Part 2

Ataulf: Mon goig, serénat. Cóm viure sense tu? los nostres cossos l' esperit han llassat, com dos teyeras l' una aprop l' altra 'l resplandor confonen. Quan me vulgas deixar, Placidia... vesten! Los tronchs més braus de mos corcers de lluyta junyeixlos en mon carro de conquesta; jo 't guarniré de jorn las llargas vias ab la purpra de tálams y banderas de tants pobles trofeus, velam de gloria; y á las nits farán llum mas fortalesas y mas vilas per tot, gegants antorxas d'assí d'allá escampadas en rengleras; y á ton esguart, mas tropas encisadas, mes may vensudas, s' obrirán las venas per apagar la pols devant ta via; y cayent anirán y tu soperba damunt ton carro esclafarás sos cossos jirats los ulls cap á la dolsa terra; sense véurem á mi que obrinte 'ls brassos cadavre dret, mes de tu foll com sempre, tot sol y al lluny te seguiré entre 'ls boscos!... y al caure l' últim dels soldats, y al pérdres ton carro d'or per las vertents d'Italia, lo ferro altívol que d'un llamp va neixer rebrá 'l meu cor, á qui has donat las alas, y 'l cor á l' una de la patria meva. Mes no será; no es veritat, Placidia? sospiras! ah ma esposa, tu tens d'ésser la dona més volguda de la Gothia! Ay d'aquells!...

Placidia: Ataulf! serán per sempre nostras rassas dos núvols de batalla: quan s' acostin los llamps de la tempesta surgirán de son cor... y, ay, que la pluja será sempre de sanch!

Ataulf: Placidia meva, reposa aquí ton cap.

Placidia: (retxassantlo com qui 's desperta). No, 'l miserable viurá entretant.

Ataulf: Donchs, bé: la nit aquesta d'altras morts cridará lo seu cadavre. Vuy que 't tingan amor, mes que á la verge de sos somnis de nit; més que á sas mares; més que á son deu y tot.

Placidia: Soch ta serventa oh! mon rey y senyor.

Ataulf: (donantli un petó en lo front). Placidia, vina: aquest petó es sagell de la sentencia d'eix goth abominat.

Se'n va pel foro.

Placidia: (com trayentse ab la ma 'l petó del front). Ja es fora: y ara só filla de Teodóssius.

Se'n va á la cambra real.

#### Escena XII

*Sigerich*

Sigerich: Ja ets á Iberia, Sigerich, en lo fons de la teva ánima amaga lo secret: pregunta, observa, no perdis un sol mot: quan siga l' hora, quan descorras lo vel, en las tenebras clava á fons lo punyal: per las espatllas com van fer ab ton pare, y sens clemencia. Mes quí es lo matador? potser ma vista s' ha trobat ab sos ulls!... potser ma destra ab la seva ha encaixat!... Botent de rabia m' ho haguera dit lo cor!... no; espera! espera!... Sento passos... Potser... Pels que arrivan. Son fills de Roma y jo sé qu' ell es goth.

#### Escena XIII

*Sigerich, vora la finestra. Celius, Marcius que entran enrahonant.*

Celius: Ja es nit complerta.

Sigerich: (per Celius y Marcius). Lo patri orgull hont es!

Marcius: Bentost la vila semblará un lloch desert...

Celius: Ho fos de veras!... Qué fem aqui tant temps?

Marcius: Y m' ho preguntas? calla y... viu.

Celius, saludant á Sigerich. Sigerich...

Marcius: Sí; ni 't contesta.

#### Escena XIV

*Lledia y 'ls anteriors*

Lledia: Senyors...

Celius: Bella es la esclava: vina.

En tota aquesta escena Marcius riu.

Lledia: Apártat: servent dels goths.

Sigerich: Me plau!

Celius: (á Lledia). La teva llenga vuy castigar.

Lledia: Per compassió!

Celius: No, ara.

Sigerich: La lluyta es digna de qui sou.

Celius: (á Sigerich). Observa...

Lledia: (pregant á Sigerich). Senyor!...

Sigerich: (á Celius). Segueix, segueix. ¡Contra una dona! ¡Gloriós bregar!

#### Escena XV

*Varogast y 'ls anteriors*

Varogast: (molt agitat). Companys!

