# Escenas de la vida pagesa ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/escenas-de-la-vida-pagesa-75037/index.md # Escenas de la vida pagesa Joaquim Riera i Bertran 1878 `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` ## Las ballas ### I La sala-menjador del oncle Toni, batlle constitucional del poble, es llargaruda, gran y emblanquida de poch há. Trenta caps s'hi belluguejan; trenta caps que recorran tota l'escala de població de cabells: desde la més abundant á la més castigada, desde 'l cap tantost calvo al més ben guardat per la mare naturalesa de sas inclemencias de madrastra. Aquexos trenta caps ho son, casi sens escepció, de trenta familias que recorran un' altra escala: la de la riquesa: vull dir que barrejada hi há gent ab molt per perdre y gent ab molt per guanyar. Tot es hu tractantse de lo que motiva la reunió. Se tracta d'honrar ab musica y diversió honrada la festa del Roser, que s'escau al mes en que las flors se donan uns petons que fan venir ganas de rébren d'altras flors, y en que tota la Naturalesa se remou y 's fa veure com si anés acasarada. Escoltéu al oncle Toni, vell... es á dir, jove de sexanta tres anys fets, ab humor d'estudiant de Cervera corrent la tuna, ó de marxant afavorit per un vol de solteras. "--No he hagut de menester al nunci pera pregonar qu' enguany hi há un' anyada com no s'havía vist tres vegadas, del meu recort: prou qu' ho sabeu tots, com també sabeu que ja no tenim guerra que se 'ns menjava de viu en viu. Ara bè: la festa del Roser no ha de desdir de la dels altres anys, sinó al contrari. Vull dir que no hi han de faltar ballas, perque sense ballas el jovent cauría malalt, y ab ballas han d'espigarse més festeigs y tractes y han d'emparaularse més casoris en un sol dia, que 'ls que s'han fet de cinch anys ensá. Sou vintinou caps de familia que m' escoltéu, y son vintinou mares las que, ara com ara, s'están á casa la segretaría ab la dona, més engrescada, de segur, qu' engrescats estém nosaltres... Calléu!... Ja las sento... Ah, ah, ah!" Axís termina l'oncle Toni, es á dir, rihent ab més satisfacció que cap frare al olorar xocolata ben carregada de canyella. Los concurrents s'entregiran com ell, y, encara no se n' adonan, que ja 's veuhen rodejats d'una garlanda de donas que competexen en quina cridará més fort: --Ballas! Ballas! --Sí: volem duas coblas lluhidas! --Volem puntejar dos dias seguits! --Volem ballar! Volem ballar! ### II La cobla dels Guixetayres es una cobla de cinch musichs, homes revellidots, que van afeytats de cara y dos d'ells ab patilla curta á la antiga usansa. Los instruments que tocan son, com més de quatre lectors sabrán ó presumirán: flaviol y tamborí, dos tiples, tenora y fiscorn. La cobla dels Sastres (tres dels musichs ho son, encara que no 'u semblin) se composa de sis joves que, com los Guixetayres, passarán á l'historia avuy per demá que s'escriga la de las coblas d'Ampurdá. De menos granadas se n' escriuhen y 'n parlan els sabis en lletras grossas, y més encara en lletras menudas al capdevall de las planas y ab cada abreviatura de mots qu' hi canta 'l misteri, perque no 's capeix un sabi sense lletra menuda y ménos sense abreviaturas. Tornem á las coblas. Allí, á la gran plassa, s'están assegudas sobre duas carretas posadas de través, sense pals en lo costat que fa cara á la gent, y un gran piló sota las junturas de las llansas. Devant per devant se troban sens esperit de rivalitat, si bé animadas de natural y llegítima aspiració de victoria. ¡Com que hi va l'honra qu' al mon se coneix més gran, que es la de musich! Part-devall de las duas coblas, se balandreja un estany de variadas barretinas, vermellas casi totas com los quicaraquichs, de mocadors llampants, de flors rojas, moradas y groguencas y de capets ben clenxinats. Aquí dos aplegadors, ó com si diguessem dos sacristans êxterns d'hermitas (qu' axó venen á ésser) mostran l'altaret, penjant del coll, als nens y nenas que miran boca-badats l'imatje