Part 3

Reposá sa barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, mostrant la flexibilitat de sa cintura que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

--Encara em tens rabia Josafat?

--Rabia jo... jo.

--Si, tu, mira m feres mal, miram. I s'apartava els bandós del front am un graciós moviment de sos dits carregats d'anells.

--Jo pla he estat el que t'ha fet aixó.

--Si, Josafat, fores tu i fores molt crudel. Sabs que la Pepona no vol tornar?

--Reïra, jo vull parlar-li a la Pepona, cal que torni.

Comensava a móurese-li la boca iniciant el tic amenaçador.

--Qu'en vols fer d'ella.

--Aixó es cosa méva, vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

--Per casar-t'hi?

--Es cosa meva.

--I a-ne mi no m voldries, Josafat, jo t tractaría tan bé! I li llençá francament una guspira de passió de les que fins ara havien interromput les closes pestanyes.

--Escolta, apropat, sabs que penso? que a la Pepona no li agradaria viure aquí: li fan por els sants, l'esgarrifa aixó --senyalava el mur-- jo en cambi hi viuría molt contenta. Josafat, apropat, assentat... i li feu un xic de lloc en el propi escambell.

El campaner, am la cara roja, sens esma per llençar a fora a la que s presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, aná a gemolir-se en el banc, i allí restá meditabond. Estava atent perxó; en quant ressurgís la dòna impura que descaradament el temptá en el trifori, s'allunyaría d'ella o la treuría, sens compassió, a empentes, a cops, morta o viva.

La llum que devallava del finestral atravessant la feixuga muralla, es feia més escaça, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. La Fineta en son reconet sols era una ombra borrosa, una taca disfumida que incitava a apropar-s'hi, a estrenyer-la a tenir-la abraçada am la amorosa melangía que encomana el cap-vespre.

El campaner, al mig de tanta complicitat es refregava pel banc, patint i sospirant. No podía més i s redressá. La Fineta també, i ls dos s'aproparen. Ella en front d'ell arquejá son cos, enlairá els braços, retorcent-los en un estirament de mandra lasciva.

--Em vols, Josafat?

--Josafat oscilá. Per ses dents closes passava un ronc llarc, terrible. Mirant la porta entreoberta de la capella romangué un curt moment, apres fugí fins a trobar la paret; lo més lluny posible de la bagassa. Aqueixa va empenyer la porta, ajustant-la, i, am les mans nervioses posades en el forrallat, preguntá al acobardit campaner:

--Tanco? ¿sí? vols que tanqui? La veu era suplicanta enfervorida, d'enamorada que s'entrega.

Quan hagué barrat conciensudament, triomfanta, aná vers la caixa de la escala i amb el peu al primer graó feu descriure a sos costats un vaivé de ninfómona.

--Vina, vina...

Al furiós convit el campaner es mogué com si intentés abraonar-s'hi, pro restá amarrat al mur, forçejant per rompre uns lligams molt durs i molt arrelats que l reteníen.

La Fineta pujá escala amunt i, en la primera finestra de la caixa de l'escala, tragué el caparronet. Els bandós s'eren esbullats, la blanca gorja apareixía descoberta, els ulls li brillaven i resseguint am la llengua sos llavis sagnosos els ofería al campaner, ardents, botits, folls, delirants.

--T'espero; vina... vina...

En el replà que servía de pas al primer estatje del campanar, en Josafat va atrapar-la.

Era ja de nit, abaix sols una ténua blancor, com d'un reflexe de lluna, entrava per la obertura del finestral. La gran campana de les hores tocá set batallades; brunzí el ressort del rellotje; de cap a cap del campanar passá com un frisament, i l silenci torná a ser espaventable.

Res indicava l'existencia d'en Josafat i la Fineta dins de la torre sinistre, que abans sorollaren am els udols epileptics de son pler bestial i amb el revolcar desesperat de llurs cossos que s masegaven en les lloses del replá. Encara transcorregué una bella estona. Al fí, per les finestres espillerades, passá un lleu sospir que vibrá en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. La Fineta descendía. En la fosca blanquejá son si descubert. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produit per la furia simiesca den Josafat, preparant-se per surtir i tornar a son hostatje. Mentres, s'assegué en la caixa del banc d'esglesia, i s'aquietá com una hiena farta de carnassa, emperesida per la degestió lenta de son macábric festí.

Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcá sa negra silueta. Encengué la llumanera i mirá a la seva amiga que, vestida del tot, s'havía alçat i prenía la mantellina de sobre l'escambell.

--Adeu, fins demá, oi Josafat?

Ell li plantá la mirada que de somorta qu'era esdevingué brillanta, i mentres la Fineta volía fer correr el forrallat, l'embraçá en una revifalla del desig.

--Prou Josafat, ara no, sents?

El campaner no feu cas de las paraules de la Fineta.

## VI

Les relacions den Josafat i la Fineta duraren mitja primavera. Quant ella se li presentá de nou ell no discutí pas am sa conciencia; més a voltes, els remordiments li espremíen l'ánima. Cada díe allá a les vuit, mentres trescava per l'esglesia, veia com un senyor jesuita de llavis tremolosos i testa nevada, es ficava al confessionari. Allavors el campaner sentía ganes de rentar-se de tot pecat, i lentament voltava l'absís amb intenció de posternar-se als peus del confessor. Pro mai ho feu. Demá, pensava. Sabía que un cop confessada sa concupiscencia ja no hi hauría medi de tornar a veure a la Fineta. ¡Oh l'amor de la Fineta! ¡Am quina ansia l fruía, i com l'esperava cada tarda!

Solía enmenar-se a la bagassa a dalt, a les golfes, sobre la gran volta, i allí asseguts en una estora vella, entre dos pilans dels que sosteníen les vigues, conversaven fins l'arribada del crepuscle. Al principi la Fineta no volía seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova, tot un deliri d'amor antihumá, horrendo, que logrés commoure ses entranyes perverses, fartes d'amors de tota mena.

Pels forats que servíen de ventiladors entrava una claretat enlluernadora, i en Josafat satisfeia am la bagassa sa curiositat: ni una bellesa de la Fineta restá per ell desconeguda. Queia en éxtasi d'imbécil, apres, assaciat, tornava a sentir remordiments.

La Fineta anava al campanar quan, exasperada per caricies que defallien tan bon punt comensades, trobava d'anyor la fera energía den Josafat. Hi arribava allí a les quatre de la tarda, hora en que sols alguna beata romanía enfront de la imatje predilecta, i, per dissimular son aspecte desinvolt, es vestía de negre enbolicant-se ls bandòs luxuriosos amb una mantellina, i aduc, si tenía por de ser espiada, arrodillant-se en les grades d'alguna capella feia xiuxejar sos llavis. Procurava tan com podía no comprometre an en Josafat qu'en certs díes l'agitava un frisament gens tranquilisador. I aquella actitut d'arrepentida li esqueia, i li agradava per la novetat que introduía en sa vida aventurera.

Dalt de la sobrevolta tornava a ser la dòna frenética: llensava ses robes i am poses de bacant feia delirar al faune. Ella l'instruía, iniciant-lo poc a poc en la perversió: li ensenyava son paper d'orangutà i lograva atreure l en el buit de la porta, dins l'escala, allí on va gosar-la per primera vegada. Ella parodiava l'esglai de la dòna robada i ell el bestial amor, la insaciable cobdicia del simi.

Aquestes orgíes íntimes atuíen al campaner llevant-li tota energía, convertint-lo en un juguet de la Fineta que, de díe en díe, li feia apendre un nou refinament, el convidava a una nova aberració.

--Pega'm, Josafat --i ell la petaquejava am ses manasses, sens mirament, contaminat d'aquella voluptuositat insana.

Al apropar-se les nits xardoroses a la Fineta li sabía greu posar-se l vestit que la feia suar, i, abandonant aquelles fresques golfes, llensar-se al carrer pera tornar a son llit de meretríu, on s'ofegava de calor sufrint les abraçades raquítiques d'algun jovenet tísic, o els afalacs cerimoniosos d'algun vell idiota.

--Vols que m quedi, Josafat?-- li digué un capvespre ple de calda. El campaner es posá un xic enguniós.

--Tota la nit?

--Tota-- i l mirá d'un modo com fent-li ofrena de quelcom infinitament agradós que ell encara no havía somniat. El campaner abaixà la testa am resignació.

