Part 2

Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les partides de bitlles a la _Canastrella Florida_, fora d'Huneberg; les partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada, retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans, lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer refrescar el vi a les galledes... Després, el retorn dels caçadors, de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!... Ara va bé!

Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la butxaca i una panera al braç.

A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall, celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau havia fet portar per primera vegada _Markobrunner_ el 1715, i que després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant l'assenyada previsió dels altres Kobus.

L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro, afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot contemplant-les, deia:

-Aquest _gleiszeller_ és de vuit anys: jo mateix l'he comprat al pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo. D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats. I aquell _steinberg_ és d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's aquí mon _forstheimer_ de l'any passat, que vaig colar amb clara d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.

Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores; i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant, amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i, a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós, exclamant:

-Ah, ah! Ja hi som!

I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.

Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al carrer del Recó Cremat.

Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran, perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades, en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840. La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i pintoresca.

Kobus entrà.

Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges. L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau, els altres amb càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant exclamà:

-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succeït en aquest pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges, só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia: sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins, si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior: envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.

-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins, estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que hi som.

Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.

-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim, Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a més, tres botelles de _rudesheim_, que plaïa tant a mon pare!... Posem-ne quatre en recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga; alguna cosa que ens faci cantar... Espereu, espereu: deixeu-m'ho mirar de la vora.

Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí: «Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels Caputxins» (sense data).

-Ah, ah! _Johannisberg dels Caputxins!_- digué redreçant-se i fent petar la llengua.

Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el cove.

-Sé de què va!- féu.

I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg, els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us fonia a la boca.

Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove, es digué:

-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí, rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.

Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates, tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar el cadenat a les portes.

En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.

Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina flamejant, exclamà:

-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar...

-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no plaïen les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de vint anys ençà?

-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.

-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.

Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.

-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah! Hi riurem de grat.

En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de braços, una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans cuadres coberts de percala blanca.

Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per airejar.

Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé, allí dins, de pares a fills.

Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen, d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca de _cua de rata_.

Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada, és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament de la vida.

Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia, hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles que sigui possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.

Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al matrimoni.

Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.

Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles, els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg de cent cinquanta anys ençà.

Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena, les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després els coberts usuals d'argent, dins una cistella.

Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor. Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del topazi.

Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra per judicar-ne la simetria.

Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles s'arrufaven:

-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s'esperi... Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a començar; al mig el del _rudesheim_, i tot seguit el del _johannisberg dels Caputxins_. Cada cosa ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de... ah! el vi! com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah! Quina festa de primavera!... I a fora fa un sol esplèndid! Ah! Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!

Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu ja ve altra vegada!... Tum! tum!

La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.

Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els invitats no podien trigar a comparèixer.

IV.

Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja me'n direu el què?

Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!

I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix, d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire de recolliment els altres us esguarden!

Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?

Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i ens adormim en pau en el si d'Abraham.

I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor, que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins; quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat, aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el veritable Paradís, és damunt la terra.

-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de Fritz Kobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.

Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i sergent de la _landwehr_ el 1814), amb sa gran levita blava, sa perruca lligada fent _cua de rata_, sos braços llargs, ses cames llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a la campanya de França, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis, badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: «si et bellugues són capaços de plantar-te la forca a l'esquena!»

Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la caça. De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas.

Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la contemplació interior. S'havia tirat els gran cabells cendrosos enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del cel, al cim de les grans finestres.

Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l'aspecte d'una màscara còmica.

-Apa! bevem- digué -una altra vegada! La botella encara és mig plena.

I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. Es en aquell moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els crits d'entusiasme que l'acolliren:

-Ei, David!... En David és aquí!... Ja era hora! Ja ha arribat!

El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides, comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i somrigué dins la seva barbeta.

-Eh!... David! Ja era hora!- exclamà Kobus, tot joiós. -Si arribes a trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t'esperem fa mitja hora.

-En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia- féu el vell rabí, amb to burleta.

-Hauria estat bonic!- digué Kobus tot fent-li lloc. -Vaja, pren una cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el nostre pastel!

-Sí!- exclamà Frederic; -però és cosa declarada impura, i no hi ha manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les salsitxes per a nosaltres.

-I les indigestions també- digué David rient sense fressa. -¡Quantes vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m'ha repetit la mateixa cosa! Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la perruca de _cua de rata_ i les calces de vellut amb dos llaços. Tot això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment; i ara l'un, ara l'altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera, per amor de la cansalada.

-Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de les indigestions!- exclamà Kobus. -¡Com si no fos la Llei de Moisès, qui li privés la cosa!

-Calla- interrompé David amb veu de nas -això ho dic per als que no compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou bona, per a un sergent de _landwehr_ que es deixa treure les botes en una bassa d'Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els cops de forca.

Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, i Frederic, aixecant el dit, va fer:

-David, jo me'n revenjaré d'aquest.

Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb els altres.

La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera i licors.

El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa d'Ulm, i Fritz anà a l'armari a cercar-hi una caixa de cigars.

Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:

-Ah! bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! quin gran dinar que teniu! Tota la vila en parla.

-Xsst!- féu la vella criada.

I la porta es tancà de bell nou.

Tots les orelles de la sala s'havien redreçat, i el gros recaptador Hâan digué:

-Ai! quina veu tan bonica! Heu sentit? Eh, eh, eh! Aquest trapella de Kobus! Heu vist?

-Katel... Katel!- exclamà Kobus girant-se tot admirat.

La porta de la cuina tornà a obrir-se.

-S'ha oblidat alguna cosa, senyor?- féu Katel.

-No. Però qui hi ha a fora?

-Es la petita Súzel, sabeu? la filla de Christel, el vostre masover de Meisenthal! Porta ous i mantega fresca.

-Ah! és la petita Súzel. Vaja, vaja!... Bé, doncs, que entri: fa més de cinc mesos que no l'he vista.

Katel es girà:

-Súzel, el senyor demana que entris.

-Ah! Déu meu, senyoreta Katel! Jo que no vaig mudada!

-Súzel!- cridà Kobus. -Vina tot seguit!

Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca com una poncella d'englantina, d'ulls blaus, de nasset tot dret i de badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota la testa, tota vergonyosa.

Tots els amics l'esguardaven amb un aire d'admiració, i Kobus semblà com a sorprès de veure-la.

-Que gran que t'has fet, Súzel!- digué. -Però acosta't; no tinguis por: no et volem pas menjar.

-Ah! prou que ho sé- féu la petita; -però és que no vaig mudada, senyor Kobus.

-Mudada!- exlamà Hâan. -Com si les noies boniques no anessin prou mudades cada dia!

Aleshores, Fritz, girant-se, digué, movent el cap i alçant les espatlles:

-Hâan! Hâan! És un infant, un veritable infant! Vejam, Súzel: vina a pendre el cafè amb nosaltres. Katel, porta una tassa per a la petita.

-Oh! senyor Kobus! En la vida no gosaria!

-Bah, bah! Katel, eixoriveix-te!