Part 4

Aná a cercar a la Fineta, i, estiragossant-la, fent-li cruixir ossos i tendons, la arrossegá fins a la porta de la capella. Allí la Fineta, al trovar a la Pepona, endeviná lo succeit; un furor histèric contragué ses faccións, i am veu estridenta, inmensament repulsiva, llençá sobre sa companya tot el verí de sa mala llengua; un raig de paraulotes baixes, que l'altre recullía, retornant-les-hi. En Josafat, escruixint-se s'interposava i les empenyía.

--Fòra, fòra --pro l xàfec de bruticia, el torrent infecte, passava per sobre d'ell i borbotejava en plena esglesia, dins la majestuosa nau, esquitxant de llot i pudridura les coses santes.

Prop del cancell, la Fineta s'abraoná al coll del campaner i l besá en la boca, una, dues, tres vegades, fins que una empenta irresistible li feu deslligar els braços i la llençá contra la portella.

Surtiren. En la plaça continuaren la disputa. La veu de la Fineta fou l'última que oí el campaner.

--Encara que no m vegis en dos o tres setmanes, mai més de la vida tornis a importunar-me.

En Josafat, restà sol. La solemnial grandesa del temple parlá a la seva ánima.

--Has contaminat la casa del Senyor; per ta culpa les bagasses hi entran per satisfer sa famolenca luxuria, i com dins el burdell s'hi barallen, llençant, a la faç plascévola de les imatges, tota la porquería que omple son cos envilit. Arrepenteix-te, demana perdó, Deu te mira.

A la nit tingué enfront, sever, fixo, serenament escrutador, l'ull del Pare-Etern, que no l deixá reposar.

Quan el rellotje pausadament tocá les dotze, en Josafat començá l exámen de conciencia, i, de bon matí, am la testa ajupida, gairebé sanglotant, queia en braços del jesuita de llavis tremolosos i testa nevada.

## VII

La Fineta no era dòna que renunciés de cop i volta al amor d'un home i menys al amor den Josafat. I torná a pujar la rampa de Santa María, torná a acaronar-la el vent de la tarda i ella torná a mirar l'oritzó com prenguent comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.

Contra lo acostumat en semblant hora una campana voltejava en els finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjá el cor am la lenta vibració de ses batallades. Romangué admirada, atenta al retruny august de la "Branda-morts", meditant el simbolisme d'aquell nom amb el que la ciutat esporuguida, havía batejat al bronzo tétric. Pensá que era el braç formidable den Josafat el que l movía i s'imaginá al campaner espitregat, am la pell suosa, reganyant son coll groixut, dur i tendinós, i l desig de clavar les dentetes en el tou de muscles palpitants li feu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.

Quan la Fineta entrá el campaner estava dret sobre els quatre o cinc graons que servíen per pendre embranzida. La vegé, i disimulant-ho esperá l tom de la campana i engrapant am ses manasses el llivant es llençá amb els braços contrets i la faç congestionada.

Repercutí l batall i en Josafat pujá de nou la graonada, calmosament, seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran indiferencia per la mossa, botá altre vegada. Ella sens parlar-li el deixava fer, contemplant enbadalida aquell espectacle fantástic. I la negra silueta den Josafat s'agitava sospesa en la llarguíssima corda, entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores muralles, mentres a dalt, en la fumada volta grinyolaven les currioles.

La Fineta revivant son desig, atiant sa passió, seguía quieta en espera de l'esclat de benvinguda que li faría el campaner.

Finit el ressó de la última batallada i penjant el llivant en el clau de ganxo, en Josafat mirá un segon no més a la bagassa, aprés, es girá d'espatlles, sa fesomía es cubrí d'austeritat, dues arrugues solcaren ses galtes, sos llavis mormolaren quelcom parescut a una oració i tota sa llarga córpora prengué una rigidesa bíblica.

En la boca entreoberta de la Fineta s'hi gebrá una salutació amorosa; un pressentiment esqueixá ses entranyes abans joioses i rublertes de promeses. Am tot, avançá lenta i flexible fins arrivar aprop del campaner que l'esguardá am recel.

