Part 1

Gala Placidia

Trajedia en tres actes

Àngel Guimerà

1879

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

Estrenada en lo teatre de Novetats de Barcelona la vetlla del 8 de Maig de 1879.

**Dedicatoria**

A la meva mare

> D'aquesta producció, avans de la representació pública en lo teatre de > Novetats, se'n doná una de privada la vetlla del 28 de Abril d'enguany > en lo teatre Principal d'esta ciutat. > > Alguns de mos íntims amichs y ab ells la Sra. de Mena y la Srta. de > Simon s' encarregaren de presentar devant d'un públich distingit y ab > l' autor exesivament tolerant, ma primera obra dramática. > > Sia donchs aquesta página testimoni del agrahiment que tot temps > servará mon ánima, per mos bons amichs, actors y apuntadors aquella > nit; y per las dignas actrices del teatre catalá, ja avuy gloria > esplendorosa una d'ellas de nostre art escénich. > > Pera la trama y desenllás d'aquesta producció hem pres la historia tal > com l' han presa sempre tots los escritors trágichs desde Shakspeare, > Schiller, Víctor Hugo y Ventura de la Vega fins als mes humils ó de > vol mes rastrer. Per altra part, la divergencia en que están tots los > autors llatins respecte á las escenas que conduhiren á la mort del Rey > dels goths nos imposibilitava de fer la relació estrictament > histórica; ja que sols hem pogut treure en clar que Ataulf morí > assessinat l' any 416 víctima d'un ressentiment particular y del odi > d'una facció. Fins es desconegut lo nom del matador puig mentres > Jornandes suposa que 's deya Vernulf y Olympiodor li fa dir Dubius, ni > com á dubtós escriuhen son nom Isidor, Orosi y 'ls altres > historiadors. > > Congenían donchs sols ab totas las antigas historias ja que d'ellas se > desprenen sempre claras; en nostra obra, las personificacions, > d'Ataulf, carácter bondadós, enmollit per l' amor á sa esposa; y 'l > d'aquesta, la orgullosa Gala Placidia, ab son fervent entussiasme per > Roma y ab son odi implacable per la Gothia. També 'l carácter de > Sigerich es verament histórich. No així 'ls dels altres personatges > que son per complert creació nostra.

**Repartiment**

---------------------- Personatjes Actors Gala Placidia Da. Carlota de Mena. Lledia Dolors Ricart. Vernulf D Antoni Tutau. Ataulf Joan Bertran. Sigerich Joan Isern. Varogast Miquel Pigrau. Velia Artur Carreras. Celius Lluis Llibre. Marcius N. Cuffi. Cavallers, Soldats, Esclaus. ------------------------------ ----------------------

Barcelona, 416.

*Lo primer y 'l tercer acte en la ciutat; lo segon en un palau-castell vora 'l Llobregat.*

## Gala Placidia

### Acte primer

Cambra del palau d'Ataulf. Gran porta al foro; á la dreta una finestra; á la esquerra un altre porta cuberta d'una cortina; taula á la part de la finestra ab pergamins y tot lo convenient per escriure; en las parets trofeus militars ab tota classe d'armas. Ja es nit.

#### Escena primera

*Ataulf, sentat avora la taula; Celius que acaba de llegir un pergamí.*

Celius: Senyor, aquest missatje es d'Arbojilda.

Ataulf: Mon capdill de més bras.

Celius: Se plany de veure tant temps en vaga á tos guerrers indómits: diu que incitats per lo desitj de brega conspiran sens repós.

Ataulf: Celius, escriuli que 'l Rey confia en sa leal fermesa.

Celius: (Prenent altre pergamí y desenrotllantlo). Aquest altre es de Italia.

Ataulf: (ab interés) Deu! al últim la resposta ha arribat!

Celius: (Anant á llegir y vacilant per lo que veu en la lletra). Senyor...

Ataulf: Qu' esperas?

Celius: (llegint) "Salut al vil profanador de Roma..."

Ataulf: (ab ira). ¡Celius! ¿qué has dit?

Celius: Y es cert.

