Part 10

-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades; no portaràs falsos testimonis! Són dos manaments de Déu, que tot el poble d'lsrael va sentir entre els llampecs i els trons, tremolant i mantenint-se allunyat en el desert de Sinaí.

«I veu's aquí ço que diu l'Eternal al que violarà sos Manaments:

»Si no obeeixes la veu de l'Eternal, ton Déu, per a tenir compte del que avui et prescric, els cels que són damunt la teva testa seran d'aram, i la terra que és sota tos peus, serà de ferro.

»L'Eternal et donarà, en lloc de pluja, pols i cendra; l'Eternal et colpirà, a tu i a la teva posteritat, de nafres estranyes, de nafres grans i de durada, de malalties malignes i de durada.

»L'estranger pujarà al damunt teu, molt alt, i tu davallaràs molt baix; ell et prestarà i tu no li prestaràs.

»L'Eternal farà venir al teu damunt la maledicció i la ruïna de totes les coses on tu posaràs la mà i que tu faràs, fins que siguis destruït. Tes filles i tos fills seran lliurats a l'estranger, i tos ulls ho veuran i es consumiran tot el dia mirant envers ells, i ta mà no tindrà cap força per a lliberar-los.

»La teva vida serà com a suspesa al teu davant, i tu seràs esglaiat de nit i de dia. Diràs al matí: Qui em farà veure el vespre? I en ésser vespre, diràs: Qui em farà veure el matí?

»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no hauràs obeït la veu de l'Eternal, ton Déu, per a servar sos Manaments i les Lleis que t'ha donat!»

-Aquestes són les paraules de l'Eternal!- afegí David, aixecant el cap.

Mirà Schmoule, que romania amb els ulls clavats a la Bíblia, i semblava cavil·lar profundament.

-Ara, Schmoule- continuà, -prestaràs jurament damunt aquest llibre, davant l'Eternal que t'escolta; juraràs que no hi ha hagut cosa convinguda entre Christel i tu, ni pel que fa a l'ajornament, pel que fa als dies de trigança, ni pel preu de l'alimentació dels bous durant aquests dies. Però guarda't de donar tombs en la teva ànima per autoritzar-te a jurar, si no estàs segur de la veritat de ton jurament; guarda't de dir, per exemple, dins tu mateix: «Aquest Christel m'havia fet tort, m'havia causat pèrdues, m'havia impedit de guanyar en aquella circumstància.» O bé: «Va fer tort a mon pare, a mos parents, i així torno a posseïr alló que m'hauria escaigut naturalment.» O bé: «Les paraules del tracte tenien doble sentit, i a mi em plau de girar-les cap al sentit que em convé; no eren prou clares i les puc negar.» O bé: «Aquest Christel m'ha exigit un preu massa alt, sos bous valien menys que el preu establert, i així resto dins la veritable justícia, que vol que la cosa comprada i el seu preu siguin iguals, com els dos costats d'una balança.» O bé, encara: «Avui no tinc la quantitat sencera, més tard faré reparació del dany», o qualsevol altre pensament d'aquesta mena.

»No, tots aquests tombs no enganyen els ulls de l'Eternal; no és segons aquest pensament i d'altres semblants, que has de jurar; no és segons el teu esperit, que pot ésser arrossegat cap al mal per l'interès, que cal prestar jurament; no és segons el teu pensament, és segons el meu que t'has de governar, i no pots afegir ni treure res, per astúcia o altrament, del que jo penso.

»Doncs bé, jo, David Sichel, tinc aquest pensament, senzill i clar: -Schmoule, ¿ha promès un florí a Christel per l'alimentació dels bous que ha comprat i per cada dia de trigança després de la capvuitada? Ho ha promès? Si no ho ha promès a Christel, que posi la mà damunt el llibre de la Llei, i que digui: «juro que no vaig prometre res.» Schmoule, acosta't, estén la mà i jura!

Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué:

-Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com aquest. Ja que Christel està segur que ho vaig prometre -jo, no me'n recordo bé,- ho pagaré, i espero que restarem bons amics. Més tard, ell farà que me'n refaci, perquè els bous són realment massa cars. En fi, el que és degut és degut, i mai Schmoule no prestarà jurament per una quantitat, ni que fos deu vegades més forta, llevat que n'estigui completament segur.