--Aparta-t bagassa --foren ses paraules-- aparta-t, veste-ten, res tens que cercar-hi en aquet lloc. I apretá sos punys de gegant, ferms, durs com els carreus de son campanar.

--Qu'es aixó, Josafat, aixís m'esperes aprés de tants dies d'ausencia, aixís em rebs quan jo t cerco ardorosa, folla per tu, anhelan-ta de ton amor com el primer die. Adeu Josafat, m'en entorno, sents? pro no renuncio a les teves caricies, tornaré i tindrás de sufrir-me.

--Tu plà t'en guardarás bé de posar els peus aquí.

--Per qué Josafat, que m faríes?

--No cal pas esplicar-t'ho.

--M'en trauríes?

--T'en trauría.

--I com? Josafat. I la Fineta se li apropá altre volta. Apesar seu el campaner la resseguí tota amb una ullada trista: com el jorn que li feu cometre l primer pecat venía habillada com una nuvia; el negre fai li dava esbeltesa; sota les faldilles les anques inquietes frisaven am nova voluptuositat; dins la brusa el pit s'aixecava impacient, contorvat, amb un bleixár amplíssim com el d'un domador enfront d'una fera temible i esquerpa.

En Josafat es recordava de totes les impensades exuberancies d'aquell cos de dòna; sabía els ressorts que l'enfollíen, coneixía ses estremituts, ses agoníes, ses ressurreccions lentes, absorvents, tirániques i tot aixó el desarmava, el mantenía passiu, abatut, sense habilió d'allargar la má i refusar a la dòna impura.

--Véste-ten, fuig...

--No Josafat, ja no, ¿per qué? Es refregava amb ell. El campaner sentía en son colze el tendrissim contacte del si de la Fineta; notava l'ondulació rítmica de son respir, el colpejar feble de son cor minúscul, el ronc afalagador que passava entre les dents closes per gelosa proija i l'enfebrada alé que muntava fins a la cara d'ell, enervant-lo.

--Josafat tens qu'estimar-me, sents? ¿Per qué estás ofés? ¿Qué t'he fet? ¿Quí t'ha parlat mal de mí? Vols que m quedi am tú, aquí, per sempre?

--Vull que marxis lluny, que no t'acostis, vetho-aqui.

--Josafat!...

--Aparta-t.

--No puc, et desitjo am tota l'ánima...

--Mai més, encara que t morissis.

--Josafat...

--Véste-ten dic.

La Fineta allargá ses mans i moxicosa, dolça, acentuant més son ronc apassionat, intentá repenjar-se amb el campaner, i passar-li sos dits pel crani punxagut pera estarrufar-li el cabell.

Josafat llençá un crit enfollit, negre, fatídic. --Llamp t'esquerdi-- i son colze s'enfonsá am violencia en la massa flonja del si de la bagassa.

Aprés, am la mateixa facilitat que engrapava els llivants de les campanes, engrapá els braçets de la Fineta per llençar-la al carrer, pro al tocar-la, al sentir la pell lliscar dins el satí, s'esborroná i desfé aquell contacte que li rebifava masses recorts; tingué por d'aquella suavitat tan admirada i tan voluptuosament fruída.

Un cop lliure, ella s'encongí i, am l'intencionat espurneig de ses nines verdes, mossegava una arteria que glatía en l'ampla gorja del campaner.

--Troçeje-m pro no lograrás allunyar-me de tu; no m'en aniré; aquí m tindrás sempre desitjan-te, comprometen-te, fins que m'estimis com abans. Aixó digué la mossa i al notar un moviment agressiu den Josafat, afegí: --Arrossega-m, au, prov-ho, xisclaré, tothom me sentirá, si ve gent m'arraparé a tu i provaré de petonejar-te perque ho vegin.

Aná a seure-s en l'escambell den Josafat.

--Mira ja estic aposentada, nit i die esperaré que torni ton amor.

En la brega s'eren afluixades ses robes i esbullats sos cabells. Son esguard maligne passava a través de les rosses madeixes despreses dels bandós, am un brill hipnótic, provocador, insufrible, mentres de sa boca irónica n'eixíen paraules que esqueixaven la pell com fiblades de tralla.

