Part 3

Lledia: (molt baix). Senyora, oh! ta grogor!...

Placidia: Ah Lledia, no m' ho digas.

Lledia: (Donchs no comprench!) Senyora...

Placidia: (treyentse alguna joya). Té, m' ofego.

Lledia: Molt has trigat.

Placidia: Tot ara 'm martiritza. Del brugit allunyantme á la ventura he deixat lo cavall solta la brida: m' he perdut en lo bosch y ja no 'm creya retrovar á la alegre comitiva... Dígam?...

Lledia: Qué?

Placidia: Res... no res. Y com me cansa la cassera que un jorn fou m' alegría! Y... fa molt temps que m' esperavas? Conta!

Lledia: Oh sí, senyora; creuho: y estava trista per tant trigar.

Placidia: Donchs Ataulf encara ben lluny deu ser: vétela aquí sa ditxa, ¡en la fera aprenent de vence als homes! Ab disgust. Oh! aquesta nit será en ma companyía! Com anant á preguntar. Lledia?...

Lledia: Senyora?

Placidia: Asseute aquí; no 'm deixes: Se assenta en un coixí á sos peus. dech estar ben malalta. Res m' esplicas!...

Lledia: Jo vuy ton goig!...

Placidia: Qui hi ha en aquesta casa?

Lledia: Sigerich, Varogast... aquí 'ls tenias y Velia...

Placidia: Contrariada perque no li parla de Vernulf. Sí, ja sé: d'ells no 't pregunto! y... ningú més?

Lledia: Sí.

Placidia: Quí?

Lledia: Vernulf.

Placidia: (ofesa de ella mateixa per son interés). Quín dia oh patria de mon cor, te tinch de veure! Bé creixen los desitjs d'aquesta vida deixarla per may més. Ni 'm sé coneixer! un temps l' adversitat m' enrobustia: avuy... ¡tinch por!...

Lledia: Reposa.

Placidia: No: l' insomni quan tanco 'ls ulls en mon cervell s' aniuha. La nit darrera la he passat en vetlla. Cambiant de cop. Y... Vernulf aquí ha estat?

Lledia: Sí.

Placidia: No ho sabia. Li has parlat?

Lledia: Bella estona.

Placidia: Y donchs... qué 't deya?

Lledia: M' ha parlat de la infancia de sa vida... (Quín interés!) y...

Placidia: Parla; qué 't detura?

Lledia: Y com sempre de tu.

Placidia: (contenta). Sí?... Ab orgull y ofesa de sa mateixa alegría. M' agravia parlar d'aqueix soldat! Ets tu, ma Lledia, qui 'l recorda ó só jo?

Lledia: Jo no, Placidia; si ets tu.

Placidia: Ab ira y acabant la relació ab amorós accent. M' ofens; jo no. Vaig perdonarlo y tot es acabat. Devant ma vista ja no té d'ésser més; qué té que veurer un soldat d'eixas turbas ab la filla de Gala y de Teodossius? quína culpa tinch jo del seu amor?... de sa follía! No 'l nomenis tan sols. Entre nosaltres, ni morts, lo cel igual té d'ésser. Mira: si jo pogués eixa passió que 'l crema sens mirarlo en lo rostre apagaria. Tinch compassió per ell: es galant, jove, y generós... oh creuho, en sos ulls brilla la flama del valor.

Lledia: Donchs ell á Roma te va salvar?

Placidia: Y jo que no ho sabia! Que no haja nat á Italia es ben de doldre! Oh si sigués dels meus! Tota la vida fora aquí dintre 'l seu recort! Té, mana: pren lo meu ser! ja es teu!

Lledia: Qué!... tu!

Placidia: (avergonyida). Follía! qué dich, Lledia!

Lledia: Senyora, estás malalta!

Placidia: (ab rabia). No estich malalta, no; que sols m' aníma la febre de tornármen á l' Italia. Oh, sálvam, Lledia, sálvam d'esta vida: la por m' esglaya d'estimar á est home y si jo l' estimés... me mataria!

Lledia: Deu poderós!... oh ma senyora, calla: si escoltessin... Aném.

Placidia: Tota enrojida me sento de vergonya!... que! de rabia contra aquest cor que avuy lo primer dia revelat me glateix! Ves, deixam sola ab Deu que tot ho pot.

