# L'amic Fritz ## Part 14 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-amic-fritz-17819/index.md Christel, assegut d'avant la finestra, amb el gran capell damunt el bescoll, la cara radiant, el colze damunt la taula i el fuet en sos genolls, mirava el sol magnífic del defora; i, tot pensant amb les seves collites, deia: -Sí... sí... és un bon vi! No parava esment en Kobus i Súzel, que es somreien l'un a l'altre com dos infants, sense dir res, feliços de veure's. Però Iòsef els contemplava amb posat somniós. Schoultz omplí de bell nou els vasos, tot exclamant: -Digueu el que vulgueu, aquests francesos tenen bones coses en llur contrada! Quina llàstima que llur Xampanya, llur Borgonya i llur Bordeus no siguin a la ribera dreta del Rin! -Schoultz- digué Hâan greument, -no saps el que demanes; pensa que si aquests països fossin a la nostra terra, ens els vindrien a pendre. Hi hauria un extermini ben pitjor que aquell de llur Llibertat i llur Igualtat: seria la fi del món! Perquè el vi és una cosa de bo de bo; i aquests francesos, que parlen a tothora de grans principis, d'idees sublims, de sentiments nobles, estan per les coses de bo de bo. Mentre els anglesos volen protegir sens treva la nissaga humana, i no tenen posat d'inquietar-se de llur sucre, de llur pebre, de llur cotó, els francesos sempre han de rectificar una ratlla; tan aviat es decanta massa a la dreta com massa a l'esquerra: d'això en diuen llurs límits naturals. Pel que fa als pasturatges grassos, als vinyars, a les prades i als boscos que es troben entre aquestes ratlles, això no és cosa que els encaparri: ells no fan sinó refermar-se en llurs idees de justícia i de geometria. Déu ens alliberi de tenir un tros de la Xampanya dins la Saxònia o dins el Meclemburg; llurs límits naturals aviat passarien per aquella banda! Val més que els comprem algunes botelles de bon vi, i conservem el nostre equilibri. A la vella Alemanya li plau la tranquilitat; ella, doncs, ha inventat l'equilibri. En nom de Déu, Schoultz, no fem vots temeraris! Així s'expressà Hâan amb eloqüència, i Schoultz, buidant el vas de borsada, li respongué: -Parles com una criatura pacífica i jo com un guerrer: cada u segons el seu gust i la seva professíó. I arrufà les celles, tot descapellant una segona botella de vi. Christel, Iòsef, Fritz i Súzel no en feien cap cabal d'aquests parlaments. -Quin temps tan magnífic!- exclamava Christel com si es parlés a si mateix; -aviat farà un mes que no hem tingut pluja, i cada vespre hi ha qui-sap-la rosada; és una veritable benedicció del cel. Iòsef omplia els vasos. -D'ençà de l'any 22- reprenia el vell masover, -no em recordo d'haver vist un temps tan bo per l'entrada del fenc. I aquest any el vi també ha estat molt bo, era un vi tendre; hi ha hagut galant collita i galants veremes. -T'has ben divertit, Súzel?- demanava Fritz. -Oh! sí, senyor Kobus- feia la petita, -mai no m'havia divertit tant com avui... Me'n recordaré una pila, pila de temps. I mirava a Fritz, que tenia els ulls enterbolits. -Vaja, un altre vas- deia ell. I en omplir-li, li tocava la mà, cosa que el feia estremir de cap a peus. -Et plau el _treieleins_, Súzel? -És la dansa més bella, senyor Kobus; com voleu que no em plagui! I després, amb una tan bella música!... Ah! que bonica era aquella música! -Ja la sents, Iòsef- murmurava Fritz. -Sí, sí- responia l'hongarès, tot baixet, -la sento, Kobus, i em fa plaer... estic content! Mirava Fritz fins a la fondària de l'ànima, i Kobus es sentia tan feliç que no sabia què dir. Mentrestant, les tres botelles eren buides; Fritz, girant-se a l'hostaler, va dir: -Loerich, dues més! Però aleshores Christel, deixondint-se, va exclamar: -Senyor Kobus, senyor Kobus, què us heu pensat? Seria capaç de bolcar! no... no... són dos quarts de sis, és hora de posar-se en camí. -Ja