Part 1

L'ABRANDAMENT. (Carles Soldevila)

INDEX

Pròleg. L'abrandament. La sospitosa voluptat. Lalí. La fortuna dels Molines.

PRÒLEG

I

Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix, com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix renovelladora subversió romàntica.

En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic, és a dir--retraient una fórmula feliç,--partidari que la novel·la sigui determinada pels caràcters reaccionant sobre l'argument, i no de la manera inversa.

Així _L'Abrandament_ és una novel·la novíssima, i està d'acord amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern i clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença. Intensíssimament coetània nostra com és la novel·la d'en Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula granada, d'observació austera, de púdica causticitat, de límit sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère. I com que el llibre d'en Soldevila és un llibre i no un llibre pintoresc, la patina del temps el farà daurat i no pas negre, revelació d'un _standard author_, i no pas estribació folklòrica.

Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I benvingut aquest llibre que dóna una versió catalana del benaurat predomini final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme, sobre la transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. És clar que independentment de la orientació estètica aquesta superació havia estat assolida, per exigència intuitiva, en temperaments genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les de _La Fineta_ de nostre gran Ruyra. Però _L'Abrandament_ no solament és un cas pur, sinó un cas deliberat. És en aquest sentit que _L'Abrandament_ és una fita.

II

El temperament psicològic i substancial de nostra raça i de nostra llengua pot fer-nos sentir naturalíssims en aquest recobrament de la novel·la. Senyalarem, de passada, una especial voluptat que hi ha a fer vívides figuretes humanes en llenguatges nous o renovellats, que és la mateixa cosa. Romanen sempre infinits matisos inexpressats en qualsevol literatura per vasta i gloriosa que sigui: en qualsevol literatura, i en qualsevol acoblament de literatures. Cada nou llenguatge és un nou instrument de comprensió humana. I, fins i tot, les valors simples o els tòpics de major vetustesa, hi assoleixen una mena d'estranya joventut, esquiva i delitosa, dolça i àcida com tota virginitat. El sacrilegi de l'abjuració del propi idioma --castigat amb la pena d'inexpressió perpetual--mai no es mostra tan abominable com considerat sota aquesta llum de sos efectes neo-malthusians, de desnonament d'una inèdita herència espiritual, de defraudació comesa envers la universal intel·ligència.

Hem reivindicat l'aptesa literària del català, i hem volgut acreditar-la, de primer amb picabaralles d'escamots dialectals, després en recta ordenació d'exèrcit. Mentre el català era gairebé individual, la nostra literatura no pogué aconseguir veritable universalitat. Cal que una creació col·lectiva coordinada aconsegueixi per al català ço que per als grans altres idiomes ha obtingut: la selecció, l'estabilitat bàsica, i la veritable riquesa que consisteix no pas en el nombre de paraules, sinó en el nombre de sentits de cada paraula.

Entre els elaboradors del català novíssim, En Carles Soldevila és una de les figures més sortoses. Sos poemes, enaltits bellament per En Xenius des del seu seient pontifical del _Glossari_, ses _Plasenteries_, sos contes, són d'una llengua plena d'elegància nerviosa, d'espiritualitat, i, alhora, de secret perfum i d'agilitat deportiva. En Soldevila és un quiet príncep entre els poetes, i un amatent discòbol entre els periodistes. _L'Abrandament_ és una bella aportació lúcida a la saó catalana que comença. Hom hi veu tot d'averanys gentils.

En Soldevila--no tenim més remei que dir-ho amb un mot pedant--té un veritable temperament de socialitzador del nostre idioma. La seva poesia és prenedora, la seva prosa és clara i graciosa. Si ell persevera, com cal esperar, en una floració novel·lística pot fer molt per aconseguir el consorci més íntim d'una societat en transició ascendent, i el bell parlar que han elaborat els lírics. No ens referim ara a una modesta influència lèxica, sinó a una doble acció d'ennobliment de la vida i «humanització de l'art» com diria en Joan Alcover. El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrossant; però la novel·la, com el teatre, és l'entronització. La novel·la és més tranquilament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.

