Part 13

Va donar la mateixa volta que havia fet tot venint, per a tornar al Moltó d'Or. Estaven al segon plat quan ell entrà a la sala. Hâan i Schoultz havien tingut esment de reservar-li un seient entre ells dos.

-On diable has anat?- li demanà Hâan.

-He volgut veure el doctor Rubeck, un amic del meu pare- digué, tot posant-se el tovalló al coll; -però acaben de dir-me que fa dos anys que és mort.

Començà tot seguit a menjar amb bella gana; i com que acabaven de servir una superba anguila amb mostassa, el gros Hâan no trobà escaient de fer altres preguntes.

Durant tot el dinar, Fritz, amb la cara expandida, no feia sinó dir-se interiorment: -És aquí, ella!

Sos ullassos, a flor de testa, es plegaven de vegades amb un aire tendre i després s'obrien de bat a bat, com els d'un gat que cavil·la tot mirant un mosquit que fa torterols en la llum.

Bevia i menjava amb entusiasme, sense ni adonar-se n.

A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a la plaça dels Dos Bocs. I ara l'un, ara l'altre dels comensals, s'aixecava, tirava el tovalló al respatller de la cadira i eixia a barrejar-se amb la multitud.

A les dues, Hâan, Schoultz, Kobus i dos o tres oficials prussians, romanien sols a la taula, davant les postres i les botelles buides.

En aquell moment, Fritz fou desvetllat de son somieig pels sons esclatants de la trompeta i el corn, que anunciaven que la dansa era engegada.

-Tal vegada Súzel ja hi sigui- pensà.

I tustant la taula amb el mànec de son ganivet, exclamà amb veu ressonant:

-Loerich! Loerich!

El vell hostaler comparegué.

Aleshores Fritz, somrient amb sornagueria demanà:

-Potser encara teniu d'aquell vinet blanc, sabeu, aquell vinet que espetega i que plaïa al senryor Kobus, jutge de pau.

-Sí, encara en tenim -respongué l'hostaler, amb el mateix to joiós.

-Doncs bé! porteu-ne dues botelles- va dir, fent-li l'ullet. -Aquell vi em solia plaure, i no em disgustaria de fer-lo tastar als meus amics.

Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar, tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una safata.

Hâan i Schoultz, comprengueren aleshores quin era aquell vinet i es miraren l'un i l'altre tot rient.

-Eh, eh, eh!- va fer Hâan, -aquest Kobus fa unes facècies, de vegades! en diu vinet, d'això!-

I Schoultz, observant els prussians de cua d'ull, afegí:

-Sí, vinet de França; no és la primera vegada que en bevem; però allà baix, a la Xampanya fèiem saltar el coll de les botelles amb el sabre.

Tot dient aquestes coses s'arremangava l'extrem del petit mostatxo cendrós, i es posava la gorra sobre l'orella.

El tap s'engegà cap al sostre, com un tret de pistola; els vasos s'ompliren de la celestial rosada.

-A la salut de l'amic Fritz!- exclamà Schoultz, tot aixecant el vas.

I la celestial rosada desaparegué d'un glop dins son llarg collàs de cigonya.

Hâan i Fritz havien imitat el seu gest; tres vegades seguides es feren el mateix moviment, extasiant-se amb el perfum del vinet.

Els prussians s'aixecaren aleshores, amb un posat digne, i eixiren.

Kobus, forçant la segona botella, digué:

-Schoultz, tu, tanmateix, et glorieges de vegades d'una manera indecorosa; em plauria força de saber si ton batalló de _landwehr_ va passar de la petita fortalesa de Falsburg, a la Lorena, i si hi begéreu altra cosa que vi blanc d'Alsàcia.

-Bah! deixa-ho córrer- exclamà Schoultz -amb aquests prussians, no cal mirar prim. Represento aquí l'exèrcit bavarès, i si haguéssim trobat xampany pel camí, n'hauria begut una bella part; no et puc dir més. ¿És que se'm pot fer retret, a mi, d'haver anat a raure a un país estèril? ¿No és la culpa del feldmariscal Schwartzenberg, que ens sacrificava a nosaltres, per a engreixar els seus austríacs? No me'n parlis, d'això, Kobus. Només de pensar-hi, encara en tinc esgarrifor. Per espai de dues etapes no vam trobar sinó avets i finalment una colla de brètols que ens malmenaven a cops de pedra des del cim dels penyalars, gent descalça, veritables salvatges. Era més agradable d'empassar-se bon vi a la Xampanya que no pas de batre's contra aquells enfurits a la carena dels Vosgues!