que ho voleu, Christel, ho deixarem per una altra vegada. Que no us plau, doncs, aquest vi? -Al contrari, senyor Kobus, em plau d'allò més, però té una dolcesa plena de força. Podria equivocar-me de camí, eh! eh! eh! Vejam, Súzel, eixim! Súzel s'aixecà tota commosa, i Fritz, agafant-la pel braç, li va ficar les postres a les butxaques del davantal: els macarronets, les ametlles, tot plegat. -Oh! senyor Kobus- feia ella amb sa veueta dolça: -ja n'hi ha prou. -Rosega'm això- li deia ell; -tens les dents boniques, Súzel, i és per rosegar coses bones d'aquestes, que les ha fet Nostre Senyor; oh, i una altra vegada beurem vinet blanc d'aquest, ja que et plau. -Oh! Déu meu... on voleu que en begui? Un vi tan car!- feia ella. -Bé està... bé està... ja sé el que em dic- murmurava ell; -ja veuràs com en beurem! I Christel, una mica embriagat, els mirava, tot dient-se: -Aquest bon seyor Kobus, quin bon home que és! Ah! el Senyor sap el que es fa, escampant les seves benediccions sobre la gent així: és com la rosada del cel, cadascú en rep la seva part. Finalment, tothom va sortir; Fritz anava al davant, amb el braç de Súzel sota el seu, tot dient: -Bé cal que acompanyi la meva balladora. A baix, vora el carruatge, va agafar Súzel per sota els braços, exclamant: -Up, Súzel!- i la va posar com una ploma damunt la palla, esponjant-la-hi al voltant. -Fica-hi bé els peuets- deia; -les vesprades són fresques. Després, sense esperar resposta, va anar de dret cap a Christel i li va estrènyer la mà vigorosament: -Bon viatge, Christel- digué, -bon viatge! -Divertiu-vos força, senyor- respongué el vell masover, asseient-se vora el timó. Súzel s'havia tornat pàl·lida; Fritz va pendre-li la mà i, alçant el dit, digué: -En beurem una altra vegada, del bon vinet blanc!- I això la féu somriure. Christel ventà xurriacada i els cavalls partiren al galop. Hâan i Schoultz havien tornat a entrar a l'hostal. Fritz i Iòsef, drets en el llindar, miraven el carruatge; Fritz, sobretot, no en desclavava els ulls; ja estava per desaparèixer al tombat del carrer Major, quan Súzel girà vivament el cap. Aleshores Kobus, voltant Iòsef amb els seus braços, es posà a abraçar-lo amb les llàgrimes als ulls. -Sí... sí- feia l'hongarès amb una veu dolça i profunda: -és bona cosa d'abraçar un vell amic! Però amb la que estimeu i que us estima... ah! Fritz... és, tanmateix, un altre encís! Kobus comprengué que Iòsef ho havia endevinat tot! hauria volgut deixar córrer les llàgrimes; però, de cop i volta, va posar-se a saltar, tot cridant: -Vaja, company, anem, cal riure... cal divertir-se... Cap a la Madame-Hütte! Ah! quin bell dia! ah! quin bell sol! Zimmer, el postilló, estava dret sota la portalada amb la cara vermellenca; Kobus va donar-li dos florins. -Aneu a beure una bella glopada, Zimmer- li digué, -crieu-vos bona sang! ens n'anirem havent sopat, cap a les nou. -Està bé, senyor Kobus, el carruatge estarà a punt. Anirem com un llampec. Després, veint-los com s'allunyaven de bracet, el vell postilló somrigué d'un aire benhumorat i entrà a la taverna de l'Os Negre, del davant. XVII L'endemà al matí, Fritz es llevà en una sortosa disposició d'esperit; havia somiat tota la nit en Súzel i es proposava d'anar a pasar sis setmanes al Meisenthal, per a veure-la amb tot lleure. -Que Hâan, Schoultz i el vell David riguin tan com voldran- pensava; -jo me'n vaig tranquilament cap allà baix; cal que vegi la petita, i si les coses han de tirar endavant, què hi farem! serà com Déu vulgui: el que hagi de passar, passarà!- Tot desdejunant-se, es representava a l'avançada el tirany del Postthal, la roca de les Tórtores, la costa de les Ginesteres, el mas; després l'astorament de Christel, la joia de Súzel; i tot això l'alegrava. Hauria volgut cantar com Salomó: -Aquí ets, ma bella amiga, ma perfecta; tos ulls són com els de les colomes!