Part 3

Quan la vella criada tornà amb una tassa, Súzel, roja fins a les orelles, estava asseguda tota testa sobre el caire de la cadira, entre Kobus i el vell rabí.

-Bé, doncs: com van, les coses del mas, Súzel? Segueix en bona salut el pare Christel?

-Oh! sí, senyor, gràcies a Déu:- féu la petita: -està ben bo. M'ha encarregat força expressions per a vós, i la mare també.

-Molt bé: les rebo de grat! ¿Heu tingut molta neu, aquest any?

-Dos pams al voltant del mas per espai de tres mesos; i només amb vuit dies s'ha fos.

-Així, el gra ha estat ben cobert.

-Sí, senyor Kobus. Tot brota: la terra ja és verda, fins a la banda enclotada del solc.

-Està bé. Però beu, Súzel. Potser no t'agrada, el cafè? Vols un vas de vi?

-Oh! no! El cafè m'agrada força, senyor Kobus.

El vell rabí mirava la petita amb un aire tendre i paternal. Volgué ensucrar-li ell mateix el cafè, tot dient:

-És una noia bona minyona, sí, una noia bona minyona; però és una mica massa poruga. Vejam, Súzel: beu una mica. Això et donarà coratge.

-Gràcies senyor David- respongué la petita en veu baixa.

I el vell rabí es redreçà, tot content, mirant-la amb un aire tendre, mentre ella submergia el llavi rosa a la tassa.

Tots miraven amb veritable plaer aquella noia bonica, tan dolça i temorenca, i el mateix Iòsef somreia. Hi havia en ella com un perfum dels camps, una bona flaire de primavera i d'aire lliure, quelcom de rioler i d'amorós com el cantusseig de l'alosa damunt el blat: tot mirant-la us semblava de trobar-vos a ple camp, a la masia vella, després de la fosa de les neus.

-Tot verdeja, doncs, allà baix?- recomençà Fritz. -Que s'ha començat el jardinatge?

-Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d'ençà d'aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d'aquí quinze dies tindrem raves. Ah! el pare li agradaria molt, de veure-us! El temps ens llargueja, quan sóu fora: us esperem cada dia. El pare tindria qui-sap-les coses a dir-vos. La Blanqueta ha vedellat, i el nouvingut reïx: és una vedella blanca.

-Una vedella blanca? Ah! millor!

-Sí, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que les altres.

Hi hagué un silenci. Kobus, veient que la petita s'havia begut el cafè i estava tota empallegada, li digué:

-Vaja, filla meva: estic ben content d'haver-te vist; però, ja que estàs tan empantanegada amb nosaltres, vés a veure la vella Katel, que t'espera. Et posarà un bell tros de pastell a la panera (m'entens? digues-li això), i una botella de bon vi per al pare Christel.

-Gràcies, senyor Kobus- digué la petita, aixecant-se tota cuitosa. Va fer una bonica reverència per a escapar-se.

-No t'oblidis de dir allí dalt que arribaré d'aquí a quinze dies, si no abans.

-No, senyor: no m'oblidaré de res. Estaran ben contents.

Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls guspirejants, exclamà:

-Veu's aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat serà (bé ho espero), una bona mestresseta de casa.

-Una bona mestresseta de casa: n'estava segur!- exclamà Kobus, rient a tot riure. -El vell jueu de mala mena no pot veure una noia ni un minyó sense pensar de seguida en casar-los. Ah, ah, ah!

-I bé, sí!- exclamà el vell jueu, amb la barbeta eriçada. -Sí, ho he dit i ho repeteixo: una bona mestresseta de casa! Quin mal hi ha, en això? D'aquí a dos anys aquesta petita Súzel pot ser casada, pot tenir àdhuc un infantó posat als braços.

-Vaja, calla, vell: repapieges.

-Repapiejo!... Ets tu, qui repapieges, epicuri! En totes les altres coses sembla que tinguis bastant de seny, però en el capítol del matrimoni ets un veritable foll.

