Part 11

Tot seguit sonà una gran cridòria de -Cinc!- i Schoultz s'ajupí per a arreplegar una bola, mentre el secretari agafava a Hâan pel braç i li parlava, aixecant el dit amb un gest precipitat, sens dubte per a demostrar-li un mancament que havia comès. Però Hâan no l'escoltava i mirava cap a les bitlles; després anà a asseure's, de bell nou, a l'extrem del banc, sota l'encanyissat transparent, i omplí son vas amb tota gravetat.

Aquesta petita escena camperola alegrà a Fritz.

-Estan joiosos- pensà, -està bé; els plantejaré la cosa amb sagacitat i tot anirà llatí.

Va avançar, doncs.

Frederic Schoultz, magre, descarnat, després d'haver gronxat ben bé la seva bola, acabava de llançar-la; la bola rodolava com una llebre que s'engega entre el matollar, i Schoultz, amb els braços en l'aire exclamava: -La bitlla major! la bitlla major!- quan Fritz, aturat darrera ell, va fer una riallada, tot dient:

-Ah, bella jugada! vina, que et posaré una corona al cap!

Tots els altres, aleshores, exclamaren:

-Kobus! molt bé... molt bé... al capdavall se't veu per aquí!

-Kobus- digué Hâan: -entraràs a la partida; ens hem fet fer un bon freginat, i, diastre, cal que tu paguis.

-Ah!- digué Fritz, tot rient -no demano altra cosa; no sóc de primera, però és igual, faré per manera de guanyar-vos, tanmateix.

-Bé- exclamà Schoultz -la partida estava començada; en tinc quinze i te'ls dono. Et convé!

-Endavant- digué Kobus, llevant-se el capot i agafant una bola; -tinc tafaneria de saber si no me n'he desavesat d'ençà de l'altra anyada.

-Baumgarten!- cridava el professor Speck, -Baumgarten!

L'hostaler va comparèixer.

-Porteu un vas per al senyor Kobus i una altra botella. Va fent-se el freginat?

-Sí, senyor Speck.

-El fareu més atapeït, perquè n'hi ha un de més.

Baumgarten, amb l'esquena encorbada com una fura, tornà a la casa amb passets vius; i al mateix instant Fritz llançava la bola amb tanta de força que va caure com una bomba a l'altra banda del joc, dins el verger de la Posta de cavalls.

Ja us podeu pensar la platxèria dels altres; es gronxaven damunt els bancs, amb les cames en l'aire, i reien en tanta de manera, que Hâan hagué de descordar-se uns quants botons de les calces per a no ofegar-se.

Al capdavall, arribà el freginat, un freginat magnífic de gobiets cruixidors i rutilants d'un greix semblant la rosada matinal damunt l'herba, i que escampaven una olor deliciosa.

Fritz havia perdut la partida; Hâan tustant-li l'espatlla, digué, tot joiós:

-En saps la prima, Kobus, en saps la prima! Només cal que una altra vegada vagis amb compte a no enfonsar el cel, per la banda de Landau.

S'assegueren, aleshores, en mànegues de camisa, al volt de la tauleta rovellada. Es posaren a la tasca. Tot rient, cadascú s'acuitava de pendre una bella part de freginat; les forquilles d'estany anaven i venien com la llançadora d'un teixidor; les barres galopaven, l'ombra de les fulles de l'encanyissat tremolava damunt les cares animades, damunt la plata florejada, sobre els vasos cairats i sobre l'alta botella groga, on crepitava el vi blanc del país.

Vora la taula, damunt sa cua en forma de plomall, estava assegut Melac, un gos llop pertanyent a la Canastrella Florida, blanc com la neu, amb el nas dret com una castanya cremada, l'orella dreta i els ulls resplendents, Ara l'un, ara l'altre li tiraven un mos de pa o una cua de peix que ell atrapava al vol.

Era joliu espectacle.

-En bona fe- digué Fritz, -estic content d'haver vingut aquest matí; m'ensopia, no sabia què fer; l'anar sempre a la cerveseria és terriblement monòton.

-Ei!- exclamà Hâan, -Si trobes la cerveseria monòtona, tu, no és que hi tinguis culpa, perquè, gràcies a Déu, pots gloriar-te de criar-t'hi bona sang; et vas riure bellament dels que hi eren, ahir, amb les teves cites del Càntic dels Càntics. Ah, ah, ah!

