Part 2

En Llucià la mirava. Potser era la primera dona que li apareixia després del tràngol, i li encomanava una sensació de feminitat.

La senyoreta prima, adreçant-se a ella, digué:

-Per què no seus, Adelaida?

-Perquè no en tinc ganes, tia. Això no se t'acut?

Aquest fugaç diàleg li aportà dues noves interessantíssimes: la noia del llibre es deia Adelaida, i era neboda d'una senyoreta prima i revellida.

Sobre aquesta base, i ajudat per les semblances fisonòmiques, En Llucià combinà de seguida el parentiu dels invasors: creu que la senyora grassa és mare de l'Adelaida i de la noieta convalescent; la senyora o senyoreta prima (aquest punt no gosa dilucidar-lo a simple vista) és germana de la senyora grassa.

L'esforç imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires: s'abandona lleialment a la contemplació. L'Adelaida, ben mirada, no és cap infant: és probable que sigui al llindar de la trentena. L'expressió habitual del seu rostre acusa una certa suficiència. Les paraules que diu són decidides i gairebé sempre autoritàries. Aviat abandona el col·loqui dels seus familiars, i es deixa anar a poc a poc sobre una mata de bruc. Resta asseguda i llegeix.

En Llucià la mira. En conjunt no li sembla desplaent.

V

L'Angelina ja ha fet coneixença amb els veïns nous. De bon matí s'ha trobat a l'estanc amb la senyoreta prima. Totes dues venien de missa i compraven segells. L'estanquer ha dit:

-Senyoreta Montoriol: a casa d'aquesta senyoreta també l'han passada.

Un cop presentades d'aquesta faisó tan planera, davant d'un tema fàcil i passionant, la conversa ha començat resoltament. Hi han sortit les dues malalties, des dels primers senyals fins al període crític, des del període crític fins a aquest èxode curt, però emocionant, que acaben de realitzar en recerca d'aires purs i de solituds forestals. Entre totes dues han fet una patètica descripció de la ciutat sota el flagell de l'epidèmia tífica. L'estranger en restava bocabadat.

De seguida les dues verges madures han sentit la necessitat d'informar-se recíprocament de llur estat i condicions personals. Poc ha restat per dir. S'han separat amb la fermança que serien amigues.

Al cap de vuit dies es pot dir que ho són. Les circumstàncies ajuden. Resulten d'edats parelles. Són solteres definitives. Són veïnes: quatre passes només les separen. La feina de llurs cases no les absorbeix. Es troben al matí i a la tarda, i sospiren perquè el temps encara no és prou bo per a reunir-se al vespre, havent sopat.

A cada conversa descobreixen noves amistats i coneixences comunes. Exclamen:

-Nosaltres directament no ens havíem tractat; però hem sentit parlar tant l'una de l'altra, que podem dir que ens coneixem de sempre.

Això és exacte: es coneixen de sempre; però, encara, quin tresor de confidències inèdites! Què sap, l'Angelina, d'aquesta senyoreta de Valldaura, cunyada del senyor Marquet? I, la senyoreta Valldaura, què sap de l'Angelina? La família a la qual pertany; vagament la posició social i la honestedat: res més. Poden, doncs, retreure el que vulguin de les fondàries de llur memòria: tot tindrà l'encís picant d'una primera confessió.

L'Angelina no és pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: més aviat és, interiorment, esquerpa. Però ara, davant d'aquesta senyoreta Valldaura, ha tingut la intuïció que es trobava en presència d'una bondat sense tara.

El cor no l'enganya: la Lluïsa Valldaura ha fet amb dignitat i amor el seu rol eternament secundari. Àdhuc es pot dir que ha perdut la seva personalitat: de fet ningú la coneix per Valldaura, sinó per Marquet, que és el cognom del seu cunyat. A casa d'aquest senyor és una sotmesa abnegada, disposta a substituir sa germana en les feines més dures. Fora del parteratge, ella ha sofert totes les angúnies de la maternitat. Durant la malaltia de l'Eulàlia, sa neboda petita, ningú ha vetllat sinó ella. Si es guardonessin amb creus i condecoracions les secretes generositats de la llar, el pit de la Lluïsa fóra insuficient per a lluir totes les que havia merescut en justícia.

