Part 4
Ella, mentrestant, s'ha rentat la boca i ha restaurat un xic la seva _toilette_. No ho necessitava: es mou tot el dia amb un encarcarament especial que no desplaça un sol cabell ni entela l'esmalt de les ungles.
L'Eulàlia ha tingut més feina que sa germana gran: tota la tarda ha estat d'excursió, i ara s'ha de canviar tota la roba. Al cap de deu minuts ha descendit corrents de la seva cambra, roja i pantejant.
Han eixit al carrer. Fa una nit meravellosa. El cel límpid de muntanya brilla esplèndidament i amb una dolcesa!... Davall seu hom diria que no pot existir ni una pedra insensible.
Colpida per aquesta impressió, l'Eulàlia mormola:
-La carena de Matagalls sembla el llom d'un monstre endormiscat: oi?
L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple!
A la porta del saló, l'Eulàlia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de tancar-se aquí dins, amb aquesta nit tan formosa!
Ara l'Adelaida ni l'ha mirada: està completament alliberada de romanticismes, ella. És tota satisfeta d'anar al saló. Mentre s'hi encamina es sent una senyora respectable que té el marit als billars i que acompanya la germana soltera perquè es diverteixi honestament. Aquesta funció que ara comença d'exercir l'encanta: hi gaudeix una de les delícies més estimades del matrimoni.
El saló és gairebé ple. Les dues germanes troben aviat dues colles, que els ofereixen seient. L'Adelaida, com és de llei, resta instal·lada entre les senyores casades; l'Eulàlia entre cinc amigues que no arriben a disset anys: cadascuna al seu lloc.
El pianista, jovencell ros que s'engreixa a mesura que avança l'estiu, es posa a tocar el preludi d'una cançoneta francesa. Ix una infeliç _coupletiste_ i canta:
_«Ce soir, quand il fera noir, je m'en irai chercher fortune; ce soir, quand il fera noir, je m'en irai au clair de lune..."»_
La cançó és molt més tendra que maliciosa; però l'Adelaida comença de creure ofesa la seva virtut, i sobretot la de la seva germana. Es va capficant ràpidament: cada cop la cançó li sembla més plena de perversitats, i la roba de la cantant més escotada. No pot més: s'aixeca. El seu bust sobreïx entre els caps de l'auditori. Està roja de preocupació. -Anem, Eulàlia: aquestes coses no es poden veure ni sentir.- L'Eulàlia la mira un moment, esbalaïda, sense acabar d'entendre; i, quan veu que comença de caminar cap a la sortida, la segueix d'esma.
Murmuri general. L'assemblea comenta el cop. La veu de la _chanteuse à voix_ gairebé no se sent.
Algunes mares, professionals dels escrúpols, han restat fortament inquietes: no saben quin partit pendrien. Ni el gest ni el vestuari de la cantant els semblen cap cosa impúdica, però la cançoneta les posa en un compromís feréstec: si de debò és indecent, passen per cíniques o per ignorar el francès.
La inèrcia resol aquests dubtes: ningú no segueix l'Adelaida. De fet, doncs, la seva retirada comença a convertir-se en tema satíric.
Un amic es presenta als billars i conta el fet. En Llucià, cuita-corrents, abandona el joc i surt al defora.
XVIII
Per bé que En Llucià sortí apressadament del Casino, quan fou al mig del carrer hagué de preguntar-se on anava i quina cosa feia. Havia fugit dels volts del billar comprenent que estava servint de resclosa a una allau de comentaris impacients. Altrament no tenia cap ànsia de dormir, perquè es sentia neguitós i capficat. Tampoc volia, a cop calent, trobar-se davant de la protagonista: la conversa que tal vegada hi hauria de sostenir li feia basarda.
A la fi prengué partit: passejaria sota la llum dels estels.
La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu s'esqueia a deu minuts de la vila, en el camí de Sant Marçal. Aquest camí seguia En Llucià, amb la intenció d'endinsar-se un poc en a boscúria. Però, en ésser en front de la casa, irreflexivament, adreçà els ulls a la finestra de la seva cambra: els porticons eren closos i, a través de les clivelles traspuaven llum.
