Part 3

Gladys, _al Príncep_: Si m'estimèu, que quedi en llibertat aquest home.

Dorman: Sobre d'ell no hi hà poder, qu'ell mana.

Gladys: Sí; com Deu.

Coronel Talarn: Senyor Comte d'Orlof: volèu més proves de boig?

Nataniel, _serè_: Jo demano la vostra protecció, senyor Príncep Demetri.

Gladys: Ah, sí, qu'ell vós protegirà. (_Mig rihent y mirantse al Príncep carinyosa._)

Príncep Demetri: Còm ha sapigut?... (_Als seus, que s'arronsen d'espatlles._)

Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía...

Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde d'aturar aquest home?

Coronel Talarn: El Govern m'ha dit que, si ho creya convenient, aturés aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech...

Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home queda lliure.

Gladys, _al Príncep_: Y tothom.

Príncep Demetri: Y tothom ab ell.

Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (_Surt el coronel._)

Nataniel: Oh gracies, Senyor! (_Anantsen._)

Gladys: Mes, estèu ferit!

Nataniel: Qui se'n sent d'aquest mal! Anèm, companys, que tota la gent s'espera!

Dorman: Anèm!

Slavis, _plorant_: Sí, sí! (_Surten els tres. Remor de la gentada._)

Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?

Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.

Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!

Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!

Comte d'Orlof: Carlot! (_Que ja es en escena y que surt corrents per l'esquerra._)

Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu plorant!

Gladys: Sí, que ara'm sento'l cor; que torno a viure. Aném! (_Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten les dolçaynes y'ls remors y crits de la gentada que s'allunya._)

Teló

## Acte segon

_Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la dreta, passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia._

### Escena primera

_Comte d'Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la escalinata._

Comte d'Orlof, _quan son a baix_: Diguèume ara.

Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.

Comte d'Orlof: Què dièu!

Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.

Comte d'Orlof: Però si'l séu posat fins sembla d'home de salut!

Comendatore Morelli: No'n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la gravetat de la malaltía que l'amenaçava, per no dirli, es clar, que ja n'era víctima.

Comte d'Orlof: Sí; y que se'n va riure y no'n va fer cas. Vós creyeu que l'amor desesperat que sentía per Gladys l'havía dut a aquella situació.

Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía. Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep...

Comte d'Orlof: Que aquest se salvaría.

Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò es esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume. Aquest matí'ls metges més sabis d'aquesta terra han visitat llargament al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis han sortit cap al palau reyal per informar al soberà...

Comte d'Orlof: Acabèu.

Comendatore Morelli: ...de que absolutament no hi hà pel Príncep cap esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el desenllàs no serà gayre lluny.

Comte d'Orlof: Però vós...

Comendatore Morelli: A mi no m'han volgut en cap consulta, perque soch extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d'aquest poble.

Comte d'Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu fill.

Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf de Salvatiara, en que l'altre fill se va cubrir de gloria.

Comte d'Orlof: L'un se li mor, y l'altre's fa immortal. Quins contrasts hi hà a la vida!

Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu'he enviat a Gladys cartes apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.

Comte d'Orlof: Y hont es la Gladys?

Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre castell. En Nataniel, ab tot y que s'allunyà de vós ab permissió del Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque'l Rey no ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure a Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar a tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada, dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig del esvalot...

Comte d'Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.

Comendatore Morelli: Donchs, no se n'ha tornat a saber rès més encara.

Comte d'Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les terres de Montanya, d'hont havía sortit.

Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu'està amagat, y que'l trobarà.

Comte d'Orlof: Y no l'ha trobat enlloch.

Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge farà que aquesta dòna acabi per perdre'l seny, que, creyèume, no'n té gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y per tot li diuen que l'han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y com ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo'm penso que hi hà entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.

Comte d'Orlof: Quí ve? (_Mirant cap a la dreta._)

### Escena II

_Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns cavallers._

Un cavaller, _s'avança als altres_: Senyors: el Rey es aquí.

Comte d'Orlof: Sa Magestat. (_Al Comendatore, apartantse a un costat._)

Rey Rodolf, _seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al Comendatore_: Cavallers...

Comte d'Orlof, _saludant_: Senyor... (_També ha saludat el Comendatore._)

Rey Rodolf: Oh, comte d'Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint al meu pobre fill, veritat?

Comte d'Orlof: Senyor: ja sabèu que'l Príncep m'honrava ab la seva amistat a París.

