Part 15

Katel, de la cuina estant, havia sentit alguna cosa i, veient-los passar, no digué res, estranyant-se i alegrant-se d'aquells rars esdeveniments. Travessaren la vila, perduts en llurs reflexions, sense adonar-se que la gent els mirava amb sorpresa. Un cop van ésser a fora, l'aire ras va retornar a Fritz, i ell, tot davallant el senderó del Postthal, es posà a contar les coses que havien passat de tres mesos a aquella part; la manera com havia destriat la seva amor per Súzel; com havia volgut distreure-se'n; com havia emprès un viatge amb Hâan, mentre aquella dèria però, el seguia per tot, i no podia beure un vas de vi sense caure en repapieig amorós; i, finalment com s'havia abandonat a la gràcia de Déu.

David, amb el cap decantat, seguint el seu trot, reia dins la seva barbeta grisa, i de tant en tant feia l'ullet:

-Eh, eh, eh! ja t'ho deia, Kobus, ja t'ho deia, no hi ha manera de fer resistència! Deies, doncs, que fèieu música i tu cantaves: _Roseta, cos lleuger_... I després?

Fritz continuava la seva història.

-Es ben bé això... és ben bé això- reprenia el vell David, -eh, eh, eh! la cosa t'empaitava, tenia més força que tu. Sí, sí... m'ho imagino tot com si m'hi trobés. De manera, doncs, que a la cerveseria del Gran Cérvol desafiaves la gent i celebraves l'amor... Tira, tira endavant; em plau, de sentir-te parlar d'això.

I Fritz, tot gaudiós de parlar d'aquestes coses, continuava la seva història. No s'interrompia, de tant en tant sinó per exclamar:

-Creus de bo de bo que m'estima, David?

-Sí... sí... t'estima- feia el vell rabí, amb els ulls arrugats.

-N'estàs ben segur?

-Eh, eh, eh! no cal dir-ho... De manera que a Bischem, heu tingut la felicitat de ballar el _treieleins_ plegats? Quina joia en devies tenir, Kobus!

-Oh!- exclamava Fritz.

I tot l'entusiasme del _treieleins_ li tornava a pujar al cap. Mai el vell Sichel no havia estat més content; hauria escoltat com Fritz contava la mateixa cosa per espai d'un segle, sense afadigar-se'n, i, de vegades, omplia les pauses amb alguna reflexió treta de la Bíblia, com: «T'he despertat sota la palmera, allà on ta mare et va infantar, allà on va infantar-te la que t'ha donat a llum». O bé: «Amb abundor d'aigua no podria apagar aquesta amor, i els rius mateixos no podrien ofegar-la». O bé: «M'has pres el cor amb un de tos ulls; m'has pres el cor amb un dels grans de ton collar».

Fritz trobava aquestes reflexions molt belles. Per tercera vegada tornava a entrar en nous detalls, quan el vell rabí, aturant-se a la recolzada del bosc, vora la roca de les Tórtores, a deu minuts de la masia, li digué:

-Veu's aquí el Meisenthal. Ja em contaràs la resta més tard. Ara davallaré i tu m'esperaràs aquí.

-Com! caldrà que resti?- demanà Kobus.

-Sí, és un afer delicat. Sens dubte em veuré obligat a negociar amb aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l'anabaptista. Val més que tu no hi siguis. Estiga't aquí, i jo davallaré tot sol. Si les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el mocador, i ja sabràs que vol dir.

Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer que aquestes raons eren bones. S'aturà, doncs, al marge del bosc, i David davallà, amb un trot menut com el d'una llebre vella per les brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres, endavant seu.

Devia ésser aleshores la una; el sol, en tota la seva força, escalfava el Meisenthal, i brillava sobre el riu, fins a pèrdua d'obir. Ni un alè movia l'aire ni un grill aixecava el seu cant monòton, els ocells dormien amb el cap sota l'ala, i, només de tant en tant, els bous de Christel, ajaguts a l'ombra de la façana, amb els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial per la vall silenciosa.

Podeu imaginar-vos les reflexions de Fritz, després de la partida del vell rabí. El seguí amb els ulls, fins a la vora de la masia. Mes enllà de les brugueres, David prengué el tirany sorrenc que tomba, ombrejat per les palmeres, al peu de la costa. Kobus no li veia sinó el capell que avançava darrera el talús; després el va veure al llarg de les estables, i al mateix instant els lladrucs de Mopsel ressonaren al lluny, com els lladruguets d'una joguina de Nuremberg. David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí desaparegué a la cantonada de la masia.

Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig d'aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més. Els minuts anaven seguint-se feia un quart d'hora, quan hi hagué com un llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s'estremí; però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb entre l'esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de peles a la part de fora. S'oïren alguns crits de gallines i d'ànecs, i el temps semblà dilatar-se de bell nou.

Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel que refusaven... el vell rabí suplicant... que sé jo? Aquests pensaments s'empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el cap.

Finalment, David reaparegué a l'extrem de l'establa; no bellugava res, i Fritz, tot mirant-lo, sentí com tremolaven sos genolls. El vell rabí, al cap d'un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot seguit Kobus s'engegà: les cames li galopaven soles, era una veritable daina. En menys de cinc minuts va ser prop de la masia; David, amb les galtes solcades per arrugues innombrables i els ulls espetegants, el rebé amb un somriure:

-Eh! eh! eh!- va fer, tot baixet, -la cosa marxa... la cosa marxa... T'accepten... però espera... escolta!

Fritz ja no l'escoltava; corria envers la porta, i David el seguia, tot content de la seva ardor. Cinc o sis treballadors de brusa, amb el capell de palla posat, estaven per tornar a la tasca. Els uns duien altra vegada els bous sota el jou guarnit de fulles. Els altres, amb la forca o el rastell a l'espatlla, miraven:

-Bon dia, senyor Kobus!

Però ell passà sense sentir-los, i entrà en el corredor com a astorat, i després a la sala gran, seguit del vell David, que es fregava les mans i reia dins la seva barbeta.

Acabaven de dinar; les grans escudelles de fang roig, les forquilles d'estany, i les gerres de gres eren encara damunt la taula. Christel, assegut a l'extrem, amb el capell damunt el bescoll, mirava esverat; Orchel, amb sa carassa vermella, estava dreta, bocabadada, sota la porta de la cuina; i la petita Súzel, asseguda dins la vella cadira de braços, de cuiro, entre el gran fornell de fosa i el vell rellotge, que seguia son etern compàs, Súzel, amb mànegues de camisa, i cotilleta de tela blava, era allí, amb la dolça cara amagada dins son davantal, sobre els genolls. No es veia sinó son coll bonic, colrat pel sol, i sos braços doblegats.

Fritz, davant aquell espectacle, volgué parlar; però no pogué dir cap paraula i fou Christel qui va començar:

-Senyor Kobus!- exclamà amb un accent d'estupefacció pregona: -és possible això que acaba de dir-nos el rabí David? Estimeu Súzel i ens la demaneu? Cal que ens ho digueu vós mateix; si no fos així no arribaríem a creure-ho mai.

-Christel- respongué aleshores Fritz amb una mena d'eloqüència: -si no em deu la mà de Súzel, o si Súzel no m'estima, ja no podré viure; mai no he estimat sinó Súzel, i no en vull estimar d'altra. Si Súzel m'estima i vós me la deu, seré l'home més feliç del món, i faré tot el que pugui per fer-la feliç.

Christel i Orchel es miraren com a confosos, i Súzel es posà a sanglotar; hom no podia dubtar de la seva felicitat, però ella plorava com una Magdalena.

-Christel- continuà Fritz: -teniu a la mà la meva vida...

-Però, senyor Kobus,- exclamà el vell anabaptista amb veu forta i els braços estesos, -és amb tota felicitat que us dem la nostra filla. Quina honor més gran podia esdevenir-nos en aquest món, que tenir per gendre un home com vós? Però, us ho prego, senyor Kobus, reflexioneu... reflexioneu bé el que som nosaltres i el que sóu vós... Reflexioneu que sóu d'un altre estament que no és el nostre; que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou d'una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna sinó, a més, per l'estima que els vostres passats i vós mateix heu merescut. Reflexioneu tot això... que no us n'hagueu de penedir més tard... i que nosaltres tampoc no tinguem el sentiment de pensar que sóu desgraciat per culpa nostra. Vós sabeu més que nosaltres, senyor Kobus; nosaltres som pobra gent sense instrucció; reflexioneu doncs per tots plegats!

-Veu's aquí un home honrat!- pensà el vell rabí.

I Fritz digué amb enterniment:

-Si Súzel m'estima, tot anirà bé! Si per desgràcia no m'estima, la fortuna, la categoria, la consideració del món ja no són res per a mi! He reflexionat, i no demano sinó l'amor de Súzel.

-Doncs bé!- exclamà Christel: -que la voluntat del Senyor es compleixi. Súzel, ja l'has sentit; respon, tu. Pel que fa a nosaltres, ¿què més podem desitjar que la teva felicitat? Súzel, estimes el senyor Kobus?