L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per dormir. La _toilette_ nocturna, científicament complexa, no devia pas ésser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i untaments. Coneixia de memòria totes les incidències d'aquesta hora íntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit estant. Li causava més pena que goig. L'Adelaida tenia el do lamentable de convertir en feixuga litúrgia els seus actes més frívols: la sal i la mel li eren estranys.
Una veu, voluntàriament apagada, tragué En Llucià d'aquella evocació consirosa.
-Pst!... Pst!...
Era l'Eulàlia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braços i la clara brusa que duia.
-Què fas, aquí, a aqueixes hores?- li digué En Llucià de baix en baix.
-Prenc la fresca per llevar-me la sofocació. Ja ho saps: oi?
En Llucià cuidava de fingir una ignorància absoluta, amb l'objecte de sentir una nova versió de l'esdeveniment que l'encaparrava; pero es repensà de seguida i declarà la veritat.
-Sí: Ja m'ho han dit en els billars.
-Ha estat un cop de teatre. Ai! et juro que hauria dat un any de vida per no haver-m'hi trobat embolicada. Fins que hem estat al carrer no he entès ben bé el que fèiem. De seguida m'ha agafat una angúnia i una vergonya!
L'accent ingenu de la donzella, que semblava absolutament segura d'ésser compresa, commogué En Llucià fins al punt d'encomanar-li un gran desig de confidència. A la fi parlaria amb algú a cor obert!... Els llavis se descloïen... Però aquelles escletxes resplendint en la finestra de l'Adelaida li imposaren reserva: s'acovardí. Només tingué coratge per a sospirar.
-M'ha sorprès molt!... M'ha sorprès molt!...
-I a mi. L'Adelaida no era pas d'aquesta manera!: al revés. Pensa que mentre ha estat soltera s'ha divertit esgarrifant la tieta Lluïsa amb mostres de despreocupació. No ho diguis a ningú. Aquest couplet que ha provocat la nostra retirada l'ha cantat ella mateixa cent vegades. El tenim a casa en un número de _Paris qui chante_.
-Sí que és paradoxal, això!- mormolava ell.
Restaren callats uns moments, sense mirar-se.
-Haurem de plegar: si algú passés pensaria que estem conspirant. Bona nit, Llucià.
La clara silueta s'esvaí de sobte: el marc de la finestra restà tot fosc, i En Llucià es sentí més abandonat que mai.
D'esma continuà pujant entre faigs i castanyers, que entenebrien progressivament la seva ruta. La funció del Casino ja es devia haver acabat, puix que no en venia cap remor de música ni de parloteig: la nit muntanyana resplendia tota pura i deserta.
-Què diferents són les dues germanes!- pensava el malavirat, tot assaborint la negligència graciosa i la fresca vivacitat de la seva cunyada. Per molt que la castiguessin els anys i s'amargués el seu esperit en l'espectativa d'un matrimoni aventatjós, mai no esdevindria una dona eixuta i encarcarada com l'Adelaida: n'estava segur.
-Deus haver badat molt!- deia parlant amb ell mateix. -Quan tenies divuit o vint anys, al teu entorn bé hi devia haver una minyona de disset, com ara l'Eulàlia.
Un record el sobtà. El seu passat no era un erm: una amor hi floria en la llinda mateixa de la joventut. D'això feia vint anys. Els episodis li revenien a la memòria, il·luminats per una claror novella.
El pis primer de la seva casa acabava d'ésser llogat a una nombrosa família estrangera. Els uns deien que era belga; els altres que era italiana. Els dos parers eren mig certs: el cap era belga; la seva muller italiana. En Llucià encara no en coneixia ningú. Però cada vespre, quan ell era al llit i començava a ensopir-se, sentia unes passes ràpides damunt del sostre, enrenou de cadires que es movien, de calaixos que es tancaven. Després, quietud. Finalment dos cops secs separats per un interval breu. Silenci definitiu.
