# Escenas de la vida pagesa ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/escenas-de-la-vida-pagesa-75037/index.md Y axís fou com aná venint l'hora de l'anyoransa sorda, d'aquella anyoransa que s'entortolliga al cor y l'estreny y 'l matzola y n' esprimeix tota la dolcesa que guardava. L' ánima del pobre pare comensá á viure un continuat hivern, semblant als cims de las montanyas en que las neus hi son perpétuas. ¿Quí pot resistir tal situació sense fer un esfors suprem pera desviarla? En Pere Mártir escrigué á son fill pintantli sas angunias ab tota la tendresa de que fou capás; empero 'l noy, convertit en afortunat fill pródich, li respongué ab una carta dictada pèl sogre, plena d'escusas qu' acabaren d'abatre al vell Pagés. Est havía vingut á dir á son fill: "m' anyoro de véuret!" y l'Esteve li contestá en resúmen: "primer la obligació de ma nova casa que la devoció de visitarvos." V Resposta tan irreverent, com la qu' acabeu de llegir, indigná de tal modo al abandonat pare, que en compte d'escitarlo al sacrifici d'anársen á viure ab son heréu, (suposat un molt difícil acort ab son compare), l'empenyé á trencar d'un cop y per sempre tota mena de relació ab lo desagrahit xicot y ab la familia de l'Eugenia. Després de l'indignació vingué 'l plorar com una criatura, peró no l'humiliarse ó 'l rebaxarse. "Que s'hi estiga!... Que s'hi estiga, ja que per ell son primer els sobrevinguts que jo." Més tart, l'amor á una casa en que ja no hi habitava 'l noy, y l'afició al conreu d'unas terras que ja no llevavan per una familia, y 'l mateix desitj de venjarse obligaren á 'n Mártir á fer un pensament y á adoptar un determini: lo pensament de tornar á pendre estat y 'l determini de casarse ab dona més aviát jove que vella. Aquí comensa la part segona de l'êxpiació. La soletat, l'abandono, lo fret del anyorament eran ja un cástich terrible, mes lo que succehí al vell Pagés, ab motiu de sa resolució de mullerarse, es indescriptible. Va succehirli qu' arrivá á noticia del senyor Murgalat, qui, preveyent en lo matrimoni del pare de l'Esteve la possibilitat de nova descendencia y de la consegüent paga de novas llegitimas, feu mans y mánegas pera que la dita resolució no tirés avant. La primera obligació dels sogres es la de procurar la major felicitat als gendres, no tant per amor als matexos com per interés á favor dels propis descendents; y semblant obligació la cumplí 'l senyor Murgalat ab un zel qu' hauría fet honor al mellor agent de negocis de la provincia. Anadas y vingudas; visitas y cartas; papers d'advocats, consultas d'altres sogres, conversas directas é indirectas; influencias, amenassas, coaccions: tot ho posá en joch lo pare polítich del Esteve per' evitar que 'l natural d'aquest conseguís lo que volía. Tres donas pretengué ab poch temps (duas solteras y una viuda) y cap de las tres va conseguir en Mártir, sinó que 's ridiculisá als ulls de tothom. Tant no 'u conseguí, que 'l senyor Murgalat lográ maridar duas de las pretingudas (una d'ellas ab un parent) é inspirar ánsia de convent á l'altra. Esgarriats los projectes matrimonials de 'n Pere Mártir, las renyinas dels dos compares arrivaren á son límit y axís mateix la enemistat de pare y fill, per tal d'haver ajudat l'Esteve á son sogre en l'obra de qu' hem parlat. Los desenganys son com las fullas dels arbres, que no cahuen d'una en una sinó moltas á cada cop de vent. Ho diu el poble y tè rahó: las desgracias may van solas sinó ben acompanyadas. Soletat, anyorament, renyina ab l'amich y compare, ab lo fill, ab la nora y ab los parents més respectables de la parentela, qu' ajudaren á impossibilitar lo casament: tals foren las conseqüencias de una insensata ambició. ¿Resultat d'ella? La desventura pitjor, per ésser compendi de totas: l'aborriment de sí mateix. ¡Pobra eczistencia solitaria, abandonada á las miserias de la decrepitut! ¡Pobra conciencia condempnada á sentir de nit y de dia la veu del remordiment! ¡Prou! (Popular) Passant per Pedret, qu' es un arrabal de