-Ara- afegí Schoultz, tot alçant la forquilla, -coneixem aquest home seriós; quan està seriós, cal riure, i quan riu, malfiar-se.

Fritz es posà a riure de tot cor.

-Ah! ben descobert el truc- va fer; -jo que em creia...

-Kobus- interrompé Hâan: -et coneixem de qui-sap-lo temps; no és a nosaltres que ens portaràs a vendre. Però, tornant al que deies suara, és desgraciadament veritat que aquesta vida de cerveseria pot jugar-nos una mala partida. Si hom veu tants d'homes grassos abans d'arribar a vells, gent asmàtica, inflada i panteixant, gotosos, pedrencs, hidròpics a cents, això ve de la cervesa de Francfort, d'Estrasburg, de Munic, o de qualsevol altra banda; perquè la cervesa porta massa aigua, fa el païdor mandrós, i quan el païdor és mandrós, tots els membres se'n contaminen.

-És una gran veritat, senyor Hâan- digué aleshores el professor Speck; -val més beure dues botelles de bon vi, que un sol xop de cervesa; no tenen tanta d'aigua, i, per això no favoreixen tant el mal de pedra; l'aigua diposita arenes a la bufeta, tothom ho sap; i, d'altra banda, el greix ve igualment de l'aigua. L'home que no beu sinó vi té, doncs, la sort de restar magre una pila de temps, i la magror no és tan difícil de portar com l'obesitat.

-Certament, senyor Speck, certament- respongué Hâan; -quan volen engreixar el bestiar li fan beure aigua amb segó; si li fessin beure vi no s'engreixaria mai. Però, a més d'això, el que cal a l'home, és moviment; el moviment manté les nostres articulacions en bon estat, de manera que hom no s'assembli a aqueixes carretes que grinyolen cada vegada que les rodes donen el tomb, cosa molt desplaent. Els nostres vells, dotats d'una gran previsió, tenien per a evitar aquest inconvenient el joc de bitlles, els pals de cucanya, les corregudes de sacs, les partides de patins i de relliscades, sense comptar la dansa, les caceres i les pesqueres; ara, els jocs de carta de totes menes han passat al davant; vet aquí perquè l'espècie degenera.

-Sí, és deplorable- exclamà Fritz, tot buidant el seu vas, -deplorable! Em recordo que, a la meva infantesa, tots els bons burgesos anaven a les festes dels poblets, amb llurs dones i llurs infants; ara un hom s'arrauleix a casa seva, i és un gran esdeveniment el sortir de la vila. A les festes de poblet, un hom cantava, dansava, tirava a la rodella, canviava d'aires; així és com els nostres vells vivien cent anys; tenien les orelles roges i no coneixien les xacres de la vellesa. Quina llàstima que totes aquestes festes hagin estat abandonades!

-Ah, això- exclamà Hâan, molt ben assabentat dels vells costums, -això, Kobus, ve de l'extensió de les vies de comunicació. Abans, quan els camins eren clars, quan no existien camins veïnals, hom no veia circular tants de viatjants per a oferir a cada poble els uns pebre i canyella, els altres estrijols i raspalls, els altres robes de totes menes. No teníeu a la vostra porta l'adroguer, el quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda assegurada, arribaven de molt lluny. Era el bon temps de les fires de Francfort, de Leipzig, d'Hamburg, a Alemanya; de Lieja i de Gand, a Flandes; de Beaucaire, a França. Avui la fira és perpètua, i fins en els poblets més menuts, hom troba de tot el que pugui pagar. Cada cosa té el seu bon caire i el seu mal caire; podem enyorar les corregudes de sacs i el tir del moltó, sense condemnar els progressos naturals del comerç.

-Tot això no vol dir que no siguem uns rucs d'aclofar-nos al mateix indret- replicà Fritz, -quan podríem divertir-nos, beure bon vi, dansar, riure i xalar-nos de tota manera. Si calgués anar a Beaucaire o a Flandes, hom podria trobar que és una mica lluny; però tenint ben a la vora d'un hom festes agradívoles, i ben amarades dels vells costums, em sembla que fóra encertat d'anar-hi.

-On és això?- exclamà Hâan.