Però Súzel no responia, sinó que sanglotava amb més força.

Però a la fi, Fritz va exclamar amb veu tremolosa:

-Súzel, no m'estimes, que refuses de respondre?

De cop i volta, aixecant-se, com una desesperada, ella anà a tirar-se als seus braços, tot exclamant:

-Oh! sí, us estimo!

I plorà, mentre que Fritz l'estrenyia sobre el cor: grosses llàgrimes lliscaven per les seves galtes.

Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l'escombra a la mà, mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls badats, decantant-se per a veure i per a sentir.

Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent:

-Està bé... està bé... Estimeu-vos, estimeu-vos!

I, sens dubte, anava a afegir-hi alguna sentència, quan de sobte Fritz, llançant un crit de triomf, passà la mà al voltant del cos de Súzel, i es posà a valsar amb ella, tot cridant: -Up! upla, Súzel! Up! up! up! up! upla!

Aleshores, tota aquella gent que plorava es posaren a riure, i la petita Súzel, somrient entremig de les seves llàgrimes, amagà la cara bonica en el si de Kobus.

La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d'aquelles magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la primavera.

Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s'havien arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d'una finestra, mirant i rient de tot cor. Darrera d'elles, totes les altres es decantaven, amb l'orella parada.

Orchel, que acabava de sortir eixugant-se les galtes amb el davantal, tornà portant una botella i vasos:

-Vet aquí la botella de vi que ens vau fer portar per Súzel, fa tres mesos- digué a Fritz: -la guardava pel sant de Christel, però bé podem beure-la avui.

Hom sentí al mateix instant com el fuet petava a fora, i Zaferi, el mosso de la masia, cridava: -En camí.

Les finestres es desguarniren, i mentre l'anabaptista omplia els vasos, el vell rabí, tot joiós, va dir-li:

-Bé! Christel, quan seran les noces?

Aquestes paraules desvetllaren l'esment de Súzel i Fritz.

-Què en penses tu, eh, Orchel?- demanà el masover a la seva dona.

-Quan el senyor Kobus voldrà- respongué la feixuga muller, tot asseient-se. -A la vostra salut, fills meus!- digué Christel. -Jo, penso que tantost el fenc sigui entrat...

Fritz mirà al vell rabí, qui va fer:

-Escolteu, Christel, el fenc és una bona cosa, però la felicitat encara val més. Jo represento el pare de Kobus; n'havia estat el millor amic. Doncs bé! jo us dic que hem de senyalar-ho per d'aquí a vuit dies, amb el temps just per les proclames. Per què hem de voler que es migrin aquestes bones criatures? a què treu cap d'esperar més? No és això el que penses, Kobus?

-El que vulgui Súzel, jo voldré,- digué, tot mirant-la.

Ella, baixant els ulls, decantà el cap contra l'espatlla de Fritz, sense respondre.

-Doncs fem-ho així- digué Christel.

-Sí- respongué David, -és el millor determini, i demà vindreu a Huneburg a fer el contracte.

Aleshores begueren, i el vell rabi, somrient, afegí:

-He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer que els altres, i n'estic orgullós. He vingut a casa vostra, Christel, com el servidor d'Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això ha vingut de l'Eternal.

-Beneïm la voluntat de l'Eternal,- respongueren Christel i Orchel amb una sola veu.

I d'aquell instant, es va tenir per cosa convinguda que el contracte seria fet l'endemà a Huneburg, i que el matrimoni tindria lloc vuit dies després.

XVIII

Doncs bé, la fressa d'aquests esdeveniments s'escampà el mateix vespre per Huneburg, i tota la vila en fou assabentada; tothom es deia: -Com pot ser que el senyor Kobus, aquest home ric, aquest home assenyalat, es casi amb una noia senzilla del camp, la noia del seu mateix masover, ell que per espai de quinze anys ha refusat tants de bells partits? La gent s'aturava al mig dels carrers per a contar-se aquesta estranya nova; se'n parlava al llindar de les cases, a les cambres i fins al fons de les eixides; l'astorament no acabava mai.

Aixi és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz s'assabentaren d'aquestes coses meravelloses; i a l'endemà, reunits a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot dient: -Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició inferior a la vostra. Que d'això en vénen enuigs i gelosies de tota mena. Que el millor és no casar-se de cap manera. Que no es veu un sol marit damunt la terra tan content, tant rioler, de tan bella salut com els concos.

