Part 1
Produced by Nahum Maso i Carcases, David Starner and the Online Distributed Proofreading Team at http://www.pgdp.net (This book was produced from scanned images of public domain material from the Google Books project.)
Notes del Transcriptor
—S'ha respectat l'ortografia i l'accentuació de l'original així com les inconsistències en aquestes.
—Les pàgines en blanc presents a la versió impresa s'han eliminat a la versió digital.
—Els errors obvis de puntuació i d'impremta s'han corregit.
—El text en cursiva i amb negreta es mostra entre _guions baixos_ i =signes igual=, respectivament, mentre que les versaletes s'han reemplaçat per majúscules.
—El transcriptor ha dissenyat la portada i aquesta es considera de domini públic.
* * * * *
JOAN MARAGALL
ENLLÀ
POESIES
BARCELONA, 1906
ENLLÀ
JOAN MARAGALL
ENLLÀ
POESIES
[Il·lustració]
BARCELONA Tip. «L'Avenç», Ronda de l'Universitat, 20 1906
ELS AMETLLERS
FULLS DE DIETARI
1901
_23 Janer_:
Avui per la primera i dolça volta m'ha sorprès la blancor dels ametllers treient el cap per sobre dels racers de l'hort blanc de les monges caputxines: semblaven esfereits de sentir-se tant florits tots sols entre les boirines.
_6 Febrer_:
Avui semblaven valents i semblava que cantaven afrontant a tots els vents i a les neus que ls vents portaven. Sota les neus imminents cantaven de l'alegria d'haver florit ignocents abans de l'hora i del dia: desde l fons dels jorns vinents, plorant, la Primavera ls beneía.
_15 Febrer_:
Avui ha caigut neu damunt les flors i damunt de les coses primerenques: un matí de blancor que l sol ha fos. A mig-dia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplendit en mig de la blancura: els ametllers han dat gracies a Déu agitant llur rosada vestidura.
VISTES AL MAR
De la nit per lo pregon, entre cants i llum extranya, baixaven de la montanya al Dolor com rei del món.
_Nit del Divendres Sant_ Caldetes, 1901
I
Vora la mar eternament inquieta floreix immobil la pomera blanca, i el presseguer vermell, que riu i brilla prop la mar inquieta aquietadora.
II
Degué sê un dia així que l bon Jesús caminà sobre l mar: el cel i l'aigua serien, com avui, llisos i blaus... I la Visió anà rapida a l'encontre dels encantats deixebles en la barca.
III
El cel ben serè torna l mar més blau, d'un blau que enamora al mig-dia clar: entre ls pins mel miro... Dues coses hi ha que l mirar-les juntes me fa l cor més gran: la verdor dels pins, la blavor del mar.
IV
El vent se desferma i tot el mar canta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta! L'onada s'adreça, callant s'ageganta, l'escuma enlluerna, el sol l'abrillanta, l'onada s'esberla i cau ressonanta. Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
V
Una a una, com verges a la dança, entren lliscant les barques en el mar; s'obra la vela com una ala al sol, i per camins que no més elles veuen s'allunyen mar endintre... Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta, groga de sol! D'aprop el mar te canta, mentres tu esperes el retorn magnific, a sol ponent, de la primera barca, que sortirà del mar tota olorosa.
LES MONTANYES
A l'hora que l sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal he vist l'aigua virginal venir del fosc naixement a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins... I amb els seus clars regalims penetrava-m'hi ensems una saviesa dolça. Quan m'he adreçat i he mirat, la montanya, el bosc i el prat me semblaven altrament: tot semblava un'altra cosa.
Al damunt del bell morir començava a resplendir pels celatges carminencs el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un món en flô i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada que s dalita en florir i en ser dallada.
Jo l'ànima pacifica del ramat esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l'ànima del bosc que fa remô com el mar, que es tant lluny en l'horitzó.
I l'ànima del saule jo era encara que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l'ànima profonda on la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent que crida en la cascata resplendent.
Jo era l'ànima blava de l'estany que aguaita al viatger amb ull extrany.
Jo l'ànima del vent que tot ho mou i la humil de la flor quan se desclou.
Jo era l'altitut de la carena...
Els nuvols m'estimaven llargament, i al llarg amor de l'ennuvolament congriava-s mon ànima serena.
Sentia la delicia de les fonts naixe en mon sí, regal de les congestes; i en l'ampla quietut dels horitzons hi sentia el repòs de les tempestes.