III

Un poeta, segurament anònim per als venidors, ha escrit aquests versos:

«Del desengany, fóra possible cosa fer-ne una amor amb caient gentil?»

Gosaríem dir que sí. I fóra cosa més exemplar que no pas convertir un enlluernament en un tast de cendres.Però no és aquest darrer el cas de _L'Abrandament_. El cas, en la novel·la d'En Soldevila és la nota biogràfica d'una mediocritat passiva, ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una represa de salut, creu en una vana apariència de sentimentalisme, i després es va deixondint al compàs de les petites anècdotes inexorables de la quotidiana invasió femenina. Tanmateix, el matrimoni és una solució rigorosament perfecta de la vida, i, com totes les solucions socials perfectes, en té prou amb la supervivència d'una sola de les seves mil raons fonamentals per a continuar florint. En els casos pitjors--fins i tot després del desengany,--n'hi ha prou per a fer del matrimoni quelcom d'eficient, de confortable, de conversatiu, amb què la muller tingui indulgència o el marit tacte. Però l'heroi i l'heroïna de _L'Abrandament_ es troben orfes d'una i altra virtut. Ell és un mediocre bla i ella és una mediocre eixuta. Aquesta mediocritat crea a llur voltant unes tintes obagues, cruels, com les que volten certes figures realistes de Rembrandt. La lògica de l'autor en tota la novel·la és admirable, millor diríem implacable; i el desenllaç més que funeral és piadosament humorístic. Humorístic, i potser just, si és que la justícia és més aviat metòdica que no pas èpica.

Quant a la viventíssima qualitat d'aquesta novel·la, no cal dir sinó que el lector tractarà amb veritables coneguts. I que apendrà, davant els seus amics, veïns o parents d'aquell tarannà, a somriure imperceptiblement. I potser somriurà davant de si mateix, amb un poc de resignació crepuscular.

Però, sigui com sigui, quan un home aprèn de somriure es pot dir que està salvat. Perquè la vida que de vegades obeeix, forçada, als ferrenys, té sempre recança de malmenar un posat cortès.

IV

Un mot sobre els contes que segueixen a _L'Abrandament_. Encara que, ben mirat, potser _L'Abrandament_ no és sinó un conte que ha anat dilatant-se, per graciosa voluptuositat analítica i literària de l'autor.

El petit estremiment imaginatiu que és el conte, és quelcom d'amabilíssim dins els gèneres literaris que cataloguen els retòrics. No cal negar que el conte és ben francès, i els d'En Soldevila són d'un lluc que podria naturalitzar-se'n. El deliciós gaudi secret del pastor que anava a Granollers cada trenta dies, la silueta inconfundible de l'extraordinària noia ardida, el drama íntim dels dos rics sobtadament rics, són d'una sensibilitat, d'un gust, d'un _fini_ gratíssims.

I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no solament és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en els subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en la puntuació. També això és falaguer per a les lletres catalanes. I talment està en la natura--i en la història--del conte, que el contista sigui un mundà.

Si En Soldevila té en aquest ram, com desitgem, seguidors, el conte transcendirà a la nostra vida, que esdevindrà sentimentalment polícroma. I dins un tramvia de Barcelona podem, com dins un tramvia de París, imaginar el conte de cada un dels passatgers. Resta palès, doncs, com també en això és benvingut En Soldevila, el Benvingudíssim.

Tant, com jo malvingut; jo que m'he atardat a la llinda de casa d'altri, obstruïnt el pas al lector, inútil i passiu com un ca estirat al sol.

JOSEP CARNER

L'ABRANDAMENT

I

-Trenta cinc i quatre dècimes.

-Només?

-Només. Ja fa vuit dies que no tens gens de febre.

