Part 3

Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i es devia haver escolat pel balcó mig obert. Li gira al voltant del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya interminablement. Alça la mà per esclafar-lo tan bon punt es deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica. És debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posseït, d'una furor sangunària. A la fi es convencé que el mosquit no l'havia ofès ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu entorn. Era, doncs, un líric, i no cap insecte d'acció. De tota manera, En Llucià no podia pas dormir, amb aquella serenata circulant. Es recordà d'una capsa de pastilles insecticides. Per a heure-la, només calia que fes dues passes sense sortir de la cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per què no es resolia a produir la fumera llibertadora? És que per a produir-la amb eficàcia calia que tanqués el balcó: temia que la calor d'aquesta nit de setembre barceloní el sofoqués, i sospesava en sos dubtes quin element era més essencial per al seu son: l'extermini del mosquit o bé la fresca nocturna.

Durant aquesta perplexitat, adreçà els ulls al balcó. Clarejava. Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renuncià al repòs i s'eixoriví tot d'una.

Pensava tantes coses i tan diverses, a propòsit de l'acte que anava a realitzar, que la seva consumació li apareixia com una deslliurança, com el començament d'un sossec mirífic. Hauria volgut trobar-se a l'endemà.

Saltà del llit i es donà als preparatius darrers. Prengué el bany i s'afaità i es vestí. Inspeccionà una vegada més la cambra on era parat el llit de noces. No hi mancava res.

A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingué d'acord amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a la ratlla de cinquanta. De més a més, hi havia coneguts que badaven, arrimats a la barana del presbiteri.

En Llucià ho veia tot a través d'una mena de mareig enternidor. Ella sostenia amb èxit un posat marmori: anava superant, d'una a una, totes les emocions.

Finida la cerimònia, pujaren al landó, disposats a donar un tomb pel Parc i el passeig de Gràcia. En Llucià, de grat hauria suprimit aquest tomb exhibicionista; però no s'atrevia a insinuar el seu desig a l'Adelaida, de por de ferir la seva susceptibilitat extrema. Dies abans, quan li proposà de celebrar les noces en família, ella havia dit: -Sembla que et desplagui rebre la benedicció davant de tothom. No som uns jovenets, però tampoc hem d'avergonyir-nos de fer un acte extemporani.

El Parc era gairebé solitari. La col·lecció zoològica els suggerí un tema de conversa que estaven cercant debades d ençà que sortiren del temple.

-Quants anys fa, que no havia estat ací! Ves qui m'havia de dir quan m'hi acompanyaven de nen per veure _l'Avi_, que un dia hi passaria casat amb tu, Adelaida!

-Fill, la vida és plena de sorpreses.

En trobar-se als carrers cèntrics, En Llucià sentí una mena de rubor. S'adonà d'una cosa que ja sospitava i que precisament hauria volgut evitar: tots els ulls eren fits en ell i en la seva muller. Molts vianants feien una rialleta ambigua. Dos trinxeraires els engegaren de prop una reflexió obscena. Per més que s'esforçava, en tota la passejada no trobà un sol mot escaient per a dir. L'Adelaida semblava ben avinguda amb aquest mutisme. No estava neguitosa com En Llucià; pensiva més aviat.

Hi hagué banquet a la Maison Dorée. Abans de les postres desaparegueren els nuvis sense pendre comiat de ningú. Era una fuita convinguda.

A la casa llur despengueren prop de dues hores. L'Adelaida, a més de despullar-se de les gales nupcials, es pentinà de nou, resseguí tota la casa i donà a les minyones una mena de decàleg domèstic. En Llucià l'esguardava posseït d'una autèntica admiració. Aquest aplom, en els moments solemnes de començar la vida nova, no era un averany gentil? Ell ho pensava, almenys.

