Part 2

A posta de sol era tornat á sa casa y, al cap d'una estoneta, després d'haver ensenyats á sa mare joyas, robas y llemins de bodas, doná una abrassada á la viuda, mentre aquesta s'afanyava á cusirli dos botons del gech, trencats un á l'anada y altre á la vinguda de ciutat.

Semblava qu' aquella dona s'hagués tret deu anys de sobre y qu' estés disposada á tráuresen altres deu.

### VI

Altre mes passá volant.

Lo sol, que no fa com las personas, que 's cansan de tenir bondat, sinó que sembla que quant més ne vèssa en aquesta banda de mon més n' arreplega á l'altra, lo sol comensava á escampar los raigs de sa puríssima llum, quan exiren de casa l'Assumpta dos mossos ab escopetas de dos canons sobre las espatllas, muntaren en duas bravas cavalcaduras, que comensaren á trotar joyosament vers l'esglesia del poble, y al cap de breu estona, varen sentirse, ab curt espay d'una á l'altra, quatre descárregas de las duas escopetas de dos canons.

Seguidament exí de la casa, en ordenat desorde, una gran colla de gent: pares y avis, padrins y oncles, cosins y amichs de l'Assumpta y de 'n Prim, destacantse, entre tots y sobre tots, l'espiritual si bè maltractat barret del jurisconsult olotí, personatje del qual portém feta lleugera y per lleugera injusta menció honorífica, puix merexería no sóls planas enteras, sinó tambè ilustracions, notas y comentaris.

Tota aquella bellugosa y endiumenjada reunió de convidats semblava l'estudiat, encara que capritxós, mostruari d'un venedor de flors y fruytas las més variadas.

Pujaren los més joves á caball de matxos y eugas y la gent de més edat als dos entoldats carros preparats á l'era.

Aparegué la ditxosa parella dels nuvis.

En Prim ajudá á muntar y á acomodarse en l'envellutat silló d'una robusta euga á la nuvia; entregá á n' aquesta, ab una ma, lo mocadorat de confits y atmetllas qu' ella havía dexat damunt del pujador, arreglantli, ab l'altra ma, 'ls plechs del devant del vestit de seda negra; esperá á qu' ella s'acomodés bè un' arrecada que s'havía mal posada ab la branzida del muntar; li entregá després las riendas, estrenyentli las mans de passada, y, retornadas espléndidament las rialletas que l'Assumpta endressá al jove, va pujar aquest y afermarse en altra euga pariona, tot portant, al igual que la donzella, un mocador ple de confits, que lligá part-devant de la sella.

La comitiva emprengué la ruta en igual direcció que 'ls dos avansats ó batidors mencionats, los quals anaren dexant sentir, de tant en quant, trets y cridoria cada cop més secundada per altra cridoria popular.

Tothom arrivá sa y bo á l'esglesia, puix l'únich dolor que la indiscreta trepitjada d'una tia grassa y arrugada causá en lo tercer ó quart ull de poll (no puch desgraciadament precisarlo) del émul de Papinianus en la terra hont lo fajol es sempre insegur, s'havía ja casi del tot calmat.

Los nuvis se donaren la má y 'l sí sagramental, --aquell sí qu' instantáneament fineix en l'espay, durant per sempre en lo temps,-- y seguits, més que á l'anada, de donas pobras, homes vagamundos y xicots galifardeus, se 'n tornaren més alegres que cap mitjorn.

### VII

Mentre las esposallas de l'Assumpta y de 'n Prim tenían lloch, una pobra noya, postrada al llit, sufría abrusadora febra. Tots la conexeu.

¡Pobr' ánima celestial!... ¡Pobra filla! Miréusela. Está sópita y respira ab la fatiga dels vells de vuytant' anys.

Un cop qu' altre bada 'ls ulls, y, al cap de petit moment de ficsarlos en una de las ratllas de llum viva que separan els finestrons, los acluca com pera retenir lo plor que vol exirli á flor de cara.