Rey Rodolf, _un xich sever_: Sí, al costat vostre, portant aquella vida, va contraure la malaltía que l'atuheix. Y vós també ereu ab ell. (_Al Comendatore._)

Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per...

Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli... que no sé com encara no heu tornat al vostre país.

Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat...

Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment al comte d'Orlof.

Comte d'Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber sagrat no separarme del Príncep.

Comendatore Morelli: Com jo mateix...

Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s'està morint el meu fill. Que tota la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte d'Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu'era oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un home exit del baix poble, que se'n venía a la capital predicant la pau universal. Mes, aqueix Nataniel no'l tornarà a remoure'l país. En quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.

Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.

Rey Rodolf: Un gran rey! Y no'm sabèu dir rès més, vós, l'home més sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d'aquí. Gran rey, que mana exèrcits victoriosos, que's dexen matar per mi, y no puch manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que s'està morint!

Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab motiu d'un amor contrariat.

Rey Rodolf: Y què's creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill? A què més ha pogut aspirar que a l'amor de Demetri, que la honraría y la faría rica y envejada davant de tot el món?

Comte d'Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la fortuna d'un rey.

Rey Rodolf: Cert; d'un rey d'Amèrica, dels ferro-carrils ò de les Montanyes Blaves; rey d'escuts, mes sense escut propi dels seus passats, com vós, comte d'Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els vostres avis.

Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (_Somrihent._) Però jo encara soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.

Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure'l meu fill. Me seguiu, cavallers? (_Al girarse cap a la gradería veu venir al Príncep._)

Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve'l Príncep.

Comte d'Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d'ell.

### Escena III

_Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d'Arlet, en qui s'apoya lleugerament._

Príncep Demetri, _de dalt de la galería_: Pare y senyor!

Rey Rodolf: Fill meu!

Príncep Demetri: Quína alegría que'm fa'l veureus aquí!

Rey Rodolf, _abraçantlo_: Demetri! Fill del meu cor!

Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu'es que teniu?

Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.

Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d'hivern, y'm posaría a servirvos en els quefers de la vostra guerra.

Rey Rodolf: Vostra dièu? (_Interrogant y mig rihent._) Nostra, fill meu; nostra; y de tota la Nació.

Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que'ls metges s'han empenyat en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d'aquest park alterós.

Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.

Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes del nostre palau d'hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la d'ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.

Rey Rodolf: Y que a hores d'ara tot el món l'admira. Vescomte d'Arlet: jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull donar mon braç, qu'es ben fort encara.

Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!

Comendatore Morelli, _al rey_: Senyor: sou vós tot sol la salut de la Monarquía: be podèu... (_Senyalant a Demetri y no sabent què dir més._)

Rey Rodolf: Comendatore... siguèu vós la salut del meu fill... Y prou! (_Ab arrogancia._) Que jo vull que's curi; ho sentiu? que jo ho vull.

Comendatore Morelli, _al rey, perque no cridi_: Senyor!... Per Deu!

Rey Rodolf, _a Arlet_: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill. (_Portantlo de banda._)

Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?

Comte d'Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha posat tota sa fè y una passió estranya.

Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m'embadalexo a les nits mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny, sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d'ahont se van axecant les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l'una després de l'altra, que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que va venint ab ella; mes la estrella's va axecant pel cel solitaria, amunt, y no la porta la Gladys! Y'n veig una altra que va sortint d'arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!

Comte d'Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d'emocionarvos axís... que us posa febrós... Mes, ella vindrà.

Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?

Comte d'Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a trobarla per l'Alta Montanya; que convenía que vingués...

Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella estés aquí jo m'acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich, sinó que'm mata'l pensar en aquexa dòna, qu'es de marbre per mi. Mon pare's creu que mon pensament està en la guerra! Què se me'n endona a mi de la guerra y de la gloria d'ella! Jo he nascut indiferent per tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que m'estimés... que m'ho digués al menys. (_Tús una mica._)

Comte d'Orlof: Tot axò serà; y més encara.

Príncep Demetri: Per què'm vol el meu pare? Quina falta li faig jo? Per la successió a la Corona ja té'l meu germà, que ha vingut primer al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.

Comte d'Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu'ella vindrà.

Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (_La agitació de Demetri impressiona a tots. Hi va'l Comendatore y'l rey derrera._)

Comendatore Morelli: Príncep!

Príncep Demetri: No ha sigut rès.

Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore...

Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.

Príncep Demetri: Ha sigut... que m'ha donat una alegría'l comte d'Orlof.(_Rihent._)

Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?

