Part 2

—Falaguera com ans era, aixís se m'ha presentat; tant formosa, tant carnosa, al coll se m'ha repenjat; tant vibranta, tant pesanta, a la terra m'ha fermat; i amb un aire de complanta d'aquest modo m'ha parlat: —Mostra-m el cel en la terra. Recorda-t que m'ho has dit. Duc l'infant en les entranyes i encara no l'he parit, perquè espero que tu m digues si soc viva o si soc morta... Jo vui la vida més forta. Recorda-t d'aquella nit.

—Men recordo, men recordo: tu m volies pujâ al cel. —El nostre cel es la terra: en la terra tinc l'arrel. Més tu mostra-m el cel d'ella: mira que m'ho has promès. Me daleixo per fruir-lo. El cel de la terra, ont es? Els teus braços i els teus passos han de dar-me l goig que m deus. Au! Arnau, marxa, camina, duu-me enllà pels camins teus.

—Mos camins, al cap d'avall, se m'han tornat tenebrosos i he perdut aquell dalit dels meus dies lluminosos. Es cert que he anat massa sol, ensoperbit dels meus passos, i que a dintre dels meus braços mai ningú ha trobat consol. I quan m'he cansat de mi i he demanat companyia, sols he sentit udolar la llopada que m seguia. I he tingut horror de mi i horror de la solitut, i horror de veure i sentî, i horror de la quietut. I la llopada, udolant, jo no sé què m demanava que, quan ha sentit mon plant, udolant se dispersava. ¿Què m demanava udolant la llopada nit i dia? —Volia un amor triomfant, que es també l que jo voldria.

—Un amor triomfant, un amor triomfant... Què vols dî, Adalaisa? —Ai, pobra de mi, que ara no m'entén i m'ha perdut l'ànima. —Un amor triomfant, un amor triomfant... Bella es la musica.

V

Les filles del Comte són que li parlen escondides: —Ai, pare! L'amor triomfant es l'amor que deixa vida: tu a nosaltres has deixat triomfador per tes filles.

Adalaisa les reprèn am la veu imperiosa: —Ho serà pel fill que duc: vosaltres massa sou xorques.— Escondides com estan, les filles del comte ploren.

—Ai! Pare, si vas al cel du-nos fins la mare nostra. —Ai! Filles no hi puc pujar per mor d'aquesta formosa: la duc repenjada al coll i en la terra sem fa forta.

—Ai! Pare, sols un xiquet, i hi seriem desseguida, que d'aquí estant la sentim la mare que canta i fila. Si entenguessim la cançó, pot-sê ns aconsolariem.

—Més, com vos heu a llunyat de la mare que us tenia? —Vàrem entrâ en un convent no més perquè estavem tristes, i ara ni en terra ni en cel ens volen per companyia.

—Ai! Filles meves, on sou, que us sento i no us veig enlloc? —Som dins de l'obscuritat i et seguim pel camí fosc. No sents la mare com canta? Ella es vora del cel blau. —Canta, esposa, fila i canta, que l patî ns faras suau. Quan l'esposa canta i fila, el casal s'adorm en pau. · · · · · · · · · · · · · · · · Les veus dels moços que criden desperten al comte Arnau.

VI

—Ei, nostramo, la soldada! —Quina soldada voleu? —La que ns cal i es de justicia. —La que solieu haureu. —D'aquella ja no n'hi ha prou: volem el sou i el bou. —¿Per què m parleu amb aquesta ira, com si fos un malfactor? Veig les vostres llambregades resplendir en la foscor: van seguint-me, van seguint-me com si les dugués als ulls. —Són soldades mal pagades: lo que vas sembrâ ara ho culls. Som els moços, som els moços, que anem fent la via am tu. —Valga-m Déu, també a vosaltres per mes vies haig de dû? —També ns has de dû a nosaltres: senyô i moços, tot es hu. Tant són moços com són filles, com aimada, com muller: o ens treuras de la tenebra o ens hi restaras també. Tots salvats, perduts, am tu: o ets tot-hom o no ets ningú

