# En Pere i altres contes ## Part 7 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/en-pere-i-altres-contes-20658/index.md I es va alçar mandrosament, s'estirà primer endarrera, després endavant, badallà, s'estirà altra vegada, després es va espolsar, i xano, xano s'en va anar cap al carrer. Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua... Quin xivarri pel carrer!... Les dones eren als portals, quina cusint roba, quina fent espardenya, quina trencant nous... igual que si fos festa!... I hi feia una alegria!... Mestre Quissu se la sentia entrar endins, endins, junt amb aquell aire tant tebió, ple d'olor un xic aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi la pota. I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda -una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començà a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny... després se li tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna corrents cap a dins. Mestre Quissu va rebre una sotragada!... El llom enarcat, el coll dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiració, quedà un moment parat. Però de sobte pegà nassada i com si ella fos un iman i ell un tros de ferro, arrencà galop estés cap a dintre de câl Agutzil. Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot u. El resultat un pànic immens, que el féu sortir carrer avall, més llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i llençant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien gossos lladrant i quitxalla esvalotada. Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la quitxalla, al veure'l corre, cridava més i l'apedregava. No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable. Humiliat, befat, escarnit, semblava que sentís tota la negror de l'existència, mentre sos ulls plorosos contemplaven el món amb mirada de fonda tristesa... Dubtà un moment i va rompre a caminar a l'atzar -el cap acotat, la cua caiguda. Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire, aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades, refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes... I ell s'ho mirava tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava passant... com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat. El sol començava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però inútil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de l'altre cantó... encara menys; cada vegada que els ulls se li començaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la humiliació... i Mestre Quissu s'arborava... al fons de tota la seva malestrugància, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels gossos i de tot... i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus uials en les primeres cames que passessin, l'envaïa a poc a poc. I mentre tant s'anava fent un gran silenci... el vent havia parat, el blat estava immòbil... en l'ampla rodona dels camps no es veia una ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començà a sentir una cosa estranya... una por vaga, com la que fa la Terra quan vol parlar... com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava... De sobte Mestre Quissu tremolà... una mena de cobriment de cor li féu perdre el món de vista... però al fondre-se-li la noció de les coses, li va semblar que el blat s'animava, que es movia... primer onejant suaument, després reinflant-se, esclatant a l'últim en una onada immensa d'or que tapava cel i terra... I va rompre un cant immens de claror i d'alegria... I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot, barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement, fent i desfent... amb una calma serena que ho envaïa tot... I l'Home al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu n'estava tot content. Fou obra d'un segon... Mestre Quissu tornà en si... el sol batia sobre els camps, el vent els bressava dolçament... al lluny s'hi fonia un vol de pardals estès en vano... El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo presoner de ses tristeses... més d'un cop de roc li havia costat a ell... encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li va costar quinze dies de caminar amb tres potes... però aquell dia Mestre Quissu sentia aires de fronda... i per això, per això mateix, perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es ficà dintre el blat. Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou... però d'allò d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una visió, potser pròpia de la debilitat, perquè en aquelles terres, l'Home vestia i calçava al gos; però el gos s'havia de mantenir. I Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense forces... tota ensopida... i amb la resignació tornà la benfactora son el gran consol dels gossos afligits... Mestre Quissu s'anà adormint tot pensant coses fondes... el què el món era... el què el món havia de ser... Quan es va despertar Mestre Quissu es trobà tot un altre: el dormir li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pensà en les aventures d'aquell dia i quasi va somriure... ficar-se ell en cabòries!... L'Home era l'Home... i qui se li posava al davant!...No fóra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ningú n'havia tingut res que dir!... I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu s'anava dient: després de tot, si l'Home té més lluc i més força... quin altre remei hi ha!... Que et maltracta... paciència!... Que et fa festes... pren-les... No, no... d'aquí endavant paciència... paciència... i paciència... La Linda que se les campi per un altre costat!... De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient petà al seu costat i una parella de gossos eixí dels blats a cames ajudeu-me, mentre un pagès al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i etzivar-lo... cridant desaforadament: -Ja us hi atraparé, ja!... Llamp que us arbori!... I els rocs petaven pels seus cantons... -Jo tingués l'arma aquí!- tornava el pagès... -mireu quin modo de malmetre el blat!... Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella agressió tant sense solta ni volta... un lladruc li vingué a la gola sense ni adonar-se'n... però de seguida es reprimí el gènit... va mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar que el pagès tenia raó... aquella parella que qui sap ja on parava, l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les espigues eren ajegudes i es digué: cert que jo no hi tinc cap culpa... però qui perd l'un, perd el seny!... Té raó aquesta vegada l'Home... I content de sentir-se bon minyó, arribà a l'era; se'n va anar al recó de l'ombra, donà tres voltes, se va ajeure i s'adormí com un beneit. Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagués pessigat una vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propòsits se'n anaren al botavant... Ella se li va acostar, tota manyaga... No venia ajogassada com al dematí... estava sèria, molt sèria, i en les lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digué anem! Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contestà anem! amb un remenament de cua. I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les cases amb una claror desmaiada... a mig carrer, la Linda, que anava al davant, es va parar sobtadament... Al lluny va passar una ombra... Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat... portava un arma... Però la Linda tornava a caminar i ell també... Després varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I allí l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una munió de grills ritmava un cant metàl·lic, com acompanyament d'un himne que es presentia... La Linda es ficà al blat, Mestre Quissu també... I aviat se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se sentiren vibrar com una nota més del gran cant de la Naturalesa, exhalant-se en la soledat... I Mestre Quissu tornà a veure el blat animant-se i redressant-se, però no lluny d'ell sinó als seus costats mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu... el veia alt que el traspassava, espès que l'ofegava, i al mateix temps se sentia cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia, passava i tornava, amb un dolç remoreig, mentre algunes, trencades, queien damunt d'ells, com una pluja d'or. I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el món, ni en el temps... Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues, tantost a son costat mateix, incitant i fina... I les espigues es gronxaven amb aquell brugit silenciós, ple de complicitat i de misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el vent passant en llibertat. De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacil·là entre el blat... la Linda xisclà i fugi... Mestre Quissu quedà parat. La Vida se suspengué un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota negra... La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el blat... Mestre Quissu va voler fugir... però l'Home estengué son braç inflexible i una llargandaixada de foc ratllà el clar de lluna... Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat enlaire un remolí de vent, va ser tot u... Al tornar a terra, l'ombra, s'estenia per tot... Mestre Quissu provà d'alçar-se, però no va poder... tenia les potes segades... tornà a provar-ho, i un dolor viu i penetrant li féu llençar un lleuger gemec... la sang li brollava per cent ferides... I aquell gemec anà creixent, després apaivagant-se, fins que es fongué en la fosca que atuïa el món... I l'endemà Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt. DRAMA Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l'Antonet, baixaven cada tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l'estació per a embarcar-la cap a Barcelona, en l'últim tren: carregaven després les llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se n'entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la misèria s'estenia per aquells varals, cada dia més negra i trista. Com que de la casa a Penya-blanca, on començava el pla, hi havia ben bé una hora i mitja i de Penya-blanca a l'estació de Vilavella dugues hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on per sa mateixa soledat una cara nova s'hi veia de seguida, i de més a més, la Roja -una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar poltres al món- els sabia tant bé, que si en sent les dugues de la tarda l'haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li haguessin dit ¡apa!, ella sola se n'hauria anat xano-xano cap a l'estació, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al perdre's allà baix la fumerola de la màquina, xano-xano se n'hauria entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l'any!... Altrement, els vailets els sabia a glòria aquell viatge diari; sobre tot al Pere, el gran... Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall, l'envania d'allò més... li feia creure que era ja un home, i un home amb responsabilitats de les grosses. I, cama ací cama allà de les sàrries, amb un bastó més llarg que ell sota l'aixella, una regna a cada mà i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas i volia avisar a l'Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia amb mals modos, llençant-li per sobre l'espatlla ferotges mirades de reull. -Arrapa't fort, que som al rierot!- cridava empunyant al mateix temps les regnes. I bursa d'un cantó, estreba de l'altre, es feia l'il·lusió de que manava l'euga. La il·lusió només, perquè la pobra bèstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milímetre més ençà, ni un milímetre més enllà del lloc precís on tenia de posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autòcrata l'atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant que passés la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar la deixava estar tranquil·la, ella reprenia el camí, brandant suaument, amb la santa paciència dels vells acostumats a tractar amb la quitxalla. I així anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d'un verd tendre, plenes per dins d'una rossa claror d'ensomni, que s'alçaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard en tard, un cap negre i revellit alçava sos sarments nuosos, com clamant misericòrdia en aquella desolació. I el camí s'anava enfonsant, serpejant ràpidament, ple d'un pedruscall negrós i tenint sempre a un costat el marge roig, a l'altre la costa pelada i al fons el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada revolta veien la Torre-guillera més petita i més llunyana, més emboirada en la blavor del cim, mentre ells s'enfonsaven fins a arribar a un indret on més negres i rúfols es tornaven els boscos, que s'abraçaven d'un cantó a l'altre per sobre del camí, les fondalades més sobtades, tota la terra més atormentada. Eren els Boscassos. Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles endarrera, sense poder moure's ni cridar. Valga que durava poc: de sobte, com si una força colossal l'hagués tallada d'un tom de destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a la claror. Allí, invariablement, l'euga allargava el coll a banda i banda, com si flairés l'aire del pla, i estirant amb molt compte les potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el camí, i s'endinsava per la pendent d'un baixador. Un moment, sa gropa molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre les parets cendroses del desmont, després desapareixia, enfonsant-s'hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant amb un petit trotet al pla. De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava penes, semblava que es sentís alleugerit de ses greus responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l'Antonet, tot passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat, cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s'anava canviant, a mida que s'acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble que hi havia a mig pla. De l'estesa dels camps se n'alçava la verdor de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda; de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven!- s'estenia remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressió d'una gran gentada, vivint tranquila i feliç en mig d'una gran riquesa. Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, però una naturalesa d'una faisó també diferent. La petja de la carretera, la pulcritut de son traçat, on s'hi veia aquell esperit llunyà, que més enllà d'aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual ressò de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins allí arribava, estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar que ja no eren a casa seva, i amb l'encantament del foraster, anaven mirant els plàtans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint tot l'ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l'aplanament de les grans caminades, al flairar l'euga, tombaven el coll, i llençaven un llarg renill, que sonava tristament i es perdia enllà dels camps endormiscats. L'últim tros de carretera, era tot un panorama; després d'un revolt, venia una baixada, i allà baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses casetes blanques i afilerades, envolta en l'ombra d'un castell quadrat. A tret de fusell del poble, començava l'altra muntanya, la muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la línia del ferrocarril. A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries; més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d'una mirada desdenyosa els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire d'impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els donava el Déu vos guard! somrient molt amigable. I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes, carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra galonada, que era com si diguéssim, l'amo del _trenc_. I quan, després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum, d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament; després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc... I un cop parades, tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al conversar, i en Pere feia: -Goita quin senyoriu, avui!... I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una sola paraula: -Déu!... Altres vegades era una mà enguantada, que els senyalava eixint de la penombra del cotxe, mentre arribava a n'ells el ressó llunyà d'una rialla... Altres dies era gent com ells, gent de pagès, entafurada en cotxes pobres... La màquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell món desapareixia com una visió, sense deixar rastre del seu pas. I duent encara en ses orelles el ressó del pas del tren, amb una estranya depressió de l'esperit, els vailets se'n tornaven cap a Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres llunyanes, en el país d'aquella gent que veien passar cada dia, i que devia ser tan diferent del país d'ells -d'aquells erms interminables perduts en la soledat d'un cim. Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de Torre-guillera varen veure que s'obria la portella d'un cotxe... cuita-corrents s'hi varen posar al davant. El quefe -l'amo del _trenc_- s'hi va acostar de seguida i fent grans reverències, quedà dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada, amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. El _sombrero_ negre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alçant els braços com per a ajudar a baixar a algú... Un home va sortir a la porta del cotxe i li va donar un saquet de mà: semblava jove, però tenia posat de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d'esquena... El quefe hi va córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les gràcies, apuntalà el bastó a l'estrep, s'agafà amb l'altra mà al passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida s'agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de cop, i corria a tocar la campana. La nova devia haver corregut per Vilavella, perquè en un moment mig poble s'agombolà entorn dels vailets: -Ai, pobre minyó!...- deia una dona. -Sí que n'està d'atropellat!- saltava un altre. -Tu, Mieta, que ja són aqui?- cridava una veu estrident, del lluny i estant. -Sí, que enganxi de seguida en Pau! La màquina xiulà i el tren va arrencar... Els forasters es quedaren a l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt, qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn. Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat que eren uns estrangers molt rics que anaven a câl Boscàs, després de corre mig món, per mor del jove que es gastava del pit... Que el dematí havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins mobles i tot!... -Tira que els toc, câl Boscàs! Enguany si que faran bona anyada!...- va fer en Pere. -Ja ho pots ben dir, fill meu!- va contestar una dona; -quina sort per ells!... -I per vosaltres!- saltà l'Antonet, amb posat d'home vell que cavila coses fondes.