-Vaja, calma't- digué Hâan tot rient; -som del teu parer, encara que milers d'austríacs i de prussians hagin deixat llurs ossos a la Xampanya.

-Qui sap? Potser bevem en aquest moment la quintaessència d'un caporal _schlague_!- exclamà Fritz.

Tots tres es posaren a riure com a benaventurats; estaven a mig camí de l'embriaguesa.

-Ah, ah, ah! ara cap al ball!- digué Kobus alçant-se.

-Al ball!- repetiren els altres.

Buidaren, drets, llurs vasos i eixiren a la fi, vacil·lant una mica i rient tan fortament que tothom es girava pel carrer Major per a veure'ls.

Schoultz aixecava ses grans cames de llagost fins al mentó, i exclamava amb els braços en l'aire, i en to de putxinel·li:

-Desafio la Prússia, desafio tots els prussians, des del caporal _schlague_ fins al feldmariscal!

I Hâan, amb el nas vermell com una rosella, les galtes vermelles, i els ullassos plens de dolces llàgrimes, feia, tot tartamudejant:

-Schoultz! Schoultz! en nom del cel, modera la teva xardor bel·licosa. No atreguis contra nosaltres l'exèrcit de Frederic Wilhelm; som gent de pau, homes d'orde, respectem la concòrdia de la nostra vella Alemanya.

-No! no! els desafio tots- exclamava Schoultz -que es presentin; ja veuran el que val un antic sergent de l'exèrcit bavarès: visca la pàtria!

Més d'un prussià reia sota els llargs mostatxos en veure'ls passar. Fritz, pensant que tornaria a veure la petita Súzel, gaudia un estat de beatitud inexpressable.

-Totes les noies són a la _Madame-Hütte_- es deia, -sobretot el primer dia de la festa: Súzel hi és.

Aquest pensament l'enlairava al setè cel, es delectava interiorment i saludava la gent amb posat enternit. Però tantost fou a la plaça dels Dos Bocs, on veié la bandera que flotava damunt l'envelat i reconegué, a les darreres notes d'un _hopser_, el cop d'arquet de son amic Iòsef, sentí l'embriaguesa de la joia i arrosegant sos companyons, es posà a cridar:

-És la colla de Iòsef! És la colla de Iòsef!... Ara, cal reconèixer que Nostre Senyor ens favoreix!

Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava el _hopser_; la gent eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal sonor.

Entraren, i les estrades tapissades de noies, de vells papàs, d'àvies, les garlandes d'alzina, de faig i de molsa suspeses al voltant dels pilars, s'oferiren a llurs mirades.

L'animació era gran; els balladors acompanyaven les balladores a llur seient. Fritz, destriant de lluny la grossa crinera de son amic Iòsef en mig de l'orquestra de tons olivencs, no podia contenir-se d'entusiasme, i amb les dues mans en l'aire, agitant el feltre, cridava:

-Iòsef, Iòsef!

I la multitud es redreçava a mà dreta i a mà esquerra, i es decantava, per a veure quin tranquil era capaç de fer aquella cridòria. Però quan veieren Hâan, Schoultz i Kobus, que avançaven rient, gaudiosos, amb la cara empurpurada, i gronxant-se l'un al braç de l'altre, com passa després de beure, una immensa rialla resonà dins l'envelat, perquè tothom pensava: -Veu's aquí una minyonia cepada i que acaba de fer un bon dinar.

Mentrestant, Iòsef havia girat el cap, i reconeixent de lluny Kobus, estenia els braços en creu, l'arquet en una mà i el violí a l'altra. Així davallà de l'estrada, mentre Fritz hi pujava; s'abraçaren a mig camí, i tothom se'n va meravellar.

-Qui diable pot ser?- deia la gent. -Un home tan magnífic que es deixa abraçar per l'hongarès!

I Bockel, Andrés, tota l'orquestra decantada damunt la barana, aplaudia aquest espectacle.

Finalment Iòsef, redreçant-se, va aixecar l'arquet i va dir:

-Escolteu! Veu's aquí el senyor Kobus, d'Huneburg, amic meu, que ballarà un _treieleins_ amb sos companyons. Hi ha algú que s'hi oposi?