VII

Totes les veus de la terra acuden al comte Arnau perquè volen que les duga pels camins de la gran pau. —Fill de la terra,—fill de la terra, comte l'Arnau, —ara nosaltres,—ara nosaltres: duu-nos si t plau. —I ont haig de dur-vos,—i ont haig de dur-vos, valga-m Déu val? —Dintre de l'ànima,—dintre de l'ànima, comte l'Arnau. Ara ets arbre, ara ets penya, ara ets mar esvalotat, ara ets aire que s'inflama, ara ets astre rutilant. Ara t sents de tota cosa, i tens nom i sobrenom; ara ets home sobrehome que pateixes per tot-hom. La cançó que t'acompanya poc a poc se va endolcint, que l'esposa que la canta poc a poc s'hi va enternint. Què faran els quins l'escolten, sinó anar-se amorosint? —Canta, esposa, fila i canta, que l camí ns faras suau. Quan l'esposa canta i fila el casal s'adorm en pau.— I l'esposa fila i canta a mig aire del cel blau, tot seguint la cavalcada que s'emporta al comte Arnau, amb els moços i am les filles, i am l'aimada que decau, i am tantes veus clamoroses pels camins de la gran pau.

ESCOLIUM

Com dos que enraonant van de costat tot caminant per un camí partit, l'un pel caire del marge assoleiat, i l'altre abaix pel bac tot ensombrit, Adalaisa i el poeta s'han parlat, cos i esprit ell, més ella tota esprit.

ADALAISA

Ai! Quina engunia aquest camí! Tant fosc, tant fosc, i tant de mal seguî! Vegés al menys el sol i les montanyes, les coses resplendint sota l cel blau, i no pas aquest llim de veus extranyes sense forma ni color... Digues, Arnau: qui es aquest que per la trista via nos va menant com ombres sens virtut? Prou serà algun poeta que somnia el somni de l'eterna inquietut.

EL POETA

Vius la vida veritable de l'esprit, i encara t dol? Camines a lo immutable...

ADALAISA

No hi ha res com veure l sol! Doncs tu treu-nos a la via de les coses corporals, bon amic, baldament sia per patir-hi tots els mals. Mal la llum ens enlluerni, mal el sò ns deixi atuits, mal el cos tot sens inferni, patint am tots els sentits, jo vui la vida primera, veure, oir, gustar, tocar: jo no n sé d'altra manera, ni cap altra n vui provar.

EL POETA

La vida que ara tu ansies es la gran resurrecció. Prou no t fóra la que havies, però l'altra encara no.

ADALAISA

Doncs tu bé te n'acontentes de la vida que ara tens.

EL POETA

Si jo puc veure al bell travers del món lo que per tu es un pur goig o torment, sí que de la meva vida estic content, perquè dins d'ella dues vides són. Més si aquest esser fos descompartit i mos sentits restessin corporals, jo més m'estimaria abandonâ-ls, pera esser, com tu, sols un esprit. No ara, que tot canta en mes entranyes i que tinc muller propria i que tinc fills, i que en el cim de les pairals montanyes hi ha un crit de renaixença entre perills. De l'amor i la lluita es la meva hora i em calen braços per aimâ i lluitâ. Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fòra... Més, què sé jo lo que voldré demà?

ADALAISA

Ditxós de tu, que pots volê am veu viva i que ets a temps a pendre i a deixar, i tens a casa la muller captiva que t dóna fills i filles a estimar. Però, digues com fou que la trobares i aon florí l'amor i aon granà; diga-m de com les dònes tornen mares en aquest món on mai haig de tornar.

EL POETA

En una vall del Pireneu molt alta un estiu la vegí per primer cop; no la vegí sinó després molt veure-la, perquè té la bellesa molt recòndita, com la viola que embalsama ls boscos. Més ara jo l'he feta rosa vera del meu jardí, i a més ha estat fruitosa: perquè Déu benehia ses entranyes moltes voltes, i alguna doblement. I els fruits ja no li caben a la falda, i roden pel trespol, i son formosos.