En un taxi es feren portar a Vallvidrera. La idea d'aquesta visita als llocs on nasqué el sentiment que acabava de lligar-los era d'En Llucià. No se'n penedia. A Vallvidrera els records l'ajudarien a sostenir una conversa ajustada a les circumstàncies. L'Adelaida responia amb frases ràpides, commoguda per un mig riure complaent.

Soparen al Tibidabo i retornaren a la casa llur. Ella havia volgut passar la primera nit en la cambra que havia posat a gust seu: no en una inconeguda cambra d'hotel.

Llucià, quan no tingueren cap pretext per retardar l'entrada en aquesta cambra, sentí el desig de fer-ho amb certa solemnitat. Prengué l'Adelaida de la mà. Travessaren la llinda. La cambra era tota il·luminada. Els llençols, blancs i emmidonats, plens de randes, resplendien. Els mobles feien olor de fusta nova i de vernís posat de fresc.

La parella, de cop, es veié dins del mirall. Ella es ruboritzà una mica.

Un i altre portaven un feix de pensaments dessota els quals la idea de voluptat restava gairebé dissolta.

Ella mirà a En Llucià.

-Ja som casats, Adelaida.

Ell l'estreny maquinalment entre els braços. I tots dos haurien romàs en aquesta primera abraçada, sense demanar res més a la soledat legítima que començava de voltar-los. Però els prejudicis socials els empenyeren.

IX

-Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi sinó un matalàs, al meu llit.

-Per què?

-Perquè estic avesat a dormir amb un només, i em molesta trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor...

-Ets ben estrany! No he conegut encara ningú que tingui aquestes preferències. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal.

-Per l'amor de Déu, Adelaida! Voldràs suposar que aquest detallet em converteix en un monstre? Precisament convinguérem que dormiríem en llits separats per servar els nostres costums de solteria.

-Per a tu tot són detallets. Has de saber que en tota casa mitjanament parada hi ha dos matalassos en cada llit.

X

-Aquesta cambrera que tenim ara es torna més desvergonyida cada dia: no se li pot fer cap observació.

-Sí, té aquest defecte (més amb tu que amb mi: això és a part); però, fill meu, l'hi hem de perdonar: té molt bones qualitats.

-No acabo de descobrir-les.

-Oh! Tu sí que saps apreciar poques delicadeses! La taula parada a l'hora; dissabte sense soroll; cambres ventilades... Però no sols de pa viu l'home. Jo et puc assegurar que cap minyona com aquesta sap anar a informar-se de la salut d'un malalt, rebre una visita, fer-la entrar a la sala... Quan un senyor surt de casa li ofereix el bastó i el barret, l'ajuda a posar-se l'abric. Divendres passat el senyor Buixeda va fer grans elogis del seu bon estil. Diu que aquí són comptades les cases que saben educar el servei. Hi ha coses que no es paguen amb diners.

-Qualsevol que et sentís diria que sóc un home egoista, incapaç de compendre cap refinament social.

-No s'erraria massa.

-Però (per l'amor de Déu, Adelaida!) et sembla bé que estiguem suportant respostes impertinents tota la setmana pel plaer d'escoltar un elogi del senyor Buixeda els dies de rebre?

-Sàpigues, Llucià, que no m'he casat perquè em facin la caricatura.

XI

En Llucià, de solter, duia sempre a sobre la clau del pis: una clau plana, finíssima. Al cap de dos mesos de casat la hi fou presa.

-Com és que duus sempre a sobre la clau del pis?

-M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau. No l'he abandonada mai més. Vols creure que, si per atzar no la trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt?

-Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte. Qualsevol que ho sàpiga, pot pensar que em tens sotmesa a una mena d'espionatge.

-No, dona, no. Tens la mania de donar significances extremes a qualsevol cosa.

-Serà una mania, però em neguiteja atroçment. T'agrairia molt que deixessis la clau a casa, penjada amb les altres, darrera la porta.

-Però... Adelaida !... :

-Em negaràs la primera cosa que et demano?

-Jo sóc incapaç de negar-te res.

La clau resta penjada, amb les altres darrera la porta.