--Cobart, hipócrita, qui t'aconcellat, qui t'ho ha manat que m traguessis-- i motejá als protectors den Josafat d'una manera orripilant. --Dejuna tú que ells ja s'afarten.-- En sabía moltes histories dels ensotanats; varies vegades s'havía deixat esclafar per ells. --Pesen, pesen, son del teu tremp, Josafat, pro fas bé de no fiar-ten, a na tu te n treurien del campanar, pero a na mi em ficaríen de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna que ells ja s'afarten. I esclatá en una rialla aspre, discordant, endemoniada, i llençá més verí, més odi, desfogant son despit am paraules cíniques i gestes indecents.

El campaner mirava a l'entorn cercant una eina forta i dura que anés be per esclafar d'un sol cop aquell cap d'escorçó que l'enartava llençant-li per les dilatades pupiles tota la força nerviosa de son cos d'histérica vibrant d'ira, ple d'esgarrifoses estridencies.

La Fineta degué compendre les intencions del campaner perque es redressá d'un bot epiléptic.

--Jo soc vinguda am les entranyes enceses per tú; mata-m, pro morta i freda encara seguiré desitjan-te. En Josafat am tota sa grandaria i am tot son coratge s'estamordí; tan espantable i resolta estava la Fineta. La bagassa no surtiría, era inútil. Li agafá un pànic indescriptible; corría alocat per les estretors d'aquella cambra.

Impensadament la Fineta sanglotá: demanava una almoina d'amor, s'arrossegava humil i afligida, aprofitant la llum grisa complascent i temptadora del díe agónic. Cridava al campaner am mots dels qu'ella inventava en els grans éxtasis erótics, en els grans esvaïments del plaer, i cercant-lo el perseguía com una ombra luxuriosa, com un fantasma infernalment apassionat. I com el jorn de sa primera victoria, aprop del cilindre de la tenebrosa escala, al mig d'un dels estiraments que precedíen sempre a tots sos esclats d'amor mes terribles. --Vina, vina, cridá, am veu de gorja ronca i enfarfegada, --tanca i vina. No podia acabar pas aixís nostre gran amor; tú ja ho veus... tanca i vina.

En Josafat corrents aná a la porta pro, en lloc de tancar-la, surtí a fora i pegá una ullada de cap a cap del temple. Allá baix, junt als pilans del absis, es movía una silueta alta i severa; avançava am magestuosa pausa, i tenía la venerable esbeltesa del bondadós padre.

El campaner reculá, esverat, am pas oscilant, la cara trágica i suada. Fermá la porta. La bagassa en son lloc l'esperava; son dors despullat resplandía, una blancor de brumera enrondava sa cintura i, fins els peus, encara el negre fai la tapava.

--Per fí, saïná, i triomfanta, feu esmunyir ses robes.

La grapa orripilant den Josafat es clavá en la nuesa de la dòna temeraria; am sa força colosal la rebotí contra els primers graons de l'elix fatídica; el crani de la Fineta colpejá en la pedra dura i una violenta estremitut la deixà enrampada.

En Josafat, amatent, va apilonar la roba tebia, flairosa sobre la avergonyidora carn de la Fineta, passá el forrallat i, deixant-la enclosa en la foscor de la caixa, s'allunyá rápidament d'aquell lloc sinistre.

## VIII

I no vingué l'ombra alta i severa.

"Vetllaré per vos; el pecat que contamina vostra ánima es d'aquells que solen perdurar en els homens; vostre ser está saturat de concupiscencia i facilment tornariau a caure." Aixís li parlá el confessor en l'hora solemnial de la absolució, i aixó recordava en Josafat, i aixó determiná aquella violencia.

Anava revenint-se.

Que havía passat, que havía fet, que succeiría? Sos ulls jaspiats registraven els recons més foscos de la gran nau. L'instint li aconcellà barrar tota l'esglesia. Silenciosament, precavut i desconfiat, feu sa ronda esbrinant capella per capella fins tenir el convenciment de que l temple estava desert. Aprés el sorollà am l'espatéc de les reixes, amb els grinyols dels panys i forrallats, i quan fou a la porta forana tragué l cap per la portella del cancell.