Girona, mon amich, --qu' acabava de contemplar ab relligiós entussiasme aquellas ruinas del Siti de 1809, escampadas per la montanya, á qual falda s'arrenglera lo sobredit vehinat,-- demaná á una dona, ja entrada en anys, noticias de la famosa é inmortal Defensa. La dona li signá un vell, molt vell, que ab maltractada barretinota de pagés y arrahulit á un cantó del camí-ral, estava casi del tot embolicat en son rogench y apedassat capot, á despit del sol d'estiu que feya, mes que no donava escalfor bastant á l'abatuda naturalesa del pobre. --Aqueix vell --digué la bona dona, signantlo,-- es un veterano del Siti, y li respondrá, si avuy está de bona data. S'acostá 'l meu amich al jayo inmóvil, abatut, sópit, é intentá, ab algunas preguntas, disposarlo á formular las respostas interessants qu' ell desitjava. Insinuacions, paraulas, ofertas: tot fou en vá. Lo vell, que no estaba "de bona data", ni 's prengué la pena d'axecar los ulls ó de fer lo més insignificant moviment. Després d'una llarga pausa, mon amich insinuá: --Bon home: ¿vareu conexe á n' Alvarez? Lo jayo, revifantse, alsantse y adressantse de cop, com tocat d'una centella, y girant, ab la mustigada cara, 'ls térbols ulls al cel, contestá: --¡Prou! Y torná á sentarse, á arrahulirse y á posarse sópit. ## Joguesca estrambótica (Popular) ### I Lo senyor Rector era un home d'aquells que, si no se las pensava, volía pensárselas totas. Sa lectura predilecta eran las obras del Revt. Pare Gracian, y se li n' havía encomanat l'enrevessament d'ingeni y 'l mal gust intelectual de tal autor. Amich de fer broma y sobre tot joguescas, faltava sovint al rigorisme de las bonas prácticas que imposa 'l ministeri sacerdotal. Un dia escomet á un dels parroquians, tan aficionat com ell á las joguescas, qu' estava enjegant, y li diu: --¿Voléu jogarvos aqueix porch tan guapo, Pere Pau? --¿A qué, senyor Rector? --A un joch nou. A que després d'esplicar jo, á la missa major de demá, las festas, vos no estaréu ficant y trayent mitjhora seguida y sense parar, un dit al pany del cancell de l'esglesia, dihent: "dins, dins; fora, fora, dins." --¿Que podé hi posará ortigas ó besch, senyor Rector? --No hi haurá res que puga mortificarvos poch ni molt. --Donchs si es axís... ¡sort que Dèu me donga salut! --¿Va jogat el porch? --No ha d'anarhi! Valdament fes cent carniceras més sobre las cent que fa. --No 'us descuydéu d'anar primer á missa matinal, pera que una, al ménos, de las missas, vos hi valga. ### II Vingué l'endemá. En Pere Pau assistí á la missa primera y més tart á la major. Lo Rector, després del "*lavabo interninocentes manus meas* etc.", prengué la canya, ensenyá la doctrina als baylets, com era costum en la parroquia, y proclamá y esplicá las festas de la setmana. En Pere Pau comensá l'operació convinguda. Lo capellá, ficsanthi 'ls ulls, esclamá ab veu molt clara: --Ara resarém un parenostre per en Pere Pau del vehinat, que veig que se 'ns ha tornat boig. Lo gentiu se conmogué, tombá la cara y observá á 'n Pere Pau acafarat en una operació de veritable boig. La dona d'aquest, qu' era revinguda com un brau y en qual forsa havía contat prou lo senyor Rector, se separá del aplech de las donas, corregué vers son marit, homes á través, lo separá de la porta ab una rabalada y 'l feu seguir. En Pere Pau perdé, donchs, la joguesca; mes, si hem de creure las autorisadas crónicas de Porqueras (qu' es hont succehí 'l fet, segons altras crónicas,) lo senyor Rector va contentarse ab algunas butifarras blancas y algunas llangonissas dolsas, logrant axís que, al parlarse del famós porch, digués tothom "lo porch de 'n Pere Pau" y nó "'l porch del senyor Rector". ¡Qu' endriastat! Era encara petit, --digué-- quan vaig anar á una festa major ab mon cosí Dillet: tant bon mosso com bon minyó, que 'm protegía com un pare. A la casa hont posárem hi havia un pagés-senyor vell quí, emprendat del meu esparravillament y de la meva xerrativa, de ma *sans façon*, com diría un francés, deya, entussiasmantse, als