Tornéula á guaytar y tornaréu á admirarla.

Apar una santeta, ab son front resplandent de cristiana resignació, sas galtas esblanquidas, com si un arcángel n' hagués esborrat ab un cop d'ala tota mostra d'humana condició; sos llabis purs com un místich pensament.

Ara sembla que la son s'haja dolgut de son mortal sufrir... Ara sembla que s'es condormida del tot.

Tal creu lo bon jayo, conegut nostre, que mitjbada la porta de la cambra y trau lo cap; mes no tè temps d'haver esmentat bè la donzella, qu' aquesta, somrihent, li diu:

--Entréu, entréu, avi Lluch! No dormo.

--Bona l'hem feta! --respon lo vell entre formalisat y rioler. --Es la quarta vegada que 'm passa avuy lo mateix. Totas quatre vegadas m' has donat marso. ¡Ni may qu' ho encerti!

--Mellor, home de Dèu, mellor!

--¿Per qué?

--Perque axís podeu entrar y ferme companyía.

--No, no; á tú 't convé dormir y no vull esgarriarte la son.

--¡Son!... No 'n tinch gota, ben gota! --respon la noya fentse un xich per amunt del llit.

--Ténte compte! --fa 'l pobre vell, avansant y acotxant á la Margarida.

--¿Veyéu com bado 'ls ulls?... No, no 'n tinch de son.

--Donchs jo vull que 'n tingas, que qui mal dorm mal allarga, y...

--¡Oh, vos!... ¡Vos voldríau que tingués jo tantas cosas que no tinch!

A tan ingénuas paraulas seguí una estona de silenci.

Lo pobre vell se sentía perturbat y confós, malgrat son gran caudal d'esperiencia. Per fí, no sabé qué respondre, y succehí... lo que succeheix en semblants casos: que respongué lo pitjor:

--Tens rahó, noya.

Y com que semblant contesta fou seca y 'l vell se penadí d'haverla donada, comensá per reflecsionar qu' era un tonto de primera, y acabá per desconcertarse y callar com un mut.

En mal punt callá! Justament era quan la comitiva del casament tornava de l'esglesia, y 's sentia clar lo ressó de la tabola, mercés á la procsimitat y á una ratxa de vent favorable.

Al óurela 'l bon jayo, esparpellá la vista; s'alsá esferahit, y, sens obrir boca, acostá son cap blanch al cap de la noya y 'l protegí y amanyagá, ab la vista en la porta, com si temés qu' algú entraría á robarli.

La donzella plorá, mes no dexá de somriure y de semblar una imatge del cel.

### VIII

Los primers dias, setmanas y mesos que seguiren al casament de l'Assumpta y de 'n Prim foren veritable floreig de ditxas, mustigada l'una al esclatarne altra de mellor.

¡Quántas vegadas permet Dèu que una ventura desmesurada sia preparació d'un gran escarment!

Tot just anava á cumplir un any de matrimoni, quan en Prim sentí créxer y tornarse molt agut lo dolor de la cama que fins alashoras no havía tingut casi bé gens de malicia. Comensá aquella á flaquejarli, á debilitárseli y á perdre l'antiga flecsibilitat.

De principi, bastá que la muller recordés al marit que 'l dolor podía ésser efecte de certa relliscada qu' ell havía tinguda ajudant á carregar un sach de blat; mes tal y tant insidiós va tornarse l'adoloriment, que la cara del pubill se posá fosca, al adonarse de que la condemnada cama li ranquejava á despit de greus esforsos de flaquesa.

Lo dolor se feu més intens; no hi valgueren metjes ni batxilleras, y hauríau presenciat lo següent espectacle, al cap de tretze mesos de las esposallas.

