Part 4

Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (_Pausa._) Calmèuvos; calmèuvos. Y no per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m'ha agradat la vostra valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu pobre Demetri, que may n'ha tingut. (_Somrihent._) Y no'm mirèu axís, per Deu, que no soch tan... tan criminal com vós pensèu. Perque, en quant a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per ell. Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no'n siguèu merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap mena de perill la seva existencia.

Gladys, _alçantse_: Ahont es?

Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d'aquí.

Gladys: Ahont?

Rey Rodolf: Allí hont no'm pot fer cap mal predicant la pau contra mes ordres.

Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la predicaría.

Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les onades de la mar... que no li faràn cas, perque, al igual dels homes, estaran eternament en guerra... Y us dexo ab el meu fill.

Gladys: Nó; jo no'l vull veure al vostre fill, qu'es tan crudel com vós.

Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada la guerra dexaré en llibertat a aquest home?

Gladys: Nó acabada la guerra; ara.

Rey Rodolf, _rihent_: Nó; ara nó. Y axò que al present no'm pot fer gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n'es partidari, y'l rey es un gran rey.

Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (_Ab rabia._) Nataniel es mort.

### Escena VII

_Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn._

Coronel Talarn, _de la dreta_: Senyor...

Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos. (_S'acosta saludant lleugerament a Gladys._)

Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que avuy mateix tornés a la illa...

Rey Rodolf, _mirant a Gladys_: Donchs, ara'm plau. Seguíu. Podèu dirho tot ben alt.

Coronel Talarn: A la illa d'Ermàs.

Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?

Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab l'altra banda del mar.

Rey Rodolf, _esperant qu'enrahoni més_: Sí; ja ho sé. (_A Gladys._) Esperèuvos.

Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.

Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!

Coronel Talarn: Hi hà... aqueix home tan perjudicial.

Rey Rodolf, _a Gladys_: Ho veyèu?

Gladys: Mes, el coronel es enemich d'ell, que un dia una bala... (_El Rey se gira al coronel._)

Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?

Rey Rodolf: Ben cert.

Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas impensat. Y jo may d'en Nataniel puch dir sinó qu'es un home extraordinari. (_Mirantse al Rey._) Per cert, Senyor, que tenía al punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure. Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y'l fill meu, que ja no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir: pare, seguintlo ab els ulls, que s'allunyava. Y va quedar curat.

Gladys: Oh, Deu meu!

Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no més són casualitats, y que'ls vividors exploten.

Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però...

Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de miracles. (_El coronel obre'ls braços no sabent què dir._)

Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.

Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho agrahexo.

Rey Rodolf, _reptantla_: Senyora!

Coronel Talarn: Senyor: m'he donat orde de tenirlo empresonat y lluny de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva vida.

Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l'orde de que ab la matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la terra ferma... y dexèulo en llibertat.

Gladys: Serà cert!

Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no'm fa por la popularitat d'aquest home davant de la meva.

Gladys: Oh, no m'enganyèu, Senyor!

Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill. (_Ella fa un moviment._) Que al menys per ara consentiu en ser estimada per ell. (_Somrihent y afanyós de que digui que sí._) Me sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que tanta veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y'n dich sacrifici de ser envejada per totes les dames de la Cort, com vos he dit, perque'l ser preferida d'un príncep com Demetri es honra grandíssima en totes les nacions.

Gladys, _ab horror_: Oh! (_Després dirigintse directament al rey._) Mes, què'm volen dir les vostres paraules que no sé si les entench bé prou?

Rey Rodolf, _somrihent_: Vos tinch, senyora, per una dama d'una clara inteligencia.

Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu'es deshonrós per mi.

Rey Rodolf, _somrihent_: Ho prenèu malament, Gladys.

Gladys: Lo que a mi'm proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra familia?

Rey Rodolf, _indignat_: Nó. Elles són de sanch real.

Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (_Rihent fort._) Està bé. Y vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us mira com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com vós. Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí del Infinit, y la carn vostra's pudrirà al igual que la de tothom; y potser més depressa.

Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu'heu après de les prèdiques d'aquest home! Donchs, ara jo us juro que no'l veurèu may més, perque'l tindré tancat en presó fonda tota la vida.

Gladys: Ara sóu vós; ara!

Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.

Gladys: Ara us conech; ara!

Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l'illa d'Ermàs a la vostra familia y als soldats d'avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré, per la vida y per la mort, més lluny y més secretament.