Marcius: Qué hi ha?

Varogast: Escolteume: vostre aussili reclamo.

Celius: Qu' es? qué passa?

Varogast: Vernulf que va á morir...

Celius: Qué dius!

Varogast: La Reyna aixís ho vol; y 'l Rey... lo qu' ella vulga.

Sigerich: Oh Gothia, en quin estat!

Marcius: (indiferent). Si es culpa seva, que mori.

Lledia: Cert.

Sigerich: Los vils!

Varogast: Diu que á Placidia parlarli vol.

Celius: Mes cóm?

Varogast: Es que interessa á la Gothia y á Roma.

Lledia: No es possible.

Varogast: Si tots li demanem... Tu...

A Sigerich.

Sigerich: May: no prega mon ánima als romans.

Marcius: Per un dels vostres!

Sigerich: Un cobart no es dels meus. Té por: finesca.

Se'n va.

#### Escena XVI

*Lledia, Varogast, Celius y Marcius.*

Varogast: Se tracta de la sort de vostra patria; demanauli, senyors; sabrá compendre...

Lledia: Y jo us ajudaré.

Celius: Ja que res costa.

Marcius: Si te un secret, que 'l sápiga la Reyna.

Varogast: Oh, jo 'l tinch de salvar.

#### Escena XVII

*Placidia y 'ls anteriors*

Varogast: Noble senyora, Vernulf que va á la mort humil te prega...

Placidia: Res de perdó: jamay!

Varogast: Es que la vida no demana Vernulf.

Placidia: (á Lledia que va á pregarli). Tu també, Lledia! Y donchs, qué vol?

Varogast: No més, ma soberana, parlar ab tu.

Celius: Senyora, s' interessa la sort de nostra patria.

Placidia: (ab despreci). Nostra?

Celius: Roma.

Placidia: Ah, sí, senyors; ja ho veig: es la manera d'arribar fins á mi. No, he dit: que mori.

Varogast: Cóm lograr, Marcius?...

Marcius: Si fos cert, si 's pérden secrets preuhats ab ell per nostra patria?...

Lledia: (molt humil). De ser inexorable tu estás certa: si á tos peus s' humilía, ma senyora, major lo goig será: tens por de véurel? tens por d'ell ó de tu? Oh, no, perdona; Ajenollantse. t' he agraviat.

Placidia: No: veig lo teu cor, aixécat.

Celius: Tots t' ho preguém.

Marcius: Sí.

Varogast: Tots.

Placidia: Y donchs, bé;... sia.

Varogast: Senyora...

Placidia: No es bondat; res d'agraheixer!

#### Escena XVIII

*Placidia, Lledia, despres Vernulf lligat entre Soldats y Varogast*

Placidia: Y he consentit!

Lledia: Oh sí!

Placidia: (abstreta y sentada prop de la taula). Si l' aborria avans, ara molt més que l' haig de veure. ¡Oh Roma y tot per tu!

Vernulf: Bon amich, gracias.

Varogast: Humilíat, Vernulf; potser clemencia...

Vernulf: Si 'l perdó jo no 'l vuy: la mort desitjo.

Varogast: Repara...

Vernulf: Varogast, no 'm pots compendre!

Placidia, ab despreci. Es aquí aqueix soldat?

Varogast: Aquí es, senyora.

Placidia: Deixaulo sol. Oh cor! que aixó sufrescas! (Tots se'n van menos Lledia. A Vernulf ab ira). Parla. (A Lledia). Ves á ma cambra.

Lledia: (molt humil). Ab ell tu sola? d'aquí no 'm mouré pas.

Placidia: (ab ira). Esclava, vésten!

#### Escena XIX

*Placidia, Vernulf*

Placidia: Digas!

Vernulf: (anantshi á acostar). Senyora...

Placidia: Lluny!

Vernulf: No es la confiansa d'ablanir lo teu cor la que m' enmena fins á tu en aquest lloch: si un raig encara d'esperansa tingués des l' hora aquesta á tos peus lo perdria.

Placidia: He sigut folla; qué 'm pot dir aquest home? per qué véurel?