convidats: "¡Voto al altre! Aquest xicot es més viu que cap mustela!... Aquest bordegás fará carrera!... Aquest baylet será ministre!" Com me proposo no pecar de modest al referirvos ma historia, 'us diré que de vivor natural, d'entramaliadura infantil ne tenía per vendre. Qualsevol que m' hagués vist no haguera dexat de notar, á través de mas galtas de poma y de mon front espayós, quelcom d'espiritual de la bona mena. Qui de vosaltres m' hagués conegut á la edat de sis ó set anys, hauría convingut en que jo no sería tonto. Si 'l flaquer Bartomeu Grassot fos viu, 'us contaría mil incidents de mos primers anys que 'us donarían testimoni irrecusable de ma precocitat. Si no fos casada y enmaynadada la majordona Miquela, vehina á duas portas de casa, 'us relataría, ab tots los ets y uts, altres mil detalls que 'us evidenciarían lo mateix. Pero ¡ay! l'un es al cel y l'altra no está per alabar als fills estranys desde que Dèu Nostre Senyor li n' ha concedit mitja dotzena de propis en companyía del porter de la Curia. Lo flaquer referiría que jo li feya despatxar molts cocons y borregos als xavals del carrer; que distreya l'impaciencia d'uns parroquians, en tant qu' ell servía atrafegat als altres, pujant y baxant, obrint y tancant lo fressejador calaix y prenent y dexant la formidable ganiveta, tota d'una pessa de ferro molt gastada del tall. Afegiría que las minyonas de servey qu' entravan á la botiga, ab lo paperet de parroquia ó abonament en ma (qu' ell clavava després pèl mitj colocantlo sobre una gruxa d'altres) distretas ab mi, no eran eczigentas pera la torna; que 'ls senyors del primer pis, vells casats sense familia, me compravan borreguets de matafaluga; que jo solía portar l'encárrech de provehir d'algunas galetas cada dia de festa y, finalment, que vaig tenir l'honra d'acreditar ab ma propaganda, pel Ram de 1854, una mena de tortells de que avans ab prou feyna se 'n recordavan los senyors canonjes, beneficiats y demés personas de gust. ¡Ah! si fos viu en Bartomeu, vos asseguraría que vol ferme heréu seu universal, y que si no me 'n va nombrar á temps fou per distracció ó per alló de que la sanch no 's torna may aigua. La segona 'us diría que no me n' anava sol, que ja marcava tots els ayres de las músicas tant bé com los matexos mossen Creuhet y mossen Anton, mestres de capella respectius de la Seu y de Sant Feliu; que, á sis anys, cantava com un oriol las cansons més revessas; qu' estrafeya 'l pregoner d'un modo acabat, en alló del "mercat y bon any, mercat y bon any, fora mal any; salut y bon guany que Dèu nos dó;" que deya missa ab tots los perfils y sombras desitjables y ab un fervor tal, qu' un dia arrivá á dexar parat á un militar dels grossos; que sabía jo de cor las principals oracions llatinas, resantlas ab la major seguretat del mon; qu' era un llibret vivent de doctrina cristiana y que feya l'eczercici com un soldat dels que pugan tenir més punt y fatxenda. Mes aném pèl que aném, com digué aquell á quí volían fer dir el rosari quan anava per pubillas. Mos estimats pares, ab motiu de la guerra y á fí de que jo no 'm criés flonjo de carns, ans pogués afermar bè la salut, m' enviaren á una vileta del Empurdá, famosa per varias hassanyas populars que se li atribuhexen y passo á recordar. Una nit cert ase, honor de sa classe per lo inofensiu, s'abeurava tranquilament á un bassal d'aigua hont reflectía la lluna. De prompte quedá aquesta coberta per un núvol espés, y com sa imatge hagués desaparescut de l'aigua, s'afirmá que l'ase s'havía empassat la lluna gorja avall. Altre cop, volgueren los fills de la vila trasladar la esglesia y se 'ls trencá la corda ab que intentavan ferho, macantse, de resultas, la part ménos sensible del cos. Altra vegada escanyáren una lloca, no recordo per quín mal entés, y finalment, acabá sos dias un marrá, al qual pujaren ab un llivant campanar amunt, á fí de que 's menjés l'herba que per las alturas crexía. No faltará, potser, qui trobi de mal gust el que jo recordi aquells fets