-Ves, a Hartzwiller, a Rorbarch, a Klingenthal. I, veieu, sense moure'ns gaire, em recordo que mon pare em portava cada any a la festa de Bischem, i que allà hi servien pastells deliciosos... deliciosos!

Es besava el cap dels dits; Hâan el mirava com a meravellat.

-I que s'hi menjava uns crancs de la gruixària del puny- prosseguí, -crancs força millors que no pas els del Losser, i s'hi bevia un vinet blanc molt... molt passador; no era un _johannisberg_ ni un _steinberg_, sens dubte, però tanmateix, us alegrava el cor!

-Ah!- exclamà Hâan: -per què no ens ho has dit fa temps? Hi hauríem anat. Diastre, tens raó, tota la raó.

-Què voleu fer-hi? No hi havia pensat.

-I quan és aquesta festa?- demanà Schoultz.

-Calla, calla, és el dia de Sant Pere.

-Però si és demà!- va exclamar Hâan.

-Ves, em sembla que sí- digué Fritz. -Quina casualitat! Vejam: ¿esteu decidits a anar a Bischem?

-No cal dir-ho! no cal dir-ho!- exclamaren Hâan i Schoultz.

-I aquests senyors?

Speck i Hitzig s'excusaren per les seves ocupacions.

-Doncs bé, hi anirem nosaltres tres- va dir Fritz, aixecant-se. -Sí; sempre he servat la millor recordança dels crancs, del pastell i del vinet blanc de Bischem.

-Ens cal un carruatge- féu observar Hâan.

-Està bé, està bé- respongué Kobus, tot pagant el compte, -jo m'encarrego de tot.

Al cap d'alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com celebraven els pastells de poblet, els _kougelhof_ i _küchlen_, que ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa. L'un parlava de sa tia, l'altre de l'àvia; hom hauria dit que havien de tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la festa de Bischem.

Aixi és com l'amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a l'encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.

XV

Podeu figurar-vos si n'estava de content, Kobus. Idees de magnificència i de grandesa es debatien aleshores en son cap; volia veure Súzel, i mostrar-se-li amb una esplendor inavesada; volia, en certa manera, enlluernar-la; no trobava cap cosa prou bella per a colpir-la d'admiració.

Per a les avinenteses ordinàries, hauria llogat el carruatge i l'egua arrossinada d'un Hans Nickel per a fer el viatge; però, aleshores, això li semblà indigne de Kobus. Immediatament després del dinar, prengué el seu bastó de darrera la porta i se n'anà a la Posta de cavalls, en el camí de Kaiserslautern, a casa de mestre Johann Fanen, que tenia deu cadires de posta sota els seus coberts, i vuitanta cavalls a les seves estables.

Fanen era un home de seixanta anys, propietari de les grans prades que s'allarguen a la vora del Losser, un home ric i no obstant senzill en els seus costums; gros, baix, vestit d'una samarreta de drap, cofat amb un llarg capell de crin, amb la barba larga de vuit dies, tota grisenca, i les galtes rodones i grogues, solcades de grosses arrugues que feien cercles.

Així va trobar-lo Fritz, tot estrijolant els cavalls al pati de la Posta.

Fanen, coneixent-lo de lluny, anà a son encontre fins a la portalada i llevant-se el capell, el saludà dient:

-Oh! bon dia, senyor Kobus; ¿què em proporciona el goig i la honor de la vostra visita?

-Senyor Fanen- respongué Fritz, tot somrient: -he resolt de fer una excursió de plaer a la festa de Bischem, amb mos amics Hâan i Schoultz. Tots els carruatges de la vila són pels camins, perquè és l'hora del fenc; no hi ha manera de trobar un faeton. En nom de Déu, m'he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d'un home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran. Aquest és el meu tarannà.

El mestre de postes trobà aquest raonament molt just.

-Senyor Kobus- digué, -feu bé, i us ho aprovo; quan jo era jove em plaïa que em traginessin desembarassadament i amb comoditat; ara só vell, però encara só del mateix parer: el parer és bo quan hi ha manera de sostenir-lo, com us passa a vós i a mi.

Conduí a Fritz sota el seu cobert. Allà hi havia caleses segons la nova moda de París, lleugeres com a plomes, adornades d'escuts i tan belles, tan gracioses que hom hauria pogut posar-les en un saló, com a mobles assenyalats per llur elegància.