- Finalment es posà son feltre i prengué el bastó, tot armat. Però quan eixia a avisar Katel que no l'esperés el vespre ni l'endemà, ¿què va veure? Orchel, a baix de l'escala; pujava lentament, amb l'esquena corbada i el cosset de tela blava damunt el braç, com passa a la gent que han caminat de pressa per allà on feia calor. Ja us podeu pensar la seva sorpresa, en el moment mateix que eixia cap al mas. -Com! ¿sóu vós, Orchel?- exclamà; -¿què us porta, tan de matí? Katel avançava a l'ensems al llindar de la cuina, i deia: -Ah! bon dia, Orchel. Senyor, que de pressa heu caminat! Esteu tota amarada. -És veritat, Katel- respongué la bona dona reprenent alè: -he enllestit. I girant-se cap a Fritz: -Arribo per l'afer que Christel va dir-vos ahir a la festa de Bischem, senyor Kobus. He eixit d'hora. És un gran afer; Christel no vol decidir res sense vós. -Però- digué Fritz, -jo no sé de què es tracta. Christel només m'ha dit que hi havia un afer de família que l'obligava a tornar al Meisenthal, i, naturalment, no li he demanat res més. -És per això que vinc, senyor Kobus. -Doncs bé, entreu, asseieu-vos, Orchel- digué ell, tornant a obrir la porta -tot seguit us desdejunareu- -Oh! us ho regracio, senyor Kobus, m'he desdejunat abans d'anar-me'n. Orchel entrà, doncs, a la cambra i s'assegué a l'extrem de la taula, posant-se la grossa còfia rodona que li penjava pel colze; va ficar-se, amb esment, els cabells per dessota, i després endegà el seu cos damunt els genolls. Fritz la mirava tot intrigat; va acabar per asseure's enfront d'ella, tot dient: -Van arribar bé ahir al vespre, Christel i Súzel? -Molt bé, senyor Kobus, molt bé; a les vuit eren a casa. Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa a sa veïna: -Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem, un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly; és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d'Anna Cristina-Carolina Rupert, l'àvia de Christel, de part de les dones. De manera que som cosins. -Està molt bé- va fer Kobus, tot demanant-se on els portaria tot allò. -Sí- va dir ella, -Hans-Christian és el nostre cosí; Christel m'ha contat que l'havíeu vist ahir a Bischem. És un home de bé. Té bones terres pel costat de Bieverkirch, i un minyó que es diu Jacob, un brau minyó, senyor Kobus, assenyat, ple d'esment, i que ara s'acosta als vint-i-sis anys: mai ningú n'ha sentit dir cap mala cosa. Fritz s'havia posat tot greu: -On diables vol anar a raure amb el seu Jacob?- va dir-se molt inquiet. -Súzel- reprengué la masovera, -aviat farà els divuit anys; va ser per l'octubre, després de les veremes, que va venir al món; vol dir que tindrà divuit anys d'aquí cinc mesos: és una bona edat per a casar-se. Les galtes de Fritz s'estremiren, un calfred passà per sos cabells, i no sé quina angoixa inexpressable va estrènyer-li el cor. Però la grossa masovera, tranquila i pacífica de natural, no va veure'n res, i continuà tranquilament: -Jo també em vaig casar a divuit anys, senyor Kobus; i això no m'ha llevat de tenir bona salut, gràcies a Déu! »Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre bouet. Ha passat la diada de Sant Joan a casa nostra; s'ha ben mirat Súzel, ha vist que no tenia tares, que no era ni geperuda, ni coixa, ni esguerrada de cap manera; que entenia en tota mena de feines i que li agradava el treball. »Aleshores va dir a Christel que vingués a la festa de Bischem, i Christel ahir va veure el minyó; es diu Jacob, és alt i ben plantat, feiner; no podem desitjar cosa millor per a Súzel. Pelsly, doncs, va demanar ahir Súzel per al seu fill. Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves joies, les seves esperances, els somnis d'amor, tot s'allunyava; li rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada n'escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb el seu pobre llumic. Orchel, que no es temia de res, va estirar el cap del mocador que duia a la butxaca, i baixant el cap, es va mocar; després afegí: -D'això n'hem parlat tota la nit, Christel i jo; és un bell casament per a Súzel, i Christel ha dit: «Tot això està bé; però el senyor Kobus és tan bella persona, i ens estima tant, i ens ha fet serveis tan grans, que seríem veritables ingrats si cloguéssim un afer com aquest sense consultar-li. No puc anar-hi jo mateix a Huneburg avui, perquè hem d'entrar cinc carretades de fenc; però tu eixiràs tot seguit després del desdejuni, i hauràs tornat abans de les onze, per amanir el dinar de la nostra gent». Això és el que m'ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a portar-vos-el. I si vós n'esteu content, vet aquí! farem el casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu refusar-nos aquesta honor. Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven a les oïdes de Fritz. Orchel, després d'haver acabat la seva història, estranyada de no rebre cap resposta li va demanar: -Què en penseu d'això, senyor Kobus? -De què?- va fer ell. -D'aquest casament. Ell, aleshores, va passar-se a pleret la mà pel front, on brillaven gotes de suor, i Orchel, sorpresa del seu esblaimament, li va dir: -Teniu alguna cosa, senyor Kobus? -No, no és res- va fer ell, tot aixecant-se. La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia el cor. Volia anar a pendre un vas d'aigua per a entonar-se; però l'estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia la mà per a agafar el gerro d'aigua, es desplomà i caigué en terra, tan llarg com era. Aleshores sí que Orchel es va posar a cridar: -Katel! Katel! el senyor es troba malament! Senyor, apiadeu-vos de nosaltres! Katel, imagineu-vos! quan va entrar tota esverada i va veure el pobre Fritz estès allí, pàl·lid com un difunt! Va aixecar les mans al cel, cridant: -Déu meu! Déu meu! pobre senyor! Cóm ha estat, Orchel? Mai no l'he vist així. -No ho sé, senyoreta Katel; estàvem parlant de Súzel, tranquilament... ha volgut aixecar-se per a agafar un vas d'aigua, i ha caigut! -Ah, Déu meu, Déu meu! mentre no sigui un cop de feridura! I les dues pobres dones, cridant, gemegant i desolant-se, l'alçaren, l'una per les espatlles, l'altra pels peus, i el depositaren sobre el llit. Veu's aquí, tanmateix, a quins extrems pot portar-nos l'amor! Un home tan raonable, un home que s'havia enginyat tan bé per a romandre tranquil tota la vida, un home que veia les coses de tan lluny, que s'havia proveït de vi tan bo, amb prudència, i que semblava no tenir cosa a témer, del cel ni de la terra... ¡i l'esperit d'un senzill infant, d'una noieta sense astúcia ni malícia, vet aquí a què l'havia reduit! Digueu encara, després d'això, que l'amor és la més dolça, la més agradable de les passions! Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a la fi dels segles; per això abans de posar-m'hi, prefereixo que en tregui cadascú les conclusions que més li plauran. Orchel i Katel es desolaren, doncs, i no sabien com manegar-s'hi. Però Katel, en les grans circumstàncies, mostrava la mena de dona que era. -Orchel- digué, tot desfent la corbata del seu senyor -davalleu tot seguit a la plaça de les Acàcies; veureu, a mà dreta de l'església, un carreró, i a mà esquerra del carreró, un rengle d'estaques verdes sobre una paret baixa. Allí viu el doctor Kipert; deu estar retallant les clavellines i els rosers, com cada dia. Li direu que el senyor Kobus està malalt i que l'esperem. -Molt bé- féu la grossa masovera, tot obrint la porta; eixí, i Katel, després d'haver llevat les sabates a Fritz, corregué a la cuina a escalfar aigua, perque per a tots els remeis és bo de tenir aigua calenta. Mentre ella s'ocupava a aquest esment, i el foc