Anaren a sa cambra, pro, per no passar pel trifori i no temptar a Deu, començaren un peligrinatje fantàstic per les rampes de les teulades, fins a trobar la torre de les sagnants despulles per la qual devallaren al terrat, enclós entre els dos asperons, i s'endinzaren en l'isolada cambra, sense oratjar, que pudía a selvatgina.

La Fineta, mentrestant, gaudí de tots els terrors i totes les esgarrifances: sentí el xisclar de les ólives; pressentí l'abim que la xuclava; les aus nocturnes arran de son cap passaren lentes, moguent llurs ales silencioses; sota sos peus naxíen cruximents misteriosos, sonoritats dormides despertaren al retruny de ses petjades; fosforocencies macábriques apareixeren abaix del precipici, allí on l'humitat consumía resíduus orgánics. I quan en Josafat, segur de que la llum no podía ser vista, encengué el cap d'atxa que mai deixava, basardes noves vingueren perseguint a la Fineta, i avant i arrera, i de per tots indrets, la gruixa de tenebres que la llum no podía esvaïr, la sugestionaven, fent-li veurer fantasmes, fent-li sentir gemecs, atapaint-li la gorja de xiscles histérics que retenía per no causar enutj al campaner.

La paüra matisá aquella nit d'amor. El xut de les ólives, els vesllums fosforescents de les estrelles que entraven per la enorme tatxa, de la muralla dant als objectes apariences espectrals; l'enigmátic silenci que alenava en les orelles; el veinatje de tantes buidors tenebroses, l'isolament d'aquella habitació sospesa com un niu de milòques sobre l precipici rublert de fosca, teníen desvetllada a la Fineta.

A la matinada comensava a ensonyar-se, quan una estridencia metálica repercutí sobre son cap. Era l so d'una petita campana amagada en el mur, que servía per cridar an en Josafat en cas de necessitar-lo. Un cordill, que atravessant tota l'esglesia penjava de part de fora del campanar, la movía. En Josafat es llevá, encengué llum, i comensá a vestir-se. Certa inquietut feia remoure ses nines jaspiades.

--Tindré que acompanyar Nostramo-- digué, i aná pera eixir de la cambra refussant a la bagassa que no volía romandre sola. Aspre i sorrut partí.

A la Fineta allavors li mancá l contacte d'aquell pit ferm, li mancá el rítmic glatir d'aquell cor seré, i sense la narcotisadora violencia del amor ferèstec i agresiu den Josafat, sentí fredors cataléptiques que l'agarrotaven. Idees macábriques l'esfereiren: ella estava dins un grandiós sepulcre assaciant la voluptat prafanadora d'un monomaníac; un castic horrendo planava sobre d'ella; oia el pas de cent fantasmes que veníen a satisfer ardencies d'ultra-tomba; les passades exaltacións d'en Josafat les creia preludi d'una mortal escomesa, i espiava l'entrada amb ulls inmóvils d'esglai, segura de veure retornar al campaner amb un punyal acerat dintre les mans crispades.

De sopte, perdudes, débils, com si vinguessin de molt lluny, arrivaren allí unes batallades, tristes i lentes, de sonoritat apocàliptica.

Per la tatxa del mur entraven vesllums d'aurora, glopades de grisor esmortuida.

La Fineta s'entendrí, pensant en aquell infortunat qu'agonitzava en l'hora poética que el cel s'aclara amb esperances de conçol.

I l bronso seguía llensant onades de magestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l'Etern dirigit als homes, recordant-els-hi la feblesa i mesquindat de llur vida i lo inflexible de sa divinal justicia.

Quan en Josafat aparegué, venía moix, pesat, am la testa blincada cap al muscle, els braços caiguts, les celles baixes, com atuit per un tremendo anatema. Havía entés el llenguatje de la campana. La Fineta s vestía i no la destorbá com altres voltes am curiositats noves ni am noves exigencies amoroses.

La bagassa no s mogué de la cambra den Josafat en tot lo día. ¡N'estigué fortament concirós, el campaner, d'aital contrarietat! Cap d'ells havía caigut en que seguir el camí de la nit passada, en plè die, era perillós. Calía atravessar llarcs espais descoberts, propers a cases altes on vivíen clergues i gent piadosa, i una dòna que passa per les teulades d'una esglesia es cosa fortament curiosa que s conta i s comenta. Seguir el trifori, deixant de banda la profanació que suposava, era també exposar-se: l'ampit de la galería era baix, el corredor estret, amples les finestres trilobades, la llum del dematí més potenta i l temple més concorregut.