Aviat deduí que els cops secs eren originats per la caiguda d'un parell de sabates. La trepidació del sostre feia suposar que es tractava d'un greu calçat baronívol.
Contra aquesta suposança, En Llucià sabé aviat que la persona ocupant la cambra superior de la seva era una noia de setze o disset anys, de peu exquisidament mesurat. El seu interès fou despert tot seguit. Es colgava al llit puntualment per esperar la irrupció de la veïneta. Els seus somnis d'adolescència, amb l'auxili d'aquella fressa, adquirien una mena de precisió que els feia més saborosos. Damunt del sostre, que sos ulls no cessaven de mirar, una donzella es desvestia.
Naturalment, volgué conèixer-la aviat. Les diverses maniobres que realitzava per topar-la a l'escala, per atrapar-la al balcó o a la galeria, finalment reeixiren: la veié. Era una criatura deliciosa. Bruna, esvelta, en son rostre d'or mat resplendien els ulls, d'una verdor i una suggestió plenament marítimes. La lleugeresa dels seus gestos indicava prou que era ella la veïna de les corredisses nocturnes.
Després de veure-la, En Llucià volgué parlar-li. Però la seva timidesa exigia, per a fer-ho, una ocasió voltada de secret o cenyida de parences irreprotxables: escometre-la a l'escala, sense motiu justificat, quan tota sola entrava o sortia de casa, li semblava massa comprometedor: la idea d'atansar-se-li al carrer el trasbalsava.
Un diumenge al matí, el seu carrer s'omplí d'un rebombori inusitat. Un tramvia acabava d'agafar una velleta. En Llucià s'abocà a la barana tot just en l'instant que, a pes de braços, l'entraven a la farmàcia. Algun vianant sensible i impulsiu interpel·lava el cotxer amb paraules iracundes. Al voltant del tramvia s'era congriat un aplec de badocs i de comentaristes. L'esguard d'En Llucià resseguí els balcons. En alçar els ulls al balcó de sobre, el seu esguard xocà amb el de la veïneta, que era ple d'interrogacions: segurament acabava d'abocar-se i no havia vist res.
-Què ha estat?- demanà amb una naturalitat angèlica, i amb un deix d'estrangeria en l'accent.
Ell li ho contà amb vehemència excessiva: àdhuc s'atreví a fer unes vulgars reflexions sobre els tramvies i llurs perills.
Tant se val: des d'aquell dia parlaren sovint, adés en l'escala, adés en el balcó. Ell estudiava la manera de multiplicar les avinenteses de conversa; però el seu superàvit de seny i de temor li desfeia de dies els projectes que havia combinat de nits.
Tanmateix tingué pit per a confessar a la seva veïna que les habitacions llurs s'esqueien precisament l'una damunt de l'altra. Ella no se n'estranyà gens: probablement ja ho sabia. Encoratjat, li comunicà que cada vespre, sentia distintament el cop de les seves sabatetes quan queien en terra. Ella rigué de grat, i prometé que les llançaria amb més força que mai. Tal confidència introduí en la seva fantasia un element dolcíssim i torbador. D'aquella hora en avant, qualsevol soroll que es produís en el sostre de la seva cambra, li semblava un missatge clandestí. Al vespre, sobretot, escoltava ansiosament: a estones contenia la respiració, i els polsos li bategaven amb violència.
Estava enamorat: era evident. I ella no es mostrava pas impassible. Arribaren a escriure's. Malgrat de les precaucions que ell no deixava de pendre per tal de no ésser descobert, el veïnat coneixia fins a quin punt l'interessaven les accions i pensaments de la noia del primer pis. L'Angelina també. Un dia féu a En Llucià una colla d'advertiments, més aviat germanívols que autoritaris. Berta (la noia del primer pis) semblava una excel·lent minyona: contra la seva família no hi havia res a dir; però, es tractava de gent estrangera, d'educació un poc diversa de la seva. Havien viscut a Bèlgica, a Itàlia: demà qui sap vers quin punt partirien. No li deia pas que renunciés a parlar-li, sinó que obrés amb prudència a fi de no trobar-se obligat a pendre un determini prematur. Almenys convindria que esperés la major edat per a contraure un compromís formal.