I quan el cel s'obria al meu entorn i reia l sol en ma verdosa plana, les gents, al lluny, restaven tot el jorn contemplant ma bellesa sobirana.
Però jo, tota plena de l'anhel agitador del mar i les montanyes, fortament m'adreçava per du al cel tot lo de mos costats i mes entranyes. · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
A l'hora que l sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa.
RETORN
I
Oh Pireneu! En tes profondes gorges, fill de la plana, m'he sentit com pres, i am l'esguard demanava al cel altissim amplaria i vent. Pujava per tes costes gegantines on blanquegen les cascades i negregen els abets; on la flor de la montanya perfumava l meu gran anyorament... La llibertat dels cims no l'assolia: restava a vora d'ells.
II
En alta solitut s'està pels sigles el blau estany immobil, mirant-se al Vignemale, que li mostra sa faldada de neu: jo a l'hora del cap-vespre hi arribava i aprop de l'aigua quieta m'asseia tristament.
III
Cercava Gavarnie entre les boires on llisquen les cascates al llarg del mur immens pausadament; i al ser-hi he sospirat per trobar aire i he hagut d'aixecâ l cap per veure l cel.
I, trencant ton encís d'una vegada, oh Pireneu terrible, a la plana de Tarbes me n'he baixat corrents.
IV
An els teus peus, a ratlla de la plana, Lourdes devota té molt bell el cel: el sol hi daura la ramada humana que bela amb un gran bel davant la Verge blanca, davant l'iglesia freda; i en mig del baf de les gentades terboles s'alça l miracle i dolçament floreix als vermellosos raigs del sol ponent...
(Passar jo l'he vista—l'horrible filera dels malalts en braços dels homes de fe: les boques inflades,—les conques morades, el cos sense gest. I aquella malalta,—tant blanca, tant rossa, no me la puc treure mai del pensament. Sols ella mitj reia. Jo crec que era morta.)
Al vespre un riu de llumenetes grogues passa en la fosca ressonant de veus.
V
Salut, noble Bearn! Oh terra franca, mare de cavallers que s jugaven la vida a cops d'espasa bravejant i rient! Abocat a l'airosa balconada jo t'he cantat de lluny, oh Pireneu!, veient tos cims com rengle de fantasmes vestits de llum en la blavor del cel. Adéu, visió darrera de l'alta cordillera! Que n deus estar d'hermosa, a l'hivern, sota l sol blanca de neu!
REPRESA
A l'hivern, sota l sol blanca de neu, com visió més llunyana i més formosa, jo t'he vist resplendir en l'aire clar desde ls cims de la meva Barcelona, on tots els ametllers ja són florits davant del mar brillant fins a Mallorca.
GLOSA
En la gran serenor del cel d'hivern he mirat les montanyes com brillaven i se m'ha aparegut el trovador que enllà del temps cantava:
«Aquelles montanyes—que tant altes són, me priven de veure—mos amors on són.»
Aixís feia sonâ ls vents d'Oloró el trovador de cara a les montanyes, anyorant a la flor del Pireneu que enllà dels monts llençava sa fragancia. Ella se deia Agnès i era princesa de la cort i el reialme de Navarra, i era tant de mena graciosa que entorn tot-hom li feia mitja rialla; alta i serena com un gran infant; i tenia la cara acolorada. Aixís la vegé un dia l trovador en la cort del seu pare, que dançava, i aixís se li acostava per parlar, plena encara del ritme de la dança: —M'han dit que ereu trovador,— feia am veu acaricianta,— i a mi m plauen les cançons.— I amb els ulls n'hi demanava. Ell, sens esma de dî un mot, la mirava, la mirava... fins que ella no pogué més i li somrigué a la cara. Ara ell veia aquell somrís brillâ a dalt de les montanyes, i per'xò cantava aixís, com si tornés la paraula:
«Aquelles montanyes—que tant altes són, me priven de veure—mos amors on són.»
—Quanta terra de tu a mi! Quanta neu entre nosaltres! Més la veu jo llenço als cims: trameteu-li, neus més altes!—
«Si sabia de veure-la—i de la encontrar, passaria l'aigueta—sens por de'm negar.»