-Bé! ara sóc jo, el foll, i David Sichel és l'home raonable. Quina idea endimoniada garfeix el vell rabí, de voler casar tot el món?

-No és la destinació de l'home i de la dona? No ha dit Déu, des del començament: «-Aneu, creixeu i multipliqueu-vos?» No és una follia, d'anar contra Déu? de voler viure...

Però, aleshores, Fritz es posà a riure en tanta de manera, que el vell rabí s'esblaimà tot, d'indignació.

-Rius!- va fer, contenint-se. -És de bon fer, el riure! Encara que fessis «-Ah, ah, ,ah!... eh, eh, eh!... ih, ih, ih!» fins a la fi dels segles, això demostraria gaire cosa: veritat? Només que volguessis raonar una sola vegada amb mi, com t'esclafaria! Però rius, obres la bocassa: «-Ah, ah, ah!» ton nas s'estén damunt les teves galtes com una taca d'oli, i et penses haver-me vençut. No és això, Kobus: no és d'aquesta manera que es discuteix.

I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué d'oprimir-se el païdor per no esclatar.

-No, no és això!- continuà David amb una singular vivacitat. -No penses, no t'has mai posat a reflexionar!

-Jo? Si no faig altra cosa!- digué Kobus eixugant-se les grosses galtes, on les llàgrimes feien torterols. -Si ric, és de les teves idees estranyes. A més, em creus massa innocent. Fa quinze anys que visc tranquilament amb la meva vella Katel; que ho he ordenat tot, a casa meva, per a estar-m'hi a gust. Quan em vull passejar, em passejo; quan vull asseure'm o dormir, m'assec i dormo; quan vull beure un xop, el bec; si em passa pel cap la idea d'invitar tres, quatre, cinc amics, els invito. I tu voldries fer-me canviar tot això! Voldries portar-me una dona que ho trabucaria tot, de soca a arrel! Francament, David: és massa gruixut!

-Doncs, ¿que et penses, Kobus, que tot seguirà de la mateixa manera fins a la fi? Desenganya't, minyó: els anys passen, i, amb la mena de vida que portes, preveig que el dit gros de ton peu aviat t'avisarà, que la grifolda ha durat massa. I aleshores sí que voldràs tenir-ne, de dona!

-Tindré Katel.

-La vella Katel ja ha fet el seu fet, com jo. No tindràs més remei que pendre una altra minyona, que t'entabanarà, que et robarà, Kobus, mentre tu et passaràs l'estona sospirant a la cadira de braços, amb el poagre al peu.

-Bah!- interrompé Fritz. -Si això passa... aleshores serà temps de posar-hi esment. Mentrestant sóc feliç, perfectament feliç. Si ara prenia muller (i suposant que tingués sort, suposant que la meva dona fos excel·lent, bona mestressa de casa i tot allò que cal), bé, David, tanmateix, hauria de fer-li donar un tomb alguna que altra vegada, i portar-la al ball del senyor burgmestre o de la senyora sots-prefectessa; hauria de canviar els meus costums; no podria anar més amb el capell sobre l'orella o sobre el clatell, i amb la corbata una mica esgarriada; hauria de renunciar a la pipa... Seria l'abominació de la desolació; tremolo només que de pensar-hi. Ja veus que raono sobre mos petits interessos tan bellament com un rabí xaruc que predica a la sinagoga. Abans que tot, fem per manera de ser feliços.

-Raones malament, Kobus.

-Com s'entén! Jo, no raono bé? No és la felicitat el fi de tots nosaltres?

-No, no és el nostre fi: si ho fos, tots seríem feliços; no es veurien tants de miserables. Déu ens hauria donat els mitjans de complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així, Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen: tot ésser rep els mitjans d'atènyer el seu fi. I ja que l'home no té els mitjans d'ésser feliç, ja que potser en aquest moment, damunt tota la terra, no hi ha un sol home feliç amb els mitjans de restar-ne sempre, això prova que Déu no ho vol.

-Doncs quina cosa vol, David?