Aleshores David, mirant Kobus amb un esguard extraordinàriament fi, va fer:

-I obraràs bé, Schmoule. En el dubte, val més deixar-ho córrer.

L'escrivà havia inscrit el refús de jurament; va aixecar-se, saludà la gent acoblada, i eixí amb Schmoule, el qual en el llindar, va girar-se i va dir amb brusca entonació:

-Aniré a cercar els bous demà a les vuit, i pagaré.

-Bé està- respongué Christel, inclinant el cap.

Quan romangueren sols, el vell rabí va posar-se a somriure.

-Schmoule és viu- digué, -però els nostres vells talmudistes encara eren més vius que no pas ell; prou sabia jo que no aniria fins al capdavall: vet aquí perqué no m'he vestit.

-Ah!- exclamà Fritz, -Si, ja ho veig, tanmateix hi ha una cosa bona a la vostra religió.

-Calla, epicuri- respongué David, tancant la porta i tornant a posar la Bíblia en el tinell; -sense nosaltres, tots plegats seríeu uns pagans, és per nosaltres que penseu; no heu inventat res; no heu descobert res. Pensa una estona quantes vegades us heu dividit i combatut de dos mil anys ençà, quantes de sectes i de religions s'han format. Nosaltres seguim essent els mateixos d'ençà de Moisés, nosaltres seguim essent els fills de l'Eternal, vosaltres sóu els fills del temps i de l'orgull; el menor interès us fa canviar d'opinió, i a nosaltres, pobres miserables, tot l'univers plegat no ha pogut fer-nos abandonar una sola de nostres lleis.

-Aquestes paraules mostren ben bé l'orgull de la teva raça- digué Fritz; -fins ara et creia un home modest en el seu pensar, però ara veig que respires l'orgull, en el fons de la teva ànima.

-I per què hauria d'ésser modest?- exclamà David amb veu de nas. -Si l'Eternal ens ha escollit, no és perquè valem més que no pas vosaltres?

-Bé, calla- va fer Kobus, tot rient, -aquesta vanitat m'esparvera; seria capaç enutjar-me.

-Enutja't a cor obert- digué el vell rabí, -no facis compliments.

-No, més m'estimo invitar-te a pendre cafè a casa meva, cap a la una; conversarem, riurem, i després ens n'anirem a tastar la cervesa de març; et convé això?

-Està bé- va fer David, -hi consento, el card sempre hi guanya a fer-se amb la rosa.

Kobus anava a exclamar: -Ah, decididament, això és massa!-, però s'aturà, i digué amb vivor:

-Sóc jo la rosa!

Aleshores tots tres no van tenir més remei que riure.

Christel i Fritz eixiren de bracet, tot dient-se:

-És viu, aquest rabí David! sempre té algun vell proverbi a punt per a divertir-vos. És un home excel·lent.

Tot passà com s'havia convingut; Christel i Kobus dinaren plegats. David comparegué a les postres, a pendre cafè, i després se n'anaren a la cerveseria del Gran Cérvol.

Fritz estava en un tarannà de gaubança extraordinària, no sols perquè anava entre son vell amic David i el pare de Súzel, sinó també perquè traginava una botella de _steinberg_ al cap, sense parlar del bordeus i del _kirschenwasser_. Veia les coses d'aquest pobre món com a través d'un raig de sol; sa cara carnosa estava tota empurpurada, i un joiós somriure arremangava sos llavis gruixuts. Així és que quan aparegué sota la tela grisa que feia ràfec a la porta del Gran Cérvol, hi hagué un entusiasme!

-Heu-vos-l'aquí! heu-vos-l'aquí!- cridaven de tots costats amb el xop en l'aire: -aquí està Kobus!

I ell, tot rient, repetia:

-Sí, sí, aquí està, ah, ah, ah!

Entrava en els bancs i feia encaixades amb tots sos vells companyons.

Durant els vuit dies que acabaven de passar la gent es demanava per tot arreu:

-Què se n'ha fet? Quan el tornarem a veure?

I el vell Krantheimer es desconhortava perquè tots els seus clients trobaven la cervesa dolenta.