Kobus les trobava boniques; però, a desgrat d'això un gust natural per la sumptuositat abundosa li féu triar una gran berlina atapeïda interiorment de seda, una mica feixuga, és veritat, però que Fanen li va dir que era el carruatge de les personalitats distingides.

L'escollí, doncs, i aleshores el mestre de postes l'introduí dins les seves estables esbarjoses.

Sota d'un sostre emblanquinat, d'una llargada de cent vint passes i una amplada de seixanta, i sostingut per dotze pilars de cor d'alzina, hi estaven, afilerats en dos rengles, i separats l'un de l'altre, seixanta cavalls, grisos, negres, bruns, clapats, de gropa rodona i lluent, de cua anusada fent una onda, de sofraja sòlida, de testa enlairada; els uns renillant i tustant amb la pota, els altres estirant el farratge de la menjadora, els altres mig tombant-se per a veure. La llum, arribant del fons, per dues finestres enlairades, il·luminava l'estable amb llargs rossegalls d'or. Les grans ombres dels pilars s'allargaven sobre l'enllosat, net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran. Els establers vigilaven i raspallaven; un postilló, amb un gequet blau brodat d'argent, i el capell de tela encerada damunt el clatell, conduí un cavall cap a la porta; anava a fer, sens dubte, un viatge d'estafeta.

Fanen i Fritz passaren lentament darrera els cavalls.

-Us en calen dos- digué el mestre de postes. -trieu.

Kobus, després d'haver fet la seva inspecció, trià dos vigorosos rossins grisos clapats, que devien anar com el vent. Després va entrar al despatx, seguit del senyor Fanen; i traient-se de la butxaca una llarga bossa de seda verda amb borles d'or saldà tot seguit el compte, dient que volia tenir el carruatge a la seva porta, l'endemà, cap a les nou, i demanant com a postilló el vell Zimmer, que en altre temps havia portat l'emperador Napoleon I.

Un cop això va ésser fet, oït i convingut, Fanen va acompanyar-lo fins a fora del pati. S'estrenyeren la mà, i Fritz, satisfet, reprengué el camí de la vila.

Tot caminant, es figurava la sorpresa de Súzel, del vell Christel i de tot Bischem, quan els veurien arribar fent petar el fuet i sonant el corn. Això li produí una mena d'enterniment estrany, sobretot pensant en l'admiració de la petita Súzel.

El temps s'escolava de pressa. Mentre s'atansava així a Huneburg, tot somniós, el vell rabí David, revestit de son vell capot de color de tabac, i Sourlé, cofada amb sa magnífica còfia de tul amb llargues cintes grogues, atraieren sos esguards pel senderó que voreja els jardins, al peu dels glacis. Tenien el costum de donar un tomb fora vila tots els dies de _sàbbat_; es passejaven de bracet, com a joves enamorats, i cada vegada David deia a la seva dona:

-Sourlé, quan veig aquesta verdor, els blats que es gronxen i el riu que llisca a pleret, això em rejoveneix; em sembla encara que et trec a passejar, fa vint anys, i alabo al Senyor donant-li gràcies.

Aleshores la bona vella es sentia tota benaurada, perquè David parlava sincerament i sense falagueria.

El rabí també havia vist a Fritz per damunt la tanca de rama. I quan va ésser a l'entrada dels camins coberts, li va cridar:

-Kobus!... Kobus!... vina!

Però Fritz, tement que el vell rabí no volgués burlar-se de son discurs a la cerveseria del Gran Cérvol, prosseguí el seu camí, tot baixant el cap.

-Una altra vegada, David, una altra vegada- digué. -Porto pressa.

I el rabí, somrient amb sornagueria dins la seva barbeta, va pensar:

-Pots ben escapar-te; tanmateix, ja et tornaré a trobar.

Finalment Kobus tornà a casa seva per allà a les quatre. Encara que les finestres estessin obertes, feia molta de calor, i va desempallegar-se del capot, no sense una veritable felicitat.

-Ara, anem a triar els vestits i el blancatge- es deia tot joiós, estirant les claus del secreter. -Cal que Súzel en resti meravellada, cal que jo faci oblidar la més galant jovenalla de Bischem, i que ella em porti al magí. Déu del cel, vina en mon ajut, perquè jo enlluerni tot el món!

