Part 5

Gladys: Oh, nó! (_Ab despreci, apartantse del Príncep._)

Rey Rodolf, _ab alegría desde mitja escala_: Demetri: noves magnífiques de la guerra! (_Ensenyantli un telegrama que du a la mà_).

Príncep Demetri: Pare y Senyor!...

Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un hèroe! Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut. (_El ministre'l busca entre'ls altres telegrames. Gladys queda enrera oblidada._)

Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!

Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu'està ab nosaltres.

Primer ministre, _a Demetri pel telegrama_: Ve de la capital de la Alcuria.

Príncep Demetri: Es nostra la capital?

Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant, que són set, y n'hi hà dalt d'una montanya. Però, llegíu, llegíu, que diable!

Primer ministre, _llegint_: "Hem près la Capital ab les fortaleses. L'exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la cavallería. Ara'ls perseguim d'aprop, y arriben noticies de que van entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa. Ha costat molta sanch dels nostres..."

Rey Rodolf, _interrompent la lectura per llegir ell mateix_: "...pero més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y ferits."

Primer ministre, _tornant a llegir_: "El Príncep Albert ha entrat a la ciutat triomfalment."

Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres. (_El Rey ho diu com si ho portés el telegrama._)

Príncep Demetri, _abraçant a son pare_: Pare!

Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al meu llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy protegeix la nostra causa, qu'es la més justa. Que's comuniqui al país immediatament la noticia.

Altre ministre: Ja s'està fent.

Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les campanes de la Séu!

Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels carrers.

Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se'm comuniqui.

Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment, perque l'exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos (_Pels altres telegrames que porta._) han tingut d'anarse a posar molt lluny reventant cavalls...

Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no haguessin d'arribar aquí y al món enter. (_Rihent._) Senyor Ministre de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar desde aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de tot l'exèrcit. (_Gran remor general de satisfacció._)

Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de tot lo sobrant...

Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota la Nació un sol contrari de la nostra política. (_Adonantse de Gladys._) Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.

Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch...

Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de nosaltres...

Gladys, _irònica_: Oh, nó, Príncep. (_Se sent remor lleuger de veus de fòra._)

Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit. Veritat, senyors? (_Mig rihent als cavallers._)

Cavallers: Oh, sí! --Es clar! --Es un fet. --Quí's pot oposar?

Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d'aquexa nació que s'ha atrevit a resistir al meu poder may més hi haurà motius perque's parli d'ella. (_Remors més fortes al exterior._)

Rey Rodolf: Exes remors?

Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu en aquest palau, ve a aclamarvos.

Rey Rodolf, _a Gladys_: Y vós no'm felicitèu, senyora?

Gladys: Jo m'atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la Humanitat perque s'estroncarà aquest riu de sanch.

Rey Rodolf, _sever_: No diguèu més. (_Dirigintse a un oficial de la Guardia que ve ràpit del fons de la escena._) Què hi hà, cavaller?

### Escena XII

_Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia, Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería._

Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra Magestat.

Rey Rodolf, _als ministres_: Puch sortir a la balconada de la plaça.

Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí, hi hauría una bogería d'entusiasme... (_El Rey dubta._)

Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (_Perque'l Rey ho senti._)

Rey Rodolf, _al Oficial_: Donchs, cavaller: que s'obrin totes les portes, y que vinga'l poble. (_Els cavallers ab el Rey se'n van cap a l'esquerra._) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre pare.

Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (_Tothom s'ha oblidat de Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada, havía pujat tres grahons y no'ls ha tornat a baxar. Els ciutadans entren atropellantse, y'ls soldats y guardies del palau els aturen al fons. Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una colla envers la Cort. Després, l'un darrera l'altre, se van acostant els ciutadans. Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el Rey els de la Cort, l'escena s'omple. El que parlarà al Rey te de ser un home de mitje edat, vestit de negre y tirant a menestral. Mentres els ciutadans van entrant se van descubrint._)

Rey Rodolf, _a un cavaller_: Y encara les campanes de la Seu no toquen a Gloria!

Ciutadà: Senyor...

Rey Rodolf, _a un ministre_: Que parli.

Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.

Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos carrers en senyal d'immensa alegría, vos dono la enhorabona pel triomf d'avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (_Ara se sent al lluny una música que tan aviat s'acosta com s'aparta._)

Rey Rodolf, _quexantse a un ministre_: A la fi; una música!

Ciutadà, _al Rey_: El poble us estarà eternament agrahit. Sou el rey més gran de tota la Terra: els llorers d'avuy no's marciràn may. (_El rey no escolta'l discurs._)

Rey Rodolf, _a un altre ministre_: No se senten les campanes encara!

Ciutadà: Ciutadans: Vísca'l Rey!

Poble: Vísca! Vísca!

Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.

Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos transmeto el séu gran reconexement. El dia d'avuy no s'esborrarà may més de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.

Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.

Primer ministre: L'exèrcit s'ha coronat de gloria: el nostre agrahiment al...

Ciutadà: Vísca l'exèrcit!

Poble: Vísca!

Rey Rodolf, _avençant_: Donchs, jo. (_Al poble._) Poble: Vísca sobre tothom el Príncep Albert!

Poble: Vísca!

Rey Rodolf: Vísca'l meu fill, que us ha dut a la victoria! (_Ara's comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la Sèu._)

Poble: Vísca!

Rey Rodolf: S'han tornat bojos a la Sèu!

Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (_Se sent passar altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble s'arremolina al lluny, y la remor va crexent y venint._)

Poble, _al lluny_: Què hi hà? --Què hi hà? --Dexèu passar! --Dexèu passar! --Es Nataniel!

Altra gent, _més aprop_: Es Nataniel! --Es Nataniel, qu'es aquí!

Altres, _encara més aprop_: Nataniel! --Nataniel!

Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (_Avença Nataniel seguit de Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d'altra gent dels seus._)

Nataniel, _al lluny y ab els braços enlayre_: Senyor! Senyor!

Rey Rodolf, _rihent satisfet_: Acostèuvos, qu'ara sí que jo us la donaré la pau. (_Nataniel s'ha anat acostant._) Mon fill es triomfador.

Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.

Rey Rodolf: Primer que'ls morts hi hà la gloria. (_Imperatiu._) Que toquin a Gloria! (_Als ministres._) Còm es que s'erren els que les toquen?

Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!

Rey Rodolf: Soles? (_Rihent rabiós._) Ah farsant! (_Un cavaller ha baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que llegeix totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte._)

Primer ministre: Senyor... (_Ràpit._)

Rey Rodolf, _ràpit_: Què?

Primer ministre: Llegíu, Senyor. (_Mentres els Ministres parlen acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint._)

Nataniel, _ab veu íntima_: Pobre pare! (_Les campanes molt de temps en temps toquen a morts._)

Rey Rodolf, _per lo que llegeix_: Què! Què diu! Senyors Ministres!... (_Se'ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey torna a mirar el telegrama._) Si no pot ser! Si estich somniant! Qu'estèm derrotats! Que se'ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho diu axò? (_Pegant sobre'l paper._) Qu'es veritat? (_Dóna'l telegrama a un altre Ministre._) Teníu, que jo no ho puch llegir. Mes nó; tornèumel. (_Seguint llegint._) Que'ls derrotats han tornat enrera y s'han apoderat altre cop de la Capital! (_Al Ministre de la Guerra._) Y'ls nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què no s'han defensat y no han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els cobarts! Els vils! (_Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats fan anar enrera y cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel, arremolinantse tots no sabent lo què passa._)

Primer ministre: Senyor! Per Deu! (_Perque no cridi._)

Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes noticies més hi hà? (_Al Ministre de la Guerra que té a la mà un altre telegrama._) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel!(_El Ministre no l'hi vol donar._) El telegrama! Jo!

Primer ministre: Nó. Perdonèu.

Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?

Primer ministre: Per Deu, Senyor!

Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!... (_Li arrebaça._) Que ab mi està Deu! (_Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara'l llegeix._) Nó! Nó! Es mentida!

Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Al vèurel com boig y posantli'l pit a sobre séu._)

Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (_Plorant ara._)

Príncep Demetri, _que li ha pres el telegrama_: Que'l meu germà es mort! Ho sentiu? (_Als ministres. Gran remor del poble, qu'ha sentit el crit del príncep. Nataniel y'ls seus agrupats ben espessos, muts._) Ho sentiu? Que'l Príncep Albert ha mort! (_Al poble._)

Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (_Als cavallers._) Y vosaltres, còm es qu'ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.

Príncep Demetri, _plorant_: S'ha confirmat, Senyor!

Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho certifiquen.

Rey Rodolf: Ah, niçaga d'assessins, qu'has mort al meu fill! Jo't castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent? Oh poble! Oh poble meu qu'estimo!

Poble: Nó! Guerra!

Rey Rodolf: Guerra als assessins!

Poble: Sí: guerra! --Sí: venjança! --Guerra! --Guerra!

Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no'l venjaràs tu al teu germà?

Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.

Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!

Poble: Sí: tots! --Guerra!

Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats! (_Donantlhi._)

Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!

Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!

Poble: Guerra! --Guerra! --Vísca'l Príncep Demetri! --Vísca!

Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!

Rey Rodolf: Axécala enlayre!

Príncep Demetri: Sí. En...layre. Oh Deu! (_La abaxa sense poguerla alçar._)

Rey Rodolf: Va!

