Part 2

Comte d'Orlof: Sí, sí, per Gladys. (_Gladys no s'ha mogut d'asseguda, com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si tractés de fugir._)

Gladys: Comte d'Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí; sí qu'he estimat; sí, y d'amor ben ardent y veritable. Y m'anava a casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig conèxer a París un home, del que de cert no'n sabía gran cosa. Era dels Estats Units com jo, y'm manifestà tanta de passió, que'l vaig creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus pares, seguint no més que'ls impulsos del meu cor, ens embarcarem, més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l'havía trobat parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al preguntarli qui era, me va dir qu'era la germana d'un gran amich séu, que anava a juntarse ab ell a Nova York.(_Un xich de pausa._) Aquell trasatlàntich era'l Titanich. (_Sorpresa de tothom._)

Príncep Demetri, _a mitja veu_: El Titanich! El viatge en que's va perdre!

Comte d'Orlof, _a mitja veu_: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç l'esberlaren.

Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d'esglay, vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat, sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s'anaven omplint de gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n'hi havía prou d'embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l'aygua, que s'obría dolçament y se'ls dragava. Unes barques s'allunyaven plenes, sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de ser arrocegades per la bocassa que obriría'l mar, cargolantse al enfonsarse'l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos, arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus braços, qu'endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala avall els tres quan la última barca s'anava a allunyar, qu'era tota plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant altra més gent... Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar el cap d'un home que no'l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab un braç a mi, y ab l'altra abraçat a aquella dona, se llençà a la barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca's remogué, y, girantse d'un costat, s'enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho vaig veure! (_Pausa y silenci de tothom._) Y vaig tornar a la vida. No sé quina mà'm va salvar; ni'm fa rès saberho, que no n'estich agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d'ençà d'aquella hora.

Príncep Demetri, _després de llarga pausa_: Me sab molt greu d'haver vingut aquí, Gladys.

Gladys: Per què, Demetri?

Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech, contant aquestes tristeses.

Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu'ara veritablement desitjo una cosa. Y d'ençà qu'hem arribat, ab més força que may: Conèxer a aquest home.

Comte d'Orlof: Donchs, parlèm d'ell no més.

Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.

Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.

Comte d'Orlof: No pot trobarse gayre lluny.

Gladys, _posantse dreta_: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us ho juro. (_Entra Carlot_).

Comte d'Orlof: Què hi hà, Carlot?

Carlot: Que ja són aquí.

Gladys: Si ho he conegut jo! (_Madama Gringoire es la única persona que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu'ha begut molt, beu per últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama Gringoire, dihentli_):

Vescomte d'Arlet: Madama Gringoire: m'atrevexo a oferirvos...

Madame Gringoire La guardaré al cor. (_Se la menja. Se sent remor com d'una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi toquen a la taula_).

Comte d'Orlof: Quína negror per tot!

Gladys: Oh, còm vèurel venir?... (_Busca per la escena un lloch alt, y per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles_).

Comte d'Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!

Gladys: Sí, sí. Però, còm?...

Comte d'Orlof: Gladys, permetèume... (_S'agenolla_). Pugèu! (_Gladys puja a la taula pel genoll d'Orlof._)

Príncep Demetri, _ab por de que caygui_: Per Deu, Gladys!

Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu'estich axís!

Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (_Ella s'hi apoya. L'altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part del seu còs. Encara a fòra no's veu ningú._)

Gladys: No'l veig! No sé quín es!

Comte d'Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.

Gladys: No sé... No sé! (_De cop com si anés a ferse enrera._) Ay... sí!

Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!

Comte d'Orlof: Què teniu? (_Anantla a sostenir._)

Gladys: No rès. (_Aparta ab repugnancia la mà de l'espatlla de Demetri._) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (_La remor de fòra creix lleugerament, com si fos de gentada que resa._)

Príncep Demetri: M'heu fet por.

Gladys: Com un desvanexement... un instant...

Comte d'Orlof: Dèu ser aquell... d'allà al mig.

Gladys: Sí, sí... Y's va acostant... que sembla que ve cap a mi. (_Tirantse enrera._)

Madama Gringoire, _a mitja veu_: Es ben jove! Guapo!

Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (_Mig rihent._)

Comte d'Orlof: Són de la Montanya.

Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin... contentes! Com... com nens que cantessin adormintse (_Pausa._) Sí, sí. Y com vent passant dolçament entre flors... (_Pausa._) Y... sospirs de felicitat... Ja; ja casi es aquí! Y còm no s'atura? Y... y va a passar!... Quína cara més serena, y... amiga que fa. Y ara... axeca'l cap, y'm mira. (_Petita pausa. Fa una mena de gemech sense paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a Nataniel y cauría de la taula._) Nó, no seguiu; aturèuvos. (_Ab veu oprimida._) Nataniel! Nataniel! (_Cridantlo fort._)

Príncep Demetri, _perque calli_: Gladys: què feu?

Gladys: Y va seguint! Va seguint! (_Passa, primer una colla de gent, pochs. Després d'un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat, molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si resés._)

Baró de Grigní, _a mitja veu_: Y l'ha cridat! Que no l'heu sentida com el cridava? (_Mentres ha anat passant Nataniel, s'ha interromput el diàlech de la escena._)

Gladys: Y ja ha passat! (_Baxa de la taula._)

Baró de Grigní: Y l'heu cridat, Gladys!

Gladys, _negantho_: Jo? Jo l'he cridat?

Comte d'Orlof, _somrihent_: Sí, Gladys.

Gladys: Donchs, no me n'he adonat.

Vescomte d'Arlet: Encara passa gent.

Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y fóra fatal per mi.

Gladys: Jo l'he cridat? Jo?

Comendatore Morelli: Quína remor! (_Se sent fòra remor forta de veus._)

Comte d'Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (_Anant cap a la galería, seguit dels altres._)

Vescomte d'Arlet: Ara corren. S'escampen. (_Entra Carlot per la porta de la esquerra que dóna al camp_).

Comte d'Orlof: Què passa, Carlot?

Carlot: Qu'han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir endavant.

Gladys: Y ell què fa?

Carlot: No s'ha aturat ab la colla que'l volta, y'ls soldats no saben què fer, mirant al coronel...

Gladys: Passaràn! Passaràn! (_En aquest moment se senten crits y entremig veus que diuen:_)

Veus: Avant! Passèm! Seguím! (_Les dolçaynes, que havien parat en sèch una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d'alegría. La gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no veyen rès._)

Carlot, _que s'ha enfilat a una arcada per veure més lluny_: Ells són toçuts y van caminant. (_Torna a mirar._) Sí, sí. Ja Nataniel es entremig de soldats, y va a passar. (_De cop se senten uns quants trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena. Xiscles y corredices a fòra._)

Gladys: Deu meu!

Príncep Demetri: Imprudents!

Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.

Gladys, _en to de quexa_: La tropa ha tirat, Príncep! (_Entre tant, corredices més aprop. Part defòra de la porta de l'esquerra, cops ràpits de gent que demana per entrar._)

Comte d'Orlof, _a Carlot_: Tànca. (_Quan en Carlot arribava a la porta, aquesta ja començava a obrirse._)

Carlot: No's pot entrar aquí. (_La porta s'ha obert de bat a bat._)

### Escena X

_Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis_

Dorman, _des de fòra, en mig d'altres veus_: Es que hi hà un ferit!

Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (_En Carlot ha conseguit tancar la porta._)

Slavis, _picant des de fòra_: Per caritat!

Gladys: Comte d'Orlof: que ho demanen per caritat!

Príncep Demetri: Però, Gladys...

Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!

Comte d'Orlof: Senyora, que volèu que'l portin aquí'l ferit?

Gladys: Oh, sí!

Comte d'Orlof: Obre, Carlot.

Gladys: Jo! (_Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis mirant enrera._)

Dorman, _als de fòra_: Apartèuvos! Dexèulo passar!

Slavis, _als de dintre_: Han ferit a Nataniel! (_Entra Nataniel, sense apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre sense afeminació._)

Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (_La munió de gent queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel, que de cop no's fixa en ningú de la escena._)

Dorman, _als de fòra_: Calma! Calma!

Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no's cansi ningú d'esperar! Esperèm; esperèm sempre! (_Els del castell estan agrupats y silenciosos._)

Slavis: Nataniel: míra! (_Ensenyantli la gent del castell._)

Nataniel, _adonantsen_: Oh!... Senyors: Perdonèunos... Al primer moment...

Comte d'Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (_Nataniel obre els braços com volent dir "No ho sé."_)

Dorman: Sí! sí!

Comte d'Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure...

Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d'ahont?... (_Acostantse a Nataniel._)

Nataniel, _somrihent_: No sé...

Slavis: Del pit. Una bala...

Nataniel: Un pobre soldat que...

Comendatore Morelli, _ràpit_: Que'm portin la caxeta del auto.

Vescomte d'Arlet: Jo mateix. (_Arlet anava a sortir per la esquerra._)

Carlot: Per aquí. (_Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab ell._)

Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume'l favor. (_Sèu de cara a la claror y de costat als espectadors._)

Nataniel: Sí senyor. (_Gladys està dreta a vora de Nataniel._)

Comte d'Orlof, _a Dorman a mitja veu_: Si poguessiu apartar aquexa gent y ajustar la porta... (_Dorman va cap a la porta y mig desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta sense fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri._)

Gladys, _a mitja veu_: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest home?

Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no'm conegui ningú!

Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (_Mentrestant el Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y després també per Dorman._) Doctor... què es?... Què hi trobèu?... (_A mitja veu._)

Comendatore Morelli: Per ara... surt molta sanch.

Gladys, _acostantshi_: Oh quin horror, Deu meu!

Dorman, _molt commogut_: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a ningú?

Gladys: A ningú! (_Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou feyna a axugarse les llàgrimes_).

Slavis: Ell que... (_Encarantse ab els de la casa._) Dolents; tots són dolents!

Nataniel, _a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis_: Que calli! (_Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà venes, medicaments, etc._)

Comendatore Morelli, _a Nataniel_: Tirèu el cap enrera, si us plau. Un xich més. (_Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç de Gladys, que'l tenía sobre'l respatller del sofà._)

Nataniel, _a Gladys_: Ah! (_Apartant el cap._) No havía reparat... (_Per el contacte. Gladys també havía tret el braç._)

Gladys: Faig nosa.

Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.

Gladys: Sí. (_També molt baix._)

Comendatore Morelli, _agafant el cap de Nataniel_: Dexèume fer. (_Apoyantli en el braç de Gladys._) La ferida es molt alta, y'm convé axís. (_Gladys plora._)

Slavis, _plorant_: Mala gent!

Dorman: Quines entranyes! Oh!

Nataniel, _renyantlos a mitja veu_: Slavis! Dorman!

Comendatore Morelli, _mig rihent_: Ja m'ho semblava a mi!(_Girantse de cara als del castell._) La bala ha vingut de costat, que ha sigut una gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la carn. Llarch; però ha seguit son camí.

Dorman: Oh doctor, doctor! (_Miràntsel ab efusió. Slavis torna a plorar. Gladys mira a Demetri y somriu_).

Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.

Gladys: Oh, Príncep! (_Tornant a somriure._)

Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No'n correrà gens més ara. (_Apartantli'l cap del braç de Gladys._) Y la ferida també ray!

Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí... (_Apoyantse en un braç de Dorman._)

Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que'l món s'acabés! (_Rihent._) Ara, perque la ferida no s'obri...

Nataniel: Axò no podrà ser, perque... (_Mirant als seus perque l'ajudin a dir._)

Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?

Comte d'Orlof: Completament.

Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al castell...

Nataniel: Però si ja m'heu curat! (_Somrihent._)

Slavis: Nó; no us belluguèu. (_El comendatore parla baix ab Orlof y ab els altres._)

Gladys, _a Dorman, que li havía parlat baix_: Diguèuli vós.

Dorman: Jo nó; lo qu'ell vulgui. Sempre! Sempre!

Nataniel: Aquí mateix m'estaré una estona.

Comte d'Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.

Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no podèu estar assegut axís. Veurèu: (_Volentlo posar bé._) fèume'l favor... (_Ell ja estava assegut desde'l principi al extrém del sofà._) Una cosa per recolzarse...

Gladys: Ja ho tinch! Jo! (_Duyentli'l séu abrich de pells plegat com un coxí._)

Madama Gringoire: Però si es vostre...

Gladys: Mal cor que teniu! (_Posant l'abrich darrera de Nataniel._) Ara, vós... (_Perque s'estengui._)

Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre. (_Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna llàgrima._)

Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (_Dorman no treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop, s'atura y s'acosta a Dorman._)

Gladys: Dièuli si està bé d'aquesta manera.

Dorman, _acostantse als del castell_: Que bona qu'es! (_Ab molta efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la mà:_) Gracies!

Gladys: Oh, amich meu! (_Dorman va cap al sofà y's posa dret al altre extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes. Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís._)

Príncep Demetri: Gladys!

Gladys, _com si despertés_: Qu'es?

Príncep Demetri: Ara'ns entornarèm, Gladys.

Gladys: Oh, nó!

### Escena XI

_Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d'ell un ajudant y quatre soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta. En Carlot, qu'era en escena, mira al Comte d'Orlof, no sabent què fer. Tots els del castell se miren sorpresos._

Comte d'Orlof, _a Carlot_: Vés a obrir.

Coronel Talarn, _sense que se'l vegi_: El senyor Comte d'Orlof?

Carlot, _desde la porta a Orlof_: Un senyor militar que pregunta pel senyor Comte.

Comte d'Orlof, _després de mirar a Demetri_: Qu'entri. (_Arronsantse d'espatlles._)

Coronel Talarn, _a qui ha fet entrar Carlot_: El senyor Comte d'Orlof? (_Buscantlo ab la mirada._)

Comte d'Orlof: Jo'l soch.

Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a la guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.

Comte d'Orlof: També jo he estat lluny d'ell molts anys. (_El príncep, que al entrar el coronel s'havía apartat, a punt d'anarsen per la porta de la dreta, torna enrera. L'ajudant, que havía acompanyat al coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han entrat._)

Dorman, _a Slavis_: Els assessins!

Slavis: Ay, sí!

Gladys, _corrent a ells dos ab el dit a la boca perque callin_: Per Deu!

Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m'obliguen a detenir aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra...

Comte d'Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l'arma, perque ell venía en so de pau.

Dorman, _rabiós_: Es que...

Gladys, _contenintlo_: Nó!

Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu'està ferit, que jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment, us prego, senyor Comte, que'l retinguèu aquí fins... fins que disposi'l Govern què s'ha de fer ab aquest home. (_Orlof havía anat parlant en veu baxa ab el Príncep._) Interinament...

Comte d'Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu retirar de la meva casa... la força... que rès té de guardar...

Coronel Talarn: Teniu rahó. (_Als soldats y al ajudant._) Sortíu! Y ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest home diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.

Comte d'Orlof: Vós mateix. (_Els del castell van a retirarse._)

Coronel Talarn: No cal que's retiri ningú, senyor comte. Creguèu qu'està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.

Dorman, _a Slavis_: No'ns moguèm nosaltres.

Gladys, _carinyosa_: Sí, vosaltres lluny.

Slavis: Es que'l defensarèm ab nostres vides.

Gladys, _carinyosa y enèrgica_: Lluny, he dit! Allí! (_Se fan enrera els dos, acostats l'un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un llibret d'apuntacions a la mà._)

Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar al malalt...

Gladys: Perdó; al ferit.

Coronel Talarn: Vos prego que m'ho indiquèu, que per servirvos a vós jo...

Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir... al ferit. (_Gladys se n'ha anat a seure ab els seus._)

Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?

Nataniel, _després d'una petita pausa_: Nataniel.

Coronel Talarn: Què més, Nataniel?

Nataniel: Cap més nom.

Coronel Talarn: La vostra edat?

Nataniel: Quí pot saberho!

Coronel Talarn, _a Gladys_: Se veu qu'es jove. (_Gladys no contesta._) El nom de vostres pares?

Nataniel: No'l sé.

