bella fresca aquest matí,- digué Kobus. -Ah, ah, ah!- respongué Hâan, fent petar el fuet -ja t'ho havia avisat ahir. Havies de posar-te samarreta de llana; ara, estira't a la palla, company, estira-t'hi. Osque, Foux, osque! -Fumaré la pipa- digué Kobus. -això m'escalfarà. Bellugà els peus, es tragué la gran pipa de porcellana d'una butxaca lateral, i es posà a fumar greument. El cavall, un gran carcamal del Mecklemburg, trotava amb les quatre ferradures voleiant, i arbres venien darrera els arbres, matolls darrera els matolls. Hâan, havent deixat el fuet en un recó sota son colze, fumava també tot somniós, com succeeix entre la boira, on les coses no es veuen clarament. El sol esgroguissat tenia treballs a dissipar aquelles masses de boira; la Losser rondinava darrera el talús del camí; era blanca com la llet, i a desgrat de la seva fressa sorda, semblava dormir sota la gran salzereda. De vegades, en acostar-se el carruatge, un martí pescaire feia un crit punyent i fugia; després una alosa es posava a cantussejar algunes notes. Mirant bé, hom veia les seves ales grises que s'agitaven, en forma d'accent circumflex, a alguns pams damunt la terra; però tornava a davallar al cap d'un segon, i ja no se sentia sinó la bonior del riu i l'esgarrifança dels pollancs. Kobus experimentava aleshores un veritable benestar, i s'alegrava i es glorificava del determini que havia pres de fugir de Súzel, amb escapada heroica; això li semblava el cim de la prudència humana. -Quants d'altres- pensava, -s'haurien adormit entre aquestes garlandes de roses, que t'estrenyien cada vegada més, i que, finalment, no haurien estat sinó cordes de bo de bo, semblants a aquelles que la virtuosa Dalila trenava per a Samsó! Sí, sí, Kobus, pots regraciar el cel per la teva ventura; altra vegada ets tan lliure com un ocell que va per l'aire; i, temps a venir, fins arribar al si de la vellesa, podràs celebrar la teva partida d'Huneburg a la manera dels hebreus que recordaren sempre amb enteniment els vasos d'or i argent de l'Egipte; abandonaren les cols, els raves i les cebes de llur estatge per a salvar el tabernacle: tu segueixes llur exemple, i el mateix Sichel es meravellaria de ta rara prudència. Totes aquestes idees, i mil d'altres no menys enraonades, passaven pel magí de Fritz; es creia fora de tot perill, i respirava l'aire de la primavera en una dolça seguretat. Pero Déu Nostre Senyor, sens dubte afadigat de la seva presumpció natural, havia resolt de fer-li comprovar la saviesa del proverbi: «Amaga't, fuig, esquiva't sobre les muntanyes dins la plana, al fons de la boscúria o dins un pou, jo et descobreixo, i la meva mà és al teu damunt!» Al riu Steinbach, vora del gran molí, trobaren un bateig que se n'anava a l'església de Sant Blai, amb l'infantó rosat damunt el coixí blanc, la llevadora, tota altívola amb sa gran còfia de randes, i els altres alegres com pinsans. A Hoheim un parell de vells, que celebraven les noces d'argent en un prat, dansaven en mig de tot el poblet; el músic rodamón, assegut dalt d'una bóta, bufava dins el clarinet, amb les roges galtasses inflades fins a les orelles, el nas empurpurat i els ulls a flor de testa; hom reia, hom trincava; el vi la cervesa, el _kirschenwasser_, vessaven per les taules; tothom marcava el compàs; els dos vells, braços en l'aire, valsaven, riolers; i els infants, reunits a llur voltant, feien una joiosa cridòria que arribava fins al cel. A Frankenthal, un casament pujava les portes de l'església, el donzell d'honor al davant, amb el pit cobert per un ramell en forma de piràmide, el capell guarnit de cintes de mil colors, i després els nuvis d'allò més enternits, els vells pares rient sota la barba grisa, i les mares feixugues expandides de satisfacció. Era meravellós de veure aquestes coses i això us feia pensar qui-sap-lo. Més enllà minyones i noies de quinze a setze anys collien violetes al llarg de les tanques de rama, per les vores del camí; per sos ulls resplendents era coneixedor que s'estimarien més tard. Més enllà, hi havia un recluta que la seva promesa acompanyava per la sendera, amb un paquetet al braç; de lluny se'ls sentia com es juraven que s'esperarien. Sempre, sempre aquesta vella història de l'amor, sota mil i mil formes; hom hauria dit que el diable mateix s'hi ficava. Justament, era aquella estació de la primavera en la qual els cors es deixondeixen, i tot reneix, i la vida s'agença, i tot ens invita a la felicitat, i el cel fa promeses innombrables a aquells que s'estimen! A tot arreu Kobus trobava algun espectacle d'aquesta mena, per a recordar-li Súzel, i cada vegada s'enrogia, i somiejava, es gratava l'orella i sospirava. Es deia dintre seu: -Que n'és de ximpleta la gent que es casa! quant més viatgeu, més reconeixeu que les tres quartes parts dels homes han perdut el cap i que, a cada vila, només hi ha que cinc o sis concos que hagin conservat el seny natural. Sí, és positiu... el seny no está a l'abast de tothom; un hom ha de felicitar-se en gran per ésser del petit nombre dels escollits. Quan arribaven a un poblet, mentre Hâan s'ocupava de la seva recaudació i rebia el diner del rei i lliurava rebuts, l'amic Fritz s'ensopia; sos ensomnis de la petita Súzel augmentaven, i, finalment, per a distreure's, eixia de l'hostal i davallava pel carrer major, mirant a dreta i esquerra les cases velles amb llurs biguetes esculpides, llurs escales exteriors, llurs galeries de fusta corcada, llurs teulades cobertes d'eura, llurs jardinets tancats amb estacades, llurs corrals, i, darrera tot això, les grans nogueres, els alts castanyers d'un fullam esclatant que pul·lulava per damunt les teulades. L'aire tot ple de claredat enlluernadora, els carrerrons per on es passejaven regiments de gallines i d'ànecs clapotant i parlotejant; les finestretes de vidres hexagonals, entelats de polsina gris o nacrades per la lluna; les orenetes, començant llur niu de fang al recó de les finestres i fugint com a sagetes a través dels carrers; els infants, d'allò més rossos, trenant la corda de llur fuet; les velles, al fons de les petites cuines ombrívoles, de graons esmicolats, mirant amb un aire de benvolença; les noies, tafaneres, decantant-se també per a veure: tot passava davant sos ulls sense poder-lo distreure. Anava, esguardant i esguardat, pensant sempre en Súzel, en el seu collet, en sa cofieta, en sos cabells bonics, en sos braços arrodonits; després, en el dia que el vell David l'havia fet seure a taula entre ells dos; en el so de sa veu quan ella baixava els ulls, i tot seguit en sos bunyols, o bé en les taquetes de nata que havia tingut un cert dia a la masia, en fi, en tot: tornava a veure totes aquestes coses sense voler-ho.