Part 5
El die com pesanta cadena s'arrocegava lent i pérfit. En Josafat, en sa espera macábrica, esperonava son magí amb una toçuderia crudel, insana. Les idees trotaven per un cercle reduit desenfrenades i confoses, inventant plans deslliuradors, medis per despendre-s de l'embalúm fastigós que comensava a pudrir-se en la caixa del banc, i que creixía amenaçador, es feia enorme, acaparant l'espai, l'aire, la llum de sos dominis. I pensava en Josafat en un ganivet de tall suptil capáç de trocejar la carn de la Fineta en llengues primes que l vent pogués endur-sen; pensava en una flama devoradora que consumís sense fumera ni fator; en un líquit corrossiu, un vidriol, una aiga-fort que digerís fins els ossos; en un oratje de monstruosa força que fés voleiar les coses mes pesantes; en una torrentera térbola i profonda que s'allunyés dissimulada sense fressa ni recança; i en una munió de besties carniceres que vinguessin a omplenar llurs ventres famolencs i descomunals.
Cap a la tarda li entrá un desfici martiritzador; una desconfiança suprema. Es malfiá de la proximitat de l'esglesia; pensá en lo impensat. Obrí de nou la tapa del banc i, sense llei de repugnancia, ensacá el rígit cadavre. Abans de lligar el trist envalatje, serenament, registrá el fons de la caixa per no deixar-hi cap rastre femení. Trobá una pinteta, dues agulles de ganxo despreses de la cabellera de la morta que, desplegada completament, s'enredava en les suades manaces del campaner, resistint-se a ser ficada dins la saca.
Llesta la funeraria tasca, restá un moment indecís determinant on portaría aquell fato amoïnador. El portá al primer estatje del campanar deixant-lo sobre un pilot de runa, cobert amb una estora vella.
Justament quan hagué retornat trucaren a la porta; darrera, en la capella baptismal sonava una veu que l'anomenava. El campaner empedreida la ganyota trágica en sa boca innoble, mostrá ses genives grogues d'espant on s'encastaven unes dents blanques fortes i apretades, entre les quines passava un bleix sorollós, esgarrifador com un grinyol de llima que mossega ferro.
Es resistía a obrir i ls cops seguien més violents, i la veu cridava més clara i més potenta.
Allavors entengué.
Ja fosc, surtía acompanyant al viátic, amoinat per lo sovint que calía cumplir aital obligació.
De tornada sentí, per sobre l'esglesia enmantellada per un cel negre i brufol, un refrec estrany com el batre d'unes ales monstruoses.
La petita flama de la llanterna se li apagá, i el campaner esporuguit, apres de maldar una bella estona per fer girar la clau, restá amb el puny tremolós sobre la freda tola que folrava la clavatejada i revinguda porta forana, sens gosar-la empenyer.
--I ara Josafat qu'esperes? digué una veu pausada i serena.
Havía oblidat al sacerdot, al escolanet i als acompanyants que les ratxes de la xardorosa ponentada rebregaven.
Entraren al temple i, un cop el pany gemegá radera els que surtíen, el campaner tot sol romangué estamordit aprop del cancell.
El ponent mujía com una fera irada i venjadora; tota l'esglesia ressentint-se de l'empenta enorme, llençava melangioses queixes, llastimosos sospirs, que passaven de llarc a llarc de les tenebres; creixent i apaibagant-se. Era un seguit de notes planyideres, un concert anguniós i fùnebre que sugestionava an en Josafat, inmovilisant-lo.
Al fí, resignat per endevant a sa llarga i penosa vetlla, aná a arraulir-se vora la llantia del Santíssim.
Com la nit passada els ulls del campaner, inexpressius, lluents de bojería, esbrinaren els indrets de la capella baptismal, aprés, tombant la testa sópita, conduí aquella mirada trista i anguniosa pels ambits de la nau, en espera de quelcom imposant que sens dupte anava a sorgir-hi.
A cada segón remors desconeguts, fresses noves, agitaven el glatir de son cor aniquilat: ja era l cruiximent de la fusta dels altars; ja l soroll d'una pedreta arrocegada per les golfes, que la força del vent estimbava pels forats dels ganfanons; ja un trontoll dels vitratjes o be l miolar tristíssim i llunyà d'un gat perdut en les laberíntiques buidors, en els innombrables espais enclosos dins les gruixaries dels murs ciclòpics. I tot alló l'eco de la nau inmensa ho engrandía, i fins l'orga semblava respondre el nocturn esglaiador. Dels llarcs canons n'eixíen sonoritats estranyes, lleus, imperceptibles, que escampaven arreu una harmonía misteriosa, incerta, de febròs deliri, d'ensomni tràgic.