XII

-No t'he volgut dir res fins que la cosa fos certa del tot. Ara ja està fet. Sàpigues que el teu espòs ha estat elegit degà del Col·legi de Procuradors.

-De debò?

-Aquest vespre ho portaran tots els diaris.

-Et felicito. Ja que tens una professió tan secundària, almenys que hi figuris en primer terme.

-Pots ben creure que m'he bellugat per tu.

-Gràcies, home.

-És una honor ben apreciable, la que m'han concedit els meus confrares. Has de pensar i creure que degans de quaranta cinc anys se n'han vistos pocs.

-Tu només has estat una mica tardà en matèria matrimonial.

-Te'n rius? Més de quatre procuradores estaran prenent una enrabiada forta.

-Vols dir que sóc envejada: oi?

-No ho dubtis.

-Vejam, informa'm un poc de les teves atribucions: que sàpiga ben bé quina mena de personatge és el meu marit.

-Doncs, mira: jo, com a degà, presideixo la Junta Directiva; sóc el representant del Col·legi en tots els actes i contractes; en la festa anyal sec en lloc preferent...

-Bé, totes aquestes funcions són massa ensopides: caldrà que els donis algun relleu.

-Pensa, Adelaida, que degà del Col·legi de Procuradors no és president del Consell de Ministres.

-Ja ho sé, Llucià; no em creguis tan ximple. De tota manera, dins de certs límits, l'home fa el càrrec.

-Tinc els meus projectes. Coneixes la roba que usem en els judicis?

-Oh! sí! Quina cosa més trista! Aquella capeta que us resta sobre el genoll acaba de proclamar la insignificància de l'ofici. Si la portessis per casa no et respectaria gens.

-Tracto precisament de suprimir-la aquesta capeta. La meva preocupació de degà serà substituir-la per una vestimenta més noble. Fins vull fer gestions perquè se'ns reconegui el dret d'usar un uniforme amb espasí. No sé per quins set sous no hem de fruir el mateix privilegi que els enginyers de camins i el cos de Correus. Un espasí al costat ens dignificaria. I àdhuc té tradició entre la gent de cúria. He fet atmosfera entre els companys, i sé que totes aquestes millores, encara que es refereixen a l'exterior de la professió, apassionen força.

-Tot això em sembla molt bé: ara només cal que no facis algun paper ridícul.

XIII

En Llucià ha saltat del llit amb el seu pijama verd i rosa, s'ha calçat unes xinel·les de palla, ha glopejat aigua amb elíxir, i ha dit a l'Adelaida: -Vols fer-me el favor de venir amb mi?

-On vols que t'acompanyi, a aquestes hores?

-Vina i no te'n penediràs?

-Ah, vaja! No recordava que avui és el dia dels Reis.

L'Adelaida salta del llit, s'abriga amb una bata folgadíssima, i segueix al seu espòs, que li pren la mà amb certa manyagueria. Ella es deixa portar sense goig ni pena. Entren en el menjador, discretament aclarit a través de les cortines tirades. Davant de l'escalfapanxes hi ha un escarpí de seda groga. L'Adelaida s'inclina vers l'escarpí i en treu un petit embolcall.

-Per a mi?

-Per a tu. És a dir, suposo que els Reis l'han deixat per a tu. No hi ha cap adreça?

-És veritat- (llegint:) -«Per a la gentil Adelaida.» Vet aquí un Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut; després un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt bé! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em convenia més. Però, vaja, és millor que no et refiïs del teu instint. Un altre cop consulta'm, abans: així no t'exposes a errar.

Surten tots dos del menjador. Ella està satisfeta de l'obsequi, però troba que el seu marit podia prescindir perfectament de l'aparell escènic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau només en l'època pueril: és una niciesa, estrafer-lo fora de temps, entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a migdia, era una gentilesa digna i oportuna.

Ell, en el posat d'ella, ha endevinat una mica aquestes idees desfavorables. Però, si la forma no, el fons és segur que ha plagut a l'Adelaida.

