Part 5

-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.

-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense dir-li adéu.

Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué, tota vermella.

-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.

Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota confosa.

-Gràcies, senyor Kobus- va fer.

Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.

Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.

-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?

-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.

I Kobus pensà, per la seva part:

-Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una serventa, i això li fa pena.

Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:

-Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més. Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs enutjada contra mi.

Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i, quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.

-Les criatures tenen unes idees ben estranyes!- digué l'anabaptista. -Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses que ella feia de tot cor.

-Sí- digué Kobus. -Em sap força greu d'haver-li fet pena.

-Ah!- exclamà Orchel; -tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita ens donarà grans disgustos.

-Vaja, calmeu-vos, Orchel- digué Fritz, tot rient. -Val més ésser una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan es tracta de noies. I ara, a reveure!

Es posà en camí amb Christel, que l'acompanyà fins a la carena; es separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la caminada cap a Huneburg.

VII

A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant. Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia, com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un efecte superb.

Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a l'aireig.

Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota, atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:

-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les nostres bones partides de _youker_ amb Frederic Schoultz, el recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila, tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.

Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers de Postthal per entrar dins la vila.

-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència...

I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta ressonant.

Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin: -Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses, pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc escaient.

-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop a la cerveseria del Gran Cérvol.

Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs uniformes, com si fossin soldats de fusta.

Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el vestíbul:

-Aquí està el senyor Kobus!

-Sí... sí... só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els esglaons.

-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines inquietuds m'heu fet passar!

-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar els obrers, que romandria a fora alguns dies?

-Sí, senyor; però és igual... Estar-se sola a casa... fer la cuina per una sola persona...

-Sens dubte, sens dubte... Ja ho comprenc... he sortit de test. Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de canviar: estic tot amarat.

-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.

Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:

-Ja hi som!

No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se, tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:

-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la masia, m'havien fet tornar melangiós.

I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat, la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a imatges de llanterna màgica.

Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i digué a Katel, tot passant:

-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.

-Sí, senyor. Però... tornareu?

-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a taula.

I davallà al carrer tot demanant-se:

-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em bellugarà la melsa, i dinaré millor.

Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus. Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants, boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.

Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.

A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola. Era un antic soldat de l'Imperi: li deien el _Francès_.

El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en forma d'estel, com un forat.

Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor, i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de son sexe.

Fritz posà un groschen dins el plat del _Francès_. Havia encès la pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera. Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal, s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.

La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes les races orientals.

-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.

Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:

-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de mala mena?

-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?

-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà...

-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei. M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu. Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot, dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de defensar-me... Val més que em facis venir el rector.

Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se assegut, exclamà:

-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una altra cosa.

-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell mateix.

-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!, deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas de _kirschenwasser_ a casa teva. Sé que en tens de molt bo.

Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses. S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'un _schaled_:

-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus, que vol pendre un vas de _kirschenwasser_.

-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic amb la pasta fins al colze.

Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.

-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.

David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es trobava el _kirschenwasser_ i tres vasets, i els portà damunt la taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest, reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.

-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.

-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.

-En vols un altre vas?

-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja tornaré.

Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:

-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?

-És veritat, David.

-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de menjar i de beure no mires prim.

I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:

-Sempre seràs el mateix!

Fritz somreia.

-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam, sense trobar res de bo... (perquè, vell, a tu també et plauen els bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels gats i el peix t'agrada)...

-Però... Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho (no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.

-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar plats de truites amb botelles de _forstheimer_, per la festa de _Simres-Thora_, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu dipòsit.

David somrigué.

-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites vindran, seran ben vingudes.

-Amén!- exclamà Fritz.

I tots dos es posar a riure amb molt de grat.

No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.

De cop i volta va dir-li:

-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.

Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:

-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història) els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall n'hagi tastada de semblant.

Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar. Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes bandes, veié cards en un sot... i els menjà amb bella gana. Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua, volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!

Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat sense saber per què.

-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.

-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat un ase mort.

-Tot això no vol dir res, David.

-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per muller, com fan tots els concos. Creu-me...

-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze batallades: no tinc temps de respondre.

David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.

I, quan se separaven,

-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis); però aviat te'n cercaràs una tu mateix.

-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!

Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se n'anà.

-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la taula.

Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica, segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada; i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que acabava d'esdevenir-se.

VIII

Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres, que feien llur partida de _youker_, com cada dia, d'una a dues, des del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.

Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!... Heu's aquí En Kobus!

I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós, distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.

Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.

-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.

-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.

Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li semblava de no haver deixat mai Huneburg.

A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i digué:

-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.

Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons: -Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!

Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.

Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca, amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.

El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son vell capell decantat damunt la nuca exclamà:

-Arriben de Jerusalem!... Han reposat damunt les piràmides d'Egipte!... Han passat les mars!...

A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara hem tornat a veure-les altra vegada.

Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!... que poca cosa es necessita, per a divertir la gent!

I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon humor.

-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això, doncs!

Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:

-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens gens ni mica de sentiment!

-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.

-I si m'agradés de cridar fort?... si m'agradés de cantar-te les veritats? si m'agradés...

Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.

Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que torna! Eh, eh! l'istiu que ve!

Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien; sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg, com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que, sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les bestioletes dels camps.

Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell, començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que foragitar del país els fills d'Abraham.

Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.

Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards: dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les cigonyes.

Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret, Kobus seria el millor home del món.

Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.

-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!

L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè encara tenia son.

A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de l'esmolada; després una altra cosa...