Lledia: (Bondat divina! es que la Reyna dorm ó está desperta.)

Lledia se'n va pel foro.

#### Escena VI

*Placidia*

Placidia: Y ara sola ja estás. Dona, regira lo fons de ta conciencia atormentada: qué hi ha dins tu? qué tems ó que desitjas? Per qué est afany, aquesta por?... Desperta, y en ton ahir ja lluny clava la vista... Per amar jo vaig naixer: ja 'ls meus llabis sedejavan pel bes; de nit s' obrian mos ulls cercant hont estimar en somnis; y com arbre en las venas ja sentia lo foch mogut pe 'l sol de primavera. Ay Deu! que Roma 'm va cridar ¡desllíuram! y mon cos vaig llensar devant la fera morint jo ab goig perque restés cativa! Mes ara, en aquest lloch, bres y sepulcre del cor sacrificat, tota estremida m' ha semblat escoltar ramor incerta y he plorat sens voler; com mare 'l dia que sent per primer cop en las entranyas remóures á son fill. ¡Si es que á la vida jo tornés á esclatar!... No, no: vergonya! Aqueixos ulls qu' en la foscor me miran; eixos brassos que s' obran per estrényem no son en lloch: la febre es qui ho congria. Enrera! jo estimar?... y... á n' ell!... Oh rabia! ¡mes per qu' eixa ilusió brolla aquí dintre? Sols pensarho es ofendre en mi á las donas que totas ab mon fet ara 's subliman! Eix somni enllá, que avergonyeix!... Jo aleno per ma patria no més que al lluny me crida é hi tornaré passant sobre 'l cadavre d'aqueix poble que jau en l' agonía. Ab desesperació que creix fins l' últim vers. Y tu afógat aquí, cor miserable, que sino... oh cel!... del fons d'aquest abisme t' arrancaré ab las mans y fente á trossos las serps esbrinaré qu' en tu 's regiran.

Entra al oratori.

#### Escena VII

*Ataulf, Celius*

Ataulf: Jo aquí passo la nit: á Barcelona hi aniré en fentse jorn, Celius. A mitja veu com cridantla. Placidia? de retorn ja la creya. Té: Dantli arreus de cassa. y est' arma. Assentantse. (Que murmurin que 'm fa: donchs qué! voldrian lluytar fins á la mort.) Celius, y deyas que 's queixavan del Rey?

Celius: Senyor, desitjan sanch humana vessar, y tu 'ls hi donas sanch de las feras: tenen set y 's migran.

Ataulf: Y quí son?

Celius: Tots: en las ciutats y 'ls pobles; en ton palau, per tot. Qui 'ls contaria!

Ataulf: Deixam.

Celius: Senyor! Se'n va. Y ab tot ells son los qu' eran y jo só 'l cos gastat: qu' estrany sa ira?

#### Escena VIII

*Ataulf, Lledia, que entra sens veure al Rey.*

Lledia: Est rotllo per la Reyna y que no ho sápiga lo Rey: aixís m' han dit: siga 'l que siga li duré al punt. Ah! 'l Rey!

Amaga 'l pergamí.

Ataulf: La Reyna, Lledia?

Lledia: (Si m' haurá vist!) No sé... mes jo diria...

Ataulf: T' he sorprés?

Lledia: Mon senyor!...

Ataulf: M' ha semblat veurer un pergamí en tas mans... que l' encubrias.

Lledia: No tal.

Ataulf: Y t' enrojeixes?

Lledia: Oh!

Ataulf: Misteri que no comprench. La lletra has abscondida.

Lledia: Ajenollantse. Senyor, es per la Reyna.

Ataulf: Aixécat, dómla; jo li duré.

Lledia: Perdó!

Ataulf: Qué significa? Lo pergamí t' he dit!

Lledia: Deu meu!

Ataulf: La lletra!

Lledia: Mátam: no puch.

Ataulf: De ton senyor la ira provocas, miserable?

#### Escena IX

*Placidia, Ataulf, Lledia*

Placidia: Aquesta dona es meva. Qué li vols?

Lledia: (á Placidia). Pietat!

Ataulf: Placidia, vuy la lletra.

Lledia: (á Placidia). A tu sola.

Placidia: Enrera! Lledia, dona al Rey eix escrit.

Lledia: (dubtant). Oh!

Placidia: (á Lledia). Sí.

Lledia li entrega.