Aquesta prèdica, amb tot i la mesura amb què fou feta, trastocà el curs de les seves idees. Malfiances que eren gairebé condormides, a l'encís de la passió creixent, tingueren una revifalla.
Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els seus pensaments es deformaven d'una faisó fantàstica. A moments es veia convertit en una joguina: tota la família del primer pis es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament. Berta representava una comèdia infame. Llavors, en el gran silenci, sentí clarament el soroll d'un balcó que s'obria... Un soroll molt pròxim. Potser era el balcó de Berta. Saltà del llit, es mig vestí i tragué el cap al defora.
Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana.
-On vas?- li digué. -Tampoc vols dormir?
-No. No puc. He sentit com obries el balcó, i he vingut a veure què et passava.
-No res. Gairebé cada vespre surto una estona a orejar-me. M'agrada.
Els dubtes d'En Llucià tan aviat creixien com minvaven. Contemplar la veïneta en aquella hora, en mig de la solitud del carrer, el commovia; pero el seu magí no cessava de barrinar a propòsit d'aquesta aparició extraordinària. Semblava un truc de dona maligna. Potser formava part d'un pla tenebrós!
Inhàbil per a ocultar les fluctuacions del seu esperit, a mitges paraules confessà a Berta el que li passava. Ella, amb una gravetat quasi pueril, li respongué que la seva germana tenia raó: calia que tots dos reprimissin la fuga de llurs sentiments. Per sa banda era resolta a fer-ho: des d'ara suspenia la correspondència i defugiria les entrevistes. Si anys a venir, quan fossin un home i una dona, seguien estimant-se, llavors seria temps de relligar les relacions.
En Llucià l'escoltava amb una pena pregoníssima, però no trobava pas el crit apassionat que podia aturar aquell torrent de projectes austers. Estava atuït, com davant d'una força fatídica. A penes tenia esma per a mormolar:
-Vols dir, Berta? Vols dir que tot això és necessari?
Aquella entrevista fou, efectivament, la darrera. Ell partí pocs dies després cap a la masia. Quan en tornà, la família belgo-italiana s'havia mudat de pis.
* * *
L'evocació d'aquests episodis el feia enrogir. Els sentia a una distància desesperant i enternidora. Com en un pesombre, la ment li suggeria accions que no podia fer i paraules que no podia dir.
* * *
Era casat. Tenia quaranta anys. La joventut, per primera volta, li aparegué com una festa llunyana i interdita.
XIX
Dos mesos després de tornar de fora, l'Adelaida es declarà víctima d'una malaltia gastrointestinal.
El Dr. Gay la visità repetidament i la subjectà a un règim estret. Ella el seguí amb una fidelitat aferrissada. No s'ajupia mai, volent evitar tota compressió de les vísceres malaltisses. Menjava una llista exigua d'aliments, cuits d'una manera invariable. Bevia aigua d'Evian. Després de cada àpat jeia dues hores, sense rebaixar ni un minut.
Malgrat d'aquest rigorisme, el guariment no venia. Decebuda del Dr. Gay, consultà el Dr. Roure.
Aquest famós especialista, format a Alemanya, creia que els estómacs malalts havien d'ésser reeducats. El tractament que els convenia era més aviat de lluita, d'oposició, que no pas de complaença. Després d'analitzar tots els sucs i secrecions del seu organisme prescrigué a l'Adelaida un formidable pla de sobrealimentació: mantega, il·limitadament; cacau amb malt totes les tardes; farines copioses en cada àpat; ous a desdir, rosbif.
Al cap de tres mesos l'Adelaida abandonà el Dr. Roure amb una irritació general de totes les mucoses.