El cor de l'Angelina no s'enganya. Després de tres mesos de contracció dolorosa, experimenta una mena esponjament lasciu. Comprèn que hi ha una similitud pregona entre llurs destins. Tal vegada a ella li ha correspost un paper un poc menys humil que a la Lluïsa Valldaura: ha estat, al capdavall, l'únic element femení de sa llar; però totes dues s'agermanen en la pràctica d'unes mateixes virtuts d'obediència i sacrifici: són dues verges maternitzades.

Si s'arriben a agrir haurien resultat un enginy terrible de malhumor i d'enveja: en comptes d'agrir-se s'han arrugat dolçament, com dues pomes intactes. Ara fan una flaire humil que no robarà el seny a ningú: flaire de robes netes, flaire de calaixera honrada.

En Llucià vol i dol. A estones està posseit d'una sensibilitat frenètica: parla amb la família Marquet fent ús d'una vèrbola múltiple i apressada; però altres estones l'home es sent fatigat i es tanca en un mutisme esquerp.

Avui per avui la seva interlocutora predilecta és l'Eulàlia, la convalescent. Entre tots dos hi ha una simpatia que neix de la paritat del tràngol sofert i de l'horrenda fam que experimenten a hores d'ara. En Llucià, demés, té a cada instant paraules i posats una mica infantívols: d'esma cerca la qui millor els pot entendre. Cada dia es comuniquen els menús que han menjat, i moltes vegades combinen els que menjaran l'endemà. Sembla, llavors, que es separen dels altres per conversar, que son còmplices d'algun delicte misteriós.

La germana gran, l'Adelaida, mena una vida gairebé feréstega. Apar que desaprovi la lleugeresa dels seus a contraure amistats noves. Està correcta, però no gentil. Quan la tia Lluïsa es deixa portar pel seu daler confidencial, ella la mira amb un irònic posat de compassió. Quan la seva mare confecciona en veu alta, i per desena volta, el balanç de les despeses que s'han fet durant la malaltia, ella l'interromp amb alguna frase eixuta i contundent.

En Llucià, en els seus brevíssims instants de reflexió, mira l'Adelaida com un ésser especial i incomprensible. Successivament la troba simpàtica i odiosa.

Fa un dia dolent. Plou des de la matinada. El vel de l'aigua oculta Barcelona i el Tibidabo. Els planells s'omplen de tolls, i cada pendís esdevé una torrentera vermella. En Llucià té un llibre a les mans. L'Angelina cus. Tots dos callen. En llur silenci no hi ha cap pensament comú.

Ella mormola: -Ves quin temps! No sé quan podrem eixugar la bugada!

Ell pensa en el dinar que s'acosta. Alça sovint els ulls de la lectura per guaitar com la cambrera para la taula. El dring dels coberts i de la vaixella li encomana una excitació delitosa.

Truquen a la porta.

-Qui serà, aquest idiota?- diu En Llucià tement qualsevol intrús que pugui ajornar la suprema funció del dia.

La porta s'obre, i entra l'Adelaida Marquet.

-S'ha atrevit a venir, amb aquest xàfec?- pregunta l'Angelina.

-Amb aquest embolcall em defenso bé de la pluja.- Tot dient això l'Adelaida es lleva un bell impermeable de color blau-elèctric.

-A mí- declara l'Angelina -l'aigua no m'espanta gaire, tampoc. Els llamps sí: m'esgarrifen.

-A mi ni els llamps. He cregut sempre que s'ha de fer tot el que sigui possible per vèncer aquestes terrors que algunes dones cultiven com si fossin una gràcia. No ho troba, Llucià? Però vostè tal vegada és partidari de les senyoretes histèriques?

-No, no: de cap manera- protestà l'interpel·lat.- En aquest punt sóc feminista: vull dir que em plau trobar en la dona el mateix aplom, la mateixa serenitat, que en l'home.

-Ah! vaja! Vostè és dels meus- digué l'Adelaida amb veritable aplom.