Al peu d'un llit, fregantli 'l cim dels cabells un pany de cortina del alcova, seya en cadira de brassos y apoyant una cama en dos ó tres coxins, un jove de vint y cinch anys, enarcat, ab barba crescuda, galtas esgroguehidas, ulls enfonzats y llabis contrets y esmortits.

Devant sèu, una dona també jove, trista com nit d'hivern, seya igualment, y á cada punt se li clucavan els ulls abatuts per la son; lo cap li era traydor, s'inclinava damunt del pit, y, arrivant al major grau de contracció possible, la infortunada esperimentava un sobressalt y tornava á obrir els ulls. ¡Feya tantas nits de carrera que no podía dormir mitja hora seguida! ¡Feya tantas y tantas nits que sentía ab esglay totas las remors, atribuhíntlashi lo més supersticiós significat! No hi há traydora més traydora que la son: vè quan no la volém y quan la voldríam ens fuig, ab rialla de bruxota.

L' inconsolable jove atravessava un d'aquells moments tristíssims en que la fantasía supera la realitat matexa.

Ab los vidriosos ulls esgarriats no veya res de lo que semblava mirar, y mirava las cosas ab major esment que si las hagués, una per una, vistas y palpadas. Puch dir que tenía 'l pensament al aguayt, ja que, com als cassadors que al aguayt cassan, res li passava desapercebut. Se sentía jove, y 's trobava vell; se sentía vessar la copa de las ilusions y de las esperansas, y 's trobava al plé d'un inesperat y horrible desengany; se sentía capás d'assaborir totas las ditxas, y 's trobava postrat per una desditxa inmensa. ¿Podém formárnosen cabal los qui, si anomeném "vall de llágrimas" la vida, es perque ho diu la Salve, quan no per donarnos ayres d'homes cansats del mon á fí d'interessar? ¿Podém ben imaginarnos nosaltres que, gracias á Dèu tenim salut, l'esgarrifós roséch d'un cor que, al any de disfrutadas las venturosas riquesas morals y materials d'un estat volgut ab anhel, se troba presoner d'un cos condempnat á no móures d'un seti fatal?

### IX

Llarga estona feya que la inmaginació del malaventurat vagava d'una pena á l'altra y que la esposa 's condormía pera dexondirse al moment, quan se sentiren dos truchs seguits á la entrada del aposento.

--¿Quí hi há? --interrogá 'l pacient ab enrogullada veu; y mentre tossía per' aclarírsela:

--¿Dònas llicencia? --va demanar una persona ab débil accent.

--Endavant! --contestá 'l primer.

--Bon dia que Dèu nos dó; --digué l'avi Lluch, entrant y alsant una miqueta 'l cap, que li penjava ran de la boca del cor.

--Dèu nos lo dó bo y la Mare de Dèu; --afegí l'Assumpta, passantse una ma per la cara á fi de desensopirse.

--Y donchs: ¿cóm anem desd'ahir? --feu en Lluch.

--Sempre pitjor! --esclamá 'n Prim.-- Cada dia --prosseguí després d'un fort suspir,-- cada dia 'm trobo més carregat de dolor, y conech que la desgana, la falta de son y aquexa febra sorda qu' estich covant...

--Resignació, fillet, resignació! ¡Son tants que 's troban com tu! Creu un meu consell: pensa tothora en un pitjor: pensarhi es mitja cura.

--¡Ay, avi Lluch, qué n' hi há de diferencia del receptar al pendre!

--Ja ho sé; pero 'l teu mal no es mal de mort; es...

--Prou heu dit! --interrompé 'l jove ab desesper.-- No es mal de mort, sinó mal d'anarse consumint com un miserable.

--O d'anarse aconhortant com un bon crestiá! --Sí; --digué l'esposa;-- sí, avi Lluch: animéulo, déuli coratje, perque jo no sé cóm fermho. Hi há vegadas que li agafa un tremolor que fa basarda y li venen ganas de malmetrho tot.