Ataulf: (La vida haguera dat per ell.)

Placidia: (á Lledia). Ves.

Lledia: (Tinch la culpa de tot jo sola.)

#### Escena X

*Placidia, Ataulf*

Placidia: (Al cor quina agonía! De quí será?)

Ataulf: Ab la lletra á la ma sens gosar llegirla. (La sento que m' abrasa.)

Placidia: (dissimulant). Senyor, quant has tardat!

Ataulf: id.. Ben cert, Placidia: mes la fera ha caigut: fonda sageta l' he clavat en lo pit: morir deuria...

Placidia: Y... estarás fadigat? no es cert?

Ataulf: (irat). Senyora; enllá lo finjiment: baixa la vista: esta lletra t' acusa!

Placidia: Y quí 'm condempna?

Ataulf: Lo meu honor.

Placidia: La teva gelosía.

Ataulf: Ve d'Italia est escrit: aquí m' ho sento. Ve dels meus enemichs: y tu 'l rebias ab secret de ton Rey! tu... que 'ts la Reyna.

Placidia: La esclava.

Ataulf: No.

Placidia: La vil prostituhida del senyor victoriós que l' ha furtada confosa ab lo botí. Ja pots; castiga sas espatllas: qué fas? Després ab llágrimas te fará un bes y la veurás somriure.

Ataulf: No hi te d'haber jamay secrets ni sombras en lo cor dels esposos que s' estiman.

Placidia: La esclava no té cor; ¿cor ab cadenas?

Ataulf: Cóm ha arribat?

Placidia: Ets carceller, vigila.

Ataulf: (amenassant). Senyora!...

Placidia: (ab desespereció creixent). Oh Deu! mos llabis á aquest home ferli creure han pogut!...

Ataulf: Calla, n' ho digas: te 'l donchs, es per tu sola.

Placidia: Lluny, aparta: que 'm fa? llejeix y abrásal ab ta vista.

Ataulf: Res vull saber. Té.

Placidia, prenentli l' escrit. Miserable, dòna y confonte á mos peus: qué vols que tinga d'amagarte á tu... jo!

Ataulf: (L' amor m' encega!)

Placidia: (llegint). "Filla dels Céssars: imperial Placidia, vinch d'Italia per tu: jo soch Constancius!..." Volent amagarlo. Oh! qué diu!

Ataulf: Cóm! llegeix. Per qué vacilas?

Placidia: Ah no! Senyor!

Ataulf: (lluytant per péndreli). Jo llegiré.

Placidia: No, aparta.

Ataulf: Qué!...

Placidia: No!

Ataulf: Sí! baldament!...

Placidia: (á sos peus). Pietat, oh! míram.

Ataulf: (llegint. La Reyna s' alsa y ab desesperació l' escolta). "Soch al peu d'estos murs: avans del dia dónam entrada." Ho sents! "Pel bé de Roma qu' es la mort de la Gothia á tu m' envian los fills d'Italia." L' aborrit Constancius! Deu poderós, oh! gracias! A mas iras tu l' has llensat!

Placidia: Perdó per ell!

Ataulf: Ves, prega per son ánima al cel, no per sa vida. ¡Jo, perdonar al enemich de sempre! al home odiós qu' eternament atía contra Ataulf á Honorius! Qu' en la fosca vil recatantse, á mon palau arriba volent alsar contra l' espós la esposa! contra 'l poble sa Reyna! Avuy 'l tigre té carn per esqueixar, y avuy desperta bramant de feredat contra la víctima!

Llensa 'l pergamí esqueixantlo.

Placidia: (posanthi 'l peu assobre). Aixís pogués á tu véuret á trossos y baix mos peus!

Ataulf: Aixís, aixís podia veure jo 'l gran imperi de tants segles y 'l peu he tret y l' he deixat ab vida. Oh senyora, y per conta aquesta rassa en la pols humiliarse de ma via, de lluny m' insulta ó recatantse en l' ombra amenassa mon pit. Soch tota l' ira de mon poble que avuy jutje s' aixeca demanantme las contas de ma vida!