L'Angelina se la mirà amb estranyesa, perquè trobava que corria massa a proclamar coincidències de pensament. En Llucià, al contrari, cregué de seguida que l'Adelaida i ell eren correligionaris. Tots dos s'enbrancaren en una conversa fogosa, on els llocs comuns espeternegaven com un feix de llenya seca.

Llavors que gairebé era exhaurit llur repertori, En Llucià, impulsivament, es llançà vers un munt de revistes que hi havia sobre d'una tauleta, en pren una, la fulleja, i crida, amb el mateix entusiasme que un explorador oceànic obirant la terra pressentida:

-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Escolti aquesta sentència. La vaig llegir, fa pocs dies, en un article. És definitiva: «La dona no ha de romandre més alta ni més baixa que l'home: ha de romandre, simplement, al nivell del seu cor».

L'Adelaida féu semblant de restar embadalida. No deia paraula. En Llucià la guaitava atentament com si volgués esbrinar els efectes d'allò que acabava de llegir. Ella tal vegada estava fent esforços per preveure què seria una llar governada per aquella màxima tan emocionant com vagarosa.

La pausa, tanmateix, esdevenia massa llarga. L'Angelina, que no havia pres part en la conversa, mirava l'un i l'altra amb una estupor creixent. Què feien?

Aquell mutisme i aquelles actituds quasi teatrals, eren sentides, expressaven una autèntica situació d'esperit?

A la fi (eren les dues de la tarda) l'Adelaida s'adonà que la taula estava parada i que els germans Montoriol havien de dinar. Al mateix temps En Llucià sentí que la fam li ressuscitava tempestuosament: avorrí l'Adelaida amb totes les seves forces. Encara no havia passat la porta, que ja cridava:

-La sopa! la sopa a taula!

Entaulat, entre bocí i bocí, En Llucià engegava invectives contra les visites extemporànies.

-Jo no sé com és que la gent ignora que hi ha dues coses sagrades, en aquesta vida: el son i el menjar. Encara, el respecte al son del pròxim es un sentiment popular. No es desperta un hom per qualsevol futesa: cal alguna justificació. Però, les hores dels àpats, entrada lliure!... tothom hi té dret. Vénen a cobrar-te tots els rebuts, a fer-te mil preguntes imbècils, o simplement a seure una estona, com si no hi hagués cap cosa important a fer. Recorda't de les Bonet: sempre ens han visitat a dos quarts de nou, l'hora precisa de sopar. I la nostra cosina, la Rosa, que s'ha presentat tota la vida a l'instant matemàtic d'entaular-nos?...

Aquesta exacta al·lusió fa riure l'Angelina.

Cap a les postres la vèrbola d'En Llucià es dulcificà notablement: torna a parlar de l'Adelaida, trobant que sosté les seves idees amb força discreció i que l'impermeable li escau més que cap altra roba.

La visita de l'Adelaida a través del temporal ha cridat vivament l'atenció d'En Llucià. No és que pretengui esbrinar el misteri d'aquesta irrupció amical després de dues setmanes d'esquerperia accentuada: és, simplement, que considera l'Adelaida amb interès tantes vegades com la troba i li parla tots els dies.

El temps millora. Les tardes es prolonguen. Les dues famílies surten a passeig en havent dinat. En Llucià i l'Adelaida comencen de formar parella a part. Això no estranya ningú, car és la cosa més natural del món que les edats i la solteria llur s'aparellin.

En Llucià i l'Adelaida parlen de tot, amb un enciclopedisme superficial i vague que els diverteix i no els encaparra. Parlen sucessivament de teatres, concerts, modes, literatura; fan l'elogi de la netedat, la crítica dels costums; emeten alguns conceptes sobre puericultura i sobre política; exposen llur teoria del confort domèstic, etcètera. El contacte amb tots aquests temes els fa exclamar sovint: «-Igual que jo.» «-Opino exactament com vostè.» «-Veu? A mi em passa el mateix.»

La coincidència és tan persistent, que l'Adelaida comença de tenir raó. Aquella salutació que adreçà a En Llucià al cap de dos minuts de parlar-li no és, com va pensar l'Angelina, un judici temerari, o almenys prematur: és una intuïció que els fets confirmen cada dia.