En la deserta placeta les lloses de les tombes reflecsaven la llum crepuscular grisa, i esblaimada; l'herba que dibuixava les juntures era tendra humida, hermosament verda i les fatxades de les cases properes semblaven fesomies condormides. Una pobre vella eixía tremolosa d'una gran portalada i s'allunyava ranquejant, fent petar contra l'empedrat la ferrada virolla de son gaiato.

En Josafat barrá també la portella, i aná a veure lo que havía succeit en la caixa de la escala.

Pel camí, recordá que havía ovirat els ulls de la bagassa girant desesperadament dintre la fosca de ses conques, com despedint-se de la vida. Una corrent freda serpejá per ses cames débils i trémoles, son cor semblà enfeblir-se i morir am rápids i menuts esbatecs, i l pressentiment de que sa tranquilitat estava perduda per sempre, li atenellá l'esperit.

Era fosc i encengué la llumanera. Obri. La Fineta en actitut desonesta fitava en ell un mirar enterbolit de pasme i terror; de sos llavis morats surtía quelcom repugnant que brillava a l'inquiet parpelleig de la petita flama; tenía el cap apretat per la contrapetja del tercer graó, la barba enfonsada en el pit, i els bandós esbullats se li enganxaven pel front lluent; una lluissor llefiscosa que feia ressaltar més la espaventable palidesa.

En Josafat en aitals moments anyorá totes les passades benauranses de sa vida, tingué present un per un tots els favors rebuts, tots els somriures bondadosos, totes les esquenades amígables.

Volgué tocar a la Fineta i sa nuesa l'acobardí, encara li despertava luxuríoses idees.

--Dèu ser freda, pensava, freda com gebre, "He vingut am les entranyes enceses per tu, morta i tot seguiré desitjan-te," i era cert, allí en son ventre una inperceptible onada pareixía iniciar el moviment luxuriós.

Dalt de l'escala colpejava el rellotje. En Josafat reculá i començá a contar aquells sotracs del temps: una... dues... tres... set hores. Tenía tota la nit per meditar. Una serenitat pasmosa gurí son esperit, empró, ses carns tremolaven encara.

Feu l'últim toc de la tarda: era fácil, no més calía ventar una estravada al llivantó que movía el batall de la María, reposar mig minut, i tornar-hi... Ell mateix s'estranyá de lo bé que complía sa tasca, tan a frec d'un cadávre.

La llumanera deixada al sòl projectava l'ombra den Josafat dalt de la volta, i aquella silueta colosal am son cap enorme, ses cames infinides i sos braços enlairats moguent-se calmosos, semblava gratar serenament els carreus desjuntats, per obrir-hi una fosa.

I l'ombra li sugeri una idea: un home com ell no debía espaordir-se per amagar el cos d'una mala dòna, allí ont hi havía tants espais, tantes buidors, tantes tenebres, tants llocs ignorats de la gent. Oh, no perdería ni un dels bons amics, ni una boca deixaría de somriure-li, ni una mà de trucar-li la espatlla.

Pensá en un sac que hi havía en sa cambra i volgué pujar-hi per cercar el sac, pro l tenir que destrompassar a la Fineta li repugnava.

Feu una llarga marrada per la sagrestía on desembocava la escala de la torre románica. Tingué que desfermar dos o tres portes, i posá gran mirament en no fer soroll. En sa cambra vegé el catre esbullat i pensá que aquella nit no podría reposar-hi, que una feina llarga i penosa l'esperava. Retorná allá ont era la Fineta amb el sac al braç, i al posar-li les mans a sobre no la trobá pas freda. Allavores li agafá un esverament d'idiota. Corregué per tota l'esglesia, afollat i suspirós. Aprés s'arraulí al cap-de-vall del absís, lo més lluny possible d'aquell dimoni que ressucitava.

D'un moment a l'altre li semblava que tota la nau ombrívola i silenciosa tenía que ser pertorbada per l'aparició de la bagassa. Per primera volta en sa vida mirá am recel el fons de les capelles, allí ont els vesllums de les llanties acaronaven incerts retaules i sepulcres.

I altrament cregué ovirar-la eixint de la capella baptismal, caminant tota núa, blanca com la cera, pausada com la fatalitat, els ulls girats, els cabells flamejants, els braços oberts, cercant-lo. --Vina... vina...

