# Jesús que torna ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/jesus-que-torna-75809/index.md Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía per axugarse les llàgrimes! (_Arriben dos altres de la colla portant dues fustes negres, amples y llargues, per la creu._) Ah! Ja són aquí les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que's daleix per sostenirla la terra. (_Els treballadors dexen les fustes a terra, l'una al costat de l'altra._) Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar. Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos germans, y'l pare no s'ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a la lluyta, li va dir: No'ls dexis! Y no'ls ha dexat, que s'ha assegut a terra y ha mort també'l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde dintre la fossa. (_Sergi comença a fer el sot. La creu s'alçarà al mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un estrém de la creu._) Alexis, _parlant ab una colla_: Totes les ha plantades ell, les creus. Dorman, _als de la colla_: Qu'es hermós vèurel ab aquexa confiança en la seva obra! No l'he vist ni un instant desesperançat de conseguirla... Un de la colla: Ni jo tampoch. Altre de la colla: Ni nosaltres. Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els odis s'han encès ab més força. Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa? Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança. Slavis: Jo no ho puch sentir! (_Enternit._) Dorman: Es clar que tothom, d'una banda y de l'altra, diu que vol la pau. Mes, tothom, d'una banda y de l'altra, crida que la vol triomfant. Matar no es rès. Encendre'ls poblats no té importancia, ni'l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a sobre'l caygut y l'humiliat y'ls agonitzants, arrossegantse com a leprosos sobre totes les miseries humanes. Un de la colla Ben cert. Un altre Nó; qu'ell la imposarà la pau. Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores de treva... Que ho creyes tu possible? Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf. Alexis: Mes, se l'escoltaven, veritat? Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s'iluminava, y'ls séus ulls resplandien quan aquella gent l'interrompía acalorada. Després callaren, y aquest ha sigut el resultat. Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus? Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com nosaltres. En qui no crech es en l'altra gent. Slavis: El bé triomfa del mal. Dorman: Quan? Ahont? Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà. Dorman: Còm ho sabs tu, qu'ets, com jo, no més que un cuch miserable? Alexis: Ell ho diu, qu'es més que tots nosaltres. Un de la colla: Sí. Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix. Alexis: Que no ho sabs qu'ell no vol que's diga? Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la Terra!(_Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la creu._) Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu y que li esquexa les entranyes. Dorman, _molt commogut_: Sí, Nataniel; sí. Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que'l món ha fet camí d'ençà d'aquella hora que'ls homes s'havien tornat feres tots y hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del Cel com ho era, que's van acostar la Terra y'l Cel posanthi al mig el Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (_Ha seguit donant alguns cops a la creu._) Ja està la creu: alcèmla ben alta. Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra, que la sostinga ben dreta y forta. (_Dorman y altres apissonen la terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots s'aparten, menys Nataniel, que's destaca abraçat a ella._) Creu gloriosa d'amor: sía la pau al teu entorn eterna! (_Nataniel caminant d'esquena per mirar sempre la creu, se'n aparta._) Sergi: Ve molta gent cap aquí. Alexis: Encara hi hà més de dues hores d'armistici. Nataniel, _apart_: El Rey ve cap a mi. Ja m'ho pensava que un dia ò altre vindría a trobarme! (_Alt._) Companys: dexèume sol ab els que vénen. (_Van sortint apilotats per la banda contraria dels que arriben._) Slavis, _tot sortint_: Qui deuen ser? Que ho sabèu? Sergi: Jo nó. Dorman: Ha dit que'ns n'anèm, y prou. Slavis, _desaparexent_: Quí deuen ser? ### Escena IV _Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que'l seguiran. Les fogueres se van esmortuhint y s'aniran fonent les estrelles. Ha quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços, dret. Entren ab llarchs capots soldats que s'aturen al fons. Se destaca d'ells el que va al davant, y'ls hi diu ab un moviment de la mà que se'n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense precipitació cap a Nataniel._ Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel: Senyor... Rey Rodolf: M'heu conegut? Nataniel: Sí. Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos. Nataniel: Sí. (_Pausa._) Sempre som molt lluny vós y jo. Rey Rodolf, _ofès_: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni altre cop? (_Nataniel calla._) Y fins, si'm plau, que us faci donar aquí mateix la mort? Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un xich de lloch perque n'hi capigués un altre... (_Pausa._) Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m'empeny cap a vós una força estranya que no sé d'hont ve; si es Deu ò'l diable que governa sobre la Terra. Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu. Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull formar un regne poderós hont tothom senti l'orgull de les victories, que l'enemich quedi humiliat per sempre, qu'en la meva terra tothom sigui feliç. Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta gran batalla? Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si'l triomf per mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que'm puga avergonyir. Y ab una altra embestida... Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran batalla. Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre'ls morts, ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis. Nataniel: Oh, què dièu? Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida... Nataniel, _indignat_: Callèu! Callèu! Rey Rodolf, _ofès també_: Qu'estèu parlant ab vostre rey! Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l'heu vist l'horror de la batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l'esglay d'aquexes hores...! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres espesses ferida de mort... Rey Rodolf, _rihent diabòlich_: Y la joventut dels enemichs també. Nataniel: ...com la metralla y'ls obusos engegaven els cossos enlayre; com les testes s'obrien, y'ls pits, saltàntloshi'ls cors a troços, y com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven en els tolls de sanch!... Y jo'ls he escoltat, y ni un sols he sentit que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva! mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que vós els hi posareu l'arma a la mà perque matessin com a assessins monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist tot. Jo he abraçat y besat als que's morien. Sobre ma roba hi ha sanch d'ells, que per axò s'ha tornat enterca, y també sobre mes mans encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la sanch ni les llàgrimes! Rey Rodolf: Prou! (_S'ha anat encongint y queda pantejant._) Prou, Nataniel! Ni una paraula més! (_Després d'una pausa._) Sobre meu cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque Deu ha posat en mi'l coratge que'm cal per poguer portar aquesta càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva obra. Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que us volten. Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu. (_Ab imperi._) Nataniel: A mi m'ho exigiu?! Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que'm parlèu ab massa altivesa, com d'igual a igual; quan si'm veyèu sol davant vostre es que us he vingut a parlar pel bé de tothom. Nataniel, _cambiant de to_: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra? Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l'home més alt entre tots els homes. Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel s'obren de bat a bat per rebre les vostres paraules! Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y's deurà a vós; no més que a vós, Nataniel. Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci? Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els Estats dels meus contraris com en els meus propis. Nataniel: Uns y altres me són germans. Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la pau. Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y d'ells he conseguit aquest armistici. Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans de que acabi'l temps, fins al Estat Major, qu'es molt prop d'aquí, y diguèuli que vós heu conseguit de mi'l desig de que vinga la pau. Nataniel: Oh, sí! Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja'm fa horror tanta sanch vessada. Nataniel: Sí. Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al meu costat com el meu conseller predilecte. Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les ciutats que'ls hi heu pres? Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars, després que hagin deposat les armes... Nataniel: Uns y altres. Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats que han sigut d'ells. Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós? Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho consentirien. Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són senyors de lo séu, y si ara no ho tenen... Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m'ha donat. Tots els pobles del món han fet igual; s'han quedat lo dels altres. Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut... al que té l'enemich a casa seva. Rey Rodolf, _violent_: Nataniel! Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre d'una llar, d'un territori! Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey! Nataniel: Nó d'aquesta manera! Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més! Nataniel: Axò sí. Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque'ls hi diguèu lo que jo us mano! Nataniel: Y jo, mentres m'empenyin y'm ferexen, ja abans d'arribar al altre camp los hi aniré cridant que no se'n fiin de vós, que sóu un mal rey! Rey Rodolf: Oh, rabia! Nataniel: Que sóu l'assessí de la raça humana! Rey Rodolf: Ma gent! (_Cridant._) Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri! Rey Rodolf, _cridant_: Tothom aquí! ### Escena V _Els anteriors y'ls cavallers del Rey, que acuden rapidament._ Nataniel: Que no temèu a Deu! Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (_Els cavallers, arremolinantse, no l'obehexen y parlen entre ells._) Nataniel, _serè_: Veníu! Rey Rodolf: Tots a sobre d'ell y que no parli! Un cavaller, _ab veu continguda_: Es Nataniel, Senyor! Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana! Nataniel: Què esperèu? (_Humil._) Rey Rodolf: Contra d'ell! Tots! Que m'ha insultat! A mi! (_Casi ofegantse d'emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van cap a Nataniel._) Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre vostre... Rey Rodolf, _ab terror interposantse als cavallers_: Nó; nó! Callèu. Ni una paraula més! (_Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa. Els cavallers s'han fet enrera, imposats. Pausa llarga._) Sortíu, senyors.(_Dubten._) Sí; tots! Y ben lluny d'aquí! (_Surten. Quan ja tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel._) Mirèu, Nataniel: dèume la vostra mà. Posèula sobre'l meu pit. (_Sense dexarli la mà li posa sobre'l seu pit y l'hi sosté allí._) No sentiu el batre del meu cor com d'un cavall desbocat? Nataniel: Sí. Oh, Senyor! Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (_Rodolf mira en totes direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat encara._) Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor? Rey Rodolf, _plorant rabiós_: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y còm me'l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les entranyes, que's rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho vull dir davant d'aquest Deu que'ns mira de més enllà de les estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d'aquest Deu, que per Ell heu baxat a la Terra! Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m'està parlant? Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d'angoxa en mig d'aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la humanitat! Oh! Malehida sía l'hora en que la començarèm! L'infern envià sos diables sobre la Terra! Jo m'adormo, Nataniel, y dormint sento que m'ofego, y'm trobo dintre d'un mar sense termes, que'm vaig enfonsant en ell. Y'l mar es tot roig de sanch, y'l sol es també roig de sanch, y crido a ma gent que'm salvi, y s'omple la cambra de ma gent, que'm desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo als meus desvaris que m'estraguen. Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que'm fèu! Y mirèu, Senyor: jo sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa per arrencarvos del cor aquexos torments horribles. Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque devegades es mon fill gran, l'herèu de ma corona assessinat pels enemichs, que se'm presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts demanantme que'l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la raça malehida. Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la venjança. Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell era'l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la Terra. El meu fill elegit per Deu mateix! Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre'ls altres homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch heu arribat a rey. Y hont es que'ls reys siguen per damunt dels altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu assegut al món en una cadira un pam més alta. Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma infantesa, reso pels meus pares en l'hora del repòs en que totes les llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families humils se resa. Però ve'l matí, y torna'l sol a escampar la seva xardor per tota la Terra, y l'ànima meva, Nataniel, queda presonera y muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que'n diuen orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot s'enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y sense la meva voluntat no's mourà la Terra! Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys. Rey Rodolf: S'acosta l'hora d'acabar l'armistici. Jo no'ls vull veure. (_Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al devant son fill. Un xich enrera ve Gladys._) ### Escena VI _Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri._ Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Gladys entrarà ara._) Rey Rodolf: Mon fill! Príncep Demetri: Dintre d'una hora ja haurà espuntat el dia, y, segons lo pactat, vindrà'l moment en que serà acabada aquesta treva. Rey Rodolf: Axís té de ser. Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia. Rey Rodolf: Bona noticia? Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (_Mirant cap a Gladys._) Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte d'Orlof. Rey Rodolf: Què? Príncep Demetri: El Comte d'Orlof es amich d'infantesa del capdill de nostres contraris. Rey Rodolf: Fóra traydor l'Orlof al séu Rey? Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d'Orlof s'interessa per la salut de nostre país com nosaltres matexos. Rey Rodolf: Però, què hi hà? Príncep Demetri: Que'l Comte d'Orlof ha conseguit d'ell que l'armistici seguexi. Nataniel: Oh, Deu! Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de les Argueres contra'l coll de Taynar, qu'ells encara guarden. Per què més armistici? S'han transportat els ferits y'ls morts són a les fosses. Donchs, avant altre cop! Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d'un altre armistici que s'acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor! Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop! Nataniel, _a Gladys_: Oh! Més horrors encara! Gladys, _al Rey Rodolf_: Mes permetèume, Senyor. Si'ls enemichs de vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una pau honrosa per tots... Rey Rodolf: Fill meu... aconsella a aquesta dama extrangera en nostre país que... no intervinga a vora nostra sinó en qüestions... d'amor y d'elegancia. Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor... Gladys, _no dexantlo seguir_: Nó, Demetri. Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (_Rihent un instant, sarcàstich._) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau el dia que vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y humiliats y empobrits, fins a demanar perdó, que no'l conseguiran sinó arrocegantse davant meu de genolls per terra. Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de la seva còlera? Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (_Demetri no's mou._) Gladys, _a Rodolf_: No se n'ha vessada prou de sanch, que no la volèu encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que sóu un mal rey, un mal home! Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (_Demetri baxa'l cap sense dir rès._) Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta vostra copa? Es qu'es més gran y més fonda que tot l'Occeà, que no s'ha sobrexit encara? Rey Rodolf, _anant cap a Gladys_: Infame y vil, que us atreviu contra de mi! (_Demetri atura'l braç de son pare._) Príncep Demetri: Pare! (_Quan el rey s'acostava a ella._) Rey Rodolf: Dexèume! (_Per a que no se li posin davant._) Demetri, _aturantli'l braç_: Pare! Nataniel, _que se li ha posat davant_: Senyor! Rey Rodolf: Y t'atrevexes tu contra ton pare? Nataniel: Què anaveu a fer? (_A Rodolf._) Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d'aquexa... dòna, que n'ha fet de tu una repugnant joguina! Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us respecta; mes, sóu injust ab Gladys. Rey Rodolf: Y tu la defenses? Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys! (_El rey va a replicar._) Jo no ho vull! Jo no ho vull! Nataniel, _contenint a Rodolf_: Per Deu, Senyor! Gladys: Demetri: adéu! Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n'anèu sense mi! Rodolf, furiós, a punt de caure. No'm dexèu, Nataniel! (_Apoyantse en ell._) Gladys: Adéu! Adéu! (_Demetri no dexa a Gladys d'una mà, de la qu'ella brega per despèndres._) Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi. Ella vol vostra felicitat, perque s'ha anat afanyant en que vinga la pau desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós en nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en vós mateix que Nataniel parla d'un Deu?... (_Rodolf se llença als braços de Nataniel._) Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (_Plorant rabiós._) Nataniel, _plorant també_: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la vull la vostra felicitat! Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l'odi a aquell altre poble (_Furiós._) que m'ha mort al fill meu. Y jo'l vull venjar, que la venjança es justa. Nataniel: May; may la venjança! Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara més de lo qu'estèu triomfant d'aquexos enemichs vostres; potser sí que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no'l tornarèu a veure, y a mi, 'l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu may més, per que jo us dexo per sempre, perque no'l vull un pare com vós. Y me'n aniré a llunyes terres des d'ara. Rey Rodolf: Què dius, Demetri? Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d'aquesta terra empestada. Rey Rodolf: Fill meu: no t'apartis de mi! Príncep Demetri: Anèm; anèm! Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel: Vós ho heu volgut. Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (_Demetri ja era un xich lluny. Gladys no s'ha mogut d'hont era._) Gladys: Nó, Demetri; nó. Príncep Demetri, _cridantla_: Gladys! Rey Rodolf, _cridantlo_: Fill meu! Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare! Rey Rodolf: Nataniel! Gladys: Y encara que'm trepitgi y que'm llenci, no'm separaré d'ell, perque vós no us n'allunyèu. Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma condempnació eterna! Gladys, _a Rodolf ab dolcesa_: Senyor! Senyor! Rey Rodolf, _sense ira_: El meu fill m'aborreix, y vós ne sóu la causa! Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva ànima: abracèu al vostre pare! Príncep Demetri: Pare! Pare! Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu! Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento aquí,(_Per son cor._) y quan sigui l'hora, ell tancarà vostres ulls. Príncep Demetri: Sí, sí, pare! Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys! Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la matinada. Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve'l dia! Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l'aturaría aquexa claror! Que no tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra!(_Encara estan abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys._) Rodolf, _desprenentse de tots_: Nataniel! Nataniel! Què volèu de mi?