--Y... ¿es sóls fruyt de la malaltía semblant desvari? ¿No s'hi barreja per res algun remordiment de la passada vida? ¿Tretze ó catorze mesos há, ton marit hauría desvariejat com dius, Assumpta?

Llarch silenci fou la contesta á las preguntas del vell.

Lo pacient clavá la ullada á terra, contrahénseli las cellas.

Ella mirá fit á fit á 'n Lluch y després baxá també 'ls ulls, no sabent qué férsen.

--A la bona de Dèu! --esclamá 'l vell, picant de mans com un nen al veure la lluna.-- Donéume gent que no 's senti mal de penadirse! Qui 's penadeix condol mereix... Sí: vosaltres esteu penadits, y jo vull fervos dolç com una bresca brescada 'l vostre penadiment. Reconexeu lo mal que causáreu á una noya ignocenta... y jo vull... En fi: lo que s'ha d'empenyar que 's venga d'un cop y fora mal de caps!

--¿Qué voléu dir? --insinuá l'Assumpta ab ansietat.

--Sí: ¿qué voléu dir? --repetí l'espós dalejant.

--Vull dir qu' aquella pobra donzella, que vosaltres sabéu, d'avuy en vuyt, si á Dèu plau, será muller d'un galan, virtuós y ben apanat minyó.

--Gracias, Senyor! --esclamá 'n Prim, volentse agenollar debades.

L'Assumpta axecá 'ls ulls al cel y duas llágrimas ennobliren sas galtas.

Lo bon vell afegí:

--No he acabat encara. Escoltéu: ¿voldríau véurela? ¿Vos agradaría sentir de sos llabis que 'us estima perque 'us perdona y que 'us perdona perque... perque us estima?

La tendresa, borbollant com aigua santa d'alegría dels llabis del bon Lluch, no 'l dexava parlar clarament. Los dos joves ne participaren, y, en defecte de mots, ab eloqüents signes mostraren llur ansietat.

L' avi Lluch aná al brancal de la porta y acompanyá als brassos dels dos esposos una donzella moreneta com una verge de retaula antich y agraciada ab la plenitud de galas de la joventut.

Lo desventurat Prim feu un nou esfors per' agenollarse á las plantas de l'angelical Margarida; mes, detingut per lo vell, se consolá ab plegar las duas mans y abaxar lo front.

Resaren tots quatre, y la oració acabá d'esventar per un sempre més la desavinensa entre la filla dels amos y la dels masovers.

### X

¿Me preguntaréu ara cóm y quán termená la malaltía del pobre pubill?

Als qui 'us dexéu dominar y véncer pèl sentiment, ó als qui trobéu bo en veure sacrificada la justicia á la clemencia, apreciant aquella sempre cruél y may eccessiva la segona: á vosaltres sento havervos de dir que solzament se curaren los desvaris del jove espós, mes que no hi valgueren los esforsos de l'Assumpta, secundats pèls de la Margarida, pera remeyar al malalt. La enfermetat se feu crónica, precipitant la mort de la primera, mentre la segona, ditxosa ab son marit ditxós, ab un galindoy més maco que cap fruyta y una nena bonica com una vara de jessé, va viure y morir donant grat y gracias al cel.

En quant al avi Lluch,... respiréu: seguí essent lo mateix avi Lluch inventor d'adagis y esmenador d'alguns. Un dia 's vegé en perill de mort; tothom per mort lo donava, mes ell ne sortí y va riure á esclat de mort perque n' havía exit; pero 'l dia que va morirse... també 's quedá fent una rialla ben sancera perque s'havía mort.

## Presa de vistas

### I

Lo galan va á pendre vistas; mare y filla ja l'esperan: la mare aguanta la troca y la xicota capdella.