Ataulf: (prenentli). Dónam la lletra.

Celius: No es del Emperador.

Ataulf: ¿Que no es d'Honorius? Passanthi 'ls ulls. ¡De Constancius! Llensantla sobre la taula ab amargura.

Celius: ¿Va al foch?

Ataulf: (reprenentla). Cor meu, sossegat. (Llegint). "Envá 'l teu front sobre la pols inclinas; no 'l tindrás lo perdó jamay del César: envá has fet de la víctima ta esposa; dins lo tálam mateix te l' haig de pendre..." Rebregantla indignat. ¡Insensat! ¡oh Constancius; no 't recordas que jo só 'l fort; tu 'l denerit, lo feble! ¡arna imperial que la grandor despullas y en la rónega purpra t' arresseras! ¡Ay de tu y de ta rassa enorgullida si avuy lo cor de dins lo pit me treya! ¡com cau lo llamp en la corcada torre tornantla pols que 'ls temporals esventan, aixís cauria ma trionfant espasa damunt lo trono hont han segut tants segles!... Mes jo tinch aquí al cor més gran victoria: te; y norréal al foch. Placidia es meva.

#### Escena II

*Marcius y 'ls anteriors*

Marcius: Senyor; un jove, un foraster que arriva de més enllá de las hispanas terras diu que parlarte vol.

Ataulf: Dónali entrada.

Celius: Lo nom ignoras y...

Ataulf: Ataulf l' espera.

(Se'n va Marcius)

Celius: Y si fos un traidor?...

Ataulf: Al fi ets de Roma! quan alsarvos podreu si sou com fembras?

#### Escena III

*Ataulf, Sigerich, Celius*

Sigerich: Ets tu 'l rey Ataulf?

Ataulf: Acóstat, jove: jo 'l só.

Celius: No es cobardía la prudencia. (S' assenta y escriu.)

Sigerich: Rey, no t' enujis si mancat me trobas del ayre cortesá: soch d'una terra hont los pares als fills lo joch del arma y 'l govern del cavall sol los hi ensenyan.

Ataulf: Tu no ets gal ni ets burgond... ¿Ets fill de l' Hunia?

Sigerich: Só goth.

Ataulf: Y donchs? aquesta patria es teva: entre goths ara 't veus. Com! en la Thracia d'Ataulf no 's recordan? Tan lleugeras han sigut mas petjadas en la vida que avans que jo 'l meu nom desaparega?

Sigerich: Oh senyor!... Més aten: Desde la infancia mos pares he perdut; sentint las gestas dels héroes nostres que han estés la patria del fret Escans fins á la mar Tirrena, á una edat so vingut, en qu' he sentida la onada de la sanch bótre en las venas, y l' arma he prés que brandejá 'l meu pare, y al mitjorn he llensat com la tempesta l' esperitat caball. De poble en poble seguint ton rastre he corregut la terra. En los portals de las ciutats d'Italia demanava per tu: las gents feyneras arronsant las espatllas me mostravan lo curs del sol. He traspassat las serras gegantinas dels Alpes: en las rocas m' ensenyava tothom l' ample rodera de tos carros feixuchs. Pels camps de Galia perfidiós he creuhat: los boscos verges la llarga serp de ton estol dragaren; los tronchs dels arbres esllomats se veyan del refrech al passar, y escuts polsosos jayent trobava assí y allá en la terra semblant escatas de la serp caygudas. Un dia, al lluny, en l' horisont, encesas pel sol ponent, las torres de Narbona s' aixecaren de sopte: aquí 'm digueren, ell vencé y fou vensut; carrers y plassas tremiren al estrépit de sas festas: sentat al ombra de triomfant arcada, ohint l' acort de divinals orquestas, baix tálam d'or que sos capdills li duyan, esclau s' ha fet d'una gentil donzella: y entremitj de sarcásticas riallas la llonga vía m' han signat d'Iberia. Y aquí ja soch: y encara á Barcelona del rey goth Ataulf vaig en la cerca: y es que, Senyor, al peu de tas murallas, al portal de ta casa, en ta presencia, trobant per tot la Roma corrompuda escalfantse al calor de ta grandesa, me pregunto cent cops, si un jorn de lluyta disputantse l' imperi de la terra va finar Ataulf cubert de gloria, y ets tu l' usurpador de sa feresa: tu, que un mon has perdut y humil t' amagas á raser de las timbas pirenencas, y fins la purpra dels vensuts te posas per conta de las pells dels que venceren.