Al cap d'una hora ella torna al menjador amb una bata de color crema, pentinada, perfumada, polida de cap a peus; les perles volten la seva gorja. A mesura que el dia avança, la satisfacció domina les petites causes d'enuig. L'Adelaida no arriba a la cordialitat (perquè la cordialitat li és inaccessible), però parla sense reticències, amb estil pla i natural. En Llucià en resta encantat.

Onze hores. El matrimoni és a punt de sortir cap a missa. Truquen. La minyona torna de la porta amb un paquet llargarut.

En Llucià el desclou, sobtat per un pressentiment inexplicable.

Un sabre de joguina!

-Què és això? S'hauran equivocat?

L'Adelaida arrabassa l'embolcall de les mans d'En Llucià. Hi ha una adreça que diu, amb totes les lletres:

«A l'Il·lustre Senyor D. Llucià Montoriol, degà del Col·legi de Procuradors.»

-Això és que ja t'has posat en ridícul.

Aquestes paraules de l'Adelaida concentraven de tal manera l'amargor de l'instant, que la resta del dia, malgrat de les temptatives d'En Llucià, fou un seguit d'hores acerbes.

XIV

L'estiu és arribat. La senyora Montoriol planteja d'una manera clara el problema de l'estiueig, i de seguida la seva solució. Ella, amb la cambrera anirà a Viladrau, a la casa que tenen llogada els seus pares. El senyor Montoriol ha de romandre a Barcelona, vigilant els afers. Per curar de la seva persona i de la casa li serà concedida la cuinera, la Genoveva.

-Què li diràs, ara?- pensa En Llucià. No li manquen objeccions a fer, contra aquest projecte. S'estima més no dir-les: badar boca és caure en una discussió. Fa dies que En Llucià experimenta la necessitat física d'evitar discòrdies conjugals: tem l'argumentació incisiva de la seva muller de la mateixa manera que certes naturaleses temen les conflagracions atmosfèriques. Quan ella comença un argument, ell de bon grat correria al dormitori més recòndit de la casa per sebollir el seu cap en la tofa impenetrable dels matalassos.

No: discutir, no! L'Adelaida acaba d'exposar un projecte... definitiu, com tots els que ella exposa: cal resignar-se amb la màxima velocitat possible. Discutir, no: discutir, mai!

El dia 15 de juliol l'Adelaida ha partit vers la muntanya. El pis resta endreçadíssim. Tots els quadres són coberts de paper de seda; totes les llànties són embolicades amb glasses: únicament la del menjador deixa pendent, fora l'embolcall, la tímida bombeta que il·luminarà els àpats nocturns del senyor Montoriol. Ha desaparegut la quincalla de sobre el piano, i els jocs de cafè i cervesa que decoraven el trinxant i el bufet.

Dues figures de guix, imitació bronze, i un gerro de ceràmica japonesa, han fugit de llurs pedestals. A la taula del menjador no es posa tapet: resta el linòleum a la vista, brillant com una superfície oliosa.

Cadires enfundades, sofàs enfundats.

En Llucià sent una tristor profunda. La desolació que el volta és més punyent que la igualtat comunista de les casernes, els convents i els col·legis. Per tot arreu hi ha indicacions escapçades i intents sofocats. És una atmosfera d'avortament.

Les tres de la tarda. La Genoveva, amb el trasbals de la partida de la mestressa, ha perdut l'oremus: els macarrons, dits a la italiana, nedaven en una aigua copiosa i insípida; el biftec era dur; el peix, massa tou.

Jeu en un sofà, a la galeria, Totes les persianes són abaixades, i sent com el sol les bat brutalment, Hom respira una olor infame de persiana nova, de pintura verda.

Quatre fàmules (totes quatre aragoneses) renten plats alhora en els pisos superiors de la casa. El celobert de les cuines trontolla de llurs cants.

