Part 6

-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.

De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas: -Ganivets, estisores a repassar!

Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.

-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!

Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia, sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a consagrar-se als esments del celler.

Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota expandida.

-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?

-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: el _markobrunner_ és a la bóta fa quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la del _steinberg_.

-Bé... i les botelles?

-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.

-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -els Kobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.

-Sí, anem cap avall.

Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar:

-Quin celler! Quina eixutesa que té per tot! Hum! hum! Quin so tan clar! Ah, senyor Kobus! Ho he dit cent vegades: teniu el millor celler de la vila.

Després, acostant-se a una bóta i tustant-la amb ei dit:

-Veu's aquí el _markobrunner_: veritat?

-Sí; i aquella és la del _steinberg_.

-Bé, bé: anem a dir-li dues paraules.

Aleshores, acotant-se, amb la barrina en el buit de l'estómac, foradà la bóta de _markobrunner_, i empenyé amb llestesa l'aixeta dins el forat. Després d'això, Kobus li passà una botella, que ell va omplir i va tapar. Fritz untà el tap de cera blava i el segellà. L'operació va anar seguint d'aquesta manera, amb gran satisfacció de Kobus i de Schweyer.

-Eh! eh! eh!- deien adés i adés. -Descansem.

-Sí, i bevem un glop- deia Fritz.

Aleshores, prenent el vaset que hi havia damunt el forat gran de la bóta, es refrescaven amb un vas d'aquell excel·lent vi, i tornaven després a la tasca.

Totes les vegades d'abans aquella, Kobus, després de dos o tres vasos, es posava a cantar, amb veu terriblement forta, velles tonades que li passaven pel cap, com el Miserere, l'Himne de Gambrinus, o la cançó dels Tres Hússars.

-Això ressona com dins una catedral- feia tot rient.

-Sí- deia Schweyer: -canteu bé. És llàstima que no hagueu estat de la nostra gran societat choral de Johannisberg: no hi hauria hagut oïdes sinó per a vós.

I es posava a contar, aleshores, com en el seu temps (feia d'això trenta cinc a quaranta anys) existia una societat de boters aficionats a la música en el país de Nassau; i en aquesta societat no es cantava sinó amb acompanyament de bótes, de barrils i de bujols; els canets i els xops feien els pifres i les bótes grans feien el contrabaix. Mai no s'havia sentit una cosa més amorosa i més colpidora. Les filles dels mestres boters distribuïen els premis als que s'hi distingien; i ell, Schweyer, havia rebut dos raïms i una copa d'argent per la seva manera harmoniosa de tustar una bóta de cinquanta tres mesures.

Deia això tot commòs de les seves recordances, i Fritz tenia treballs a no esclatar en riallades.

Contava encara moltes altres coses curioses, i celebrava el celler del gran duc de Nassau: -Posseeix- deia -vins preciosos, d'una data que es perd en la foscor de la vellura.

Així era com el vell Schweyer alegrava el treball. Aquest joiós parloteig no impedia que les botelles s'omplissin, es segellessin i anessin a raure a llur lloc: al contrari, allò es feia d'una manera més rítmica i animada.

Kobus tenia el costum d'encoratjar Schweyer quan la seva alegria començava d'esmortir-se, ja fos adreçant-li algun acudit, o deixant-lo de bell nou sobre la pista de les seves històries; però aquell dia el vell boter cregué reparar que Fritz estava preocupat d'altres pensaments.

Dues o tres vegades assajà de cantar; però, després d'alguns roncs, callava mirant un gat que fugia per l'espitllera, una criatura que es decantava curiosament per veure què passava dins el celler, o bé escoltant els grinyols de la pedra de l'esmolet, el lladrar de son canic, o qualsevol altra cosa per l'estil.

Son esperit no era dins el celler; i Schweyer, naturalment discret, no volgué interrompre les seves reflexions.

Les coses continuaren així per espai de tres o quatre dies.

Cada vespre Fritz anava, com de costum, a fer unes partides de _youker_ al Gran Cérvol, i sos companyons reparaven igualment que tenia preocupació d'altres coses: s'oblidava de jugar quan li tocava.