Ataulf: Oh fill soperb de ma volguda patria, y com me plau ta fréstega noblesa! tu 'm parlas ab lo cor; no es la mesquina ambissió del servil qui mou ta llenga. La tempestat s' ha fos: més ningú ovira entre 'l cel y la plana, mitj perdentse al lluny, en l' horisont, un cap de núvol: y aquest núvol so jo. De la vil terra que m fa l' olvit! á aquells que no m' esguardan ja 'ls esguarda Ataulf baix sas empresas: encara mos soldats son los de Roma y mas armas també; prou las coneixen. Quan vulga mon desitj, lo cap de núvol oblidat de tothom, com tromba inmensa rehinflat s' estendrá d'un cap al altre sobre del mon, y al buf de la tempesta com mar d'espigas las potents nissagas las jeurá sobre 'l llot fins que 's pudrescan. Allá hont es Ataulf allá es la Gothia: hont es Gothia es lo centre de la terra.

Sigerich: Grat es, Senyor, perduda l' esperansa revenirhi de sopte; hi ha en ta llenga quelcom que atrau é imposa.

Ataulf: Ets jove encara. (Ab tristesa). Aquest mon que trepitjas es reflecte d'un altre mon en eternal batalla... lo cor de l' home: tu n' ho saps! Espera!

Sigerich: Perdona si t' he ofes. Roma es enclusa, ¿quí si no tu es lo mall? M' has fet reneixer.

Ataulf: Lo teu nom?

Sigerich: Sigerich.

Ataulf: ¿Vols en ma guarda un lloch d'honor?

Sigerich: Servit ma vida entera.

#### Escena IV

*Los anteriors, Varogast, Velia, Cavallers. Entran conversant alguns versos anteriors.*

Ataulf: Aquest valent, senyors, ve de la Thracia: pregunteuli; us dirá de nostra terra. Te seny y pit; d'avuy entra en ma guarda y 'l faig vostre company.

Sigerich: (volentli besar la ma). Senyor...

Ataulf: (negántsehi). No aprengas á humiliát, Sigerich: aixó es de Roma. (Celius deixa de escriure y 's reuneix als caballers). Que res li manqui, Celius. Tots m' ensenyan á alsarme de la pols. Oh ma Placidia, quant car es ton amor per ma conciencia!

Se'n va Ataulf.

#### Escena V

*Sigerich, Varogast, Velia, Celius, Cavallers.*

Varogast: Ho ha dit lo Rey; d'avuy ets company nostre.

Li donan la ma.

Sigerich: Y ab tot lo cor. (A Celius). Tu no; jo no haig d'estrenyer la ma vil d'un romá.

Velia: Vens de la patria y encara ets pur.

Celius: (A Sigerich). La voluntat suprema d'Ataulf m' ha fet goth.

Sigerich: Si t' aborria per fill romá... sabent que la renegas!... Senyors; vosaltres qu' heu seguit tants pobles: ¿quín es lo mot que ohíreu que servesca per escupir traidors?

Celius: Oh miserable, sobre ton cap caurá tanta soperbia!

Se'n va.

#### Escena VI

*Sigerich, Varogast, Velia, Cavallers*

Varogast: Si com tu fessim tots, no s' alsaria devant del trono tanta gent funesta.

Sigerich: L' odi aqueix será etern: ja des l' infancia mon noble pare l' infiltrá en mas venas: ¡Ay dels iníchs si despertés del somni!... mes va morir assessinat!...

Velia: Oh! sempre vil ha estat lo romá.

Sigerich: No: fou dels nostres l' assessí.

Velia: Y t' has venjat?