Vernulf: La mort es mon desitj: Deu que 'm perdoni si un cop menteixo: no sé res, oh Reyna, de ta patria y sos fills. Placidia alsantse per cridar. Pietat, senyora! escóltam per pietat! Mon cor se trenca perque 'l mirin tos ulls. L' augusta sombra de dos solis t' envoltan de grandesa: tot lo gran de la mort á mi: so digne de als peus parlarte.

Placidia: (Es jove 'l vil). (A mitja veu cridantla). Qué!... Lledia: prou.

Vernulf: (suplicant). Per haber callat tota una vida, ¡un moment sol!...

Placidia: (Y es bell).

Vernulf: Crémam la llenga perque t' ho dich; y 'l cor, lo sant hostatje de ton rostre: Ab tendresa y á mitja veu. T' estimo!

Placidia: (esglayada). T' atreveixes!... Oh!

Vernulf: (molt baix). Sí!

Placidia: (Ab molta agitació ben marcada que deu creixer fins al final del acte). Quí?... Tu!

Vernulf: T' estimo.

Placidia: Miserable! (Sento foch en las galtas)

Vernulf: Ma existencia l' ha omplert aquest amor que tu ignoravas. Oh! ¡tu que saps d'entre la pols que aixecas quants de sospirs enamorats hi moren! No deixantla parlar. No; calla, no m' ho digas; m' aborreixes. Jo ja sé qu' es un crim, un crim qu' esglaya fer que voli mon cor á ta altivesa, y 'l dirtho un altre crim: mátam cent voltas, mes escóltam un cop. T' estimo! oh Reyna. Jo he fet lo teu camí; la sort pels núvols á tu t' ha dut; á mi sobre la terra: entre 'ls dos está Deu; mes jo ta marxa la he seguit sens descans: l' áliga fera esclarida pel sol, tu en las alturas; jo seguint d'assí baix l' ombra que feyas! Mes un dia, senyora, aquestos brassos, esclaus avuy, esborronats de febre sobre ton cos dolcíssims se corbavan.

Placidia: Tu!... á mi!

Vernulf: Blanca de por, ta noble testa á la meva estrenyias, y en ma espatlla rodolava ta flonja cabellera com la cascata que 's despren revolta sobre fréstech penyal. ¡Hora suprema degué ser per lo mon!... l' un sobre l' altre confonent sos glatits: ¡lo cor dels céssars damunt lo cor dels barbres!...

Placidia: Tu tens vida per sufrir cent dolors! ay si menteixes!

Vernulf: Duptas!... oh Deu! Si es que la vols mon ánima que aquesta dona ans de morir me crega! Treyéntse del pit una glassa brodada. Mira: es un tros de glassa: quan te duya de Roma agonisant entre fogueras, tot flagellantme 'l rostre m' ubriacava revolta ab tos cabells!...

Placidia: (Oh! cert! es meva!)

Vernulf: Ab un bes fou la presa de mos llabis. Oh, ves, lo meu tresor, tórnat á n' ella; tu ja maymés endolsarás ma vida, ni sentirás lo bram de la tempesta que bullia en mon ser hora tras hora!...

Pausa.

Placidia: Per qué t' aturas? parla!

Vernulf: Si sabesses la esglayadora, la crudel batalla á tothora lliurada pera vencer aquest amor d'infern!

Placidia: (Estrany misteri! com es que 'm plau sentirlo!)

Vernulf: L' últim vespre vora ta cambra com á guarda noble me va tocar per torn quedar en vetlla: ben prop; darrera eixa folgant cortina tu y ton espós dormias: en ma orella lo teu respir estranyament parlava un llenguatje sens mots; era la fressa d'activa flama per suau vent moguda!... ¡y ab ton espós dormias! Plor d'enveja reventá de mos ulls; anguilejaren com á vibras las sanchs dintre mas venas, sentintlas al cervell com dugas alas batent contra los ferros de una reixa.

Placidia: Digas, sí, digas.