-No, no, que ballin- van cridar per tots cantons.

-Aleshores- digué Iòsef, -tocaré un vals, el vals de Iòsef Almania, compost tot pensant en qui l'havia socorregut un dia de gran misèria. Aquest vals, Kobus, ningú l'ha sentit fins ara, llevat de Bockel, Andrés i els arbres del Tannewald; tria, doncs, una balladora gentil, a ton grat; i vosaltres, Hâan i Schoultz, trieu igualment les vostres! només vosaltres ballareu el vals d'Almania.

Fritz, havent-se girat damunt els graons de l'estrada, passejà sos esguards al volt de la sala, i, per un instant, tingué por de no trobar Súzel. Les noies boniques no mancaven; negres i brunes, rosses i roges, totes es redreçaven, mirant envers Kobus, i enrojolant-se quan ell hi deturava la vista, perquè era una gran ventura d'ésser escollida per un home tan galant, sobretot per a ballar el _treieleins_. Però Fritz no les veia com s'enrojolaven, no les veia com es redreçaven igual que els hússars de Frederic Wilhelm a la parada, esborrant llurs espatlles i posant-se la boca en forma de cor; no veia aquella brillant florida de jovenesa expandida sota els seus esguards; el que cercava era una miosotis petiteta, la floreta blava dels records d'amor.

Molt de temps la cercà, cada vegada més inquiet; finalment la descobrí al lluny, amagada darrera una garlanda d'alzina que queia del pilar que hi havia a la dreta de la porta. Súzel, mig esborrada darrera d'aquella garlanda, inclinava el cap sota les fullasses verdes, i mirava tímidament, a la vegada poruga i desitjosa d'ésser vista.

No tenia sinó sos bells cabells rossos caient en llargues trenes damunt la seva espatlla, per tot ornament; un mocadoret de seda blava velava son si primicer; una cotilleta de vellut, amb tirants blancs, dibuixava son cos graciós, i vora d'ella, dreta com una I, estava l'àvia Anna, amb els cabells grisos ficats sota la còfia negra, i els braços penjants. Aquella gent no havia vingut per a ballar, havia vingut per a veure, i romanien a l'última fila de la multitud.

Les galtes de Fritz s'animaren. Davallà de l'estrada i travessà l'envelat en mig de l'admiració general. Súzel, veient-lo venir, esdevingué tota pàl·lida, i hagué de recalcar-se sobre el pilar; ja ni gosava mirar-lo. Ell pujà quatre graons, apartà la garlanda, i li prengué la mà dient-li tot baixet:

-Súzel, vols ballar amb mi el _treieleins_?

Ella aleshores, alçant sos ullassos blaus, com una fantasma de pàl·lida que estava, esdevingué tota vermella.

-Oh! sí, senyor Kobus- féu, tot mirant la seva àvia.

La vella inclinà la testa al cap d'un segon, i digué: -Està bé. Pots ballar.- Perquè coneixia Fritz, per haver-lo vist venir a Bischem, temps era temps, amb el seu pare.

Davallaren, doncs, a la sala. Els servents de la dansa, amb el capell de palla cobert de banderoles, daven el tomb de l'envelat, al peu de la barana, agitant amb un aire joiós llurs cintes, per a fer recular la gent. Hâan i Schoultz es passejaven encara, tot cercant llurs balladores. Iòsef dret davant son faristol, esperava. Bockel, amb el contrabaix contra la cama estirada, i Andrés, amb el violí sota el braç, romanien a sos costats; ells sols havien d'acompanyar-lo.

La petita Súzel, del braç de Fritz, en mig d'aquella gentada, dava mirades furtives, plenes de gaubança interior i de torbació; tothom admirava les llargues trenes de son cabell, que li queien per darrera, fins al capdavall de sa faldilleta blau clar vorejada de vellut; i ses sabatetes rodones, les cintes de seda negra de les quals pujaven tot creuant-se al volt de ses mitges d'una blancor enlluernadora; i sos llavis roses, son mentó arrodonit, son coll flexible i graciós.