—Si tots dos fossem infants, jugariem a esposalles: jo seria l rei d'aquí, reina tu de l'altra banda. Jo t'aniria a cercar, tindriem un gran reialme, el reialme pirenenc coronat de neus molt blanques, planes verdes a l'entorn i un mar blau a cada banda. Els vassalls foren pastors, mariners i gent de plana, rei i poble i cort tot hu al volt de les teves gracies. Hi anirien acudint cadascú am la seva tasca: els pastors amb els ramats davallant de les montanyes; els mariners amb els rems i l'olor d'aigua salada; els pagesos amb els bous de la rella ressonanta; tots assedegats d'amor: nosaltres seriem l'aigua. Aquell art noble del cant en paraules ben trovades jo ensenyaria als fadrins, tu a les donzelles la dança, i s'entornarien tots am la cara enriallada: a la mar els mariners, els pastors a les montanyes, els pagesos als conreus... i tu i jo l'un ane l'altre. I el reialme pirenenc fóra la flor dels reialmes... Ai, visió, no fossis lluny! Ai, Agnès, bé ets anyorada! Ai, neus, que blanques que sou! Ai, montanyes, que sou altes!—
«Aquelles montanyes—que s'abaixaran i les amoretes—que pareixeran.»
—Jo no sé com, prò un vent de profecia corre sobre eixos monts d'ací i d'allà; jo no sé quan, prò vindrà un dia que l Pireneu regnarà! Vosaltres els del mar cap a Baiona, vosaltres els de Pau i d'Argelès, vosaltres de Tolosa i de Narbona i los del bell parlar provensalès; i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra, oh catalans que a l'altre mar sou junts, alceu els ulls al mur que ara ns separa: s'acosta l dia que serem tot uns...
«Aquelles montanyes—que s'abaixaran i les amoretes—que pareixeran.»
Pareixerà l'Amor—damunt la cordillera, sos raigs resplendiran en la blavô, i la que fou barrera serà l trono reial de l'unió. Nostra parla suau, que s'acolora als mils reflects de nostres valls semblants, d'uns amb altres es prou entenedora: tots ens obrim els braços—quan ens diem germans. Tots davallem de la mateixa alçada, tots bevem l'aigua de les mateixes neus, nostres cançons tenen igual tonada, i nostres crits desperten—identics tornaveus. De mar a mar no més hi ha uns Pireneus. Jo hi tinc l'amor i es ell el qui m'inspira... Donzelles i fadrins ja m'entendran: un jorn cremà l Pirene—en fabulosa pira, i si ara un cor aimant—es la nova guspira, d'un nou incendi ls cims s'abrandaran!
«Aquelles montanyes—que tant altes són, me priven de veure—mos amors on són.»
DEL MONTSENY
Aquell encantament de cap al tard (allà en els plans més alts, al peu dels cims augustes del colô esmortuit de l'hora-baixa) me reprèn i em redona la tristesa feconda. Ai! Altes soletats, que n sou de dolces amb els herbatges verds on canta l'esquellot de la ramada, i el bosc silenciós i la masia laça!... Després ja hi anirem a la masia; més, ara ls cims davant descolorint-se, i al costat l'amic febrós que en la gran quietut de l'hora-baixa me parla am la veu velada per una febra divina. Passa un'aliga al cel que sembla que am son vol l'espai s'aixampla, i tot resta més buit i més quiet quan s'ha perdut enllà. La fosca avança. A davant i al peu dels cims hi ha una casa abandonada; entra la fosca per la porta oberta i sols troba l silenci arrupit pels recons de les estades, i al bell mig del corral, i al peu de les escales, fins en la llar del foc Déu meu!, allí l silenci. En la llar, ont he vist tantes vegades enfeinada ajupir-se am gran humilitat, més no sens gracia, la bona dòna, que l marit la mira fent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos, encantats en el foc que ls ilumina, mentres el calderó ronca en les flames! En la llar la tenebra i el silenci! Déu meu! Anem, anem a la masia: encara hi serem a temps pel retorn de les ramades que belen am cent bels: les esquenes ondulen, i per sobre regna l bailet, que ns dirà l nom de totes, adornant cada nom ab forta rialla. Aquella veu grave i sonora del nin de les montanyes! Anem a la masia: encar serem a temps que la donzella canti a la porta al darrer raig del dia que fa vermell son llavi...
DEL MONTJUIC
EN LA TOMBA NOVA D'EN VERDAGUER
Vui dir-vos el moment de gran bellesa: a dalt de la montanya de mala nomenada... però a davant del mar, alçaren al poeta adormit ja per sempre en la caixa de morts, pera posar-lo en un sepulcre nou.
La caixa fou alçada damunt de la gentada: els ulls s'estemordien tement-se un horror gros... La caixa era corcada, més s'alçà curullada de ginesta i altres flors.