Aquesta mare, viuda y ben conservada com empallada poma, tè un minyó fet, que temps há porta 'ls rems de la casa, y duas noyas casadoras. La qu' ara capdella es la més gran y no diré la més bonica perque totas duas germanas ho son prou; sinó que la qu' ara poso devant vostre tira més aviat á rossa y tè 'l cabell crespadet, mentre que l'altra, qu' está amanint beguda pèl servey de la casa, es de la bella morenó.

Y diu la mare, contemplantse á "la gran", besada en la part superior de sa cara per un daurat y puríssim raig de sol:

--Noya, tén compte ab lo que farás! Mira que 's tracta d'un pretendent qu' ha seguit més firas qu' esglesias y més mercats que capellas..., sense que vulga dir ab axó que no es bon crestiá com tots els seus!... Mira que 't mirará y remirará de tots cantons, y que tu has de fer com aquella que no se n' adona, de massa que sab adonársen!... Pensa que 'ls homes, quanta més vivor tenen, ménos volen que 'n tingan las que 'l dia de demá han d'essérloshi donas propias! Jo haig de servirte de mostra: jo, que si no arrivo á eixalar els meus alegroys, encara podé m' estaría esperant á la terra á ton pare (Dèu li perdó!) com espero, anys há, véurel al cel. ¡Ténte compte! Mira y pensa bé tot lo que t' he dit, filla meva, ó 't pots quedar per vestir sants, esbullant la sort de ta germana, que no s'ho mereix.--

### II

Lo vistayre arriva.

Es un galan jove tan ben plantat, ben vestit y ben agradós com el primer hi haja.

Saluda, y la viuda li fa pendre seti vora la porta de l'exida ó terrat, perque hi passa una dolsa fresca, després de donarli la benvinguda.

Seguidament, crida á la minyona de servey, li encarrega que tragui lo convenient per fer "deu horas", y la criada para un bon tros de cap de taula ab las blanquíssimas estovallas plegadas, de modo que, per la gruxa, més semblan bánova qu' estovallas; hi posa una llangonissa groxuda y llarga, qu' es sobrera de mitj pam per cada banda de plat; atmetllas y atmetllons barrejats en altre (no puch afirmar si ab intenció simbólica y oportuna); pa blanch, ampolla de ví, gots y una tassa per estrenar... sens intent de que 'l convidat la estreni, preferint un d'aquells, encara que, per si ho fa, no manca broch ben generós á la tassa.

Y la mare torna á la feyna d'aguantar la troca, y la noya qu' está per meréxer torna á capdellar.

### III

La conversa recau, com es natural, en... lo ménos natural, ço es en lo que ménos se relaciona ab la vinguda del minyó.

A cada pausa de la conversa, 'l rostre de la donzella s'enrogeix y s'esblanqueheix y 's torna á enrogir. Lo cap se li mou, los rissets del cabell se li belluguejan sobre 'l front, y las pestanyas superiors baten sobre las de baix com si volguessen castigarlas.

"¡Ara!... ay!... ara!..." --pensa y esclama interiorment.-- "Ara sortirán á parlarne... Ara!"

Mes lo temps va passant y l'heréu (perque crech qu' encara no 'us ho he dit: se tracta d'un hereuás de casa més forta que cap pineda;) l'heréu no s'esplica, no s'insinúa, no 's dexa entendre molt ni poch.

¡Quánta rojor y quánta eccessiva blancura malversada ja, pobra noya! Dèu no t' ho tinga en retret.

"¿Qué 'n dech fer de cumplir los encárrechs de la mare?" --segueix pensant la xicota.-- "M' estich reprimint, capdella que capdellarás, com qui no hi veu més enllá ni més ensá de la troca, y... res. No puch sapiguer si li agrado ó no. De segú que no dech agradarli. Si li agradés, bé m' ho demostraría. ¿Qui l'en priva?"

Los instants semblan centurias á la pobra víctima; mes, continguda per las ulladas de sa mare, encara no ha mormurat totas plegadas cinch paraulas. ¡Qué satisfeta n' está la mare de tanta discreció filial! La noya segueix sas amonestacions, creu sos consells: la imita.