Sigerich: ¿Cóm? ¡Deu!... Conéixel, y matarlo, y morir; veyeu ma gloria. Se sent al lluny la veu d'un corn. Cavallers, aqueix corn?...

Varogast: Es que la reyna ja s' acosta al palau: senyal dels guaytas que han vist lo resplandor de sas teyeras. Ataulf li ha aixecat per sa alegría, del festós Llobregat á la ribera, un castell y uns jardins: quan ve la fosca se'n torna á la ciutat.

Velia: Vina; aprop d'ella tot es romá.

S' acostan tots á la finestra enrahonant y mirant á fora.

#### Escena VII

*Vernulf, Varogast, Velia, Sigerich y Cavallers.*

Vernulf: (desde 'l foro, fins que li parla Varogast). Ja fosch, cada vegada que 'l corn retruny mon esperit s' altera. ¡Encara avuy esclau d'aquesta dona!... No es viure 'l viure eternament en guerra lo cap y 'l cor: guanyar volém als pobles y nosaltres, mesquins, no'ns podem véncer!

Varogast: Vernulf!

Vernulf: Oh Varogast, aquí vosaltres!

Se li acostan tots menos Sigerich que queda mirant al defora.

Velia: Veyent entrar Placidia en la llitera.

Varogast: Tu sempre capficat: qué!... t' agravian los teus amichs?

Vernulf: No, may; y tu ho pots creure?

Sigerich: (apartantse de la finestra, diu per lo que ha vist) Allí 'ls vensuts son vencedors! Vergonya! (Per Velia y Varogast). No, com ells jo no soch. Fins ira 'l véurels!

Se'n va.

#### Escena VIII

*Vernulf, Varogast, Velia y Cavallers.*

Varogast: Es amor contrariat?

Velia: Ves qui se'n fia! dona y vent...

Vernulf: (senyalant l' espasa). Mon amor es per aquesta.

Varogast: Fins lo Rey ja'n fa esment: ahí á sa esposa quan tu passavas vaig sentir li deya...

Vernulf: (ab interés). Sí? cert?... Qué li va dir?

Varogast: Res; que 't trobava ja fa temps trasmudat.

Vernulf: Digas... y ella?

Varogast: ¿Quín interés, Senyor, tens per un guarda? digué: y 'ls ulls de ton costat va treure.

Vernulf: Parlem d'altre, us ho prech, de mi m' enuja.

Velia: Pobre company! estás febrós; si cremas!

Vernulf: Donchs bé: ja prou fingir; m' abrasa l' ira. Per qué guardas lo fel? per qué, cor? véssat. Aborreixo á esta dona, á eixa romana hont nostres cops s' embotan. Pitjor qu' Eva ha sigut per nosaltres: un sol home la nostra mare al paradís va perdre; y á tots Placidia, sonrisent lo llabi, del paradís del mon, á tots nos llensa. Quan recordo que jo, jo lo pervindre tinguí en mas mans del Rey, dels goths!... la pensa se 'm contorba sobtat, boira sangnosa me rodola pels ulls, y 'l pit me sembla que 'm salta fet á trossos. Oh Placidia... ¡Y pensar que una nit, la nit aquella pera Roma nefanda... ¡y per la Gothia! la vaig dur á Ataulf sa presonera! ¡Perqué al tenirla sobre 'l pit, en conta de darli vida, no la vaig estrenyer en mos brassos d'acer fins ofegarla com lleona dormida en las anellas de la serpent del Atlas! Bé ho recordo: d'aprop seguit de nostras hosts guerreras vaig entrar per la porta Mamertina: era per tot la nit: tant sols se veyan nostras armas brillar; y allá en las vías, ben lluny de nostres ulls, clapas lluhentas de roja sanch á la claror duptosa que ara creix... ara minva, de las teyas dutas pels goths: marxant sobre cadavres hont vaig anar no ho sé: claror intensa de cop arriva á mos esguarts: la vista clavo en avant: las casas son fogueras!... y corro á la ventura: 'l foch me volta: grahons de pórfit devant meu s' aixecan: sento un crit anguniós d'enmitj lo núvol com jemech d'una cítara que 's trenca... y pujo com lo llamp aquellas gradas: voltas per tot que á mon trepitj s' esquerdan, repós y fum: tant sols la xiuladora veu de las flamas. De repent s' esqueixa un mur d'aprop y vetj d'entre las runas un goth sortir ab las faccions encesas, no del foch... de luxuria! y en sos brassos estrenyent á una dona que forseja per fujir d'aquell llas. De cambra en cambra lo vaig seguir per tot com una fera; y al cim mateix d'aquellas altas gradas al ropatge del vil mon bras s' aferra enfonsantli l' acer en las entranyas y agonitsant prenentli la donzella, mentre 'l cos d'éll per los grahons rodola botent entre las jáceras encesas. ¡Y aquesta dona á qui he salvat la vida de carrer en carrer, com una presa sobre mon cor portantla desmayada més ab honra á Ataulf, be saps qui era! La germana d'Honorius; la orgullosa Gala Placidia en fi.