Oh! Quina meravella en l'hora tant bella de posta del sol, per damunt de la gentada veure aquella caixa alçada, i al poeta en flors en ella com un nin dintre l breçol.
Oh Montjuic, montanya afortunada! Dessota de ta mala anomenada hi hem deixat, am grans plors, el cos del poeta que sobrix en flors.
La tomba es la roca viva: les eures s'hi enfilaran, i al dessobre de les eures els aucells hi cantaran. Cada matinada hi caurà rosada; cada dematí, cançons a desdir; ditxós el poeta que les pot sentir dins la fresca ubaga!
El sol i la lluna hi aniran passant, el sol i la lluna, i el mar al davant.
Dorm, poeta, dorm, que ls aucells ja canten: tu, que aimaves tant y tant els bells cants, seras feliç i faras aquell somrís...
Per la gracia del somrís, has entrat en paradís.
L'ANIMA
L'ANIMA
I
Que es llarga l'eternitat! No més fa mil anys que corre el comte Arnau... i està cançat. Que es llarga l'eternitat!
Totes les veus de la terra se riuen del comte Arnau perquè volta, volta, volta boi cercant son vell palau.
—Fill de la terra,—fill de la terra, comte l'Arnau! I ara què cerques?—I ara què cerques? Ah! ah! ah! ah!
—Cerco mon ànima,—valga-m Déu val! —I aon la cerques,—aon la cerques, comte l'Arnau? —A casa meva—dueu-m'hi, si us plau. —Tu no tens casa,—tu no tens ànima: tens un cavall: corre que corre,—corre que corre! Au! au! au! au! Seras arbre, seras penya, seras mar esvalotat, seras aire que s'inflama, seras astre rutilant.
—Seré home sobrehome perquè n tinc la voluntat!— Ell vol esclafir la rialla, fa un gran crit i arrenca un plor. Al gran alarit que arrenca tot plorant el comte Arnau, totes les veus de la terra se dispersen udolant. El comte Arnau plora, i dins de son plô ha trobat son ànima que es una cançó.
II
LA CANÇÓ DEL COMTE L'ARNAU
—Tota sola feu la vetlla,—muller lleial? Tota sola feu la vetlla,—viudeta igual? —No la faig jo tota sola,—comte l'Arnau; no la faig jo tota sola,—valga-m Déu val. —Qui teniu per companyia,—muller lleial? Qui teniu per companyia,—viudeta igual? —Déu i la Verge Maria,—comte l'Arnau; Déu i la Verge Maria,—valga-m Déu val. —Aon teniu les vostres filles,—muller lleial? Aon teniu les vostres filles,—viudeta igual? —A la cambra són que broden,—comte l'Arnau; a la cambra són que broden—seda i estam. —Me les deixarieu veure,—muller lleial? Me les deixarieu veure,—viudeta igual? —Massa les espantarieu,—comte l'Arnau; massa les espantarieu,—valga-m Déu val. —Aon teniu els vostres moços,—muller lleial? Aon teniu els vostres moços,—viudeta igual? —A la palliça que dormen,—comte l'Arnau; a la palliça que dormen,—valga-m Déu val. —Pagueu-los bé la soldada,—muller lleial: ja veieu les meves penes,—viudeta igual. —Aixís que l'hauran guanyada,—comte l'Arnau; aixís que l'hauran guanyada,—valga-m Déu val. —Per ont heu entrat vós ara,—comte l'Arnau? Per ont heu entrat vós ara,—valga-m Déu val? —Per la finestra enreixada,—muller lleial; per la finestra enreixada,—viudeta igual. —Ai, que me l'haureu cremada,—comte l'Arnau; ai, que me l'haureu cremada,—valga-m Déu val. —Ni tant sols us l'he tocada,—muller lleial; ni tant sols us l'he tocada,—viudeta igual. —Què es això que us surt del cap,—comte l'Arnau? Què es això que us surt del cap,—valga-m Déu val? —Males coses que he pensades,—muller lleial; males coses que he pensades,—viudeta igual. —Què es això que us ix pels ulls,—comte l'Arnau? Què es això que us ix pels ulls,—valga-m Déu val? —Són les males llambregades,—muller lleial; són les males llambregades,—viudeta igual. —Què es això que us ix pels nassos,—comte l'Arnau? Què es això que us ix pels nassos,—valga-m Déu val? —Són les coses que he olorades,—muller lleial; són les coses que he olorades,—viudeta igual. —Què es això que us ix per la boca,—comte l'Arnau? Què es això que us ix per la boca,—valga-m Déu val? —Són les males paraulades,—muller