De totes maneres, fos quin fos el camí escullert pera llençar a fora a la bagassa, sempre ofería dificultats la surtida de la capella baptismal: escolanets curiosos, beates malicioses, sagristans xerraires i capellans severs, vagaven de continuu pels ámbits de la gran nau, i no era pas difícil que algún lluqués la misteriosa fugida.

Per qualsevol altre que no hagués sigut tan tímit ni tan fanátic com en Josafat, la situaciò no era gens inquietant, per ell, era senzillament terrible.

Josafat cumplí sos quefers, senyalá les misses, i tot el dematí entrava i surtía murmurant, fent carrecs a la Fineta per sa maleída pensada. A voltes prenía les coses i les deixava, distret, pertorbat, com si d'un moment a l'altre esperés veure sos dominis registrats, invadits, per les autoritats esglesiástiques. Amés li semblava que les parets de Santa María eren de vidre; que l mon enter fitava ses mirades en la Fineta, que, indiferent a la engoixa de son aimant, s'era aposentada en el marc de la finestra, distraguent-se en la contemplació de les montanyes amarades de sol, esbandides d'aire pur, suau, flairòs, que arribava fins an ella joguinejant amb els rinxos de sos bandòs esbullats per una nit de follía. El campaner am veu ronca, imperiosa i brutal, li maná descendre del mirador, i a-les-hores la Fineta aburrida, amb les robes fluixes, aná a agessar-se dins el recuartet, en el catre esquifit, brut i pudent.

Josafat la deixava fer: ses entrades i surtides eren precedides d'infinites precaucions, i no s descuidava mai de barrar la porta. Envá la Fineta el cridava am dolcesa, amb ansia d'amor somnolent, ell no responía.

Així passá aquell dematí. A la tarda, quan ja en Josafat començava a tranquilisar-se i veia joiós l'hora de allunyar a la bagassa, vingueren nous motius d'alarma. Impensadament, l'organista, un capellanet petit i rabassut, bellugós i afable, per encarrec de mossen Lluís vingué a dur els papers de l'oncle de la porqueirola. Dos o tres companys clergues l'acompanyaven. Eren bromistes, i en Josafat tingué que aguantar llurs bromes.

Era un tema vell que sempre es retreia am fortuna, el casament den Josafat. Ara anava de bo; els papers de la curia eren llicencies esteses; que callat s'ho tenía; estava desmillorat d'enamorament; i l'organista s'hi atansá i am una serietat grotesca. --Uf Josafat, tù puts a dòna-- li digué.

Dins les sotanes els clergues es retorcíen enriolats, algún caigué convuls sobre l banc d'esglesia, i, en Josafat, cregut que verament tot alló era una mofa sagnanta, s'esblanqueí llastimosament. ¡Ho sabien tot i s complavien en martiritza l! Estigué a frec de caure de genolls al mig d'aquella alegría i, confessant sa culpa, demanar-los-hi perdò, llástima, bondat i silenci.

L'agonía del campaner fou llarga: tingué que acompanyar-los dalt del campanar, per tots els llocs on la Fineta exhibí ses belleses matxocades, vibrantes de desig, per tots els recons testimonis de son bestial concubinatje, i ls visitants ho curiossejaven tot com cercant rostres de son delicte, senyals acusadores, proves de son pecat.

Al creuar les golfes un s'adoná de la estora, del jaç lasciu, i fent petar els dits de sa ma grassoneta amb envejosa ironía esclamá: --Tira peixet quines mig-diades mes fermes deus recargolar-hi; ¡Ah gran sapastra!

I encara més: La torreta del campanar románic fou invadida pels clergues impertinents i en Josafat mort de por cregué sentir una cançó que muntava per l'escala, una cançó indecent, de bagassa aburrida i solitaria. I a l'entorn de la llosa, ont els esparvers celebraven llurs festins, l'humor dels clergues demanà vi negre per celebrar el prometatje del campaner.

--Josafat, convíde-nos: sigues espléndit.

No hi hagué remei, aná a cercar vi negre. En sa cambra llençá una mirada tan fulguranta de despreci i odi a la Fineta, que ella sentí la fredor cataléptica de la nit ensenyorir-se de son cos.

--Josafat, que tens. No la deixá parlar, amb una má li clogué la boca i am l'altre l'estirá del braç violentament, irat, amenaçador. Volía arrossegar-la no se ont, a un amagatall segur, a una de les moltes buidors ignorades, que formaven cataus estrets, ninxos inmonds, difícils de trobar.

--Deixem, Josafat, deixem... ¿on vols portar-me? xísclo, xisclaré... xisclaré...

En Josafat, surtí tremolós de coratge, am l'engoixa estergida en ses faccions i la Fineta meditá.

Un profétic esglai, un ombrívol pressentiment, la feien pantejar. No era tan tétric el sò de la campana que de bon matí va entendrir-la com els pensaments que flotaven en son magí contorvat per l'inesplicable exitació del campaner.

En la gorja esponjada de vici, la Fineta hi sentí una escoissor estranya, palpá el lloc adolorit i enretirá ses mans humides d'una transpiració sagnosa. Somrigué: ba, quan estimava era més brutal encara. I estranyament exitada pel color rosa que tenyía la polpa de sos dits, formá el propósit de no sortir d'allí, de tornar a gaudir aquella nit les furientes caricies del campaner. Tenía quelcom nou per ensenyar-li; en son cos torturat hi havía espais no flagellats que oferiría a-ne la bestia que ella sapigué educar en una escola d'amor selvatge, grandiosament infame.

El campaner, retorná. En les butxaques de ses calces amples, dringava la propina dels clergues.

Més asserenat, mirava am complascencia la claror que prenía livideses capvesprals.

--Quan sigui fosc, et caldrá anar-ten.

No, respongué la Fineta; tota ella s'humiliá; asseguda en la petja d'un graó s'arrupí tristament, enxiquint-se, com si volgués demostrar que no feia nosa. Aprés am l'esguard demanava clemencia.

L'ombra s'espesseía dins la cambra, i, ells, muts, inmóvils i aclaparats dissimuladament se contemplaven.

Arrivada l'hora Josafat encengué el troç d'atxa, obrí la porta i esperant a la bagassa que l seguís s'entretenía rompent els carmells de cera.

--Au, qu'esperes.

La Fineta tampoc va moure-s. Suspirá profondament per demostrar la recança que li produía la nit d'amor que anava a perdre.

--Au, repetí el campaner, cal anar-ten. S'han d'acabar aqueixes coses.

--Perque, Josafat, que t'espanta?

--Tot. Poc més te descobreixen avui. Jo plá estaría fresc.

--Be, Josafat despedim-nos --i se li apropá com el primer díe, amb els costats botits, blincada enrera projectant el sí, iniciant el vaivé luxuriós.

Ell ajupí la testa i li flairá els bandós estrenyent-la un instant am sos braços d'atleta.

Una esgarrifança de joia serpejá per la carcanada de la moça, riçant el daurat borrissol de sa nuca.

Quan el campaner deslligá sos braços, ella seguí empenyent-lo am sa carn flonja que relliscava dins les desforjades vestidures, i aprés, am les mans tebiones, començá a acaronar-li el cabell aspre i estarrufat com les pùes d'un porc espí...

Al dematí següent feien osties en Josafat i la Fineta. Ella passava la farina amb un cedáç atapait i cantava la cançó amorosa, la cançó báquica que n Josafat no acabava d'entrendre. El triomf brillejava en sos ulls escaldats de meretriu estragada.

Ell maldava deixatant la farina amb aigua, fent-ne una pasta fluïda que aprés calía posar en el motllo arruent: dues plaques de ferro de mánec llarc, creuats a manera d'estenalles. Estava fortament inquiet i concirós. Fins tenir a fora a la bagassa no respiraría tranquil; i la nit era lluny ¡un segle tenía que transcorrer per arrivar-hi! Les batallades de les hores, que ressonantes resseguíen la grandiosa esglesia, li semblaven anunciadores de sorpreses desagradables, de perilloses visites. I estava atent, amb una atenció d'empresonat que espera son butxí.

¡I com havía caigut altre volta! ¡Am quanta feblesa s'havía resignat al capritxo d'aquella dòna! Recordava la nit rüenta, la nit folla, la nit satánica, i s preguntava si tindría valor pera desempellagar-se mai més de la Fineta. ¡S'ho jugava tot! la gloria eterna, l'estimación dels superiors, el pà de cada die i fins, perque no confessar-ho, l'esperança de tenir el bell parlament am la Pepona. ¡Ont havía arribat! Era tan gran el baf d'impuresa que tancava la seva cambra que arreu s'estenía com una fumerola del esperit maligne, traspuant per tot, empastifant-ho tot de fetors lascives. Ell mateix, sa córpora mateixa refregada hores i hores am la carn enfebrada de la dòna impura, despedìa efluvis sacrílegs, i allá on passava anava deixant una estela negra i pudenta que obligava als sants a fer magarrufes, a plorar a les verges, entristint l'esguard de Nostre Senyor.

Al matí, quan els ministres del altar celebraven les misses en llurs capelles, pareixíen inquiets, com pressentint bolves de pecat surant per l'aire; i al aixecar l'Hostia ho feien am fervor de desagravi, am mirar contrit, pidolant clemencia, pel causant de la tremenda infecció de l'esglesia.

Ara mateix els dits de la Fineta, que futisquejaven am la pasta que tenía que ser aliment de gracia per clergues i fidels, li semblaven profanadors i l'enutjaven.

El primer cop que obrí aquells molls llarcs i feixucs, l'ovalada película d'on teníen que ser tallades les hosties, se crivellava amb un cruiximent de fulla seca. I envá posava un mirament exagerat al fer la tasca, sempre ls relleus del tel pur i diafán; el Crist amb els serafins i els alats caparronets que ls envoltaven, es feien mil peces al obrir les amples pales del motllo.

Alló era un auguri de desgracia, un anunci de dissort, un avís del càstic que l bon Deu, ofés, li enviaría. Anorreat llençá les eines i caigué pesadament en l'escó de la llar.

¡Ah! Fineta, be n trigarás de temps a posar els peus en eixa cambra!

Passaren el díe sens parlar-se: inútils foren les tentatives de la Fineta per revifar al campaner; no hi valgueren ses bromes, no hi valgueren les veres; res pogué son pit de mustiuada delicadesa, trontollant-se dins els plecs de la brusa flonja: res sos costats onejadors passant i traspassant incessantment enfront dels ulls estátics den Josafat; res els diminutius carinyosos prodigats entre roncs sospirs; res els dits llarcs i acaronadors estarrufant l'aspre pelatge del cap del campaner, acotat d'avergonyiment i plè de proposits de formal esmena. Temps perdut. --Fuig-- li deia invariablement, sense ira, sense por, amb una indiferencia d'home enfeblit per les nits de crápula passades.

El Faune vensut, am son aire d'impotencia, causá més impresió a la bagassa, la inquietá més que no pas l'home brutal, temible en sos desprecis, ferotge en ses ires, crudel en sos amors.

Li passará pensava ella. --Es ma víctima-- i en ses entranyes perverses hi nasqué una rara compassió que torná a enardir-les, cobejant encara l'última resquicia de viril energía que pogués restar al campaner.

Arrivá fins al cinisme més descarat i més inmond. En Josafat, s'allunyá, fugí de la cambra.

Al caure la tarda, la Pepona vingué a cercar a sa companya. Estava intranquila; dues nits fora era massa. Atrapá al campaner quan finía la ronda acostumada en aital hora, i dintre mateix de la capella baptismal li preguntá per la Fineta. En Josafat no sabía res, no li esplicaven res, ni volía sentir a parlar de semblant dòna. Allavors la Pepona, exaltada, contrariada i furiosa, amenaçá al campaner: ho xerraría tot, fins el Bisbe s'enteraría de concubinatje de l'home que tots tenien per sant, i ja hi hauría qui li demanés comptes de son obrar, ja surtiría qui, de bon grat, o a la força, li fes cantar on tenía segrestada a la Fineta. Josafat es vegé perdut, la por va ensenyorir-se de son pit com s'havía ensenyorit el remordiment de sa conciencia.