L'Angelina, vora el llit del malalt, s'esforçà per dir naturalment aquestes paraules; però cada síl·laba traslluïa una esperança. El malalt girà el cap i aclucà els ulls en un rapte de joia incontenible. Tots dos pensaven en la convalescència: potser, després de dos simulacres, ara s'iniciava de debò.

L'Angelina endreçà un poc les robes del llit. Tornà lentament el termòmetre a son estoig, deixà caure les cortines sobre la finestra, i, de puntetes, sortí de la cambra enfosquida.

En Llucià s'enfonsà en un subdeliri. Sent una fam terrible. Enfila moltes imaginacions diverses; però en mig de cada una, insospitadament, sorgeix un menjar o altre. Celebra noces, èxits polítics; va a una cacera; un amic seu publica un llibre... I ell sempre dina o sopa, o esmorza o berena. Té una hora galant en un reservat, i la consum combinant el menú. Adés caminava entre els dos taulells d'un bar infinit: desfilava per davant de totes les llaminadures creades per la cuina universal. Ara s'abandonava als records. No evocava solament els exquisits, els selectes: es complaïa en la memòria mateixa d'unes mongetes tendres, d'un bacallà i uns musclos a la marinera que menjà fa quatre anys en una sòrdida barraca de la Barceloneta. En els camps que fantasiava, tot eren fruiterars, branques vinclades sota el pes deliciós dels préssecs i les prunes.

Li revénen uns versos que llegí pocs dies abans d'enllitar-se:

_Ai, Candelera gentil, Mare de Déu de Candelera!... temps de salar el pernil tot esperant la Primavera._

En el seu deliri l'expectativa d'un temps qualsevulla també s'associa amb la imatge d'una vianda o altra. Aquest pernil que els versos li presenten li plau de tota manera: amb patates fregides i amb suc de tomàtec, tallat a bocins menuts i dispersos entre l'arròs, o bé tallat a tires llargarudes i col·locat simètricament damunt d'una truita a la francesa.

De quina cosa pot ésser aquest soroll sord i constant, remor gairebé única en mig de la nit calmosa? El malalt, a la fi, ho endevina: és del forn! En els baixos de la casa hi ha un forn. Ara pasten, segurament: aquest soroll és de la pastera mecànica. Oh! el pa! La seva crosta daurada s'esmicola, cruixint, entre les dents. El dilluns fan uns panets llargs i prims que farien venir apetit als àngels.

El metge també comença de creure que es declara la convalescència. No gosa dir-ho, però ho deixa endevinar. El malalt, d'ara endavant, podrà menjar purés ben espessos, arròs blanc, trumfes, espinacs i algunes fruites; beurà dos dits de xampany; només li donaran una injecció hipodèrmica, i es suprimirà una pràctica enutjosa d'higiene interior.

Els ulls d'En Llucià brillen amb una claror novella en son rostre exangüe.

Ai, aquesta sensació de reviscolament! En Llucià, amb la seva veu afeblida, en parla cada cop amb més excitació. La germana, encara ben armada de prudència, voldria calmar els seus entusiasmes, i ella mateixa resistir el corrent optimista que se l'emporta. Però arriba l'hora del primer àpat. Els plats s'apilen sobre el llit, i En Llucià els buida amb una golafreria salvatge. Mirant-lo, l'Angelina oblida les precaucions, i uns moments s'abandona a l'esperança. Tots dos somriuen. En algun recó de la cambra lluu, imperceptible, l'arc de Sant Martí.

Després que ell ha fet una digestió voltada de tenebra, silenci i soledat, l'Angelina retorna a la cambra, mig obre els porticons i s'asseu al capdavall del llit.

Els dos germans fantasiegen.