En Llucià, positivament, es complau en aquestes converses. Abans de caure malalt, usava en les seves relacions femenines una galanteria circumspecta, incapaç de manllevar paraules a una passió que no sentia: ara... ho deu fer l'ebullició orgànica de la convalescència, o la joia espiritual de sentir-se salvat de la mort; però és indiscutible que en les passejades que fa al costat de l'Adelaida resulta insinuant. Arriba a servir-se d'expressions comprometedores. Ella se'n riu sistemàticament, com és de llei que se'n rigui tota noia amb alguns anys d'experiència; però les rialles de l'Adelaida no moderen la falagueria d'En Llucià, ans l'exalten.

Fa quinze dies que dura el diàleg d'aquests dos personatges. Tots dos han adquirit el costum de cercar-se francament, sense dissimulacions de cap mena. Ella, de temps que ha instaurat en els seus el dogma de la seva independència. Ningú l'hi discuteix. Altrament, la senyora Marquet, en el si de la confiança diria que la conducta de sa filla Adelaida és profundament sàvia en aquests instants.

Quan a en Llucià és ben cert que no pensava res a propòsit de les seves relacions amb l'Adelaida. S'adonava del fet que estaven plegats moltes hores; però ni al vespre, vingut el moment filosòfic d'apagar el llum per adormir-se dedicava a aquest fet cap meditació seriosa.

Un matí, però, la seva consciència tingué un esclat.

Anant per la carretera del Tibidabo descobrí al lluny la silueta de l'Adelaida. Impensadament, posà a correr com un vailet de deu anys. I mentre corria, pensà que feia una cosa insòlita i poc avinguda amb la serietat de la seva persona: la mateixa Adelaida, què diria si es girava i el veia? Qualsevol asseguraria que ell estava enamorat de l'Adelaida. Moderà una mica la carrera: es reduí a marcar un pas gimnàstic que hom podia creure un recurs contra el fred.

L'Adelaida era lluny encara. Ell seguia trotant i pensant. Encara que les seves insinuacions signifiquessin alguna cosa, no eren pas un lligam indissoluble. Es veia com un minyó que fa volar un estel: l'estel tiva, tiva... però, abans no l'arrossegui, pot obrir les mans i abandonar la corda.

VI

La senyoreta Adelaida Marquet no era un estel, joguina frèvola, supeditada als corrents atmosfèrics i a les estrebades d'una corda: tenia consistència i iniciativa. Ho demostrà el matí d'un diumenge.

Eixint d'ofici es trobava amb En Llucià. Estaven sols. La resta de llurs famílies havia oït missa de vuit. Parlant, sense adonar-se'n, deixaven la carretera i prenien un caminal entre pins. El pla de Barcelona s'estenia a una banda tot aclarit de sol. A l'altra banda Montserrat resplendia amb una parença etèria, sobreeixint d'un embolcall de boires rosades.

La solitud i la gràcia del paisatge feren greu la conversa.

-Serà una llàstima que en tornant allà baix hàgim de separar-nos. No li sembla, Adelaida?- deia En Llucià amb una veu lenta i tènuement commosa.

-Jo no crec que a ciutat sigui necessari que deixem de veure'ns- replicava ella.

Hi hagué un silenci massa llarg. En Llucià reprengué la conversa amb un deix malenconiós, com si les paraules s'anessin congriant difícilment en la seva pensa:

-Té raó. Però les entrevistes de Barcelona no seran com aquesta.

-Com aquesta, naturalment que no: ni tindrem la solitud d'ara, ni ens voltarà aquest decorat silvestre!- deia l'Adelaida.

I afegia, després d'un nou silenci, amb una veu resolta:

-Si em permet que li parli amb franquesa, li diré que em sembla convenient que les entrevistes d'aquest gènere no es multipliquin.

-Què vol dir, Adelaida?

-No m'entén? Hauré d'anomenar les coses pel seu nom. Vull dir que d'un mes ençà, matí, tarda i vespre, vostè m'està fent l'amor...

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

I, com si es gronxés en aquesta frase, En Llucià la repetí amb complaença.

-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.