entre semprevivas y darrera 'l trapat de filferro, tirant algun quarto per la justa obertura posada al efecte en la part inferior del xich altar. Més ensá, van els avellanayres, (un d'ells ranco, y mitj tocat de l'ala), no cansantse de cridar: "Apa, jovent! Apa, quitxalla!... Torradas y grossas; sospeséu! sospeséu!..." Més enllá, passejan, ab sa gran cistella y la mitja cana penjant del plech del bras, el marxant y la marxanta, y, competint ab ells, una gitaneta que mostra tiras de randa y de punta, ab los brassos allargats ondulant d'una ma á l'altra. En llochs més apartats hi há 'ls venedors de rosquillas, d'aiguardent, de vi y de resolis, vigilant las baboyas é incitant á un joch en que may perden perque saben á la prima lo que 'ls convé. Ells que sabis! ### III Ja arriva á la plassa 'l batlle, de parella ab el jutje de pau, tots dos vestits de las festas y enmangalats tots dos; davant d'ells lo nunci-agotzil-guardaboscos, etc; darrera, 'ls regidors y 'l secretari, y més endarrera y per l'entorn, alguns xavalots estrafent, sense malicia, las autoritats del poble. Son el diable! (Els xicots: ey!) La jovenalla los reb ab cridoria y picaments de mans. Alguns minyons més espansius van á festejar de prop al alcalde, peró aquest no vol que 'l rebreguin: lo que vol es puntejar lo contrapás. Repara en la corpulenta muller del jutje, se n' hi va de dret y la trau á ballar, mentre que 'l jutje, que no hi veu gayre, va lluquejant, lluquejant á cassa de l'alcaldesa per' obsequiarla d'igual modo que obsequiat se veu en sa costella. De tant que vol veure á la dona del batlle, no sab véurela; l'alcalde ho contempla rihent, perque está en autos de la brometa que s'está jogant á son colega; lo jutje, desesperantse ja, sent una tos molt marcada y se n' hi va de dret. Exía la tos de la boca de l'alcaldesa, la qual, fent un signe espressiu á son marit y á la corpulenta balladora, dòna 'l bras al jutje. Lo fluviol de la cobla dels Guixetayres, á un signe del batlle, enjega llarch y refilat intróhit. Lo contrapás brolla com una corrent d'aigua fresca per entre olorosos romanins. ### IV Tant bon punt ha comensat la dansa, arriva una xicota corrent desesperada, com si la perseguís alguna mala cosa. --¡Ajudéume!... ¡Socors!... ¡Amparéume!... S'esclama, veu al jutje de pau, y va á abrassarshi com si ell fos arbre de bondat y ella eura necessitada de sosteniment. No es eura, no, qu' es una de las donzellas més agraciadas del poble, y tant de bo hagués sigut jo alashoras jutje, que no m' hauría esparverat com ell al véurem abrassat. Mes ¿cóm s'esplica la conducta de tan gentil y honesta minyona? ¿Cóm s'atreveix á fer abrassadas á un home enmaynadat deu anys há á rahó d'una criatura per any? Si: 'l jutje 's queda tot alelat; la sèva balladora, ó sia la dona del batlle, xiscla; aquest vola al lloch del sinistre, estiragassant del bras á la rodona jutjesa, que 's sent venir un desmay y 's desmaya á la fi, per no veure... lo qu' hauría de veure; anhelant, ansiosa, va acostantse la gent á contemplar aquella may vista ni somniada escena: tothom s'hi agrupa, fora qui primer debía agruparshi, ço es l'agutzil que, sota uns sálzers, está traguejantne del dols ab una viuda y dos casats que tenen las donas fora, gracias á Dèu. Los musichs baxan de las carretas á veure en qué parará aquell ball, ja que han hagut de parar el seu; los baboyers s'apartan de las baboyas, y 's mou un axám tan gran y espés de ditxos y de conversas, d'empentas, de trepitjadas y de cops de tota mena, que sembla que algú haja capgirat un buch y que, enverinadas las abellas, pessiguin á dret y á tort. Pero ¿de qué pervé y en qué parará tal y tanta gresca? Miréu: s'acosta y arriva corrent un home de cinquant' anys, garrot en ma, perseguint á la donzella. ¿Que si n' es de lleig? Més que las medecinas per qui está bo; més que un desengany quan un hom es pobre; més lleig que 'l mon. ¡Y pensar qu' es oncle d'aquell pom de flors y que, irritat, fora de sí, la persegueix