Quan ell es llevi llogaran una torre a Vallvidrera i se n'hi aniran a passar tot l'abril i el maig. A l'estiu faran un viatge. Un viatge a Suïssa, probablement. En Llucià hi ha estat, i en serva un record agradabilíssim. Hi menjava bé. La llet es excel·lent. Les fàbriques de xocolata produeixen la xocolata més exquisida del món. El pa es bo com el de Viena. La mantega, fina, s'estén dòcilment sobre els llonguets, i s'hi confon per produir una sola delícia. Tots els formatges que aquí passen dies a l'aparador dels adroguers, als hotels suïssos te'ls serveixen confeccionats de fresc. Els peixos de llac no són pas insípids.

Altrament, a Suïssa la vida és fàcil. Tothom t'ajuda a viatjar. Pots preguntar interminablement sense perill de trobar una mala resposta. Pots equivocar-te de tren o de vaixell sense por d'enfellonir cap funcionari. Abunden les indicacions trilingües. No cal guardapols i ningú en porta. De més a més, pots vestir-te com et plagui, que ningú et mirarà amb estranyesa. Si al barret hi vols dur herbes i plomes, les hi duus. Si vols penjar-te al pit un mostruari de medalles, te l'hi penges. En els vaporets i en els trens veus parelles, en viatge de noces, que s'afalaguen davant de tothom: ningú s'esvera ni hi para cap atenció impertinent.

A bord d'un vaporet, travessant el llac de Thoune, un bon home va obrir un estoig de pell que duia penjat al coll, fent sospitar una ullera de llarga vista. En tragué un clarinet, i començà a preludiar un aire dolç, enyorívol. Els viatgers el miraven sense sorpresa. Ningú va sentir necessitat de fer comentaris enutjosos. L'home del clarinet seguí sonant-lo mentre en tingué ganes.

Aquest feix d'anècdotes en elogi de Suïssa ja l'havia retret altre cop. Però ara semblava nou, acabat de pensar, perquè en tot allò que deia hi posava una vibració febrosa.

Parlaven de baix en baix. I no calia: tot el que conversaren podia ésser oït de tothom. Però ells sentien una mena de por supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de farmàcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant de jugar-los una mala passada.

Dues hores ha que es fan confidències. Ja és cap al tard. Els porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteïda.

II

Avui, dia dels Reis. En Llucià s'ha llevat per primera vegada després de setanta dies de llit. La seva germana l'ha vestit, perquè ell no podia pas. L'ha vestit amb una ineptitud plena de pietat. De seguida l'ha ajudat a fer sis passes per canviar de cambra. Posar-se dret, caminar... Quin oblit en les cames i en tots els muscles!

L'han deixat, mig ajagut sobre un sofà, en la saleta de música. Mira al voltant. Els llibres de solfa, les estampes i els retrats, les cortines de reps: tot ho reconeixia. Totes aquestes coses han estat allí mateix, a sis passes d'ell, i no les ha recordades cap moment. Li sembla com si tornés de molt lluny, d'una terra nebulosa i incerta.

Guaita llargament els retrats dels pares dins les negres motllures ovalades. Els perdé ben d'hora, als nou anys. Si vol evocar-los troba més aviat aquestes fotografies que sa figura mateixa: la inflexió de les veus i el caient dels gestos se li han esborrat fa temps de la memòria.

Tota la seva família és l'Angelina. Fa trenta nou anys que viu tot sol amb ella. Ella sí que en son pensament té tothora una imatge directa i cordial! Àdhuc en els dies que la seva vida era una llumeta feble a punt d'apagar-se, el nom de l'Angelina s'associava dintre seu amb una sensació tendra i germanívola. L'únic nom que confegia era el seu: _Lina, Lineta_, com li deia de petit.

Tanmateix ell ha estat frec a frec de la mort. Adés començava d'adonar-se'n. El metge hi ha hagut dia que vingué tres vegades a visitar-lo. Té idea que tota la parentela ha desfilat per la seva cambra: cosins segons, oncles llunyans, ties remotes, han entrat de puntetes per abocar damunt del llit llurs rostres contrets per un somrís fictici.

Ha pensat massa. Sent una lassitud sobtada i es desconhorta vagament. L'Angelina el troba molt pàl·lid.

-Et mareges, potser? Ja fa una hora que t'has llevat. Serà millor que tornis al llit. Ja veuràs, com t'hem guarnit la cambra! Sembla tota una altra.

És veritat: la cambra sembla nova. L'ambient fa olor de violetes, i els llençols, de bugada. Han retirat totes les ampolles i atuells que omplien els mobles i els han cobert de llenceries blanques. Sobre la tauleta de nit hi ha un vidre de Venècia amb floretes fresques.

El bon home s'estremeix de goig en la calor renaixent del llit, i mormola.

-Déu meu! Que és bona, la Lineta! que és bona, la Lineta!

III

Els germans Montoriol ja són a Vallvidrera. Hi han llogat un xalet pensant afavorir la convalescència. Toquen les deu. Fa bo.

En Llucià, que tot just s'acaba de vestir, obre de bat a bat les dues finestres: un sol clar inunda la cambra. El mar, allà baix, és d'argent viu. Les teulades de moltes cases reintellen fins a enlluernar. Vora la carretera un pilot d'herba molla fumeja tènuement.

En les muntanyes hi ha una immobilitat graciosa, com de peresa. I també la ciutat, ací i allà velada de boires, sembla que encara no s'hagi deixondit de la sopor nocturna. En Llucià s'embadaleix mirant els tramvies petits que marxen per les llargues rues de l'Eixampla. Aquell tren mateix que s'obira al lluny, vers la marina, avança amb una lentitud!

Tots aquests moviments pausats entre la quietud solemne de les serres i la lluïssor extàtica del mar, fan un goig! En Llucià se sent envaït d'una onada de lirisme barcelonista. Crida imperiosament la seva germana:

-Angelina! Lina! Deixa't estar de fer puntes i vina a badar davant d'aquest panorama únic.

L'Angelina es recolza en l'ampit de la finestra, i ell comença de parlar com un al·lucinat. Anomena tots els campanars que són obiradors, vol comptar les xemeneies de les fàbriques; però es cansa aviat, i diu que formen una boscúria espessa. Les obres del port li semblen colossals i que tanmateix han d'assegurar a Barcelona el predomini mediterrani. Recita unes quantes estrofes de l'oda verdagueriana.

L'Angelina, en lloc de guaitar el panorama, el guaita a ell amb un defalliment feliç.

De cop i volta l'apologista canvia de to. Ha descobert unes cases de cinc pisos a la Bonanova, entre el rengle de les torres.

-No és indigne que permetin edificar així en aquests carrers? Aquí no hi ha consciència civil: aquí no hi ha res. Tots els que han estat regidors de vint anys ençà, podien ésser penjats sense injustícia. Saps quina gràcia tindria, a hores d'ara, aquest suburbi, si fos fet de casetes de dos pisos voltades de jardí? Jo recordo prou un petit aplec de neules que escriu sobre la ciutat-jardí. No és qüestió d'escriure, sinó d'apedregar regidors, d'insultar arquitectes, d'incendiar barriades bunyol!...

-Per l'amor de Déu, Llucià! Ja saps les atrocitats que estàs dient?

La pobre Angelina està una mica esverada: això li sembla alguna cosa més que un retorn d'energies. El Llucià d'abans era incapaç de cap violència de llenguatge: enraonava amb una placidesa impertorbable. És cert que de tant en tant deia una facècia; però sense verí, perfectament soluble en totes les atmòsferes. Les seves dites d'ara eren tot una altra cosa: ofenien i esgarrapaven sense cap mirament.

I, tanmateix, en el fons de les seves alarmes, l'Angelina s'alegrava de les exaltacions del seu germà: sentint la seva veu plena i vibrant, aquell aclaparament dels dies crítics li apareixia lluny, sense regrés possible.

L'apetit d'en Llucià augmenta encara. Cada àpat, davant la visió dels menjars apilats en el plat del germà, la germana desvia la vista amb una secreta horror. Pensa: -No esclatarà aquest cos fràgil?- Però calla i el deixa fer, amb el desig de veure'l remès i fort en quatre dies. En Llucià mateix, algun instant, s'espanta i vacil·la... però mentrestant no para de menjar. Forces interiors atreuen l'aliment d'una manera ferma i seguida: sembla que el beu, no que el menja.

A les set del matí ja li porten al llit un _yoghourt_. S'el pren i torna a adormissar-se. No es lleva fins a les deu tocades. Un cop llevat, s'entaula per cruspir-se un repas copiós: puré de llegums, dos ous passats per aigua i fruites. Agafa la manta de viatge i el diari, i se'n va cap al bosc, a ajaçar-se sobre les farigoles. Obre el periòdic, però a penes el llegeix: gairebé sempre contempla el mar, la ciutat o les serres; moltes estones s'encanta mirant el cel entre el fullatge obscur dels pins. Té un poder d'èxtasi extraordinari. De tant en tant, sense adonar-se'n, parla en veu alta.

En Llucià no havia fruit mai unes hores de tan absoluta independència com les d'ara. Cal confessar que el seu ofici de procurador causídic no l'havia sotmès en cap instant a un _surmenage_ del cervell ni dels muscles: havia arribat a ésser un dels primers procuradors de Barcelona d'una manera fàcil, gairebé providencial. Tenia un decent patrimoni heretat de son pare: això li permeté des del primer dia pagar puntualment a tothom; llogar un passant escrupulós i quatre dependents actius. Ell només exercia una suprema vigilància, i afalagava els clients amb una conversa inútil i de bon to.

Així i tot, els instants presents l'embriagaven d'oci, i les activitats pretèrites li apareixien com un esclavatge melodramàtic. Ell deia sovint: -Ara sento veritablement això que s'anomena joia de viure.- I no s'errava pas: vivia mirant les coses i les persones, parlant i sentint parlar. Manta vegada la imaginació li fugia vers una constel·lació de somnis irrealitzables; però per subtil privilegi assistia a l'esclat de sos propis anhels com a un espectacle impersonal. En retornava tranquil i enlluernat, com si vingués d'una aviada de coloms en dia de sol.

IV

Entre totes les hores, diurnes i nocturnes, la que passava ajaçat damunt les farigoles era la millor. El 10 d'abril, sonant les campanades de migdia, li fou malmesa. Pel vessant del petit turó que s'avesava a considerar com un domini exclusiu, pujava una família acomboiant una minyoneta de quinze anys, si fa no fa. El seguici era format per quatre persones: una matrona grassa, una senyora o senyoreta d'edat madura, una altra senyoreta jove encara, i una cambrera tendral i desdibuixada. Acamparen totes a deu metres d'En Llucià, qui començà de mirar-les amb una hostilitat rancuniosa.

Què hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses: no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret mateix que ell havia triat. -Ah! quin fàstic! Han vist un home, i han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en congregació permanent: tenen una ànima de moltó.

S'anava exaltant tot sol. Era temptat d'agafar la manta d'una revolada i fugir en senyal de protesta. No es movia, per això. Espiava els nous vinguts i llurs maniobres.

La cambrera estenia una màrfega sobre les mates. La senyoreta prima col·locava un coixí perquè la convalescent hi reposés el cap. La matrona grassa deixava en terra, contra la soca d'un pi, una ampolla thermos i un vas d'alumini. La senyoreta jove portava un llibre sota l'aixella. Entre l'adalerat anar i venir de les altres persones, ella romania dreta i immòbil, amb una certa insolència de tinent novell. En Llucià la mirava. Tothom, tret d'ella, s'havia assegut i mig ajaçat per terra. Veritablement, en mig de les actituds massa còmodes i de les robes un poc negligides dels altres membres de la família, la senyoreta del llibre guanyava un relleu prestigiós. Son vestir, d'una afectada simplicitat, i el seu redreçament d'espatlles, li daven un poc de retirada a les protagonistes de certes pel·lícules americanes.