-Apa, Kobus, apa! Ara tu!- li cridava el gran Frederic.

Aleshores tirava la carta a l'atzar, i, naturalment, perdia.

-No tinc sort- es deia en tornar a casa.

Com que Schweyer tenia feina a casa seva, no podia venir sinó dues o tres hores per dia, al matí o al vespre: de manera que la tasca s'arrossegava, i àdhuc va acabar-se d'una manera tota especial.

En fer el foradament del _steinberg_, el vell boter esperava que Kobus ompliria, com sempre, el vaset i li presentaria. Doncs bé: Fritz, per distracció, s'oblidà d'aquesta part important del cerimonial.

Schweyer se'n va tot indignar.

-Em fa beure les seves resaigües- va dir-se; -però quan el vi és de mena superior, el troba massa bo per a mi.

Aquesta reflexió va posar-lo de mal humor; i alguns moments després, havent deixat caure Kobus dues gotes de cera damunt les seves mans mentre ell estava acotat, sa còlera esclatà:

-Senyor Kobus- digué alçant-se: -em penso que us torneu foll! Aleshores que cantàveu el Miserere, no us en volia dir res, encara que allò fos una ofensa contra la nostra santa religió, i sobretot tractant-se d'un vell do la meva edat: teníeu eI posat d'obrir-me, en certa manera, les portes dc la tomba, i és cosa abominable, considerant que no us havia fet cap mal. A més a més, la vellesa no és un crim: tothom desitja arribar a vell. Vós hi arribareu, potser, senyor Kobus, i aleshores compendreu la vostra indignitat. I ara em feu caure cera a la mà per malícia.

-Com s'entén, per malícia?- exclamà Fritz, estupefacte.

-Sí, per malícia!... De tot us rieu!... Fins i tot, en aquest moment, teniu la pruïja de la rialla. Però no vull ser el vostre titella: sabeu? Es la darrera vegada que treballo, amb un taral·lirot de la vostra mena.

Tot dient-ho, Schweyer desfermà son davantal, prengué sa barrina i pujà l'escala.

La veritable raó de la seva còlera, no eren ni el Miserere ni les gotes de cera: era l'oblit del _steinberg_.

Kobus, que tenia la seva agudesa, comprengué molt bé el motiu veritable de la seva còlera; però no li recà menys la seva pròpia barroeria i son oblit de les velles usances, perquè tots els boters del món tenen el dret de beure una bona glopada del vi que posen en botelles i, si el cap de casa és present, son deure és oferir-la.

-On diable tinc el cap, fa algun temps?- es digué. -Sempre estic somiejant, fent badalls, passant tedi: no em manca res, i estic esmaperdut. És astorador!... Caldrà que em vigili.

Mentrestant, com que no hi havia manera de fer tornar Schweyer, acabà de posar el vi a les botelles ell mateix, i així va acabar la cosa.

IX.

Els dimarts i els divendres al matí, dies de mercat, Kobus tenia el costum de fumar amb pipa a la finestra, contemplant les dones d'Huneburg que anaven i venien, amb aire atrafegat, entre les llargues rastelleres de coves, de canastes, de gàvies de vímets, de barraques, d'atuells de cuina i de carretes afilerades a la plaça de les Acàcies. Eren, en certa manera, sos dies de gran espectacle: totes aquelles fresses, aquelles mil actituds de venedors i compradors debatent llurs preus cridant, esbatussant-se, l'alegraven una cosa de no dir.

Si reparava de lluny alguna bella peça, tot seguit cridava a Katel i li deia:

-¿Veus, allà baix, aquell rosari de grives o d'abellerols? ¿Veus aquella llebrassa roja del tercer banc de l'última fila? Vés a mirar-t'ho.- Katel eixia; ell seguia amb interès la marxa de la discussió; i quan la vella serventa tornava amb els abellerols, les grives o la llebre, ell es deia: -Ja ho tenim!