Comte d'Orlof: No precisament de guerra. (_Apart al rey._) De la guerra d'aquí dintre. De la lluyta de l'ànima.

Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (_No escoltant a Orlof._) Sí, sí (_Per Orlof, perque calli_); ets carn de la meva carn. (_Van sortint pel jardí._)

Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?

### Escena IV

_Comte d'Orlof, Vescomte d'Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots els cavallers. Al girarse'l Comte d'Orlof se troba ab Gladys y'ls seus, que vénen de l'altra banda de la escena._

Comte d'Orlof: Gladys!

Gladys: No m'anomenèu, que no'm vegi. (_Els altres queden lluny._)

Comte d'Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.

Gladys: Era aquí mateix y l'he vist al Príncep com us veig. Està animat; somreya.

Comte d'Orlof: Somreya perque parlava de vós.

Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes, diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?

Comte d'Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l'ha vist en diferents llochs, que s'apareix devegades...

Gladys, _als altres_: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.

Slavis: Es que sí que se'ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo l'he vist y l'he cridat davant vostre entre'ls arbres.

Dorman: Jo no l'he vist may.

Gladys: Mes, si no era ell, que'ns ho feya creure'l nostre desig.

Slavis: Sí que ho era!

Dorman: Que nó; que nó! (_Entre tant, Arlet, que no se'n havía anat, parla ab madama Gringoire._)

Slavis: Es que té por que l'agafin.

Dorman: Ell no té por.

Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo'm moro de cansada. (_Seguexen disputant els dos apòstols._)

Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré hont se troba.

Comte d'Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.

Gladys: Ell ò'l Rey. Demetri té interès en que jo no'l trobi per ferme venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que'l va fer desaparèxer en aquella revolta perque podía haver compromès l'èxit de la guerra.

Comte d'Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs...

Gladys: De què? Diguèu.

Comte d'Orlof: D'haverli dat la mort?

Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s'haurà dit que'l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà hont tanta gent està morint... per la Patria, què vol dir per el Rey el sacrifici d'una altra vida? (_Sarcàstica._)

Slavis, _a mitja veu_: Es qu'ell es Jesús, oy? (_A Dorman._)

Dorman, _també a mitja veu_: Es sobre de tothom.

Slavis: Però es Jesús.

Dorman: Que us dich que val més que tothom! (_Seguexen disputant._)

Comte d'Orlof, _que havía quedat pensatiu_: Nó; no es possible que l'hagi mort.

Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d'ell, y si hi té part el Príncep, jo'm revenjaré ab el Príncep.

Comte d'Orlof: Pensèu que'l Príncep s'està morint; que una emoció sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.

Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía, que, per compassió, fins m'he resignat a les murmuracions, quan vós sabèu, comte, que'ls llavis del Príncep no han passat de posarse cerimoniosament en el revés de ma destra.

Comte d'Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.

Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.

Comte d'Orlof: Sento remor de veus.

Gladys: No voldría veure ara al Príncep.

Comte d'Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.

Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!

Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!

Gladys: Sí, sí, depressa!

Madama Gringoire, _sortint ab Arlet_: Se li ha estraviat el seny a la pobreta Gladys. (_També surten Dorman y Slavis disputant._)

Slavis: Es Jesús.

Dorman: Còm ho sabèu?

Slavis: Es Jesús.

### Escena V

_Gladys, Comte d'Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y Vescomte d'Arlet, que tornarà._

Rey Rodolf, _que ve enrahonant_: Y caldrà fer un altre esforç cridant més gent d'aquexa joventut. (_A un dels servidors del palau._) Que avuy dino aquí ab mon fill. (_A un cavaller._) Y que'l Consell el tindré també avuy aquí, perque d'aquí no'm mouré avuy per rès. (_Veyent a Orlof._) Ara ho deya, Comte d'Orlof, que cal un altre esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després... (_Adonantse de Gladys._)

Comte d'Orlof: Senyor... (_Saludant y designant ab un moviment cerimoniós a Gladys._)

Gladys: Senyor... (_Fent un acatament profon al rey y quedant sense alçar el rostre._)

Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.

Gladys: Gracies, Senyor. Mes...

Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.

Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l'arribada fins a vós.

Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més hermosa del meu Regne.

Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.

Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la presento com la dòna més hermosa del món, d'aquest y del altre. (_Ab certa ironía._) Mes, cavallers, guardèuvos d'ella, perque es tan poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels homes.

Gladys: Me confonèu, Senyor... Y jo voldría...