Finalment s'assegué, entre el gaudi universal, va fer seure Christel a la seva dreta. David anà a mirar Frederic Schoultz, el gros Hâan, Speck i cinc o sis més que feien una partida de _rams_ a dos kreutzers la fitxa.

Es posaren a beure aquella famosa cervesa de març que us puja al nas com el xampany.

Al davant, a la cerveseria de les Dues Claus, els hússars de Frederic-Wilhelm bevien cervesa amb gerros; els taps s'engegaven com a trets de pistola; hom se saludava de l'un costat del carrer a l'altre perquè els paisans d'Huneburg sempre estan bé amb els militars, sense mesclar-s'hi, però, ni rebre'ls en llurs famílies, cosa sempre perillosa.

A cada instant deia Christel:

-Ja és hora que me'n vagi, senyor Kobus; dispenseu-me; ja fa dues o tres hores que hauria d'ésser a la masia.

-Bah!- exclamava Fritz, tot posant-li la mà a l'espatlla -un dia és un dia, Christel; de tant en tant cal alegrar-se i eixorivir-se l'esperit. Vaja, un altre xop.

I el vell anabaptista, un mica embriagat, es tornava a asseure, tot pensant: -Serà el sisè! Mentre no em trabuqui pel camí!

Després deia:

-Però, senyor Kobus: ¿què pensarà la meva dona si torno a casa mig embriagat? No m'hi ha vist mai, em penso.

-Bah! bah! l'aire corrent tot s'ho emporta, Christel; i després, no us caldrà sinó dir: -El senyor Kobus ho ha volgut, i Súzel us defensarà.

-Això és veritat- exclamà aleshores Christel, tot rient, -és veritat: tot el que diu i fa el senyor Kobus està ben fet! Vaja, un altre xop!

I el xop arribava, i es buidava i la serventa en duia un altre, i així successivament.

Doncs, bé, en sonar les tres a l'església de Sant Silvestre, i sense que ningú pensés en res, una colla de minyons tombà la cantonada de l'hostal del Cigne, tot corrent cap a la porta de Landau; després comparegueren alguns soldats, portant un de sos companys sobre un baiard; després altres infants en munió; hi havia un rodolament de passes al paviment, que se sentia de lluny.

Tothom es decantava a les finestres i eixia de les cases per a veure. Els soldats pujaven pel carrer de la Forja, de la banda de l'Hospital, i havien de passar davant la cerveseria del Gran Cérvol.

Tot seguit les partides foren abandonades; la gent s'enfilà als bancs; Hâan, Schoultz, David, Kobus, les serventes, Krantheimer, en fi, tots els assistents. D'altres, contents, venien de la sala, i la gent es deia en veu baixa; -És un duel! És un duel!

Mentrestant el baiard s'acostava lentament; dos homes el portaven; era un baiard per a treure els fems de les estables de la Caserna de Cavalleria; el soldat hi anava ajagut, amb les cames penjant entre els braços de l'atuell; sa cara es decantava sobre el gec enrotllat, i era d'allò més esblaimada; tenia els ulls closos, els llavis entreoberts i el davant de la camisa ple de sang. Darrera venien els testimonis. Un vell hússar de celles groguenques i grossos bigotis rogencs que feien una rúbrica damunt ses galtes colrades, duia el sabre del ferit sota el braç, el talabard tirat a l'espatlla, i semblava tot tranquil. L'altre, més jove i ben ros, estava com atuït, i portava el xacó; després venien dos suboficials, girant-se a cada pas, indignats de veure tanta gent.

Alguns hússars, davant la cerveseria de les Dues Claus, cridaven al vell que portava el sabre: -Rappel! Ep! Rappel!;- era, sens dubte, llur mestre d'armes; però ell no respongué i ni tan sols bellugà el cap.

Quan passaven els dos darrers, Frederic Schoultz, en sa qualitat de vell sergent de la _landwehr_, cridà de dalt de la cadira estant:

-Ei! companys...companys!

Un d'ells s'aturà.

-Què passa, company?

-Això ha estat un cop de sabre en honor de la senyoreta Grédel, la cuinera del Bou Roig.

-Ah!

-Sí! Un cop de punta a fons i sense parada; ja era massa tard.

-I on ha tocat?

-Una mica a sota del testó dret.