pera castigarla de lo que no mereix cástich sinó enhorabonas! ¡Pensar que tota la culpa de la noya está en no voler donar paraula de casament á n' aquell vell insensat! --¡Ay! vol matarme! --crida la pobra, agenollantse als peus del batlle, agafantli las duas camas y fentlo sorollar. --¿Matarte? Ara ho veuràs, polla rossa! Diu axís un minyó d'uns vintivuyt anys, alt, ben plantat, llicenciat del eczércit, segons se veu per la cinta de seda que li volta 'l coll y per lo canó de llauna que li apunta d'una butxaca. Mentres ho diu, ja m' ha desarmat al oncle de son garrot y ja s'ha posat devant de la donzella. --Senyor jutje: segresto la noya. Senyor oncle, ja pot picar de peus tant com li sembli: me casaré ab ella perque 'm vol, y prometo donar á vosté, en cambi,... ¿may diría qué? Set nevots que li prenguin set nevodas en diadas consemblants á las d'avuy. Per ara, li dono grans mercés d'haverme portat la festejadora devant de las autoritats. No 'us podeu imaginar l'alegría del concurs al veure tan franca y aixeridament castigada la tiranía del perseguidor. Semblava que tothom hagués tinguda una gran sort. Al senyor batlle, especialment, li agradá tant la jogada y trobá tan bonica la parella que feyan el minyó y la minyona, anant ja de brasset, que ordená á las duas coblas tocar al plegat l'himne de Riego: única pessa de música que plegadas podían tocar. ¡Gat dels frares!... ¿Oy que va bè 'l calificarlo axís? Després seguiren las ballas com si res hagués estat, y l'endemá l'oncle de la noya se n' aná á pendre las aiguas de Caldas, perque... 'l reuma que patía se li accentuá horriblement. ## La molinera Blanca ### I Un camí desigual y tortuós en un vessant de montanya; fruyterar y hortas á cada costat; la bassa del rogench molí fonda y migplena; aquest, més avallet, traquetejant com un cor alegre; una fresca veu de noya modulant una cansó, ara dominant y ara dominantla 'l soroll del molí. Lo molí no es gens rich, ni té vanitat de mostrar lo que no es; ans al contrari, s'enfonza y arrauleix darrera gran espessor de fullam de noguera y castanyer, maridats desde 'l temps dels besavis, que Dèu tinga. Humil sense baxesa, com la caseta-molí, n' es la molinera Blanca: minyoneta de setze anys, fets per l'entrant de primavera, y filla única dels vells molinerets que 's guaytan en ella com ella 's mira en ells. Es cap al tart d'una xafagosa diada d'agost. Los pares de la Blanca son á l'horta que regan: la muller, més ben conservada que 'l jay, trámach en mans, obra escorreguda á l'aygua qu' ha de passar justa pèls reguerons, y 'l marit, desde l'altra banda, y fincantse un cop qu' altre dins del tros ó partió, cuyda de que la corrent no s'esgarríe sense quant val ni quant costa. Ha sigut any de pluja regatejada, y cal recordar, com may, la dita vella: "no 's tè sinó lo que s'aprofita." La molinera Blanca travalla sola al molí. Tota emblanquida, á clapas, desde 'ls revolucionaris cabells y las conservadoras ceyas y pestanyas á las espardenyas de beta vermellosa, seu en un cantó fent mitja. Comensa nova cansó més alegroya de tonada que cap oriol: "Ne pararém las taulas de palmas y de rams, de llor y d'olivera y un ciri molt galan: Jesús, María; y un ciri molt galan." "Allá en lo Paradís si n' hi há un banch molt gran: á un cap hi seu sant Pere y al altre sant Joan: Jesus, María; y al altre sant Joan." De tant en tant, observa si va bè 'l raig de farina, hi posa la má de través, frega suaument los dos primers dits un ab l'altre, y repren ab alegría l'interrompuda cansó, cerciorada de que la feyna va per ella matexa. "En mitj dels dos dexebles Jesús está plorant... ¿De qué ploréu, Jesús? ¿De qué ploréu vos tant? Jesús, María; ¿de qué ploréu vos tant?" ### II Comensa á fosquejar, quan s'escau á passar per devant del molí 'l carboner Ben Plantat, (per lo molt que n' era duya tant agradós motiu,) ennegrit per lo polsim del carbó, á peu y tirant dels caps de corda sos dos matxos carregats. Per no ésser sentit de la