tornava a espetegar damunt l'atri, Orchel tornà. -Veu's-lo aquí, senyoreta Katel- digué ella tota desalenada. I gairebé immediatament el doctor, un homenet magre amb un gec de llana verda, de punt, i els pantalons de nankin estirats pels elàstics fins a la ratlla de l'esquena, amb els cinc o sis flocs de sos cabells grisos caient a manyocs damunt son front encès, comparegué al corredor, sense dir cap paraula, i entrà tot seguit a la cambra. Orchel i Katel el seguien. De primer mirà Fritz; en acabat li prengué el pols, amb els ulls clavats al peu del llit, com un vell gos de caça parat davant una guatlla, i al cap d'un minut digué: -No és res; el cor galopa, però el pols és igual... no hi ha perill... Li cal una poció calmant, i prou. Només aleshores la vella serventa es posà a sanglotar dins son davantal. Kipert, girant-se, demanà: -Doncs què ha passat, senyoreta Katel? -Res- digué la grossa masovera; -parlàvem tranquilament, quan ha caigut. El metge, mirant Kobus de bell nou, digué: -No té res... una emoció... Un encaparrament! Vaja, sobretot calma... no li feu nosa... es retornarà tot sol. Me'n vaig a fer preparar la poció jo mateix a casa de Harwich. Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al malalt, Fritz va obrir els ulls. -Sóc jo, senyor Kobus-, digué, tornant-hi; -teniu alguna cosa... un disgust... un sentiment... veritat? Fritz tornà a cloure els ulls, i Kipert veié dues llàgrimes en sos angles. -Vostre senyor passa disgustos- féu a Katel, tot baixet. Al mateix instant, Kobus murmurava: -El rabí!... el vell rabí! -Voleu veure el vell David? Kobus inclinà el cap. -Vaja, està bé! el perill ha passat- digué Kipert, tot somrient. Passen coses ben estranyes en aquest món.- I sense aturar-se més, va eixir. Katel, d'una de les finestres estant, ja cridava: -Ieri! Ieri! I el petit Ieri Koffel, el fill del teixidor, aixecava en el carrer son nas empastifat. -Corre a cercar el vell rabí Sichel, corre, digues-li que vingui tot seguit. El brivall es posava en camí, quan s'aturà cridant: -Aquí està! Katel, mirant el carrer, veié el rabí David, amb el capell sobre el bescoll, amb el llarg capot flotant sobre ses magres pantorrilles; venia amb la camisa badada, tenint la corbata a la mà i corrent tant de pressa com el poguessin dur ses velles cames. Ja sabien per tota la vila que el senyor Kobus tenia un atac. Figureu-vos l'emoció de David davant aquesta nova; no s'havia pres el temps de cordar-se la roba, i venia amb una desolació de no dir. -Ja que no és res- digué Orchel, -puc anar-me'n... Demà o passat demà tornaré per a saber la resposta del senyor Kobus. -Sí, podeu anar-vos-en- li respongué Katel, acompanyant-la. La masovera davallà, i es creuà al peu de l'escala amb el vell rabí que pujava. David, veient a Katel dins l'ombra del corredor, es posà a barbotejar tot baixet: -Què hi ha? què hi ha?... Està malalt... Ha caigut Kobus? Se sentien els batecs del seu cor. -Sí, entreu- digué la vella serventa, -us demana. Aleshores David entrà, tot esblaimat, sobre les puntes de les grosses sabates, allargant el coll i mirant de lluny, amb un posat de tant d'esglai, que feia pena de veure. -Kobus! Kobus!- féu, tot baixet, amb una veu dolça, com quan es parla a un infantó. Fritz obrí els ulls. -Estàs malalt, Kobus?- continuà el vell rabí, sempre amb la mateixa veu tremolenca; -t'ha passat alguna cosa? Fritz, amb els ulls humits, va mirar en direcció de Katel, i David comprengué tot seguit què volia donar entenent. -Vols parlar-me a mi tot sol?- va fer. -Sí,- murmurà Kobus. Katel sortí, amb el davantal sobre la cara, i David, decantant-se, demanà: -Tens alguna cosa... estàs malalt? Fritz, sense respondre, li voltà el coll amb els braços, i s'abraçaren. -Sóc molt desgraciat!