Schoultz allargà el llavi; semblava tot altívol de rebre una resposta. La gent escoltava, decantada al voltant d'ells.

-És un mal cop- digué; -n'he vistos a la campanya de França.

Però l'hússar, veient que sos companyons entraven al carreró de l'Hospital, alçà la mà contra l'orella, i digué:

-Permeteu-me!

I va juntar-se a la seva colla; i Schoultz, passejant una mirada satisfet per l'assistència, tornà a asseure's tot dient:

-Quan un home és soldat, cal treure's el sabre; no passa com en el paisanatge on la gent es malmena a cops de punys.

Tenia el posat de dir: -Veu's aquí el que jo he fet cent vegades!

Però d'altres, en gran nombre, gent raonable i pacífica, murmuraven entre ells:

-És possible que els homes es matin per una cuinera? És una cosa antinatural. Aquesta Grédel mereixeria d'ésser bandejada de la vila, per les passions funestes que excita entre els hússars.

Fritz no deia paraula, semblava consirós, i sos ulls brillaven amb un esclat especial. Però havent-se posat a dir, a son torn, el vell David: -Veu's aquí com éssers creats per Déu es maten per coses de no-res!- va irar-se, de cop i volta, d'una manera estranya.

-De què en dius coses de res, David?- exclamà en veu ressonant. -¿No ha inspirat l'amor en tota època i en tot indret les més belles passions i els pensaments més alts? ¿No és el mateix alè de l'Eternal, el principi de la vida, de l'entusiasme, del coratge i del sacrifici? T'escau força de profanar d'aquesta manera la veu de la nostra felicitat i de la glòria del gènere humà! Lleva-li l'amor a l'home: ¿què li resta? l'egoisme, l'avaricía, l'embriaguesa, el tedi i els instints més miserables; ¿quina gran cosa farà, quina cosa gentil dirà? Res; no pensarà sinó en sadollar-se el ventre!

Tots els assistents s'havien girat, espalmats de son engrescament; Hâan el mirava amb sos ullassos per damunt l'espatlla de Schoultz, el qual es torçava el coll per a veure si era ben bé Kobus qui parlava, perquè no podia donar crèdit a les seves orelles.

Però Fritz no parava cap esment en aquestes coses.

-Vejam, David- reprengué, animant-se cada vegada més; -quan el gran Homer, el poeta dels poetes, ens mostra els herois de la Grècia que se'n van a cents en llurs nauetes per a recaptar una dona gentil que ha fugit de llur terra, travessen les mars i s'exterminen per espai de deu anys amb els de l'Asia per a tornar-la a haver, ¿et penses que ell ho hagi inventat, això? ¿Et penses que no era veritat el que deia? I si és el més gran dels poetes, ¿no l'és perquè ha celebrat la cosa més gran i més sublim que hi hagi sota el cel: l'amor? I si el cant de vostre rei Salomó és anomenat el Càntic dels Càntics, ¿no és també perquè canta l'amor, cosa més noble, més gran, més pregona que totes les altres en el cor de l'home? Quan diu en el Càntic dels Càntics: «Ma ben amada, ets bella com la volta dels estels, agradable com Jerusalem, temible com els exèrcits que avancen amb les banderes desplegades», ¿no vol dir que no hi ha cosa més bella, més invencible i més suau que l'amor? I tots els vostres Profetes ¿no han dit la mateixa cosa? I d'ençà de Crist, l'amor ¿no ha convertit als pobles bàrbars? ¿no és amb una senzilla cinta rosa que, d'una mena de salvatge, en feia un cavaller?

Si en nostres dies les coses no són tan grans ni tan belles ni tan nobles com en altre temps, ¿no és perquè els homes ja no coneixen l'amor veritable i es casen pel diner? Doncs bé, jo, David, ¿ho sents? dic i sostinc que l'amor veritable, l'amor pur, és la única cosa que trasmudi el cor de l'home, que l'enlairi i sigui mereixedora que hom dongui la vida per ella. Trobo que aquests homes han fet bé de batre's, ja que cap d'ells no podia renunciar a la seva amor, sense reconèixer-se'n indigne.

-Ei!- exclamà Hâan a l'altra taula -¿com pots parlar-ne tu d'això? Mai no has estat enamorat; enraones aquestes coses com un orb que enraonés de colors.