Les experiències fallides la posaven de mal humor, però no li llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de misticisme mèdic, en les pràctiques del qual consumia una aspra fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobrí aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los i fer-los confidències minucioses. Les persones gaudint bona salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament es trobava en un període de benanança física. Això vol dir que no coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, però no compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges ordinàries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fàstic o de displicència. Llurs àpats eren tristos com una litúrgia funeral.
* * *
Un dia l'Adelaida ha sentit contar els miracles del Dr. Maristany. Els hi ha reportats la seva amiga Ferrer, dona grassa, propaganda vivent. Un any endarrera no assimilava res: era magra i s'aflaquia encara; tothom la dava per morta. El Dr. Maristany l'ha salvada: ara ho paeix tot amb una energia d'estruç i és robusta com una torre.
-Toqui, toqui- diu, tot invitant l'Adelaida a una sèrie de comprovacions tàctils.
-Pegui, pegui- insisteix amb orgull.
I, verament, els cops sonaven a carn magnífica, a plenitud atapeïda.
L'Adelaida sentia com la seva fe es concretava de bell nou a l'entorn d'un nom il·lustre. La senyora Ferrer reia de tot cor, lluint dos rengles de dents lluminoses: semblava un anunci de dentífric.
A tots els malalts de l'estómac i el ventre el Dr. Maristany, invariablement, els ordena que romanguin al llit durant quatre, cinc o sis setmanes, els imposa una dieta làctica i els fa massatge cada dia.
Tota la celebrada ciència del Dr. Maristany consisteix a aquest massatge que hom s'inclina a creure originari del Japó--pàtria, per altra banda, del _jiu-jitsu_.
El Dr. Maristany és un dels metges més lacònics de Barcelona; a penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un Déu-vos-guard: dies, ni això.
-Déu lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticiós.
-Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.
-Bé, molt bé; però tinc la llengua molt blanca.
-Prengui xacolata i la tindrà negra.
Silenci.
El Dr. Maristany s'atansa al llit de la pacient i amb un moviment segur fa córrer avall les flassades. El ventre immaternal de la senyora Montoriol brilla més blanc que el lli de les robes. Al seu damunt hi escampen una polsina lleu. El doctor, en mànegues de camisa, comença el massatge. Ella migclou els ulls. En tota la cambra impera una calma greu. Només s'hi sent un frec tènue suavíssim, com de sedes.
* * *
El Dr. Maristany, després de quaranta cinc sessions de massatge, comunica a l'Adelaida que és finit el tractament i que pot llevar-se quan li plagui. Malgrat de la seva impassibilitat, l'Adelaida frisava per rependre la vida activa. No esperà, doncs, que li tornessin a dir: l'endemà era llevada.
Hom ha de creure en el Dr. Maristany i en la seva terapèutica, tan eficient com simple.
El ventre no sembla pas el mateix: abans era aplanat i flàccid; ara és turgent. La senyora Montoriol passa belles estones contemplant el prodigi davant del mirall de tres llunes.
El seu marit, excepcionalment admès a una d'aquestes contemplacions, resta bocabadat. No ho hauria dit mai. En el seu magí s'opera una rara associació d'imatges. La confessa? No la confessa? Vol i dol. Sospita que, en el fons del fons, el seu pensament no és gaire lògic. Però què hi fa? Un hom no és segur de res: la vida és plena de misteri. Parla.
-Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot això és efecte del massatge?
-Què vols dir?- respon ella redreçant-se enèrgicament, com qui rebutja una suposança avorrible. -Potser sí que et plauria de veure'm sortir d'un tripijoc per a entrar en un altre de més greu!... Ets un tranquil. No penses més que en tu: la meva salut, el meu repòs, davant de qualsevol il·lusió teva, no són res. La paternitat!... Ves a quina hora es desvetllen, al cor del senyor Montoriol, els sentiments de paternitat!... una vocació sobtada: oi? Sents alguna veu interior potser?
L'Adelaida finí la seva rèplica amb una rialleta nerviosa. En Llucià no respongue un mot. Era la segona vegada que en una conversa conjugal feia explosió el tema de la descendència: calia abandonar-lo.