tradicionals, calificantlos de increhibles y puerils. Jo 'ls conmemoro per duas rahons: per lo que tenen de populars y perque 'l referirlos y bescantarlos als parents meus de la vileta en qüestió me feu passar deliciosament part de ma infancia. Com de fet: axís que vaig trobarme un poch orientat en ma nova pátria, vaig comensar á retraure las totxerías indicadas á mon nou pater familias y al senyor Rector. No li valía al primer donarme un qu' altre cigarret y ensenyarme á fumar ab gracia, ni al segon pagarme espléndidament l'ajudarli á dir missa: quant més feyan ells veure que s'enfadavan de debó, més empenyat jo en retráurelshi las quixotescas hassanyas dels predecessors. Resultá d'açó que varias donas de la vila, per seguir la bulla unas, picadas realment de l'amor propi altras, duguéren á cap una conspiració contra mí en lo modo y forma que passo á contar. Tornavam un dia de pescar, ab lo cosí germá de mon pare, cap de ma nova familia, quan una dotzena de donas, --una avant, una enrera,-- que s'havían aplegadas, brenant, á l'era de 'n Quel Guinart, pera celebrar la vigilia d'una santa, Patrona de la festa major petita, nos voltaren á mon parent y á mí. --¡Ja 'l tenim, ja 'l tenim! --comensaren á cridar ab ayre de victoria. --Ja l'hem agafat al que 'ns bescanta la vila, al que diu fástichs de tothom!... Veníu, veníu totas! Lo meu parent feu com qui 's vol defensar, pero es lo cert que 's va escórrer de la ferám, y m' hi dexá tot solet al mitj. Las donas se posaren á riure com unas bojotas, contemplantme estranyat é indecís per causa de la sorpresa. Poch se pensavan las plagas de la parroquia que se las anavan á haver ab un cor fort, ab un esperit resolut y sancer. --¿Nos tractarás més d'escanya-llocas? --¿Nos tornarás á dir més penja-marrans? --¿Dirás may més que som fills d'escanya-burros? Ellas prou esperavan, com candeletas, un plor d'arrepentiment, alguns mots de compunció ó un prech de misericordia; mes se varen tallar, ja sía que, en compte de complaure llurs esperansas, vaig reunir totas mas forsas, y vaig cridar ab boca acampanada: --Sí! Un moviment d'eczagerat escándol, mes en realitat d'admiració á la meva serenitat, fou l'eco de ma resposta. --Desvergonyidás! --clamá la més vella casant los dits d'una ma ab los de l'altra. --Insolienta! --feu la cunyada d'un llicenciat del eczércit. --Poca pena! --afegiren una tercera y una quarta mirantse 'ls ulls. --¡Oh, oh, oooh!... --esclamá 'l coro. --Si! --vaig repetir jo ab insólita energía.-- mal qu' us pesi, aquesta terra es la terra dels escanya-llocas, dels penja-marrans, dels mata-burros. Tant ne faréu de dir santa com salve. Encara que soch petit y encara que ho sigués més que 'n Pere Millet, no me 'n faréu desdir. Si no 'us agrada,... passejéuvos. --Donémli la vaca! --insinuá una. --Sí, sí, sí: la vaca! --respongueren totas, disposantse á secundarla. --Donéumela! --vaig fer jo, creuhant los brassos com mariner espert devant del temporal y arronsantmhi d'espatllas. Las donas s'ullejaren unas á las altras com si 's preguntessen: "¿Lo baylet de casa tèva fòra tan valent?" M' actitut las infundí respecte. --Si 'm doneu la vaca, diré encara més mal de vosaltras. Escriuré al pare que, quan no podeu fer callar als noys, los hi pegueu, y 'l pare, com que m' estima, potser vos fará anar per justicia y tot, perque jo li diré que una colla de donas, si lletja l'una més lletja l'altra... (Aquí una bellugadissa general.) --Trapacer! --Pochs modos! --...No s'ha donat mal de fer una mala passada á un nen que no s'hi pot tornar. S'establí un moment de pausa, y la matexa vella, qu' havía proposat atentar contra 'l meu cos, me preguntá: --Y si no 't donem la vaca, ¿qué li dirás al teu pare? --Oh! com que alashoras seréu donas de bè y la mare diu que las donas de bè son bonicas, li diré que totas las donas d'aquest vilatje sou com unas Mares de Dèu. ("¡Ah!" de general satisfacció.) --¿Qué més? --digueren tres ó quatre acostántsem ab los brassos caiguts y las mans á las butxacas del devantal ó sota d'aquest. --¿Qué més? --vaig repetir.