Príncep Demetri: No... puch. (_Li cau a terra. Remor del poble fentse enrera._)

Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (_Se cobreix la cara ab les mans y s'amaga entre'ls cavallers_).

Príncep Demetri: Me manquen forces! (_Ja abans havía baxat les escales._)

Rey Rodolf: Quína desventura!

Primer ministre, _al Rey_: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm! (_Se l'emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap dalt._)

Rey Rodolf: Quína vergonya! (_El poble se'n va remorejant._)

Nataniel, _als séus_: Agenollèuvos, germans!

Dorman: Preguèm pels morts.

Slavis: Perque morin els assessins.

Nataniel: Nó. Perque's convertexin els matadors. (_Demetri s'estava al peu de la escala ab Orlof y'ls séus._)

Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri. Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (_Orlof, Comendatore y Arlet s'han tirat enrera desaparexent._)

Príncep Demetri: Gladys: què fer?

Gladys: Pregar.

Nataniel, _als séus_: Per la pau del món sempre!

Gladys: M'estimèu, Demetri?

Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!

Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.

Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l'Univers, sempre!

Gladys, _a Demetri_: Agenollèuvos. (_Ell dubta mirant cap ahont se n'ha anat son pare._) Agenollèuvos! Agenollèuvos!

Príncep Demetri: Sí.

Gladys: Gracies.

Nataniel: Pare Nostre... (_Tothom ho va dihent fent una remor seguida, tot barrejant les veus com la remor de les fulles d'un bosch. Tots estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té les mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d'altres, aprop y lluny, toquen a morts._)

Teló

## Acte tercer

_Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s'oviraran les montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La escena, iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema, troços de camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera perque la escena resulti ben clara. Sobre la planura's veuran en diferents llochs altres fogueres; aquestes visiblement molt petites a causa de la distancia en que figuraran que són. El cel serà'l d'una nit serena, plè d'estrelles brilladores._

### Escena primera

_Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan acabant d'omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja plena del tot resulta més alta que'l terrer a causa del gran número de morts que hi hà dessota. Al axecarse'l teló, mentres sis dels homes van tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més alt, toquen ab les seves dolçaynes el final d'un cant trist. Fins que s'acaba la tonada no començarà'l diàlech. Començat aquest, se sentiran, molt llunyanes, altres dolçaynes en diferents indrets._

Slavis: Sabèu que s'hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena quedarse defora? (_Ficat encara de cames al clot, que va acabantse d'omplir depressa_).

Sergi: Ja'ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s'acabarà may la terra del món per ferhi clots.

Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als altres... assessinats... tampoch.

Slavis: Cada palada que'ns cau sobre dels peus me sembla un afalach de la mare-Terra.

Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.

Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que tots serèm germans?... (_Dorman no contesta._)

Sergi: ...Y que la pau serà per tot y per sempre?

Dorman, _després d'arronsarse d'espatlles silenciós_: Per ara, colguèm morts.

Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?

Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica, n'estich segur: quan no parla, ja no tant.

Alexis: Sent axís com ets... li fas un tòrt.

Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la vida.

Slavis: Nosaltres l'estimèm més que tu, que'l creyèm sempre en tot.

Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.

Els altres: Jo també. --Y jo. --Tots.

Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t'atormentessin... qui sab si desdiríes!

Alexis: Jo desdir? Malviatge!

Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no'l creus gayre tu!

Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.

Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.

Dorman: Qui sab!

Alexis: No m'agrada que dubtèu de mi.

Dorman: Quan dubto d'alguna cosa es que no està en mi que dexi de dubtar.

Sergi: Perque no tens fè en ell... dubtes d'ell.

Dorman: En vosaltres sí que no'n tinch gayre.

Slavis: Ni en mi tampoch?

Dorman: Dexèmho estar.

Sergi: No m'ho diràs a mi! (_Un xich desafiador._)

Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!... (_Amenaçador._)

Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau... per tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (_Queden parats. Pausa._) Sentiu? La oració dels morts allà baix.

Alexis: També allà acaben d'omplir una rasa.

Slavis: N'hem omplertes vint y set de rases! (_Ab gran tristesa._)

Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y en un espay tan curt!

Slavis: Quina rabia que's teníen! N'hi havía que morts y tot quedaven abrahonats, com si fossin vius encara.

Dorman: Jo, al enterrarne, 'ls separo sempre. Nataniel no ho vol que'ls enterrèm... d'aquella manera.

Sergi: Jo n'he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà... y sobre'ls llavis. Oh, y que l'aguantava ab el braç trencat!

Slavis: De la seva mare?

Alexis: De la seva esposa? O potser de la...?

Sergi: D'una noyeta petita y tota rossa, que reya! (_Pausa._) Y ara, aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre'ls llavis de son pare! (_Pausa. Tots parlaran de tant en tant._)

Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m'acut al pensament si algú dels enterrats no es encara ben mort... y's revifa...