Coronel Talarn: La vostra patria?

Nataniel: Tot el món.

Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n'estimarèu una sobre totes les altres?

Nataniel, _després d'una pausa_: Per què?

Coronel Talarn: Per... perque sí. Perque tothom es d'un lloch... Per defensarlo. Per... (_Mirant a Gladys, qu'està impassible._)

Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!

Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li demanaría'l passaport. A aquest... (_Nataniel se va incorporant per enrahonar més bé._)

Gladys, _a Nataniel_: Diguèu; diguèu. (_A Talarn._) No es axís, senyor coronel?

Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (_Nataniel parlarà com si reflexionés y s'ho digués a ell mateix._)

Nataniel: El món es molt gran, diuen, (_Petita pausa._) y jo'l trobo petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d'un pit. Y la volta d'aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo que'l forma... Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es... com un sigle en l'Univers. (_Pausa._) Hont es el cap pensador que aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab... Qui pot dirho? (_Pausa._) Jo no: que no sé rès... rès... (_Pausa._) Sols sé que tinch immens amor per tot lo qu'es creat, y per tot lo qu'es per crear encara; que tot es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans de blat del pà d'aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de blat de la primera espiga que gronxava sobre'ls camps l'halè dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque va passant encara. (_Queda callat. El coronel s'havía assegut sense escriure._)

Coronel Talarn, _a Gladys somrihent_: Si us sembla que seguim... (_Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d'aprobació. Slavis plora._)

Gladys, _al coronel, sense saber què li ha preguntat_: Sí. (_Mirántsel sempre._)

Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo més antich que recordèu de la vostra infantesa. (_Nataniel se remou un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El comendatore a una indicació de Gladys hi anirà_).

Gladys, _en veu baxa_: Comendatore...

Comendatore Morelli, _al coronel_: Permetèume. (_Va a posar bé a Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els conté_).

Gladys: Nó! (_Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu lloch_).

Coronel Talarn, _que s'ha passejat durant aquesta curtíssima interrupció_: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.

Gladys: Sí!

Nataniel: Recordo... que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt vell, de barba blanquíssima, al fons d'una còva, y que prop d'aquella còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no s'estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava de caure, me va respondre qu'eren les llàgrimes de tota la humanitat qu'anaven cayent a un abisme sens fons...

Gladys: Sí! (_Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama Gringoire dorm_).

Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre la Terra.

Gladys, _sense poderse contenir_: Y després? Y després?... Quan foreu més gran?

Nataniel: Després... un núvol immens, quiet, y sense color, me va privar de veurem enlloch... fins que, un dia, me vaig trobar a mi mateix: me vaig trobar qu'era ja com sóch ara de gran, part de dintre d'una casassa, que may s'acabava de llarga qu'era, en mig d'arbres espessos per tot... Y'm va venir el desig de sortirne, saltant una paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra'm vaig adonar de que'l cel era tot una pedrería d'estrelles, y vaig tornar a sentir la brunzidera axordadora d'aquella cascata despenyantse als abims. Y l'he sentida sempre! Y la sento encara!

Baró de Grigní, _a Arlet, a mitja veu_: Que la sab llarga!

Vescomte d'Arlet: Callèu.

Coronel Talarn, _acostantse a Gladys_: Es un pobre boig. (_Ella ni'l sent._)

Gladys, _fixa en Nataniel, després d'una pausa_: No us entench!... (_Altra pausa._) No us puch entendre tant com jo voldría!

Nataniel: No sé...

Gladys: Però, en fí... (_Ab energía._) Qu'es lo que vós us proposèu? Qu'es lo que volèu vós de la vida?

Nataniel, _ja assegut del tot_: Que tothom siga bo! (_A punt de alçarse._) Que tothom s'estimi! Matar l'odi! Que la humanitat s'agermani! Que'l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un dia en que per sobre de les montanyes y'ls rius, a través de les fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una anella d'amor tota la Terra. (_S'axeca dret, resolt, y's posa bé la roba per seguir son camí._)

Comendatore Morelli: Què fèu?

Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s'odien de mort. (_Els dos companys s'hi acosten un xich_).

Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.