-- Que 's fan estimar; que jo las estimo fins al cel; que... Ja veuréu. De tu, Guerxa, diré que tens els ulls més macos que cap altra; de vos, Sorda, diré que hi sentiu mes que cap llebra; de tu, Mercé de las camas tortas,... --Prou, prou! --esclamaren las aludidas y quantas tenian taras. --No, no: endevant: --varen demanar las sanas y condretas. Ja fou armada la sarracina. --¿Hónt va axó aquesta? --afegí una de las primeras, encarantse ab despreci á una de las altras.-- Valdría més que 't cuydesses de traure la menjía que tens á ca teva, que no pas... --¡Ay, la llenguda! ¡tu plá n' ets de garrina y malmandada!... Sempre 't pentinan els gats! --Mancas á la veritat, xerrayra! --espressá, furiosa, la cosina de la mal pentinada, trobantse aludida.-- La pentinan aquestos deu dits que no tenen las unglas tan llargas com las tevas y las del teu marit. Y sinó que ho diga 'l gorda-bosch de ca 'n Fosch. --Miréusela! --observá una quarta, parenta ó arenta.-- Perque s'ha de casar ab el manescal, sembla que no toca 'l sol de terra ab las potas! --Qui tè potas sou vos y 'ls vostres, y per ço us heu de batre sols las malas garvas que Deu vos dona. --Malsagonyats cotra cortus que tens! --Malasgonyadas paraulas que 's malgastan ab vos! La tempestat prengué unas proporcions horrorosas. Las arias se convertiren en duos, aquestos en tercetos y aquestos en concertants los més desconcertats que podeu imaginarvos. Cada famella 's desfogá, cridá y esvalotá. L' aplech se convertí en vesper furgat per ma insidiosa. Los mots anaren prenent un ayre de pujat realisme. De las paraulas va passarse á las obras, y 's descalsaren sabatas y sabatots y espardenyas, y 's bellugaren per damunt los caps, y regná una confusió impossible de descriure, peró fácil de compendre. Jo, mentrestant, haventme esmunyit com una anguila, me 'n vaig anar á referir lo succés al zelós Jutje de pau, lo qual, acompanyat d'un parell de masovers seus, --que tenian pocas qualitats de bons Mossos de l'Esquadra,-- se trasladá al lloch de l'ocurrencia y, ab grans feynas y travalls, lográ, á la fí, conciliar á las renyidoras, sortintne esgalabrat del front y ab la vara malmesa. ¡Desgraciat qui ha d'anar per justicia, peró més desgraciat el qu' ha de ferne! ¡Massa tart! (Inspirada en Dufeu) Lo riquíssim pagés era tan avar, qu' havía prohibit fins á son mosso de major confiansa lo fer caritat als pobres sense permís d'ell. Un jorn havía l'hizendat tornat de gran fira desprès de vendrhi sos vins y part d'olis á preu faulós. Era una mitjdiada de fresca primavera, y 'l rich pagés, recolzat en sa patriarcal cadira de brassos, volía, com de costum, trencar un son reparador. Mes sa memoria, mirall hont s'hi reproduhían emboniquidas las doblas d'or cobradas, y son cor, fornal d'esperansas de dolsa y dilatada prosperitat, lo retenían despert. La conciencia matexa de la ditxa, apoderada de tot ell, feya esquerpa la son. Per tant que 'l cos volgués, l'esperit se negava á compláurel. Mentrestant, arrivá á la porxalada del casal un vell pobríssim y afadigat, á qui 'ls rostolls havían malmés los peus que verament li sagnavan. Lo vell se posá á cantar ab veu qu' us hauría fet pensar en la pietat de Nostre Senyor Jesucrist, una cansó tendra qual tornada era: Jo visch de l'esperansa, morint de fam. Y un cop de vent li dugué 'ls aromas de flors y fruytas sahonadas que se 'n pujaba amunt. --Senyor: --entrá á dir al hizendat lo mosso conmogut;-- un pobre vell... --Sí: --interrompé l'avar ab impaciencia;-- ja ho he conegut. Déxal que canti: lo seu cant comensa á ferme venir son... Vésten: no m' irritis! Y 'l vell seguí cantant la matexa cansó; mes al cap de breu estona, la veu li flaquejá fins á apagárseli. No bè se li apagá, 'l vell caigué rendit al sol de terra pera goijar al cel una eternitat de gloria. Al cessar lo cant del vell, el rich sentí una fonda emoció. Comensava la suspirada son á gronxarlo y torná á quedar més despert que may. --Mosso! --cridá. Lo