Com són acostumats al bés mos llavis i els ulls a mirâ avall cap els petits, i a doblegar-se l cos pera estimar-los més d'aprop, i aixecar-los en mos braços cap al cel, prò tenint-los ben fermats! Cada bés en cad'un té l seu gust propri: mai he besat a dos d'igual manera, però a tots dolçament, perquè són docils a l'esguard maternal que a sobre ls vola ab aquell seu imperi ferm i suau. Ella mels agombola tot el dia i mels vetlla de nit, fins adormida, oh sòn de mare, que vigiles més que tot altre vetllar!... Més, de què plores, Adalaisa, que t sento dins la fosca?

ADALAISA

Ah! Tingués jo ls ulls oberts a llum del dia, d'altre crit, d'altre modo ploraria. El xiscle esgarrifós de la partera, com de bestia ferida, em fóra grat; i el fill que duc per vies tant extranyes, sortiria ensagnat de mes entranyes, i jo riuria ab riure com d'orat. ¿Què m faria l dolor, ni què l desfici, ni tot el temps passat de sacrifici, ni les congoixes, ni l perill de mort, si de la vida me trobés com centre, i sentís com l'infant, desprès del ventre, morat d'ofec encara, arrenca l plor?

EL POETA

Bé la conec la vostra fortalesa quan, regalant suor, la cara encesa, solt el cabell, com astre radiant, al sortir de la brega gloriosa, nos doneu l'abraçada furiosa i vostre bés ressona com un cant! Llavores que l marit, més fred que l marbre, tremola encara com la fulla a l'arbre, dret al costat del llit tempestejat, i ajegudes vosaltres, sens memoria, ubriagades per la gran victoria, el rebregueu al pit,—volent més fort combat... Més ara tu, Adalaisa, ¿què somnies de tenî un fill, si ja no ets d'aquest món, i en el món qu'ets no hi calen fills ni filles, perquè ls esprits lo que han de ser ja ho són?

ADALAISA

I ¿què sabs tu ni d'aquest món ni d'altres ni de lo que es un cos o un esperit, ni lo que un gran desig pot en nosaltres, restant en l'ultim ai! del nostre pit? Tu m tens per morta i jo m tinc per viva, més tal com si enterrada viva fos: tinc el voler de mos sentits furiós, perquè hi ha alguna cosa que mel priva. Si no me la pots traure de damunt, de què us val, doncs, poetes, la poesia?

EL POETA

Alguna veu jo sento en aquest punt que d'altre modo no la sentiria.

ADALAISA

Oh! La veu sense sò del que es difunt! No es pas aquesta la que jo voldria: aquella eixida de mon pit de carn que alegrament entorn me ressonava: aquella, amic, es la que jo t deman, i lo demés que amb ella s comportava. I si ta poesia no pot tant, si no m pots tornâ al món, calla i acaba.

EL POETA

Adalaisa, Adalaisa, per pietat, al temps hi ha encara coses no sabudes: la poesia tot just ha començat i es plena de virtuts inconegudes. Més ara tens raó, prou hem parlat: esperem en silenci altres vingudes.

INDEX

Pàgs.

ELS AMETLLERS, 5

VISTES AL MAR, 7

LES MONTANYES, 10 _Retorn_, 13 _Represa_, 17 _Glosa_, 18

DEL MONTSENY, 24

DEL MONTJUIC, 27

L'ANIMA, 33 _La cançó del comte l'Arnau_, 35 _Escolium_, 51

OBRES DEL MATEIX AUTOR

=Poesies= (1895). =Visions & Cants= (1900). Agotada. =Les Disperses= (1904). =Enllà= (1906). =Artículos= (1904).

TRADUCCIONS

GOETHE: _Efigenia a Taurida_ (1898). _Eridon y Amina_ (1904). _La Marguerideta_ (1904).

HELLE: _Fisonomías de Santos_ (1899). WETTE: _Ton y Guida_ (1901). WAGNER: _Tristan e Isolda_ (1904).

FASCICLES I TREBALLS SOLTS

=Elogi de la Paraula= (discurs de l'Ateneu). 1903. =De la Bellesa= (en la festa de Palafrugell). 1905. =Necrologies de=: Joan Sardà (1900). Doctor Robert (1903). Jacinto Verdaguer, excursionista (1905). =De las reyals jornadas= (1904).