Part 1

Produced by Ricard Samarra

L'AMIC FRITZ.

I.

Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz Kobus, son fill, veient-se al cap d'una bella casa de la plaça de les Acàcies, d'una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d'un bé de Déu d'escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves llàgrimes, i es digué amb l'Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la terra? L'una generació passa i l'altra ve: el sol s'aixeca i es pon avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn; els rius van a la mar, i la mar no se n'emplena; totes les coses treballen més que l'home no arribarà a dir; l'ull no és mai saciat de veure ni l'orella d'oir; hom oblida les coses passades, hom oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar... per no haver de fer-se cap retret.

Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.

I l'endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara:

-Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran Cérvol, a fer algunes partides de _youker_ o de _rams_ amb els que s'escaiguin de trobar-s'hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs l'home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó declara que l'accident que colpeix l'home i el que colpeix la bèstia són el mateix accident; que la mort de l'un és la mateixa mort que la de l'altre, i que tots dos tenen el mateix alè!... ja que és així -pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d'aprofitar-nos de nostre alè mentre ens és concedit d'alenar.

Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la regla que s'havia marcat a l'avançada: sa vella criada Katel, la millor cuinera d'Huneburg, li serví sempre ells talls que més li plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millor _choucroute_, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor vi del país; consumí regularment una cinquena de xops de _bockbier_ a la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides de _Youker_ i de _rams_ tan aviat amb l'un com amb l'altre.

Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos acabava d'ésser nomenat capità d'hússars per son coratge; que Frantz Sépel acabava d'inventar una màquina per a filar el cànem a meitat de preu; que Petrus acabava d'aconseguir una càtedra de metafísica a Munic, que Nickel Bischof acabava d'ésser condecorat amb l'orde del Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s'alegrava i deia: -Ara veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i cames per servar mos béns; els altres fan invencions per aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic tediosot... Ah! ah! ah!... bons minyons!

I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una riallada que no s'acabava mai més.

Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat, Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta; estava franc de tots els neguits de la família com a solter que havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava; era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.

Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones mares de família que de mes en mes i d'any en any havien assajat d'atreure'l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat d'aquesta universal conspiració.

Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de matrimonis que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí s'acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor estava compromesa en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus estimava molt el vell David: l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau, son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més petit, a la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.

Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa, el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son vell capot verdosenc, d'ample coll greixós que li pujava fins a cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d'un mànec d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que el veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el gest i la veu del vell rabí:

-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar el meu _kirschenwasser._

Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se l'un sense l'altre.

El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire grotesc i salmejant:

-Calavera... calavera!... No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat l'esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l'home millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.

Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven plegats a pendre un vas de _kirschenwasser_, que el vell rabí no menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí, l'estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però abusava de la seva amistat volent casar-lo.

Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del vell rabí agafava un tarannà somniós, després s'animava de sobte amb un estrany reflex, i ell exclamava:

-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la finestra i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc de veure-us, senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès, m'aturo, i li contesto somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no, això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu aquestes coses!» I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després, és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí, animant-se cada vegada més.

Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap, i cridava:

-Ja rius!... sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això? Vejam, no és com dic, ella?... no tinc raó?

-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?... Vol tornar-se a casar?

-Si.

-Ah! bé, és la vint-i-tres...

-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?

-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria casar-me per dar-te gust, però, saps...

Aleshores el vell rabí s'arborava.

-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs: «-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!

Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.

-Es aquesta manera de riure!...- cridava David, aixecant-se i gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure, el que no puc veure!... Això m'arbora! No cal ésser foll, per a riure d'aquesta manera?

I, aturant-se:

-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una vegada, una sola vegada en ta vida?

-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i buidem, encara, un vaset d'aquest _kirsch_ carregat d'anys.

-Que aquest _kirschenwasser_ em sigui metzina- deia el vell rabí, molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!

I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:

-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!

-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades de plaer: -demà tornaràs.

-Mai més!

-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.

El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella a l'armari, i es deia:

-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que m'has dat!

L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus; tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la vetlla, no se'n feia més cabal.

II.

Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses, i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben despert.

A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar llurs batusses.

Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la muntanya, refredat pels glaços que s'escolen lentament a l'ombra dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny, en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos, que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al corral.

En fi, era la primavera.

Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan el so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa sentir, després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb prou feines respirava, per a oir millor.

Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera els cortinatges blaus, i deia:

-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la primavera, amb el bell assolellament... Escolta, Kobus: les abelles fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en terra... I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la primavera.

Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la jovenesa, que són per a nosaltres... per a nosaltres sols. Així és que l'alegre Kobus en plorava, enternit.

A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i l'arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts per l'ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el velló d'un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis blaus arremangats.

Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell, Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos, de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix, avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres, voltats de blanc, que s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.

Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.

I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la primavera, i per què això l'enternia.

Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se silenciosament.

Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de sol a través dels núvols grisos de l'hivern.

Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida per conduir-lo al quarteret.

Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:

-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!

Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va pensar: -Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès! Es un gran original.

Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por d'ésser detingut; però Fritz li digué:

-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.

El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla blanca; i, a son ròdol, el pastell, els _küchlen_ empolsinats de sucre blanc, i el _kougelhof_ de panses, endegat segons l'orde convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven, embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa de marbre.

-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la neu dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb aquest brau bordegàs!... i, si algú ve a reclamar-lo... que vagi amb compte!

Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot meravellat d'aquestes coses. Els vasos s'ompliren fins dalt, i Fritz exclamà:

-A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la gent de bon cor!

En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure l'hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de parlar alt, digué solament:

-Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.

-Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?

-Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home, senyor Kobus?

-El conec, i en responc.

-Té els papers en regla, doncs?

Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s'esblaimaven d'ira. S'aixecà, agafà rudament l'agent pel coll, i el llançà a fora, tot cridant:

-Això t'ensenyarà a entrar a casa d'una persona honrada la nit de Nadal!

Després tornà a asseure's i, veient que l'hongarès tremolava:

-No tinguis por de res- li digué: -ets a casa de Fritz Kobus. Beu, menja en pau, si vols dar-me gust.

Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l'endemà, sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.

Foux s'esperà fins all darrer toc de la missa, i després va retirar-se; l'hongarés, que no era altre que Iòsef, va partir dret, i mai més no es parlà d'aquesta feta.

El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig de sol.

D'aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època, tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia com a un germà.

Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic l'hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d'arquet aixecà els ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:

-Iòsef!

Aleshores l'hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que mostrava les seves dents blanques i dient:

-Ja ho veus! no t'oblido: la primera cançó de l'alosa és per a tu!

-Sí... tot i que ja és la desena anyada!- exclamà Kobus.

S'agafaren les mans i s'esguardaren, amb els ulls plens de llàgrimes.

I, com que els altres dos s'esperaven greument, Fritz esclatà en una riallada i digué:

-Iòsef, dóna'm els meus pantalons.

Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.

-Això és per a vosaltres- digué a Koppel i a Andrés. -Podeu anar a dinar als _Tres Colomins_. Iòsef dinarà amb mi.

Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:

-Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?

-No, Kobus.

-Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada. Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!

-Me n'aniré de seguida, doncs- digué Iòsef.

-Sí, company; però no t'oblidis del migdia.

L'hongarès i sos dos camarades davallaren l'escala; i Fritz, esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de satisfacció:

-Bé, Katel: veu's aquí la primavera. Farem una festassa. Però espera't una mica: comencem per invitar els amics.

I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:

-Ludwig! Ludwig!

Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l'aigua de neu. S'aturà, amb el nas en l'aire.

-Puja!-, li cridà Kobus.

El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra, gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.

-Avant!... Escolta! Té: primer de tot aquí tens dos _groschen_.

Ludwig prengué els dos _groschen_ i els enfonsà dins la butxaca de ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir: -Molt bé!

-Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat d'Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, a _l'hostal de la Cigonya_: m'entens?

Ludwig inclinà bruscament la testa.

-Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.

-Sí, senyor Kobus.

-Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li diguis que l'espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara cuita!

El brivall baixà l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada seguia esperant.

-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és que tot sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de pujar les botelles: així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina. Però espavila't, perquè estic segur que el professor Speck i tots els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els millors requisits.

III.

Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.