servidor comparegué, lo cap ajupit y 'ls ulls atontats. --Té: dóna aquexa moneda al pobre pera que seguexi cantant. --Es massa tart, amo! Lo vell s'es mort. L' hizendat avar torná á guardarse la moneda somrihent y arronsantse d'espatllas ab mostra d'indiferencia. Passaren dias y mesos, y 'l mosso 'm contá que son amo acabava de morir de resultas d'un mal espantós: d'incurable desvetllament. ## La Tuyetas bonica (Histórica) No feya quatre dias que 'm trobava al arreconat poble de x, quan va cridar poderosament m' atenció 'l veure que tothom s'allunyava d'una noya que, per sa boniquesa, debía més aviat atraure á tothom, com atrauría un clap de jardí sobre un erm. Encuriosit, volguí averiguar la causa de semblant raresa, y 'l senyor mestre, dedicat, com sempre, á lloables investigacions históricas relativas á la localitat, me referí la següent tragicomedia, absurda en apariencia, peró tan certa com que 'l seu relator no 's feya cap casa ni trassas duya de férsela en lo país diligentment investigat per ell. ### I Vivía en la planura que veu, durant la guerra dels Matiners, un pagés solter, ab sexanta anys de passo á l'esquena y més de sexanta doblas-de-quatre constants y fidels al fondo secret d'una arca macisa. Lo tal home no havía pensat, ni ganas tenía de pensar may en casarse, puix se formava de las donas concepte més desastrat que 'l que 'm formo jo dels contraris de la instrucció primaria: basament cardinal de totas las demés ensenyansas, com ho indica prou l'adjectiu de "primaria" subsegüent al substantiu de "instrucció." La instrucció primaria es la garantía de la... --Perdoni: --diguí al professor, eixalant sa eloqüencia;-- perdoni, mes lo que jo desitjo ara es saber... --Té rahó y vosté es qui m' ha de perdonar, tota vegada que sé perfectament que no necessita de las mevas disertacions pera convéncers de que la instrucció primaria es la lactancia del esperit, sense la qual es segur lo raquitisme, casi segura la tísis y molt probable la mort moral. Tornanthi, ficat aquell pagés, més de lo que convenía á lo del seu, en las cuestions políticas qu' afligían la Pátria, tant afligida ja de sí per la ignorancia, ¡pobra, desventuradíssima (ja veu quin superlatiu uso!) desventuradíssima la dona qu' ell hagués presa per muller! En efecte: tals y de tal magnitut eran los compromisos en que á voltas se veya ell, per amor de l'estantissa causa del absolutisme, que nó un cop ni dos, sinó molts eran los en que 's veya precisat á ficarse dins un amagatall, que la casa tenía per sota 'l trespol de la cuyna. Mesos enters hi passava, escribint cartas á la familia, composta llavoras d'un nevot y la gent de servey, que no era molta, perque menavan las terras de 'n Sebastiá (tal era 'l nom del hizendat) duas guapas masoverías. Lo tal nevot, anomenat Bonaventura, era, donchs, lo cridat al heretament del recalcitrant pagés. Axó semblava lo natural, temps-á-venir, pero no succeheix sempre lo més natural. Lo més natural fòra que 'ls mestres fossem considerats, respectats, ohits, y passa que ni 'ns ouhen, ni 'ns respectan, ni 'ns consideran las municipalitats á qual servey treballém; passa que lo que sol preténdres es reduhir las escolas superiors á elementals y á incompletas las completas; passa que, essent lo natural que se 'ns desitje ben menjats y ben vestits,... --Ho sé, senyor mestre, ho sé; --vaig observar;-- mes recordi que m' está referint una historia, y que las digresions farán que perdi jo de vista 'l lligament dels successos. --Tè rahó, tè molta rahó, y li prometo no digresionar més, si 'm permet lo neologisme verbal. --Permés, y continúi, perque lo del amagatall comensava á interessarme. Deya vosté que 'l nevot Bonaventura... --Malavingut ab los seus interessos, doná á son oncle 'l fortíssim disgust de opinar en política d'un modo diametralment oposat al seu, y 'n Sebastiá, per venjársen, decidí fer lo que de bonas en bonas, ningú li hauría donat entenent de dur á cap; es á saber: casarse. --Ja 's compren l'intenció!