### Escena VIII

_Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que's veu al fons del jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant s'anirà presentant mig cos y després de cap a peus._

Gladys, _en veu baxa, veyentlo_: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell! Es Nataniel! (_Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de tothom._)

Rey Rodolf, _a mitja veu_: Quí es aquest home?

Gladys, _en veu baxa_: Nataniel: es Nataniel! (_S'ho diu a ella matexa fins ab terror._)

Coronel Talarn, _apart_: Si no pot ser que siga aquí!

Rey Rodolf, _al coronel y a Gladys_: Però, quí es aquest home?

Gladys, _al Rey_: Es Nataniel.

Rey Rodolf: Còm? Ell?

Nataniel, _a mitja veu_: Sí; jo'l sóch. (_Avençant lleugerament._)

Rey Rodolf, _al coronel_: Me sóu traydor, coronel?

Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (_Alçant els braços al cel._)

Gladys, _apart_: Me sento com morir!

Rey Rodolf, _apart, ab cert terror_: Y ve cap a mi aquest home!

Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (_A mitja veu, fent un moviment cap a Nataniel._)

Gladys: Senyor: què anèu a fer? (_Perquè'l Rey anava a dir que'l detingués._)

Rey Rodolf: Nó. (_Pausa._) Esperèuvos.

Coronel Talarn, _a Nataniel, bondadós_: No us acostèu més. Es el Rey!

Rey Rodolf, _apart_: No sé què hi hà en ell que imposa. (_Reculant un xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s'atura. El Rey s'atura també._)

Nataniel, _a Rodolf_: Pobre pare!

Rey Rodolf, _a mitja veu a Gladys_: Sab el mal de Demetri y se'n apiada.

Gladys, _ben baix_: Oh, sí!

Nataniel, _a Gladys_: No m'han comprès. L'altre fill!

Rey Rodolf, _sense odi_: Còm heu arribat fins aquí?

Nataniel: Un nen com un sol de ros m'ha obert la presó.

Coronel Talarn, _apart_: El meu fill!

Nataniel, _al coronel_: Y m'ha dit que me'n anés. Y jo crech en el cor dels nens.

Coronel Talarn, _que l'ha sentit, apart_: Oh, sí!

Gladys: Ay Deu!

Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?

Nataniel: Abraçat al pal d'un naufragi.

Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?

Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (_Rodolf se'l mira fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa._)

Gladys, _juntant les mans y suplicant_: Senyor...

Rey Rodolf, _de cop_: Donchs bé. Coronel: (_Apart._) dexèulo sol ab aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.

Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor...

Rey Rodolf, _a Gladys_: Aquí'l teniu: siguèu bona ab el meu fill. (_Se'n va ràpidament per la galería, dihent:_) Qu'es estrany! Jo diría que ja l'havía vist, y no sé ahont.

### Escena IX

_Gladys y Nataniel_

Nataniel, _que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha desaparegut_: Mirèusel! (_Pausa._) Pobre! 'L pobre!

Gladys: Per què?

Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l'ayre com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.

Gladys: El compadiu?

Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.

Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.

Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que s'esborraràn les gerarquíes...

Gladys: Vós... (_No gosant a seguir._)

Nataniel: Dièu.

Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que us faig me revolteja per l'ànima, y m'ofega. Vós sóu Jesús.

Nataniel, _ab pena_: També vós ho dièu!

Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.

(_Dit tot molt íntim._)

Nataniel: Jo no'l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de mon cor s'ha ajocat. O potser jo sóch... (_Acudintli altra idea._) No heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten aquell mar, les estrelles sembla que's fonen, igual que quan los núvols s'espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s'asserena, y les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una d'aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent de passeres a Deu sobre aquelles mars d'aygues eternes.

Gladys: Mes, vós teniu gran poder...

Nataniel: Perque estimo molt.

Gladys: ...que no'l té ningú. Y per axò us seguexen.

Nataniel: Perque estimo més que tothom.

Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo, que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab, si d'un sér pervers que's va morir també dexant vivent altre sér, com ell, de males entranyes, que'n diuen home... (_Nataniel la va a interrompre._) Nó, nó; (_No dexantlo dir._) que ara jo, al trobarvos a vós, de primer desde'l castell d'Orlof, sentintme un instant morir al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt d'engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós los havieu rebut per salvarne d'altres... Y m'han mostrat nens plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que dolçament somreyen. Y m'han dit també ara mateix que en tal lloch vós havien vist la nit passada y que en tal altre'ls hi aparexieu sovint. Y jo anant de poble en poble seguint els camins que'm deyen que vós havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que raja ab abundancia des de qu'en ella vareu posar els llavis, la gent que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats de vida que han tornat a halenar entre nosaltres... (_Nataniel ja s'havía cubert la cara ab les mans avergonyit._)

Nataniel: Oh, callèu; callèu!

Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus...

Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!

Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m'he trobat que un món s'ha fos al meu voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no havía vist may, per sobre'l que caminava, y que era jo matexa! Y'm trobo ara que hi hà una mà que m'empeny cap a vós y que'm fóra desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans, cloure'ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y volguent que tot soroll s'apagui sobre la Terra per escoltar jo sola les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per axecarme y seguirvos.

Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu'ell ja ho va dir que baxarà sobre d'un núvol a la Terra.

Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara dintre de la meva fossa esperantvos a vós.

Nataniel: Deu vindrà! Deu!

Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!

Nataniel, _ab desesperació_: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de l'ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa, y tot lo que'l món veu en mi d'extraordinari enlloch se troba. Jo vinch ara d'una presó en terra deserta, d'hont no he pogut sortir fins al present, y vós veniu d'un país hont m'han vist a cada instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que ni'm creuen ni'm saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre aquestes planes y montanyes, que les fecundisa'l mateix sol, que les rega la matexa pluja; de que l'home per tot arrèu sent el mateix impuls d'estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab els matexos dolors per tot y s'estima per tot als fills que du a la vida! Y m'escolten, y'm creuen un sér superior a n'ells, y's fanatisen per mi y no per lo que'ls hi predico, que no creix ni germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu'heu vist als pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent que'm segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l'odi y l'orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque curi als séus dels mals del còs ò'ls hi faci guanyar diners ò prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble. Y cada un d'aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a mi'm creu fill d'aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m'estima y que està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol sempre.

Gladys, _sovint ab cert despit_: Es qu'estimèu massa, y estimèu poch. Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils de mils d'engrunes, y per vós no us ne queda.

Nataniel: Faig com Jesús.

Gladys: Perque'l sóu, Jesús.

Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la Terra.

Gladys: Sí, perque sóu Ell.

Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.

Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a sobre. Tirèuhi aquest cor, qu'es tan gran com un bloch de penyes, y remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no's fan grans edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.

Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (_Volguent acabar._)

Gladys, _ab despit y recança_: Com Ell! Com Ell! Qu'Ell se va encarnar en una sola persona, y'l séu amor no'l va volguer encarnar com a home, en una sola persona. No s'hi va veure el prodigi del amor d'un Deu, fet home, per una dòna. No's va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d'or, y entre'ls homes també l'or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa, vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo dalt de la montanya d'or als més esquerps, perque us sentin y us vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d'una dòna. Y sóch hermosa, y sé plorar. Y té més força que'l Diluvi una llàgrima de dòna! (_Plora de despit perque no's sab fer estimar per Nataniel._)

Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.

Gladys: Ay Deu meu! que no'm sabèu compendre ni'm podèu compendre! (_Plorant ab desesperació._) Perque hi hà la immensitat d'un Infinit que'ns separa a nosaltres dos: l'home-Deu y la dòna-dòna.

Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els homes.

Gladys, _que queda aturada de moment, després diu resolta_: Nataniel!

Nataniel: Què volèu?

Gladys: Quín es ara'l vostre desig més gran?

Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s'acabi la guerra encara que'm costi la vida.

Gladys: Saben que sóu aquí'ls vostres companys?

Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts altres. Jo he dit als primers que m'esperessin hont eren.

Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per vós, y seré aquí. (_Resolta._)

Nataniel: Sí, tornaré. (_Tot anantsen._) Fòra de mí les passions de la terra!

### Escena X

_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y Vescomte d'Arlet. Nataniel se n'ha anat pel fons de la escena._

Gladys, _axugantse'ls ulls ab rabia_: Sóch boja, y vull serho de boja! (_Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta._)

Príncep Demetri: Gladys! Per què no m'ho han dit qu'ereu aquí?

Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!

Comte d'Orlof: Gladys!

Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que's tanquessin totes les portes d'aquest parch y que's posés un cercle de guardies ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una altra vegada.

Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.

Comte d'Orlof, _bromejant_: Li quedaría'l cel per escaparse.

Gladys: Ay, comte, que anant pel món m'han caygut les ales!

Vescomte d'Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.

Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Preparantli una cadira ab un coxí._)

Príncep Demetri, _oferintli_: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus, fent de soldat per por del aereoplà.

Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no'n parlèm de soldats.

Príncep Demetri, _als demés_: Tots aquí! Tots!

Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.

Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu'era tan esperada.

Comte d'Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal l'aereoplà. Té a Nataniel.

Príncep Demetri, _no entenentho, mig rihent_: A Nataniel?

Gladys: Vós també, d'Orlof, contra aquest home? (_Ab tò de quexa._)

Comte d'Orlof: No ho creguèu, Gladys.

Vescomte d'Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un carro de foch.

Gladys, _a Arlet_: Vós sóu un sér vulgar.

Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.

Gladys: Vós la sóu, la formiga. (_Riuhen els altres. Gladys, ofesa, s'alça._) Jo no vull que s'ofenga a Nataniel.

Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Potser sí qu'es rivalitat professional, perque ell cura, y vós...

Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.

Gladys, _fent per riure_: Nó; si no m'ofench; nó.

Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.

Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m'ajudèu... curaré a tothom, per més malalt que estigui.

Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Prou! (_Perquè'l Príncep no ho entengui._)

Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!

Comendatore Morelli: Agenollat y tot?

Gladys: Estèu perdonat. (_Tots riuhen. No'l dexa agenollar._) A seure ben formal desseguida!

Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque se'n va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.

Gladys, _rihent_: Val més que me'n riga!

Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m'he consumit tot aquest temps, no esplicantme la vostra fugida!

Gladys: Me'n vaig anar perque vós, que tantes paraules m'heu donat d'una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que jo us he demanat en ma vida. (_Ab dolcesa._)

Príncep Demetri: Jo a vós?

Gladys: Sí.

Príncep Demetri, _neguitejantse per la malaltía_: Comendatore: no estich bé axís.

Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Posantli bé'l coxí._)

Gladys, _a Orlof_: Donchs, està molt mal?

Comte d'Orlof: Sí! Y us prego...

Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.

Gladys: Si no sé...

Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.

Gladys: Y si cambiessim de conversa?

Príncep Demetri: Nó, nó. (_Neguitós_). De la meva poca paraula.

Comte d'Orlof: Nó, Príncep.

Comendatore Morelli: Val més dirho.

Gladys, _ab dolcesa_: Donchs, que'm vau prometre conseguir del Rey que no perseguís a Nataniel.

Príncep Demetri: Y n'hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que'l meu pare a mi may m'ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que al món s'ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del país...

Gladys: Nó, nó. (_Ab el cap més que ab les paraules_).

Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y nosaltres fantasièm: ja ho diu.

Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare. (_Diu axò fingint naturalitat._)

Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys, faría... Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.

Gladys: Què farieu?

Príncep Demetri: Demanèume.

Gladys: Què us puch dir!... Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al vostre pare?

Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque'l meu pare sab que jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m'es aborrida sense vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no'n puch seguir cap altre.

Gladys: Y ell se'n ha rigut!...

Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us n'anèu y no volèu ser la meva esposa.

Gladys: Y se'n ha rigut encara més el vostre pare!

Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu'ell m'ha dit que consentía en tot...

Gladys: No es veritat axò!

Príncep Demetri: M'ho ha dit.

Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos enganyava miserablement.

Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare, Gladys. Y no consento que se l'insulti al meu davant al meu pare y al meu Rey. (_El comendatore li fa olorar un pom d'essencies. Silenci general. Al cap d'una estona Gladys s'axeca per anarsen_). Ahont anèu? Jo no vull que us n'anèu del meu costat!

Gladys, _allargantli la mà serena_: Adéu, Príncep. (_Ell no li pren y s'axeca apoyat en Orlof mig plorant._)

Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (_Desprenentse de tots._) y'm sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes, qu'a mi me'n falten, que Deu no me les ha donades.

Comte d'Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (_Gladys torna a asseures._) Y vós, Príncep. (_També perque s'assegui._)

Príncep Demetri, _no volguent asseures_: Nó, nó; ara nó. Gladys: donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (_Ella no's mou._) Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo tantsols. Veníu.

Comte d'Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.

Vescomte d'Arlet: Sí; 'l Rey. (_Gladys ja s'havía axecat per anarsen ab Demetri; mes s'aturen abans de caminar veyent al Rey y als seus cavallers_).

### Escena XI

_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli, Vescomte d'Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres y gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació._

Príncep Demetri, _mentres baxa la Cort_: Estèuse al meu costat, Gladys, y'm sentirèu y veurèu si us estimo.