La testa den Josafat seguía rodant am pausat moviment de máquina. Estava convençut de que l'espectre de la bagassa vindría convidant-lo a palpar son ventre, l'ona fogosa que sosmovía les mortes entranyes, lascives encara.
Al apropar-se l'auba, al pensar que l'esglesia seria oberta, invadida per la gent, l'escometé aquell mateix desfici iniciat a última hora de la tarda. En la inmensa pertorbació de son magí, sola, única; violenta i dominadora, restá una idea: amagar més bé el cadávre de la Fineta.
Pujá doncs al compartiment del campanar. Els carreus de la reclosa cambra reflectían la llum roja i fantàstica del troç d'atxa.
Un gat negre que ajaçat sobre l'estora dormía, fugí am les nines plenes de fosforecencies verdoses. En Josafat prengué son bagatje i desde allavors començà un tragí horrible que durá dos díes. Aposentá el sac en tots els amagatalls, l'enquiví en totes les estretors, el deixà en totes les tenebres. Una nit entera estigué arrocegant-lo pel llarc trifori perduda l'esma, volguent amagar-lo en el ninxo inmond, el mateix on ja en vida intentá sepultar-hi a la Fineta.
Al fí ensopegá am la porta de la torra románica i, devallant pels graons de la petita escala, sotraquejá el cadávre estovaint-lo, fent-li llençar bravades pestilentes.
Quan tingué tapada aquella mena de tomba oberta en el gruix de la adjuva, semblá asserenarse un xic i, capolat del esforç, es condormí una mitja hora durant la qual va somniar.
La Fineta esternallada al seu costat, inmensament freda, li esgarrapava el pit am ses ungles verinoses; li obría un esboranc, hi passava les mans, li espremía el cor i, amorrant-se a la nafra, xuglava la sang fins escolar-lo. I sentía el campaner una suor gebrada que l cubría, i dintre l pit un suprem defalliment, una angoixa de mort.
Aprés els dos se reviscolaven i la bagassa, inflada com una bomba de gas, volava lluny, molt lluny, i desde allá d'allá li signava adeu cloguent i descloguent sos dits enjoiats; i ell alegre, lliure de noses, corría a cercar son fluviol pera tocar la bona tonada de ritme plascévol i pastoril cadencia.
En Josafat durant el díe, en les hores que tenía obligació es comportava com si tal cosa: no més s'haurien pogut notar matiços de desconfiança en el jaspi de sos ulls, i lleus estremituts en sa còrpora que traduíen esgarrifances de l'ánima.
En les estones de lléura de la tarda que l'esglesia s'aquietava, reapareixía son desfici; una força estranya a n-ell l'impulsava a vagar amb el fato macàbric.
Ultimament rendit i demacrat per vetlles i dejunis, amb un esforç titànic, muntà a les golfes de la gran volta i en la runa que omplenava els espais de les arcades, començá a cavar-hi una fossa. La ponentada seguía llepant am sa llengua folla la grandiosa esglesia; regolfades vertiginoses aixecaven pols i bilorda que cegaven al campaner; els asperons dels contraforts, tallant la massa fluída, la desviaven, la dividíen, arrancant-li xiulets i udols de monstre prehistòric.
El refrec metálic de l'ampla fulla del cávec am la runa de la volta, restava ofegat per l'atraút aixordador de l'ardida lluita.
I l campaner enfondía el clot am tota la pressa que li permetíen sos muscles laçats i fluixos.
El sobtà la nit. El ponent moría, passaven débils ratxes i, molt llunyá, sonava un remúc d'apaibagament i d'impotencia.
En Josafat trevallava sense llum, refiant-se no més de la entrenyinada celestía que passava per les obertures dels ventiladors. Tenía el sac aprop. Havía volgut cremar el cos pudent de la bagassa i ara, pel forát socarrimat, surtía un membre que de tant arrocegar-se pel sòl s'havía nafrat i no sagnava. El campaner, ficat com un taup dins la fosa, per no fer soroll, am les mans esgratinyava la runa. Oí perfectament com un inmens sanglót de la naturalesa i l caure seguit d'una pluja espessa.