-Vol que la mereixem, la felicitat. I això és molt diferent, Kobus; perquè per merèixer la felicitat, sigui en aquest pobre món, sigui en un altre, cal començar por complir els nostres deures, i el primer d'aquests deures és crear-se una família, tenir muller i fills, criar gent honrada i trametre a d'altres el dipòsit de la vida que ens ha estat confiat.

-Té unes idees ben singulars, tanmateix, aquest vell rabí!- digué aleshores Frederic Schoultz, tot omplint la seva tassa de _kirschenwasser_. -Hom creuria que ell ho pensa, el que diu.

-Les meves idees no són singulars- respongué David greument: -són justes. Si ton pare l'adroguer hagués raonat com tu, si hagués volgut desempallegar-se de tot encaparrament i portar una vida inútil per als altres, i si el vell Zacaries Kobus hagués vist les coses de la mateixa manera, vosaltres no fóreu aquí, amb el nas vermell i el ventre entaulat, a xalar-vos a despeses de llur treball. Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la saltisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien més que no pas vosaltres. ¿Et recordes, Kobus, de ton pare, el vell Zacaries, tan greu en son tribunal? Et recordes quan tornava a casa entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara! ¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a ell un raig de sol. I quan, en aquesta mateixa cambra on som, et feia saltar damunt sos genolls, i tu deies mil ximpleries, com de costum, si n'era de feliç el pobre home! Vés a cercar en ton celler la teva millor botella de vi i posa-la davant teu: Ja veurem si rius com ell, si ton cor salta de plaer, si tos ulls resplendeixen i et poses a cantar la tonada dels _Tres Hússars_, com ell cantava per al teu divertiment!

-David- digué Fritz: -parlem d'altra cosa!

-No! Totes les vostres gaubances de solter, tot el vi vell que beveu uns amb a1tres, totes les vostres facècies, tot això no és res... no és sinó misèria, vora la felicitat de la família: allà és on sóu verament feliços, perquè sóu estimats; allà és on lloeu el Senyor per les seves benediccions. Però aquestes coses no les compreneu: us dic mos pensaments més veritab1es, més justos, i no m'escolteu.

Tot parlant així, el vell jueu semb1ava d'allò més commòs. El gros recaptador Hâan l'esguardava amb els ulls badats, i Iòsef murmurava, de tant en tant, paraules confoses.

-Què en penses d'això, Iòsef?- digué a la fi Kobus a l'hongarès.

-Penso com el rabí David- digué; -però no em puc casar, perquè m'agrada viure al ras, i mos petits podrien morir per la sendera.

Fritz s'havia posat tot somniós.

-Sí, no parla mal, per ésser un vell jueu de mala mena- féu tot rient; -però m'arrapo a la meva idea: fadrí sóc, i fadrí seré.

-Tu!- exclamà David. -Doncs bé! escolta això, Kobus: no he fet mai el profeta, però avui et predic el teu casament.

-El meu casament? Ah, ah, ah! David, encara no em coneixes.

-Et casaràs!- exclamà el vell rabí amb una veu de nas tota irònica; -et casaràs. En faria una juguesca.

-I jo també.

-No la facis, Kobus, que la perdries.

-Doncs bé, si... em jugo... vejam... em jugo contra tu el meu recó de vinya del Sonneberg, saps? aquell clos petit que dóna un vi blanc de primera, el meu millor vi, que ja el coneixes, rabí: te'l jugo...

-Contra què?

-Contra res.

-I jo accepto- féu David. -Aquests són testimonis que jo accepto. Beuré un vi de primera que no em costarà res, i després els meus dos minyons en beuran així mateix. Eh, eh, eh!

-Estigueu tranquil, David- féu Kobus aixecant-se: -aquest vi no us pujarà mai al cap.

-Està bé, està bé: accepto. Veu's aquí la meva mà, Fritz.

-I veu's aquí la meva, rabí.

Aleshores, Kobus, girant-se, demanà:

-No anirem a refrescar al Gran Cérvol?