«_Duerme, duerme, mi amito; duerme, duerme, queridito..._»

La intenció soporífera de la lletra és superada per la vehemència del crit.

En Llucià és infinitament malaurat.

XV

En Llucià dinava sol, sopava sol, dormia sol. Sentia amb tot els sentits aquella absència formidable. Si de primer antuvi restà aclaparat, sense esma per a bellugar-se, el buit físic que constatava tothora engendrà en sos dintres un corrent de meditació. La seva consciència es desvetllava a salts.

Ara és al menjador esguardant la minyona, que despara la taula amb una vivacitat joiosa, gairebé ocellívola. I pensa interiorment:

-Pobreta! Tu també _la paties_.

Recordava moltes coses i n'endevinava d'altres. L'Adelaida havia estat ben cruel, amb aquesta infeliç Genoveva. Mai li ha donat una orde, o li ha explicat una comissió, amb paraules simples i estrictes: sempre ha conjuminat sarcasmes verinosos. Per exemple: si, en parar la taula, la Genoveva s'havia oblidat de posar-li cullera, no ha dit:

-Genoveva: porti'm una cullera, que no me'n ha posat;- sinó: -Genoveva: vosté deu somniar que encara és al poble i que jo estic disposada a menjar la sopa amb els dits.

La taxa dels aliments que la senyora destinava al servei era exigua. Tot, àdhuc el pa, era clos en armaris; la sal era tramesa a la cuina a dosis setmanals invariables. Del cinyell de la mestressa penjava un portaclaus on es reunien totes les de la casa. Així s'esdevenia que el seu pas per cambres i passadissos era acompanyat d'un dringueig metàl·lic com d'esperons.

La cuinera haurà tingut mals de cap per a deseixir-se mitjanament del seu ofici. Els blasmes constants de la senyora acabaven d'atabalar-la.

Per què romania a la casa? Ella, que era lliure de fugir, per què no havia fugit cent vegades? En Llucià s'ho demana fa estona. A la fi creu endevinar que aquesta noia és feta de la més pura pasta d'agnus.

És probable que en trobar-se sola amb el senyor, amb un treball mes feixuc, però infinitament menys fiscalitzat, ha fet un sospir de deslliurança i ha mormolat: -Ai! quin pes m'he tret de sobre!- convençuda, però, que el goig d'ara com l'infortuni d'abans eren efectes d'una mecànica superior que debades voldríem modificar.

En Llucià com mes hi pensa, mes admira aquesta criatura angèlica. És petitona, de físic insignificant, de cabells negres i d'ulls clars, candorosos. Aquests ulls mostren una felicitat absoluta, a hores d'ara.

Haurà comprès que En Llucià ha sopat de gust. Pensa que en vint minuts podrà rentar plats, deixar la cuina endreçada i colgar-se al llit.

En Llucià voldria dir-li alguna cosa que establís entre tots dos una implícita relació de companyonatge, una callada intel·ligència de víctimes.

-Genoveva...- fa suaument.

-Mani, senyoret- respon ella amb amable eixoriviment.

-Que em faràs, demà, per dinar?

-Ai! el que vostè vulgui, senyoret.

-El que jo vulgui... el que jo vulgui!...- mormola de baix en baix En Llucià. I aquests mots li caminen cor endins amb un aire diví de novetat, li causen una sensació tan forta, que resta amb la mirada fixa, sense veure res, oblidat del lloc, de l'hora i de la Genoveva.

-El que jo vulgui... Déu meu!... el que jo vulgui!...

La minyona, mentre dura aquest monòleg, s'està plantada en mig del menjador amb una safata a les mans. Guaita el senyor amb una mica d'esverament. Què pot tenir? Li fa por que no demani plats massa difícils, després de rumiar tant. Dues vegades ha estat a punt de dir-li alguna cosa per retornar-lo del seu encaparrament. No gosa. A la fi (la safata plena de vaixella li pesa d'una faisó intolerable) es decideix. Diu, amb humilitat:

-Ja ha pensat el que vol, per dinar, senyoret?