Sospengué la tasca i escoltá complascút una fressa de brollador que comensava a sentir-se. El rajar de les canals, el glu, glu de les gárgoles i el murmuri de riuada que pujava de la ciutat, l'alegraren.
Sortí de les golfes i per la teulada de l'absis sempre amb el sac a coll, començá a passejar-se sense verdadera intenció de res. Sols una vaga idea de que l'aigua ho purifica tot, de que l sac se rentava, de que podser la farúm empudeganta s'en aniría, de que ls ruixats refrescaríen son front cremós i enboirat, li daven conort.
En Josafat rigué al mig de la nit plorosa.
Per la pendent de les teules molles feia de mal caminar-hi, els peus li relliscaven i el sac, que aixopat pesava més, l'empenyía avall, com si en el cadavre es despertés una voluntat misteriosa.
El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici. Sota séu, s'endinzava en la foscor l'esperó de l'adjuva. Encara era oviradora la taca negra de molsa i liquens arrelats en el junt de la cornisa, on finía la corva i comensava la plomada altíssima i perfecta.
En Josafat i son bagatje, reposant en el gruix de l'ample mur, anaven amarant-se.
Nuvolades espesses corríen sobre d'ells enfosquint la poca transparencia de les estrelles. Els xafecs refermaren i abaix, en l'abim enigmátic, l'aigua acarrerada entre l'esglesia i una paret del antic cementiri dels canonges, bramulava.
Josafat pará ment en l'absolut segret que prometía aquella torrentera. Cregué la nit eterna, la força de l'aiguat enorme, el carreró del fons inaccessible i en una sobtada contracció de sos braços débils, casi impotents, estimbá el pilot de carn fastigosa.
El sac esllanguít per tanta brega, fluixos els lligams i retingut per un espasme dels dits den Josafat, va buidar-se. Les robes de la bagassa voleiaren com aucells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou engolit pel negre espai.
Un sotrac mate, de cosa tova que no rebot ni vibra, marcà l terme d'aquella furienta devallada.
Amagat entre esquerdots i ortigues, deforme, contorsionat, infecte, restá el cadávre de la Fineta. I l'aigua que gitava la gárgola quimérica, caigué com baptisme purificador sobre sa nuesa.
L'endemá a primera hora el vicari de torn vejé un escolanet esperant en la porta principal de Santa María. El noi corregué a l'encontre del sacerdot.
El campaner no havía començat a senyalar la missa, esplicá el bailet, i, per més, qu'ell estirava el cordill cridant-lo, no obría ni dava cap mostra de vida.
Dues o tres devotes matineres s'eren apropades: Elles tampoc oiren tocar l'oració, i podíen ben jurar que aquell matí ni una campana d'aquella esglesia s'havía mogut. Era més estrany encara.
Vingueren més gent, més escolans i més clergues, i avisat el rector, feu s'arrivada al mig d'una gran curiositat i un gros silenci. Ell estirá l cordill am ses mans blanques i apergaminades... Res. Hi torná... res tampoc, repetí l'estrabada i... sempre res.
Avisades les autoritats, un manyá va espanyar la gran porta. ¡Com ressonaven en el misteri interior de l'esglesia, les martellades del manyá! ¡Que difícil, llarga i penosa, fou la tasca! ¡I quina mena de paüra soptá a la gent, quant la porta cedí, i l'imposanta nau aparegué deserta i fosca!
Amatents, l'escamot de curiosos, empenyeren al rector i al jutge, pró, en el mateix llindar, tots restaren ficsos, sense bleixar, empedreits per la sorpresa, sobtats per lo impensat.
Un fluviol sonava dins la penombra santa. Un seguit de notes clares sortíen del trifori, i amb infantívola inquietut, atravessant les amplaries solemnes, rebotíen pel frontiç, aletejaven pels rosons, com aucellets frissosos de llibertat. Aprés, l'incorrecte melodía semblava resignar-se, esdevenía alegrament anyorívola, saltironava per les cornises, resseguía les motllures, joguinejava pels capitells, s'entortalligava en els pilans, giravoltava per l'absis, s'abatía fins al sòl, i muntava fins les claus de les arxivoltes; sempre incerta, inconscienta, indefinida, suptil, com una idea que s perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga...