Part 2

La Fineta es plantà al costat de la seva companya i passant-li un braç per la cintura, pregá també al campaner, mentres alsinava son pit, torsava la testa, i l'envolcallava amb una ullada somorta i defallida.

En Josafat fugí d'aquella seducció i, am moviment esquiu i ferestec, passá el forrallat de la porta de la capella baptismal.

La llum era escassa, el sol a fora devía pondres i les dos moçes, que esperaven envá la resposta d'en Josafat, perderen les ganes de bromejar sorpreses per l'aplanador aspecte que anava prenguent aquell interior. Una sobtada desconfiança les torná entenimentades. Esbrinaren detingudament aquell paratje: En la buidor del finestral, on tremolava agónica la crepuscular celistía, vejeren la amplaria del mur isolador i terrible; s'adonaren del negre enigma que traspuava per les espillerades obertures de l'enorme cilindre que tancava la escala; descubriren penjats de la tancada volta els contrapesos del rellotge, feixugues pedres arrodonides i foradades sostingudes per una corda nuada a un barrot de ferro travesser, que descendíen lentament imperceptiblement, fatals i amenaçadores.

Alhora notaren en en Josafat un neguit estrany; brillejaven ses nines i en un recó semblava encongir-se pera botar com una fera sobre d'elles.

--Anem --digueren les dues a la vegada.

En Josafat encenía la llumanera am ma tremolosa creient menys comprometedora la llum que la fosca.

--Adeu Josafat, qué li dirém al oncle?

--Qué li diréu... qué... a l'oncle?... Ah que... no res, que no m'ha dit res mossen Lluis.

--Está bé. Vols fer el favor d'obrir.

--El qué?...

--La porta home.

El campaner s'apropá al pany pero abans de donar el tom a la clau, pará l'orella. Li semblá sentir passos, i reculá am el dit sobre ls llavis. El color de les dues amigues s'enblanquí. La flama de la llumanera projectava ombres tétriques; les formidables parets am els carreus terrosos pareixíen isolar-les de tot lo vivent; la volta no s veia, i alló semblava el fons d'un pou sense sortida, lluny dels homes, apartat de tot aussili, de tota esperança. En Josafat am son esverament els hi causava l'efecte d'un boig ple d'avaricia per elles que volgués guardar-les allí, empresonades per una eternitat.

--Es vespre Josafat, vols obrir?

El campaner no escoltava i tartamudejant algun prec, avansá dues passes vers la Pepona i sa companya que s juntaren cercant mutual apoio.

--Tornaréu... no fa que tornaréu? Ho digué com un gegant ploricó, am la veu entelada.

--Sí, tornarém, obra, no podém quedar-nos més aquí, obra, Josafat. Ho feu. La Fineta, al passar afrec d'ell, sentí un bleix d'home enfebrat, sobre la nuca; els cabells se li cargolaren d'esgarrifança i arran de la porta li fitá per última vegada sos ulls clars, verdosos, famolencs de noves sensasions.

En Josafat, alta la llumanera, vegé brandar els costats impurs de la bagassa i una ira de lleó que ensuma la femella a través d'una reixa, l'arborá.

A fora les dues amigues, aprés de caminar un bell rato silencioses, volgueren saber una de l'altra, l'impresió rebuda en llur estranya visita. Parlaren. La troballa d'en Josafat fou per elles un motiu de divertiment. El quart i mig de foscor viscut en companyía del gegant avergonyit, l'ambient tétric del lloc, i la mica de pánic que allí sentiren engrescá llur ánima acostumada a la negra monotonía del burdell.

Vivíen soles am la mestressa: una senyora enorme i malhumurada, amiga del ordre, que no admetía més que visites de senyors respectables, de gran serietat, que entraven i surtíen silenciosos, amagant-se, aprofitant la nit, amparant-se en la solitut i apartament del barri. Senyors que com deia la Fineta enraviaven per lo pansits i tristos; no sabíen enborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella desde que hi era no havía rebut ni una sola plantofada... es moría de fàstic.

--Hi tornarém Fineta?

--Jo ho crec; jo hauría volgut quedar-m'hi. Quin home en Josafat.

La Pepona la mira un xic estranyada.

--Axís estém?

--Axís, axís ¡quin home el campaner!-- Quina voluptuositat més nova prometía. ¡Sería tant terrible son amor! Que dolçament espantable fruir-lo allí dintre, en les nits llargues, somiant fantasmes abraçada al homenáç plè de confiança, indiferent al xisclar de les ólives, a las buidors negres i als veinatjés sepulcrals. La nuca de la Fineta s'estremía i els ulls se li clovíen en amorós desmai.

--Ai noia que estranyes i capritxoses sou les que veníu de les ciutats grans. Hi ha homens que valen cent vegades més. A mi m fa por.

--A mi també, t'ho juro. ¡Qué ferm! La te tota la fermesa!

--Vols dir que...

--Sí, dona, sí; m'hi jugo la vida.

I al mig del carrer s'ennuagaren de tan riure.

## IV

L'esglesia de Santa María era una massa enorme, sense esbeltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havía durat sigles. Gótica en son interior tenía la fatxada barroca la qual, am ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numolítica desgastades pel temps i l'intemperie, ofería cert aspecte de desolació i abandono.

El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectonic que la fatxada: una ampla cornisa que corría en son entorn, senyalava el segon dels tres estatges en que fou dividit i més amunt, s'obrien vuit finestres aixoplugant altres tantes campanes. La cúpula en sostenía un altra de minúscula que servía de base al panell: un angel de bronzo simbolisant la Fé, am les ales mig esteses i la vestidura voleianta. Al costat, del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves am llurs gárgoles embalumaven el grandiós edifici.

Am-tot els tenebrosos dominis del campaner eren més extensos de lo que podía deduir-se al contemplar l'esterior de la esglesia.

Seus eren tots els espais disimulats en la gruxarie de la sólida muralla; seves eren les amples golfes de la nau, les del absis, les de la mitja volta dels claustres romanics; seu l'interior d'una torre de la mateixa época encastada en la maciça paret de l'esglesia gótica; seu el llarc trifori; seus eren també els tres compartiments del campanar, fosques presons plenes d'estores, gresols per les lluminaries i altres objectes inservibles; i, per fí, seva era igualment l'elix de graons admirable que desde sota la cúpula baixava al fons d'aquell llarguíssim prísma octavat sense una obertura, sense altre aire per respirar que l que passava per la caixa de l'escala plena de fetor de tomba. Cal afegir a tot aixó, de part de fora, les cornises qu'en Josafat havía aprés a passar-hi sens rodaments de cap; les amples gruixaries dels estreps; les teulades inmenses; la gran plataforma de sobre la fatxada, obstruida per grosses pedres picades que restaven encara per col·locar; els miradors de la meteixa fatxada amb els ampits escrostats i per últim una petita torratxa, feta de paret d'esquerda que rematava l'antíc campanar romanic, dintre la qual hi havía una llosa sobre un cilindre de pedra: rústega taula d'utilitat inesplicable, mena d'spoliarium dels esparvers, on sempre s'hi trovaven restos sagnosos d'aucellets sacrificats.

En Josafat fins l'aparició de la Pepona i la Fineta fruia lliurement d'aitals dominis. Era un urc de grandesa el que sentía; urc de selvatgina que viu segura en son catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes abaix eren minúscols, fácils d'exterminar llençant solzament pedruscalla de la que les pluges desencastaven. Passava grans estones imaginant-se un atac colectiu i formidable de tots els ateus lliure-pensadors, republicans i heretjes qu'ell confonía en un meteix odi. ¡Quina heroica defensa sería la seva! ¡I com ne patiríen els seus enemics!