Placidia: Y donchs? mata; ja pots: mata, qu' esperas? esbrávat en son cos: á la enemiga turba de tos sayons tírali á trossos: nudreix los cans que famolenchs se migran! Com á goda he pregat; puig só ta... esposa; qu' es de goths lo pregar: com á Placidia só fit á fit de tu: ja prou baixesa; tot l' odi agombolat de ma familia tempesteja en mon cor y 'm puja als llabis per llensártel al rostre. Ja es finida la pau entre tu y jo: ja aquí es l' Italia, ab tu es la Gothia. Miserable, mira! Llensant corona y demes insignias reals. Guerra á la Gothia! guerra en nom de Roma.

Ataulf: Guerra als romans si vols!... mes, oh Placidia, jo la faré en tos brassos á la Italia!

Placidia: Te 'ls obro; mes... per ofegarte: vina.

Ataulf: (cridant). Marcius.

Placidia: Per mi es sa mort ¡oh Deu, coronal!

#### Escena XI

*Placidia, Ataulf, Marcius*

Marcius: Senyor.

Ataulf: Marcius, aten: vas á servirme ara, al instant. Un estranger espera baix lo mur per entrar: convé li digas qu' en nom vas de la Reyna; pren qui vullas per ta companya; al estranger lo lligas sobre un cavall segur y sens tardansa á la ratlla l' endus de la enemiga soperba Italia. Li dirás llavoras que Ataulf lo perdona; y déixal lliure.

Marcius: T' obeheixo, senyor.

#### Escena XII

*Ataulf, Placidia*

Placidia: Oh gracias, gracias.

Ataulf: Al miserable vuy furtar la ditxa de que mori per tu. Que més revenja! la que dugui tot temps per ignominia lo perdó d'Ataulf en sa conciencia; lo perdó d'Ataulf que 'l desprecia.

Placidia: (Confosa estich.)

Ataulf: Y encara 'ls ulls apartas? Aborreixme si vols, mes no m' ho digas. T' estimo aixís y tot y si 'm matessis l' últim sospir ab un petó 't daria.

Placidia: Hi ha un buyt aquí, senyor, que ni ab la terra ni ab tot lo cel se pot omplir.

Ataulf: Ma vida?

Placidia: Es ma patria que anyoro.

Ataulf: Sempre! sempre eix rival enutjós que 'l cel me priva! Si ara tingués á Roma entre mos brassos aquest ferro en lo cor li clavaria.

Placidia: Oh sempre sanch! La fera s' enrecorda de sos instints selvatjes.

Ataulf: No, Placidia: la fera has amansit!

Placidia: (Per qué á aquest home l' hauré enganyat!) Veu entrar á Vernulf y se'n va. (Ell! qué voldrá?)

#### Escena XIII

*Vernulf, Ataulf*

Vernulf: (¡Fins gira lo rostre per no véurem!)

Ataulf: (per Placidia que se'n va). Qué?

Vernulf: Perdona.

Ataulf: Tu en aquest lloch?

Vernulf: Es per la patria.

Ataulf: Digas.

Vernulf: Ha vingut un soldat de Barcelona reventant lo cavall de la fatiga: diu que 'l poble s' ha alsat.

Ataulf: Ibérs?

Vernulf: No: 'ls nostres.

Ataulf: Goths? no pot ser.

Vernulf: Que no potser? Confian veure entrar esta nit de la montanya un estol d'aixecats.

Ataulf: (Rassa envilida!) Bé está: gracias, Vernulf. De gent poruga son alarmas no més. Eixa noticia no la contes en lloch.

Vernulf: Senyor, es certa.

Ataulf: Los estols son leals: mon cor se'n fia; aquí passo la nit; déixam.

Vernulf: Perdona: mes si demá fos tart...

Ataulf: Vernulf, retírat.

Vernulf: (Oh! si no 'm creu tot es perdut!)

Ataulf: A Celius busca per lo castell; son Rey lo crida.

Vernulf: Mes, senyor...

Ataulf: S' ha acabat!

#### Escena XIV

*Ataulf.*

Jo so 'l culpable: s' han cansat del repos: be m' ho temia. Qu' es poble lliure ab rey esclau! Arbori mon bras lo ferro d'Alarich!

#### Escena XV

*Ataulf, Celius, després Lledia.*

Celius: Me cridas?

Ataulf: Si, Celius; prompte: aném á Barcelona: ves, y encella 'ls cavalls; mes desseguida: que ningú se'n enteri en esta casa: sols tu serás avuy ma companyia. Se'n va Celius. En est instant que sé dels que 'm rodejan? Marxem: avans avisaré á Placidia. Dubtant. Per que avisarla?... No... que si la veya!... y que hi fá? Lledia vé: lo cel la envia.