Varogast: Calla; la Reyna!

#### Escena IX

*Placidia, Lledia y 'ls anteriors*

Cavallers y esclaus ab antorxas encesas acompanyan á la Reyna fins á la porta del foro: després de las dos paraulas de Placidia 's retiran sens haver entrat en escena.

Placidia: (als que l' acompanyan). Cavallers, gracias. (A Lledia). Vina.

Vernulf: (Varogast y Velia 'l volen calmar. Vernulf apartantlos diu:) No; ja es hora; quant per ella he sofert vuy que ho sofresca.

Placidia: Saludant tot anantsen á sa cambra. Senyors...

Vernulf: (Sortintli devant). Un sol instant.

Varogast: (volentlo contenir). Vernulf!...

Placidia: (aturantse sorpresa y preguntant). Qué?

Velia: (á Vernulf). Cálmat.

Placidia: (á Vernulf). Si es una gracia... al Rey. Lledia, segueixme.

Vernulf: (aturantla). No: tot ho sé: la llum que 'l Rey nos dona de tu la rep, Senyora: foll te d'esser qui al sol s' escalfa reflectit en l' aygua y no al sol qu' es al cel.

Placidia: Qué vol, ma Lledia? Ja ho he dit: á Ataulf qu' es Rey... y es home; y jo d'astre no'n soch.

Vernulf: (ab amargura). Si ho ets; que 'l cegas.

Placidia: Acostantshi de sobte com ferida. Quí ets tu?

Vernulf: (ab ironía). So un vil, un goth.

Placidia: (á mitja veu). Ja m' ho semblava.

Velia: (á Varogast). Oh Varogast!...

Placidia: (ab imperi y despreci). Qué vols?

Vernulf: (Ab odi y deixant sa espasa assobre la taula prop d'ella). Vuy ferte entrega d'aquest' arma hont avuy sobre sa fulla mas galtas miro per l' afront encesas. Jo só esclau de ma patria: d'una dona, jamay.

Lledia: (voléntsela endur). Senyora!...

Placidia: Oh míser!... soch ta Reyna! ¡mes est home está ubriach!

Vernulf: Senyors, ohiula; sols l' insult li mereix lo bras que trenca son jou embrutidor.

Placidia: (ab ira). ¿Quína ventada á eix gra de pols en mon ropatje aixeca?... (Cambiant de cop diu ab despreci volent anarsen á sa cambra). ¡Qué respóndret! mirat fora vergonya!

Vernulf: (esclatant en odi). Oh cor fuhetejat! puja á ma llenga fet un mar de verí!

Varogast, Velia: Vernulf! (Volentlo contenir).

Vernulf: Abócat sobre esta dona que ha venut sa terra, las cendras de sa llar y sa familia per sentarse en un trono; qu' en la venda fins hi tira son cos á la balansa y son ánima y tot! Sombra severa del gran Teodossius; mírala: es ta filla; dins lo tálam del barbre; al goig desfeta; confonent ab la sanch de sas entranyas la sanch de sos butxins! Cayga sobre ella ta dempnació de pare!

Varogast: No l' escoltes, Senyora.