Més ara lleure tingués per a pensar en les dues moçes: contava els dies i esperava son retorn amb impaciencia. El temor de que fos descoberta sa libidinosa complacencia anava debilitant-se. Tornaven els somnis voluptuosos, pero no l senyor bisbe ni ls capellans foragitant-lo del campanar i de la esglesia. La Pepona era seva, els meteixos capellans li portaven, mudadeta somrisenta i agraída. S'hi havía casat. L'historia de la porqueirola no l'encaparrava. Sabía que no tots els pagesos ne fugiren quan ella amb el goç de tura se revolcava sobre l'erba; li havíen dit que cansada de xafar falgueres am nois de la seva edat s'era llogada per minyona a l'hostal del poble; li contaren també un embull amb un negociant de bestiar; una escapada a vila de llarga durada; pero recordava el trontollar de la carn de la Pepona, i per haver-la, sens perill de comdemnar-se, no hi havía altre remei que l matrimoni. Perdona i serás perdonat, eíxa era la bona máxima del campaner.

Quan les dos bagasses aparegueren de nou, no gosá encara mirar-les; empró sentint-se ja am més autoritat, les hi pregá que una altra ocasió tinguessin present la santetat del temple i s posessin al cap un troç de mantellina.

--No son pas modos d'entrar aixís a la casa de Deu --i per si algú espiava, barrá, com el primer die, am pany i forrallat la porta de la capella.

Fou complascent: al insinuar-li elles el desig de muntar al campanar, encengué un troç d'atxa i començá a guiar-les per l'elix tenebrosa de la llarguíssima escala. Amb el cor encongit i les cames tremoloses, apoiant-se am les mans en els brunyits carreus que tancaven la caixa de la escala, anaven les dues bagasses, pujant, pujant. Els graons d'alta contrapetja les laçaven i teníen de parar-se sovint per revenir-se i esvair el mareig que ls hi produía aquell rodar seguit i inacabable.

A-les-hores xisclaven. --No ns deixis, Josafat, atúrat.

El femenil esglai divertía al campaner que s girava, reculant, per contemplar-les amb un xic de desvergonyiment. Allavores sa cara resplandenta de llum roja, tenía una mefistofélica bellesa que obrava sobre ls sentits de la Fineta com un poderós afrodissíac.

A mitja escala volgué asustar-les. Fingí esverament, abaixá les celles, resta quiet i para l'orella.

--Xist, calleu!-- En aquella estretor imposanta plena de la espessa fumera de l'atxa, obstruída per la córpora sinistre del campaner, la paüra venía per no res; la Pepona perdé l color i els ulls verts de la Fineta, esverats i fixes, semblaven esclatar dins llurs morades conques. Escoltaren: s'oía uns sotracs foscos, pregons, sonaven acompasadament am tètrica resignació, com el cabar d'un trapense, com el pas fexùc del temps dins les tenebres del no-res.

En Josafat s'entretenía allargant l'engoixa de les moçes.

--No es pas res plagotes; es el rellotje.

L'espressió dels ulls de la Fineta cambiá de sopte, clogué les pestanyes i agraída al somriure simiesc d'en Josafat, se l contemplá am un desmai d'amor bestial.

El campaner s'animava: una estúpida presumció el movía a fer-les esgarrifar apropant-se al caire de totes les cornises, pujant a tots els llocs perillosos, abocant-se a tots els precipicis. La Fineta am les mans histériques el retenía fent-li sentir de passada el flonjo contacte de son pit, i el campaner am la pell rüenta, la sang encesa i el cor desenfrenat procurava allargar la excursió, enmenánt-se-les per tots els recons dels seus dominis.

Per últim les portà a sa cambra. Allí una satisfacció d'egnòm que ofereix segur hostatge a unes ninfes laçades de rodar per soterranis desconeguts i espaventables suavisá la voluminosa faç d'en Josafat.

La cambra del campaner am-tot i ser emblanquinada, tenir la llar i els seus fogons, que li donaven un aspecte inofensiu i menestral no per aixó alleugerí l'anim de les dos bagasses. Sempre la tremenda gruixaria de la paret oprimía i ofegava, fent pensar en llargues anyorances de captiu i en terribles torments inquisitorials. A més, aquella cel·la pudía a selvatgina i era fosca. Com per tot arreu, la claror entrava per una tatxa de caires vius oberta en l'espessor dels carreus. Cinc pedres rústegament polides servíen d'escala pera pujar a lo que podriem dir-ne ampit de la finestra, ampit que medía quinze pams de fondaria, espai suficient pera servir de mirador a n'en Josafat. Allí era el lloc on sa musa de Faune embrionari s'inspirava tocant el fluviol en les tardes xardoroses de l'istiu; allí era on pensava en les carns d'aquella moçota que ara, aprofitant un banc que hi havía, ansiosa d'espai, contemplava asseguda les serralades que s perdien en la boirina del oritzó.