Vernulf: Ensegat de rabia vaig rebatre mon cap contra las pedras d'aquesta estancia solitaria y muda. Al sentir ton alé, l' amor que 'm crema foll de despit en ira va tornarse; y ab las unglas al pit, com una fera vaig sortir d'esta cambra á la ventura vora las onas divagant sens esma; y la nit se feu jorn, y 'l sol va alsarse y 's va pondre després: y ab las tenebras he tornat á esta cambra hont tu, senyora, has sentit los impulsos de ma febre. Sens saber ara jo, quan la recordo la cólera de anit, si es que m' encega vers tu l' odi ó l' amor; si es que voldria esclafarte com monstre baix la petja; ó estrényet en mos brassos y aixecarte més alt que 'l sol, damunt de l' ampla terra, tenint per tos esclaus á tots los homes y fins á Deu totpoderós. Resolt y solemne. Oh Reyna: ja has llegit en est' ánima; la fossa reclama lo meu cos; crida: ¿qu' esperas? Jo vull morir!

Placidia: (anant á deslligarlo y retrocedint). Malhaja l' ésser dona! Cridant. Guardas! mos guardas! (Oh cor meu, sossega!) Entran los soldats y á sa orde 'l deslligan. Deslligueume aquest home. (Deu! qu' estranya conmoció sento en mi! Mon ser flaqueja!... y tremolo... y tinch por... y goig... A est home perdonar! oh!... si 'l que m' ha dit sabessen y que aprés lo lliberto! Y qué!) Tots fora. Se'n van los soldats. (d'avuy meva es sa vida.) Tracta de dissimular la emoció. Lliure quedas.

Vernulf: Oh senyora!...

Volent agenollarse y besarli la ma.

Placidia: (retxassantlo fera). No; ves: res me preguntis. (Felis me sento y los glatits m' ofegan.)

Vernulf: Hont só! Es Placidia?

#### Escena última

*Los anteriors, Ataulf, Varogast, Velia, Cavallers*

Ataulf: (entra parlant á 'ls cavallers). Amichs...

Placidia: (Lo Rey!)

Ataulf: Mas ordes ja heu sentit: retirauvos; demá audiencia vuy donar als ibérs: que ningú manqui.

Los cavallers van sortint parlant entre ells

Placidia: (al rey). Senyor...

Ataulf: (per Vernulf). Lliure! Placidia!...

Placidia: (marxant ab lo Rey á la cambra real). Ens interessa sa vida, mon senyor. T' ho diré... Vina...

Velia: Lliure ell! Misteri estrany!

Varogast: Ni jo m' ho creya.

Velia: (á Varogast retirantse 'ls dos). Retiremnos; ja 'ls Reys van á sa cambra.

Vernulf: (sol al mitj). Mes, per qué no la mort!

Ja la cortina ha caygut sobre dels Reys. Mes Placidia torna á sortir. Treu un arma de la paret y li dona.

Placidia: (ab gran emoció que tracta de dissimular). Tot molt rápit. Té. Y aquest vespre com guarda noble vetllarás mon somni.

Vernulf: Oh senyora!... Placidia!... La Reyna torna á desapareixer. Seny, no 't perdas. Besa la espasa.

Cau lo teló rápit.

Fi del primer acte

### Acte segon

Cambra de Placidia en lo palau de vora 'l Llobregat. Porta gran al foro; dos portas á la dreta, l' una que conduheix á la cambra de Lledia l' altre al oratori de la Reyna; en primer terme á la esquerra una finestra, en segon terme avansant en la escena una cortina que cubreix lo llit real. Comensa á fosquejar.

#### Escena primera

*Lledia, després Vernulf*

Lledia: Ja 'l sol es baix y encara en la cassera tota la cort; aquesta nit Placidia la passará ben cert en esta cambra. Cóm tornar á ciutat fosca la via?

Vernulf: (entrant rápit). Lledia.

Lledia: Qué! no ets al bosch?

Vernulf: Seguint la fera nos han dut los cavalls per las ombrías... Tots vindrán al castell á la escampada. Mes te tinch de parlar.

Lledia: A mi?

Vernulf: Sí.

Lledia: Digas.

Vernulf: (agitat tota l' escena). Jo, aquí, en lo cor, m' abraso; jo á la Reyna la estimo com un foll.

Lledia: Per ta desditxa.

Vernulf: May ho es l' estimar! Si ans que mos llabis lo secret li diguessen de ma vida, la febre del amor me corsecava, ara que ho sap la sento que s' aviva, sento agulló dins l' ánima.

Lledia: Qu' esperas, insensat!

