# L'amic Fritz ## Part 12 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-amic-fritz-17819/index.md -I per què no? la tela és magnífica. -Voleu anar mudat, senyor? -Ja ho crec! -Doncs bé, preneu aquest vestit blau cel, que encara està per a estrenar. Mireu! I descobria els botons daurats, encara guarnits de llur paper de seda. -No hi entenc en les modes noves, però aquest vestit em sembla bell; és senzill, ben tallat; és, altrament, lleuger com pertoca a l'estació, i després el blau cel els escau, als rossos. Em sembla, senyor, que aquest vestit us aniria de primera. -Vejam,- digué Kobus. Es posà el vestit. -És magnífic. Mireu-vos una mica. -I del darrera, Katel? -De darrera és admirable, senyor; us fa un cos de jovenet. Fritz, que es mirava al mirall, s'enrojolà de plaer. -De debò? -Seguríssim, senyor, no ho hauria cregut mai; són els vostres capots feixucs, els que us donen deu anys més; és astorador. Ella, li va passar la mà per l'esquena: -Ni un plec! Kobus, gambadejant aleshores sobre els talons, va exclamar: -Pendré aquest vestit. Ara, una armilla; però el que se'n diu una armilla, comprens; quelcom d'extraordinari, de la mena d'aquesta, però més roja. Katel no pogué impedir una rialla: -Sóu com els pagesos del Kokesberg, que es posen rojor des de la barbeta fins a les cuixes! Roig amb un vestit blau cel! Se'n riurien fins a l'altre cap de la Prússia, i aquesta vegada els prussians tindrien raó. -Què cal posar-se?- demanà Fritz, rient ell mateix de la seva primera idea. -Una armilla blanca, senyor, una corbata blanca brodada i vostres bells pantalons de color d'avellana. Tingueu, mireu-vos vós mateix. Katel ho ordenava tot, al recó de la calaixera: -Totes aquestes colors són fetes l'una per a l'altra, s'ajusten bé; tindreu lleugeresa, podreu ballar, si això us plau; us traureu deu anys del damunt. Ves! no us n'adonàveu? Cal que una pobra vella com jo us digui el que convé. Es posà a riure, i Kobus, mirant-la amb sorpresa, va dir: -És veritat. Penso tan clares vegades en els vestits... -I això és una errada, senyor; el vestit fa l'home. Encara caldrà que us enllustri les botes fines, i estareu d'allò més galant; totes les noies s'enamoraran de vós. -Oh!- exclamà Fritz; -estàs plaguejant! -No, d'ençà que he vist el vostre cos veritable, he canviat de parer, eh, eh, eh! Però caldrà que us apreteu bé el cinyell. I digueu, senyor: si trobéssiu en aquesta festa una noia bonica que us agradés força i que finalment... eh, eh, eh! Reia amb sa boca desdentegada tot mirant-lo, i ell, tot vermell, no sabia què respondre. -I tu- digué al capdavall, -què diries tu? -N'estaria contenta. -Però ja no series la mestressa. -Oh Déu meu, mestressa de fer-ho tot, de vigilar-ho tot, de conservar-ho tot! Ah, tant de bó, tant de bó que ens vingui una mestressa jove, bona i treballadora, que m'alleugi de tot això, i seré ben feliça, mentre em deixin gronxar les criaturetes. -De manera que no te n'enutjaries, de bo de bo? -Al contrari! Com voleu?... Cada dia em sento més èrtiga, les cames ja no em van, això no és per durar sempre. Tinc seixanta quatre anys, senyor, seixanta quatre anys ben complerts... -Bah, et fas més vella del que ets- digué Fritz, interiorment satisfet d'aquest desig que concordava tan bé amb el seu; -mai no t'he vist tan viva, tan eixerida. -Oh, poc ho mireu d'a la vora. -En fi- digué rient, -el principal és que tot estigui a punt per a demà. Examinà altra vegada el bell vestit, l'armilla blanca, la corbata d'angles brodats, els pantalons avellana i la camisa de randes. Després, tot mirant Katel que l'esperava: -Hi és tot?