-Sí- exclamava Schoultz, indignat que Kobus no li hagués fet saber: -ara ja no veurem més el gros Fritz; viurà dins la seva closca i farà per manera de ficar les banyes cap endins. Veu's aquí com l'edat atueix els homes; quan han esdevingut febles, una senzilla noieta dels camps els domestica i els mena amb una cinteta rosa. No hi ha sinó els vells militars que es mantinguin testos. Així és com veurem el bon Kobus, i podem dir-li, ben bé: -Adéu, descansa en pau!- com quan enterrem el dimarts gras.

Hâan mirava sota la taula, tot somniós, i buidava les cendres de la grossa pipa entre sos genolls. Però com que la gent, de tant parlar, havia acabat per pendre alè, digué a son torn:

-El casament és la fi de l'alegria: per la meva part, m'estimaria més de ficar el cap dins un feix d'espines, que no pas de posar-me aquesta corda al coll. A desgrat d'això, ja que nostre amic Kobus s'ha convertit, tothom ha de confessar que la seva petita Súzel era digna de fer aquest miracle; per la gentilesa, la vivor, i el seny, no conec sinó una sola persona que se li pugui comparar, i àdhuc que li sigui superior, perquè té més dignitat en el tarannà: és la filla del burgmestre de Bischem, una dona superba, amb la qual vaig dansar el _treieleins_.

Aleshores Schoultz exclamà: -Que ni Súzel ni la filla del burgmestre eren dignes de desfermar els cordons de les sabates de la doneta saura que ell havia triat,- i la discussió, animant-se cada vegada més, continuà per aquest estil fins a mitja nit, moment en el qual el vigilant hagué d'avisar a aquells senyors que la conferència restava provisionalment closa.

El mateix dia, va fer-se el contracte de casament a casa de Fritz. Quan el notari Müntz acabava d'inscriure els béns de Kobus, i Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de la jovenesa i l'amor, el vell David, decantant-se darrera el notari, li digué:

-Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l'hectàrea de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu això, Müntz.

Fritz va redreçar-se tot sorprès, perquè aquesta hectàrea li pertanyia, però el vell rabí, aixecant el dit, li digué somrient:

-Recorda't, Kobus, recorda't de la nostra discussió sobre el matrimoni, a la darreria del dinar, fa tres mesos, en aquesta cambra!

Aleshores Fritz va recordar-se de llur juguesca.

-És veritat- digué enrojolant-se -aquesta hectàrea de vinya és de David, me l'ha guanyada; però ja que la dóna a Súzel, l'accepto per ella. Afegiu, només, que ell se'n reserva el gaudi; vull que pugui beure'n el vi fins l'edat avançada de son avi Matusalem; és cosa indispensable a la meva felicitat. I poseu també, Müntz, que Súzel porta com a dot la masia de Meisenthal, que li dono en senyal d'amor; Christel i Orchel la conrearan per a llurs fills; això els donarà més plaer.

És així com va ser escrit el contracte de matrimoni.

I, quant a la resta, quant a l'arribada de Iòsef Almani, de Bockel i d'Andrés, venint de quinze llegües lluny, per a fer música a les noces de llur amic Kobus; quant al festí, ordenat per la vella Katel segons totes les regles de l'art, amb el concurs de la cuinera del Bou Roig, quant a la gràcia ingènua de Súzel, a la joia de Fritz, a la dignitat de Hâan i de Schoultz, sos minyons d'honor, a la bella al·locució del senyor pastor Diemer, al gran ball que el vell rabí David obrí ell mateix amb Súzel en mig dels aplaudiments universals; quant a l'entusiasme de Iòsef, tocant el violí d'una manera tan extraordinària que la meitat d'Huneburg romangué a la plaça de les Acàcies per a sentir-lo, fins a les dues del matí, quant a tot això, fóra una història tan llarga com la primera.

Que us basti, doncs, de saber que cap als quinze dies del seu casament, Fritz reuní tots sos amics a dinar, a la mateixa sala on Súzel havia comparegut a seure en mig d'ells, tres mesos abans, i que declarà altament que el vell rabí havia tingut raó quan deia: «que fora de l'amor tot era vanitat, que no existeix cap cosa que s'hi pugui comparar i que el casament amb la dona que un hom estima és el paradís damunt la terra».

I David Sichel, aleshores, tot commós, pronuncià aquesta bella sentència, que havia llegit en un llibre hebraic, i que trobava sublim, baldament no fos del vell Testament:

-Mos benamats, amem-nos els uns als altres. Qualsevol que ami els altres, coneix Déu. El que no els ama, no coneix Déu, perquè Déu és amor!

FI