Fritz, davant aquest apòstrof, romangué tot empallegat. Mirà a Hâan amb els ulls entelats, amb el posat de voler-li respondre, i barbotejà algunes paraules confoses, tot engolint el xop.

Aleshores, molts es posaren a riure. Tot seguit Kobus, alçant la grossa testa, els cabells de la qual s'embarbesclaven com si haguessin estat vivents, exclamà amb un aire particular:

-Es cert, mai no he estat enamorat! Però si hagués tingut la felicitat d'estar-ne m'hauria fet matar, abans que renunciar a la meva estimada, o bé hauria exterminat l'altre.

-Oh! oh!- va fer Hâan, amb accent una mica burleta, tot copejant les cartes. -O, Kobus! no hauries estat tan ferotge.

-Que no hauria estat tan ferotge!- digué amb les dues mans badades. -Som dos amics de tota la vida, ¿veritat, Hâan? Doncs bé; si estés enamorat i em semblés que tu cobegessis, ni que fos amb el pensament, la que jo havia escollit... t'escanyaria.

Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia; tampoc els altres no reien.

-I voldria- afegí, tot aixecant el dit, -que tota la vila i la rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna: el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.

-Si és així- digue Hâan, -Déu faci que no t'enamoris mai, perquè no tots els hússars de Frederic-Wilhelm són morts, i més d'un correria el perill de morir si la teva estimada era bonica.

Les celles de Fritz s'extremiren.

-És possible- digué asseient-se de bell nou, perquè s'havia aixecat. -N'estaria orgullós i em gloriejaria, de batre'm per una causa tan alta! No tinc raó, Christel?

-Del tot, senyor Kobus- digué l'anabaptista, una mica embriagat; -la nostra religió és una religió de pau, però temps era temps, quan jo estava enamorat d'Orchel, sí -Déu m'ho perdoni!- hauria estat capaç de batre'm a cops de falç per haver-la. Gràcies al cel, no ha calgut escampar sang. M'estimo més no haver-me de fer cap retret.

Fritz, veient que tothom l'observava, comprengué la imprudència que acababa de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l'ull de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima. Al guns moments després, havent exclamat per vintena vegada. -Però senyor Kobus es fa tard, m'esperen; Orchel i Súzel deuen estar inquietes,- Fritz va respondre-li, a la fi:

-Sí, ara ja és hora; us acompanyaré fins al carruatge.

Era una excusa que li esqueia per a retirar-se. L'anabaptista s'aixecà, tot dient:

-Oh! Si us estimeu més romandre ja trobaré el camí de l'hostal, tot sol.

-No, us acompanyo.

Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n'anà gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se, Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va trobar-ho estrany.

-Què tens, David?- va preguntar-li. -Veig que parles baixet d'ençà del sopar; ¿què penses?

-Bé, bé- va fer, tot estirant el cobrellit damunt la seva barbeta, -penso en aquestes paraules profètiques: «He estat gelós per causa d'Eva, amb gran gelosia!» I en aquestes: «En aquells temps passaran coses extraordinàries, coses noves i sortoses».

-Tant de bo que sigui pensant en nosaltres que hagi dit això- va replicar Sourlé.

-Amén!- va fer el vell rabí; -tot arriba a punt per qui sap esperar. Dormim en pau.

XIV

Kobus hauria hagut de penedir-se a l'endemà de sos parlaments inconsiderats de la cerveseria del Gran Cervol; hauria hagut d'estar-ne afligit, fins i tot desolat; perquè pocs dies abans, havent reparat que el vi li desfermava la llengua, i que traïa els pensaments secrets de la seva ànima, s'havia dit: «La vinya és un tany de Gomorra; sos raïms són plens de fel, ses llavors són amargues. No beuràs més el suc del parral!»

Això és el que ell s'havia dit; però el cor de l'home està a la mà de l'Eternal; Ell en fa el que vol; el gira a Tramuntana, el gira a Migjorn. Per això Fritz, en despertar-se, ni tan solament pensà en allò que li havia succeït a la cerveseria.