Lledia: Senyor...

Ataulf: T' he perdonat: acóstat Lledia. Sobte quefer á la ciutat m' obliga sens tardansa á marxar. Sols á la Reyna darás la nova.

Surt lo Rey.

Lledia: A nit! Que ho sápiga Placidia. ¿En est hora sobtat á Barcelona marxar lo Rey?... Sa cara esgroguehida... Perqué?... ¿Senyor, altres dissorts encara? ¿Quan treurás á la Reyna d'est abisme?

La esclava entra al oratori.

#### Escena XVI

*Vernulf.*

Vernulf: (Entrant ab misteri). Si; marxará; ja ho sé; cor meu alegrat: al fons de son cervell mos ulls llegiren: en l' estrem del jardí 'ls cavalls esperan! Lo jorn mes bell de m' anguniosa vida transcorre avuy que va á cremar ma honra en sas aras, oh Deu. Ombra terrible de mon pare, ja es tart: deixam; qu' importa la dempnació á ton fill!... Oh! desseguida li dech parlar. Ve ab Lledia! y 'l temps vola!... m' amagará á sos ulls eixa cortina.

Desapareix darrera la cortina.

#### Escena XVII

*Placidia, Lledia.*

Placidia: (que venen enrahonant). Serena estich: será lo que Deu vulla: ves á ta cambra y fins que torni 'l dia.

Lledia: Que ta son siga dolsa.

Placidia: (Aixís fos ella dolsa com ta conciencia, bona filla.)

Mentres la Reyna diu aquestos dos versos Lledia ha entrat en sa cambra tancant la porta per dintre.

#### Escena XVIII

*Placidia, Vernulf, que surt á la escena sens esser vist d'ella.*

Vernulf: (Allí está! sola!... oh Deu!... per que s' aturan los meus passos?... Tinch por!...)

Placidia: (per lo seu cor). Sempre aquí dintre sonrisent amorós veig aquest home! No pot ser!... no pot ser!

Vernulf: (molt baix y amorós agenollantse á sos peus). Oh amor! oh vida!

Placidia: (jirantse sobtada). Ah!... Vernulf!... Tú!

Vernulf: (sempre molt humil y apassionat). Soch ton esclau, senyora!

Placidia: Oh! no 't vuy veure!

Vernulf: Es per ton goig, Placidia.

Placidia: (ab indignació). Fuig de mí; ves. Has profanat la cambra de ta Reyna, insensat!... Com si una vibra rebullís á mos peus tota tremolo!... Miserable!... qu' has fet! Lo teu pervindre es la pols d'hont has nat, pols d'esclavatge! Te he perdonat! que mes? Ni sols ta vista pot pujar fins á mí: per que 'n ta cara vas sentí un raig de sol, vil, t' imaginas l' astre atansar en allargant la destra? Tu ets la nit: jo só 'l jorn: quin Deu los lliga?

Vernulf: (sempre á sos peus). Oh calla per pietat.

Placidia: Vernulf li pren la vora del mantell, besantla. Y 't veig encara ab la ma en lo mantell?... Y l' aborrida emprempta de tos llabis!... Fuig per sempre; ofega 'l cor ó mátat!

Vernulf: (alsantse y treyentse 'l punyal). M' agonía va á termenar: tu ho has volgut; donchs ara!

Placidia: (lluytant ab ell per péndreli 'l ferro). No! no... que vas á fer?

Vernulf: Deix!

Placidia: Vuy que viscas!

Vernulf: Senyora!...

Placidia: Dónam l' arma!... dónam l' arma!... Llensantla. Lluny de mi!

Se sent trot lluny de cavalls.

Vernulf: Los cavalls! no ho sents? oh ditxa! ja Ataulf ha partit.

Placidia: A Barcelona; ja ho sé... mes...

Vernulf: Si no 'm matas perque 'm miras ab eixos ulls crudels!... quan vinch á durte la llibertat... la patria!... Escoltas?

Per la remor.

Placidia: (ab interés). Digas.

Vernulf: Jo tot ho sé: ton odi per la Gothia; per ton espos y rey; sé que sospiras per fugir á ta patria!

Placidia: (Oh Lledia!)