- va dir. -Tu, desgraciat! -Sí, el més desgraciat de tot el món. -No diguis això- va fer el vell David, -no diguis això; em parteixes el cor. Què t'ha passat, doncs! -No et burlaràs de mi, David?... T'he fet força mancaments... m'he rigut de tu ben sovint... no he tingut les consideracions que eren degudes al més vell amic de mon pare... No et burlaràs de mi, oi? -Però Kobus, en nom de Déu!- exclamà el vell rabí a punt de trencar en plor, -no parlis d'aquestes coses... No m'has fet mai sinó plaer... mai no m'has apenat... al contrari, al contrari... M'alegrava de veure't riure. Però diga'm... -Em promets de no burlar-te de mi? -Burlar-me de tu! et penses que só tan mal cor de burlar-me de les penes veritables de mon millor amic? Ah, Kobus! Aleshores Fritz, esclatà: -Era la meva única alegria, David; no pensava més que en ella... i vet aquí que la donen a un altre! -Però qui... però qui? -Súzel- va fer ell, sanglotant. -La petita Súzel?... la filla de ton masover? l'estimes? -Sí! -Ah!...- va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats d'admiració: -és la petita Súzel, estima la petita Súzel!... Vaja, vaja, vaja... me n'hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé... hi seràs feliç, molt feliç. -Volen donar-la a un altre!- interrompé Fritz, desesperat. -A qui? -A un anabaptista. -Qui t'ho ha dit? -Orchel... ara mateix... ha vingut expressament... -Ah, ah, bé... ara ho comprenc; ella ha vingut a dir-lo-hi sense témer's de res... i ell s'ha trobat malament. Bé, està esclarit... és ben natural. Així es parlava David, donant dos o tres tombs per la cambra, amb les mans a l'esquena. Després féu, aturant-se als peus del llit: -Però si l'estimes- exclamà, -Súzel deu saber-ho; és clar que li deus haver dit. -No he gosat. -No has gosat!... Tant se val; ho sap... Aquesta menuda és molt viva... ho ha vist tot seguit... Deu estar contenta de plaure't perquè no ets un anabaptista qualsevol, tu... Representes quelcom d'enlairat; jo et dic que aquesta petita deu sentir-se afalagada, deu creure's feliça quan pensa que un senyor de la vila hi ha fixat l'esguard, un bell minyó, fresc, ben nodrit, rioler i àdhuc majestuós, quan porta la seva levita negra i les seves cadenes d'or sobre el ventre; jo sostinc que deu estimar-te més que no pas a tots els anabaptistes del món. ¿Que no coneix les dones el vell rabí Sichel? Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has demanat, almenys, si ella consent a acceptar l'altre? -No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el cap. -Oh!- exclamà David, tot aixecant les espatlles amb una ganyota estranya, amb el cap decantat i les mans junyides i un posat de compassió pregona. -Com s'entén no hi has pensat? I et desoles, i vas de corcoll i crides i plores! Vet aquí... així són els enamorats! Espera't, espera't, i si Orchel es aquí, encara, ja veuràs! David obrí la porta tot cridant pel corredor: -Katel, és aquí Orchel? -No, senyor David. Aleshores, va tornar a tancar. Fritz semblava una mica refet del seu desconsol. -David- digué, -em tornes la vida. -Vaja, calavera- digué el vell rabí, -aixeca't, torna't a posar les sabates i deixa'm fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel. Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames? -Ah! per anar a demanar Súzel- exclamà Fritz, caminaria fins a la fi del món! -Eh, eh, eh!- féu el vell Sichel, totes les seves faisons es contreien i els ulls se li arrugaven: -eh, eh, eh! quina por m'havies fet... He travessat la vila així mateix; i encara sort que no m'he oblidat de posar-me les calces. Reia, tot cordant la seva armilla de molletó i son gran capot verd. Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates, tot esblaimat d'inquietud; després va posar-se el feltre i prengué son bastó tot dient amb veu commosa: -Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut! -Amén!- respongué el vell rabí. I eixiren.