-Per l'amor de Déu, calli, Llucià!- deia ella amb un impuls baronívol. -Vostè és un home formal, incapaç de burlar-se de ningú: (jo ho sé: jo li faig aquesta justícia); però, amb tota la seva formalitat, vostè s'està enganyant... Calli, deixi'm acabar. Vostè em vol donar entenent que està enamorat de mi. Això és una confusió. Pensi, Llucià, que s'ha trobat convalescent d'una malaltia terrible, fora de ciutat, de fit a fit amb una sola dona, i ha pres un sentiment per altre. Si jo fos una noia de disset anys i vostè un estudiant, podríem abandonar-nos sense gaire perill a aquesta confusió: ara seria un disbarat que no tinc valor de cometre. Mediti una mica, Llucià, i no li sàpiga greu de tornar a la vida ordinària: la vida ordinària aclarirà la situació del seu esperit. Cregui'm.

Si l'Adelaida començà el parlament amb energia, féu aviat una transició i les paraules rajaren sense pressa, amb rítmica dignitat, com si expressessin una sentència cruel i inapel·lable.

-No confonc res. Li juro que mai no m'he vist amb tanta claredat com ara: sé perfectament el que desitjo i el que faig.

En aquest instant En Llucià era sincer: estava convençut que capia tota la transcendència de les seves paraules. El posat fatalista de l'Adelaida l'arrossegava sense deixar-li la recança més lleu. Li prengué les mans, i repetí amb més força la seva professió de fe. Ella anava a replicar, però en aquell moment obirà la seva germana que venia per la carretera (cercant-la, tal vegada). El diàleg s'estroncà.

Però ja contenia les clàusules d'un prometatge seriós.

VII

La germana medita: -Amb tu és violent i és aspre, i amb ella es desfà com un caramel. Tot és la mateixa cosa, ben mirat: avui s'apassiona, i abans era incapaç de passió.

La dolor fraternal comprèn que en certa manera s'abusa de l'estat del seu germà estimadíssim. De vegades sent un impuls de cridar son nom: -Llucià!- com si volgués deixondir un somnàmbul. Però amb quin dret intervindrà en un afer tan delicat i tan exclusiu? Digui el que digui, tothom sospitarà que parla per egoisme o per gelosia. I En Llucià més que tothom.

Interiorment l'Angelina ja ha resolt que no intentarà ni tan sols presentar-se com un núvol gris en el fàcil panorama d'aquest prometatge. Ell i ella són persones adultes avesades a creure en l'autonomia llur.

Aprovarà amb tota la gràcia que pugui els actes i paraules del seu germà, i posarà un rostre placèvol a la seva futura cunyada.

Però un cop celebrat el matrimoni abandonarà la llar pairal: anirà a viure amb la tia Antònia, vídua sense fills que ha frisat sempre per gaudir la companyia de la seva neboda. La rebrà amb els braços oberts, i tot seguit li conferirà el govern de la casa. Això la distraurà una mica: potser alleujarà la seva pena.

Potser! Car la seva pena és ben difícil de remeiar. Sap ningú el nombre de lligams íntims i deliciosos que s'han creat entre la llar que ha d'abandonar i ella? Fa vint-i-vuit anys (d'ençà que morí la seva mare) que ella l'ha regida universalment. A ulls clucs seguiria tot el pis d'un cap a l'altre sense fregar tan sols una paret. Pel soroll coneix quina porta és la que acaba de batre, quin moble han mogut les minyones fent dissabte, quin atuell de cuina els ha caigut de les mans. Diria de cor les robes que hi ha dins de cada armari i dins de cada calaixera. La casa, per a ella, no té secrets ni sorpreses. La circumstància de pertànyer en propietat a En Llucià, venia, encara més, a confirmar l'Angelina en la seva idea de constància, de benaurada fixesa. Hi gaudia, sense saber-ho, una mòdica sensació de cel.

Les seves aspiracions a formar una llar pròpia, que mai foren impetuoses, als seus trenta anys eren del tot extingides: no engegaven ni una tènue fumera sentimental. Llavors que la solteria d'En Llucià semblà consolidada, l'Angelina cregué conèixer la seva planeta:: moriria exercint l'ofici de majordona, animada tot temps per una fervor fraternal.