Josafat dret enfront d'ella, tocant am el cap el marc de la finestra i am els peus entre uns testos de merduix i clavellines, poética herencia del vellet suau i complascent, no sabía allunyar l'esguard del sí de la Pepona que pantejava amplament, poderosament, Josafat remembrava les meditacions d'altres diades. I en Josafat tenía un progecte, un progecte que l feia venturós. --Ah fóscara! té que haver-hi un bell parlament entre tu i jo.--

Aixó pensava dir-li tot seguit, aprofitant el sadessejar impertinent de la Fineta qu'anava i venía mirant totes les coses, gronxant-se al compás d'una cançoneta de moda.

En la cambra d'en Josafat el fum havía ennegrit completament el sostre. En les parets llises, un xic esgrogueídes, s'hi veia, com únic ornament, un marc de fusta senzill i primitiu qu'enquadrava una litografía vella: el Pare Etern amb els dos dits d'una má enlaire i el món a l'altre, mirant seriosament, un mirar de mérit que seguía a l'observador a tot arreu.

Dins un petit requartet un catre amb un cobre-llit virolat de flors grogues i fruites vermelles amb el coixinet de tela ratllada sense funda, servía de jaç an en Josafat. A la capsalera, un petit Crist i uns rosaris penjats an el meteix clau, i, sobre la lleixa cantonera, un pitjeret de vidre estava caigut vora d'una capsa de mistos.

La Pepona de sobte sentí apropar-se an en Josafat que respirava fadigosament. Endeviná qu'éll anava a fer-li una confessió amorosa o a dirigir-li una súplica lasciva i volent evitar-ho cridá a sa companya.

La Fineta venìa d'ensumar el jaç d'aquell mascle poderòs; portava les narines plenes de sentors d'home. Am cert enervament muntá els cinc graons i s'interposá entre la Pepona i l campaner. Casi empenyent-lo s'ajupí, prengué un petit brot de merduix que s posá entre les dents, enlairá sa faç, plena d'una serietat ardenta, sota l'esguard d'en Josafat, i suspirá.

La Pepona, un xic molestada per l'actitut de la seva companya, volgué anar-sen. Ja era tart; a fora moría el sol arran de les montanyes; per la finestra s'oviraven un troç de cel roig, sanguinós, ratllat per faixes moradenques.

De l'habitació del campaner s'en surtía per una mena de terradet enrajolat que, entre dos adjuves, cubría la sobrevolta de les capelles laterals. Pujant apres per la petita escala de la torra bizantina, s'entrava al trifori; i dant un quart de volta a la nau, i atravessant el segón compartiment del campanar, es trovava un replanet que conduía a la gran escala de cargol.

En Josafat, sempre amb el troç d'atxa als dits, pensava aprofitar-se de tan llarc trajecte per indicar a la Pepona la necessitat d'aquell parlament qu'era sa esperança. Pro la Fineta subtil com un mal esperit sabía interposar-se. I li feia flairar sos cabells, li posava devant dels ulls l'exasperadora movilitat de son cosset propici a blincar-se, a estremir-se, a defallir am la furienta estreta d'uns braços apassionats. A voltes girant-se, per sobre del muscle, fitava al campaner am ses nines de bacant: eren fiblades horrendes; ell les sentía com botons de foc cremant-li la córpora, encendrè-li el cor d'un desig furiós que no admetía espera. La virilitat del campaner gemegava.

En l'estret passadíç del trifori, la Fineta es pará sobtadament; en Josafat que anava al sèu radera ensopegá amb ella. Fou un instant. En Josafat sentí tota la feblesa impura del dors de la bagassa gravitar en l'amplaria de son pit d'atleta, rebé un sospir en plena faç, i vejé els llavis laços de la dona temptadora oferir-li una besada. La Pepona s'allunyava maliciosament. Es cregué perdut. Tot s'havía esvait en son entorn; una remor d'oratje brunzía en ses orelles; l'esglesia, éll i la Fineta s'enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor patacajava per dintre avariciós d'impuresa i els braços demanaven juntar-se per estrenyer en mortal abraçada an aquella dòna que sanglotava per endevant el plaer esdevenidor.