Obrí els tres grans armaris que davallaven del sostre fins el paviment. La senyora Kobus, mare de Fritz, i la seva àvia Nicklausse havien tingut l'amor del blancatge, com el pare i l'avi havien tingut l'amor del bon vi. Hom pot figurar-se tenint-ne compte, quina quantitat d'estovalles adamascades, de tovallons de filet vermell, de mocadors, de camises i de peces de tela hi havia amuntegades allà dins: era increïble. La vella Katel passava la meitat del temps plegant i desplegant tot allò per a renovar l'aire, esquitxant-ho de reseda, d'espígol i de mil altres olors per allunyar-ne les arnes. Fins i tot hi havia a la part de dalt, penjats pel bec, dos martins pescaires de ploma verda i daurada, dissecats: aquests ocells tenen la reputació d'apartar els insectes.

Un dels armaris era ple de velles despulles, de tricornis amb cocarda, de perruques, vestits de pelux amb botons d'argent grans com a platerets, bastons que tenien per mànec boles d'or i de vori, capsetes de pólvors amb llurs grossos pinzells de cigne; allò era del temps de l'avi Nicklausse; res n'havia estat canviat; aquella bona gent haurien pogut tornar i vestir-se de bell nou a la moda del darrer segle, sense haver reparat la llargada de llur son.

En l'altre compartiment hi havia els vestits de Fritz. Cada any es feia pendre mesures d'un vestit complet, pel sastre Hèrcul Schneider, de Landau; no se'ls posava mai aquests vestits, però li era una satisfacció, de dir-se: -Aniria a la moda com el gros Hâan, si volia: sortosament prefereixo mon vell capot; cadascú per allà on l'enfila.

Fritz es posà, doncs, a contemplar tot allò amb un gran embadaliment. Li vingué la idea que Súzel podria tenir l'amor del vell blancatge com la seva mare i la seva àvia; que en aquest cas augmentaria els tresors de la casa, que tindria el manyoc de claus, i que s'extasiaria al matí i al vespre davant aquells armaris.

Aquesta idea va enternir-lo; i desitjà que les coses anessin per aquest carrerany, perquè l'amor del bon vi i del blancatge fa felices les parelles.

Però, de moment, es tractava de trobar la més bella camisa, el més bell mocador, el més bell parell de mitjons i el més bell vestit. Aquí estava la dificultat.

Després d'haver mirat qui-sap-lo temps, Kobus, molt empantanegat, va cridar: -Katel! Katel!

La vella serventa, que feia mitja a la cuina, obrí una porta.

-Entra, Katel- li digué Fritz, -tinc un gran encaparrament: Hâan i Schoultz volen de totes passades que vagi amb ells a la festa de Bischem; tant m'ho han pregat, que he acabat per acceptar. Però a aquella festa hi van prussians a cents, jutges, oficials, una pila de gent d'upa, ufanosa, vestits a la darrera moda de França, i que ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos. Com em vestiré? No entenc en aquestes coses, no es per mi.

Els ullets de Katel s'encongiren; la feia feliça, de veure que es passava fretura d'ella en una circumstància tan greu; i deixant la mitja sobre la taula, va dir:

-Heu tingut força raó de cridar-me, senyor. Gràcies a Déu, no serà la primera vegada que hauré donat consells per a vestir com cal, segons el temps i les persones. El senyor jutge de pau, el vostre pare, tenia el costum d'avisar-me quan anava a fer visites de cerimònia; era jo qui li deia: -Amb permís, senyor jutge, encara us manca això o allò.- I sempre era allò mateix que jo deia; tothom de la vila havia de reconèixer que, pel que feia a la bona i vella presentació, no hi havia com el senyor Kobus.

-Bé, bé, et crec- digué Fritz, -i estic content de saber-ho, encara que les modes hagm canviat molt, d'aleshores ençà.

-Les modes poden canviar tant com se vulgui- respongué Katel, tot acostant l'escala a l'armari; -el bon sentit no canvia mai. Primer de tot us cercarem una camisa. Es llàstima que no es porti calça curta, perquè us hauria escaigut d'allò més una bella perruca empolvada a la francesa; era magnífic! Però avui en dia la gent assenyalada i els pagesos, tots són iguals. Caldrà, però, que tornin les modes antigues, un dia o altre; hom no s'hi entén, avui!