Més d'una bella noia l'observava amb ulls severs, cercant quelcom a rependre, mentre que son braç gentil, nu fins al colze, a la moda del país, reposava damunt el de Fritz amb una gràcia ingènua; però dues o tres velles, d'ulls arrugats, somreien entre llurs arrugues, i deien sense empallegar-se: -Ha triat bé!

Kobus, en sentint això, es girava envers elles, tot satisfet. Hauria volgut dir, així mateix, alguna galanteria a Súzel, però no li venia cap cosa al magí: era massa feliç.

Finalment Hâan tragué del terç banc a mà esquerra una dona de sis peus d'alçària, de cabells negres, amb un nas com el bec d'àguila i ulls penetrants, que s'aixecà tota estirada i eixí amb un aire majestuós. Li plaïa aquesta mena de dones. Era la filla del burgmestre. Hâan semblava tot gloriós de la seva tria. Es redreçava, tot ajustant la seva pitera, i l'alta donzella, que el passava de mig cap, tenia el posat de conduir-lo.

Al mateix instant, Schoultz portava una doneta rodanxona, de la més bella cabellera saura que hom pugui veure, però alegre, somrient i que li saltà bruscament al colze, com per a evitar que ell s'escapés.

Prengueren, doncs, llurs distàncies, per a passejar-se al volt de la sala, com és costum de fer. Tot just havien acabat el primer tomb, quan Iòsef exclamà:

-Kobus, som-hi?

Per tota resposta, Fritz prengué la cintura de Súzel amb el braç esquerre i tenint-li la mà en l'aire, a l'antiga moda galana del segle XVIII, l'arrabassà com una ploma. Iòsef començà el vals amb tres cops d'arquet. Hom comprengué tot seguit que seria quelcom de singular; el vals dels esperits de l'aire, al vespre, quan ja no es veu al lluny, damunt la plana, ni una ratlla d'or, i les fulles emmudeixen, i els insectes davallen i el cantaire de la nit preludia amb tres notes: la primera greu, la segona tendra, i la tercera tan plena d'entusiasme, que al lluny i tot es fa silenci per a oir.

Així començà Iòsef, havent qui-sap-les vegades, en sa vida errant, pres lliçons del cantaire de la nit, amb el colze dins la molsa, l'orella dins la mà i els ulls closos, perdut en els raptes celestials. I animant-se tot seguit, com el gran mestre d'ales frements, que deixa caure cada vespre al voltant del niu on reposa la seva benamada més notes melodioses que no deixa caure perles la rosada al damunt l'herba de les valls. Son vals començà ràpid, fulgurant; els esperits de l'aire es posaren en camí, arrossegant Fritz i Súzel, Hâan i la filla del burgmestre, Schoultz i sa balladora en torterols sense fi. Bockel deia en sospirs la veu llunyana i profunda dels torrents, i l'alt Andrés marcava el compàs amb trets ràpids i vigorosos així com les orenetes fendeixen l'aire; perquè si la inspiració ve del cel i no coneix més que sa pròpia fantasia, l'orde i la mesura han de regnar damunt la terra!

I ara, representeu-vos els cercles amorosos del vals que s'enllacen, els peus que volategen, les robes que floten i s'arrodoneixen a guisa de ventall; Fritz que té la petita Súzel en sos braços, que li aixeca la mà amb gràcia, que l'esguarda embriagat, giravoltant com el vent unes vegades i altres gronxant-se a compàs, somrient, somiejant, contemplant-la altra vegada, i després reprenent, amb nova ardor, l'embranzida, mentre que, a son torn, amb el dors enarcat, les dues llargues trenes flotant-li com ales, i el caparró enciser tirat enrera, ella el mira amb èxtasi i sos peuets toquen amb prou feines el sòl.

El gros Hâan, amb les dues mans sobre les espatlles de sa balladorassa, tot galopant, balancejant-se i tustant amb el taló, la contemplava de dalt a baix amb un posat d'admiració pregona; ella, amb el seu gran nas, giravoltava com un panell.

Schoultz, mig acotat, amb les grans cames doblegades, tenia la balladora saura sota el braç, i tombava, tombava, sense interrupció, amb una regularitat meravellosa, com un cabdell a la debanadora; seguia amb tanta justesa el compàs, que tot el món n'era encisat.