Blanca, ha empallats los esquellinchs del bestiar, y cuyda molt de que aquest camini sense fregar solzament cap roch dels que hi há al mitj del pas. La Blanca no n' ha hagut esment, y canta la quarta posada de la bella cansó, que fa: "Son tres de companyía, la mort me van cercant: lo un n' es el mal Judas y l'altre 'l Barrabám: Jesús, María, y l'altre 'l Barrabám." Lo darrer só dura que dura, tot apagantse, com si á la cantadora li recás abandonarlo. Sembla que l'amanyaga al despedírsen. Com es ja tant esmortida la claror, la tendra molinera va per situarse al pas de la porta, tot just en lo moment en qu' entra, no sens rezels, lo carboner. Ella s'esglaya y fa una passa enrera, perque l'aspecte del jove revela clar la maldat dels intents. Lo carboner sab y coneix de cert qu' han d'ésser vanas las paraulas, y abusará de la forsa brutal contra 'l desvaliment de la pobra donzella. Sembla ja un corp anant á llensarse damunt d'una coloma que creu agonitzant. S'ha assegurat de que ningú pot aydar á la fadrina, y la seguretat de la victoria li posa en llabis una rialleta tan vil com lo vilíssim brillejar de sos ulls. Mes la serenitat no abandona á la donzella, y als crits de: "¡Malvat! ¡Pervers!" rebat als ulls del infame un grapat de farina que l'encega de moment, donant temps y ocasió á lleugeríssima fuyta de la noya. ### III Pares, bons pares, bé podéu anar regant! Vostra Blanca, tant com será molinera, no 's dexará ennegrir per carboners malvats. Dexáula ésser sempre molinera, que no han de faltarli honrats moliners per triar. La mort del tasta-vins Era l'home de qui vull parlarvos en la present relació, un d'aquexos tant familiarisats ab lo such dels rahims, que 's semblan als metjes êxperts, los quals, sóls ab pendre 'l pols dels malalts, conexen los antecedents y circunstancias de la malaltía, de modo que quan intentan ressenyar uns y altras, alsan una má com pera taparvos la boca, á fí de que no 'ls hi poseu observacions que no necessitan, y somriuhen fent signes afirmatius ab suaus moviments. Donchs lo tal mestre, sens rival en l'art d'endevinar y fins en lo de presentar bè 'l paladeig dels vins, arrivá una vegada á la masía de cert oncle mèu á fer compra de garnatxa. Mon oncle agafá un gros y negríssim llum de cuyna, l'encengué y, ab lo corresponent got á la ma, conduhí 'l traficant al saller fresch com una rosa. S'obrí l'axeta de la bota, rajá furient y escumosa la garnatxa, y quan n' hi hagué al got dos ó tres travessos de dit, lo traficant, ab lo cap-jup, baxa la vista y repicant á terra la planta del peu dret, apoyat pèl taló, va practicar devotament lo tast. --Aquest vi es cullit á Espolla l'any... Lo traficant no pogué acabar. Va venirli un accident y caygué aplomat al sol de terra. Mon oncle, qu' es tot un galan y bondadós pagés, l'aconduhí y tractá com si fos persona de sa casa. S'enviá á cercar al metje, y 'ls remeys varen reviscolar al pacient. Tornat en sí, la primera idea que li vingué á la memoria fou la del tast de la garnatxa, y digué, concloguent l'interrompuda frase: "...L' any 1792." Y morí rihent. ## Desavinensa ### I L' Assumpta y la Margaridoya, noyetas de primera volada, filla del amo la primera y del masover la segona, jugan per l'era enllosada de nou. Quant més jugan, més s'aburrexen de jogar perque 's divertexen ménos. ¿Qué ho fa? Ara mateix provan de jogar "á la cuyt", com deyam per Girona; "á fet", com diuhen los barcelonins. Se fan á palletas, á parells y sanassos, fins á cara y creu (ab una pessa de dos que tè la mestresseta) y á tot lo que més podría equilibrar la sort, quina de las duas tè d'amagar y á quina toca l'amagarse. Tant se val santa com salve: la Margaridoya es sempre la desgraciada, sempre la víctima. Ni que s'hagués persignat y senyat ab la ma esquerra; ni que hagués vessat un quarteró de sal. L' avi Lluch, jayo d'aquells que 's troban en lo poble més insignificant, qual seny es una recopilació de tots los senys del vehinat; crónica de lo succehit y