S'alsa l'heréu, va á la taula, agafa la llangonissa, 'n talla un bossí, separantlo en varias particions, y n' ofereix á mare y filla.

--Grans mercés! --diu la primera.

La xicota, en cambi, oblidant de sopte 'l paperot, que li ha encarregat fer sa mare, accepta, y... com veu á esta contrariada, com coneix que ja s'ha enagenat s'admiració, abandona 'l fingiment y 's demostra tal com es: viva sense desvergonya, franca sense mals modos, enrahonadora sense pecar de xerrayra.

Ja en lloch de ficsar los ulls en la troca, los posa en los negres y brillejants del minyó, y somriu y no 's torna roja sinó sóls vermelleta com una vora de nuvol tocada per la flonja llum matinal.

Lo jove fa un respir com qui surt d'un paratge en que s'ofegava; s'axeca, y dirigintse á la viuda, diu reconvenintla:

--Mestressa, al cap som y parlém clar. La vostra filla aquí present ¿es com suara ó com ara? ¿es com avans, vull dir aturada, tonta y escorreguda, ó es com la estich veyent? Si es com avans..., bon profit fassa á qui la vulga; si com ara, bon profit me fará á mí tot sol.

--¿Qué vols dir, heréu?

--Vull dir que jo no estich per entremesos ni disfressas sinó fora de casa. ¿Penséu que l'haver seguit firas y mercats y festas majors me fa diferent dels altres? La prova de que no 'u sò es qu' he vingut á veure la vostra noya, com tantas n' he vistas y no m' han convingut á causa de tenir mares massa... mares com sou vos. ¡Se m' han aparentat tant diferentas de lo que serían l'endemá de casadas!... ¿Estéu avergonyidota? No s'ho val, dona, no s'ho val! En lo vostre temps de soltera debía anar mellor vostre estil, y las donas sou axís: penseu massa en aquell temps. Axó de ferse estimar dels homes y arreplegarlos fa com tantas altras cosas: tè sas modas, y jo m' he ficat á la barretina seguirne una de nova: la de voler que las noyas no fingexin lo que las mares creuhen qu' han de fingir. ¿M' entenéu? Ademés, com tinch fama de sapiguerla llarga, he resolt que la meva nuvia no li sápiga tant com jo, perque... m' afrontaría y perque entre tots dos l'hi sabríam massa.

### IV

L' heréu 's casa ab "la gran", y l'esmena de la viuda es tal, que 'l dia en que la filla segona reb vistas... la noya aguanta la troca y es la mare qui capdella.

## Calumniadors y calumniat

### I

Uns pagesos menestrals tenían tres fills grans.

Com en totas las rondallas, en esta brevíssima, veritable y crech que ben eczemplar historia, 'l petit era qui mostrava més judici y cor més sa, y més boniquesa y gracia en tot y per tot. Los altres tenían ja fins mala nomenada.

Engelosits, de primer, los altres dos germans, envejosos després y més tart rencorosos, per tal de veure que tot lo vehinat s'embadalía ab lo més xich, contemplantlo tan prudent, dócil, carinyós y encertat en totas sas paraulas y accions, en compte d'emularlo, pensaren la mellor manera de tráuressel del devant ó de desacreditarlo al ménos.

Res tan avinent com la calumnia, y resolgueren calumniar al bondadós Francesch.

Se n' anaren á escometre al batlle del poble, y pe 'l camí trobaren una vella pobra que més no podía esserho.

--Una gracia de caritat per l'amor de Dèu, jovent! --digué la dona, allargant una ma hont talment s'hi llegía lo travalladora que la pobra á son temps n' havía estada.