Josafat cambiá de lloc. Posternat enfront del sagrari s'arrapá neguitosament a la gran reixa, vora la llantia.

La flama diminuta i oscilanta escampava sa llum bondadosa per la testa del campaner acotada i meditabonda. Els fantasmes, els misteris, les paüres de la nit semblaven finir, esvair-se en el cercle de llum esgrogueída. Allí una santa pau, una magestuosa serenitat, una grandiosa calma aconortaven al campaner. Car res temía en Josafat baix l'amparo del Santissim.

En la bonança d'aquell redós sentí passar les hores, correr la nit i naixre una vaga esperança de que lo mediat, entre ell i la Fineta, era un pesat ensomni... Quan l'hermosa llum del día aclarís el vitratjes, quan el sol anés clapejant de vius colors pilans i capitells, sepulcres i retaules, quan l'or enlluernés en els altars i somriguessin les irisacions en la faç dels sants, estaría lliure per sempre de la bagassa; ella hauría desaparegut escarmentada. I la veia dreta am sos dits plens d'anells, els anells qu'ell tan admirava, arreglant-se els rinxos esbullats, les arrugues del vestit, mentres am sos peuets llençava despreciativa el sac que tenía que servir-li de mortalla.

¡El sac! ¡El sac!... perque am tanta llestesa aná a cercar-lo? La meditació sobre aqueix perque fou llarga i penosa.

Entretant la grossa campana del rellotge medía conciensudament el temps; ses onades ressonantes sosmovíen les tenebres, i feien parpallejar la llumaneta del Santíssim.

I fou allá, a les dotze, que un xiscle llastimós vingut del campanar esqueixá l pregon silenci de l'esglesia. La nau majestuosa repetí l'esfereïdora estridencia, allargant-la, rebotint-la d'assí i d'allá, fins deixatar-la en la sobirana calma de la mitja nit.

El xiscle era tan penetrant, tan agút, tan ferm que en Josafat el cregué resseguint els ambits del mon, desvetllant a la ciutat esglaiada, revelant als homens l'existencia de la bagassa agonitsanta, núa, impùdica i blasfema dins la torre sinistre.

Vindrien jutges i butxins; la gent s'escruixiría; els bons clergues tindrien remordiments d'haver-li confiat les campanes, les imatjes, les coses santes; l'esglesia bruta de sang profanadora tindría que esser purificada pera hostatjar altra volta a Deu sagramentat, i quant ell espiés son crim sobre el desonrós cadafalc, els pares li aproparíen llurs infants per hauren esmena.

La paüra corría per entre la pell i l'os de son crani deprimit, riçant-li les arrels de l'aspre cabellera.

No podía deixar que s repetís el crit aixordador, i, amatent i esgarrifat, s'endinzá en l'esbiaixada porta.

Trobá a la Fineta revolcant-se pels graons, rebotía son cos per les pedres, grans gemecs s'escapaven de sa boca, bleixava fort i seguit, mentres obría i tancava els braços com estrenyent un aimant invisible.

El campaner pensá en atüir a la bagassa i cercant el medi, enlairá son esguard plé d'ánsia. Penjades de la volta les pedres enrodonides, a la meitat de sa ruta, seguíen baixant, lentes, fatals, inconscients i dòcils, vers la terra. Teníen la duresa i crudeltat que an ell li mancava pera finir la agonía exasperant, i llur pesantor tremenda sabría ofegar els cruximents satánics, les discordancies de perdició que exalava el cos morent de la Fineta.

Arrocegant-la, la colocà sota la vertical dels contrapesos.

Començá una espera llarga, enguniosa, en la qual contava ls sotracs del pèndul, el colpejar de son cor, aquell cabar fatídic de trapense, aquell retruny isòcron que sonava en la tenebrosa escala.

I la gorja de la Fineta s'inflava atapaida de nous xiscles, de nous gemecs estridents, de nous crits de suprema angoixa, i l campaner, en un esclat d'impaciencia, feu ell lo que havía encomenat a les lleis de la materia, a la inércia de les coses.

D'un sol braçat recullí la morta am ses robes, i rebregant-ho tot, apilant-ho tot, ho enquiví dins la caixa del banc d'esglesia.