oracle de moltas cosas qu' han de passar y que ningú espressa ab tan catalana justesa de pensament y de llenguatje; en Lluch, repetexo, després de veure y contemplar, ab rialleta agra-dolsa, lo dol y trista condició de la filla de la masovera xica, s'alsa del soch, arrambat á la pallissa, hont pren lo sol, y s'acosta poch á poch, --l'esquena encorvada y 'l cap rossench de tant blanch,-- á las duas nenas, quan la novena prova castiga á la pobreta. S'hi acosta 'n Lluch, se coloca entre las duas, recalca la ma esquerra en lo gayato nusós, y fa una carinyosa festa, ab l'altra ma, á una y altra xicota. Retornadas de l'alegra sorpresa, la filla dels masovers esplica, ab una candidesa que sembla treta de la flor del lliri, lo que l'avi Lluch prou y massa havía observat desde 'l soch, y fineix alsant los seus ullassos negres y clavantlos en los del jayo. --¿Qué ho fa, padrí? --¿Qué ho fa? --respon lo vell.-- No vullas saberho; mes si 'm voléu creure á mí,... --Diguéu. --Pleguéu el joch. --¡Oh! --fa ab recansa la mestresseta. L' altra petita calla, com si una vinguda d'enteniment se li hagués anticipada. --A lo menos, --prossegueix l'avi compadescut,-- joguéu tan poch com pogau. --¿Per qué? --¿Per qué, padrí? --Perqué... quí té y quí no té may solen lligar bé; --afirma 'l vell, inventor de més de quatre parells d'adagis locals, d'alguns de districte y fins de més enllá y tot. --¡No sé pas qué voléu dir! --Jo tampoch ho sé. Diguéunosho! --Sou encara massa petitas... Dexéu fer, dexéu fer, macas! Quan seréu espigadas ja m' entendréu, y Dèu fes que poguesseu desmentirme! Y l'avi Lluch dirigeix sos passos cap á veure un seu amich malalt, pèl corriol del regadiu que de dret hi conduheix, girantse duas ó tres vegadas, com si no 's sapigués avenir d'alguna cosa. Las noyetas quedan mirantlo y mirantse. Després... després tornan á jogar. ### II La filla del amo y la del masover anaren, com pogueren, jogant y crexent. Vehína una de l'altra, se mantingueren amigas en dias feyners. Los genis de cada una varen anarse fent, desplegant y accentuantse com las sevas fesomías. Lo de l'Assumpta resultá viu, bellugadís, imperiós. Lo de la Margaridoya 's mostrá cada jorn més aturat, més dócil y més sofert. La mestresseta era bonicament rossa; la masovereta bellament morena. L' una tenía 'l cabell llis; l'altre crespat. La noya rica altejava; la pobra era de la bona mida. Sóls se semblavan en totas aquellas cosas que no singularisan las personas. Tantas diferencias no haurían volgut dir res, á no afegirshi la notable de la fortuna. Aquesta no las dexá ésser bonas amigas ni solzament bonas companyeras en dias de travall. Varen anarse separant com los dos aplechs de xicotas, (de ricas l'un, y l'altre de menestralas,) que per las plassas esperan als balladors que las trauhen ab un petit signe, y á quals dos aplechs respectivament s'ajuntavan. Quan la riquesa no hi es ficada pèl mitj, duas personas oposadas, si logran ferse amigas, son, molt sovint, las que arrivan á fer mellor y més durable lliga. Res hauría significat, donchs, la divergencia de carácters; mes eczistía la diversitat de fortuna, y per çó 'l companyerisme, un temps natural y de grat, se convertí en companyerisme per forsa. Vol dir que caminá á sa perdició y morí. Las duas noyas grans no feyan ja més que saludarse y encara bon goig... per la Margarida. ### III Al poble més proper d'aquell en que passa nostre senzill relat, hi havía una familia d'acomodats menestrals, composta sóls de mare, fill, mosso y minyona de servey, puix feya un any llarch que 'l pare era passat á mellor vida. Lo jove, anomenat Prim, que tenia vint y quatre anys ben cumplerts, y no patía d'altre mal que d'algunas fibladas de dolor á una cama en certs dias, pensá en casarse, tant y més que per voluntat propia y espontánea, per rahonat consell de sa mare, la qual, tot desant las robas de dol, li digué una vetllada: "--Noy, me faig vella y he menester ajuda." Comensá, per tant, l'heréu Prim de