Doncs bé: un matí, allí estava, tot somniós, contra el seu costum, badallant darrera les seves mans i mirant amb indiferència. Res no excitava el seu daler: el moviment, les anades i vingudes de tota aquella gentada li semblaven quelcom de monòton. De vegades es redreçava, i, esguardant la carena de les ginesteres al lluny de tot, es deia: -¡Quina bella clapa de sol, allà baix, damunt el Meisenthal!

Mil idees li passaven pel magí: sentia braolar l'arment, veia la petita Súzel en mànegues de camisa, amb el cossiol d'avet a la mà, lliscant sota el cobert i entrant a l'estable, Mopsel encalçant-la, i el vell anabaptista que pujava greument la costa. Aquestes recordances l'enternien.

-La paret del dipòsit ja deu ésser eixuta- pensava: -aviat caldrà posar els reixats.

En aquell moment, i mentre es perdia entre aquestes reflexions, Katel va entrar:

-Senyor- digué ella: -veu's aquí una cosa que he trobat en vostre capot d'hivern.

Era un paper. Ell va pendre'l i obrir-lo.

-Ves! ves!- féu amb una mena d'emoció. -La recepta dels bunyols! ¿Com he pogut oblidar-ho, de tres setmanes a aquesta banda? Decididament ja no sé on tinc el cap.

I esguardà la vella criada.

-És una recepta de fer bunyols, però bunyols deliciosos!- exclamà com enternit. -Vejam si endevines, Katel, qui m'ha donat aquesta recepta!

-La vella Frentzel del _Bou Roig_.

-Frentzel? Que és cas! Com si fos capaç d'inventar alguna cosa, i sobretot uns bunyols com aquests! No... és la petita Súzel, la filla de l'anabaptista.

-Oh!- digué Katel. -No m'estranya: aquesta petita està plena de bones pensades.

-Sí, està avançadíssima, per la seva edat. Fesme'n, d'aquests bunyols, Katel. Seguiràs la recepta exactament: comprens? Sense tot això tot aniria en orris.

-Estigueu tranquil, senyor, estigueu tranquil: hi posaré els cinc sentits.

Katel sortí, i Fritz, atapeint una pipa amb tot esment, tornà a posar-se a la finestra. Ja tot havia canviat davant son esguard: les figures, les cares, les enraonies, els crits d'uns i altres: era com un raig de sol damunt la plaça.

Rumiant encara en la masia, començà de pensar que l'estatge a les viles no és verament agradable sinó a l'hivern; que és bo canviar de nodriment de vegades, tanmateix, perquè la mateixa cuina, a la llarga, es torna fada. Es recordà que els ous frescos, nus i crus, i el formatge blanc de casa l'anabaptista, li daven més gust, en son desdejuni, que tots els requisits de Katel.

-Si no tingués necessitat, en certa manera, de fer la meva partida de _youker_, de pendre els meus xops, de veure David, Frederic Schoultz i el gros Hâan,- es digué -m'agradaria força, de passar sis setmanes o dos mesos de l'any a Meisenthal. Però no cal pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats!

Aquests pensaments s'encadenaven en son esperit.

Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa comparegué a parar la taula.

-Bé, Katel- li digué, girant-se: -¿i els meus bunyols?

-Teniu raó, senyor. Són la cosa més delicada que pugui dir.

-T'han reeixit?

-He seguit la recepta: no podia menys de reeixir.

-Ja que han reeixit- digué Kobus, -tot ha d'anar plegat: baixo al celler a cercar una botella de _forstheimer_.

Es posava el manyoc de claus a la mà, quan una idea el féu tornar: va demanar:

-I la recepta?

-La tinc a la butxaca, senyor.

-Bé, cal que no la perdem. Dóna-me-la per a posar-la al meu secreter: ens farà plaer de tornar-la a trobar.

I, desplegant el paper, es posà a rellegir-lo.

-És que escriu d'allò més bé- va dir: -una lletra rodona, com si fos emmotllada! És extraordinària, aquesta petita Súzel: saps?

-Sí, senyor: té un magí molt viu. Si la sentíssiu a la cuina, quan ve, sempre té alguna cosa a dir per enriolar-vos.

-Ves, ves! Jo que la creia una mica trista!

-Trista... I ca!

-I què diu, què diu?- demanà Kobus, l'ampla cara del qual es dilatava de satisfacció tot pensant que la petita era alegre.

-Què sé jo? Només que hagi dat un tomb per la plaça, tot ho ha vist, i us conta el posat de cadascú; però amb un aire tan trapella...

-Em jugaria qualsevol cosa que també s'ha burlat de mi- exclamà Fritz.

-Oh! el que és això, mai, senyor. Del gran Frederic Schoultz, no diré; però de vós...

-Ah, ah, ah!- interrompé Kobus. -S'ha burlat de Schoultz! El troba una mica gamarús: veritat?

-Oh! oh! no és això!... No puc recordar-me'n... compreneu?...

-Està bé, Katel, està bé- digué, anant-se'n tot joiós.

I, fins al capdavall de l'escala, la vella criada el sentia riure d'allò més alt, tot repetint: -Aquesta petita Súzel em fa criar bona sang!

Quan tornà, la taula era parada i la sopa servida.

Destapà la botella, es posà el tovalló al coll amb aire de pregona satisfacció, s'arremangà i dinà amb bella gana.

Katel vingué a servir els bunyols abans de les postres.

Aleshores Fritz, omplint son vas, digué:

-Ara veurem això.

La vella criada romania prop de la taula per oir la seva sentència. Ell prengué un bunyol, i començà per tastar-lo en silenci; després en prengué un altre; després un terç. Finalment, girant-se, pronuncià aquestes paraules amb pes i mesura:

-Els bunyols són excel·lents, Katel, excel·lents! És bo de conèixer que has seguit la recepta tan bé com era possible. I, tanmateix, escolta bé (no és que jo et faci cap retret): els de la masia eren millors; tenien quelcom de més fi, de més delicat, una mena de perfum especial...- féu, tot aixecant el dit. -No puc explicar-t'ho: no era tan fort, si tu vols, però molt més agradable.

-Potser hi he posat massa canyella?

-No, no: està bé, està molt bé; però alquesta petita Súzel, comprens?, en té la inspiració, dels bunyols, així com tu tens la inspiració de la polla d'índia farcida de castanyes.

-És ben possible, senyor.

-És positiu. No s'hi valdria, a no trobar deliciosos aquests bunyols; però al damunt de les coses millors hi ha allò que el professor Speck anomena _l'ideal_, és a dir, quelcom de poètic, de...

-Sí, senyor, ja comprenc- va fer Katel: -és, per exemple, com les salsitxes de la comare Hâfen, que ningú no podia fer tan ben reeixides com ella, pels tres claus de girofler que mancaven.

-No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix...

Anava a dir més cosa, quan la porta s'obrí i el vell David entrà.

-Ah! ets tu, David!- exclamà. -Vina, doncs, i procura explicar a Katel què ve a ésser _l'ideal_.

David, en oir aquestes paraules, arrufà les celles.

-Vols burlar-te de mi?- digué.

-No, és cosa molt seriosa: digues a Katel perquè tots vosaltres enyoreu les pastanagues, les cebes d'Egipte...

-Escolta, Kobus- exclamà el vell rabí: -tot just arribo, i ja comences a atacar-me pel cantó de les coses santes. Això no és gentil.

-Tot ho agafes per la banda que crema, vell jueu de mala mena! Seu. I ja que no vols que et parli de les cebes d'Egipte, deixem-ho córrer; però si no fossis jueu...

-Bé, ja veig que em vols foragitar.

-Res d'això: només dic que, si no fossis jueu, podries menjar bunyols d'aquests, i et veuries obligat a reconèixer que valen mil vegades més que el mannà, que queia del cel per lliurar-vos de la lepra i altres malalties que havíeu atrapat entre els infidels.

-Ah! el que és ara me'n vaig! Això ja és màssa!

Katel sortí, i Kobus, agafant el vell rabí per la mànega, va afegir-hi:

-Vejam! Que diable! Seu. En tinc una veritable recança.

-Recança de què?

-Que no puguis buidar un vas de vi amb mi i tastar aquests bunyols: són una cosa de no dir.

David s'assegué: ara li tocava el torn de riure.

-Els has inventat: oi?- va dir. -Sempre fas invencions d'aquesta mena.

-No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N'hauria estat orgullós, d'haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del Cèsar: n'escau l'honor a la petita Súzel... Ja saps qui vull dir: la filla de l'anabaptista!

-Ah!- digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos. -Vaja vaja!... i tan bons els trobes?

-Deliciosos, deliciosos!

-Eh, eh, eh!... Sí... aquesta petita és capaç de tot... fins de satisfer un golut de la teva mena.

Després, canviant de to:

-Aquesta petita Súzel va plaure'm tot seguit- digué: -és una noia intel·ligent. D'aquí a tres o quatre anys coneixerà la cuina com la vella Katel. Durà al seu marit per l'orella; i, si ell és un home de potències deixondides, ell i tot reconeixerà que era la felicitat més gran que podia esdevenir-li.

-Ah! ah! ah! Aquesta vegada, David, estic d'acord amb tu- va fer Kobus: -poc exageres. És ben estrany que Christel i Orchel, que no tenen ni quatre pensaments al cap, hagin posat al món aquesta bonica criatureta. ¿Saps que ella ja ho porta tot, a la masia?

-Ja ho deia!- exclamà David. -N'estava segur! Veus, Kobus? Quan una dona és desperta, i no és de les que s'estarrufen, i no cerca de rebaixar el seu marit per enlairar-se ella, tot seguit es fa mestressa: hom és feliç, en certa manera, d'obeir-la.

En aquell moment, no sé quina idea passà pel magí de Fritz: observà el vell rabí de cua d'ull, i digué:

-Fa molt bé els bunyols; però, quant a les altres coses...

-Doncs jo- exclamà David -dic que farà la felicitat del brau pagès que s'hi casarà, i que aquest pagès esdevindrà ric i ple de benaurances! D'ençà que observo les dones (i d'això ja fa qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta petita Súzel m'ha plagut, i em plau que m'innovin la perfecció dels seus bunyols.

Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà:

-Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure'm a migdia: aquesta no és la teva hora.

-Ah! és veritat: cal que em deixis dos cents florins.

-Dos cents florins?... Oh! oh! oh!...- va fer Kobus amb un aire mig seriós i mig mofeta. -D'un sol cop, rabi?

-D'un sol cop.

-I per a tu?

-Per a mi si vols, perquè jo sol em comprometo a retornar-te la quantitat; però és per fer un servei a algú.

-A quí, David?

-Coneixes el vell Hertzberg, el marxant de paquet. Doncs bé: sa filla ha estat demanada pel noi Salomó: dues criatures enciseres!- féu el vell rabi, junyint les mans amb un aire enternit. -Però, comprens?, cal una mica de dot, i Hertzberg ha vingut a trobar-me...

-Sempre seràs el mateix- interrompé Fritz: -no content amb els teus propis deutes, cal que et carreguis a l'esquena els dels altres!

-Però Kobus! però Kobus!...- exclamà David amb veu penetrant i patètica, amb el nas encorbat i els ulls decantats en terra, guenyejant. -Si veiessis aquestes benvolgudes criatures! No hi ha cor per a negar-los la felicitat de la vida. I, altrament, el vell Hertzberg és solvent: em refarà la quantitat al cap d'una o dues anyades, tot el més tard.

-Tu ho vols- digué Fritz, aixecant-se: -doncs sigui. Però escolta: pagaràs interès, aquesta vegada: el cinc per cent. Tos manlleus em plau que siguin sense interès; però els dels altres...

-Oh! Déu meu! Qui et diu el contrari!- féu David. -Mentre aquestes pobres criatures siguin felices... El pare ja em tornarà l'interès.

Kobus obrí son secreter, comptà dos cents florins damunt la taula, mentre el vell rabí esguardava amb impaciència, i després tragué el paper, el tinter i la ploma, i digué:

-Vaja, David: mira si es això.

-És inútil: ja ho he mirat, i tu comptes bé.

-No, no: compta!

Aleshores el vell rabí comptà, entaforant els munts a la gran butxaca de les seves calces amb una satisfacció visible.

-Ara asseu-te allí, i fes-me el rebut, amb el cinc per cent. recorda't que, si estàs malcontent de les meves facècies, amb aquest tros de paper et podré dur qui sap a on.

David, somrient de felicitat, es posà a escriure. Fritz esguardava per damunt la seva espatlla i, en veure'l a punt d'assenyalar el cinc per cent,

-Ep!- va fer -vell jueu de mala mena! ep!

-Vols un sis?

-No, sis ni cinc. No som amics de tota la vida? Però no hi entens poc ni gaire, en facècies! Amb tu sempre em cal estar-hi tot seriós, com un ase quan l'estrijolen.

El vell rabí s'aixecà, aleshores, i li estrenyé la mà, i digué, tot enternit:

-Gràcies, Kobus.

I se n'anà.

-Bella persona!- deia Fritz, veient-lo pujar el carrer amb l'esquena acotada i la mà a la butxaca. -Ja corre cap a casa del altre com si es tractés de la seva pròpia felicitat! Veu els vailets feliços, i riu per sota el nas amb ells ulls entelats.

Després d'aquesta reflexió, prengué el bastó i eixí per llegir el diari.

X.

Dos o tres dies després, un vespre, al Casino, hom parlava, per atzar, del temps de la vellura. El gros recaptador Hâan celebrava els costums de l'antigor: el passeig en trineus, a l'hivern, el bon pare Christian, amb son abrigàs llarg, amb vores de pell de guineu i les grosses botes forrades de xai, el casquet de llúdria tirat sobre les orelles i els guants fins als colzes, conduint tota la seva família al cim del Rothalps, a admirar les boscúries cobertes de gebre; i la jovenalla de la vila seguint a cavall el passeig i dant d'amagatotis un esguard amorós a la bonica llocada de noies embolcallades en llurs esclavines i el nasset rosat entaforat dins el collet de cigne, més blanc que la neu.

-Ah! aquell temps, era el bo!- deia. -Poc després, tota la vila sabia que el jove conseller Lobstein, o el senyor notari Müntz, s'havia promès amb la petita Lotchen, la bonica Rosa o la gran Guillermina; i era entre la neu que l'amor havia nat, sota l'esguard mateix dels pares. Altres vegades la gent es reunia a la sala de ball, en plena eixida. Tots els estaments es confonien: la noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s'inquietava, de saber si éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó semblant, en nostres dies! D'ençà que fan tanta de noblesa nova, sempre tenen por que se'ls confongui amb la gentalla.

Hâan enaltia així mateix els petits concerts, la bona música de cambra, elegant i ingènua, del temps vell, ara substituïda per l'estrèpit de les gran obertures, i la melodia obaga de les simfonies.

Només sentint-lo, us semblava veure el vell conseller Baumgarten, amb perruca empolsada, calamarsejada i gran vestit quadrat de cerimònia, amb el violoncel recalcat contra la cama i l'arquet fent angle sobre les cordes i la senyoreta Serafina Schmidt al clavecí, entre els dos canelobres, amb els violinistes decantats al voltant, amb la mirada sobre els papers; i, més enllà, el cercle dels amics, en l'ombra.

Aquestes imatges commovien tot el món; i mateix Schoultz, gronxant-se damunt la cadira amb un de sos genolls punxeguts entre les mans, exclamava:

-Sí, sí: aquests temps són lluny de nosaltres! És ben veritat: ens fem vells... ¡Quines recordances ens evoques, Hâan! quines recordances! Tot això no ens fa semblar minyonia.

Kobus, tornant a casa seva pel carrer dels Caputxins, tenia el cap rublert de les idees de Hâan.

-Té raó- es deia: -nosaltres mateixos hem vist aquestes coses que ara ens semblen allunyades d'un segle.