Vernulf: d'ella res; de mi tot. Mira: me perdoná; ja ho saps: desde aquell' hora la cerco y fujo al véurela: de dias be prou que n' han passat! Si es que recorda la viltés del soldat será estremida. Jo sé 'l que soch; qui es: ni en mitj dels somnis que 'm volgués he cregut: se tombaria primer lo disch del mon. Mes jo vuy d'ella ésser l' arma y l' escut: tu que la estimas m' obrirás lo seu pit: hont posi l' odi jo hi clavaré 'l punyal.

Lledia: Vernulf, olvida...

Vernulf: Oh, calla! tu no ho saps: fonda tempesta s' ha format contra 'l Rey; la gent sospira per lluytas y saqueigs. Jamay com ara puch servir á la Reyna.

Lledia: Em fas por!...

Vernulf: (ab molt interés). Dígam:... sent... amor per lo Rey? Oh Lledia! 'l dupte constant me persegueix; parla: l' estima?

Lledia: Es son espós!

Vernulf: Los he seguit en l' ombra, y espurna d'odi 'm va semblar un dia als ulls d'ella espuntar...

Lledia: No ho sé...

Vernulf: La Gothia no es ma patria, es son cor.

Lledia: (Si ell ho sabia!)

Vernulf: Dech lluytar per lo Rey ó dech combátre 'l?

Lledia: Tu, á favor dels romans?

Vernulf: No, de Placidia... y contra 'l mon y 'l cel!

Lledia: (Qué faig?... no!) Déixam; la esposa es del espós; es lley divina.

Vernulf: Oh que ingrata ets ab mi! Tu ho saps y callas! Per qué 't turbas sino? May aborrida ha sigut una dona com la Reyna dels meus ho es. Si la revolta un dia guanyés... y jo fos mort; oh Lledia! Lledia! tu darás conta al cel; calla, res digas, mes contempla lo cos de ta senyora llensat desde las altas galerías del palau de ciutat, damunt las turbas de lúbrichs famolenchs que la desitjan.

Lledia: Somni espantós! No, no; júram que...

Vernulf: Dona!... Tu may has estimat... que 'm compendrias!

Lledia: Donchs bé; y si falto que 'l bon Deu me jutji. Que no'ns senti ni 'l vent: la Reyna 's migra per tornar á sa patria.

Vernulf: (tot ab ansietat). Y no m' ho deyas! Oh!... mes... y 'l Rey?

Lledia: Sens ell.

Vernulf: Sí?

Lledia: No l' estima.

Vernulf: No? qué!...

Lledia: Si l' aborreix: no avuy; de sempre.

Vernulf: Y m' ho callavas! oh!

Lledia: Rompre algun dia la cadena del crim que l' engrillona al llit del Rey: vétela aquí sa ditxa.

Vernulf: Oh, gracias! ja so ferm; mon pit s' aixampla. Mes jo dintre del cor ja la sentia una veu que m' ho deya: ets bona, Lledia! Que 'm fa que m' aborreixi si no estima á Ataulf ni á ningú... Potsé eixa dona te encara verge 'l cor! Me martiritza lo goig de imaginarho! Enrera somnis: lluytem per ella y perda jo la vida després aquí d'anyorament...

Lledia: Oh, calla.

Vernulf: Lledia; té y té. Besantli las mans arrebatat.

Lledia: Vernulf!

Vernulf: Perque 'ts sa amiga.

Se'n va.

Lledia: Jo devia contarli. Deu, apiádat: salva á la Reyna y siga jo la víctima.

Se'n va Lledia á sa cambra.

#### Escena II

*Sigerich, Varogast, Velia*

Varogast: Noble senyor: d'aquest palau d'esbarjo son aquestas las cambras de Placidia: sobre aquell llit pompós sos ulls se tancan; allí prega á son Deu fill de María: llepant los murs devall d'eixa finestra del planer Llobregat l' ayga sospira.

Sigerich: Me plau lo lloch per afalach de donas. Y... nostres Reys?

Velia: Encara en las ombrías fondaladas del bosch. De la cassera també us veig allunyats.

Sigerich: Qui no s' oblida dels singlars ans la patria corrompuda!...

Velia: No es la Gothia, es son Rey.

Varogast: Si 'l cap delira qué fará 'l cos? cóm empunyar lo glavi y l' escut bracejar?

Sigerich: La revellida soca del roure 'l destraler la escapsa y l' ufana revé.