El primer pensament fou que Súzel era de figura agradívola; es posà a contemplar-la, en son interior, creient sentir-li la veu i veure'n el somriure. Es recordà de la pobra criatura de Wildland, i va aplaudir-se d'haver-la socorreguda, per la seva semblança amb la filla de l'anabaptista; es recordà també del cant de Súzel entre les espigoleres i els segadors i d'aquella veu amorosa que muntava com un sospir entre la nit, i semblava d'un àngel del cel.

Tot el que s'hayia esdevingut d'ençà del primer dia de la primavera li tornà a la memòria com un somni. Tornà a veure Súzel apareixent entre sos amics Hâan, Schoultz, David i Iòsef, tímida i modesta, amb els ulls acalats, per a agençar la darrera hora del festí; va tornar a veure-la a la masia, amb sa faldilleta de llana blava, rentant el blancatge de la família, i, més tard, asseguda prop d'ell, d'allò més temorenca i tremolosa, mentre ell cantava i el clavecí acompanyava amb un to nasal la bella tonada:

_Roseta, cos lleuger, dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!_

I pensant en aquestes coses amb enterniment son desig més gran era de tornar a veure Súzel.

-Aniré a Meisenthal- es deia. -Sí, me n'aniré després del desdejuni: cal absolutament que la torni a veure!

Així es complien les paraules del rabí David a la seva muller: -En aquells dies succeiran coses extraordinàries!

Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.

Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea: Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa de Bischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca. Aleshores obrí uns ulls com unes taronges, i es digué al cap d'un instant:

-Súzel ja se'n deu haver anat a la festa de Bischem, que s'escau el dia de Sant Pere, és demà diumenge.

Això va posar-lo tot consirós.

Katel li vingué a servir el desdejuni i Kobus menjà amb gana bastant desperta, i, tot seguit, posant-se el feltre esbarjós, eixí a donar un tomb per la plaça, on solien passejar-se el gros Hâan, i Schoultz, entre les nou i les deu. Però no hi eren, i Fritz se'n va sentir contrariat, perquè havia resolt d'emportar-se'ls l'endemà a la festa de Bischem.

-Si hi anés tot sol- pensava, -després del que vaig dir ahir a la cerveseria, podrien témer's d'alguna cosa; la gent és tan maliciosa, i sobretot les velles comares que s'encaparren tant d'allò que no els pertoca! Cal que m'emporti dos o tres camarades; aleshores serà una eixida de divertiment, per a menjar pastell de vedella i beure vinet blanc: una senzilla distracció davant la monotonia del viure.

Pujà doncs a les fortificacions, i donà un tomb a la vila, per a veure què s'havien fet Hâan i Schoultz; no els veié pels carrers, i va suposar que devien haver-se'n anat a fora, a fer una partida de bitlles a la Canastrella Florida, a casa del vell Baumgarten, a la vora del Losser.

Amb aquest pensament, Fritz avançà fins a les immediacions de la porta de Hildebrandt, i, mirant al costat de la taverna, que es troba a mig abast del canó d'Huneburg, cregué reparar, tanmateix, gent darrera els grans salzes.

Aleshores, tot joiós, davallà del talús, passà sota la porta, i es posà en camí, tot seguint el senderó del riu. Al cap d'un quart, sentia ja les grans riallades de Hâan, i la veu forta de Schoultz que cridava: -Dos! no tinc sort!...

I decantant-se damunt el fullam, descobrí davant la caseta -la gran teulada de la qual davallava sobre el verger fins a dos o tres peus de terra, mentre que la façana blanca era tapissada d'un cep magnífic;- descobrí, doncs, sos dos companyons en mànegues de camisa, llançats els vestits damunt les tanques de rama; i dos més, el secretari de la Casa de la Vila, Hitzig, la perruca posada damunt el seu bastó plantat a terra, i el professor Speck; tots quatre abatent bitlles a l'extrem de l'encanyissat de vímet que hi havia al llarg de la teulada.

El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas, la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons; apuntava! Schoultz i el vell secretari miraven, mig acotats, baixant l'espatlla i gronxant-se, amb les mans creuades sobre l'esquena; el petit Sépel Baumgarten, més lluny, a l'altre cap, redreçava les bitlles.

Finalment Hâan, després d'haver-ho ben calculat, deixà caure son braçàs en semicercle, i la bola s'engegà, tot descrivint una corba imponent.