Placidia:(ab soperbia). Sí! Vull aixecar ma testa fins matar eixa vibra ab la mirada.

Vernulf: Oh, gosa ab enuig, ánima meva!

Placidia: Tu, vil; no per amor, que 'ls vils no estiman; per l' orgull de se' esclau de ma grandesa, devías en la pols arrossegarte, devant meu de genolls. A la ampla terra l' heu vensuda, que hi fa vencent á Roma si jo he somés als vencedors? jo fembra! més en lo triomf damunt de las feridas us he posat de rosas las cadenas, y la marxa incessant de vostras ordas he aturat, y ja 'ls pals de vostras tendas tráuen arrels y brosta: teniu patria qu' es tenir llibertat y fortalesa. Deu sap per que jo ho vuy; Deu y mon pare que fa moure mon cor. De ta soperbia, ¿qu' es lo míser esclat? Viu: mor: en ira bull ó cálmat... Importa á ma altivesa tant com importa á la pesanta roda lo cuch polsós que aixafa en la rodera. (Trencant l' espasa y tirantli als peus). Mira: te: y pas: recull-la aquesta espasa: digna de tu 't la torno.

Vernulf: Qui 'm la entrega com ha fet ab l' acer tot ho deshonra al posarhi las mans: la rassa meva deshonrada ab tu 's veu; trobi sa fulla en lo fons de ton cor sa digna veyna.

Recull un tros de la espasa de'n terra y 's precipita sobre la Reyna: tots lo deturan y ella se 'l mira impassible.

Lledia: Ah!

Velia: Vernulf!

Varogast: Insensat!

Vernulf: Es que m' abraso! es que 'm sento morir!

Placidia: (ab serenitat). La vostra testa me respon de la testa d'aquest home.

Vernulf: Marbre es: mes s' ha estremit: oh pler! la he ofesa! Y ara vinga la mort.

Se l' emportan pe 'l foro.

#### Escena X

*Placidia, Lledia*

Lledia: Senyora, cálmat.

Placidia: Patria, per ton servey!

Lledia: Se l' endugueren. Oh! ploras?... Tú!

Placidia: Sí: ploro: mes de rabia per no haber humiliat tanta soperbia! Y ha invocat la memoria de mon pare! ¡Oh gran Teodóssius! tu qu' ho saps, aixecat y confon als malvats; que més ta filla per lo trono del mon hont tu 't vas seure qué més pot fer? Quan ja vensuda Italia més que vensuda, morta: baix la petja d'un mostre del infern ja rodolava cap al sepulcre engolidor dels segles, jo ab lo voler, al cayre del abisme, de mos brassos fent arch, la vaig sospendre; y aprés la vaig alsar; y aprés la vida vaig infundir dintre sa carn ja freda ab mon alé, com Deu al primer home l' univers al formar. Qu' hi há ma Lledia; dins Rávena com jo? Qué puch donarli ja á ma patria volguda del que 'm resta? Tu be ho saps que Ataulf jo no l' estimo: ¡per l' homeyer de Roma l' odi sempre!... fins si 'l cor en lo pit se 'm revelava jo 'l faría callar! Més ja es complerta ma missió en aquest sol. Vensut se troba besant mas plantas la indomable fera. Per estrenyem á mí dintre sos brassos d'enmitj sas urpas li ha caygut la terra. Tot ho he sofert ardida per ma patria: odi y... amor; si... amor! que tota 'm gela, d'aquest home que apar fins quan amoixa es sa ma la del tigre!... Oh... se 'm desperta avuy un altre cop ma sanch dormida! Sopte. Cóm se diu eix soldat?

Lledia: Vernulf.

Placidia: Las queixas ofegadas al cor totas á l' una sobre son cap caurán! Y aprés, oh Lledia... que mon secret no surti de tos llabis ni que 't costi la vida!...

Lledia: May; só teva; só ta esclava y t' estimo ma senyora.

Placidia: Esclava no; l' amiga de mas penas. Escolta: més aprop: vuy torná' á Italia.

Lledia: Oh ventura! Sí?...