Però eren Fritz i la petita Súzel els que desvetllaven l'admiració universal, per llur gràcia i llur posat de benaurança. No eren d'aquest món, es gronxaven en el cel; aquella música que cantava, que reia, que celebrava la felicitat, l'entusiasme i l'amor semblava feta per a ells: tota la sala els contemplava, i ells no es veien més que a si mateixos. Hom els trobava tan bells, que de vegades un murmuri d'admiració corria per la Madame-Hütte; hom hauria dit que allò anava a esclatar; però la felicitat d'oir el vals obligava la gent al silenci. Fins al moment que Hâan, esdevingut com a foll d'entusiasme tot contemplant l'alta filla del burgmestre, es redreçà damunt la punta del peu i la féu gambadejar dues vegades tot cridant amb veu ressonant: -Up!- i tornà a caure aplanat després d'aquest va-i-tot mentre que, aleshores mateix, Schoultz, alçant la cama dreta, la féu passar, sense mancament al compàs, pel damunt la testa de la balladoreta saura i amb veu ronca, giravoltant com un veritable posseït, es posà a cridar: -Up! up! up! up! up! up!- fins a aquest moment no esclatà l'admiració amb cops de peus i cridòries que feren tremolar l'envelat.

Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha travessat el bosc.

Aleshores, Schoultz i Hâan no podien més; la suor els rajava galtes avall; es passejaven, l'un amb la mà a l'espatlla de la seva balladora i l'altre portant la seva en certa manera penjada del braç.

Súzel i Fritz giravoltaven encara: els crits, els picaments de peus de la gentada no els havien dit res; i quan Iòsef, exhaurit també, arrencà a son violí el darrer sospir amorós, s'aturaren davant mateix de Christel i d'un altre vell anabaptista que acabaven d'entrar a la sala, i els miraven com a embaladits.

-Ah! sóu vós, Christel- exclamà Fritz tot joiós; -ja ho veieu: Súzel i jo ballem plegats.

-És molta d'honor per a nosaltres, senyor Kobus- respongué el masover tot somrient, -molta d'honor, però ¿en sap la petita? Em creia que mai no havia donat un tomb de vals.

-Súzel és una papallona, Christel, una veritable fada; té ales!

Súzel seguia dant-li el braç, amb els ulls baixos, les galtes enceses; i Christel, mirant-la amb un aire sortós, li demanà:

-Però Súzel: ¿qui te l'ha ensenyat, el ball? M'estranya, això!

-Mayel i jo- digué la noieta -donem, de vegades dos o tres tombs dintre la cuina, per a divertir-nos.

Aleshores la gent, decantada a llur voltant, es posaren a riure, i l'altre anabaptista, exclamà:

-Christel, en què penses?... ¿Et creus que les noies necessiten apendre'n, de valsar?... ¿Et penses que això no els vé de natural? Ah, ah, ah!

Fritz, sabent que Súzel no havia mai ballat si no ara amb ell, sentia com si belles flaires li muntessin al nas. Hauria volgut cantar, però tot contenint-se digué:

-Tot això no és sinó el comencament de la festa. Ja veureu ara si us en donarem de fil! Romandreu amb nosaltres, Christel; Hâan i Schoultz també són allà baix; ballarem fins al vespre, i soparem plegats al Moltó d'Or.

-Això- digué Chrisrel, -amb tot el meu respecte, senyor Kobus, i amb tot el plaer que tindria a romandre, no m'ho puc permetre; cal que me'n vagi... i venia, justament, a cercar Súzel.

-A cercar Súzel?

-Sí, senyor Kobus.

-I per què?

-Perquè la feina corre pressa, a casa; som al temps de les veremes... el vent pot dar un tomb d'avui a demà. Ja és molt d'haver perdut dos dies en aquesta tongada, però no me'n faig retret, perquè ens és dit: «Honraràs ton pare i ta mare!» i el venir a veure la mare dues o tres vegades l'any, no és massa. Ara, cal partir. I després, la setmana darrera, a Huneburg, em vau donar un alegroi tan gran que no vaig arribar a casa fins a les deu. Si hem quedés, la meva dona es pensaria que agafo mals costums i se n'anguniaria.

Fritz estava tot desconcertat. No sabent què respondre, agafà Christel pel braç i el portà a fora, com també a Súzel; l'altre anabaptista els seguia.

-Christel- reprengué, agafant-lo per un fermall de la samarreta: -no aneu del tot descaminat pel que us pertoca; però per què us heu d'endur Súzel? Bé podríeu confiar-me-la; l'avinentesa de dar-se un gust no és pas tan freqüent, que diable!