Katel estava aleshores damunt l'escala; i triava una camisa amb tot esment. Fritz, a baix, esperava en silenci. Finalment, Katel davallà portant una camisa i un mocador damunt les seves mans, esteses amb aire de veneració; i deixant-ho damunt la taula, va dir:

-Veu's aquí, per començar, el principal; ja veurem si aquests prussians tenen camises i mocadors que s'hi puguin comparar. Així, senyor Kobus, eren les camises i els mocadors de gran cerimònia del senyor jutge de pau. Mireu-me la finor d'aquesta tela, i la magnificència d'aquesta pitera, amb sis rengles de randes, i aquests punys, els més bells que mai s'hagin vist a Huneburg; mireu aquests ocells de cua llarga i aquestes fulles brodades en els traus; quin treball, Déu meu, quin treball!

Fritz, que en sa vida s'havia ocupat més d'aquelles coses que dels habitants de la lluna, passava els dits damunt les randes, i les contemplava amb un posat d'èxtasi mentre la vella criada, amb les mans creuades damunt son davantal, expressava en alta veu son entusiasme.

-¿Es pot creure, senyor, que mans de dona hagin fet una cosa com aquesta?- deia, -¿no és una meravella?

-Sí, és bonic!- responia Kobus, tot pensant en l'efecte que ell produiria a la petita Súzel amb aquella superba pitera estesa sobre el païdor i aquells punys, vorejant-li el naixement de la mà; -¿penses, Katel, que moltes de persones siguin capaces d'apreciar aquestes coses?

-Moltes de persones! En primer lloc totes les dones, senyor, totes; baldament haguessin guardat oques fins a cinquanta anys, totes saben el que és ric, i bell, i escaient. Un home amb una camisa com aquesta, àdhuc essent l'home més beneit del món, tindria el lloc d'honor en llur esperit; i és cosa justa, perquè, si ell curtejava de seny, sos pares n'haurien tingut per compte d'ell.

Fritz va fer una riallada.

-Ah, ah, ah! tens unes idees ben salades, Katel- va fer; -però és igual, em sembla que no l'erres del tot. Ara ens caldrien mitjons.

-Tingueu, aquí estan, senyor; mitjons de seda; mireu quina cosa tan flexible, tan amorosa; la mateixa senyora Kobus les va fer, amb agulles fines com a cabells: era un gran treball. Ara tot això és cosa d'ofici; quins mitjons es veuen! Ja fan bé d'amagar-los sota els pantalons.

Així s'expressà la vella serventa, i Kobus, cada vegada més joiós, exclamà:

-Vaja, vaja, això agafa bastant bon caient; i si tenim un vestit una mica passable, començo de veure que els prussians no tindran manera de fer riota de nosaltres.

-Però, en nom de Déu!- digué Katel; -no em vingueu amb els vostres prussians! pobres diables que no porten deu thalers, i que s'ho posen tot al damunt, per a semblar alguna cosa, Nosaltres, som altra gent, sabem on ajeure el cap, de nit, i no és damunt d'un còdol, gràcies a Déu! I també sabem on cal trobar una botella de bon vi, quan ens plau de beure'n una. Som gent coneguda, ben establerta; quan hom parla del senyor Kobus, hom sap que la seva masia és a Meisenthal, son bosc de faigs a Michelsberg...

-Sens dubte, sens dubte; però són gent que fa goig, aquests oficials prussians, amb llurs grans mostatxos, i més d una noia, en veure'ls...

-No us penseu que les noies siguin tan ximpletes- interrompé Katel, que aleshores treia de l'armari diversos vestits, i els estenia damunt la calaixera; -les noies també saben distingir entre un ocell passavolant i un altre que és bo per a l'ast; el major nombre s'estimen més de romandre a l'escalf de la llar, i les que miren els prussians, no valen la pena que hom se n'ocupi. Però teniu, veu's aqui els nostres vestits, no us en manquen pas.

Fritz es posà a contemplar el seu guardarroba, i al cap d'un instant, digué:

-Aquest capot amb coll de vellut negre no em sembla malament, Katel.

-Què voleu dir, senyor?- exclamà la vella, tot junyint les mans -un capot per anar amb una camisa brodada!