Un xic lluny soná una petita rialla; passá com un llampec, pel magí del campaner l'idea de sa eterna perdició; una veu sonant dins el seu crani li cridá: "Deu te mira", i el record de que l'ambient ont anava a rendir-se sa castetat era el mateix on s'aixecava tantes voltes l'hostia sacrosanta sorgí enérgic i deslliurador. El tic nirviós esqueixá am violencia sa boca i amb una furiosa empenta llençá a la Fineta lluny, sobre les lloses, com un fardo pudent plé de carnassa. El troç d'atxa havía caigut; cremava repetellejant en el sòl, i am sa llum tètrica es vejé a la Fineta blincar-se adolorida, mentres impertinent i toçuda seguía fitant an en Josafat sa mirada brillanta.

--¡Oh gracies! t'estimo més que mai Josafat, t'estimo.--

El campaner fugí; per no passar per sobre la bagassa, donà la volta al absis, la llum del atxa recobrada, corría creuant am rapidesa les finestres, llençant reflexes fantástics, tètrics vesllums, com els d'una ànima encesa pel pecat que cerqués adolorida, el conçol de la divina gracia.

An el buit del passadiç que dava al campanar, la Pepona, anorreada, esporuguida per l'impensat desenllás d'aquella aventura, ni esma tingué d'anar en socórs de sa companya. Es penedía d'haver posat els peus en aquells llocs esglaiadors.

El campaner se li aparegué esblaimat, trémol, am la boca no ben aquietada. Ferm en sa deria, volía parlar-li.

--Una altre hora, Josafat; aquí no, sents? Maimés tornaré.

I pera esquivar la proximitat de l'home enfollit, comensá a baixar la llarga graonada.

La Fineta ls seguía de lluny, a les fosques, coixejant, rebent sotracs en els relleus de les parets, relliscant en els caires brunyits de les estretes petjes, sentintse defallir de dolor, pero esclava ja d'aquell esquerp sátir, capaç de saciar-la de furientes caricies i de seguir-la en tots els deliris de sa voluptuositat monstruosa.

--T'estimo, t'estimo més que mai.-- Aixó li digué al passar l'última porta, ja dins la capella baptismal, am l'insistent llambregar de ses nines clares.

## V

An-en Josafat, la solitut se li feu penosa desde l'escena del trifori. Tots sos dominis estaven contaminats tots els recons guardaven remenbrances de la Fineta. I en les parets hi veia estergides contorsions de magresa deliranta, i en els setials hi trovaba tebiors de carns flonges i rebregades, i en el ressò de les voltes, hi sentía renills de zel, i en els revolts dels corredors, pesigollejant-li els llavis, percevía un aleteig suptil, un halit cremant que flairava a merduix i pudía a febre. En sa cambra, cadires, taula, armari, lleixes i estampes, tot reflexava mirades verdes i lascives. El mateix Pare-Etern pareixía ofés, estava més seriós, i son esguard seguidor acusava a n-en Josafat d'haver fet entrar allí a les moçes. Aduc les cordes de les campanes li retreien coses esborronadores: la bagassa s'hi havía repenjat, refregant-s'hi, engorjant-les en la canal de son pit, entortalligant-les per ses cames, empapant-les d'una flaira exitant, forta, contorbadora que encara les embaumava.

Es una mala dòna, deia, am freturances d'ella. ¡Oh si en lloc del trifori hagués sigut en qualsevol amagatall lluny de l'ambient sagrat de l'esglesia!...

Una tristesa de célibe l'invadí. Quatre dies passaren sense un instant de bon repós, imatges erótiques el perseguíen, una curiositat desonesta el martiritzava i somnis enervadors l'enmalaltíen.