- digué. -Sí, senyor. -Doncs ara me n'aniré a beure un bon xop. -I jo a preparar el sopar. Despenjà la grossa pipa d'escuma de la paret, i sortí xiulant com una merla. Katel entrà de bell nou a la cuina. XVI A l'endemà, a dos quarts de nou, Schoultz, tot elegantot, vestit de nankin, de cap a peus, amb el bastonet de balena a la mà i el casquet de caça (de cuiro bollit) resoltament plantat damunt sa llarga cara bruna una mica vinosa, pujava l'escala de Kobus, de quatre en quatre esglaons. Hâan, amb una leviteta verda, armilla de vellut negre amb flors grogues tota carregada de penjolls, i cofat amb un magnífic capell blanc de castor, de pèl llarg, el seguia lentament, amb la mà rodanxona damunt la barana i fent cruixir sos escarpins a cada pas. Semblaven tots joiosos, i esperaven sens dubte de trobar llur vell amic Kobus amb capot gris i pantalons de color de rovell, com de costum. -Bé, Katel- exclamà Schoultz, mirant a dins la cuina mig oberta, -bé, ¿que està a punt? -Entreu, senyors, entreu- digué la vella serventa tot somrient. Travessaren el corredor i restaren astorats al llindar de la gran sala; Fritz era allí, davant el mirall, vestit com un xitxarel·lo; tenia el cos arquejat dins son vestit blau cel, la cama estirada i com dibuixant-se en rúbrica dins sos pantalons avellana, el mentó rosat, fresc, lluent, l'orella roja, els cabells arrodonits damunt el bescoll i els guants de color de mantega fresca, cordats amb esment sota uns punys amb tres rengles de randes. En fi, era un veritable Cupidó llançador de sagetes. -Oh, oh, oh!- exclamà Hâan, -oh, oh, oh! Kobus... Kobus!... I sa veu es reinflava, més i més astorada. Schoultz no deia res; romania amb el coll estirat, les mans recalcades damunt son bastonet. Finalment, ell també parlà: -Això és una traïdoria, Fritz; vols fer-nos passar per criats teus... no m'hi avinc. Aleshores Kobus, girant-se, amb els ulls enterbolits de tendresa, perquè pensava en la petita Súzel, demanà: -Trobeu que em va bé, doncs? -I de manera- exclamà Hâan -que ens esclafes, que ens anorrees! Voldria saber per què ens has posat aquest parany. -Eh!- féu Kobus tot rient: -és per causa dels prussians. -Com s'entén, per causa dels prussians? -És clar; ¿no sabeu que els prussians, a cents, van a la fira de Bischem? Gent ufanosa, vestida a la darrera moda que ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos. -En bona refè, no; no en sabia res,- digué Hâan. -I jo- exclamà Schoultz, -si ho hagués sabut m'hauria posat mon vestit de _landwehr_; això m'hauria donat millor aire que no pas una samarreta de nankin; hom hauria vist nostre esperit nacional... en un representant de l'exèrcit! -Bah, no estàs malament així,- va dir Fritz. Es miraven tots tres al mirall, i es trobaven molt bé, cadascú pel seu cantó, de manera que Hâan exclamà: -Ben mirat Kobus té raó: si ens ho hagués fet saber, estaríem millor; però això no ens impedirà de fer prou galant figura. Schoultz afegí: -Veieu, jo vaig a la bona de Déu; aniré a Bischem sense pretensions, per a veure, per a distreure'm... -Com nosaltres!- digué Hâan. -Sí, però jo estic més en el tarannà de la cosa; un vestit de nankin sempre és més senzill, més natural per una Festa Major que les piteres brodades i les randes. Girant-se, aleshores, veieren damunt la taula una botella de _forstheimer_, tres vasos i un plat de bescuits. Fritz donava un últim esguard a la corbata, l'onda de la qual havia estat elaborada amb art per Katel, i trobava que tot reeixia. -Bevem!- digué; -el carruatge no pot trigar a venir. S'assegueren, i Schoultz, bevent un vas de vi, digué assenyadament: -Tot això estaria molt bé; però arribar allà baix en un bell faeton amb feixos de palla, reconeixereu que no és gens distingit; una cosa desdiu de l'altra, i fins i tot és una mica vulgar. -Eh!- exclamà el gros recaptador, -si miréssim tan prim, aniríem de brusa a dalt d'un ase. Ja és prou sabut que els senyors camperols no tenen sempre llurs grans vehicles a la mà. Se'n van a la festa, tot dant un tomb; ¿cal empallegar-se gaire per anar a riure? Conversaven així feia vint minuts; i Fritz, veient en el rellotge que l'hora s'acostava, parava l'oïda de tant en tant. Sobtadament, va dir: -Veu's aquí el carruatge!