Rey Rodolf, _no dexantla seguir_: Precisament ara mateix estava parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y jo, que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (_Els cavallers, uns per una banda y altres per altra, desaparexen de la escena._)

### Escena VI

_Rey Rodolf y Gladys._

Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.

Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.

Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d'asseureus al costat meu?

Gladys, _com si no l'hagués sentit_: He vingut per...

Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d'asseurem al costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm de Magestat a Magestat... encara que'l lloch no sia gayre apropòsit per la nostra Soberanía.

Gladys: M'han dit, Senyor, que'l Príncep tenía en perill la seva vida, y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.

Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia: l'un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò es degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L'altre fill meu sí que veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo no hi puch fer rès, segons m'asseguren. Mes, hi hà una persona que, per lo que jo sabía, y m'ha confirmat ara'l Príncep, me pot donar la victoria. Y veus aquí perque la meva alegría.

Gladys: Jo voldría, Senyor, que m'escoltesseu ara a mi.

Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!

Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit may l'afecte que cal perque ell se torni estimació de l'ànima. Mes, jo may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo...

Rey Rodolf: M'ho ha dit; m'ho ha dit tot axò; fins qu'ell per vós està boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins al extrèm de que no sembla fill meu: perque l'home que no sab dominar aquexa mena de passions que'l posen... y perdonèu, senyora, al nivell de...

Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (_Gladys se posa dreta._)

Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les... (_Ab energía._)

Gladys, _resoltament_: Que no diguèu més! Que no vull sentirvos! (_Queden l'un davant del altre mirantse fixament. Rodolf es qui després cedeix._)

Rey Rodolf: Perdonèu.

Gladys, _pausa_: Ja està. (_Ab repugnancia._)

Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (_Estan un xich apartats._)

Gladys: Nó.

Rey Rodolf, _mirant entorn perque no'l sentin_: Més aprop, si us plau.

Gladys: Què hi fa qu'estiguèm aprop aquí si'ns trobèm molt lluny vós y jo. (_Ella s'ha acostat molt poch, quedant drets els dos._)

Rey Rodolf, _irònich_: Me permetèu que seguexi?

Gladys: Seguíu.

Rey Rodolf: Y'm prometèu no ofendreus si...

Gladys: Segons.

Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l'estimo al meu fill?

Gladys, _després d'una pausa_: A quin?

Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (_Gladys s'arronça d'espatlles._) Com tots els pares s'estimen a sos fills. (_Gladys el mira fixament._) Diguèu.

Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà'l vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa'l primer lloch en vostre afecte.

Rey Rodolf: Com a pare nó.

Gladys, _irònica_: Com a rey.

Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui's mor, y ja no hi hà'l rey enlloch, sinó'l pare.

Gladys: Donchs, què vol de mi'l pare?

Rey Rodolf: Que us l'estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no'l dexèu ni un sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que poguèu somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames de la meva Cort, qu'es la primera per la seva sumptuositat, y que jo faré que arribi fins a vós...

Gladys: Prou, Senyor, prou. (_Molestada._)

Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot, fins la seva corona, per la vida del seu fill.

Gladys, _rihent_: Tot... dièu tot! Puch parlar ara jo, Senyor?

Rey Rodolf: Oh, sí!

Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?

Rey Rodolf: Sí; cert.

Gladys: Què n'heu fet d'aquell home extraordinari que's diu Nataniel, y qu'es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M'heu dit que us podía preguntar.

Rey Rodolf, _rihent_: Preguntarme, sí; mes, jo no m'he compromès a respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que alts devers del Estat m'obliguen a dexarvos. (_A punt d'anarsen._)

Gladys: Nó (_Aturantlo_), sense que jo sàpiga què s'ha fet d'aquest home.

Rey Rodolf, _somrihent_: Sobrenatural, veritat?

Gladys: Potser sí. Y, al menys, l'home qu'es l'admiració de tota la humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida, perque ha desaparegut tan sobtat d'entre nosaltres quan anava a dur la pau al món, que vós conturbaveu...

Rey Rodolf, _interrompentla_: No dirèu pas que no hagi sigut condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que m'aturéssiu a mi.

Gladys: Es que no n'hi hà prou, ja que no m'heu respost. Perque la gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la mort a aquest home.

Rey Rodolf: Oh! (_Se n'anava cap a la gradería, y s'atura girantse cap a ella._)

Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch d'aquest màrtir.

Rey Rodolf: Callèu, senyora. (_Ab energia._)

Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (_No pot alçar la veu enrogallada per la emoció_), que sóu un mal home! (_Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla._)