El quint die, a mitja tarde la Fineta, plaret a plaret pujava la rampa de Santa Maria. Anava sola, vestida de negre i am mantellina. Els enagus planxats cruixíen sota el vestit de fai, un cinturonet ample am cibella daurada recullía els plecs de la brusa tan diabólicament fina, que les mustiades belleses de la meretriu s'endevinaven reposant en la cotilla fluixa i eleganta qual vorada aduc se transparentava. Aixís volgué oferir-se a l'home que sa refinada perversió havía escullert. I sentía un greu voluptuós al pensar que lo millor que tenía anava a ser rebregat, malmès, romput, per les impacientes manasses del campaner.

Al ser a la plaça de l'esglesia enlairá la vista. Un esparver planava a l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus i al pensar que no tardaría en sentir dins aquelles tremendes parets, l'abraçada violenta del gegant fanàtic, un sacudiment lividinós resseguí sa pell, de blancura cloròtica.

Pantejava d'emoció com el primer díe que rebé la primera caricia.

Una ratxa d'aire primaveral esbandí son front trasparent, on s'hi marcava una senyal moradenca, record den Josafat.

Restá un instant, fruint la dolça besada d'aquell oritzó seré, contemplant-lo amb ensonyament de recança.

Ni un dupte ni una indecisió la contorvaren al entrar en la severa nau. Josafat es consumía de luxuria; era fácil realisar amb ell son anhel inestingible, son afany de amor exentric que l'entendría a n-ella mateixa com el conte de la dòna robada per un orangutà. Sempre l'havía trasbalsada aquell maridatge horrendo; sempre havía sentit insans desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre sa nuesa el pelut contacte de l'animal ferèstec, rebent de contínuu abraçades inmensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer ferotxe que no s cansa ni s'assacìa.

Palpant, palpant, arribá fins a la porta del campanar. Estava barrada i trucá, uns trucs lents, acompassats, breus, que resonaven en son cor valent i capritxós.

Estava entre-suada i, en el passadiç esbiaxat, aprofitava la fresca dels carreus refregant-hi ses galtes. Hauría volgut trobar-se nùa pera sentir arreu aquella impresiò frescal que apaibagava la ruentor de sa pell. Estenía els braços per embraçar el mur, mentres pensava que l cos del campaner tenía una amplaria semblant, una fortalesa semblant.

La porta seguía barrada. Ni un lleu remor indicava la proximitat de la fera. Trucá una altra volta am més decissió i més fermesa. No volía entornar-sen; corría per sa nuca un pessigolleig tan suau, era tan violent el desig que serpejava en ses entranyes. No s'impacientava: esperes més llargues i més incómodes havía aguantat per satisfer sos amors exótics. Aná a seure en un banc que hi havía allí aprop, arrimat a la paret de la capella. Tenía aires de penitenta.

Una silueta angulosa i feixuga vingué dret an ella atravessant la nau. Duia a la mà un penjoi de claus que tintinejaven; passá a frec de la bagassa sens adonar-sen, i, ja dins del passadíç, obrí la porta. La veu de la Fineta sonà al seu darrera.

--Josafat... soc jo, Josafat. Entro? I va entrar, humildament, com una goçeta temorenca que vol llepar carinyosa les mans que l'han nafrada.

El vestit i la mantellina de la bagassa influiren en el esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictories sorgiren en son magí contorbat. Cregué en un arrepentiment, en una disfreça del dimoni, en la próxima satisfacció de la luxuria, en un missatjer de la Pepona, en un enginy de sos enemics i en un camí segur per notificar a la porqueirola son bell propósit. I restà mut, i la Fineta també muda, amb un aire entristit aná allunyant-se del campaner fins caure esllanguida en l'escambell, desde on li envià per entre ses pestanyes, una salutaciò casta i ferventa... --Som amics Josafat?--

El campaner també havía clavat sa vista en ella; la resseguía tota amb el brillant jaspiat de sos ulls frisossos. Eren mirades inquietes, rápides, que l'esgarrapaven despullant-la; rompent els botons, les cintes, els gafets i llensant amb exasperació els pellingos de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el cástic, el torment den Josafat.

Les delicades madeixes que dauraven la nuca de la Fineta es retorcìen electrisades.