- Els altres dos escoltaren, i no oïren, al cap d'alguns segons, sinó un ressò llunyà, acompanyat de grans cops de fuet. -No és això- digué Hâan; -és un carruatge de posta que va per la carretera. Però el renou s'acostava, i Kobus somreia. Finalment, el carruatge desembocà al carrer, i els cops de fuet ressonaren com a petards a la Plaça de les Acàcies, amb les peuades dels cavalls i l'estremiment de l'empedrat. Aleshores s'aixecaren tots tres, i, decantant-se a la finestra, veieren la berlina que Fritz havia llogat, acostant-se al trot, i el vell postilló Zimmer, amb sa grossa perruca de cànem, trenada al volt de les orelles, l'armilla blanca, el gec brodat d'argent, sos pantalons de daina i les grosses botes que li pujaven més amunt dels genolls, com mirava en l'aire fent petar el fuet amb giravolts de braç. -En camí!- exclamà Kobus. Es posà son feltre, mentre que els altres dos es miraven espalmats; no podien creure que la berlina fos per a ells; i només quan s'aturà davant la porta, Hâan desfermà una immensa riallada, i es posà a cridar: -Esplèndid, esplèndid! Kobus fa les coses en gran; ah, ah, ah! quina bona facècia! Davallaren, seguits de la vella serventa que somreia; i Zimmer, veient-los que s'acostaven, dins el vestíbul, es giraren damunt son cavall, tot dient: -A l'hora justa, senyor Kobus, ja ho veieu; a l'hora justa. -Sí, està bé, Zimmer- respongué Fritz, tot obrint la berlina. -Vaja, pugeu vosaltres. No es pot baixar la capota? -Dispenseu-me, senyor Kobus, no heu de fer més que apretar el botó, i baixarà tota sola. Muntaren, doncs, feliços com a prínceps. Fritz s'assegué i baixà la capota. Anava a la dreta, Hâan a l'esquerra, Schoultz al mig. Més de cent persones els miraven de les portes estant i al llarg de les finestres, perquè els carruatges de posta no solen passar pel carrer de les Acàcies, sinó que segueixen la carretera; era quelcom de nou de veure'n un a la plaça. Ja us podeu pensar la satisfacció de Schoultz i de Hâan. -Ah!- exclamà Shoultz, tot palpant-se les butxaques, -m'he deixat la pipa damunt la taula. -Tenim cigars- digué Fritz, passant-los-en; ells els hi calaren foc tot seguit i es posaren a fumar-los, repapats damunt llur seient, amb les cames creuades, el nas en l'aire i el braç fent arc darrera la testa. Katel semblava tan contenta com ells. -¿Estem, senyor Kobus?- demanà Zimmer. -Sí, marxem, i a pleret- digué; -a pleret fins a la porta de Hildebrandt. Zimmer, aleshores, fent petar el fuet, estirà les regnes; i els cavalls partiren amb un petit trot, mentre el vell postilló es posava el corn a la boca i feia ressonar pels aires les seves sonades. Katel, al llindar, els seguí amb els ulls fins a la cantonada. Així travessaren Huneburg d'un cap a l'altre; l'empedrat ressonava al lluny, les finestres s'omplien de cares astorades, i ells, indolentment repapats com a grans senyors, fumaven sense girar el cap, i semblaven no haver fet altra cosa en tota llur vida que anar en carruatge de posta. Finalment, a la tremor de l'empedrat seguí la fressa menys forta de la carretera; passaren sota la porta de Hildebrandt, i Zimmer, tornant a posar el corn en creu, reprengué el fuet. Dos minuts després, corrien com el vent pel camí de Bischem; els cavalls botaven, amb la cua voleiant. El cric-crac del fuet se sentia al lluny, pels camps; els pollancs, els camps, els prats, els matolls, tot corria al llarg del camí. Fritz, amb la cara esbadocada i els ulls adreçats al cel, pensava en Súzel. La veia anticipadament, i a aquesta sola idea sos ulls s'omplien de llàgrimes. -Com s'estranyarà de veure'm!