-Sí, anem a la cerveseria- exclamaren els altres: -això va bé per a cloure la diada. Senyor, Déu meu! quin dinar hem fet!- Tots s'aixecaren i prengueren llurs capells. El gros recaptador Hâan i Frederic Schoultz anaven davant, Kobus i Iòsef els seguien, i el vell David Sichel, tot joiós, anava darrera de tots. Pujaren, de bracet, el carrer dels Caputxins, i entraren a la cerveseria del Gran Cérvol, davant el mercat vell.

V

L'endemà, cap a les nou, Fritz Kobus, assegut al caire del llit, amb aire melangiós, es posava lentament les botes i s'alliçonava a si mateix:

-Vam beure massa cervesa, ahir al vespre- digué gratant-se darrera les orelles: -es una beguda que us fa malbé la salut. Hauria obrat millor bevent una botella més i deixant de banda quatre o cinc xops.

Després, alçant la veu:

-Katel! Katel! -exclamà.

La vella serventa aparegué al llindar, i, veien-lo com badallava, amb els ulls rogencs i la crinera avalotada:

-Eh, eh, eh!- féu. -Teniu mal als cabells, senyor Kobus.

-Sí, és aquesta cervesa qui en te la culpa; no m'hi tornaran a atrapar!

-Ah! sempre dieu la mateixa cosa:- féu la vella tot rient.

-Què podries donar-me, que em refés?- continuà Fritz.

-Voleu te?

-Te! Parla'm d'una bona sopa de cebes: això és cosa enraonada. I, en acabat, espera...

-Una orella de vedella a la vinagreta?

-Sí, això és: una orella a la vinagreta. ¡Quina mala pensada va ser, de beure tanta cervesa! En fi, ja que és cosa feta, no en parlem més. De pressa, Katel: vindré tot seguit.

Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un quart d'hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se. Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es posà el capot i entrà a la sala a asseure's davant una bona sopa de cebes, que el va retornar. Menjà l'orella a la vinagreta, i begué, a més a més, una bella glopada de _forstheimer_, que li va donar coratge. Tenia encara, però, el cap una mica feixuc, i esguardava la bella solellada que s'estenia damunt els vidres.

-Quina beguda tan perniciosa és la cervesa!- deia. -Hauria calgut tòrcer-li el coll a aquest Gambrinus, quan se li acudí de fer bullir l'ordi amb el llúpol. Es una cosa contrària a la naturalesa, la barreja del dolç i l'amarg: els homes són ximples, d'empassar-se una metzina com aquesta. Però el fum és qui té la culpa de tot: si hom pogués renunciar a la pipa, se'n riuria d!el xop. En fi, és allò... -Katel!

-Què mana, senyor?

-Surto; me'n vaig a pendre l'aire: cal que faci una bella caminada.

- Però... tornareu a migdia?

-Em penso que sí. En tot cas, si a la una no he tornat, despara la taula: serà que m'hauré arrivat a algun poblet de la rodalia.

Tot dient això, Fritz va posar-se son feltre; prengué el bastó que tenia al cim una bola de vori i estava al recó de la xemeneia, i davallà al vestíbul.

Katel tragué les estovalles tot rient i dient-se: -Demà, la seva primera visita, havent dinat, serà per al Gran Cérvol. Vet aquí com són els homes: no saben esmenar-se mai.

Un cop va ésser fora, Kobus pujà greument pel carrer de Hildebrant. El temps era magnífic: totes les finestres s'obrien a la primavera.

-Ah! bon dia, senyor Kobus! Veu's aquí el bon temps!- li cridaven les comares.

-Sí, Bérbel... sí, Catarina... això promet- deia ell.

Els infants dansaven, saltaven i cridaven a totes les portes: no es podia veure cosa més platxeriosa.