-Ah, Déu meu! us la confiaria amb plaer- exclamà el masover alçant les mans; -ella estaria amb vós com amb el seu mateix pare, senyor Kobus, però seria una pèrdua per a nosaltres. No podem deixar els obrers sols... la meva dona fa la cuina... jo meno el carruatge... Si el temps canviava, ¿qui sap quan portarien el fenc sota cobert? I després, tenim una qüestió de familia a cloure, una qüestió molt seriosa.

Tot dient això, mirava l'altre anabaptista, el qual inclinà greument la testa.

-Senyor Kobus, no ens feu estar més aquí, us ho prego, faríeu mal fet; veritat, Súzel?

Súzel no responia, mirava a terra, i prou es veia que hauria volgut romandre.

Fritz va compendre que si insistia més podria desvetllar la sospita de tothom; així doncs, prenent el seu determini, exclamà de cop i volta, en un to bastant joiós:

-Bé doncs, ja que és impossible, no en parlem més. Però, almenys, pendreu un vas de vi amb nosaltres al Moltó d'Or.

-Oh! Quant a això, senyor Kobus, és de mal refusar. Me'n vaig tot seguit amb Súzel a abraçar l'àvia; i, d'aquí un quart, el nostre carruatge s'aturarà davant l'hostal.

-Bé, aneu!

Fritz estrenyé dolçament la mà de Súzel, que semblava ben trista, i tot mirant-los com travessaven la plaça, tornà a entrar dins la Madame-Hütte.

Hâan i Schoultz, després d'haver acompanyat llurs balladores, havien pujat a l'estrada; ell els hi va anar a trobar:

-Encarregaràs a Andrés que dirigeixi la teva orquestra- digué a Iòsef -i vindràs a pendre amb nosaltres alguns vasos de bon vi.

L'hongarès no demanava cosa millor. Havent-se posat Andrés al pupitre, eixiren tots quatre, de bracet.

A l'hostal del Moltó d'Or, Fritz féu servir unes postres a la sala gran, aleshores deserta, i el vell Loerich baixà al celler, a cercar tres botelles de xampany, que posaren a refrescar en un cossiol d'aigua de font. Fet això, s'instal·laren vora les finestres, i gairebé tot seguit el faeton de l'anabaptista comparegué al cap del carrer. Christel seia al davant, i Súzel darrera, sobre un munt de palla, en mig dels _kougelhof_ i coques de tota mena que sempre es porten de la festa.

Fritz, veient venir Súzel, s'acuità a petar el filferro d'una botella, i al moment que el carruatge s'aturava, s'aixecà davant la finestra, i engegà el tap com un petard, tot cridant:

-A la més gentil balladora del _treieleins_!

Hom pot figurar-se la felicitat de la petita Súzel; allò era com un d'aquells trets de pistola que s'engeguen a les noces. Christel reia de bon cor i pensava: -A aquest bon senyor Kobus se n'hi ha anat una mica al cap: no cal estranyar-se'n, en una gran diada.

I entrant a la cambra, es llevà el feltre, tot dient:

-Això deu ésser aquell xampany, que n'he sentit parlar tan sovint: aquell vi de França que fa girar el cap a aquella gent batalladora, i els mena a fer guerra contra tot el món. Que m'enganyo?

-No, Christel, no; seieu- respongué Fritz. -Té, Súzel, veu's aquí la teva cadira al meu costat. Pren un d'aquests vasos. A la salut de la meva balladora!

Tots els amics tustaren damunt la taula, cridant:

-Das soll gülden! (Això ha de comptar!)

I tot aixecant el colze, feren petar la llengua, com un esbart de grives a l'hora de collir les murtres.

Súzel ficava els llavis rosats dins l'escuma, amb els ullassos alçats envers Kobus, i deia tot baixet:

-Oh! que bo que és! No és vi, és cosa molt millor.

Estava vermella com un gerd, i Fritz, feliç com un rei, es redreçava damunt la seva cadira. -Hum! hum!- feia, tot enravenant-se; -sí, sí, no és dolent.

Hauria donat tots els vins de França i d'Alemanya per a ballar una altra vegada el _treieleins_.

Com canvien les idees d'un hom en tres mesos!