Varogast: Senyors, follía! lo corch romá tota l' arrel corseca.

Sigerich: Y aixó tu ho dius! Y tu?

Varogast: Mon cor palpita lliure y soperb pels meus.

Velia: Y tots: pregunta:... Per lo seu cor. aquest es de la patria.

Sigerich: Y donchs?

Velia: Placidia á Vernulf va sentir.

Sigerich: Per qué eixa dona lo perdoná, senyors? Qué val sa vida? Com guarda noble quín servey nos presta? Son cadavre potser aixecaria los estols indignats.

Velia: Cert.

Varogast: No; y cent voltas que no; jo bé 'ls conech; massa endurida hi ha la neu en sos cors perque la fonga lo calor d'eixa sanch.

Sigerich: Oh!

Varogast: Quan un dia funest per nostre honor no s' aixecaren, jamay s' aixecarán.

Sigerich: Jamay! Sens vida que fos, y sendra... encara hauré esperansa! Mes... cóm va ser?

Velia: Contarho llarch seria.

Sigerich: Qué hi fa, senyors? Só foraster encara...

Varogast: Eram enllá dels Pirineus. La ira del poble goth contra del Rey bramava mes que avuy y en secret. Sobta alegría va escamparse una nit, y tots nos deyam: la patria será salva, demá arriva aquell que sols nos pot tornar la gloria que 'l Rey á la romana sacrifica. Mes com llamp, Ataulf juntá las feras xusmas de sos leals; prengué la via dels Alpes enasprats y baix las ombras de las fréstegas selvas gegantinas en aguáyt las posá. Bentost d'Italia ramors se despertaren: gents tranquilas com á ramat d'ovellas s' avansavan pel fons d'un coll: espurnejá en la vista d'Ataulf un llampech: com á riuada s' abocaren los seus en la enemiga sobtada gent; y va semblar que 'ls boscos, al retró de la brega may sentida, separavan del coll com dugas onas las brancas y 'l fullam: á dolls corria la sanch per l' ayguaves; y 'ls cops semblavan de las massas y escuts, en bosch d'alsinas tasca de llenyaters. Creuhat de brassos s' ho mirava Ataulf desde la cima d'un penyal alterós: los cops minvaren fins á pérdres del tot: de la ennardida turba de viatjadors tant sols se veya dret encara 'l capdill; entorn morian revolcantse 'ls soldats; mes ell enlayre regirava sa massa: dar la vida era dar un sol pas. Enrera, enrera ja nostra gent com encisats fugian, quan lo Rey s' avansá: ni escut ni ferro defensava 'l seu cos: rabent com tigre va botre pels penyals; duya en sa destra embull estrany de llí: bramant de ira va estendre 'l bras, y rodolá per terra envolcallat en xarxa atapahida lo soperb enemich.

Sigerich: (conmogut). E inexorable va ser ab ell lo Rey?

Velia: ¡Los que 'l seguian tots en son cos van enfonsar lo ferro!

Sigerich: (molt baix). Y... 'l seu nom? (Oh! tinch por de que me 'l digan!)

Varogast: Al tornar Ataulf mostrá á sos nobles agensada la cambra de Placidia d'una xarxa sangnant que 'l llit voltava y á sos ulls la claror enterbolia.

Sigerich, resolt. Lo nom d'aquell capdill!

Velia: Sárus.

Sigerich s' aparta cubrintse per un moment lo rostre ab las mans.

Varogast: La Gothia fora reyna del mon si estés ab vida.

Velia: (Corrent cap á Sigerich y apartantli las mans). Sigerich, estás blanch com un cadavre!

Sigerich: (Somnío ó só despert.)

Varogast: Per qué 't retiras!

Sigerich: Veyeume, donchs: eix Sárus fou mon pare.

Velia: Lo teu pare, senyor!

Varogast: Senyor!

Sigerich: Sí, míram; y tu també; y 'l mon. Si ja 'l meu rostre no conserva 'l tirat que l' ennoblia, qu' ho reveli 'l meu cor que al pit me salta ofegantse entre llágrimas de ira! Oh, pare! al últim s' ha desfet la boyra! Per mon arma que bot, y que voldria clavarse al pit del matador, y eterna fer en ell trossejada, la dormida; venjat serás!