Ca-Mitjana á fer bona cara al barber-sangrador pera que li dexés ben arrodonidas y proporcionadas las patillas; á parar esment en dur ab tota la possible gracia y desinvoltura la barretina morada, --qu' ab lo temps del dol no s'era malmesa encara del tot;-- á ferse ben cutonoy lo nus del mocador del coll; á lligarse la faxa ben ajustada á la cintura; á plegarse los caps-de-vall de las calsas y á creuhuarse y cordarse l'ample betam de las espardenyas de la més axerida faysó. Axis disposat y no descontent de sí mateix, sinó tot lo contrari, va dedicarse, per espay de dos ó tres mesos, á passejar investigadoras ulladas d'una cara á l'altra cara de noyas del sèu bras, y á la fí va aturarlas, regalada y dolsament, en la Margarida. La pobra noya ho notá ab complacencia; escoltá, després, ab fe y goig los mots d'avansada del heréu Ca-Mitjana, y l'amor comensá á regnar en l'esperit de la candorosa minyona, rodejat y precehit, al cap de poch, d'aquexas incomparables boniquesas que se 'n diuhen esperansas. ### IV Massa depressa hi regná! L' Assumpta, l'antiga companyona de jochs infantils, havía vist al jove Prim de la Ca-Mitjana y se 'n sentí agradada. Va notar que 's dirigía á s'amiga masovera y... l'agrado 's redoblá. ¡Ay! lo regadiu que mellor sab als mals sentiments del cor es lo de la gelosía. Tenim afecció per qualsevulla cosa, mes no 'ns decidim á travallar per ferla nostra. Sabem, de prompte, qu' algú la vol, y sentim febra per' adquirirla. L' amor naxent de l'Assumpta 's feu, donchs, gran passió: lo desitj se convertí en ansietat, en afany perdurable. Temps passá, y ab poch esfors lográ la rica minyona que 'n Prim fos conexedor de la voluntat qu' ella li duya. Lo jove no 's decidí de moment. La imatje de la pobra 'l contenía; mes... ¡las paraulas rica y bonica lligan molt bè y las de bonica y pobra no lligan gens!... La masovereta, estremadament zelosa de sa conciencia y del seu bon nom, havía pecat més de callada que d'enrahonadora ab son galantejador. Volía donar al temps lo que 's demana, y esperava que li digués lo jove, cóm y quán bè li semblés, las pretensions que l'animavan. Triat eczemplar entre 'ls de noyas discretas y confiadas en la paraula d'un home, era flor que no volía malbaratar sos parfums, sinó que fos aspirada, de bon grat, sa finíssima essencia. Per çó, encara que la opinió pública donava, ab rahó, com á certa la formalitat de las relacions entre 'n Prim y la Margarida, aquesta sóls formulá débil quexa contra 'l seu promés quan est, com rech que pren mare nova, aná separantse d'ella per dirigirse á la rival, la que 'l rebé ab cara de mes de maig y ab triomfals, ja que no humiliadoras ulladas á la desventurada filla dels masovers. ### V Passá un mes: temps suficient pera que l'Assumpta vencés las repugnancias, obstacles y dificultats que sa familia, parents y arents oposaren, de primer, al seu festeig y en conseqüencia al natural y honrat ideal del mateix, que no es altre que 'l matrimoni. Aplanats, vensuts ó á punt d'esserho tots los destorbs nacionals é internacionals (casulans y de fora casa); agonitzant la diplomacia d'un cosí valenciá, --advocat dels de més crit de la vila del farro, vulgarment Olot,-- y derrotada, per tant, la dels altres consellers de la pubilla (pigmeus en comparació del compatrici de 'n Fontanella); preparada la cosa, dich, un bell dematí de Tots Sants la mare de 'n Prim se posá sas mellors robas, se calsá y estrená unas sabatas de vellut negre ab floch de seda y cotó (que per cert li foren massa justas y la feyan caminar ab pena) y va anársen á demanar en regla la jove Assumpta. D' aquell dia en vuyt, á las primeras horas de la matinada, sortía 'n Prim de casa sua y, muntat en la revinguda mula del vehí Jep Rahim, s'encaminava, montanya avall del poble, vers la ciutat, á fi de preparar y enllestir los múltiples elements necessaris pera 'l casament. Aquell dia no li feu al minyó casi bé gens de mal lo dolor sort que de temps en temps patía, com sabeu ja.