En Llucià fa com si es deixondís, i respon, amb una dolcesa infinita:

-Fes el que vulguis, Genoveva.

XVI

En Llucià seu davant d'una tauleta de l'Orxateria Valenciana. L'altíssima volta dels arbres projecta una ombra majestuosa. Corre un aire fresquívol gairebé. Els tramvies d'imperial passen plens de persones gaudint el lleure ben guanyat. Una música ambulant escampa les notes d'un vals vienès. L'orxata és saborosa i gelada. Cau la tarda.

En Llucià xucla àvidament totes aquestes benaurances efímeres. I medita. Es troba, tanmateix, en un oasi de la seva existència conjugal. Però res més que en un oasi. Altre temps, aquesta hora tindria per a ell una beutat perfecta. Ara no, definitivament no: la delícia que començava de sentir llangueix de pressa dessota el pes d'una temor o d'una recordança. Avui és divendres: demà a la tarda hom ha de pendre el tren i presentar-se a Viladrau, davant de l'Adelaida.

Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi concebé, sinó de l'acudit (imbècil!) de creure'l personificat en l'Adelaida.

Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís que embriaga i el foc que arravata!

Li escapa una interjecció potent.

D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i es sent tan bé que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra cosa que un paradís imminent. Era boig.

Mentre En Llucià s'abandonava alternativament a la còlera o l'enyorança, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacífic s'ha convertit en huracà furiós. Les taules resten desertes en pocs segons. En Llucià paga i fuig. La ventada continua amb força creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant (plàtans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb un prudent instint de caragols. Un quiosc de periòdics ha retirat cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiadís. Un senyor persegueix el barret, que li fuig veloçment i hàbilment, com si fos una bestiola plena de malícia. Baten portes i finestres. En algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena de desesperació dramàtica. El _trolley_ d'un tramvia branda a l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.

Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de gallina, i experimenten una vaga terror que gairebé les fa córrer.

En Llucià també s'apressa: li fa pena de veure's en mig de la tempesta amb el seu impecable pantalon de franel·la blanca i les seves càndides sabates de lona.

XVII

El dissabte. En Llucià puja a Viladrau per passar-hi el diumenge i el dilluns.

És nit fosca quan hi arriba. Els reflectors de l'automòbil enlluernen la gent que espera a la plaça--fi del viatge. Hi ha cridadissa, salutacions, besades, estretes de mà. Al capdavall d'una estona de recerca es troba davant de l'Adelaida i de la seva cunyada. La primera absència es finida: l'unitat matrimonial es refà en aquell moment. En Llucià creu obligat fer alguna demostració afectuosa. Esforça la veu per a donar-li un to enjogaçat i s'atansa a l'Adelaida per abraçar-la. Ella no està per a abraçades. -Vés, home, vés.

Amb tot, En Llucià és convençut de no haver intentat cometre cap bestiesa: a quatre passes d'ell, un marit que arriba ha besat discretament la muller que l'esperava.

No entén aquesta esquerperia de l'Adelaida: creia afalagar-la i resulta que la molesta.

-Aquesta dona resulta horrorosament complicada.

No tant: l'Adelaida no és cap jeroglífic. Si refusa tota manyagueria, és que té pressa per esdevenir una senyora burgesa, en folgada possessió del seu paper. Li sabria greu que la gent recordés que sols fa sis mesos que és casada; li sabria greu, sobretot, fer-la-en recordar amb puerilitats idíl·liques.

Havent sopat, la senyora Montoriol ha dit al seu espòs:

-No facis compliments; si vols anar a fer una partida de billar, vés-hi. No m'esperis: aniré al casino amb l'Eulàlia.

En Llucià obeeix. Estaria content d'aquesta combinació si no fos que augmenta el desconcert de les seves idees. Tanmateix en eixir de casa i sentir-se tot sol en la nit muntanyana, fa un sospir voluptuós.