Els dos germans s'avenien insuperablement. Llur concepció pràctica del món era idèntica. Si en manta qüestió metafísica potser no haurien estat d'acord, tampoc tractaven de posar-s'hi. Es complaïen mútuament sense cap esforç ni sacrifici.

Ell tenia els seus amics, amb els quals formava una penya a l'Ateneu i abonava sovint una llotja en qualsevol teatre. Els dies de festa solia llogar un cotxe per a donar un tomb pel passeig de Gràcia. Tres o quatre cops cada mes menjava fora de casa. No era insensible als encisos de les dones, però la seva sensibilitat només es revelava en avinenteses propícies: la prudència menava els seus passos.

Ella, ultra la seva afició al govern domèstic, sentia una autèntica passió vers la música. Tocava el violí amb discreció, acompanyada al piano per una amiga seva, vídua, sola i filarmònica tant com ella. Plegades assistien a gairebé tots els concerts que s'organitzaven a Barcelona. Per tradició de família, el juny, i el setembre, els dos germans passaven dues setmanes a una llur masia del Vallès. Ell, si n'era temps, també caçava una mica, sense extenuar-se. Ella feia provisió de patates i de fesols per a tot l'any. A tots dos els plaïa de debò aquell sojorn a pagès, i l'esperaven amb delit.

Hom pot, doncs, assegurar que el corrent normal de llurs existències engendrava una bella harmonia.

I ara, res!, en un instant el sòlid edifici s'enderroca. Perquè fóra una insensatesa entestar-se a conviure tots tres: n'hi ha prou amb observar vint-i-quatre hores l'Adelaida per a compendre que és dotada d'una personalitat sobreeixidora i escometedora. L'Angelina és prou intel·ligent per a compendre que no hi ha transacció ni avinença possible: o xocar o ajupir-se. Ambdues coses serien insuportablement doloroses. Se n'anirà. En Llucià mateix, col·locat entre la muller i la germana, hauria de passar per angúnies inevitables.

Se n'anirà. Però voldria retirar-se modestament, sense sobtar ningú: avorreix les escenes. Voldria fondre's amb un moviment imperceptible, com un paisatge en el capvespre. Li dol pensar que En Llucià, en veure-la partir, imagini que li fa algun retret o s'adoni que tots dos acaben de rompre un lligam molt vell i molt adorable.

La pobra Angelina està sola en la seva cambra i plora desesperadament.

VIII

Mitja nit. En Llucià, del llit estant, sent les campanades d'incomptables rellotges. De primer les de santa Anna, la seva parròquia. Encara no han acabat les de santa Anna, comencen les de la Seu, i les de santa Maria del Pi, i les de sant Francesc... i d'altres que ningú pot esbrinar de quin indret arriben. Uns instants tota l'atmosfera vibra metàl·licament.

-Ja ets al dia de les teves noces- diu En Llucià. I fa esforços per contenir les derivacions d'aquesta constatació solemne. Vol dormir. El seu cos i el seu esperit cobegen un son retornador. Aquests darrers dies ha viscut dins d'un remolí vertiginós.

Si pogués dormir i no despertar fins a l'hora exacta de llevar-se!

Acluca els ulls. Tot serà que el cridin. Ell prou ha recomanat a la cambrera que no se n'oblidi; però no té confiança en la memòria i puntualitat de la cambrera. S'aixeca a cercar el seu rellotge i a posar-lo en la tauleta de nit. Aquell tic-tac prop de l'orella el molesta, o creu que el molesta. Caldrà que retorni el rellotge a la butxaca de l'armilla? Si ho fa es priva de consultar l'hora del llit estant. Resol de suportar el tic-tac i de fer nous esforços per adormir-se. De cop li sorgeix, agudament un dubte. Havia tret de l'armari la corbata que destinava a la cerimònia? No n'estava pas segur. Encén el llum i s'alça un altre cop. La corbata era en l'espatller d'una cadira, presta a entortolligar-se al seu coll. Retorna al llit, assossegat pel que fa a la corbata, indignat, però, de trobar-se subjecte a aqueixes ridícules inquietuds. Aleshores desfilaren pel seu cervell una munió de consideracions relatives al seu tarannà, a la influència de la tenebra i a la lassitud com a causa d'imsomni.