Els somnis de l'Adelaida, a hores d'ara, seguien una via sobiranament personal. Durant els interminables ocis que li ha imposat el tractament, ha elaborat tot un projecte de vida nova. Vol reingressar en la societat d'una faisó una mica solemne. Resoltament arranjarà la casa, fent-hi reformes radicals. Després procurarà crear un saló. Seria estúpid que una dona com ella renunciés a tenir un relleu propi dins la societat barcelonina. En Llucià (qui ho dubta?) és un esperit mansuet. Ella no ha cessat de punxar-lo per tal de desvetllar-li ambicions, anhels de grandesa... Tot ha estat endebades.
Com a conseqüència d'aquestes reflexions l'Adelaida sol·licita del seu marit l'atorgament d'un crèdit extraordinari. Li fou concedit _ipso facto_, sense regateig de cap mena, gairebé amb una joia íntima.
-Fes, fes... Tot em sembla molt bé- anava dient En Llucià. Imaginar l'Adelaida enderiada en restauracions i compres li semblava una garantia de repós; sospitar que s'encaminava a la creació d'un món particular, una promesa d'oblit. La seva divisa actual és aquesta: «Vegetar en la penombra».
Llavors que l'Adelaida contempla el crèdit en les seves mans, el seu coratge defalleix un poc. Havia pensat anar molt de pressa a complir el programa de reformes: ara creu que val més no precipitar-se. Set mil pessetes ben repartides basten per a fer moltes coses.
Passa tres setmanes visitant botigues de mobles i de tapisseria. Apunta preus i fa pressupostos. Pren mesures sense repós: el seu cinyell habitual, estant per casa, és una cinta mètrica.
Al capdavall d'aquesta febre de càlculs, els seus anhels d'innovació han esdevingut considerablement modestos. Hi ha moltes coses que poden passar. S'acontenta de fer empaperar de nou quatre habitacions; canvia l'entapissat de la sala; escampa arreu una dotzena de coixins virolats i una col·lecció de bibelots, que suren, inconfusibles sobre el to vetust del moblatge.
La major part del crèdit, tanmateix, resta intacte. L'Adelaida resol esmerçar-la en valors. D'aquesta manera pot realitzar tan lentament com li plagui el seu pla de millores. I, si al capdavall no el realitza, tindrà sempre un petit capital a la seva disposició.
Tanmateix, aquesta victòria del seu tarannà avariciós, li deixa una frisança inguarible. Es llança a fer visites. Les persones l'interessen mediocrement: la seva passió se'n va vers les coses.
Gairebé mai esguarda els ulls de la interlocutora: més aviat li observa els peus per valorar el calçat que hi porta, o bé les mans per mor dels anells o bé el pentinat per tal de descobrir secrets de perruqueria. En sortir d'una visita pot fer l'inventari de tots els mobles que hi ha vist, descrivint-los i taxant-los amb una minuciositat absolutament tècnica.
Aquest esport li causava goigs i dolors intensíssims: era la seva raó d'existència.
En Llucià, mentrestant, feia la viu-viu dins d'uns límits que no li havia assenyalat ningú, però que ell coneixia meravellosament.
Les òrbites de marit i muller eren sòlidament establertes.
Tal com vivien ara podien continuar vivint indefiniblement.
XX
De cop l'Adelaida s'enllità. Dues hores després la febre l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que s'havia apoderat d'ella cedí algunes estones. Una tia seva s'acostà al llit i digué si no li plauria la visita de Mn. Ramir, el seu confessor. -Vull combregar- respongué. I, amb lúcida vigoria, començà a donar ordes a tothom.
-En Llucià que vagi a cercar un cotxe. La cambrera que avisi tots els veïns i compri una dotzena de candeles. Obriu l'armari, i en el calaix segon, a mà dreta, trobareu una tovallola brodada per a posar-la damunt la gira del llençol. Enceneu tots els llums de la casa i deixeu oberta la porta del saló. Tots vosaltres arrangeu-vos una mica. Tu, Eulàlia, treu-te el davantal.
Confessà i combregà.