Vernulf: Aixampla las alas de ton cor; la llum del dia d'aquí no la veurás; camí d'Italia jo 't duré com lo llamp.

Placidia: Deu meu, delira aquest home.

Vernulf: No ho saps! Fonda tempesta contra 'l Rey s' ha aixecat: morir devía jo en ella defensantlo: mes senyora tu l' aborreixes.

Placidia: Oh Vernulf!

Vernulf: Sa vida bentost acabará.

Placidia: Deu meu!

Vernulf: La nova quan arrivi al castell, tu serás lliure; lliure y ab mi ben lluny!

Placidia: Aixó es un somni!

Vernulf: Jo sa mort he allunyat: lo Rey tenia partidaris aqui. Per que t' esglayas? son lluny los assessins.

Placidia: Oh may!

Vernulf: Vigilan esperant á Ataulf en una volta que fa 'l camí: senyal de sa partida de mi la esperan.

Placidia: L' has de fer encara?

Vernulf: He d'encendre una antorxa que 'ls ho diga de dalt del mur.

Placidia: Tens cor ardit: oh gracias. Mes á aquest preu la llibertat m' inspira tan sols esglay. Mon avenir no 's compra á barata de sanch.

Vernulf: Que dius!

Placidia: Que horrible m' ánima fora si en aquesta vetlla en la mort d'Ataulf hi consentía. Jo la he vensut en tot á vostra rassa; ab mi 'l Rey noble ha estat: soch agrahida: ell aqui ha perdonat un de mon poble: Ataulf en noblesa 'n venceria? Jo perdono á Ataulf; testa per testa.

Vernulf: Donchs jo no! ¡Cor per cor! Fins tu, Placidia demá t' alegrarás.

Placidia: Jamay!

Vernulf: (volent sortir). La antorxa en la torre encendré.

Placidia: (interposantse y cridant). Mos guardas!

Vernulf: Crida; y 'm perts.

Placidia: (suplicant). Vernulf!

Vernulf: Ja es tart: tinch empenyada ma paraula, senyora.

Placidia: (posantse devant de la porta). Y donchs trepitja lo meu cos.

Vernulf: Passaré.

Placidia: Jo soch ta Reyna, miserable!

Vernulf: Oh, ma Reyna! no m' ho digas.

Placidia: (tancant la porta del foro y prenent la clau). Fés la senyal si vols.

Vernulf: Oh! rabia! Guardas!... Vernulf va á precipitarse vers la porta tancada, mes la Reyna 'l conté ab un moviment. Tu no vols res de mí! ni sols ta ditxa! Jo 'm mataré á tos peus, mes salvat! salvat!

Placidia: Oh cor malaguanyat!

Vernulf: Que hi ha qu' encisa y envenena al plegat en tas miradas! Mes tu ploras Senyora! Tu!...

Placidia: (desmentint ab l' accent sas paraulas). No; mira, serena estich: si jo plorés no foran mas llágrimas per tú. Jo soch Placidia: quan ha plorat un Céssar per un barbre?

Vernulf: Dona crudel!... Dónam la clau!... Inspiram Senyor que vola 'l temps y al lluny s' esperan!...

Placidia: Jamay!

Vernulf: Te la pendré. Torbas ma vista y mon seny se confon...

Placidia: Contra una dona!

Vernulf: Que 'm fa? La vuy!

Placidia: No!

Vernulf: La tindré!

Placidia: Donchs mira: La tira al riu. ja la té 'l riu: feslo tornar enrera.

Vernulf: (fora de sí). Oh! y ma paraula! Infern ajúdam; vina! Guardas!

Placidia: (suplicant). Vernulf!

Vernulf: No! Guardas! Eixa porta!...

Se sent ramor afora.

Placidia: (abrassantlo perque no surti). Pietat, Vernulf!

Vernulf: Oh deixam!... per qué 'm lligas ab tos brassos com serps?

Placidia: (sentint obrir la porta apaga 'l llum): la escena fosca. Ah! 'l llum!

Vernulf: Me sénten!

#### Escena última

*Lledia y 'ls anteriors*

Lledia obra mitja porta de la seva cambra; avansa un pas y no veyent ningú s' entorna. Entant Placidia lligada á Vernulf lo conté ab sa passió que esclata en aquell moment; y cada cop que ell vol fugir y cridar ab un bes l' enpriva.