Los dos germans s'aturaren; guaytaren de cap á péus á la velleta; se miraren un al altre y, com de las bategadas de llurs cors per cada deu de dolentas una era bona, varen ficarse ma á la butxaca, 'n tragueren los mocadors y dels nusos d'aquestos una moneda ab que feren almoyna á la pobra.

--Dèu vo ho pach, bons minyons! --feu la pobra suspirant. Després besá las duas monedas y 's posá á llabiejar la oració de las oracions, lo parenostre, en tant que 'ls joves seguían depressa camí-enllá.

Arrivaren á casa 'l batlle y entraren.

--Bona tarde!

--Bonas y moltas, minyons. Prenéu seti. Sí, heréu: ja 'n pots traure 'l garbell: déxal arrambat á la finestra... Vosaltres direu en qué 'us puch servir.

--Parla tu, Jan!

--No, Anselm: dígali tu 'l que fa al cas.

--Un ó altre, noys.

--Vaja! no estiguem pas aquí; --digué 'n Jan, llensant la punta d'un cigarro apagat que, estona feya, tenía enganxada al llabi de baix.

--Esplícat --insinuá 'l batlle, y 's llevá la barretina colocántsela sobre la cuxa dreta.

N' Anselm va traure 'ls arreus de fumar pera dissimular, ab la ocupació de mans y ulls, sa turbació.

--Heu de sapiguer y entendre, senyor batlle, --prosseguí 'n Janot-- que nostre germá petit nos n' ha feta una de grossa, de molt grossa!

--Bala!

--Tan grossa, que crech haurá de regnarhi paper sellat, si se li ha d'aplicar tota la justicia que 's mereix més que 'l pa que menja.

--Conta, Jan, conta! --insistí 'l batlle acostant sa cadira al calumniador.

--veus aquí qu' aquet y jo anárem l'altre dia á mercat; vam fer la nostra firota, aquet ab las cistellas y jo ab els esclops que, com sabeu, nos enginyém á guarnir los dias de pluja ó de massa neu, y...

--Digas, digas!

--L' endemá de la venuda era la festa petita de Crespiá, y veus aquí que 'ns vam trobar á faltar, jo de l'arca y aquet de la caxa...

--¿Qué?

--¿Qué voleu que fos? Los diners guanyats l'endemá.

--¡Com l'endemá!

--Vull dir despús d'ahir...

--No: 'l dia avans; --indicá n' Anselm, no gosant alsar els ulls.

--Bala, bala! --torná á esclamar l'autoritat, que res tenía de guerrera, á pesar de sa esclamació predilecta.

--De pérdrels... no pot ser, per que á més á més de que 'ls duguérem ben guardats sota la faxa... ¿no fa, Anselm?

--Oy qu' es ben cert!

--Donchs sabém que 'ls varem ficar hont vos hem dit.

--¿Y bè?

--En Francesch dorm á la matexa cambra que nosaltres dos: ab axó... ¡vaja! ab axó ja 's veu prou clar que ningú pot haver comés el furt més que 'l mosca-balva.

Lo senyor batlle, per tota contesta inmediata, s'alsá; mirá una bella estona de fit á fit als dos germans, y aquestos, no podent resistir tranquils la investigadora ullada, pretestaren una escusa y se n' anaren, despedintse fins á més veure.

### II

Un dihent d'ave-maría no havía trascorregut que, per lo cantó oposat al de vinguda dels germans calumniadors, arrivava á la casa del batlle 'l calumniat.

L' autoritat passejava cap-ficada amunt y avall del menjador, quan se presentá devant d'ella 'n Francesch boig d'alegría.

--Dèu vos hi guart, senyor batlle; --digué 'l bon minyó ab êxtrems de goig.-- Vinch á contarvos una feta que 'us demostrará...

--¿Que 'ls teus dos germans son uns murris y uns calumniadors?

--Al contrari: que son dos xicots tan de bè com els primers, y que la gent no tè rahó en guardárloshi malavolensa.

--Alabat sia Déu! Esplícat.