El cap se li esbaía, els jonolls se li flectaven i, am grans esforços pujá a sa cambra.

Allí engolí un bon troç de pà, begué d'un sol trago una citra de vi negre i agessant-se en son catre, clogué les parpelles en un desmai de tot son esser.

## IX

Aprés del toc d'oració en Josafat obrí l temple. L'empenta del cancell sorollá tota la nau, i una glopada d'auba entrá suptil i flairosa. Més tart els vitratjes dels finestrals i rosons s'aclaraven, i les llanties, amb extremituts agóniques, reduint el cercle de sa llum s'esmortuiren.

Escolanets plens d'irreverenta joia trescaven per les capelles; en la sagrestía els clergues am plácida serietat es revestíen; jovenetes de galtes rosades, que la negra mantellina pessigollejava, preníen aigua beneita i esparramant-se per l'esglesia cercaven llur confés; vellets de fronts espaiosos i mans tremoloses oíen missa am gran devoció; aquí i allí repicaven campanetes, i resos fervents am sòpit mormuri, brollaven arreu.

En Josafat veia en els rostres, en les actituts, en els esguards, en les genufleccions, en el petjar silenciós i reverent, en les mans conmoses dels fidels que s signaven, una pau santa i una tranquilitat de conciencia qu'envejava com un dó impossible de conseguir. S'adoná també de que a fora els pardals xerrotejaven en els modelats dels finestrals, de que el sol acalentava rioler els vidres de colors, de que la brisa matinal filtrant-se per les escletxes de les portes duia perfums i enjogassades remors, i son esperit, malmés per l'horror del crim, medí per primera volta lo bo i agradós d'aquelles coses.

An ell sols li restava vetllar, vetllar sempre; per que ningú descobrís aquell cadávre que planant sobre sa vida, com un pellingo endolat, l'ombrejava tota.

Ferm i en guarda, en la entrada del campanar, esbrinant la proximitat dels escolanets portadors de comandes, no s'allunyava mai del banc d'esglesia, l'orella atenta, la boca grunyidora, la vista fulgoranta.

A voltes creia percebre un panteig pregon dins el banc, obría am gran precaució la caixa i a la llum freda i morta que atrevassava el mur, ovirava envolcallades de penombra clapes informes de nuesa esgrogeida entre rebrecs de fai bruts i polsosos.

Una alenada pudenta de suor i malaltía muntava del fons de l'improvisat ataut, i el mateix recargolament de cabells de la nit, resseguí el crani den Josafat.

Finides les rel·ligioses ceremonies del matí; deserta l'esglesia i éll lliure d'obligacions, sentí necesitat d'alleugerir son ánima, d'allunyar-se de la morta, i pujá a les golfes de la nau. Allí mirá al lluny, vers les blavoses montanyes, vers son poblet, vers el païs assoleiat de fresques ubagues i prads hermosos on la pastora s'hi enjogassava temptant sa honesta adolescencia i ont ell fugía del pecat, fortalescut per les contínues prédiques del sant rector. Volgué haver-ne conçol d'aquelles llunyaníes, d'aquell passat, d'aquells records agradosos, pro el cos értic i pudent de la Fineta s'interposava i era més gran, més dominador que l sol, que l'espai atzurat, que l'Univers, resplandent de llum joiosa.

I l sobtá, a l'impensada, una greu angoixa, una inquietut tremenda. Havía fet mal fet de desamparar a la morta; calía vigilar ferm, no tenir ni un descuit ni una imprevisió, cap porta era prou segura, cap lloc prou amagat, sempre hi havía un rastre per descubrir els crims, mai mancava una escletxa per ovirar les malifetes. Descendí, barroer, neguitós, afollat. Depressa, abaix, pod-ser a l'entorn del banc hi trovaría a la justicia!

Hi trobá l silenci, el maligne silenci de sempre, el que feia mesos xiulava en ses orelles, el que de tant temps era son negre conceller, el que havía revifat ses passions, encés son cor de liviandat i d'ira.

Respirà fressosament: ara calía no rendir-se fins que les humanes despulles es cobrissin de verms, es tornessin pols, vent empudegant, resquicia inapreciable.