Placidia: (molt baix y ab passió). Calla. Jo t' am!

Vernulf: (id. fins que cau lo teló). Senyora!

Lledia: (á mitja veu). Cert, me crida. No: reposa.

Placidia: (també molt baix). Jo t' am!

Vernulf: (ja vensut). Hont so!... Es un somni!

Lledia: (á mitja veu). Tot calla.

Tanca, anántsen.

Placidia: (besantlo ab esplossió d'amor). Té: vensuda soch. Olvidat cor de sanch y d'orgull: en foch desbórdat...

Vernulf: Enfónsat mon. Placidia!... ma Placidia!...

Cauhen de jenolls abrassats. Teló rápit.

Fi del segon acte

### Acte tercer

Sala ab galeria practicable al foro. Portas en un costat y al altre; una finestra en primer terme. Trono; trofeus militars per tot. Es de dia.

#### Escena primera

*Ataulf sentat en lo trono. Varogast, Sigerich, Velia, Marcius. Cavallers.*

Velia: Per tot lo dit, Senyor, volem la guerra; mes la guerra als romans: be prou la espasa que ha dormit en lo llom avergonyida. Escolta 'l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent: la queixa es sola d'Alarich qu' en lo fons guerra 't demana. Recórdal tu, Senyor: vora Consencia baix lo drap de la tenda 'l veig encara estés al llit de mort: darrera volta obrí aquells ulls de foch que s' apagavan y 't digué ab fonda veu: "May en la vida tingas pau ab romans: lo meu cadavre du 'l en un lloch que profanál no pugan las vils hienas del Laci" y clogué 'ls párpres. Aquella nit, Senyor, per orde teva tots los esclaus de Roma trevallaren; y al tornar la claror, del riu las onas per nous vessants fugian desviadas, y al fons del llit aixut en negra fossa geya 'l cos d'Alarich. Lo sol muntava: ressoná un corn: torná la xusma fera d'esclaus vora del mort. Altre vegada lo corn va ressonar; ni un sol ab vida del munt d'esclaus ab nostres darts deixárem. Y al retrunyir lo corn tercera volta, la terra tremolá: las rojas aygas del riu, desferen lo marjal de runa, y al propi riu escumejant tornaren, cubrint per sempre las reals despullas y ab giravolts duyentsen los cadavres dels herts esclaus; entant qu' en las riveras á exemple teu l' estol s' agenollava; y ¡muyra Roma! á exemple teu rugía; y á exemple teu del ayga'ns persignavam. ¿Damunt del Rey, en lloch dels fills de Roma, perque á sas mans no vam morir nosaltres?

Varogast: Guerra als romans!

Ataulf: (Y ab tot, me plau sentirlo.)

Velia: Escolta 'l Barentí: no es veu del ayga la veu de sa corrent. Avuy es hora...

Sigerich ab un moviment lo priva de seguir.

Varogast: Ni may perdre las boyras de la patria per viure com vensuts.

Ataulf: Capdills; ma llengua per mon cor ha parlat: aquesta calma es la calma del cel quan s' avehina la tempesta d'agost. En la batalla que lliurem ab lo mon, brilleja altivol lo ferro d'Alarich en ma mirada. Vensuts no som: si allá en la nit reposan al cim del mont las prepotentas áligas, quan ix la llum en l' horisont, s' aixecan mes alt que 'ls núvols sols obrint las alas. Ja espunta 'l sol y encara 'l mon es nostre puig no ha mort en lo pit l' ardenta flama: á cavall mos guerrers! També 'l meu ferro com lo vostre 's daleix.

Sigerich: Guerra á la Italia!

Ataulf: A cavall, us he dit; res mes: ¿qui gosa devant del Rey á dirigir las armas?

Varogast: Lo romá 'ns fuheteja!

Sigerich: Tu 'l perdonas.

Varogast: Guerra!

Cavallers, Traició!

Velia: Senyor, mort y venjansa!

Ataulf: Enrera tots: so 'l Rey! Entant que bulli una gota de sanch en mas entranyas governará ma destra tot l' Imperi com per lo fre al cavall. Tu ets vent y manas: Per son cor. tu ets ona, y obeheixes.

Per los cavallers, senyalantlos.

Sigerich: (Cor, repósat!)

Varogast: Senyor!...

Ataulf: Ja prou!

Velia: S' ha corromput la patria.