- pensava. -Es tem d'alguna cosa? No, però aviat, aviat ho sabrà tot. Cal que tot se sàpiga. El gros Hâan fumava greument, i Schoultz havia posat el seu casquet al seu darrera, dins els plecs, per bandejar-se els llargs cabells cendrosos, on passava l'oratge. -Jo- deia Hâan, -és així com comprenc els viatges! No em parleu d'aquelles velles baluernes, d'aquells coves antics que us capolen: n'estic cuit i recuit. Però anar així és altra cosa. Pots creure-ho si vols, Kobus; no em caldrien quinze dies per avesar-me a aquesta mena de carruatges. -Ah! ah! ah!- exclamava Schoultz, -ja ho crec, no ets de mal contentar. Fritz cavilava. -Quant de temps hi esmerçarem?- demanava a Zimmer. -Dues hores, senyor. Aleshores pensava: -Mentre hi sigui, allà baix! mentre el vell Christel no hagi canviat de parer! Aquesta temença l'ensombria; però, al cap d'un instant; la confiança li retornava; una onada de sang li encenia les galtes. -Hi és- pensava; -n'estic segur. Altra cosa fóra impossible. I mentre Hâan i Schoultz es deixaven gronxar, i s'estiraven, tot rient a dintre seu, i deixaven escapar el fum pels llavis, per a millor assaborir-lo, ell es redreçava a cada segon, mirant a totes bandes, i trobant que els cavalls no anaven prou depressa. Dos o tres poblets passaren en una hora, després dos més, i finalment la berlina baixà a la vall d'Altenbruck. Kobus es recordà tot seguit que Bischem era a l'altra vessant de la costa. L'estona de pujar al pas li va semblar ben llarga, però finalment avançaren damunt el planiol, i Zimmer, fent petar el fuet, va exclamar: -Veu's aquí Bischem! En efecte, descobriren gairebé al mateix instant l'antic llogarret, al volt de la vall del davant; son carrer major tortuós, ses façanes decrèpites solcades de biguetes esculpides, ses galeries de posts, ses escales exteriors, ses portalades, on hom encasta mussols plomats; ses teulades de teules, de pissarra i bancades, recordant les guerres dels margraves, dels landgraves, dels _Armléders_, dels suecs, dels republicans; tot això construït, cremat, reconstruït vint vegades en els segles: una casa, a mà dreta, del temps de Hoche, un altra a mà esquerra, del temps de Melac, un altra, més enllà, del temps de Barba Roja. I els grans tricornis, les còfies de dues peces, les armilles roges, les cotilles de tirants anaven, venien, es giraven i miraven; els cans compareixien cuitosos, les oques i les gallines es dispersaven amb una cridòria que no acabava mai. Vet aquí el que veieren, mentre la berlina davallava amb tripe galop pel carrer Major, i Zimmer, amb el colze fent angle, engegava una sonada que hauria despertat als morts. Hâan i Schoultz observaven aquestes coses i gaudien de l'admiració universal. Veieren al tombar d'un carrer, a la plaça dels Dos Bocs, l'antiga font, la _Madame-Hütte_ de taulons d'avet, les barraques dels marxants, i la multitud arremolinada; tot això passà com el llampec. Més lluny, destriaren la vella església de Sant Ulric i sos dos alts campanars quadrats, amb llurs casquets al cim, de pissarra, amb llurs ulls considerables, en plena volta, del temps de Carlomany. Les campanes sonaven a tota volada. Havia acabat l'ofici; la multitud davallava els graons del peristil, mirant embadalida: tot això desaparegué igualment en un trontoll. Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella? A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep o tota nua, aturava una mirada, tot pensant: -Si ella hi fos! I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí, darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i finalment la berlina desembocà a la Plaça de les Carnisseries Velles, davant el Moltó d'Or. Fritz es recordà tot seguit del vell hostal; era allí on parava el seu pare feia vint-i-cinc anys. Reconegué la gran portalada oberta que donava al pati, d'un empedrat fet a miques, i la galeria de fusta, de pilans massissos i les dotze finestres de persianes verdes, i la porteta sota la volta, i sos graons gastats. Alguns minuts abans aquella vista hauria despertat mil records enternidors dins la seva ànima, però en aquell moment temia de no veure la petita Súzel, i això el desolava. L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes. Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs senyors miraven, del corredor estant. Un cop la berlina s'hagué aturat, el vell hostaler Loerich, alt, tranquil i dignitós, la testa blanca coberta per un casquet de cotó, vingué a abatre el marxapeu, amb un aire marcial, i digué: -Si missenyors volguessin pendre's la pena de davallar... Aleshores Fritz exclamà: -I ara, Loerich! no em reconeixeu? I el vell va posar-se a mirar-lo, tot sorprès. -Ah, benvolgut senyor Kobus!- digué al cap d'un instant: -com us assembleu al vostre pare! Perdoneu-me, us hauria hagut de reconèixer. Fritz davallà tot rient i respongué: -Loerich, això no és cap malvestat; vint anys canvien una persona. Us presento mon feldmariscal Schoultz i mon primer ministre Hâan; viatgem d'incògnit. Els de les finestres no pogueren estar-se de somriure, sobretot els prussians, cosa què féu que Schoultz s'arborés. -De Feldmariscal- digué -en seria, tan capaç com molts d'altres: ordenaria l'assalt o la batalla, i m'ho miraria de lluny estant, amb calma. Hâan estava de massa bon humor per a enutjar-se. -A quina hora és el dinar? -A migdia, senyor. Entraren al vestíbul, mentre Zimmer desenganxava els cavalls i els portava a l'establa. El vestíbul s'obria, al fons, sobre un jardí; a l'esquerra hi havia la cuina; hom sentia el tic-tac que feia l'ast, l'espetegament del foc, l'aldarull de les cassoles. Les criades travessaven el corredor totes cuitoses, portant l'una plats, l'altra vasos; el cellerer pujava del celler amb una panera de vins. -Ens cal una cambra- digué Fritz a l'hostaler; -voldria la de Hoche. -Impossible, senyor Kobus, els prussians se l'han quedada. -Bé, doncs doneu-nos la del costat. Loerich els precedí cap a l'escala gran. Schoultz, havent sentit parlar de la cambra del general Hoche, volgué saber què era. -Veu's-la aquí, senyor- digué l'hostaler, tot obrint una gran sala del primer pis. -Allí tingueren llur consell els generals republicans el 23 de desembre de 1793, tres dies abans de l'escomesa a les línies de Wissemburg. Veieu, Hoche estava allí. I mostrava el gran fornell de fosa en un nínxol oval, a mà dreta. -L'heu vist? -Sí, senyor, me'n recordo com si fos ahir; jo tenia quinze anys. Els francesos acampaven al volt del poblet, els generals no dormien de dia ni de nit. Mon pare, un vespre, em va fer pujar, tot dient-me: -Mira bé!- Els generals francesos amb llur eixarpa tricolor a la cintura, llurs grans tricornis al cap, i els sabres arrossegant, es passejaven per la cambra. »A cada instant, oficials, tots coberts de neu, venien a rebre llurs ordes. Com que tothom parlava de Hoche, m'hauria plagut molt de coneixe'l, i vaig lliscar contra la paret, tot mirant, amb el nas en l'aire, aquells homenassos que feien tant de renou a casa. »Aleshores el meu pare, que també acabava d'entrar, m'estirà la mànega, tot esblaimat, i em digué a l'orella: -És a vora teu!- Vaig girar-me, i vaig veure Hoche, dret davant l'estufa, amb les mans a l'esquena i la testa decantada cap endavant. Semblava no ésser ningú, al costat dels altres generals, amb son vestit blau de coll ample i caigut, i les seves botes amb esperons de ferro. Em sembla que encara el veig: era un home de mitja alçada, bru, de cara bastant llarga; els cabells llargs, partits damunt el front, li penjaven per les galtes; cavilava en mig d'aquell avalot, res no el podia distreure. Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop. El vell Loerich contava això senzillament, i els altres escoltaven meravellats. Els conduï tot seguit a la cambra veïna, bo i demanant-los si volien ésser-hi servits; però ells preferiren de menjar a la taula llarga. Així és que davallaren. La sala gran estava tota plena de gent; tres o quatre viatgers, amb les maletes deixades damunt cadires, esperaven el vaixell-correu per a anar a Landau; oficials prussians es passejaven de dos en dos, amunt d'avall; alguns marxants menjaven en una peça veïna; hi havia burgesos, asseguts a la taula llarga, ja parada, amb sos gerros resplendents i sos plats ben afilerats. A cada instant, compareixien nouvinguts al llindar. Daven un cop d'ull a la sala, i després se n'anaven o bé entraven. Fritz va fer portar una botella de _rudesheim_, tot esperant el dinar. Mirava amb aire enutjat la magnífica tapisseria blau-índic i ocre, representant la Suïssa i les seves congestes, Guillem Tell apuntant a la poma damunt el cap del seu fill, i després empenyent amb el peu, en el llac, la barca de Gessler. Pensava encara en Súzel. Hâan i Schoultz trobaven bo aquell vi. En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran carruatge, i després d'un altre que el seguia. Tothom va posar-se a les finestres. Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de cadires, de calaixeres. Teles esbarjoses, esteses damunt arcs, ho cobrien tot. Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells de ca, arrossegaven lentament les baluernes. Darrera venien els homes, les dones i tres vells, amb l'esquena acotada i la testa nua, repenjant-se en llurs bastons. Cantaven a chor: _Quina és la pàtria alemanya? Quina és la pàtria alemanya?_ I els vells responien: _Amèrica! Amèrica!_ Els oficials prussians es deien entre ells: -Caldria agafar-la, aquesta gent! Hâan, escoltant aquestes paraules, no pogué estar-se de respondre en to irònic: -Diuen que la Prússia és la pàtria alemanya; se'ls hauria de tòrcer el coll! Els oficials prussians l'esguardaven de biaix, però ell no tenia por, i el mateix Schoultz aixecava el front amb un aire digne. Kobus acabava d'alçar-se tranquilament, i de sortir, com per a informar-se d'algun detall a la cuina. Al cap d'un quart, Hâan i Schoultz, no veient-lo tornar, se n'estranyaren molt: més que més perquè ja compareixien les soperes i tothom s'entaulava. Fritz s'havia recordat que el fons del carreró de les Oques, part darrera de Bischem, vivien dues o tres famílies d'anabaptistes, i que son pare tenia el costum d'aturar-se a llur porta per a carregar un sac de prunes seques, tot tornant a Huneburg. I, pensant que Súzel podia ésser a casa d'ells, va baixar sense dir cap paraula al jardí del Moltó d'Or, i del jardí al camí dels Grèvols que voreja la vila. Corria per aquest camí com una llebre, de tant que el dominava el furor de veure Súzel. Ell s'hauria astorat, tres mesos abans, si hagués pogut veure's en aquell tarannà! Finalment, reparà en la gran teulada de teules grises dels anabaptistes per damunt els vergers; lliscà tot dolçament closos enllà fins a prop del pati, i allí, per gran ventura, descobrí entre el gran femer quadrat i la façana decrèpita tapissada d'eura, el carruatge de Christel, cosa que li esponjà el cor de satisfacció. -Hi és!- va dir-se, -està bé... està bé! La tornaré a veure, ara, costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra igual! No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per costum quan troben una vella coneixença. Aleshores li calgué escapar-se pel carreró, amb l'esquena corbada darrera els closos, com un lladre; perquè, a desgrat de la seva joia, tenia una mena de vergonya de donar aquells passos: se'n sentia, a la vegada, feliç i tot confós. -Si et veiessin- es deia, -si sabessin el que fas, Déu del cel! com es riurien de tu, Fritz! Però és igual, tot reïx; pots gloriar-te de tenir sort.