Alexis: Oh; axò nó!

Sergi: Ja n'estèm segurs.

Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo, fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís...

Slavis: Si hagués sigut veritat!

Sergi: No podía ser!

Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m'ha semblat sentirho encara: sop, sop, sop!

Alexis, _que s'havía separat un xich_: Allà baix ja se sent picar.

Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no la dexa fer a ningú.

Alexis: Ay, si aquest sol d'avuy ens portés la pau, quina alegría pel món.

Dorman: No ho cregues, que són molts els que s'aborrexen, y volen matar, matar sempre!

Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!...

Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (_Tornantho a dir natural._)

Sergi: Deu tot ho pot. (_Dorman ja escura l'eyna._)

Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan dolenta, (_Escoltant._) fins a l'estrém de que ha passat un aucell cantant.

Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no'l troba!

Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l'haurien agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell ho ha demanat, s'han fet muts els canons y han reposat els fusells y les espases. Y fins a demà, han dit els que's mataven.

Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més, que Nataniel es Jesús que ha tornat.

Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.

Slavis: Com que sí que hi creuen!

Dorman, _sarcàstich_: Sí; hi creuen; mes, els odis no s'aplaquen, y tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d'amor, y que fugin, que fugin de tota la raça humana.

Alexis: Anèm ab Nataniel.

Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.

Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (_Surten tots per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc.._)

### Escena II

_Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l'altra part caminant poch a poch l'un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té una petita alçada, senyalant que hi hà'ls morts a sota. Després entra'l Príncep Demetri._

Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?

Gladys: No ho sé. M'atreya aquesta foguera y'ls homes qu'eren aquí enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra sobrera's veu que n'hi hà molts aquí sota nosaltres.

Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan endintre...?

Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu'està'l món, val més ser entre'ls morts que no pas entre'ls vius esperant l'hora. Y no m'heu dit que'l vostre pare també recorre aquests llochs?

Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.

Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser? Per matarlo?

Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu en son auxili, com sent fondo terror, y fins s'arriba a creure a voltes qu'es l'assessí del séu poble.

Gladys: Sí, l'assessí!

Príncep Demetri: Cóm creure que si'l seny del meu pare no estigués pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?

Gladys: Axò es cert.

Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que'l meu pare sent com una mena d'espant per Nataniel, y's diría que aquest home l'atrau contra la seva voluntat...

Gladys: Vós axò no m'ho havieu revelat may, Demetri.

Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si'ns trobessim a les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent d'ales per tot y ab una d'elles fregant la nostra cara. No la sentiu, Gladys, com jo la sento?

Gladys: Sí. Y'l séu alè gelat no'm dóna cap tristesa ni m'espanta.

Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque'l sento al costat vostre, que fins me sembla que'ls braços de la Mort al plegat als dos ens estrenyen.

Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en mig d'aquestos llochs de desventura.

Príncep Demetri: Oh si, anèm!

Gladys: Fèu que s'acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré...

Príncep Demetri, _molt apassionat_: Còm m'ho agrahirèu; còm? Diguèumho.

Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.

Príncep Demetri: Oh, Gladys!

Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.

Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!

Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (_Axugantse les llàgrimes._)

Príncep Demetri: Ve gent.

Gladys: Depressa! (_Surten ràpidament._)

### Escena III

_Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda contraria de la que se'n han anat Gladys y Demetri. Després vénen Nataniel y altres dels séus._

Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa de prop de la collada.

Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.

Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes senceres...

Slavis, _veyentlo venir_: Ja es aquí Nataniel.

Sergi, _ab alegría_: Oh, en Nataniel!

Nataniel, _entrant ab altres_: Germans meus: bon dia tots.

Dorman, _mirant al cel_: Bon dia. (_Els altres també ho diran més baix._)

Nataniel: No n'estàs cert, tu, Dorman, de que'l sol va venint y que aviat resplandirà per tot sobre la Terra?

Dorman: Sí que n'estich de cert.

Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s'apagaría ara mateix aquest sol y s'axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser... perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (_Renyantlo carinyosament._)

Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (_Anantli a besar la mà._)

Nataniel, _negantshi_: Nó. Als braços! (_Abraçantlo._) Y ara, a axecar la creu d'aquí.

Slavis: No són aquí les fustes.

Sergi, _mirant lluny_: Ja veig que les porten.

Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida'ls arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que'ns envolta, y que l'han llaurat els canons, el plantèm de creus. L'han regat ab sanch de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus parents y amichs... Que'ls arbres d'aquest camp donguin el fruyt de la pau per aliment de les ànimes. (_Remor lleuger de satisfacció dels séus._)

Slavis: Mes, repòsa, qu'estaràs fatigat.

Nataniel: Fatigat... De què?

Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat obrint la terra.

Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres germans.

Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.