lleial; són les males paraulades,—viudeta igual. —Què vos ix per les orelles,—comte l'Arnau? Què vos ix per les orelles,—valga-m Déu val? —Males coses que he escoltades,—muller lleial; males coses que he escoltades,—viudeta igual. —Què es això que us ix pels braços,—comte l'Arnau? Què es això que us ix pels braços,—valga-m Déu val? —Són les males abraçades,—muller lleial; són les males abraçades,—viudeta igual. —Què es lo que us ix per les mans,—comte l'Arnau? Què es lo que us ix per les mans,—valga-m Déu val? —Males coses que he tocades,—muller lleial; males coses que he tocades,—viudeta igual. —Què es això que us ix pels peus,—comte l'Arnau? Què es això que us ix pels peus,—valga-m Déu val? —Els mals passos que donava,—muller lleial; els mals passos que donava,—viudeta igual. —Què es aquest soroll que sento,—comte l'Arnau? Què es aquest soroll que sento,—que m dóna espant? —Es el cavall que m'espera,—muller lleial; es el cavall que m'espera,—viudeta igual. —Baixeu-li grana i civada,—comte l'Arnau; baixeu-li grana i civada,—valga-m Déu val. —No menja gra ni civada,—muller lleial, sinó ànimes damnades,—si n'hi donau. —Aon vos han donat posada,—comte l'Arnau? Aon vos han donat posada,—valga-m Déu val? —A l'infern me l'han donada,—muller lleial; a l'infern me l'han donada,—viudeta igual. —Per què allí us-e l'han donada,—comte l'Arnau? Per què allí us-e l'han donada,—valga-m Déu val? —Per soldades mal pagades,—muller lleial, i donzelles deshonrades,—viudeta igual. —Cada dia us faig l'oferta,—comte l'Arnau; cada dia us faig l'oferta,—valga-m Déu val. —Vos dic no m feu pas l'oferta,—muller lleial; vos dic no m feu pas l'oferta,—viudeta igual; que com més me feu l'oferta,—mes pena m dau. Feu-ne tancâ aquella mina,—muller lleial, feu-ne tancâ aquella mina,—viudeta igual, que dóna al convent de monges—de Sant Joan. Quina hora es que l gall ja canta,—muller lleial? Quina hora es que l gall ja canta,—viudeta igual? —Les dotze hores són tocades,—comte l'Arnau; les dotze hores són tocades,—valga-m Déu val. —Ara, per la despedida,—muller lleial; ara, per la despedida,—dem-nos les mans. —Massa me les cremarieu,—comte l'Arnau; massa me les cremarieu,—valga-m Déu val.
III
El comte Arnau està espantat de veure-s l'ànima tant lletja per tota l'eternitat. —No hi haurà redempció—pera un'ànima en pena?— crida; prò li tremola un xic la veu. Bo i cridant, sense adonar-sen, ha aixecat els ulls al cel, i a mig aire veu l'esposa que filava encara arreu.
—Ai! Elvira, muller meva, que ns haguem de veure així! El dia que vam casar-nos qui ns ho hagués hagut de dir! I tu, tant que m'estimaves, no m podries redimir? Aquesta cançó tant negra, ai! qui la podrà emblanquir? I tants llavis que la canten qui podrà fê-ls emmudir, sobre tot els de les nines, que aixís malparlen de mi?
—Aquesta cançó tant negra l'amor la pot emblanquir: sols l'amor que jo t portava, no l que m portaves tu a mi. Tenies l'ànima aixuta com la pols d'un mal camí. La meva n va tornar freda com la gebra del matí. —I on se troba o se retroba aquest amor que ns trahí? —Un got d'aigua, quan se llença, ja no s pot tornâ a cullir. —Més l'amor, en sa font viva, ont el podrem assolir? —El teu, en lo que pateixes, i el meu en veure-t patir. —Si tu veus lo que pateixo, tindras pietat de mi: cantaras les meves penes, ja que jo no les puc dir. Canta, que la cançó nova la vella faci emmudir. —La cançó vella i la nova no s desassemblen d'un bri: solament, segons se canta, fa esgarrifâ o fa enternir. Cantaré am l'amor que t duia, no amb el que m duies tu a mi.
—Canta, esposa, fila i canta, que l patî m faras suau! Quan l'esposa canta i fila, el casal s'adorm en pau.—
I l'esposa fila i canta a mig aire del cel blau. Al compas de les posades va adormint-se l comte Arnau, i li sembla que s'enlaira a mig aire del cel blau.
IV