Placidia: Aquí l' ayre m' ofega y aborreixo á tothom. L' obra grandiosa consumada ja está. Lliure s' aixeca de las armas dels goths ma dolsa patria: ¿cóm tornar á la Italia en só de guerra, ja tots ells enmollits?

Lledia: Si l' abandonas, ¿lo Rey que viu del goig de ta presencia que será sense tu?

Placidia: Si jo finava la esposa d'Ataulf, tota la terra m' escupiria horroritzada al rostre. Jo aqui no puch morir: cal que conegan las rassas del pervindre que traidora no he donat per un trono 'l cos de verge. De enganyar á Ataulf ja no tinch forsas; ¡quí es que combat la víctima indefensa!

Lledia: Mes, cóm... senyora, cóm?...

Placidia: Sé que Constancius de part d'enllá dels Pirineus s' apresta per caure assobre esta ciutat; si fallan las armas... oh... llavors.!

Lledia: Lo Rey.

Placidia: Ves, déixans.

Lledia se'n va.

#### Escena XI

*Placidia, Ataulf*

Ataulf: Ma volguda Placidia, t' anyorava.

Placidia: Ataulf!...

Ataulf: Tot lo dia sense véuret! Pera mon mal bastí prop de las onas d'eix felís Llobregat ta fortalesa. Lluny de tu jo no visch: quan tu 't separas trobo 'l buyt en lo cor: instints de fera sento en mi rebrotar y sols las llágrimas dels que 'm voltan me plauhen: en t' ausencia poruch s' aparta qui mercés desitja. Mes quan tu tornas!... oh Placidia meva!...

Placidia: Ah senyor...

Pausa.

Ataulf: Muda estás; de mi 'ls apartas los ulls radiants; las mágicas estrellas qu' en lo cel de ton front per goig del náufrach sobre onadas de sanch li aparegueren. Mes tu has plorat! amor! No, no 'ls separis dels meus tos ulls. Qué hi ha sobre la terra que 't donga enuig, senyora? digas, parla!

Placidia: Donchs, bé, sí; jo he plorat: jo, jo, la Reyna; la esposa d'Ataulf; en esta cambra devant de tos servents. Lo plor me crema encara 'l pit y ulls.

Ataulf: Parla, senyora.

Placidia: Un goth, un dels soldats de ta noblesa, ubriach d'orgull, com dona miserable lo meu honor ha arrossegat per terra, alsant contra mon pit l' arma homicida.

Ataulf: Oh! digas lo seu nom.

Placidia: Y haurá ma llenga de pronunciar lo nom del miserable! Es... Vernulf!

Ataulf: Morirá.

Placidia: Mon cor sedeja de sa sanch aborrida; no só dona: só furia avuy.

Ataulf: Veurás d'eixa finestra son cap al cim de la més alta torre del sol ixent á la claror primera.

Placidia: Per mon desitj y quína nit més llarga! Oh llum del dia!... Si pogués encendre lo crudel horisont ab la mirada!...

Ataulf: Senyora, per pietat, calla; que 'm sembla so jo la causa del orgull d'eix monstre.

Placidia: Jo só aburrida de tas hosts guerreras.

Ataulf: Mon amor es inmens.

Placidia: Més lo seu odi.

Ataulf: Que hi fa que odihen ab lo cor, si en terra baixan lo front al ras de ta petjada!

Placidia: Que hi fa que caigan de genolls si cerca son bras que ve del pit l' arma traidora! Jo 'ls conech á tos goths: quan en sas festas m' assech al teu costat, lo front contráuhen, y dels vasos de corn lo vi se 'ls llensa tremolant al alsarlo. Quantas voltas al creuhar los carrers en ma llitera ajustan los vehins las portaladas y s' allunyan los nins de ma presencia poruchs somiquejant. Recordo un dia que roja de vergonya una doncella eixí al portal y m' entregá una toya de rosas y de llirs: noble revenja! que al passarhi altre jorn, era la casa pilot de runas fumejants!... Oh déixam á ma patria tornar! jo t' ho demano de jenolls, Ataulf!