Velia: Oh! viu lo fill de Sárus! Varogast, esperem com aquell dia.

Sigerich: Ell, lo rey Ataulf! Oh jo 'l cercava, mes no assentat en la real cadira! Fins al trono aniré!

Varogast: Teva es ma espasa.

Velia: Y la meva.

#### Escena III

*Los anteriors, Vernulf que va á entrar y s' atura al mitj de la porta fins que acava de parlar Sigerich.*

Sigerich: No! enrera: 'l mataria á qui en lo Rey posés las mans: es meva sa sanch; aneu. La sombra benehida del gran Sárus, la veig com una mare resguardantlo amorosa nit y dia de punyals homeyers, pera la espasa del fill que ja ha arribat. Pare, sa vida ja no es de Deu, qu' es meva. En sas entranyas mirall de sanch veuré ma fesomía, y 'm semblará la teva somrisenta! Lo Rey á mi, senyors; contra Placidia y 'ls romans vostres cers: del Rey son trossos.

Vernulf: (interposantse). Ah!

Varogast: (á Vernulf). El fill de Sárus.

Vernulf: (Tot ho veig!) S' inclina devant teu lo meu front.

Sigerich: Vernulf, aparta! lo meu ferro 's daleix.

Vernulf: (solemne). Companys, ohiume. Aquest home si 'm creu durá en sa testa la corona de Gothia avans del dia.

Sigerich: Jo!... rey! Que has dit!

Vernulf: Mes, ay de nostra rassa si demá veu tothom l' arma enrojida en ta ma, Sigerich!

Velia: Parla.

Sigerich: (volent sortir). No!

Varogast: (aturantlo). Espera...

Sigerich: Mon pare!...

Vernulf: Mátal; mes en l' ombra sia.

Sigerich: No; á la llum, devant tots.

Vernulf: No; dalt del trono lo matador no s' asseurá: 'ls que odían á Ataulf rey, devant de son cadavre lo plorarán venjantlo; y divididas las hosts en cent capdills, tots disputantse lo ceptre august d'aquesta rassa antiga, n'irá á ponent la Gothia dessangnada y may més s' alsará. Si tu vols, mira: que 'l fret cadavre abandonat se trobi: quan la nova s' escampi; quan la ira bulli en los cors; quan l' ambició 's desperti, tu 't presentas sobtat; tu, lo més digne per Rey de Gothia.

Varogast: Cert.

Velia: Senyor, escóltal.

Sigerich: (Jo, Deu!... jo 'l Rey!)

Vernulf: (T' haig de salvar, Placidia.) Ningú 't coneix per fill de Sárus; calla fins l' hora.

Sigerich: Y quán?

Vernulf: Aquesta nit.

Sigerich: Oh! digas!

Vernulf: Lo Rey n'irá á ciutat: cubert en l' ombra en un revolt l' esperas de la via...

Velia: Serém ab tu.

Varogast: Senyor, es per la patria.

Sigerich: No hi n'irá, que ja es nit.

Vernulf: Sí, per ma vida: jo t' ho juro, senyor: duptas encara? hi anirá ab pochs dels seus. Qué! desconfias? Si jo encench una antorxa dalt la torre sobre ell y 'ls seus llenseuvos.

Sigerich: Donchs bé, sia.

Varogast: Salut al Rey.

Sigerich: (Oh vanitat, no 'm ceguis!)

#### Escena IV

*Los mateixos, Lledia ab un llum que deixa sobre la taula aclarint la escena.*

Lledia: Senyors, la Reyna.

Vernulf:(Te he salvat, Placidia; oh! que no 'm veja encara.)

Sigerich: (anantsent parlant ab Varogast). Aprés, ab ella! Ni rastre dels iníchs!

Vernulf: (á Sigerich anantsen). Coratje, vina.

Lledia: Ah si sabés la Reyna la confiansa que he tingut ab est home, 'm puniria!

#### Escena V

*Placidia, Lledia*

Placidia: Duptant si acaba de veure á Vernulf y com contrariada. (Ah!... per tot! No. Donchs m' ha semblat que 'l veya!... Qu' estranya que jo soch; si estich tranquila.) Lledia, aquí.

Volent que s' estiga prop hont ella seu.

Lledia: (molt baix). Deu etern!

Placidia: Qué hi ha?