Fritz, després d'haver eixit de la vila per l'antiga porta de Hildebrandt, on les dones ja estenien llur blancatge i les robes vermelles al sol, al llarg de les antigues fortificacions, Fritz pujà al talús de l'Avançada. Les neus darreres es fonien a l'ombra dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com arribava l'esguard, no es veien sinó brotades noves d'un verd tendre damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter. Lluny, ben lluny, les muntanyes blaves dels Vosgues conservaven al cim algunes taques blanques gairebé imperceptibles, i pel damunt s'estenia el cel immens, on vagaven núvols lleugers.

Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant l'esguard lluny, pensà:

-Si fos allà baix, damunt la costa de les ginestes, no em restaria sinó mitja llegua per a trobar-me a la meva masia de Meisenthal: podria conversar amb el vell Christel de mos afers, i veuria la sembra i la vedella blanca que ahir al vespre em deia Súzel.

Mentre així mirava, tot somniós, un esbart de tudons passava ben alt, damunt la costa llunyana, adreçant-se cap a la gran boscúria de faigs.

Fritz, amb els ulls plens de claredat, els seguia amb la mirada, fins que hagueren desaparegut en les fondàries il·limitades; i, tot seguit, resolgué d'anar a Meisenthal.

El vell jardiner Bosser passava, justament, per l'Avançada, amb l'aixada a l'espatlla.

-Ei! mestre Bosser!- li cridà.

L'altre aixecà el nas.

-Feu-me el plaer, ja que aneu a a vila, d'avisar a Katel que vaig a Meisenthal i que no tornaré abans de les sis o 1es set.

-Està bé, senyor Kobus, està bé, jo me n'encarrego.

-Sí, em fareu servei.

Bosser s'allunyà, i Fritz prengué, a mà esquerra, el tirany que baixa cap a la vall de les Ablettes, darera el Postthal, i que torna a pujar al davant, per la costa de les Ginestes.

Aquest tirany ja era eixut, però milers de rajolins d'aigua de neu s'entrecreuaven més avall, a la gran prada del Greselthal, i brillaven al sol com a venes d'argent.

Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per l'aire, sense fressa. Hom hauria dit que no els calia d'agitar les ales: l'amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan aviat a l'ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no tenir cor per no amar aquella ocellada gentil. Fritz, amb l'esquena recalcada en el bastó, les mirà qui-sap-lo temps: mai no les havia vist tan bé mentre es bequejaven, perquè les tórtores boscanes són molt esquerpes. Elles acabaren per reparar-ho, i s'allunyaren. Ateshores continuà de caminar, tot pensívol, i cap a les onze era a la costa de les Ginestes.

D'allà estant, Huneburg, amb els vells carrers tortuosos, l'església, la font de Sant Arbogast, la caserna de cavalleria, les tres portes decrèpites per on penjaven l'eura i la molsa, semblava pintada de blau, a la carena del davant, i totes les finestretes i les obertures de les teulades llançaven raigs lluminosos. La trompeta dels hússars, fent la crida, se sentia com la bonior d'una vespa. Per la porta d'Hildebrandt avançava una mena de filera de formigues. Kobus es recordà que a la vetlla havia mort la llevadora Lehuel: era el seu enterrament.

Després d'haver vist aquestes coses, es posà a travessar el ras a belles passes. El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les altres dues teulades més petites del cobert i del colomar, aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal, al peu mateix de la costa.

Era una vella masia, bastida a l'amiga moda, amb una gran eixida quadrada, voltada d'una paret baixa de pedra seca, amb la font al mig de l'eixida, amb la pica davant l'abeurador tot verdós, les estables i les quadres a mà dreta, les sitges i el colomar, que tenia al cim una torreta punxeguda, a mà esquerra, i l'edifici cabdal al mig. Darrera hi havia la destil·leria, el safaretx, el cup, el corral i l'estatge dels porcs: tot això d'una velledat de cent cinquanta anys, perquè era l'avi Nicolau Kobus qui ho havia bastit; però més de tres hectàrees de prats naturals, vuit de terres de conreu, tot el tomb de la costa cobert d'arbres fruiters, i, en un recó assolellat, una hectàrea de vinyes de rèdit abundós, donaven al mas gran valor i belles rendes.

Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell Christel, amb sa gran _cougie_ al puny, fent tornar els bous de l'abeurador. Aquest conjunt camperol l'alegrava. Escoltava amb vera satisfacció la veu del ca Mopsel, que ressonava, amb els cops de picador, dins la vall silenciosa, i els bruels de l'arment, prolongant-se fins a la boscúria de faigs del davant, on encara romanien algunes taques de neu groguenca al peu dels arbres.

Però el que més gust li dava era la petita Súzel, decantada sobre la posteta ensabonant el blancatge, picant-lo i retorcent-lo, d'un tomb de braç, com una bona mestresseta de casa. Cada vegada que aixecava el picador, tot lluent d'aigua ensabonada, el sol, que brillava al damunt, trametia un raig fins al cim de la costa.

Fritz, donant per atzar una llambregada al fons de la clota, on el Lauter serpeja en mig de les prades, veié a la punta d'una vella alzina un busart que observava els coloms que feien torterols al volt de la masia. Va apuntar-lo amb un bastó: tot seguit l'ocell se n'anà, fent un grinyol salvatge dins la vall; i tots els coloms, en oir el crit de guerra, es replegaren, en forma de ventall, fins a l'interior del colomar.

Aleshores, Kobus, rient dintre seu, començà de nou el trot pel senderó, fins que una veueta clara es posà a cridar:

-Senyor Kobus!... Aquí està el senyor Kobus!

Era Súzel, que acabava de reparar-lo i que es llançava sota el cobert per cridar son pare.

Fritz arribava tot just al camí de carruatge, al peu de la costa, quan el vell masover anabaptista, amb son ample tomb de barba, son capell prim i sa camisola de llana grisa decorada amb fermalls de llautó, venia ja a son encontre, amb la cara expandida i exclamant en to joiós:

-Benvingut, senyor Kobus, benvingut! Ens feu molt de plaer, en aquest dia. No esperàvem de veure-us tan d'hora. Lloat sigui el Cel, per haver-vos decidit avui.

-Si, Christel, aquí em veieu- digué Fritz donant una encaixada a aquell home excel·lent: -la idea de venir se m'ha acudit tot de sobte, i veu's-me aqui. Eh! eh! eh! Em plau de veure que aneu fent bona cara, Christel.

-Si, el Cel ens ha conservat la salut, senyor Kobus. Es el bé més gran que puguem desitjar, beneït sigui! Però, teniu, veu's aqui la meva dona que la petita havia anat a cercar.

En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel al darrera.

-Ah! Déu meu! ¿Sóu vós, senyor Kobus?- deia la dona, tota riallera -tan aviat? Ah! quina bella sorpresa ens doneu!

-Si, Orchel. Tot el que veig m'alegra, He dat un cop d'ull als vergers: tot brota a cor què vols cor què desitges; i he vist ara mateix l'arment que tornava de l'abeurador i que m'ha semblat ufanós.

-Sí, sí, tot reïx!- digué la grossa masovera.

Hom veia que tenia ganes d'abraçar Kobus; i la petita Súzel semblava igualment feliç.

Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l'arada enganxada. Tiraren en l'aire el barret, tot cridant:

-Bon dia, senyor Kobus!

-Bon dia, Johann! Bon dia Kasper!- digué tot joiós.

S'havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta d'una obra de llates, per on s'enfilaven fins al peu de la teulada mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou feines treien el cap.

A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra. Més lluny, sota la teulada del cobert, que avançava fent ràfec fins a dotze peus de terra, hi estaven amuntegats en desorde els rasclets, les arades, els coltells d'herba, les serres i les escales. Hom veia també, contra la porta de la sitja, una gran nansa ; i al damunt, entre les bigues del cobert, penjaven gabelles de palla on niarades de pardals havien parat casa. El gos Mopsel, canet de pastor de pèl gris acer, gros mostatxo i cua arrossegadissa, vingué a fregar-se contra la cama de Fritz, que li passà la mà pel cap.